L'oli marcat pel destí

De vegades hi ha paraules que s’associen indefectiblement a conceptes que no sempre son certs. I un exemple molt clar és el que passa a Espanya amb l’oli de colza. Immediatament es pensa en toxicitat, risc per la salut i empresaris sense escrúpols.

Naturalment la causa és el que va passar als anys 80 amb la intoxicació massiva per culpa de l’oli de colza adulterat i que va donar lloc a la “síndrome de l’oli tòxic”. Hi van haver milers d’afectats i centenars de morts, per una malaltia que al principi desconcertava als metges. Primer es va parlar d’una neumònia atípica, que bàsicament és una manera de dir que alguna cosa afecta als pulmons però que no està gens clar el que és, desprès es va parlar de diferents microbis, bacteris, micoplasmes. Però finalment els estudis epidemiològics van indicar que la malaltia l'havia causat el consum d’un determinat oli provinent d'una determinada factoria.

Els efectes eren greus. A més de l’afectació pulmonar, molts pacients van patir alteracions musculars i nervioses, problemes vasculars i dolor crònic a les articulacions. Avui en dia encara n’hi ha molts que segueixen patint-ne les conseqüències.

Com sempre, al darrera de tot hi havia personatges sense gaires escrúpols. Agafaven oli de colza, el tractaven amb determinats productes (anilines) i desprès el refinaven i el comercialitzaven com si fos oli d’oliva (I a preu d’oli d’oliva). Una de les plantes que feia això va funcionar incorrectament i les anilines ni es van eliminar. Van reaccionar amb l’oli i van donar lloc a tota mena de compostos exòtics que, segurament, son els que van causar la malaltia.

Però hi ha una cosa que cal tenir present. El problema eren les anilines que hi havia posat. L’oli de colza és perfectament comestible i saludable. De fet, es consumeix a molts països sense problemes. El que passa és que aquí ja s’associa amb l’oli tòxic i és gairebé impossible trobar-ne. Conec investigadors que treballaven en aquella síndrome i que quan volien comprar oli de colza normal (sense adulterar) per comparar amb el tòxic, simplement l’havien de comprar a França, perquè aquí la resposta dels supermercats era una mirada hostil i un comentari del tipus “nosaltres no venem aquestes coses”.

Tot plegat té nassos, perquè alguns dels que van comercialitzar l’oli adulterat ni tant sols eren del ram dels fabricants d’oli. Simplement algú els va convèncer que amb facilitat es podien guanyar diners en un sector que, aleshores, no estava gaire controlat en les vendes a granel. Ja sabeu: ampolles d’oli sense cap etiqueta venudes pels “mercadillos”.

Hi ha qui es sorprèn que encara es mantinguin línies de recerca centrades en investigar la toxicitat de l’oli adulterat. Però és que encara no està gaire clar. Sabem que va ser l’oli, i ja s’han identificat els components que segurament en van ser la causa. Però com afectaven a l’organisme? L’oli va resultar ser tòxic únicament pels humans. Les rates, els porcs, els ratolins..., tots els animals als que se’ls va donar, simplement s’engreixaven. I quan feien algun símptoma, eren tant lleus que no justificaven la gravetat en els humans.

Però cal seguir investigant. Segur que en un futur, tornaran a sortir quatre espavilats que faran alguna cosa semblant. I la tornarem a tenir liada. De fet, en països del tercer món no és infreqüent aquesta mena d’intoxicacions. Hi ha paios que, en algun país del nord d’Àfrica, van arribar a comercialitzar oli de motor d’helicòpter com si fos pel consum humà. Per tant, el que es pugui arribar a saber ara sobre aquella síndrome potser serà d’utilitat en un futur.

Però recordeu que el pobre oli de colza, segurament no és tant bo com el d’oliva, però és perfectament apte pel consum humà.

Espurnes de color sota el mar

El submarinisme és una activitat absolutament fantàstica. Permet experimentar la sensació d’ingravidesa, aïllar-se completament dels problemes que ens envolten a la terra ferma i, sobretot, endinsar-se en un món que malgrat ser tant proper, és d’allò més desconegut. I per un amant dels éssers vius, el millor és anar descobrint centenars d’organismes que estan allà, a pocs metres de la costa i dels que n’ignorem l’existència.

I uns dels organismes que ja em van captivar en la primera immersió que vaig fer van ser els nudibranquis.

I que son els nudibranquis? Doncs el nom ja dona alguna pista, però sorprenent.... Tenen brànquies despullades?

Els nudibranquis son de la família dels gasteròpodes. Emparentats amb els cargols i els llimacs. No tenen closca i sobretot, tenen uns colors absolutament preciosos. Jo ja els havia vist en llibres de zoologia, però pensava que eren espècies tropicals. La meva sorpresa va ser al començar a fer immersions per la Costa Brava i topar amb diferents espècies de nudibranquis.

Son petits, però l’esclat de colors compensa de sobres quan en trobes. Hi ha el rosa violat com les flavelines, el blanc amb taques de les “vaquetes suisses”, el lila amb taques grogues de les cromodoris, el blau de l’Hypselodonis. Tots llampants, tots espectaculars.

I aquesta generositat cromàtica no és perquè si. En un món farcit de depredadors, els nudibranquis han desenvolupat un sistema de defensa ben curiós. El nudibranquis s’alimenten de cnidaris (les anemones). Ja sabeu que les anemones son urticants. Això és perquè tenen unes cèl·lules, anomenades cnidoblasts, que quan les toques disparen un petit agulló i injecten substàncies urticants. Malauradament pels cnidaris, els nudibranquis han aprés a aprofitar aquestes cèl·lules. El que fan es menjar-se la pobra anemona i, enlloc de digerir els cnidoblasts, els transporten fins la superfície de la seva pròpia pell, normalment en petites protuberàncies que tenen al llarg del cos. Això fa que siguin tant urticants com les anemones de les que s’alimenten.

I les coloracions brillants i llampants son un avís pels depredadors. “No em mengis que pico”. Això en el cas de la majoria. N’hi ha altres que han evolucionat a tenir colors llampants... sense ser urticants. Un sistema per enganyar als depredadors. Un farol, però que funciona!

En altres coses també tenen la seva gràcia. Son hermafrodites. Òrgans sexuals masculins en un extrem del cos, i femenins en l’altre. Els aparellaments han de ser d’allò més divertit. Enganxats i en sentits oposats. Segur que us en podeu fer una idea.

En tot cas, tant bon punt descobreixo el primer petit nudibranqui, ja se que la immersió ha valgut la pena.

Parts i tatuatges.

Va ser una de les arts més antigues, que ja es practicava en el neolític. I durant molt temps es va associar amb mariners, soldats i presoners. Tot i que algunes cultures l’han mantingut sempre. És la forma de guarnir el cos de manera indefinida i els resultats oscil·len entre la subtil elegància i la més hortera exageració. Son els tatuatges.

Però fa un temps que es comenta un problema amb els tatuatges situats a la part lumbar en el cas de les noies. Quan es quedin embarassades i arribi l’hora del part, potser no se'ls podrà posar l’anestèsia epidural per culpa del tatuatge.

No hauria de ser una sorpresa si es para un moment a pensar-ho. Un tatuatge és bàsicament pintar la pell, però no a la superfície, sinó en una de les capes intermèdies. La tinta es injectada entre la dermis i l'epidermis. D’aquesta manera, malgrat que la capa exterior de la pell, l’epidermis, es va renovant, la tinta continua al seu lloc.

I justament en la tinta emprada pot haver-hi el problema. Els components de la tinta inclouen diferent compostos inorgànics, com l’òxid de ferro i altres metalls, que en una zona com la pell no donen massa problemes (tot i que de vegades si), però que si s’arrosseguen fins l’interior de la medul·la espinal si que en poden portar. I greus.

L’anestèsia epidural ha sigut un dels grans avenços que ha ofert la medicina a l’hora d’ajudar les dones al part. És just el que es demanava a un anestèsic en aquell moment. Treu el dolor de les contraccions, però la mare segueix conscient, de manera que no es perd el moment del naixement del seu fill. Per aconseguir-ho, el que es fa és introduir l’anestèsic en la medul·la espinal per tal de frenar la transmissió dels senyals nerviosos des del punt d’injecció cap avall. Així, els senyals del dolor es queden deturats a aquell nivell i no arriben al cervell.

Per administrar l’anestèsic cal injectar-lo per entre les vertebres fins l’interior de la medul·la. Bàsicament la dona ha d’encorbar l’esquena per tal que les vertebres es separin una mica, l’anestesista busca l’espai on hi ha els discos intervertebrals (els que quan es mouen provoquen una hèrnia discal) i per allà clava una agulla connectada a un petit tub per on s’administra el fàrmac. Un avantatge afegit és que d’aquesta manera l’anestèsic és local i no afecta al nadó.

Però que passa si en el camí de l’agulla hi ha un tatuatge? Això és: una capa rica en compostos inorgànics que contenen metalls pesats. Part de la tinta pot ser arrossegada cap l’interior de la medul·la espinal. Certament és poc probable que passi. Les agulles ja les dissenyen de manera que penetrin arrossegant el mínim de material possible. Però pot passar.

Hi ha estudis que indiquen que la presència d’aquests compostos en el teixit nerviós pot relacionar-se amb alguns tipus de tumors. I tampoc es pot descartar arrossegar material infecciós, cosa que pot tenir conseqüències també molt greus. A més, l’anestesista tampoc sap quina mena de material van fer servir els que van fer el tatuatge. Eren professionals ben qualificats? Potser un amic de confiança? O un paio molt simpàtic que feia tatuatges barats per pagar-se el viatge iniciàtic al voltant del mon? Impossible de saber del cert. Per tant, a no ser que trobi una zona sense tatuar, segurament no s’arriscarà a posar l'epidural.

Naturalment que també es pot parir sense l’epidural. Al llarg de la història les dones ho han fet així quasi sempre. Però ara ja hi ha la possibilitat de minimitzar el dolor i la dona te l'oportunitat de triar com vol parir. Això si, sempre que no tingui el tatuatge en la zona lumbar. És un detall que les noies haurien de tenir en compte a l’hora de triar el lloc i el disseny del tatuatge.

Prions

Les modes també tenen que veure amb les ciències i amb les malalties. Ara està de moda la grip aviar i hi ha qui s’espanta veient un colom malalt. Però no fa tant temps, la malaltia de moda era la de les vaques bojes. Aleshores va caure el consum de carn i tots patíem per si una hamburguesa ens portaria de sobte cap a la demència senil.

Ara ja no és noticia la BSE (en anglès encefalopatia espongiforme bovina), però segueix generant problemes als científics. Sobretot pels agents infecciosos que la causen. Els prions.

Tot va començar amb uns exploradors que van observar que els membres d’algunes tribus de Nova Guinea patien una malaltia neuronal anomenada “kuru” que provocava tremolors, pèrdua d’equilibri, dificultat per caminar, espasmes musculars i al final deméncia i mort. Els investigadors van notar que els afectats practicaven canibalisme i que es cruspien el cervell dels seus familiars. Sospitant que aquí podia estar el mètode de transmissió, van aconseguir (ignoro com i millor no vull saber-ho) fragments de cervells d’algunes víctimes de la malaltia i se’ls van emportar al laboratori. Allà van descobrir que animals alimentats amb aquells cervells reproduïen la malaltia.

Molt bé. Un virus que es localitza al cervell. Altres malalties tenien simptomes similars, com ara la famosa síndrome de Creutzfeldt-Jakob o una malaltia de les ovelles i, és clar, la BSE. Totes son malalties neuronals i en les que el teixit nerviós és infecciós.

El problema era que no aconseguien localitzar cap agent infecciós. Cap virus, cap bacteri, res. Ni tant sols el material genètic dels hipotètics virus. De fet, la capacitat infecciosa es mantenia malgrat destruir l’ADN o l’ARN que hi hagués als cervells.

Poc a poc es van obrir línies de recerca més agosarades i finalment uns investigadors van proposar que l’agent que transmetia la malaltia era una simple proteïna. Com que era una proteïna amb capacitat d’infectar la van anomenar Prion (per Proteinaceous infection).

Però les proteïnes necessiten ADN per transmetre’s. Elles soles no es poden duplicar. Com s’ho feien els prions? S’inoculava una petita quantitat de prions en el cervell d’un ratolí sa i poc a poc el cervell s’omplia de prions. D’on sortien aquests nous prions?

Al final es va trobar el gen que codifica pels prions. I la sorpresa va ser que tots nosaltres els tenim dins del nostre ADN!

Però nosaltres no tenim prions al cervell... o potser si. El que ara sabem és que hi ha dues formes de la proteïna. La normal, que tenim tots en les nostres neurones, i la infecciosa, que és la mateixa proteïna, però replegada d’una manera diferent. Com les joguines dels nens que son un cotxe que es transforma en dinosaure, segons com el pleguis.

I la forma infecciosa, d’alguna manera el que fa és que les nostres proteïnes normals es pleguin malament. Com? Doncs encara no se sap. Però les noves proteïnes mal plegades passaran a ser infeccioses i el que faran és plegar malament altres proteïnes, que de nou faran que altres proteïnes...

El concepte de transmetre una malaltia simplement amb una proteïna va ser tant novedós que va merèixer el premi Nobel, tot i que encara hi ha molt investigadors que no ho acaben de veure clar.

I és que encara queden moltes preguntes sense resposta. Perquè es plega malament la proteïna de vegades? Quina funció te la proteïna normal? Com aguanta el pas per la boca i l’estòmac fins al cervell sense ser digerida? Com l’evolució no l’ha eliminat?

Encara queda molt per seguir investigant al mon dels prions.

El retorn de l'àtom

Sembla que en els darrers anys torna a prendre embranzida l’opció de l’energia nuclear. El petroli cada cop és més car i, sobretot, cada cop crea més dependències políticament inacceptables per massa països. Les energies alternatives encara no poden abastir la immensa voracitat energètica del món occidental, i les polítiques per fer un ús més racional de l’energia a la pràctica son sols foc d’encenalls cara a la galeria.

Per tant, queda l’energia nuclear.

No crea tantes dependències, o les que crea no son amb països conflictius (per ara) i, sobretot, les companyies energètiques hi tenen molts interessos. La tecnologia ja està desenvolupada i de fet, hi ha moltes centrals funcionant arreu del món. Finalment hi ha el tema dels números. Molts afirmen que econòmicament també surt a compte l’ús de l’energia nuclear.

I aquí és on comencen les discussions.

Perquè naturalment, tot això no és gaire discutible. Son dades objectives. Però sempre queda el tema dels accidents nuclears. Un tema que quan s’esmenta fa que els enginyers que ho defensen posin cara de cansament, com si fos una cosa ja superada. Una por infundada pròpia d’ecologistes mals informats. Però ara fa vint anys de l’accident de Txernovil, i és un bon moment per recordar que ja abans hi havia moltes veus que deien que la seguretat en les centrals nuclears era tant alta que un accident es podia descartar. Bé, això ho deien els polítics. Els enginyers saben molt bé que el risc zero és inexistent.

També es va dir, i és cert, que un dels problemes va ser el sistema de construcció de les centrals soviètiques, sense estructures externes de contenció com les que tenen les centrals occidentals. Però també cal recordar que Txernovil no ha sigut l’únic accident important. Anys abans hi va haver l’accident de la central de Three Mile Island, a Harrisburg, als Estats Units. I de nou, també després es van trobar motius per explicar l’accident: Una vàlvula que funcionava incorrectament, un disseny que no ho havia tingut en compte... En aquest cas no hi va haver víctimes, perquè certament el disseny de les centrals occidentals és molt millor que el de Txernovil.

Però això ho sabem ara. Com es pot quantificar la por de la població que ha estat sotmesa a una dosi de radiació provinent d’un accident nuclear? Potser al final no ha passat res, però com s’afronta un embaràs si un any abans vivies al costat d’una central que saps que ha tingut una fuga? Amb quina tranquil·litat menges llegums conreades per aquella zona? Justament un dels efectes més destacats de Txernovil han sigut els efectes psicològics en la població. Por, desencís, dependència de l’ajuda externa, incapacitat per refer la vida. Es parla que s’ha creat un “fatalisme paralitzant”. Hi ha molt més que el preu material de l’accident, i volem energia perquè tothom visqui millor. No amb la por al cos.

El cas és que hi ha accidents. N’hi ha hagut i n’hi haurà en el futur. Alguns seran fortuïts, altres provocats per la mala llet o per la corrupció i molts per la incompetència.

I el preu d’aquests accidents no s’acostuma a incloure en el preu de l’energia obtinguda. Això inclou morts immediates (poques), morts, malformacions i malalties a llarg termini (difícil de calcular, però no en un nombre menyspreable), i contaminació d’extenses zones del territori (això depèn de la sort. Segons com bufi el vent el dia de l’accident).

L’energia nuclear pot ser una sortida a la crisi energètica que arribarà abans o desprès. Però pot ser també una trampa que freni el desenvolupament d’altres formes d’energia menys arriscades.

80 milions d'anys dins una cova

Si algun animal mereix el nom de fòssil vivent, no hi ha cap dubte que és el celacant. La seva descoberta, al 1938 va representar tot un daltabaix en la zoologia ja que se’l considerava extingit des de feia 80 milions d’anys.

Tot va començar quan la Marjorie Eileen Doris Courtenay-Latimer, conservadora del museu de Cape Town, a Sudàfrica va rebre una trucada. Normalment parlava amb els pescadors de la zona i els demanava que l’avisessin si algun dia pescaven peixos poc freqüents o estranys. Però aquella trucada havia de ser especial. Quan va veure el que li mostraven ja es va adonar que tenia al davant alguna cosa fora de sèrie.

Un peix molt gran, de color blavós iridescent, amb quatre aletes massa semblants a cames i una estranya aleta caudal. El va portar al museu i va començar a buscar pels llibres a veure si el podia identificar. No ho va aconseguir, i el problema era que el peix es feia malbé ràpidament. Al Museu no tenien on guardar-lo, de manera que va haver de deixar que un taxidermista el disseques com fos, guardant la pell i treient les vísceres.

Mentrestant havia trucat a un amic, en James Leonard Brierley Smith que treballava a la universitat, per tal que l’ajudes a identificar-lo. Quan un temps desprès aquest va arribar, el va reconèixer inmediatament com un celacant. No en va tenir cap dubte, coneixia els fòssils de celacant i era conscient que ningú n’havia vist mai cap de viu fins aleshores.

Per això quan el va batejar amb un nom científic li va posar Latimeria chalumnae. Latimeria en honor de la descobridora i chalumnae perquè els pescadors l’havien trobat mentre pescaven taurons prop de la desembocadura del riu Chalumna.

El problema va ser que ja no quedaven òrgans interns del peix per poder estudiar-lo. I un animal que es considera extinguit des del període Cretaci és com per tenir ganes de’estudiar-lo a fons. Per això es van organitzar expedicions a la búsqueda del celacant. Finalment s’en va trobar una colònia que habita a prop de les illes Comores. Aleshores es va poder estudiar la seva biologia, i també comprendre perquè ja no hi havia més fòssils. Resulta que els celacants viuen en coves submarines d’origen volcànic. Sols surten durant la nit per alimentar-se i passen el dia amagats. Es tracta d’un indret on no es formen fòssils fàcilment. Calen unes condicions determinades per que un organisme es fossilitzi i allà simplement no s'hi donen.

En realitat els celacants havien sigut relativament abundants fa 200 milions d’anys. Hi ha fòssils de diferents espècies de celacants i això va fer que sels relacionés amb els primers passos cap a la vida a terra ferma. Les seves aletes encara mantenen estructures embrionàries de membres per caminar, i de fet les mouen no com els peixos sinó com els animals que caminen amb quatre potes, els tetràpodes.

Les sorpreses amb el celacant encara no havien acabat. Al 1997 es va descobrir una segona colònia de celacants a Indonèsia. Però les anàlisis d’ADN van revelar que no son exactament la mateixa espècie i per això els van batejar com Latimeria menadoensis. Finalment, l’any 2000 es va identificar una tercera colònia a les costes de Sudàfrica.

Però de nou, el que no han pogut fer 80 milions d’anys, potser ho farà l’home. S’ha detectat una disminució important en el nombre de celacants de la colònia de les Comores. I això s’ha relacionat amb l’excés de pesca per la zona, que deu deixat als celacants sense prous preses per sobreviure. Potser les altres colònies resistiran millor, i potser hi ha encara indrets on no els hem trobat.

Però també serà molt probable que alguns que encara no hem trobat els matem abans d’arribar a descobrir-los.

Placentes

De cop es parla molt de les placentes arrel de les declaracions d’en Tom Cruise, que diu que es menjarà la placenta quan neixi el seu fill. És curiós que sovint es parla de la placenta del nen, tot i que estrictament la placenta no es del nen ni de la mare, sinó una barreja dels dos. És feta de teixits materns per una banda i de teixit fetal per l’altre.

De fet, la placenta és un filtre per on passa la sang de la mare abans d’arribar al fetus. A més, també fa una feina important alhora de fabricar hormones durant tot l’embarás. I com que tothom està pendent de la criatura durant el part, pocs es fixen en com és una placenta de veritat.

Realment es una mica desagradable, però és que si no fos per les implicacions emocionals que comporta i que ens el fan extraordinari, tot el naixement d’una criatura es un procés poc bonic estèticament. La placenta ve a ser com un disc de carn, molt irrigat amb sang, de la que penja el cordó umbilical que ja han tallat. La visió es poc agradable perquè és una cosa molt sangonosa, però és que el que té sobretot son vasos sanguinis. No pot ser d'una altre manera ja que és aquí on es barrejen les sangs de la mare i del fetus. Una missió importantíssima. La placenta és l'organ que manté viva la criatura.

A veure. Realment no és una cosa extremadament fastigosa, com pensen alguns, però tampoc és una preciositat. És com qualsevol òrgan intern del nostre cos. Potser estem massa acostumats a viure en un mon net, polit i asèptic on no acostumem a veure com som en realitat per dins. I després del part, el nen també neix sangonós i lleig, però de seguida el netejem, l'abracem i el mirem amb ulls emocionats (com ha de ser), mentre que la placenta simplement es llença a un cubell.

I si aneu al bany i mireu la composició de moltes de les cremes facials que fan servir les noies, veureu que contenen extracte de placenta. També n’hi ha en alguns dels compostos vitamínics que hi ha al mercat. Curiosament hi ha qui es queixa de que alguns productes contenen massa compostos de química, però tampoc li agrada quan hi ha productes naturals (com l’extracte de placenta).

En realitat això de menjar-se la placenta no és un costum estrany en moltes cultures primitives. De fet, la majoria d’animals ho fan. La placenta és carn i te un cert valor nutritiu. Desprès del part les mares de qualsevol espècie de mamífer s’enfronten a una prova metabòlica enorme. Cal fabricar molta llet per alimentar una cria! Necessitarà fins l’última caloria que pugui arreplegar. Llençar una placenta és un malbaratament de recursos que no és pot permetre.

Un altre tema és si en Tom Cruise està necessitat de calories (o si pertany a una cultura primitiva). Sincerament això de cruspir-se la placenta em sembla una bestiesa a no ser que estiguis en situació propera a la desnutrició. I en aquest cas hauria de ser per la mare. Ell ha dit que ho farà pels nutrients i vitamines que conté, però de nou, no em dona la sensació que li facin falta gaires nutrients ni vitamines a l’amic Cruise o que no els pugui aconseguir per altres vies.

I és que un pot fer el que li doni la gana, per descomptat. Com si es vol fer un preservatiu amb el cordó umbilical. Però que ho justifiquin amb ximpleries ja és una mica empipador. Sincerament dona la sensació que es tracta de fer el numeret per tal que en parlin d’ell.

"Try SCE to aux"

En la conquesta de l’espai hi ha algunes frases molt famoses. La de Neil Amstrong quan va trepitjar la Lluna “Un pas petit per l’home, però un gran pas per la humanitat” (que segurament la tenia preparada setmanes abans), o la de l’Apol·lo 13 “Houston, tenim un problema”. Però fa poc en vaig descobrir una molt menys coneguda, però que trobo molt més suggerent, més que res per les circumstancies en que es va pronunciar. La frase és: “Intenta S.C.E. en Aux”.

El que passa és que en les missions espacials, sempre estem pendents dels astronautes, del coet, del llançament, però rarament pensem en els de control de missió. Aquells paios amb camisa blanca rere els taulells que, de fet, son els que controlen que tot vagi com ha d’anar. Però la seva feina ha de ser extremadament estressant. De vegades han de sortir imprevists, i a ells els toca donar les directrius del que cal fer. I ho han de fer de pressa i sense errors. Una vegada vaig llegir que les instruccions pels astronautes son: Si no saps que has de fer, no facis res! Però això no s’aplica a Control de Missió.

I una situació difícil va tenir lloc just desprès del llançament de l’Apol·lo 12. Era la segona missió a la Lluna, i per tant, no hi havia tanta tensió com en l’anterior, el mític Apol·lo 11. Però poc abans del llançament hi va haver una tempesta i un llamp va impactar en el coet Saturn V. Posteriorment es va comprovar que la descàrrega va afectar alguns sistemes elèctrics, però en els moments finals del compte enrere no es va notar res estrany.

El problema va començar molt pocs segons després de la ignició quan, de cop, tots els ordinadors van embogir (en aquella època no estaven acostumats a que es pengés el Windows). El cas és que no hi havia dades de telemetria, ni de velocitat, ni de direcció..., no hi havia dades de res. I a la cabina de vol, els astronautes informaven que totes les llums del taulell de control estaven encenent-se sense ordre ni concert. Simplement els ordinadors no anaven i havien perdut totalment el control de la nau!

Durant uns segons es va donar per sentat que caldria avortar la missió. I això volia dir fer saltar la càpsula on hi havia els astronautes i fer esclatar el coet! L’ordre havia de donar-la en John Aaron, responsable de EECOM, això és el d'Electricitat, ambient i consumibles. Però quan tots esperaven la fatídica ordre el que va dir va ser “Intenta S.C.E. en Aux”.

El cas és que ningú a la sala tenia ni la més remota idea del que era l’interruptor S.C.E. És un diàleg divertit, perquè més o menys va ser: “QUE?” L’Aaron va repetir “S.C.E. en Aux”. El Cap de control va insistir: “Torna-ho a dir, S.C.E. en off?” I l’Aaron com si res: “Aux” i desprès va especificar “Aux, Vol Auxiliar” De manera que van avisar a CAPCOM (comunicacions) “S.C.E. en Aux”. I la resposta de nou va ser: “Que dimonis és això?”

El cas és que ningú, tret de l’Aaron coneixia que era allò de S.C.E. Però en aquestes situacions és important mantenir la calma i transmetre confiança de manera que ho van transmetre: “Apol·lo 12, Houston. Intenteu S.C.E. a Auxiliar. Fora.”

Aquí van tornar els problemes. L’astronauta va dir dubtant “NCE a auxiliar?”. I Houston va haver de corregir “S.C.E., S.C.E. a auxiliar”. La preocupació que tenien a Houston era que potser els astronautes ni tant sols sabien on era l’interruptor, però un d’ells el va trobar i el va posar (finalment) en Aux. I aleshores els sistemes informàtics es van restablir i la missió va poder seguir!

Tot plegat no va durar ni trenta segons. I si escolteu les gravacions de la NASA, sembla que no passi res. Parlen en un to tranquil, com si tot estigues sota control. Però no ho estava gens ni mica. I és que tenir tres astronautes dins un coet fora de control i a punt de fer-lo esclatar deu ser un malson per un controlador.

Tot va ser gràcies a que en John Aaron va recordar que un any abans, durant unes simulacions, va tenir curiositat per conèixer el sistema S.C.E. (Signal Condition Equipment) i va veure que quan aquest no funcionava correctament els ordinadors es tornaven bojos, (just el que els estava passant aleshores) cosa que es podia arreglar passant al mode auxiliar.

Curiositat, memòria i sang freda. Segur que era un controlador excel·lent.

La gran epidèmia

Els microorganismes sempre han tingut un paper important en la vida dels humans. Però segurament el que més ha afectat la història va ser un bacteri anomenat Yersinia pestis. Ell solet ha matat més persones que la resta d’epidèmies i guerres juntes. I és que com el seu nom suggereix, és el responsable de la gran plaga, la Pesta negra.

Quan ens parlen de la pesta negra ja ens imaginem alguna epidèmia letal. El seu nom ha creuat els segles associat a una imatge de mort espantosa, però tot i així, segurament no ens en fem idea de com de terrible va ser la plaga dels anys 1347-1351. Mireu al vostre voltant, la gent que us envolta a la feina, al carrer, a la família... i ara imagineu que arriba una epidèmia desconeguda que causa la mort d’un de cada tres!

Doncs això és el que va passar al segle 14. Decenes de milions de morts en poc temps. Un nombre que en aquella època, representava una proporció enorme de la població. Amb l’afegit que no tenien ni la més remota idea del que passava. Una maledicció divina? Un desastre universal? La fi dels temps? Cap societat pot resistir un cop com aquest i Europa va veure deturat el seu progrés durant uns quants segles.

De fet, és molt indicatiu comparar les mostres artístiques europees d’abans i de després de l’epidèmia. El tema de la mort, esporàdic fins aleshores es torna una constant a partir d’aquell moment. I la imatge de l’esquelet amb capa negra i una dalla segant vides va aparèixer justament arrel d’aquella epidèmia.

A sobre, la mort era particularment dolorosa. Els famosos bubons que van donar-li el nom de pesta bubònica eren els ganglis extraordinàriament inflamats. Extenses hemorràgies subcutànies causaven les taques negres a la pell. Dolors, vòmits, hemorràgies, tot inexorable. Des del primer símptoma, tres dies d’agonia i la mort. Això si no et mataven abans amb els remeis que assajaven en aquells temps. A sobre també hi ha una forma que afecta als pulmons i que es transmet per microgotes que expulsem amb la tos. És la pesta pneumònica. La que s’estén més ràpidament.

El problema, que en aquell temps naturalment ignoraven, eren les rates. O millor dit, les puces. Les rates son portadores del bacteri, i les puces que primer piquen la rata i desprès piquen als humans eren les transmissores. Rates infectades van arribar a Sicilia per vaixell, junt amb els mercaders que venien d'orient.Com que les condicions sanitàries en aquella època eren senzillament inexistent la transmissió de la malaltia era sencillíssima. I l’anar tots plegats a resar a l’Església sols feia que facilitar la transmissió.

Afortunadament, la Yersinia pestis es pot tractar amb antibiòtics, perquè no penseu ni molt menys que ha desaparegut. Encara hi ha animals portadors de la malaltia. Rates salvatges, però també esquirols i altres petits mamífers. El que no hi ha són les condicions socials perquè s’expandeixi com ho va fer.

Per això, quan hi ha tanta histèria amb la grip aviar, (que de moment ha causat menys morts a tot el món que la setmana santa a les carreteres espanyoles), penses que potser hem perdut el sentit de les proporcions.

Escoltant i mirant l'Univers

La pregunta es planteja de seguida que mirem una estona al cel. Hi ha algú allà? Com deia en Carl Sagan a la seva obra “Contact”, segurament si, perquè sinó, quant d’espai desaprofitat!

Però això sols és una opinió i potser si que està desaprofitat l’espai. En realitat no ho sabem, i aquesta és una de les típiques preguntes que sols poden tenir una resposta positiva ja que, si no trobem res, sempre podrem pensar que encara no hem buscat prou.

Per això es van posar en marxa ja fa anys els diferents projectes de recerca d'intel·ligència extraterrestre “SETI”.

El més popular ara mateix és el seti@home, que fa servir un estalvi de pantalla d'usuaris voluntaris d’arreu del món per anar processant les dades que recullen al radiotelescopi d’Arecibo, a Costa Rica. Segurament haureu vist en algun PC la pantalla que va trillant dades a les estones perdudes. El seti@home analitza tot el cel (de l’hemisferi nord) buscant senyals de ràdio que puguin atribuir-se a un origen extraterrestre. El plantejament és: “Com que no sabem on son, mirem a tot arreu, a totes les llongituds d'ona, tot tipus de senyals”. Per això cal tanta potència de càlcul.

Però hi ha altres projectes SETI. Per exemple, el projecte Phoenix (aquest a l’hemisferi sud) busca també senyals de ràdio, però centrant-se exclusivament en les proximitats d’estrelles de tipus semblants al nostre Sol. Fins al 2004 havia observat 800 estrelles, però en cap d'elles va trobar evidència de senyals extraterrestres.

Altres projectes són el SERENDIP o el BAMBI, que també busquen (infructuosament?) senyals de ràdio. I aviat entrarà en funcionament el radiotelecopi Allen, que en realitat és una xarxa d’antenes i que augmentarà moltíssim la flexibilitat i sensibilitat de la recerca.

Però la majoria de projectes es centraven en les ones de ràdio. Això és perquè el senyal de ràdio està menys interferit per la pols espacial i hauria de ser més fàcilment identificable. Ara, però, s’ha afegit un nou projecte que busca senyals visibles. Un nou telescopi instal·lat a Harvard es dedicarà a buscar senyals lluminosos hipotèticament emeses per extraterrestres. Potser el que cal buscar sigui una comunicació a base de làsers.

Fins ara hem escoltat l’univers esperant "sentir" el senyal dels ETs. Ara toca mirar-lo, a veure si el “veiem” el senyal.

És evident que la probabilitat de trobar res és molt baixa, perquè el senyal hauria d’estar dirigit directament cap a nosaltres. De totes maneres i com diuen sempre, la probabilitat d’èxit en aquesta recerca és molt baixa, però si no la comencem la probabilitat serà zero.

La por al cos

La salut és un objectiu, diuen que també és un dret, i per descomptat, és un negoci. Això últim no ha de ser necessàriament dolent. De vegades sembla absurd que algú s’empipi pel preu dels medicaments alhora que està disposat a gastar el que sigui en entreteniments. Potser valorem més l’oci que la salut? O potser tenim tant assumit que la salut és un dret pel que no hem de pagar res?

A més, sembla que s’oblida l’extraordinari cost de la recerca biomèdica. Costa una fortuna comprendre que és el que va malament en una malaltia i trobar la manera de guarir-la. Les indústries farmacèutiques destinen milions per desenvolupar nous medicaments i, naturalment, desprès volen recuperar les inversions. Tothom faria el mateix, per això moltes vegades semblen excessives les crítiques a que son sotmeses.

Però de vegades també es passen.

Recentment han sortit a la llum crítiques sobre les maniobres d’algunes indústries farmacèutiques per exagerar el risc de determinades malalties, o simplement per imposar el criteri que determinades situacions són patològiques i requereixen tractament, quan en realitat no és així. Per això, darrerament va parlant-se amb més freqüència de síndromes o de disfuncions per a les que s’ha trobat una teràpia, però que molts metges opinen que en realitat son malalties inexistents.

El més de moda és la “síndrome de disfunció sexual femenina”, que afectaria, segons alguns estudis, al 43% de les dones dels Estats Units. Com és defineix? Doncs que amb el sexe, de vegades no s’ho passen prou bé. I la solució? Cap problema, s’està treballant en un fàrmac que ho solventarà. Una mena de viagra per senyores.

Un altre és la “síndrome de les cames inquietes”. Això és una sensació d’incomoditat que és nota a les cames quan estan quietes i que no desapareix fins que et mous. Una cosa com la que es nota quan portes moltes hores assegut i el cos comença a demanar a crits que caminis una mica. Hi ha persones a les que això els passa molt fàcilment i és causa d'importants incomoditats. Però s’ha arribat a afirmar que afecta al 10% de la població, cosa que evidentment és una exageració. A molts ens pot passar alguna vegada, però d’aquí a que ens incloguin en el grup que hauria de requerir teràpia n’hi ha un bon tret.

Algunes idees son més subtils. Per exemple confondre riscos amb malalties. Tenir el colesterol elevat no és una malaltia, és un factor de risc. Cada situació és motiu d’un nivell d’alarma diferent i cal no barrejar-ho.

Però és clar, com més por ens posin al cor, més medicaments prendrem i més negoci hi haurà. A més, els metges no s’arriscaran a demandes per no haver tractat malalties encara que siguin inexistents i els aprensius estaran més satisfets pensant que fan alguna cosa per la salut prenent medicaments que, potser, no els calen.

I és que al final ens convencen que enlloc de salut, el que necessitem, o al que tenim dret, és a cossos d’anunci, salut de ferro, cap incomoditat, i la felicitat en una pastilleta.

El moment de les formigues

Un dels errors més clàssics quan es parla de l'evolució de les espècies és pensar en un procés progressiu que porta inevitablement cap a unes formes de vida més avançades. El resultat final potser pot donar aquesta sensació, encara que de vegades sigui discutible, però els detalls mostren un panorama força menys clar.

En realitat les espècies no evolucionen automàticament cap a formes “millors” o “més aptes”. L’únic que passa és que es van adaptant, si poden, a les condicions canviants del medi. I de vegades apareixen estudis que ressalten aquest fet. Un d’aquests treballs acaba de ser publicat a “Science” i posa sobre la taula alguna curiositat en l’evolució de les formigues.

Aquests investigadors han analitzat l’ADN de les formigues i, comparant les diferències entre les diferents espècies han pogut fer un arbre evolutiu. És una feina important, perquè hi ha moltes espècies diferents de formigues, agrupades en un bon nombre de gèneres i de subfamílies.

La dada interessant és que les branques principals de l’arbre evolutiu de les formigues va aparèixer fa uns cent milions d’anys, però aquests grans grups es van mantenir molt poc variats... fins el període Eocè, fa seixanta milions d’anys, quan en (relativament) poc temps van sorgir tots els gèneres que coneixem actualment.

Naturalment la pregunta és: Per quin motiu una evolució tant lenta durant quaranta milions d’anys, de cop s’accelera i comença a dividir les famílies de formigues en centenars de gèneres i espècies diferents?

I la resposta que proposen els investigadors és senzilla. A l’Eocè va ser quan van aparèixer les plantes amb flors (les angiospermes). Això va fer que la Terra és cobris de veritat de vegetació semblant a la que tenim avui en dia... i va oferir un excepcional nou medi ambient per les formigues. En uns pocs milions d’anys van trobar-se amb infinitat de llocs on adaptar-se a viure, sota les fulles, als troncs dels arbres, entre les arrels... També disposaven de noves fonts d’aliment i de materials per fer nius. Abans de l’aparició de les angiospermes no tenien res de tot això i les possibilitats d’evolucionar eren molt minses.

Per això deia que l’evolució no és una força que empeny les espècies a millorar. Es simplement el resultat d’anar adaptant-se al medi on viuen. I si el medi no varia gens, les espècies gairebé no evolucionen. Per contra, un medi amb un nivell acceptable de canvis és un motor important per l’evolució.

L’evolució de les formigues, com la de totes les espècies, va dependre de la sort. Casualment algun altre canvi en el medi ambient va afavorir l’aparició de les plantes, que alhora va permetre l'evolució de les formigues que casualment estaven ben preparades per adaptarse als canvis. Com deia en Jacques Monod, una bona combinació d’atzar i de necessitat.

Als humans ens devia passar el mateix. Uns quants cops de sort ens van portar fins al que som. Tot i que això de que l’atzar deu haver jugat un paper important en la nostra evolució sembla que molesti a molts.

Un error infantil

Ningú està lliure de pecat ni cap empresa està lliure d’errors. I en la exploració espacial això queda ben clar si repassem la llista de missions que han fracassat. Algunes d’elles han comportat la mort dels astronautes, però en moltes més simplement s’ha perdut la nau.
És d’esperar. Desprès de tot, tecnològicament és molt difícil el que estem fent. Enviant petites naus a diferents indrets del sistema solar i dirigides des de la Terra fer que maniobrin i es situïn en les òrbites o els indrets correctes no és gens fàcil. Us imagineu conduir un cotxe que te la particularitat que cada vegada que mous el volant les rodes triguen un parell d’hores a girar? Doncs és el que passa en les sondes espacials. El senyal enviat triga molt a arribar, per tant tot ha d’estar previst per avançat.
Però de vegades la missió fracassa per motius ridículs. I el més espectacular va ser la pèrdua de la Mars Climate Orbite al 1999. En realitat l’error que va portar a la destrucció de la nau va ser més ridícul que res. Un error d’estudiant de batxillerat. Algú va confondre les unitats i va donar les dades en milles i polsades mentre que els altres creien que eren quilòmetres o Newtons.
De fet, van haver més errors. Es va acusar a la NASA de preparar poc l’equip de seguiment de la missió. De fet, la majoria eren els que ja controlat dues missions més, la Mars Global Surveyor i la Mars Polar Lander. Inevitablement anaven massa carregats de feina i sobretot, no estaven completament al corrent de les diferencies entre una i altre nau.
A sobre, un altre equip, el dels constructors de la nau, l’empresa Lockheed Martin, que també participava en el seguiment de la missió van anar de sobrats i van enviar les dades fent servir el sistema mètric anglès. I això que en el contracte la NASA especificava que calia fer servir el sistema mètric decimal per tot. Però les costums costen de canviar. Tot i que aquesta em costa entendre, amb lo ben pensat que està el sistema mètric decimal, qui pot seguir interessat en anar calculant no-se-quantes polsades per un peu, no-se-quants peus per una iarda... Buf! Càlculs medievals per tecnologia espacial.
Però l’equip havia d’haver notat alguna cosa. Si amb aquest merder de dades van poder enviar la nau fins a Mart, segur que hi devien notar desviacions de les trajectòries previstes. De fet, si que hi havia errors de sincronització, però en les reunions que van fer amb els de la Lockheed no van treure l’aigua clara. Sembla estrany, però és el que va passar.
I és clar. Quan la nau va arribar a Mart, quan les òrbites han de ser extremadament precises, li van fer unes correccions de velocitat completament inadequades. De fet, van desviar la nau 4,4 vegades més enllà del que devien. Això va fer que entrés massa a l’atmosfera de Mart i es cremés per la fricció. Com que els de la NASA son molt espectaculars, fins i tot han fet una animació del que deuria passar amb la nau.
Confondre milles amb quilòmetres! Hi ha estudiants que suspenen curs per cometre errors d’aquests. Però en tècnics de la NASA es podria esperar una mica més de nivell!

L'amenaça del DHMO

És fantàstic. Un dels falsos mites que corren per internet m’ha arribat al cor. Perquè mentre quasi tots son mentida (els gatets encapsulats, els diners que pagarà en Bill Gates per reenviar un e-mail, el soldat no se quant...) el de la perillositat del Monòxid de Dihidrogen (en anglès Dihydrogen Monoxide o DHMO) és absolutament cert!

la pàgina web que han muntat per explicar-ho la trobo genial. No us penseu pas que és una enganyifa, perquè tot el que dieun és cert. Si inhaleu DHMO en quantitat suficient us causarà la mort en menys de tres minuts. En estat sòlid pot provocar cremades importants a la pell pel simple contacte. Finalment, determinades dosis per via oral també poden causar la mort. I tot i així, el seu ús és perfectament legal i ningú sembla disposat a fer res per impedir-ho. Cal dir que l’impacte econòmic de la prohibició fora d’una magnitud considerable.

Ah! I a més hi ha el tema ambiental. El DHMO és un component habitual dels residus industrials. És un component important de la pluja àcida, contribueix a l’efecte hivernacle i s’han trobat nivells notables de DHMO a l’Antàrtida.

Però, i això encara és més important. També en bona part dels productes que consumim i fins tot en la llet amb que alimentem als nadons. En realitat no hi ha cap dubte que si ens fan una analítica destinada a identificar la presència de DHMO en la nostra sang, tots donaríem positiu.

Increïble? Indignant? Motiu de preocupació? Gens ni mica!

Ja us dic que el que diuen és cert. Però que és exactament el DHMO? Recordeu alguna cosa de química?: Di-Hidrògen (això és: dos hidrògens) Monòxid (un oxigen). No us sona? Dos hidrògens i un oxigen: H2O! Aigua!!!

El DHMO és l’aigua. I si la respireu, morireu ofegats. Si està sòlida, en forma de gel, i la toqueu molta estona us cremareu. I si en preneu una certa quantitat (cinquanta litres potser?) podeu morir per sobrehidratació.

I si. Sempre està present en els residus industrials, la llàstima és que contenen més coses. I la pluja àcida sense aigua, doncs ja no seria pluja. I a l’Antàrtida n’han detectat. De fet, el dia que no en trobin si que tindrem problemes.

El mateix passa amb els aliments, i amb el nostre cos. Estem fets de tres quartes parts de DHMO.

El millor és que hi ha qui s’ho ha pres molt seriosament i ha organitzat debats per tractar el tema. Potser caldria acostumar-nos a analitzar amb un mínim de detall allò que ens diuen abans d’indignar-nos i començar les mobilitzacions.

Millor acompanyats

Hi ha estudis que son divertits. No vull dir que no siguin seriosos, ni molt menys, però no se com deu ser el laboratori on els fan. I els de psicologia s’enduen la palma. Això és el que vaig pensar en topar amb un treball que analitzava les relacions entre nivells d’hormones en sang i l’activitat de diferents senyalitzadors neuronals en el cervell en determinades situacions.

L’hormona és la prolactina. Una hormona que augmenta molt la seva concentració desprès del part ja que una de les seves funcions és estimular la producció de llet en les dones. Però les hormones solen tenir diverses funcions i la prolactina sembla que també inhibeix la senyal mediada per la dopamina en el cervell. El cas és que s’ha relacionat un augment important de prolactina desprès de l’orgasme amb la inhibició de l’activitat dopaminérgica en el cervell. Això fa que desprès d’un orgasme, el grau d’excitació disminueix (ràpidament en uns, més lentament en les altres, però això ja es una altre història).

I no només això, sinó que també se l’ha relacionat amb el grau de satisfacció fisiològica, de comoditat, que arriba a continuació. Naturalment no és la única hormona que s’altera urant o desprès d'un orgasme. De fet, hi ha una certa descàrrega de tot. Per exemple les endorfines també hi tenen un paper molt important. Aquestes son les que causen la sensació de nyonya que tant afecta als mascles i que tant molesta a les femelles que afecti als mascles (algun efecte hormonal empipador havíem de tenir).

Doncs uns investigadors han publicat un estudi en Biological Psychology, on mesuraven els nivells de prolactina després de l’orgasme en diverses parelles. I a continuació ho van comparar amb els nivells que assolien si l’orgasme l’aconseguien masturbant-se. Naturalment tot estava corregit pels nivells de prolactina en situació de repòs.

Doncs bé. Resulta que els nivells de prolactina eren molt superiors si a l’orgasme s’hi arriba acompanyat que tot solet (o soleta). Per tant no és d'estranyar que el sexe en parella sigui més satisfactori que el solitari. I és que en el fons, es pel que estem dissenyats. Per cert, no hi havia diferències significatives entre homes i dones.

El curiós és el disseny de l'estudi. Hi ha coses que fer-les en un laboratori deu ser com "poc estimulant" (tot i que els hi posaven videos X per animar-los). I fer-ho amb una cànula ficada a la vena del braç perque vagin treient mostres de sang a mida que vas fent, doncs encara pitjor. Però no veig altre manera d'obtenir dades fisiològiques en aquestes situacions.

El que em va sorprendre d'entrada era el número de participants. En el grup de masturbació hi havia deu homes i nou dones. Cap problema. Però en el grup de parelles (com traduir "intercourse group?) hi havia deu dones i nou homes! M'en faltava un! Però al final ho vaig entendre. D'algun participant no li van poder treure sang, o no van poder mesurar la prolactina o no va tenir orgasme mentre que la seva parella si, i per tant no el van poder incloure en el treball.

D'altra banda a part de la curiositat de l'estudi, tot plegat confirma el que ja se sap: per segons quines coses, millor acompanyat que sòl. Però ara, al menys coneixem el motiu fisiològic. (Els psicològics son obvis).

En els límits de la vida

De vegades parlem de coses que tenim clares, fins que toca definir-les. Aleshores surten els problemes. Segurament és perquè demanem a les paraules una precisió que no concorda amb la imprecisió del món real, on les fronteres rarament són clares i sempre hi ha zones intermèdies. Això és el que passa amb el concepte de “vida”.
En un principi no ens costa distingir entre un ésser viu i un objecte inanimat. Els éssers vius fan coses, molts es mouen, tots s’alimenten, creixen, moren, es reprodueixen. Els objectes no fan tot això. O potser si?
L’exemple típic son els cristalls de sal. Un experiment que agrada molt als nens consisteix en tirar molta sal en un plat amb una mica d’aigua. Al principi sols tenim aigua salada, però en un parell de dies, i a mida que l’aigua s’evapora, apareixen un seguit de cristallets de sal que van creixent fins ocupar la totalitat de la superfície.
La sal no està viva, evidentment, però els cristalls han nascut, i han crescut, i si tornem a afegir aigua moriran. Fins i tot, si definim alimentar-se com el fet d'incorporar substàncies al nostre organisme, doncs els cristalls de sal s’han alimentat de les molècules de sal que hi havia a l’aigua. No és cap bestiesa: Nosaltres mengem proteïnes per fer mes proteïnes i els cristalls mengen sal per fer mes sal. De totes maneres, sabem perfectament que la sal no és viva, però resulta que fa bona part de les coses que hem emprat per definir la vida. Aleshores?
Aleshores hem de reconèixer que no hi ha una definició de vida prou estricte i que serveixi per tots els casos. Bé, de fet, de definicions n’hi ha moltes, però sempre hi ha algun exemple que no encaixa. I fins algú, en una mostra d’humor va indicar que potser les pedres estaven tant vives com nosaltres, però amb un ritme vital tant extremadament lent que no ens n’adonàvem.
El cas més paradigmàtic del conflicte per definir la vida son els virus. La societat demana a la ciència que trobi maneres de matar els virus que ens causen malalties. Però potser sigui impossible, simplement perquè no es pot matar una cosa que, potser, no està viva. Un virus és simplement un fragment d’ADN (o d’ARN) envoltat amb alguna proteïna que és incapaç de fer absolutament res a no ser que estigui dins una cèl·lula viva. Per això, malgrat que uns investigadors van aconseguir "fabricar" un virus en el laboratori a partir de uns quants productes químics, en realitat encara estem molt lluny de poder "crear" vida. Però tot arribarà, suposo.
A més, si consideréssim els virus com éssers vius, aleshores els gens també ho serien. De fet, una definició de virus és: “Un tros d’ADN buscant un cromosoma”. I la definició és generosa, perquè per no fer, ni tant sols busca.

De nou el problema es troba en demanar a les paraules una precisió inexistent al món real. La vida és un estat de la matèria molt organitzat i complex. I entre la matèria totalment inanimada, i la complexitat de la vida no ens ha de sorprendre que hi hagi termes intermedis. En aquesta zona grisa entre el blanc de la vida i el negre de les coses inanimades és on hi trobem els virus.

Obsesions mediàtiques

Sembla que perquè alguna cosa es consideri realment important, ha de sortir a la tele. I el mateix passa amb la ciència. Un descobriment, una publicació, el que sigui, serà més valorat si és anunciat al Telenotícies. Però immediatament que surt la noticia, es crea un sentiment de frustració. El cas és que mai ho expliquen correctament i potser sigui perquè sempre ho expliquen tot igual.

Us heu fixat que qualsevol noticia, no importa quina, relacionada amb la biomedicina acaba amb una frase idèntica?: “... aquest descobriment podrà servir en un futur per curar malalties com el càncer, la SIDA i les malalties neurodegeneratives com el Parkinson i l’Alzheimer.”

Sempre, sempre, sempre acaben dient el mateix. Tant se val que hagin descobert una proteïna que regula el flux de sang a les orelles o una hormona que explica perquè hi ha olors que molesten i altres que no. Tot ha de servir per curar, casualment, les malalties que més por ens fan.

I és que en el fons tots som conscients que les probabilitats de morir de càncer son estadísticament elevades. I a tots ens fa molta por patir una malaltia com l’Alzheimer. I, finalment, la SIDA ja és com una icona en la lluita de l’home contra la malaltia. Per tant, això és el que impressiona als oients, i això és el que diuen per tal de valorar més la notícia.

Doncs no senyors! La majoria de les investigacions que surten a la tele i que anuncien així, mai serviran per curar cap d'aquestes malalties. Segurament seran útils per altres coses, que també son importants, però per aquestes no.

Desprès hi ha la imatge de l’investigador mirant pel microscopi. De nou un clàssic. La llàstima és que en realitat no es fa gaire això de mirar pel microscopi. La majoria de recerques en biologia molecular tenen a veure amb molècules, i les molècules no es veuen en els microscopis. Però tant se val. Quan venen els de la tele al laboratori i veuen un microscopi, de seguida et diuen que t’hi posis per prendre algunes imatges.

Ah! I una altra bajanada que molt sovint surt. L’investigador cap o el director del centre de recerca amb bata i pel laboratori. Aquesta és la més bona, perquè els que fan la feina i porten bata son únicament els becaris, dels que normalment ningú no en parla. De fet, hi ha investigadors famosos (i mediàtics) que segurament tenen la bata únicament per si venen els de la tele.

Suposo que no s’hi pot fer res. El món en el que vivim és així. Però la propera vegada que surti alguna notícia d’aquestes penseu que segurament és més important del que diuen, però no pel que diuen. Les coses sempre son més complicades en la vida real.

I per si de cas, recordeu que llegir aquest blog pot servir per prevenir el càncer, la SIDA, i les malalties neurodegeneratives. (Qui sap, no és impossible...)

Pendents d'el nen i la nena

Des de fa uns quants anys en sentim a parlar amb certa freqüència, sobretot desprès d'inundacions o sequeres o qualsevol fenomen meteorològic extrem, com si fos el culpable de tots els mals. I una mica de responsabilitat si que la té. Es tracta del fenomen d’El Niño!
De fet, encara que tots el coneixem amb el nom d’”El Niño”, molt sovint es fan servir les sigles angleses per “El Niño Southern Oscillation” (ENSO). De manera que si un dia busqueu informació tècnica per internet, millor feu servir ENSO.
El que passa és que els oceans no són simples masses d’aigua quieteta, sinó que tenen fluxos, corrents, intercanvis de temperatures i una dinàmica molt complexa. I a més, la major part del nostre planeta és oceà. Per això aquesta dinàmica que tenen ens afecta tant.
Al Pacífic, durant l’hivern cada any hi arriba un corrent d’aigües profundes, fredes i molt riques en nutrients. Aquest corrent surt a la superfície enfront les costes de sud Amèrica i fa les delícies dels peixos primer (perquè tenen tant menjar com volen) i dels pescadors desprès (perquè hi ha moltíssim peix).
El cas és que, de tant en tant, hi ha un any en què això no passa. El motiu és que una massa d’aigua molt calenta “tapa” el camí de l’aigua freda cap a la superfície. Aquell any no hi ha nutrients, no hi ha peix i a sobre tenim inundacions i sequeres arreu del mon. Els pescadors li van posar el nom d’El Niño (el niño Jesús) perquè el fenomen començava pels voltants de Nadal.
Però el problema no afecta sols als pescadors. Si hi ha molta aigua molt calenta al Pacífic, hi haurà molta evaporació. Això vol dir molta aigua per fer núvols i per tant es formaran unes tempestes anormalment intenses que descarregaran al continent. I penseu que parlem del Pacífic. Res a veure amb el Mediterrani. Per altra banda, l’aigua calenta es troba a l’est del Pacífic, però no a l’oest. Això vol dir sequeres per la zona d’Indonèsia.
I com que en el fons, l’atmosfera, els mars i tot, està molt interconnectat, quan es dona El Niño, tots els equilibris climàtics als que estem acostumats salten pels aires.
Tot plegat dura uns mesos i desprès es torna a la normalitat. Menys espectacular és el fenomen invers. Quan l’aigua que arriba es anormalment freda. Aleshores es parla (no podia ser d’una altra manera) del fenomen de “La Niña”. Aquest any ens trobem en una situació de La Niña.
Però els efectes d’El Niño van més enllà. Molts factors son dependents del clima. S’ha vist que hi ha una certa relació entre els anys d’El Niño i la incidència d’epidèmies de còlera. I és que segons la situació climatològica els microbis proliferen amb més o menys facilitat.
I naturalment, un fenomen causat per un escalfament de l’aigua ha d’estar afectat per l’escalfament global. Sembla que els anys d’El Niño son cada cop més freqüents, i sobretot, més intensos. De moment el primer premi se l’enduu el del 1997-98, un any (i no deu ser casualitat) en el que la llista de fenòmens extrems va ser impressionant.

Colonitzadors subterranis

A la Terra la vida es manifesta de les més variades maneres. Hi ha animals de molts tipus, infinitud de plantes, fongs de totes menes. Però sobretot hi ha bacteris. Encara que no els veiem, n'estem envoltats, els respirem, els toquem, els mengem, cobreixen tot el que veiem: la nostra pell, el terra que trepitgem, l’aire que ens envolta. Podem classificar les edats de la terra com ens faci més gràcia, (l'edat dels dinosaures, la dels mamífers...) però de fet, sols hi ha una edat, la dels bacteris. Va ser la primera, i encara hi som.
N’hi ha tants que si en el plat una balança poséssim tots els bacteris del món, i a l’altre plat tota la resta d’éssers vius plegats, els bacteris pesarien més.
Però fins i tot tenint en compte aquestes dades, sembla que encara infravaloràvem la seva distribució. I és que estem acostumats a pensar que la vida a la terra s’extén al llarg de la superfície del planeta. Fins i tot en ambients extremadament hostils. Però fa uns anys que s’ha vist que els bacteris també han colonitzat l’interior del planeta!
Durant un temps es va estudiar la vida microbiana a les profunditats de la Terra d’una manera gairebé anecdòtica. I quan apareixien microorganismes sempre es donava per sentat que estaven relacionats amb contaminació provinent de la pròpia maquinària emprada per fer els forats. Però quan finalment s’hi van posar en serio, obtenint mostres en condicions que evitessin la contaminació per bacteris de la superfície, van trobar que seguien apareixent microorganismes.
En alguns indrets, els porus microscòpics de les roques contenien fins a deu milions de bacteris per gram de roca. En realitat no és molt, perquè si ho comparem, un gram de terra de conreu pot tenir més de mil milions de bacteris. Però la seva presència obria uns interrogants molt interessants. Els principals eren: Fins a quina fondària n’hi ha? I, com s’alimenten?
Pel que fa a la primera pregunta, a Suècia en una perforació de 6800 metres de fondària s’han trobat microorganismes fins als 3500 metres. De fet, la pressió no els afecta massa. En realitat els factors limitants son la presència d’aigua infiltrada a les roques i, sobretot, la temperatura. De totes maneres, hi ha bacteris que han resistit fins a 130 °C.
I pel que fa a l’alimentació. Doncs es basa en reaccions químiques, normalment relacionada amb el sofre. No els cal matèria orgànica, no els cal llum, no els cal res més que aigua i alguns compostos químics. Ah! i també temps: el seu ritme vital és extremadament lent. En condicions ideals un bacteri es pot dividir cada vint minuts, però aquests colons subterranis ho fan a ritme d'una divisió cada varis anys.
Naturalment aquests organismes son molt interessant cara a buscar formes de vida en altres planetes. Perquè sembla que la vida potser sigui difícil que aparegui (o potser no), però quan ho fa, la seva capacitat d’adaptació a qualsevol ambient és increïble.

L'any més càlid... per ara.

Un any més, una dada més i, un cop més farem poca cosa. Recentment la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) ha fet públiques les dades sobre l’escalfament global corresponents a l’any 2005. La dada a recordar: l’any passat va ser el més càlid des que es tenen registres (al 1880).
De fet, l’honor de ser el primer en la llista d’anys calorosos el comparteix amb el 1998. Segons quin algoritme facin servir per calcular surt l’un o l’altre. El que passa és que al 1998 se li va poder donar la culpa al fenomen d’el Niño, cosa que no ha passat aquest any.
Però en el fons no és cap sorpresa. N’hi ha prou amb mirar la corba de temperatures del darrer segle i la tendència és claríssima. De fet, el sorprenent fora que tinguéssim algun any fresquet ja que els 5 primers anys d’aquest segle es troben (tots!) entre els sis anys més càlids mai mesurats (sols s’hi inclou el particularment càlid 1998).
I les conseqüències ja les anem notant: Huracans particularment potents. Inundacions exageradament greus, desglaç inusualment ràpid... I la certesa que cada vegada anirà a més.
Perquè a sobre, el planeta és molt gran i, per tant, aquests fenòmens tenen molta inèrcia. Si avui deixéssim de generar gasos hivernacle, els efectes beneficiosos no es notarien fins d’aquí a trenta anys. Una excusa molt bona pels qui no tenen interès a canviar la tendència. I aquí hi entrem una mica tots. Perquè una cosa és parlar, però realment a quantes comoditats estem disposats a renunciar per contribuir a evitar l’escalfament global? La realitat demostra que a molt poques.
Probablement, part de la culpa dels pocs esforços reals que es fan estigui en el fet que ens costa discriminar entre fenòmens constants i fenòmens constantment accelerats. Si el canvi ha sigut d'uns pocs graus en un segle, hi ha temps de sobres per emprendre alguna acció. La llàstima és que les coses no funcionen així en la naturalesa.
En primer lloc hi ha el fet que el canvi cada cop és més ràpid. La temperatura cada vegada augmentarà més de pressa. Com una pedra que comença a rodar per una pendent. Potser trigarà una mica a fer els primers cinquanta metres, però els següents cinquanta els farà molt més de pressa!
I en segon lloc, hi ha el fet que les coses no son continues. De vegades un canvi gradual va fent, fins que s’arriba a un nivell crític on es trenca algun equilibri i, de cop, les coses s’acceleren enormement. Podem tirar aigua a una esponja i no passa res perquè la va absorbint. N’afegim més i segueix sense passar res. I així podem continuar, creient que mai passarà res o que el canvi serà molt lent fins que, de cop, l'esponja no té capacitat per absorbir més aigua i tot s'enxarca al voltant.
Doncs amb l’atmosfera tres quarts del mateix. La temperatura global estava mantinguda més o menys constant perquè l’atmosfera tenia sistemes amortidors. Però sembla que ja estem sobrepassant el límit de la capacitat de modular. I això vol dir que la temperatura pot començar a canviar molt més de pressa del que mai ho ha fet... fins que s’arribi a un altre equilibri.
Que aquest nou equilibri sigui raonable pels éssers vius és un detall sense importància per l’atmosfera.