Parada i fonda

De tant en tant cal fer una parada en el camí, i a partir d’avui aturaré el bloc uns dies. El motiu és, a més de carregar piles, les vacances de Setmana Santa que empalmaré amb un viatge per motius de feina durant un parell de setmanes. Per tant, el Centpeus descansarà fins al 23 d’Abril.
De manera que, si encara teniu ganes de llegir reflexions més o menys encertades al voltant de la ciència, ens retrobarem, si tot va bé, per Sant Jordi.
I, una vegada més, aprofito per donar-vos les gràcies a tots els que passeu per aquí, habitual o esporàdicament, pels comentaris, pels mails i també per alguna cervesa que hem acabat prenent amb algun blocaire.
Ens llegim!

L'atles enganyós

Finalment ha arribat a la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona una tramesa (sense remitent) de l’”Atlas de la Creació”, un llibre que es va repartir a les universitats franceses fa un temps i que defensa amb un luxe d’il·lustracions i enquadernació poc comuns, que la teoria de l’evolució es falsa i que Deu ens va crear tal com som. La diferència en aquesta ocasió és que l’origen del llibre és a Turquia, i que al darrera hi ha el creacionisme islàmic enlloc del cristià. Això es nota sobretot perquè en lloc de versicles de la Bíblia, hi surten sures de l'Alcorà.

Les declaracions del Degà de la facultat han sigut prou encertades. “'La nostra resposta ha estat ignorar-lo, no donar-li més importància, tot i que tenim pensat deixar-lo a la biblioteca perquè es pugui consultar”. I també amb un fi sentit de l’humor, en Juli Peretó es pregunta al seu bloc, a quin apartat de la biblioteca caldria posar-lo, perquè no fora correcte posar-lo amb els llibres de ciència, però tampoc encaixaria en l’apartat de religió. De manera que es pregunta si hi haurà una secció de manipulacions, enganys i propaganda barroera.

I realment, malgrat que l’enquadernació sigui acurada, les imatges a tot color i l’aparença estigui d’allò més cuidada, el text és un pur disbarat. M’he llegit la primera pàgina per veure per on anaven els trets i, francament, he de dir que m’esperava més nivell, potser no a nivell intel·lectual, però com a mínim d’argumentació, ni que fos amb trampa.

Però la primera frase ja és sucosa: “Fa uns 150 anys, el naturalista britànic Charles Darwin va proposar una teoria basada en varies observacions fetes durant els seus viatges, però que no ha pogut ser recolzada per cap recerca científica posterior.”

I això és la primera línia del llibre! És fantàstic, perquè l’evolució s’ha comprovat a tots els nivells. No tant sols amb seqüències de fòssils, que sembla que és el que més els empipa als creacionistes, sinó també a nivell molecular. Personalment m’encanta seguir els arbres evolutius de diferents proteïnes. Em fascina veure com podem comprendre la funció d’una proteïna nova comparant-la amb altres amb estructures similars que trobem en diferents organismes. Podem comprendre el mecanisme genètic que ha fet que es vagin diferenciant i adoptant noves funcions i fins i tot podem calcular el temps en que van començar a divergir en l’evolució.

Però segons l’autor del llibre, en Harun Yahya, que és el pseudònim que fa servir l’Adnan Oktar, tot això no deu ser considerat ciència.

I el cas és que una mica més avall afirma que “la ciència i la tecnologia han fet ràpids progressos des de l’inici del segle XX i han refutat la teoria de l’evolució”... ¿?... Potser és que vivim en mons diferents en els que la paraula ciència vol dir coses completament oposades.

Però és clar, també diu que “els fòssils mostren que els éssers vius són ara exactament igual que ho eren fa centenars de milions d’anys... Això demostra un fet indiscutible: Tots els éssers vius que han existit a la Terra van ser creats per Deu”.

Extraordinari, i tot això en una sola pàgina!

La veritat és que no cal discutir-ho massa, perquè les argumentacions són simplement inexistents. I igual que passa amb els creacionistes americans, quasi tot el temps estarien explicant que bona part de les coses que diuen no tenen res a veure amb l’evolució. Per exemple, és ridícul haver d’explicar que la teoria de l’Evolució no proposa que en un temps van existir uns organismes meitat peix, meitat estrella de mar. Però en el llibre apareix un dibuixet d’aquesta quimera com a "prova" que l’evolució és falsa.

Caldrà vigilar, perquè malgrat que els arguments segueixen sent inexistents, els creacionistes estan millorant molt el tema disseny i publicitat. Cosa que vol dir que hi ha calers al darrera, encara que no tinc ni idea de qui ho financia tot això.

Potser estaria bé que a les escoles l’ensenyessin bé la Teoria de l’Evolució (que acostuma a estar al final del temari i sovint no s’hi arriba perquè el curs és molt apretat).

Contra el fanatisme, el simple coneixement és la millor defensa.

* Actualització: He llegit que el llibre l'han posat a la secció de llibres inclassificables, junt amb els llistins telefònics. No és un indret desencertat

Etiquetatge letal

Fa un parell de dies vaig tenir el plaer d’assistir a una conferència que donava un dels descobridors d’un mecanisme d’etiquetatge absolutament fascinant que tots portem incorporat. De fet, el descobriment va ser prou important com per que li donessin el Premi Nobel de Química fa tres anys. Es tracta del sistema que tenen les cèl·lules per degradar les proteïnes, i un dels descobridors va ser en Aaron Ciechanover.

Sembla una bajanada, però el cas és que durant molts anys es va investigar moltíssim sobre com s’ho fan les cèl·lules per fabricar proteïnes. Això va portar durant la segona meitat del segle XX a descobrir l’ADN i el mecanisme per guardar la informació genètica. També vàrem anar descobrint de quina manera aquesta informació s’anava llegint i expressant en forma de noves proteïnes que determinarien la funció de la cèl·lula, la seva viabilitat i, finalment, com seria l’organisme.

Però gairebé ningú investigava de quina manera les proteïnes que tenia la cèl·lula eren eliminades.

I això que sabem que els organismes estan fabricant i destruint simultàniament el material de que estem fets. D’aquí a uns mesos ens mirarem i ens reconeixerem sense problemes, els nostres amics també tindran la mateixa aparença, la nostra família estarà com sempre... però en realitat tots serem persones noves. Les proteïnes de que estem fets avui ja estaran eliminades en uns mesos i altres de noves les hauran substituït, de manera que podem dir que tenim un cos de recanvi complet cada pocs anys. La mala notícia és que el cos nou estarà igual d’atrotinat que el que tenim ara.

Durant molt temps es donava per fet que el que tenia lloc era una degradació inespecífica i general a dins la cèl·lula, concretament en uns orgànuls anomenats lisosomes. Era un error, encara que comprensible, perquè els lisosomes efectivament es dediquen a degradar proteïnes. Però sols degraden les de fora de la cèl·lula. No actuen sobre les nostres pròpies proteïnes.

Havia d’existir un mecanisme que fes que la cèl·lula sabés quines proteïnes eliminar i de quina manera fer-ho. I això és el que van trobar en Ciechanover i els seus col·legues. I la clau estava en una etiqueta biològica molt abundant. Tant que li van posar per nom “ubiqüitina”, ja que semblava ser ubiqüa a totes les cèl·lules.

Recordo que la primera vegada que vaig sentir parlar de l’ubiqüitina va ser un professor que la posava com exemple d’una proteïna que es troba a les cèl·lules i que ningú sap perquè serveix. Però, afegia, si n’hi ha tanta, alguna funció ha de tenir!

Doncs tenia tota la raó. Quan una proteïna, per algun motiu es fa malbé se li enganxen unes quantes ubiqüitines i aleshores queda “etiquetada”. Ara ja sabem que les cèl·lules disposen d’una complexa maquinaria que es dedica a degradar totes les proteïnes que tinguin unes quantes ubiqüitines enganxades.

Per això hi ha qui diu que la ubiqüitina és com “el petó de la mort”. Per una proteïna, tenir ubiqüitines enganxades és sinònim de destrucció imminent.

Però no pot ser d’una altra manera. La vida ha de regular exquisidament com creix i com mor. Igual que una economia depèn de l’equilibri entre ingressos i despeses, les nostres cèl·lules regulen la síntesi i la degradació dels seus components, de la mateixa manera que l’organisme controla el creixement i la mort de les cèl·lules o l’ecosistema controla la proliferació i la mort dels individus.

I és que a la natura gairebé tot és un tema d’equilibris. I la manera com és regulen acostuma a tenir una bellesa fascinant. A tots els nivells.

L'oceà gelat de Mart

Fa un parell de setmanes es va anunciar la troballa de grans quantitats d’aigua gelada al Pol sud de Mart. Sembla que hi ha tanta aigua que, si es fonès, cobriria el planeta amb una capa d’onze metres d’aigua.

Dit així pot semblar molt, però en realitat és una quantitat més aviat justeta. Sobretot si la comparem amb la que hi ha a la Terra. Aquí, tres quartes parts del planeta estan cobertes per un oceà de molt més d’onze metres de fondària. Però, és clar, les comparacions són odioses. Ja ho sabem que no hi ha cap altre planeta com la Terra al nostre sistema solar. El simple fet de tenir aigua a la superfície, ni que sigui gelada, fa que Mart sigui l’indret més semblant a casa nostra que tenim ara per ara.

En tot cas, la descoberta és extraordinàriament important per molt motius. Ja es pensava que hi havia una mica d’aigua als pols de Mart. Però també era possible que es tractés de diòxid de carboni congelat, o d’una barreja dels dos. La sorpresa, per tant, no ha sigut tant la presència d’aigua sinó la confirmació que principalment es tracti d’aigua i la seva quantitat.

Per mesurar la fondària de la capa de gel el que han fet són mesures amb un radar que hi ha a la sonda Mars Express, de l’Agencia Espacial Europea (ESA). L’eco del radar ha permès seguir i cartografiar les capes de gel fins a una fondària de 3,7 quilòmetres amb un grau de precisió inigualat fins ara. De fet, això és la primera part de la feina, perquè també estan cartografiant el Pol Nord, de manera que potser encara podrem afegir un parell de metres més a l’hipotètic oceà marcià.

De totes maneres, ara per ara seria impossible disposar d’un mar arià. A Mart pràcticament no hi ha atmosfera, i això té una conseqüència empipadora. Si recordeu les classes de física, la temperatura a la que bullen els líquids depèn de les seves característiques químiques, de la temperatura... i de la pressió. Els alpinistes saben prou bé que a cinc mil metres d’altura l’aigua bull a temperatures més baixes que a ran de mar. Tant que de vegades no es pot cuinar, perquè l’aigua s’evapora sense escalfar-se prou com per coure el menjar.

Doncs a Mart, sense atmosfera, si l’aigua del Pol passés a l’estat líquid, s’evaporaria de seguida. Adéu oceans marcians! Encara que si, més no, guanyaríem una mica de pressió atmosfèrica.

Però cara a la utilització per part de futures colònies humanes si que serà extremadament important. I, de nou, resulta un indret molt llaminer per cercar-hi vida extraterrestre. Que no donaríem els biòlegs per un simple bacteri d’un altre planeta!

I un parell de curiositats més sobre aquesta capa de gel. La seva mida s’havia infravalorat durant molt temps per un motiu d’allò més prosaic. Està coberta de pols i de diòxid de carboni gelat, de manera que bona part queda tapada. Amb això ja s’hi comptava, la sorpresa ha sigut la magnitud de les dimensions ocultes. Per fer-nos una idea, podem pensar que la massa de gel té les dimensions del continent europeu.

Finalment, en analitzar les imatges del radar, han detectat la presència d’una capa en zones profundes que resulta molt més brillant que la resta. Es podria pensar que és aigua en estat líquid ja que aquest seria el senyal que donaria, però les extremadament baixes temperatures fan que això es consideri molt improbable. Aleshores que és? Doncs, de moment encara no hi ha resposta.

De vegades és interessant pensar en quin moment ens ha tocat viure. Per primera vegada la humanitat està explorant en serio un altre planeta. Ara tenim dades, imatges, sondes orbitant, robots passejant-hi, i amb una mica de sort encara podrem viure-hi l'arribada d’un ser humà. Si la humanitat sobreviu a les seves pròpies follies, en el futur marcaran una creu a l’època actual per identificar el moment en que, finalment, vàrem començar el gran viatge cap les estrelles.

Canvi d'hora i bioritmes

Aquest cap de setmana hem fet el canvi a l’horari d’estiu. Passar a l’horari d’estiu és empipador, perquè la nit resulta ser una hora més curta. I encara que sigui poc racional, sempre et quedes amb el sentiment que t’han pres una hora. Un sentiment igual de ridícul que el que tenim en entrar a l’horari d’hivern. Aleshores, tampoc té sentit alegrar-nos, perquè ens regalin una hora. Però la sensació és inevitable.

I cada vegada que hi ha el canvi surten algunes veus comentant que l’estalvi energètic que s’obté és molt petit, i que en tot cas no compensa les molestis derivades de l’adaptació dels nostres organismes al nou horari. Sobretot en el cas dels bebès i dels ancians.

Doncs el cas és que no tenia gaire clar quin era l’estalvi efectiu que aconseguim amb el canvi, i tampoc quines eren aquestes molèsties que sempre es comenten. De manera que he buscat una mica.

Al menys he pogut entendre el raonament de la mesura. Sempre expliquen que ara les nits duren menys estona. I això és evidentment ridícul, perquè al cicle dia-nit li és igual quina hora marquin els nostres rellotges. El que es vol dir és que durant el període en que nosaltres estarem actius, l’estona corresponent a la nit serà una hora més curta. Per tant, ens estalviem una hora d’il·luminació elèctrica cada dia. Sobretot perquè al matí, quan sortim de casa ja serà de dia i no caldrà llum artificial. Simplement amb el nou horari aprofitem més les hores de Sol.

Però l’estalvi és molt important? Doncs la veritat és que no gaire. Però tampoc és menyspreable. I tal com està el pati, millor estalviar energia sempre que puguem. Després de tot, aquest ritual tampoc és molt complicat. I hi ha altres beneficis menys evidents. La indústria de l’oci en surt beneficiada, perquè en disposar més hores de llum per la tarda la gent surt més i consumeix més. També es pensa que poden haver menys accidents de cotxe ja que es condueix amb millor il·luminació durant més hores.

De totes maneres fa gràcia quan diuen les xifres d’estalvi en milions d’euros. Sembla una quantitat molt gran, però en percentatge del que fem servir habitualment és molt poc. I és que sona diferent un estalvi de “seixanta milions d’euros”, que un “estalvi del 5%”.

Però hi ha qui creu que això no compensa ja que causa uns desajustaments fisiològics que triguen en corregir-se. Es parla d’alteracions del son, dels bioritmes, malestar... Però el cas és que això tampoc sembla massa clar. És cert que tenim uns bioritmes que ens indiquen quan és hora de dormir, o de menjar, o d’estar actiu. Però també és cert que constantment els estem ajustant de nou. Canviar una hora l’horari no ha de tenir gaire més efecte que sortir una nit de gresca. De fet, sospito que la gresca causa més desajustaments, i tampoc ens costa tant recuperar-nos.

La clau està en que el bioritme d’un humà és, en principi, de dies de vint-i-cinc hores. Això és el que es detecta en experiments fets en persones en situació d’aïllament. És la llum solar la que ens ajuda a anar adaptant-nos diàriament a un dia de vint-i-quatre hores. Metafòricament parlant podríem dir que tenim un rellotge intern, però que no funciona gaire bé, i el que fem és aprofitar la llum solar per ajustar-lo i posar-lo en hora cada dia.

Una hora no ens costa gaire res ajustar-la. I dues o tres, la veritat és que tampoc. Si heu fet viatges en avió sabreu que el “jet lag” requereix un canvi horari superior a les quatre hores per notar-se. Amb això no vull dir que no es noti gens, perquè si que fa més son el primer dia al matí, però tampoc cal exagerar! De manera que seguiré prenent-me el ritual de canviar el rellotge per passar al horari d'estiu com un ritual associat a l’arribada de la primavera i començaré a gaudir de les llargues tardes que s’apropen sense donar-hi gaires més voltes.

La trista vida de l'Anisakis

Val més prevenir que curar, i és important estar informat, i en temes de salut tota precaució és poca... però comença a ser una llauna que cada vegada que s’esmenta un restaurant japonès surti el tema de l’anisakis! Però ja que està de moda, potser podrem descobrir alguna cosa interessant dels nematodes gràcies a l’anisakis. Sempre és una bona cosa tenir informació sobre els hostes.

L’anisakis (Anisakis simplex) és un nematode paràsit dels mamífers marins que porta una vida molt agitada. Els adults (que no deixen de ser petits; tant sols fan uns pocs centímetres de llargada) viuen als budells de balenes, dofins o foques, on tenen aliment i poden pondre ous. Aquests ous surten amb els excrements dels mamífers i queden flotant pel mar. Durant un temps floten lliurement mentre el petit anisakis va madurant i passa de larva primària, anomenada L1, a larva L2 que ja pot sortir de l’ou i, amb sort, infectar el primer hoste: una gamba o algun altre petit crustaci.

De moment, el nostre cuc tant sols mesura menys de mig centímetre i si tingués dits els creuaria esperant que la gamba fos devorada per un peix més gros o un calamar. Si això passa, ja pot infectar al nou hoste travessant les parets del budell per instal·lar-se amb comoditat i seguir madurant fins a larva L3. Ara l’anisakis ja té unes petites dents que li permetran tallar els teixits de l’hoste, per anar menjant, i si l’hoste morís podria fer un forat per sortir.

Ep! Que això passa en peixos eh! No feu aquesta cara, que no parlem encara d’humans.

Si l’anisakis segueix tenint sort, el peix que el porta dins serà engolit per un mamífer marí. Ja sabeu que el peix gran es menja al xic. Doncs l’anisakis també ho sap i bé que se n’aprofita, perquè si arriba al budell d’un dofí o una foca podrà completar el seu desenvolupament, pondre ous i tancar el seu cicle vital.

El que passa és que avui en dia, gairebé és més probable que el peix o el calamar que porten les larves L3 sigui capturat per un vaixell de pesca abans que ser devorat per un pop. I si això passa en un país amb tradició de menjar peix cru, l’anisakis arribarà a un budell d’un mamífer, però que no serà marí. Un mal indret per ell. En el nostre cos no pot completar el seu desenvolupament i normalment morirà i serà expulsat en pocs dies.

A les nostres terres això passava amb molt poca freqüència, perquè la tradició és menjar el peix cuinat. I els pobres cuquets no resisteixen el pas per la fregidora. Però amb la moda de la cuina japonesa, la porta d’entrada de l’anisakis s’ha obert de bat a bat.

En realitat, el primer cas d’anisakidosi a Espanya es va detectar a Valladolid al 1991 i no va ser pel sushi, sinó per menjar saitons en vinagre. De totes maneres, com que l’afecció generalment no és greu, segurament molts altres casos van passar desapercebuts.

I si ens infectem (parasitem) amb anisakis, que passa?

Doncs hi ha dos possibilitats. La primera és que tindrem cuquets a les mucoses del tub digestiu durant uns dies. Principalment a l’estòmac, però també a altres indrets. Per exemple, un dels símptomes és un formigueig al coll (ecs!) i poc més. Els cucs, però, moriran en pocs dies i seran excretats, i si alguns han penetrat als teixits, les cèl·lules del nostre sistema immunitari acabaran amb ells.

Empipador, però no pas greu en general. Tant sols en casos excepcionals també apareix mal de panxa, vòmits i diarrea. Aleshores es pot fer una intervenció quirúrgica per eliminar els paràsits. I ja se sap: morta la cuca, mort el verí.

Més greus són els casos d’al·lèrgia a l’anisakis. Però això ja és un cas com un altre d’al·lèrgia al que sigui. A la penicil·lina, a pèl dels gats, al pol·len o al làtex. Si és lleu pot causar molèsties, però si és greu pot arribar fins al xoc anafilàctic.

I per prevenir l'anisakidosi n’hi ha prou en cuinar el peix o el calamar, o, si parlem de menjar-lo cru, cal que estigui congelat un parell de dies. La temperatura és important. Ha d’estar a menys de 20 graus sota zero!

Empipador, però ben mirat, m’alegro molt de ser un mamífer. Ara, els dies que estigui baix de moral recordaré que pitjor seria ser un anisakis, que considera que una vida plena i reeixida consisteix tant sols en anar saltant de budell en budell.

La fantàstica capacitat d'oblidar

“Funes el memorioso” és un conte de Jorge Luis Borges protagonitzat per un home que disposa d’una memòria prodigiosa. Tant que, segons relata “... Funes no sólo recordava cada hoja de cada árbol de cada monte, sino cada una de las veces que la había percibido o imaginado...”. Però aquesta fabulosa capacitat que tant bé ens aniria de vegades, es revela com una maledicció. “Había aprendido sin esfuerzo el inglés, el francés, el portugués, el latín. Sospecho, sin embargo, que no era muy capaz de pensar. Pensar es olvidar diferencias, es generalizar, abstraer.”

El cas és que la ficció, de vegades, pot aproximar-se molt a la realitat. I la hipermnèsia, o la capacitat patològicament incrementada de guardar i evocar records, es dóna en algunes ocasions. Probablement el cas més espectacular va ser el de Solomon V. Shereshevskii, un periodista que va ser investigat pel psicòleg rus Alexander Luria. El cas de Shereshevskii, que durant molt temps es va conèixer únicament com “S”, posa de manifest el fet que oblidar les coses no ha de ser necessàriament un problema i que, de fet, és una benedicció.

Aparentment la memòria de “S” era inabastable. En realitat, una de les coses que Luria va intentar identificar en el seu pacient era fins on arribava la seva memòria, però mai va aconseguir trobar un límit a la quantitat de material que podia recordar. I encara més sorprenent, tampoc semblava haver-hi un límit temporal. Luria explica que “S” va aconseguir recordar perfectament una llista de cinquanta paraules que havia llegit... setze anys abans!

El problema va ser que la immensa càrrega d’informació es va anar convertint en un suplici per “S”. Tots els fets tenien el mateix valor a la seva ment. Records importants, dramàtics o fabulosos restaven tant nítids en la seva memòria com els més irrellevants detalls. Un poema, una gran novel·la, tant sols eren una llista de paraules, totes amb aproximadament el mateix valor emocional. Per això, una de les preguntes que amb més insistència li feia al seu metge era: “Com puc fer-ho per oblidar?”.

Al final va arribar un moment en que era incapaç de distingir si una conversa l’havia tingut feia uns minuts o feia molts anys. I els últims anys els va passar internat en un manicomi.

Avui en dia hi ha altres casos coneguts de memòria monumental, encara que cap arriba als extrems de “S”. Per exemple, són freqüents els casos d’autistes caracteritzats per una capacitat fabulosa de recordar xifres. Curiosament, també és molt freqüent que estiguin afectats de sinestèsia.

Tot això ens dóna una idea de la complexitat d’un procés que fem automàticament. Tant sols quan tenim dificultat per recordar alguna cosa rutinària o quan no ens surt la paraula que busquem, ens adonem de com pot arribar a ser de subtil el mateix fet de recordar alguna cosa. I és que si ho pensem un moment, la quantitat de dades que retenim al llarg de la vida és monstruosa. Recordem fets, llocs, olors, sentiments, cares, aromes, somnis, percepcions, regles abstractes... Tot està dins el cervell, normalment disponible tant bon punt ens faci falta.

Però casos com “S” també ens recorden l'extrema importància d’aplicar filtres i categories a tot el que percebem. Hi ha coses que és important recordar, però n’hi ha moltes més que no són rellevants i podem prescindir-ne. No fer-ho pot conduir-nos a la bogeria.

Tot aquests processos no són senzills i requereixen molta dedicació per part del nostre cervell. Sembla que una de les funcions de dormir és justament donar temps al cervell a fixar els records importants i eliminar la morralla de la memòria.

En tot cas, la propera vegada que oblidi alguna cosa, m’ho prendré amb calma. Em meravellaré de totes les coses que malgrat els ocasionals despistes puc recordar... i donaré gràcies a Déu per ser capaç d’oblidar!

L'agonia dels rius

El Fons Mundial per la Natura ha presentat un informe on adverteix que l’estat dels grans rius del món és cada vegada més crític. I això resulta una pèssima notícia que augura que les crisis relacionades amb l’aigua dolça seran cada vegada més freqüents i importants.

Els motius d’alarma semblen diversos. El riu Indo, per exemple està amenaçat pel retrocés de les geleres que l’abasteixen des de l’Himàlaia i per l’excés d’extracció d’aigua per l’agricultura. Un altre cas és el del Riu la Plata, afectat per la presa del Paranà, una de les més grans del món i per 27 preses més al llarg del seu curs. A Europa el Danubi està deixant de ser un riu, per convertir-se en una via de transport fluvial amb tot el seu llit natural modificat. I així podem seguir. L’augment de les temperatures fa que l’evaporació que pateix el Nil quan passa pel Sudan és cada vegada més important..., l’extracció d’aigua del Riu Grande amenaça en d'assecar-lo del tot abans de vint anys..., el Mekong està sobreexplotat.

Però ben mirat, el problema sempre està relacionat amb la sobrepoblació humana i la mala gestió dels rius. Encara apliquem punts de vista i estratègies que anaven molt bé quan la població era poca i els rius grans. Aleshores podíem pescar sense problemes, perquè hi havia prou peixos per tothom. Podíem abocar les clavegueres als rius, perquè la porqueria es diluïa amb l’aigua i se n’anava corrent avall. Podíem agafar aigua per regar els camps, perquè era una fracció molt petita del cabal del riu. La natura té uns marges d’actuació grans, de manera que no ens vàrem preocupar de res més que seguir aprofitant més i més els rius per mantenir la cada vegada més gran i exigent població.

Però òbviament, tot té límits.

En realitat aquest tant sols és un més dels senyals d’alarma que s’envien, però la situació ja era evident des de fa temps. Cada vegada costa més obtenir aigua potable per tothom. Aquí ja tenim problemes, com molt bé saben a les terres de l’Ebre, però realment són irrisoris comparats amb els que hi ha a altres indrets del planeta. Però el cas és que si no és modifica la cultura de l’aigua, més aviat del que pensem deixarem de preocupar-nos per on treure aigua per regar els camps de golf, simplement perquè no hi haurà prou aigua per coses importants de veritat.

I en això hi haurem de posar el coll tots. Començant sobretot pels enginyers hidràulics, que hauran de perdre el costum de mirar els rius com una canonada destapada, plena d’aigua i que cal aprofitar. Els rius són sistemes molt complexos que van més enllà del cabal d’aigua. El fang que arrosseguen té utilitat riu avall, mantenint deltes i aportant nutrients. Els boscos de ribera que s’estenen al llarg dels llits dels rius són ecosistemes extremadament complexos però fràgils. Les algues que hi creixen netegen l’aigua de contaminants...

I resulta particularment irritant quan apareixen dades que indiquen que, en ocasions, fins a un 80 % de l’aigua que s’extreu es perd pel camí degut al mal estat de les canonades o a sistemes de transport poc eficients.

L’aigua serà cada vegada més escassa i cara, i no és cap ximpleria quan avisen que les guerres d'un futur no tant llunyà no seran pel control del petroli sinó de l’aigua. Una bona indicació és el fet que a Kénia l'aigua potable és més cara que la coca-cola... i molts habitants no poden comprar cap de les dues. Un futur gris però irònic pels habitants d’un planeta cobert en tres quartes parts per aigua salada i que no estem sent capaços de cuidar la poca aigua dolça que tenim.

Casseis, Bífidus i budells

Internet està ple de falses alarmes que es transmeten a través del correu electrònic. I el cas és que quan comencen, duren i duren, perquè passen els anys, però segueixen arribant els mateixos falsos missatges.

Un de divertit és el que avisa dels perills de menjar "Actimel" durant gaires dies. És fantàstic, perquè el que diu no té gaire sentit, encara que cal parar-hi atenció i saber una mica de bacteris per adonar-se’n.

El missatge comença amb un: “El ACTIMEL provee al organismo una bacteria llamada L.CASEI. Esta sustancia es generada normalmente por el 98% de los organismos, pero cuando se le suministra externamente por un tiempo prolongado, el cuerpo deja de elaborarla y paulatinamente "olvida" que debe hacerlo y cómo hacerlo, sobre todo en personas menores a 14 años”.

Doncs és cert que molts iogurts contenen Lactobacilus cassei en la seva composició, i que el nostre budell també en té un bon grapat. Però aquesta és l'única cosa certa del missatge, perquè un bacteri no és una substància generada pel nostre organisme. És un ésser viu que prové de la divisió d’altres bacteris. I per tant, el nostre cos mai podrà oblidar com fer Lactobacilus cassei, simplement perquè mai ha tingut la capacitat de fer-ne.

Una cosa semblant passava amb el “Bífidus activo” que anuncia algun altre iogurt. De nou estem parlant d’un tipus de bacteris que estan presents, en aquest cas, en el budell dels bebès alletats amb llet materna. A mida que creixem va desapareixent substituït per altres tipus de bacteris, encara que això és part del procés normal de canvis que tenen lloc a la flora intestinal.

Però com que tot va per modes i ara sembla important convertir el menjar en succedanis de medicaments, les etiquetes dels iogurts s’han omplert de noms de soques bacterianes que prometen una salut de ferro i una regularitat exquisida a l’hora d'anar de ventre.

Això amanit amb algun detall subliminar. Per exemple, L. cassei sona bé, però si afegim una paraula més, com ara L. Cassei immunitas fa que sembli fantàstic pel sistema immunitari, oi?

I que un iogurt tingui bifidobacteris està bé, però si ho anomenem Bifidus activo, dóna sensació de molt millor encara. Per a que? Ah! Això és irrellevant. Per estar millor segurament, però ningú ho sap del cert.

El cas és que, a l'igual que passa amb les vitamines, controlar el tipus de bacteris que ingerim amb el iogurt, normalment no serveix de res. Una altra cosa és quan parlem d'afectacions de la flora intestinal, per exemple si prenem molts antibiòtics o si patim alguna malaltia concreta que afecti al budell. Aleshores si que va bé mirar de regenerar una flora normal, sobretot per evitar que siguem colonitzats per altres microorganismes menys saludable. Però les persones sanes, no fan res afegint a la dieta un tipus de bacteris que ja tenim al budell. El iogurt és un aliment excel·lent per si mateix, però la soca bacteriana concreta amb que estigui fet resulta molt poc rellevant per persones sanes. Ni per la salut, ni pel sistema immunitari ni per la regularitat del transit intestinal.

I, finalment, he de dir que m'encanten els iogurts, però a l’hora de menjar prefereixo gaudir de les postres i no estar recordant que allò que mengem ho haurem de cagar.

Medicina de gènere

La història es mou normalment d’una manera molt lenta i els canvis triguen generacions a completar-se. És difícil trencar una tendència ben arrelada, però completar el canvi pot ser desesperadament lent. Això queda prou clar en tot el que fa referència a la igualtat entre homes i dones. Va costar molt trencar l’esquema mental que tenia la societat i que donava per fet que les dones havien d’ocupar un lloc inferior a l’home en l’escala social. Ara aquell primer pas ja està donat, però encara queden moltes diferències i algunes apareixen quan menys ho esperes.

Curiosament, en el camp de la medicina és on apareix un fet que caldria corregir. Perquè si mirem atentament els coneixements que tenim en el camp de la medicina, ens adonarem que en realitat és una pràctica pensada per curar el cos de l’home, i molt menys el de la dona.

Amb això no vull dir que els metges siguin uns masclistes recalcitrants, ni res semblant. El que passa és que el pes de la història és molt gran i cal un esforç decidit per canviar-ho. I abans, cal ser conscient del problema, cosa que no és tant freqüent.

Evidentment, els cossos de l’home i la dona són diferents. I ja hi ha especialitats mediques específiques per cada un. Però ara no em referia a la ginecologia, l’obstetrícia o coses similars. On hi ha un biaix que cal corregir és en la medicina normal. La que tracta malalties comunes a homes i dones.

Perquè els cossos de l’home i la dona responen diferent a les malalties i tenen sensibilitats diferents a molts fàrmacs. Però hi ha molts estudis que s’han fet bàsicament sobre els homes, assumint que el cos de la dona respon aproximadament igual.

En la medicina antiga, el tema ni es plantejava. Les dones es consideraven pacients bàsicament per problemes relacionats amb problemes lligats al seu sexe i la reproducció, i pel que feia a la resta els hi donaven el tractament que tocava pels homes i avall. Però en temps més recents ja es van començar a tenir presents les diferències. Ara els estudis clínics inclouen homes i dones i de diferents edats. Però això no sempre és així. I molts estudis antics sols es feien única o principalment sobre homes.

Això també facilitava les coses. Els resultats de l’estudi no depenien de cicles hormonals que compliquessin la interpretació dels resultats. Per aquest mateix motiu, molts estudis experimentals es fan en animals mascles. L'organisme de les femelles és més complicat, els cicles hormonals afecten als resultats, de manera que primer esbrinem el que puguem en el mascle i després busquem quines diferències hi ha a les femelles. El problema és que aquesta segona part és fa amb molta menys freqüència. Després de tot, moltes vegades les diferències són molt petites. Homes i dones som diferents, però tampoc tant! A més, un investigador aconseguirà la glòria fent un descobriment nou, però difícilment arribarà a tenir el mateix èxit matisant els resultats d’allò que ja se sabia referent als mascles.

I pel que fa als estudis de fàrmacs en humans, també són èticament més delicats quan es tracta de dones. Potser el fàrmac afectarà als possibles embarassos futurs que tinguin les pacients? Aquestes coses passen, de manera que millor començar els estudis amb els homes.

Naturalment que l’efecte dels fàrmacs sobre la gestació es té en consideració des del principi. De fet, és un dels paràmetres més vigilats abans d'autoritzar qualsevol medicament. Però de nou, l’estudi del fàrmac, no sobre la gestació, sinó sobre el cos de la dona acaba sent menys estudiat que no pas sobre l’home.

I finalment hi ha el pes de la història. Tot i que ara ja es tenen en compte cada vegada més aquestes diferències, caldria tornar a repetir molts estudis que es van fer en el seu temps i que no van tenir en consideració factors diferencials entre homes i dones. Caldrà que la medicina de gènere trobi quines són les dosis òptimes de fàrmacs per dones i per homes, caldrà saber en quin moment del cicle menstrual tenen més efecte els medicaments, els anestèsics o les intervencions quirúrgiques.

Molt probablement les diferències seran petites o inexistents, però de vegades poden ser importants. I és que del que es tracta és d’aconseguir el tractament òptim per tothom.

Com en moltes coses, els canvis ja estan en marxa, però encara ens queda camí per recórrer.

Elogi de l'hamburguesa

Si hi ha un aliment que representa tot el que té de dolent el menjar escombraria, aquest és l’hamburguesa. Pensar en hamburgueses ja s’associa a colesterol elevat, greixos insaturats, sal a grapats, carn de dubtosa procedència digui el que digui la publicitat i un risc d’infart imminent.

Però això s’aplica a allò que ofereixen a les cadenes de menjar ràpid. I “allò” amb prou feines mereix el nom d’hamburguesa. La llàstima és que vaig trigar molts anys a adonar-me’n. Però un dia, en un pub de Bòston, me'n van servir una que realment si que se'l mereixia el nom i a partir d’aquell moment la meva visió de les hamburgueses va canviar per sempre.

De plats similars a les hamburgueses ja en feien els romans i els egipcis. La idea és aprofitar carn que no sigui de la millor, però pican-la i afegint-li coses per tal de fer-la més digestiva i apetitosa. De totes maneres, la que coneixem sembla que té l’origen al port d’Hamburg. Posteriorment, alguns immigrants alemanys la van popularitzar als Estats Units anomenant-la “filet de carn a l’estil d’Hamburg”.

Però com ha de ser una bona Hamburguesa?

Per començar cal tenir present la qualitat de la carn. No té perquè ser de primera qualitat, naturalment. Parlem d’una hamburguesa, no d’un entrecot! Però això tampoc vol dir que calgui fer-la amb restes dubtoses i ben triturades perquè no és pugui identificar res. Si la carn té una qualitat acceptable, el fet de triturarla facilita el digerir-la, de manera que un tall de carn poc atractiva pot ser molt més nutritiu.

També cal tenir present com es pica la carn. Si es passa poc per la trituradora obtindrem fragments més aviat grans, mentre que si la piquem molt, els fragments seran més petits. Això és important, perquè determinarà quina serà la superfície de cocció. Si la carn està molt finament triturada, la calor tindrà més superfície per on penetrar a l’interior i la temperatura s’escamparà més homogèniament, de manera que no ens quedarà torrada per l’exterior i crua per dins.

Per això també cal controlar la temperatura a la que es cuina l’hamburguesa. Una temperatura massa alta crema les proteïnes més exteriors i crea una capa carbonitzada que fa d’aïllant i dificulta la cocció de l’interior. Però si la temperatura és massa baixa acabaríem per coure massa poc la carn, que tampoc és el que volem. Aquí la mà del cuiner és important.

Si es tenen en compte aquests detalls aconseguim un plat molt nutritiu, ric en proteïnes i fet a partir de carn de qualitat normaleta. Els problemes vindran quan comencem a posar-hi sal, que la tendència sempre és a posar-ne molta, quan la cuinem amb un oli barat (palma?) ric en greixos saturats, o quan posem al costat un bon grapat de patates fregides (cuinades amb més oli i banyades amb molta més sal), quan afegim un bon raig de salsa d’origen dubtós (més greixos i més sal) i unes cerveses que aportaran calories buides per afavorir que els greixos s’acumulin. Dietèticament tot això hauria de ser un delicte, encara que si us hi fixeu, la major part de la culpa no és de l’hamburguesa sinó de tot el que l’envolta.

Ja se que aquí costa molt de trobar, però una hamburguesa ben feta, quan la cocció està al punt, d’una mida raonable (i no les misèries que ofereixen a les grans cadenes), i en un indret apropiat pot representar un àpat memorable i nutritivament molt més saludable del que normalment es pensa.

De manera que, un respecte per les hamburgueses! Fins i tot en això hi ha classes.

L'asteroide de la fi del món?

És fantàstic com ens agrada espantar-nos i posar-nos la por al cos. I com es poden arribar a confondre els senyals d’advertència amb els senyals de catàstrofe imminent. Però és que el catastrofisme ven, i les dades tranquil·litzadores no.

Això ho dic a rel de la notícia que ha sortit sobre un asteroide que passarà a fregar de la Terra en els propers anys. Ja hi ha notícies als diaris sobre els devastadors efectes que pot tenir l’impacte d’aquest asteroide, batejat amb el nom d’”Apophis”. Imagino que qui va triar el nom devia ser un seguidor de la sèrie “Stargate SG1” i va triar el nom del dolent més dolent.

I si llegim els titulars dels diaris, n’hi ha per començar a preocupar-se: “Apophis amenaza a la Tierra”; “El impacto de Apophis contra la Tierra tendría el efecto de 40.000 bombas atómicas” o “Pedro Duque pide que España lidere una misión para salvar a la Humanidad' del Apophis”. Aquest últim ja sembla una broma, perquè si la salvació de la Terra depèn de la tecnologia espacial espanyola anem bé... (El que deia en l’ex-astronauta Pedro Duque és que el preu de la missió és tant barat que fins i tot Espanya podria afrontar-lo. No és exactament el mateix que diu el titular).

Però titulars apart, que passa amb Apophis? És realment un perill?

Doncs per esbrinar-ho he anat a mirar una pàgina que hi ha a la NASA i que fan el seguiment dels objectes que tenen òrbites properes a la Terra. És el programa NEO (Near Earth Objects) i està pensat exactament per preveure la probabilitat de futurs impactes de manera que tinguem temps de prendre les mesures oportunes. Allà hi ha les dades d’Apophis, però sembla que els periodistes no les han mirat amb gaire atenció. En una taula hi ha les dues xifres importants. La primera és òbviament el càlcul del risc de col·lisió. El problema és que es tracta d’una estimació i inclou un cert grau d’incertesa. En el cas d’Apophis el risc és de 2 entre 100.000. La segona dada és el risc d’impacte segons la “Escala de Torino”. Aquí el que fan és donar un valor de risc d’impacte en una escala que va del 0 (risc tant baix que a la pràctica és inexistent) fins al 10 (col·lisió segura amb capacitat per causar canvis climàtics globals i catastròfics que comprometen el futur de la civilització).

Doncs per Apophis el valor a l’escala de Torino és... “0”. (buf!)

El que passa és que Apophis té una òrbita que s’apropa molt a la Terra de tant en tant. De manera que ja ha passat a fregar altres vegades. I quan es va detectar per primera vegada, l’any 2004, el nivell que li van adjudicar a l’escala de Torino va ser de 4. Després, a mida que els càlculs es van anar afinant el nivell d’amenaça va anar baixant.

Tot i així, en una ocasió passarà molt a prop. A una distància menor que no pas el diàmetre de la Terra. Per això hi ha el risc que topi amb algun dels molts satèl·lits artificials que orbiten al voltant, cosa que segurament ens oferiria un espectacle de focs artificials espectacular.

En tot cas, el risc real és que alguna cosa modifiqui l’òrbita d’Apophis. Un altre asteroide, o el pas tant proper a la Terra, poden alterar lleugerament el seu camí, i aleshores caldria tornar a calcular el risc d’impacte. I no és impossible que en aquesta partida de billar còsmic l’atzar fes que els camins de la Terra i Apophis es créuin.

Però per ara no sembla que calgui patir. En tot cas, no el perdrem de vista per si de cas...

Les abelles perdudes

Quan parlen d’abelles és freqüent que ens vinguin al cap records de les picades que ens van fer, sobretot quan érem petits. I si parlem d’apicultura pensem en la mel i poc més. Però la industria de les abelles té un interès econòmic que va molt més enllà de fer mel i que ara es veu amenaçat als Estats Units per una misteriosa plaga que han anomenat “Desordre del Col·lapse de les Colònies” o CCD per les seves sigles en anglès.

Llegint coses sobre aquesta patologia he descobert una cosa que ignorava, però que ara em sembla obvia. Els apicultors als Estats Units (ignoro si a Europa també, però crec que no) mouen més diners llogant els eixams d’abelles als agricultors per pol·linitzar camps de fruiters i altres cultius que no pas obtenint mel. És lògic quan ho penses. Tota la vida hem sentit parlar de la flor i l’abella que va a buscar el pol·len i se l’emporta a altres floretes per ser fecundades. Doncs els agricultors, que volen assegurar-se que apareixeran fruits, no poden dependre de l’atzar i el que fan és llogar els ruscos per garantir la pol·linització i la futura collita.

Per tant, hi ha camions que viatgen carregats de ruscos d’abelles que dipositaran en els camps seleccionats i que seran pol·linitzats quan toqui. Sembla poca cosa, però bona part de la producció d’hortalisses, fruita i fruits secs dels Estats Units depèn d’aquesta activitat. Per exemple, per garantir la collita d’ametlles americanes els calen dos milions de ruscos dedicats a pol·linitzar. No està malament la feinada que tenen les abelles!

Per això l’alarma s’està disparant no tant sols entre els apicultors sinó també entre els agricultors que veuen les seves collites amenaçades per la falta de pol·linització i tot per culpa de la CCD.

Es veu que les abelles estan morint a una velocitat molt superior a la normal i per causes que ningú ha sabut explicar. Els apicultors es troben sobtadament amb ruscos que no contenen abelles adultes, tant sòls hi queden les larves i la reina. També hi ha mel, cosa que indica que fins feia poc, les abelles treballaven amb normalitat. I encara més sorprenent, tampoc hi ha abelles mortes al voltant. Sembla que les abelles marxen i simplement mai més tornen.

També és curiós el fet que els ruscos abandonats no són ocupats per abelles provinents d’altres eixams ni per insectes oportunistes.

El que es creu que passa és que els insectes no troben el camí de retorn i al final moren per fred o esgotament. Però que pot afectar d’aquesta manera el proverbial sistema d’orientació de les abelles? Doncs el cas és que no se sap. Tant sols sabem que el fenomen ha aparegut aquests darrers dos anys i que s’estén per una bona part del territori americà. Ja hi ha grups de científics i apicultors treballant-hi i de moment han proposat algunes hipòtesis, però cap confirmada encara.

Per començar hi ha les normals: Algun virus o potser un fong que les infecti. Anàlisis fets a algunes abelles que han agafat als indrets afectats indiquen que podien presentar un grau d’immunodepressió, però el motiu que ho causaria segueix sent un misteri.

També hi ha en el punt de mira alguns nous insecticides que s’estan aplicant a l’agricultura des de fa poc. Són derivats de la nicotina que, en principi no semblaven afectar a les abelles. Però com algú ha senyalat, això vol dir que no les mata, però podria ser que les afectés de manera que perdessin l'orientació. Un efecte imperceptible però, per les abelles, letal a la llarga. La bona notícia per nosaltres és que aquests plaguicides no estan autoritzats a Europa.

En tot cas, que un plaguicida afecti a les abelles i de retruc a la collita que potser es pretenia protegir (o a la collita del costat) ens recorda que a la natura tot és una xarxa i que no és pot estirar un fil sense que molts altres se’n vegin afectats. Un missatge repetit moltes vegades, però que sempre va bé refrescar de tant en tant.

Calcular amb números romans

La majoria de les assignatures que vaig estudiar a l’escola em van sembla molt avorrides en aquell moment, però després, aprenent coses sense la pressió d’un professor malcarat o un examen imminent, resulta que els hi he anat trobant la gràcia. Per exemple, ara la història ja no és una llista horrible de reis i batalles sinó una pila de fets curiosos que s’escampen com un tapís amb mil detalls interessant. Però el cas més espectacular són les matemàtiques, la bèstia negra dels anys escolars. A mida que vaig comprenent coses (que teòricament ja havia après fa anys) vaig descobrint quanta màgia amaguen els números.

Algunes curiositats resulten tant divertides com inútils. Per exemple, recordo que no vaig tenir cap dificultat en aprendre la numeració romana. Les combinacions amb V, I, X o L semblaven fàcils. I encara que sempre deien que els romans no coneixien el zero tampoc em semblava un gran problema.

Però el que si sembla complicat és fer operacions amb números romans. Com coi s’ho feien per sumar, dividir o multiplicar? Ells van controlar un imperi durant un grapat de segles, de manera que segur que calculaven amb precisió i rutinàriament. Però quina és la mecànica de les operacions amb aquells números?

Perquè en el fons, quan multipliquem o dividim, el que fem és jugar amb les xifres per tal d’obtenir el resultat, però aquestes operacions es poden fer d’altres maneres diferents a les que estem acostumats. I el cas de les multiplicacions amb números romans és una bona prova.

Cal dir, però que era un sistema llarg i confús. Però el cas és que funciona. Per multiplicar dos números el que feien era escriure un al costat de l’altre i després anaven escrivint a sota del primer el número que era la meitat, mentre que en l’altre hi posaven el doble. Això ho repetien fins arribar al número 1 (Si la meitat no era exacta s’ignora el decimal)

Un exemple fàcil: 9 x 24

9 . . . . . 24

4 . . . . .48

2 . . . . .96

1 . . . . .192

I ara s’eliminen els números de la segona columna que tenen davant un número parell a la primera columna. En aquest cas ens quedarien el 24 i el 192. Els sumem i... ja tenim el resultat! (216... perdó! volia dir CCXVI).

Anar fent llargues llistes de dobles i meitats pot semblar farragós, però cal recordar que ells ho feien amb números romans de manera que la meitat de MMMM és simplement MM o la meitat de CCIIII seria CII. I no! No m’he equivocat. Durant molt temps el 4 era IIII, i sols al final van canviar-ho pel IV. I doblar encara és més simple. Sols calia repetir cada lletra que aparegués i després arreglar els que es repetien massa.

El que si que no tenien resolt era la divisió. Tenien diferents aproximacions, però totes llargues i molt pesades en el cas de números grans.

Molt bé. No hi ha dubte que el nostre sistema és més fàcil, però és interessant descobrir que cada cultura tenia un mecanisme diferent per fer les operacions aritmètiques que ens semblen immutables.

I això que els números romans ens sonen, perquè l’aritmètica egípcia si que deu ser un autèntic jeroglífic!

Fred i refredats

Si hi ha una malaltia típica i afortunadament poc greu, aquesta és el refredat comú. Tots la coneixem i l’hem passada moltes vegades. Normalment cada hivern acostuma a caure un refredat que ens té sota mínims quatre o cinc dies. Res a veure amb la grip, que és més seriosa i que dura més temps.

I per evitar el refredat, doncs com el nom indica, el que cal fer és evitar passar fred. Però aquí és planteja una pregunta, perquè el refredat el causa un virus. De fet, no un de sol, sinó que hi ha molts tipus de virus que causen una infecció lleu de les vies respiratòries. Els més comuns són els rinovirus (de rinos, nas) però també els coronavirus i alguns altres.

Per tant la pregunta és, per quin motiu aquests virus ens afecten especialment quan passem fred? O quan ens posem al davant d’un corrent d’aire? O quan anem amb els peus mullats? I perquè de vegades podem anar a la muntanya a passar molt fred i no ens refredem?

El cas és que els virus estan presents sempre a l’ambient i cada vegada que respirem n’inhalem un bon grapat. El que varia són les quantitats, perquè a l’hivern, amb molt més gent malalta el nombre de partícules víriques és molt més gran. I acostuma a haver un període en que les persones afectades encara no tenen símptomes i ignoren que estan infectades. Per tant, segueixen anant a treballar, trobant-se amb altres persones, donant-se la ma i transmetent milions de virus en cada vegada que respiren.

Per tant, si hi ha més virus flotant per l’aire o a les superfícies de les coses i persones durant l’hivern sembla normal que sigui en aquesta estació quan agafem refredats amb més freqüència. Però i el fred que hi té a veure?

Doncs el cas és que tampoc és senzill per un virus infectar-nos. Abans ha d’arribar a l’interior de les cèl·lules del coll o del pulmó, i per fer això abans ha de travessar unes quantes barreres físiques i químiques. Després de tot, el nostre cos disposa d'uns quants mecanismes de defensa.

I una de les primeres defenses són els mocs, una substància enganxosa en la que queden atrapats la gran majoria de virus que respirem. El moc recobreix la superfície de les vies respiratòries per tal de netejar-les de pols, virus i bacteris que anem respirant. I és com una capa en moviment. Les cèl·lules de la tràquea tenen una mena de “pèls” (anomenats cilis) a la superfície, que van bategant rítmicament. Aquest moviment fa que el moc es vagi movent cap a dalt, fins que arriba al coll i és empassat. De manera que el destí final dels virus normalment és acabar enganxats en una pasta de mocs i ser digerits per l’àcid de l’estómac.

Però amb el fred, resulta que el moviment dels cilis s’alenteix, de manera que el moc es mou molt poc a poc i els virus del refredat disposen de molt més temps per arribar a la superfície de les cèl·lules. Aleshores alguns ho aconsegueixen i ja poden començar a fer còpies de si mateixos. És l’inici de la infecció.

Una invasió sense gaire futur, perquè el nostre sistema immunitari pot destruir amb una certa facilitat els virus del refredat, encara que mentrestant ja haurem contribuït involuntàriament a escampar un grapat de virus per l’ambient.

Naturalment, mentrestant, el nostre cos posa en marxa mecanismes per evitar l’entrada de més virus, i entre ells hi ha la producció de més mocs. Un sistema efectiu, però molest. I per això també és important beure molt líquid. En part per evitar deshidratar-nos, però també per mantenir els mocs fluids de manera que puguin ser desplaçats amb facilitat pels cilis de les cèl·lules de la tràquea. I poca cosa més podem fer. Estar abrigats, no fer esforços i tenir paciència. En ser un virus els antibiòtics no fan res, i al haver-ne tants tipus diferents les vacunes tampoc serien efectives.

I una curiositat final. Algú ha calculat que en una vida de setanta-cinc anys ens passarem uns tres anys refredats. Tres anys moquejant, esternudant i tossint!

Pesadets els rinovirus!

Races

Molt sovint les coses no són el que semblen i, a sobre, els hàbits del llenguatge ens condicionen encara més. Això em passa cada vegada que llegeixo algun text sobre antropologia on afirmen que, en realitat la divisió dels humans en races, no té sentit. Que això que anomenem races no existeix.

Home, doncs potser tindran raó, però quan em miro i em comparo amb un oriental, un africà o un indi americà, les diferències em semblen prou evidents com per dir que no pertanyem a races diferents. I en aquest punt se’m dispara l’alarma. No serà que es nega l’existència de les races simplement perquè queda políticament correcte? Bestieses més grans he sentit en nom d’aquesta correcció superficial.

Però certament ningú confondria un japonès amb un etíop, o un peruà amb un suec. La diversitat de l’espècie humana es mostra de mil maneres, com ara el color de la pell, l’alçada, la forma del cabell, l’anatomia de la cara, el perfil dels ulls. Però també altres de menys evidents: El grup sanguini, la sensibilitat a alguns fàrmacs, els nivells d’expressió de diferents gens, la sensibilitat a malalties...

El problema apareix a l’hora de definir les categories i marcar els límits. Hi ha qui és molt aficionat a les classificacions, però la variació que es pot observar en els humans, simplement no admet classificacions estrictes sense caure en enormes contradiccions o arbitrarietats. Segons algunes classificacions, jo no estic inclòs en la raça blanca, com em van fer creure de petit. Soc de raça “mediterrània”. Sembla que la blanca és limita a pells més blanques i cabells més rossos. Però quin és el límit de blancor? El mateix passa amb la raça negra. Aquesta denominació inclou mil tonalitats de color de la pell, des del negre més intens dels negres nilòtics, fins a tons lleugerament foscos d’alguns americans descendents de diversos encreuaments entre esclaves i esclavistes. Tot s’agrupa sota una sola denominació? I si és així, per quin motiu?

És interessant comprovar que hi ha divisions que semblen evidents, però tant sols per alguns. Una vegada vaig tenir una conversa molt divertida amb un grup d’orientals que no comprenien com era que jo confonia els japonesos amb els coreans. Per ells, les diferències eren claríssimes! En canvi, no podien distingir un noruec d’un italià.

I, a sobre, molts dels caràcters que ens permetrien fer una classificació no coincideixen amb altres caràcters que ens donen altres classificacions. De manera que, al final, la definició de raça acaba per ser completament arbitrària. Això explica que, de petit em van ensenyar que hi ha cinc races, però hi ha llibres que en descriuen dotze, i alguns més puntillistes parlen de fins a trenta races diferents. Com que no hi ha límits clars, cadascú pot posar-los on li plagui.

Però una classificació tant arbitrària, simplement no té cap valor científic.

Això no vol dir, ni molt menys! que no existeixin les diferències. El que cal tenir clar és que les agrupacions que fem sota la definició de races, són simplement convencions que fem per facilitar-nos l'entendre'ns. Unes divisions tant arbitràries com si establíssim que les persones "altes" i les "baixes" pertanyen a races diferents. Malauradament, massa sovint s’ha fet servir amb finalitats molt més obscures.

I per descomptat, el que no existeix, ni ha existit mai és una “raça pura”. I això fa encara mes immoral totes les bestieses que s’han fet amb l’excusa de la puresa de la raça. Però sempre hi ha gent disposada a trobar excuses per fer justificar qualsevol cosa.

L’intercanvi de gens entre els humans fa mil·lennis que està tenint lloc. Aquesta gran barreja genètica impossibilita parlar de qualsevol altra raça que no sigui la “raça humana”. Tot i que des d’un punt de vista més biològic, el que cal parlar és, simplement, de l'espècie humana.

El tsunami de la Mediterrània

Quan a finals de l’any 2004 va tenir lloc el catastròfic tsunami de l’Índic es va afirmar moltes vegades que un esdeveniment com aquell era molt poc probable que passés a la Mediterrània. Però un dels tsunamis més devastadors que es recorden va tenir lloc molt probablement al mar Egeu, entre Grècia i Turquia als voltants de l’any 1630 A.C. Aquell fet no tant sols va causar la mort de milers de persones sinó que, probablement va anihilar una de les civilitzacions més importants que hi havia en aquells temps. La civilització minoica.

La causa no va ser un terratrèmol, sinó una erupció volcànica que va fer volar pels aires bona part de l’illa de Thera, l’actual Santorini. De fet, n’hi ha prou en mirar una foto aèria de Santorini per comprendre el que va passar. En lloc d’una illa normal tant sols hi veiem la perifèria, en forma d’anell, i una petita illeta al mig que és justament el cràter del volcà que va creixent a mida que noves erupcions afegeixen material.

Naturalment que tota una illa esclatés va causar un tsunami descomunal. I el cas és que 70 km al sud de Santorini hi ha l’illa de Creta, sense cap obstacle entre les dues. A Creta, per aquell temps floria la civilització minoica, una de les primeres grans cultures que va donar la Mediterrània. Penseu que parlem de finals de l’edat del Bronze, quan Roma encara era un poblet sense importància, a Grècia faltaven vuit segles per començar a créixer les ciutats-estat, i tant sols Egipte ja tenia una civilització comparable.

Mentre Europa encara havia de sortir de la barbàrie, els minoics ja construïen palaus i organitzaven fastuosos espectacles en que adoraven als toros. El “Minos” era el cap de l’estat. La paraula “Minos” és l’equivalent a Rei o Faraó i del culte als toros en la terra del “Minos” va sorgir la llegenda del minotaure. Una cultura tant refinada com era possible en aquells temps i que va imposar les seves lleis basant-se sobretot en el comerç i la prosperitat. Es parla d’aquell període com el de la “pax minoica” i una bona mostra de com de civilitzats eren els minoics és el fet que les seves ciutats més importants, Knossos, Festos, Màlia..., no tenien muralles al seu voltant!

Però un dia va aparèixer una onada gegantina es va sentir una gran explosió provinent del mar, el cel es va enfosquir i va caure cendra. I hores desprès una gegantesca onada es va abatre sobre les costes de Creta, on hi havia els principals centres de la cultura minoica. S’ha arribat a dir que la gran onada va arribar als cent metres d’altura, encara que això segurament és exagerat i sembla més raonable que fos d’entre deu i trenta metres. Però els resultats van ser igual de devastadors. La flota minoica va ser destruïda, la majoria de la població va morir immediatament ofegats o poc després en trobar-se sense menjar, sense cases, sense medis per sobreviure.

A més, l’aigua salada que va negar els camps va arruïnar les collites durant uns anys. I en aquells temps no hi havia això de “l’ajuda internacional”. No tenien cap possibilitat de sortir-se’n i la civilització minoica va desaparèixer gairebé d’un dia per l'altre.

És creu que l’eco d’aquella tragèdia va donar lloc, segles desprès al mite de l’Atlàntida, la civilització que va descriure Plató:

“En aquells temps, a l’illa de l’Atlàntida hi havia un gran i meravellós imperi que dominava també altres illes i part del continent... però van esdevenir terratrèmols i inundacions i en un sòl i desgraciat dia... l’illa de l’Atlàntida... va desaparèixer en les profunditats del mar”.

El camí difícil

Tots tenim ganes de que ens diguin exactament allò que volem sentir. És una característica d’allò més humana. I si no ens ho diuen, és molt freqüent ignorar allò que ens desagrada i quedar-nos tant sols amb el que ens ve de gust. Els venedors ho saben prou bé i se n’aprofiten tant com poden. I això de vegades no té massa importància. Comprem alguna cosa que no ens cal i prou. Però de vegades passa en temes delicats, i aleshores cal anar amb compte i controlar molt bé les nostres tendències. Això és fàcil de dir quan ho veus en els altres, però quan et toca a tu, sempre resulta molt més complicat.

Acabo de llegir un bloc d’una noia que es resistia a prendre un medicament que ajuda a reduir pes i en el seu comentari s’intuïa que la decisió ha sigut difícil. L’alternativa és fer règim, passar gana i agafar un camí molt més llarg i complicat. Si una pastilleta pot aplanar el camí... quin problema pot haver-hi?

El cas és que com a bon xafarder que sóc, he anat seguint el fil del medicament en qüestió, mirant el mecanisme d’acció, les interaccions amb altres fàrmacs, les contraindicacions... i a través de Sant Google he anat a petar a un fòrum de dietètica. Allà una pila de gent s’intercanviava experiències amb el medicament. Que si jo he perdut tants quilos i cap problema, que si a mi no em fa res, que si jo prenc antidepressius i no se que fer, que si passo del metge que no em soluciona res...

Tot plegat no deixa de ser un exercici de autoconvenciment. De dir tant sols el que volen sentir i en el que les poques veus discordant (i mínimament assenyades) eren ignorades olímpicament. I és que el boca a orella, amb l’ajuda d'una mica de publicitat encoberta o no, pot tenir efectes devastadors sobre persones amb massa pressió social a sobre.

I quan dius que no existeixen medicaments miraculosos, que poca broma perquè tots tenen efectes secundaris i alguns poden ser greus, sovint responen que no n'hi ha per tant, que ets un exagerat i que coneixen algú que li va anar tant bé...

Doncs bé. Per si algú llegeix això, insistiré una vegada més. Els medicaments per tractar l’obesitat tenen bastants efectes secundaris. I estan dissenyats per tractar l’obesitat severa quan altres sistemes fracassen, no són adequats per un simple sobrepès o per resoldre un problema d’autoestima. I fins i tot quan cal prendre'ls cal anar amb compte i amb un metge vigilant com va tot. No és una bona idea anar jugant amb el metabolisme.

El que fan molts d’aquests fàrmacs és augmentar la taxa metabòlica. Això vol dir que el nostre cos crema més greixos i per tant, ens aprimem. Però anem una mica més enllà amb les preguntes. Com ho fan perquè el cos cremi més greixos?

Doncs sense entrar en massa detalls podem dir que alteren la funció d’algunes hormones. Per exemple la noradrenalina. Alguna vegada heu pujat al Dragon Kan? O heu fet alguna cosa realment emocionant? El cor s’accelera, la temperatura del cos puja, la respiració es fa més intensa... El metabolisme s’accelera! És la resposta fisiològica a situacions de perill. El cos es posa a funcionar al cent per cent per enviar energia als músculs i poder lluitar o fugir. I aquest estat crema moltes calories! Ara normalment ja no lluitem ni fugim, però la resposta encara es manté i l’adrenalina, la serotonina o la noradrenalina són algunes de les hormones que generem i que causen aquests efectes

Doncs molts fàrmacs per tractar l’obesitat fan que aquestes hormones funcionin més temps o amb més intensitat o funcionin quan no fa falta. Així el metabolisme està tota l'estona augmentat i consumim molta més energia que de normal.

Però les hormones mai fan una sola cosa. Aquestes hormones també tenen efectes sobre el sistema nerviós, estan implicades en mecanismes de la depressió, regulen altres hormones, alteren la pressió arterial... Fan moltíssimes coses que potencialment són perilloses i és per això les llistes d'efectes secundaris són tant grans.

El metge pot decidir que resulta més perillós pesar cent noranta quilos i que per tant, surt a compte la medicació, però això no és una cosa que es pugui decidir segons els consells d’un amic a qui li va anar bé o d’un desconegut en un fòrum d’internet.

Però som humans. Volem aconseguir alguna cosa, i de pressa! i una pastilleta ens ofereix un camí tant fàcil...

Que el camí porta massa vegades a indrets on no volíem anar no ho diu la publicitat ni els amics. I quan ho descobrim, en forma d'hipotiroïdisme, diabetis, depressió o alteracions cardíaques, sempre és massa tard.

Per tant, no puc sinó aplaudir la decisió de la blocaire que ha triat el camí llarg i difícil.

L'arbre més tòxic

Els bons militars saben que no hi ha estratègies que garanteixin la victòria. L’enemic sempre pot canviar la tàctica i sorprendre'ns. El mateix passa amb els equips de futbol. Allò que fa un equip campió un any, no serveix al següent perquè els competidors han après la lliçó i modificaran la seva manera de jugar per canviar les tornes. I a la natura passa exactament el mateix. Estratègies que confereixen un èxit evolutiu a una espècie en un moment donat, poden ser la causa de la seva desaparició quan les condicions es modifiquen.

Potser això és el que li passarà a un arbre famós a les costes del Carib per la seva gran toxicitat. La “Manzanilla de la muerte” (Hippomane mancinella) és un arbre semblant a una gran pomera, que creix en terrenys costaners de zones tropicals. El seu nom ja suggereix que cal anar amb compte amb ell, però segurament encara fa curt.

De fet, la Manzanilla de la muerte és un dels arbres més tòxics que hi ha. En realitat el verí es troba a la saba de l’arbre, però com que aquesta es distribueix per la fulles, els troncs i els fruits, de vegades el simple contacte pot causar butllofes, cremades i reaccions greus a la pell. Hi ha cartells que avisen de no posar-se sota l’arbre quan plou, perquè la pluja pot arrossegar les toxines i fer que et caiguin a sobre. També es diu que és perillós dormir sota les branques de l’arbre, i fins i tot fer foc amb la seva fusta resulta perillós, perquè el fum arrossega toxines que causen irritacions greus als ulls i les mucoses. Menjar el fruit ja no cal ni dir-ho: els que per error han fet alguna mossegada diuen que es dolçet i té bon gust durant uns minuts, fins que la boca comença a cremar, sortir ampolles a la llengua i patir tots els símptomes d’una reacció anafilàctica.

Una perla de vegetal, vaja!

Naturalment, no entra en la dieta de cap mamífer i tant sols alguns rèptils s’alimenten dels seus fruits. Sembla que a ells no els afecta.

La perillositat de l’arbre ja la van descriure els primers conqueridors que van anar per allà. Al 1526 el cronista i colonitzador espanyol Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés va escriure que ”... per tal que sa Majestat comprengui la toxicitat d’aquest arbre, li diré que si un home s’adorm tant sols una hora a l’ombra d’aquests arbres es despertarà amb el cap i els ulls inflats. Si per casualitat cau una gota de rosada de l’arbre als ulls d’un home, els seus ulls cremaran i com a mínim quedarà cec”.

Un quadre que encara avui en dia pateixen persones que ignoren les característiques de l'arbre.

En tot cas, l’estratègia evolutiva de l’arbre és evident. Resulta tant tòxic que pocs animals es cruspiran les seves fulles o tocaran les branques. Com que creix en terrenys sorrosos, propers a les platges, molts cops el vent els fa caure i segueixen creixent estirats al terra, cosa que els faria molt vulnerables si no fossin tant verinosos. Un mecanisme útil fins que va aparèixer un canvi en les condicions ambientals: l’arribada del turisme a les platges caribenyes.

Ara resulta un problema i una mala propaganda tenir arbres tant perillosos, de manera que molts s’arrenquen. Tampoc era una espècie particularment abundant, de manera que en alguns indrets ja està a les llistes d'espècies en perill. L’estratègia que tant bé li anava per protegir-se de depredadors ara l’ha posat en el punt de mira d’un dels pitjors depredadors de la natura: els interessos econòmics dels humans.

I és que al llarg de l'evolució, mai s’aconsegueix una victòria definitiva.