El fals carboni hidratat

Quan es parla de nutrició de seguida apareixen els carbohidrats o hidrats de carboni. També els podem anomenar sucres o glúcids, però per algun motiu es manté el nom d'hidrats de carboni malgrat que és dels més erronis que es poden trobar en el món de la bioquímica. Sobretot perquè un hidrat de carboni pot ser moltes coses, però cap de totes elles correspon amb un carboni hidratat.

El problema estava en la fórmula general d’aquests compostos. Quan es van fer les primeres anàlisis per identificar la seva composició es van observar uns quants detalls interessants. Eren uns compostos que no tenien nitrogen. Una diferència important respecte de les proteïnes i dels àcids nucleics. Encara que cal dir que en aquells temps, als àcids nucleics no se’ls feia gaire cas ja que les estrelles de la química de la vida eren les proteïnes. Però de sucres n’hi havia molts, i tot i que la seva composició presentava un nombre variat d’àtoms de carboni, sempre hi havia el mateix nombre d’àtoms d’oxigen i just el doble d’àtoms d’hidrogen.

Aleshores algú va fer una predicció raonable però agosarada ja que en realitat encara no disposaven de prou dades. Van pensar que la fórmula d’aquells compostos era Cn(H2O)n. És a dir, hi havia un nombre (n) d’àtoms de carboni, i per cada un d’aquests àtoms hi havia una molècula d’aigua. Això quadrava amb les dades i semblava raonable i elegant, de manera que el nom va sorgir de seguida: hidrats de carboni. Una manera de dir que tenien carboni hidratat.

Però amb el temps van anar comprenent millor que era el que teníem entre mans i, malgrat que la fórmula encaixés amb les dades, hi havia altres possibilitats que també encaixaven. I ara ja sabem que enlloc de la molècula hi ha cap aigua com a tal. El que hi ha són àtoms de carboni que per un costat tenen un hidrogen i per l’altre un hidroxil. Escrit d’una manera més química el que tenim és H-C-OH. El carboni s’uneix a dos carbonis més que presentarien la mateixa estructura. Només canvia una mica a dalt de la molècula i a baix. Però l’aigua, com a tal, no apareix per enlloc.

De totes maneres, una vegada el nom ha arrelat ja costa molt de canviar. Malgrat que sucres o glúcids es fa servir molt, el d’hidrats de carboni es manté i no sembla que hi hagi cap interès en canviar-lo. Segurament tampoc és massa important, però tot plegat és un bon exemple de com passen les coses en ciència i també en la vida en general. Tant bon punt tenim unes dades que ens fan arribar a una conclusió raonable tenim molta facilitat per donar-la per bona. I sovint oblidem que poden haver-hi altres explicacions que també encaixen amb les dades.

Per això sempre és bo tenir un punt de vista mínimament crític amb les coses, sobretot amb les que encaixen just amb el que ens agrada o amb les explicacions massa fàcils. És massa fàcil veure molècules d’aigua allà on en realitat no n’hi ha.

Som fets de bacteris

Quan pensem en el nostre cos des d’un punt de vista mèdic o biològic, diem que està fet bàsicament de cèl·lules. I de cèl·lules en tenim moltes. Tot i que, naturalment, no hi ha un nombre exacte, cada un de nosaltres està fet per uns quants centenars de bilions de cèl·lules. I si mirem atentament podrem identificar més de dos-cents tipus de cèl·lules diferents, des de neurones fins als glòbuls rojos. Dels queratinòcits de la pell a les cèl·lules acinars del pàncrees.

Però només amb això encara no completem allò que ens fa ser nosaltres mateixos. Encara que normalment no hi pensem gaire, també tenim bacteris a sobre. I més que a sobre, per dins el cos també n’hi ha. Cada cavitat, cada rebrec, cada centímetre de la pell, la boca, les orelles, el cap o l’intestí conté grapats de bacteris. Això semblaria que és com un afegit a la nostra composició cel·lular, però si fen números ens adonarem d’un detall curiós.

Al nostre cos hi ha més bacteris que no pas cèl·lules. No una mica més, sinó molts més bacteris que cèl·lules. De fet, per cada cèl·lula que constitueix el nostre organisme portem a sobre deu bacteris. De manera que dir que estem fets per cèl·lules potser no és del tot exacte. D’alguna manera també seria correcte dir que el nostre cos està fet bàsicament per bacteris, acompanyats per algunes cèl·lules humanes.

Aleshores sembla normal preguntar-se quins són aquests bacteris que ens acompanyen. Molts resulten vells coneguts. Els bacteris de la flora intestina estan més o menys caracteritzats i el més famós de tots deu ser Escherichia coli, un bacteri que normalment és inofensiu, però que de vegades apareix alguna soca que si que és perillosa. En tot cas, bona part de la vitamina K que fem servir ens la fabrica E.coli, de manera que hi tenim una relació relativament correcte.

Però als budells hi tenim molts altres gèneres de bacteris. Lactobacillus, Clostridium, Bifidobacterium, Peptostreptococcus,... i així fins un nombre indeterminat però que supera el miler de tipus diferents de bacteris.

En altres parts del cos potser no n’hi ha en tanta quantitat, però la varietat segueix sent alta. Per això han fet estudis per mirar de comprendre quants tipus de bacteris realment tenim a sobre i com varia això entre les persones o amb els anys.

I la veritat és que amb el temps no canvien gaire la nostra particular flora bacteriana. En un estudi recent han determinat els tipus de bacteris que habitaven en vint-i-set localitzacions diferents del cos de nou persones. I això ho van repetir en quatre ocasions al llarg de tres mesos per veure si variava amb el temps. Però en realitat la major part de les diferències eren entre les diferents persones. Sembla que cada un de nosaltres conté una particular i exclusiva barreja de microbis i que aquesta la mantenim al llarg del temps. Al menys mentre estem sans.

La màxima variabilitat la van trobar en alguns indrets de la pell, sobretot els palmells de la mà, els colzes i el dit índex. També al nas, les orelles i el cabell a més, és clar de la part final del budell. En canvi, la boca, les aixelles o els peus presentaven molta menys variació. Cal destacar que a cada una d’aquestes regions hi havia diferents comunitats de bacteris.

Encara més. En total van identificar més de quatre mil tipus diferents de bacteris, però únicament cinc de tots aquests els compartien tots els individus estudiats. Això indica que realment la comunitat bacteriana que tenim és realment personal i, com a mínim, poc transferible.

Però a part de la diversitat i del fet que el nostre cos és en si mateix com un petit ecosistema, el més impactant és el que vaig sentir dir a una conferenciant. Quan parlem de nosaltres hem de recordar que, en nombres estrictes, som un 90 % bacterians i només tenim un 10 % de realment humà.

Per sort, l'important és la qualitat i no la quantitat.

Un núvol gloriós

Amb les paraules d’altres idiomes cal anar amb molt de compte, perquè normalment no acabem de conèixer tots els dobles sentits i els jocs de paraules. I un bon exemple l’he tingut durant uns moments de desconcert en llegir algunes característiques que presenta el "morning glory" a Austràlia.

"Morning glory" o “gloria matinal” és una de les maneres que tenen en anglès de referir-se a la “trempera matinera”. La majoria d’homes sexualment actius presenten de vegades una característica (i a l’hora de fer pipí, empipadora) erecció en despertar-se pel matí. La causa d’això no està gens clara, tot i que els de la Trinca ja recorden que “...no és trempera vertadera, que és trempera de pixera”.

Però el que he llegit d’Austràlia no encaixava en la idea habitual d’ereccions matutines. Una cosa de més de mil quilòmetres de llarg i que es mou a seixanta quilòmetres per hora, forçosament ha de fer referència a un altre tema. Evidentment “morning glory” té molts altres significats. Són un tipus de flors, un restaurant, un bed & breakfast i en el cas d’Austràlia... un núvol.

El núvol “morning glory” és un núvol en forma de rotlle d’una llargada de centenars de quilòmetres i que es desplaça rodant cap a l’interior del golf de Carpentària, al nord d’Austràlia. No és només el núvol. Quan arriba tenen lloc intensos vents i canvis de pressió que contribueixen a donar-li la forma de rotlle o de canonada rodant. És un fenomen que té lloc durant els mesos de Setembre i Octubre i que desperta molt entusiasme en aficionats al vol sense motor, en veler o en ala delta ja que els permet planar com si fessin surf sobre aquest núvol durant llargues distàncies.

El fenomen és, no cal dir-ho, força espectacular, però la veritat és que el motiu i les condicions que el generen encara no estan clares del tot. No es tracta d’una cosa exclusiva d’Austràlia ja que també s’han vist alguna vegada al Canal de la Mànega, A Mèxic o al mar d’Aràbia. Però enlloc són tant freqüents com al golf de Carpentària.

Aquí ja estem acostumats a molts tipus de núvols i alguns de ben característics, com els cumulonimbus de les tempestes que tant agraden als meteoròlegs. En general coneixem les condicions que s’han de donar perquè es formin i quins són els fenòmens físics que hi ha implicats. Corrents d’aire que es mouen, condensació de les gotes d’aigua, canvis en la pressió atmosfèrica... per això fa gràcia topar amb alguns fenòmens que semblarien prou habituals com per estar ben coneguts i descobrir que encara ens queda molt per aprendre.

Normalment el que passa en aquestes situacions és que els paràmetres que es fan servir i que es poden aplicar a la majoria de núvols no serveixen per algun cas concret. D’aquests “morning glory” es diu que són “solitons”, un tipus d’onades particulars que es mantenen estables i que es desplacen al llarg de grans distàncies sense perdre energia.

Segur que tenen una explicació i que abans o després comprendrem perfectament la seva formació, però no està de més topar amb coses aparentment simples, com un núvol, que encara ens deixin parats preguntant-nos... com coi s’ha format això?

Eres, estrats i noms

Segurament “Parc Juràssic” ha sigut la pel·lícula que més ha promocionat als dinosaures. Especialment als velociraptors, però també al més famós de tots, el Tiranosaure rex. Els paleontòlegs acostumen a fer notar que hi ha un error en el nom ja que el Tiranosaure no és un animal del període Juràssic sinó del Cretaci. Un detall sense gaire importància quan es pensa en maneres de promocionar un parc com el de la pel·lícula.

Però això del Juràssic té la seva gràcia. La setmana passada, la Laia va proposar un joc basat en preguntes de base científica, i una d’elles era sobre l’origen del nom Juràssic. Ara que ja ha passat el termini ja podem dir que deriva de les muntanyes del Jurà, entre Suïssa i França. Aquestes muntanyes es van formar precisament en aquell període, i d’aquí el nom.

Naturalment, quan descobreixes l’origen d’un nom, de seguida et demanes per l’origen dels altres períodes geològics. Sobretot perquè molts d’ells no semblen gaire evidents. Per exemple, el període anterior al Juràssic és el Triàsic. Aquest nom li van posar perquè els sediments més habituals d’aquest període estaven dividit en tres capes molt ben definides i que al centre d’Europa anomenaven “les tries”.

I després del Juràssic tenim el Cretaci, que deriva de creta, però no pas de l’illa de Creta sinó de les roques de guix, que en llatí s’anomena “creta”.

El Cretaci va tenir un final violent, quan l’impacte amb un meteorit va causar l’extinció dels dinosaures i de moltes altres formes de vida. Això se suposa que va anar així perquè hi ha una capa geològica molt ben definida que marca el final d’aquell període. És una franja fosca rica en iridi i que es pot trobar en molts indrets del planeta. I com que allò va causar una gran extinció, els animals que van aparèixer a partir d’aquell moment ja eren diferents dels que hi havia abans. Ja no quedaren dinosaures, o únicament els que van donar lloc a les aus, i els mamífers van començar a proliferar. Aquest canvi en la fauna és el que dona nom a la següent era.

Els períodes Triàsic, Juràssic i Cretaci formen una era, la Mesozoica. La següent, la que va començar just després d’acabat el Cretaci va ser l’era Cenozoica, o Cenozoic. Doncs aquest nom deriva dels mots grecs ceno (nou) i zoo (animal), justament per la nova població d’animals que apareix a la Terra.

Aquesta era també té unes quantes divisions, amb més subdivisions i més sub subdivisions. La que més ens pot interessar és l’Holocé, que és justament el període que estem vivint actualment. Amb el nom tampoc s’hi han trencat les banyes. Deriva del grec holos (tot) i kainos (recent), és ha dir, el període “totalment recent”, o en altres paraules: “ara mateix del tot”.

Però de divisions n’hi ha moltes més. Algunes si que resulten tenir noms molt indicatius. El Mississipià és perquè a la vall del riu Mississipí hi ha aflorament de roques d’aquell període. Una cosa semblant passa amb el Pensilvanià. Però altres costa més, a no ser que siguis un expert en geografia d’arreu del món. Per exemple el Txangsingià és un estrat que s’ha anomenat així per una regió de la Xina, la regió de Txangsing, és clar.

I d’on deu venir el nom de Messinià? Per en Lionel Messi segurament que no.

Alliberant l'Spirit

Un dia ha d’arribar el final, però no hi ha pressa, i els de la NASA estan disposats a allargar la missió tant com sigui possible. Parlo, una vegada més, dels rovers que hi ha a Mart. L’Opportunity i l’Spirit. Doncs si. Segueixen actius. Amb problemes, però encara funcionant. De totes maneres, si bé l’Opportunity encara funciona correctament, les coses comencen a pintar malament pel pobre Spirit.

Ja n’he parlat en altres ocasions i, una vegada més, farem notar la dada més impactant. Els dos robots estaven dissenyats per funcionar durant 90 dies marcians (anomenats “sols”) i de moment ja porten funcionant 2094 dies l’un i 2074 l’altre. No es pot negar que multiplicar per vint-i-tres la vida prevista és una proesa de la tecnologia.

Al llarg d’aquest temps han anat movent-se per la superfície de Mart, prenent mostres, resistint tempestes de sorra i aguantant els freds i foscos hiverns marcians. I malgrat tot encara segueixen operatius. Ells han convertit Mart en un indret real, en un paisatge amb característiques geològiques com altres que podem trobar a la Terra. S’han acostat a precipicis, han baixat dins cràters, han perforat roques i han fotografiat remolins de vent i postes de Sol.

Però abans o després les coses havien de començar a espatllar-se. Primer va ser una de les sis rodes de l’Spirit que va deixar de respondre. No era massa greu perquè encara n’hi quedaven cinc. Simplement el control de la missió havia de tenir-ho en compte alhora d’enviar les instruccions que cada dia li transmeten.

Però fa un temps la cosa va ser molt més greu. L’Spirit va quedar atrapat en un banc de sorra que han batejat amb el nom de “Troia”. Una de les rodes es va enfonsar sota l’arena de manera que el robot no podia sortir. Allò podia ser el destí final de l’Spirit, però l’equip de la missió encara no ho dóna per perdut i ara estan en plena feina d’alliberament de l’Spirit.

Per començar van agafar la rèplica del robot que tenen a la Terra i la van posar en la mateixa situació: enfonsat a la sorra. Això va requerir preparar una barreja de consistència similar a la sorra marciana on està atrapat l’Spirit. Per fer-ho van barrejar sorra, argila i terra de diatomees. Químicament no té res a veure amb la sorra de Mart, però la textura, la consistència, és similar. I es tracta de poder assajar quines maniobres cal fer per anar alliberant poc a poc la nau.

La feina va per llarg. De moment la roda, que fa poc estava gairebé colgada del tot, ara ja està una mica més lliure. Però la nau encara no té prou suport com per sortir. L’han desplaçat uns pocs mil·límetres, però sobretot es tracta de no empitjorar la situació, de manera que s’ho prenen amb calma.

Potser al final no se’n sortiran i Troia serà l’indret final on restarà l’Spirit. Això no implica que sigui el final de la missió. Encara que estigui immòbil, la sonda segueix podent fer moltes coses. Després de tot, hem enviat moltes altres missions que estaven quietes sobre la superfície de Mart. L’Spirit pot seguir enviant dades sobre meteorologia marciana, pot agafar mostres del terra que l’envolta i pot seguir sent útil de moltes maneres. No serà el mateix, però això no vol dir abaixar el teló definitivament.

A més, encara queda l’Opportunity plenament funcional. Ara està apropant-se a un meteorit que ha trobat a la superfície de Mart. No es tracta de res espectacular, però si ho pensem un moment, que podem enviar un robot perquè s’acosti a mirar de prop una pedra situada en una explanada marciana, si que és una cosa ben espectacular.

Contra l'estupidesa

Una pregunta que de vegades em faig és “perquè he de perdre el temps amb això de la divulgació de la ciència?”. Després de tot, hi ha qui ho fa millor i qui té més temps. Naturalment part de la resposta és simplement perquè m’agrada. Com deia en Carl Sagan, “És com quan t’agrada una noia, que vols explicar-ho a tothom”. Però també hi ha alguna cosa més. Per algun motiu em molesta quan veig actituds irracionals. Quan algú creu que un eclipsi de Sol és un senyal de mal averany, o quan defensen que la Terra en realitat és plana, que l'evolució és un invent del diable o que el càncer es pot curar canalitzant l’energia psíquica.

De vegades em dic a mi mateix que tant se val. Que si s’ho volen creure, no és el meu problema. Tothom és lliure de pensar el que li plagui. I fins i tot tothom és lliure de comportar-se com un ximple. Perquè de vegades poden tenir alguna mena de raó, algun punt de vista que sigui encertat. Però moltes vegades el que defensen no s’aguanta per enlloc. Aleshores recordo una novel·la del mestre Isaak Asimov “Fins i tot els Deus”. Un títol curiós que feia referència a una dita de Friedich von Schiller: “Contra l’estupidesa, fins i tot els Deus lluiten en va”.

Però dues notícies d’aquest cap de setmana m’han fet recordar per quin motiu val la pena tot això.

La primera és una noticia que donaven a TV3. La mare d'un malalt de la SIDA denunciava que el seu fill rebutjava el tractament ja que l’havien convençut que el virus del VIH no existeix. Una conseqüència dramàtica de les teories de les conspiracions. Hi ha qui creu que la SIDA és un muntatge, que la malaltia no és la que diu la medicina oficial, que el virus no s’ha identificat mai i que al darrera hi ha els interessos (com no) de la indústria farmacèutica.

Tothom pot opinar el que li doni la gana, però resulta indignant que això acabi per causar la mort d’algú que podria viure si seguis el tractament. Tothom és lliure de rebutjar un tractament si li sembla, però al menys cal que això es faci amb coneixement de causa i no per seguir informacions errònies o tendencioses.

En una web llegeixo que “el SIDA no tiene entidad-biológica patológica propia; el supuesto ‘VIH’ jamás ha sido aislado; los llamados ‘tests del SIDA’ son una trampa para atrapar víctimas; estos ‘tests’ son los que fabrican supuestos ‘infectados por el VIH’ y supuestos ‘contagios de la persona A a la persona B’; los presuntos ‘antivirales’ son venenos quimioterápicos...” .

Ignoro si tantes ximpleries les diuen de bona fe o per interessos comercials per vendre llibres o cobrar per donar conferències. Però tinc clar que cal fer alguna cosa per evitar que hi hagi qui s’ho prengui tant en serio com per deixar-hi la vida. Si busco quants articles científics s’han publicat sobre el virus de la SIDA, l’HIV me'n surten més de dos-cents mil. Tots aquests científics estan enganyats? O potser tots formen part de la conspiració? Certament queda molt per aprendre, però de moment el genoma del virus s’ha seqüenciat, coneixem les seves relacions evolutives amb altres virus que causen immunodeficiència. Sabem de quina manera infecta les cèl·lules del sistema immunitari i hem desenvolupat fàrmacs que milloren la qualitat de vida dels malalts. Però potser tot això també és inventat.

La web d’on he tret aquelles perles és la segona notícia del cap de setmana. Un congrés sobre “Ciència y espíritu” que s’ha fet a Barcelona i on s'ha parlat sobre el presumpte engany de la SIDA, però també sobre “...la verdad sobre el 11/Septiembre y sus consecuencias, los "Chemtrails" o rastros químicos, la contaminación electromagnética que recibimos a diario, la auténtica verdad sobre la Luna como satélite artificial y otras charlas sobre la gran importancia de nuestro cuerpo eterno espiritual, frente a la insignificante temporalidad de nuestro cuerpo físico.”

Per descomptat la grip A també hi surt i, tot i que amb la Teresa Forcades, la monja de la grip A, no coincideixo en moltes de les coses que diu, no acabo d’entendre que hi fa en un congrés com aquest.

Sincerament, quan llegeixo aquestes coses entenc una mica perquè m’agrada fer divulgació. Tothom pot fer el que li plagui amb la seva vida. Et pots vacunar o no, pots prendre medicaments o renunciar a fer-ho, pots triar el dia en que comences un negoci o et cases. Però els motius pels que prens les decisions han d’estar basats en informació que sigui el més fiable possible. Ja sabem que no hi ha certeses absolutes i que tots podem estar equivocats, però crec que l'opinió de la comunitat científica té un cert valor. Que els coneixements que aporta la ciència són realment útils, i que és una bona cosa que en tinguem alguna idea. Després, amb aquest coneixement ja farem el que ens sembli, però és una ximpleria ignorar-ho.

Contra l'estupidesa fins i tot els Deus lluiten en va. Potser no servirà de res, però al menys en aquest tema mirarem de donar un cop de ma als Deus.

Un gen per parlar

Una de les principals diferències que hi ha entre els humans i la resta d’animals és la capacitat de parlar. En general, tots els animals tenen maneres de comunicar-se, però la parla ens permet un nivell de comunicació molt superior a altres sistemes. Per això, comprendre com es va originar aquesta capacitat resulta particularment interessant per entendre l’essència de la humanitat. Per poder parlar cal una estructura al coll particular, una capacitat fantàstica de moure la musculatura de la cara i la boca i un grapat de vies cerebrals que permetin controlar i interpretar tot això.

El descobriment de com es va originar tot això va començar quan es va estudiar una família, coneguda amb les sigles KE, en la que alguns membres patien un seguit de problemes físics i mentals entre els que destacava la incapacitat per parlar. Hi ha vàries malalties que afecten la parla, però aquesta era evidentment genètica i es va poder seguir quin era el gen que la causava.

I el van identificar. Un únic gen que si presentava una mutació causava la malaltia, mentre que cap dels membres sans de la família tenia la versió mutant del gen. Allò va ser una mica desconcertant, perquè sembla molt estrany que un únic gen pugui controlar un procés tant i tant complex com és la parla. Però les dades eren molt clares.

El cas és que el gen en qüestió pertanyia a una família molt amplia de gens coneguts com a FOX. El que estava mutat a la família KE es va anomenar FOXP2. Però això aclaria una mica les coses ja que els gens FOX fan una feina molt especial. Es diuen factors de transcripció i el que fan és controlar el funcionament d’altres gens. Son com els interruptors que encenen i apaguen el funcionament de diferents grups de gens. Per això, un únic gen, com FOXP2, pot activar o frenar el funcionament de molts altres. I que un gen d’aquest tipus estigui a l’arrel del llenguatge ja no és tant estrany.

El següent pas va ser seqüenciar el gen i, és clar, comparar-lo amb altres espècies animals. No va ser cap sorpresa descobrir que molts animals tenen un gen similar, però que la versió que tenim els humans és exclusiva. I la diferència és subtil. FOXP2 fa una proteïna de 715 aminoàcids. És la proteïna que s’enganxa al DNA d’altres gens per activar-los. Doncs en comparar trobem que goril·les, ximpanzés i macacos comparteixen una mateixa versió de FOXP2. En canvi nosaltres tenim una versió que presenta dos canvis. Únicament dos aminoàcids dels set cents quinze. Cal dir que un d’aquests canvis és important ja que afecta a un dels punts de control de la proteïna (en llenguatge tècnic, afecta un punt de fosforilació).

Aquest canvi va tenir lloc en els darrers cent mil anys, més o menys de l’època en que es creu que es va originar el llenguatge. I l’estudi de FOXP2 també ha permès aclarir un enigma que semblava difícil de resoldre. Va haver-hi un temps en que els humans actuals (els cromanyó) convivíem amb uns parents propers, els neandertal. Ells es van extingir i nosaltres vàrem prosperar, però no tenim manera de saber com es comunicaven els neandertal. Podien parlar? Només a partir dels esquelets semblava difícil de dir, però a partir de restes d’ossos neandertal s’ha pogut obtenir DNA i analitzar quina versió de FOXP2 tenien.

I tenien la mateixa que nosaltres! De manera que semblaria que efectivament els neandertal disposaven de la capacitat de parlar. Al menys de la capacitat genètica. Els gens no treballen sols sinó que ho fan en grups, però al menys la peça clau si que la tenien. Això també indica que la versió "parladora" de FOXP2 va aparèixer abans del que pensàvem al principi.

Però si us hi fixeu, encara sabem poca cosa. Sabem que cal, al menys, aquest gen per que el llenguatge pugui aparèixer, però en realitat ignorem com ho fa. De fet, ni tant sols no coneixem totes les proteïnes que regula FOXP2, de manera que encara ens queda molta feina per fer abans no arribem a comprendre com va sorgir aquest regal de l’evolució que ha sigut la capacitat de parlar.

Però tot arribarà.

Simbiosi per amagar-se

La reacció del luminol per detectar sang és un exemple de quimioluminescència, és a dir, de generar llum a partir d’una reacció química. Aquesta característica l’aprofiten molts organismes per generar llum pel seu compte. Les molècules que fan servir per generar la llum no és el luminol, és clar, sinó altres amb noms tant suggestius com la luciferasa. Quan ho fan éssers vius parlem de bioluminiscència i la vida ha trobat maneres extraordinàries de treure’n profit d’aquesta llum.

Una de ben curiosa és la llum que generen un bacteri marí anomenat Vibrio fischeri. Aquest microbi presenta una característica interessant. Només fa llum si al seu voltant hi ha molt més bacteris. Això és ben curiós, ja que un bacteri no té ulls ni boca ni braços. És com una cèl·lula que creix una mica, es divideix i torna a créixer per tornar-se a dividir. Sembla un plantejament vital ben avorrit, però sobtadament, a partir de determinada concentració de bacteris, tots es posen a fer llum alhora.

En realitat el que passa és que disposen d’un sistema de comunicació que funciona molt be. Cada bacteri allibera determinats productes al medi. Uns productes que pot identificar perquè disposa de receptors a la seva membrana cel·lular que els reconeixen. Si està solet, el nombre de molècules que detecten els seus receptors és molt baix i no fa res. Però si hi ha molts més bacteris per allà, cada un d’ells alliberant aquests senyals químics, els receptors detecten un gran nombre de molècules i el sistema per fer llum es posa en marxa.

Sembla una cosa sense més importància, i potser en el cas de V. fischeri no en tingui massa, però aquest mecanisme és el mateix que fan servir per infectar-nos. Un bacteri entra al nostre organisme i no té cap possibilitat de fer-nos res. Simplement ell és molt petit i nosaltres som molt grans. Però el bacteri resta amagat, sense fer gaire més que anar dividint-se i dividint-se una vegada i una altra. Al final n’hi haurà molt milions i quan amb un sistema de senyalització similar ells ho detectin, tots es posaran en marxa de cop per començar a fer toxines i desencadenar l’atac que sobrepassa les nostres defenses. Quan el sistema immunitari s’adona que alguna cosa està passant, l’enemic s’ha escapat per tot arreu. No son rucs els bacteris!

Però l’interessant de V. fischeri no és la seva toxicitat sinó la capacitat de fer llum i, sobretot, la manera com un altre animal se n’aprofita. A Hawaii hi ha uns calamars (Euprymna scolopes) que viuen en simbiosi amb aquests microbis. A la panxa hi tenen uns òrgans que són, bàsicament sacs plens d’aquests bacteris i s’aprofiten de la llum que generen per escapar dels seus depredadors.

Els calamars són animals nocturns. Durant el dia resten al fons marí sense fer gran cosa, però quan es fa de nit surten a caçar i fer la seva vida. El problema per un calamar és que si hi ha Lluna el seu cos farà ombra quan passi nedant per sobre d’un possible depredador. Però el calamar disposa a la part de sobre de cèl·lules detectores de llum. Amb ells sap amb quina intensitat la Lluna està il·luminant la superfície del mar. I amb aquesta informació, els òrgans que té a la panxa plena a vessar de V. fischeri els desplega més o menys fins igualar la lluminositat que arriba de la superfície. D’aquesta manera el calamar no fa ombra i pot passar desapercebut. El seu cos és exactament igual de lluminós que la superfície del mar.

Quan arriba el dia, el calamar buida aquests òrgans gairebé del tot. Tampoc és plan anar amb la panxa plena de bacteris que no paren de multiplicar-se. En deixa només una petita quantitat. Com que ara n’hi ha pocs, deixen de fer llum, però al calamar li és igual. És de dia i està descansant al terra. Quan arribi la nit els bacteris que han quedat hauran proliferat prou com per tornar a ser multitud i tornar a fer llum. Una llum que el calamar sabrà com aprofitar.

Molècules, bacteris, calamars,... La vida troba maneres ben enginyoses de treure profit de tot el que sigui imaginable

Donant llum a la sang

Des de fa un cert temps s’han posat de moda les series de detectius en les que la policia científica té el protagonisme, i això ha popularitzat alguns dels mètodes que fan servir per trobar les proves incriminatories. I entre els mètodes més populars destaca l'ús del 5-amino-2,3-dihydro-1,4-phthalazine-dione. Per una vegada el que surt a la televisió s’aproxima molt al que passa a la vida real. Els investigadors el fan servir des de fa molts anys degut a dos característiques importants. És extremadament sensible i no interfereix posteriors anàlisis. Potser el nom químic no us sigui gaire familiar, però l’altre nom segur que si que us sona. És el “luminol”, allò que fan servir per trobar restes de sang a l’escena del crim o a l’arma pressumptament emprada per l’assassinat.

Un problema que tenen els investigadors és que si algú ha comès un crim, a no ser que l’assassí sigui molt ximple, per poc que pugui intentarà netejar l’escena del crim. I el primer que cal fer desaparèixer són les taques de sang. La sang és molt espectacular, de color vermell fosc, de seguida es fa negre a mida que coagula, però sempre amb una tonalitat roja llampant. Per tant, toca agafar aigua i sabó i eliminar aquestes taques tant empipadores. Com que els detectius tampoc no són rucs ja s’ho han empescat per identificar restes encara que hagin rentat, i en això, el luminol és excel·lent.

La gràcia és que la molècula de luminol reacciona amb una part de la molècula de l’hemoglobina. Concretament amb l’hem, que és la part on hi ha el ferro d’aquesta molècula. I la reacció entre el luminol i l’hemoglobina dona un producte inestable que ràpidament es converteix en un altre de diferent i, en fer-ho, emet llum. És un típic exemple del que s’anomena quimioluminescència, que seria la generació de llum gràcies a una reacció química.

Per això, el detectiu simplement ha d’agafar l’esprai amb luminol, ruixar la zona sospitosa i mirar si apareix llum. És important tenir en compte que per veure-ho cal fer la prova a les fosques. Si no, la lluminositat no es veuria.

El luminol reacciona d’una manera molt específica amb la sang quan ho comparem amb altres fluids corporals. De totes maneres tampoc és completament exclusiu. Certament hi ha productes que poden donar reacció amb el luminol, però els del CSI o el seu equivalent aprenen aviat a diferenciar-los. Cada reacció té el seu ritme i al final ja coneixen el de la sang amb el luminol. Quan triga a aparèixer la llum, quanta estona aguanta, a quin ritme s’esvaeix...

A més, un altre fet interessant del luminol és que una vegada l’has posat, aquella mostra segueix sent útil per extreure DNA. Seria una llauna que un mètode per localitzar la sang la tornés inservible per posteriors anàlisis. Però amb el luminol això no passa.

Però el que resulta més impressionant és la sensibilitat d’aquest mètode. He vist un treball on agafaven una samarreta tacada amb sang i l’anaven rentant en una rentadora, a trenta graus i amb detergent habitual. Després la deixaven assecar i feien la mesura amb el luminol. Aquest procés l’anaven repetint per veure fins on seguien detectant. La sang deixava de ser visible a partir del tercer rentat, però el luminol continuava donant positiu fins després de deu rentats!

De manera que si penseu cometre un crim, recordeu reservar la rentadora durant molta estona. Amb quatre o cinc rentats no n’hi ha prou per fer desaparèixer el rastre de sang.

Al·lucinacions habituals

Imagineu que teniu uns quants anys més. De fet, imagineu que teniu molts més anys, que sou ancians, amb dificultats de mobilitat i que ja sou dependents d’altres per dur una vida rutinària. No hauria de ser difícil ja que, probablement, és el destí que ens espera a tots a no ser que palmem abans. A la feblesa, afegiu-hi una important pèrdua de visió. Potser heu tingut cataractes, glaucoma, o simplement massa anys a sobre. Les heu vist de tots els colors, heu sobreviscut a diferents crisis i la societat ha esdevingut tant diferent de la que vàreu viure de joves que ja us n’heu distanciat, incapaços de seguir el ritme dels canvis. Simplement voleu viure tranquils el temps que us quedi sense gaires problemes de salut a part dels inevitables per l’edat.

Aleshores imagineu que comenceu a tenir al·lucinacions. Veieu cares, persones que surten de les parets, potser en Son-Goku que us mira sense dir res. Tot son figures que actuen de manera indiferent a vosaltres, però que estan allà, on sabeu perfectament que no hi haurien de ser. I no oblideu que esteu gairebé cecs, de manera que el fet de veure “coses” resulta encara més inquietant.

Que us passaria pel cap?

Doncs a molta gent gran això és exactament el que li succeeix, i el que els passa pel cap és, naturalment, molta por. Por d’estar perdent el cap, d’esdevenir bojos, de patir d’Alzheimer, Parkinson o Demència senil. Per això, la gran majoria el que fan és amagar aquestes al·lucinacions. La por a un diagnòstic terrible és més del que poden afrontar.

I el drama és que no es tracta de res d’això, sinó d’un fenomen molt més simple i freqüent, que no afecta per res la seva salut mental. S’anomena Síndrome de Charles Bonnet, en honor al metge suís que ho va descriure al segle XVIII quan es va adonar que el seu avi, cec per les cataractes, tenia aquesta mena de visions.

El problema no està a la ment sinó al sistema de processament de la visió. Encara que ho fem automàticament, el fet de veure i d’interpretar allò que veiem requereix una gran quantitat de feina per al nostre cervell. Cal identificar les formes, els patrons, les perspectives, cal categoritzar el que veiem, interpretar si és una cara o un globus, si és una taca a la paret o un cotxe aparcat. Aparentment tenim zones del cervell que s’encarreguen d’etiquetar les diferents categories. Com els humans som éssers socials dediquem molta activitat a identificar coses com les cares, mentre que altres, com els mosquits ens semblen tots iguals.

Tot això representa un flux d’informació fabulós per determinades vies neuronals. Una informació que amb la ceguesa deixa de fluir. Però tenir neurones aturades sembla que li costa molt al cervell. Mica a mica, les vies per on abans processàvem la informació visual van esdevenint més i més sensibles. Com si esperessin alguna cosa que les estimulés. I si no arriba cap estímul, al final es disparen soles.

Quan això passa el cervell interpreta que la informació que arriba de les neurones de processament visual és la correcta i genera la sensació de veure alguna cosa. És l’al·lucinació que molts avis perceben amb gran preocupació.

En realitat son al·lucinacions molt pacífiques. No tenen res a veure amb les al·lucinacions psicòtiques que ens parlen, ens amenacen o ens sedueixen. Aquestes no fan gran cosa. Tampoc no ens diuen res, bàsicament perquè el seu origen és limita a les vies neuronals visuals. A un pacient, quan li van preguntar si era com si estigués somiant va dir que no, que més aviat era com veure una pel·lícula, però extremadament avorrida, perquè simplement veia un home pujant i baixant una escala.

Altres persones se senten desconcertats en mirar de trobar una explicació psicològica. Una anciana veia la granota Gustau, la del Barri Sèsam. No parava de dir que si que l'havia vist a la tele, però que no representava res per ella, ni l’associava amb res. Per això no podia entendre perquè la veia. Simplement no calia buscar-hi cap interpretació. Seria com buscar-la a un moviment reflex.

Tot plegat és un mecanisme curiós, però que molta gent gran no coneix i ningú no els ha avisat. Per això la por que experimenten sense cap necessitat. Tampoc no té cap tractament, però en realitat el simple fet d'explicar als avis que allò que els passa és freqüent i que no vol dir que estiguin perdent el seny és tant efectiu com un tractament. Els allibera d’una angoixa que vivien en silenci i por i sense dir-ho a ningú.

Es calcula que afecta al menys al deu per cent de la gent gran. Això com a mínim, perquè molts segur que segueixen negant-ho, no fos cas. De manera que si algun dia noteu que algun dels avis fa com si veiés coses que no hi són, porteu-los al metge, però sobretot calmeu-los i expliqueu-los que allò és normal. De fet, quasi millor que estiguin avisats abans. Especialment si tenen problemes de pèrdua de visió.

I si quan sigueu molt grans comenceu a veure coses rares, no perdeu la calma. Recordeu que és normal... i que ja estàveu avisats!

100 litres d'aigua!

La presència d’aigua a la Lluna és un tema del que ja feia alguns anys que en teníem proves més o menys contrastades. Aquestes mesures, però, eren estimacions a partir de mesures fetes en òrbita. No és que dubtéssim dels resultats, però les determinacions com més directes siguin, millor. I la setmana passada es van presentar unes dades d’allò més directes. La sonda LCROSS es va estavellar fa un mes contra la superfície de la Lluna, en un cràter proper al Pol Sud lunar, i gràcies a l’impacte es va poder detectar directament la presència d’aigua.

Primer que res cal dir que pels que seguíem les aventures de Tintin, això no ha sigut cap sorpresa. Fa molts anys que en Tintin va trobar gel dins una cova lunar. I també cal dir que la noticia va ser prou important com perquè Google dediques una de les seves capçaleres a aquest esdeveniment.

La missió va començar el passat mes de Juny, quan es va enviar des de Cap Canyaveral la sonda Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO o Orbitador de Reconeixement Lunar). La idea d’aquesta missió és orbitar la Lluna durant uns mesos i anar fent un mapa detallat de la superfície de la Lluna en previsió de futurs llocs d’allunatges alhora que identifica els recursos del satèl·lit.

La missió ha tingut la seva gràcia ja que una de les fites ha sigut fotografiar els indrets on van aterrar les missions Apol·lo. Naturalment, pels conspiranoics que creuen que no s’hi va anar, les imatges deuen ser un muntatge de photoshop, però el cas és que això ha permès identificar amb precisió aquests indrets, que realment no es coneixien tots prou exactament.

Però, a més, la LRO portava dos mòduls més que formaven part del LCROSS (Lunar Crater Observation and Sensing Satellite).

D’aquestes dues parts, la primera era una nau anomenada Centaure i que en realitat era l'última part del coet Atlas V que les va posar en marxa i l’altre era la sonda LCROSS pròpiament dita. La idea era enviar contra la Lluna aquestes dues peces una a continuació de l’altre i a gran velocitat. La Centaure havia de xocar contra la superfície i, en fer-ho, la força de l’impacte alçaria una gran quantitat de material, bona part del qual passaria a estat gasós per sublimació. Estrictament es diu que es formaria una “ploma” o un penall de gasos. La gràcia és que quan aquests materials estiguessin encara a l’aire, la segona sonda passaria a través seu, analitzant la composició i enviant els resultats just abans d’estavellar-se també contra la superfície.

Doncs el cas és que ja ho van fer i va sortir tot brodat. La Centaure va impactar, va alçar un penall que es va poder fotografiar des de diferents observatoris i la LCROSS va detectar la presència de restes de molècules d’aigua. Per als amants dels tecnicismes també va detectar els ions hidroxil resultat del trencament de la molècula d’aigua per culpa de la radiació UV, però a efectes pràctics és el mateix. D’aquell impacte en van sortir uns cent litres d’aigua. Una quantitat que ha despertat l’entusiasme a la NASA.

Sembla poc, cent litres, però penseu que el cràter que va causar l’impacte va ser únicament d’uns vint metres quadrats. De manera que si ho comparem, en algunes regions de la Lluna hi ha més aigua que en alguns deserts de la Terra. No és aigua líquida per descomptat. Està barrejada amb els materials que formen el terreny. Segurament a poca fondària. Però hi és, i això serà molt important per entendre la historia del nostre satèl·lit i per programar futures missions. No és el mateix recollir aigua allà que haver-la de portar des d’aquí. Sobretot si es pensa en estades mínimament prolongades.

Qui controla els transgènics?

La tecnologia dels transgènics ofereix grans oportunitats i també implica nous riscos. En principi hauríem de poder mantenir aquests riscos sota control o en nivells acceptables. El coneixement i la tecnologia per fer-ho hi són. Però cal que algú se’n preocupi que això es faci. Després de tot, les empreses que es dediquen a aquestes coses no tenen com finalitat “eliminar la fam del món” o “fer la vida més fàcil als agricultors”. Això ho posen als seus anuncis i les seves webs, i queda molt bonic, però la seva finalitat és la mateixa que la de qualsevol empresa: guanyar tants diners com sigui possible.

És curiós, perquè hi ha qui no ho té present això i opina que aquestes empreses haurien de deixar de guanyar diners per tal d’ajudar a països del tercer món o per construir un planeta millor. Estaria be, però les coses no funcionen així. En el fons seria tant com creure que els fabricants de desodorants els fan perquè tenen interès a que nosaltres lliguem més (em sap greu, però la noia que buscava a Jaqcs no existeix).

En realitat això no és diferent de qualsevol indústria. Les coses podrien ser diferents, però aquest és el model de societat que tenim i amb ell hem de fer les coses. Ara be, en aquest cas, com que parlem de les coses de menjar, calen mecanismes de control molt estrictes per garantir que els transgènics es fan servir com i quan toca. I aquí topem amb els problemes de veritat.

Quan mires quantes empreses hi ha que es dediquin a la tecnologia de transgènics trobes que quasi tot el pastis se’l reparteixen entre sis empreses: Monsanto (de llarg la més gran), Syngenta, Dupont, Bayer, Dow i Basf. Això no vol dir únicament que siguin fabricants. La recerca també la fan sobretot ells, de manera que la tecnologia i el coneixement per controlar la posen ells. I això de controlar-te a tu mateix, doncs quasi que no dóna gaire confiança.

Pot ser una imatge caricaturesca. Però en una taula podrien seure sis persones (una per cada empresa), més uns pocs ministres d’agricultura (de les grans potències agrícoles) i decidir entre ells com serà l’alimentació de gairebé tota la humanitat en els propers anys.

No tinc cap dubte del potencial que té la tecnologia de transgènics per millorar l’alimentació mundial. Però no ens enganyem. De totes les possibilitats, s’aplicaran únicament les que donin diners. Si ho mireu, les varietats que es posen al mercat són bàsicament les que faciliten la vida als agricultors dels països rics i que donen més rendiment a les empreses. Hi ha mètodes per fer les plantes de manera que cada any cal comprar de nou les llavors. Les de la segona generació són estèrils. És comprensible ja que volen assegurar-se que la seva inversió serà rendibilitzada. Si no ho fessin així, el gra de la collita es podria tornar a plantar i ja no en traurien beneficis. Ningú es gasta una milionada per poder vendre llavors només un any. Cal dir que això també limita els problemes ecològics d'aquestes llavors. No aniran creixent arreu com si res ja que a la segona generació, adéu.

I si ara es comencen a patentar varietats resistents a la sequera sospito que no és per donar l'oportunitat als grangers de territoris desèrtics africans. Aquells no ho poden pagar. És per mantenir les collites dels països rics quan l’escalfament global comenci a afectar als conreus. Si la temperatura augmenta prou com per posar en perill els cereals que son la base de la nutrició dels països occidentals, quan no pagarem per disposar de varietats que segueixin creixent? Aquest és el negoci.

Diguin el que diguin a la publicitat, realment no sembla que s'estigui actuant amb els transgènics per obtenir millors collites, més abundants o més saludables. Simplement alguns obtenen més diners per les collites.

Notareu que el problema no està en els transgènics en si. El problema és social i polític més que no pas tecnològic o ecològic. L’alimentació de les properes generacions ha d’estar controlada per un grup tant extraordinàriament reduït de corporacions? Penseu que son les que financien les campanyes electorals als països que tallen el bacallà. I després s’ho cobren en forma de legislacions que afavoreixin els seus interessos. Naturalment també es demana l'opinió dels experts. Però com que bona part del coneixement en aquest camp el tenen elles, els informes sempre estan més o menys sota una ombra de dubte.

Hi ha qui creu que el que cal fer és prohibir aquesta tecnologia. Però això pot ser un error. Fa pocs anys es van presentant els genomes de diferents organismes. El preu de seqüència un genoma ara està entre els cinc-cents i els mil milions de dòlars, però es preveu que d’aquí a vint anys pugui sortir per només uns mil dòlars. Això és perquè hi ha molts grups treballant-hi i mirant de trobar noves estratègies per abaratir els costos. El mateix que va passar amb la informàtica. Doncs la recerca bàsica en transgènics és el que pot permetre deixar de cedir tot el control a les grans corporacions. Si altres grups poden obtenir conreus adaptats i en condicions econòmicament viables les sis grans empreses ja els costarà més tenir l'última paraula.

I amb això no vull dir que aquestes empreses siguin l'encarnació del mal. Elles simplement fan la seva feina igual que qualsevol multinacional. Que els productors guanyin diners pels seus productes no és res de dolent. Tots fem el mateix intentant treure el màxim rendiment de la nostra feina. No crec que tinguin cap interès en intoxicar-nos o en carregar-se el medi ambient com alguns opositors semblen pensar. Altra cosa és que els seus interessos i els de la majoria de la gent coincideixin.

Per això, tot el que passa al voltant dels transgènics sembla alimentar la imatge de científics bojos jugant a ser Deus, creant noves formes de vida amenaçadores i ves a saber quins altres perills. Però potser el nucli del problema és més social i polític. Perquè ara són els transgènics. Després seran els biocombustibles, les noves energies i qui sap que més ens trobarem en el futur.

La ciència i la tecnologia seguiran oferint noves eines (amb els seus corresponents riscos). Però si la societat global permet que aquestes siguin controlades per grups tant reduïts i amb interessos tant particulars, doncs tenim un problema.

Perills dels transgènics

La tecnologia dels transgènics és nova i, per tant, anem descobrint molts dels problemes que comporta a mida que els anem trobant. Això passa, sobretot, perquè una cosa és el laboratori, amb condicions ben controlades i una altra de diferent és l’ambient exterior, on passen infinitud de coses que escapen al control. Tot plegat genera un seguit de riscos que cal tenir en compte i que es poden agrupar en els riscos per al medi ambient, els que afecten la salut humana i els impactes socials.

D’entrada podem adonar-nos que hi ha un risc per al medi ambient inherent a la tecnologia dels transgènics. Estem introduint una combinació de gens que abans no existia. I les relacions entre els éssers vius són com una complexa xarxa. Tenim idea dels fils principals, però a la llarga tots estan relacionats. Per això, sempre hi ha dubtes de fins a quin punt són irrellevants els canvis que hem introduït.

Per exemple. Si fem servir una planta que fabrica el seu propi insecticida, d’entrada és genial, perquè no ens cal posar productes químics al medi. Però tant bon punt plantem les primeres plantes comença a posar-se en marxa un mecanisme de selecció d’insectes resistents a aquella toxina. Segurament al principi serà un èxit i la majoria de cucs es moriran, però abans o després n’apareixeran de resistents, i aleshores tot el benefici del transgènic desapareix (i cal tornar a fer servir insecticides). Cal dir que hi ha estratègies per disminuir aquest risc.

Un altre problema és que la toxicitat pot afectar a altres espècies contra les que no hi teníem res. Va ser famós el cas de la mort de papallones monarca suposadament per menjar pol·len dels conreus Bt que expressaven toxines. Els conreus estaven en la ruta de migració de les papallones i de seguida es van posar en el punt de mira. Aleshores va començar l’habitual. Uns informes que demostraven la culpa d’aquells conreus, i altres que demostraven la innocència.

En el cas de les plantes resistents als plaguicides tenim un altre problema. La idea és reduir el consum d’herbicides, però de nou l’aparició de plantes resistents és sols qüestió de temps. Aleshores el que fan molts agricultors és posar-hi molt més herbicida. Després de tot el conreu és resistent. S’hauria de fer altres coses, però a la pràctica això és el que acostuma a passar i el benefici obtingut pel transgènic se’n va en orris.

Durant molt temps va amoïnar el fet que, per saber si les plantes realment eren transgèniques, al laboratori afegien un marcador junt amb el plasmidi. Aquest marcador sovint era un antibiòtic. Si la planta que analitzàvem tenia antibiòtic volia dir que el gen havia entrat. Però amb els antibiòtics no s’hi juga. Després de tot, la presència massiva d’antibiòtics al medi natural pot afavorir l’aparició de soques bacterianes resistents als antibiòtics. Una cosa que no ens interessa gens. Per això, ara la llei obliga a fer servir altres marcadors i que aquests s’eliminin en la planta final.

Un altre problema és la contaminació per pol·len transgènic de conreus que no ho són. En principi n’hi hauria prou de mantenir-los separats a una distància prudent. Però sembla que costa posar-se d’acord en quina és aquesta distància. I també sembla que la contaminació va en una única direcció. Sempre que hi ha dos conreus propers el pol·len pot creuar uns i altres, de manera que la zona de contacte entre els dos sembrats pot estar barrejada. Que la contaminació es pugui estendre a tots els conreus no transgènics potser és sobrevalorar les capacitats del pol·len, però en tot cas no és un tema per opinar sinó per mesurar-ho i obtenir dades. I de nou, segons qui les obtingui trobem que diuen que no passa res o que tot el conreu s’ha contaminat.

Els problemes mediambientals són seriosos, però aquests productes estan pensats per acabar sent consumits pels humans. N’estem completament segurs de la seva seguretat? Aquí caldria especificar que volem dir amb “completament”, però imitant als jurats de les pel·lícules americanes podem parlar de “més enllà de qualsevol dubte raonable” (i la paraula clau és, òbviament, “raonable”).

Un problema que s’apunta, però que a mi francament no em sembla gaire raonable, és que al menjar aquests transgènics estem ingerint el DNA introduït en aquell vegetal. La veritat és que quan mengem ens cruspim moltíssim DNA de tota mena d’espècies de plantes, animals i bacteris sense cap problema. El DNA el digerim com si res i el fet que aquell fragment en concret l’hagin posat de manera artificial no afecta per res la seva digestibilitat.

Però altra cosa és la possibilitat de generar noves al·lèrgies. El fet de tenir proteïnes noves en determinats productes pot desencadenar reaccions al·lèrgiques o, més insidiosament, sensibilitzar-nos de manera que ens sigui més fàcil desenvolupar al·lèrgia. Això no és impossible, ni tampoc és exclusiu dels transgènics. Hi ha molta gent al·lèrgica a molts menjars. Evidentment la clau és fer estudis per assegurar que això no passa amb el producte transgènic. I aquí entrem en un problema econòmic. Quants estudis calen per considerar-nos segurs? Les empreses no es voldran arriscar a posar al mercat un producte poc segur, però també els costa dedicar molts diners i sobretot temps a assegurar-se i reassegurar-se que allò no genera al·lèrgies.

També podria ser que els productes del transgènic siguin directament tòxics. Home! molt tòxics no seran ja que de seguida saltaria la llebre, però els efectes a llarg termini resulten molt més difícils d’establir. De nou aquí trobem informes que avalen la seguretat oposats a altres que detecten efectes tòxics.

Al final costa treure’n l’entrellat. És evident que les coses no són tan boniques com és plantegen de vegades i que hi ha uns riscos reals. Però també que hi ha maneres de controlar aquests perills. Ara be: tot això costa diners. I amb massa freqüència les investigacions i els controls les fan justament les empreses implicades, de manera que la seva objectivitat està, com a mínim en entredit.

I això ens porta per acabar, demà, al que jo diria que és el principal problema amb els transgènics. Que en realitat no és un problema dels transgènics en si...

Les promeses dels transgènics

Un dels problemes que té el nostre planeta és que som massa gent. Simplement no hi caben més de sis mil milions de persones intentant viure amb el millor nivell de vida possible. Abans o després caldrà posar-hi fre d’alguna manera, però mentrestant cal alimentar aquesta immensa multitud. És evident que les tècniques que eren suficients per petites poblacions no es poden aplicar quan les ciutats van començar a créixer. No diguem ara que ja tenim megàpolis de milions d’habitants que cada dia cal alimentar.

La solució va ser anar millorant les tècniques de l’agricultura. I cal dir que l’èxit ha sigut força impressionant. Tenim conreus que rendeixen d’una manera extraordinària. Però no hi ha res gratis, i el preu ha sigut un impacte ambiental enorme i que segueix creixent. Les plantes que ens mengem són com tendres criatures que cal mimar molt. Cal protegir-les dels insectes que se les mengen, d’altres plantes que els hi prenen els nutrients i també de la falta de nutrients, que demanen d’una manera insaciable. Per tant, fem servir plaguicides pels insectes, per les altres plantes (les males herbes) i quantitats molt importants d’adobs. Tot això resulta en contaminació del terra i de les aigües, sobretot les subterrànies que aquí tenim carregades de nitrats.

Peró quan es va poder pensar en plantes amb algun gen afegit es van obrir un munt de possibilitats. Per exemple, hi ha plantes que es defensen dels insectes que se les mengen perquè fan un producte que resulta tòxic pels insectes. Doncs podem introduir aquest gen, que ja existeix a la natura, als nostres conreus. Així la planta esdevindrà tòxica pels insectes (i únicament pels insectes) i no caldrà posar-hi insecticida. Calculeu els milions de tones de productes químics que ens estalviarem de tirar al medi ambient. Amb aquest plantejament tothom hauria d’estar satisfet.

El fabricant de les llavors perquè en vendrà un grapat. Potser si que seran més cares, però tot i així al pagès encara li hauria de sortir a compte ja que s’estalvia una pasta en insecticides. I el medi ambient en surt beneficiat justament perquè no hi aboquem insecticides.

Un gen que s’ha fet servir s’ha tret d’un bacteri. El Bacillus thurigiensi fa una proteïna que danya el tub digestiu dels insectes i, pel que sabem, no afecta als vertebrats ni tampoc altres artròpodes. Doncs es va agafar aquest gen (anomenat Bt) i es va introduir en blat de moro, patates i cotó que esdevingueren resistents a les plagues.

Un altre problema són les males herbes. N'hi ha de molts tipus, però no podem posar alguna cosa que les mati totes, perquè també mataria el nostre conreu. Per tant, cal posar diferents herbicides, més o menys específics per diferents grups de males herbes. Però ara podem introduir en un conreu el gen de resistència a un herbicida d'ampli espectre. Aleshores les nostres plantes esdevindran resistents i amb un únic producte podem tenir el camp net de males herbes. De nou, el fabricant encara més content, perquè pot vendre la llavor i l'herbicida. El pagès encara s'estalvia molts altres herbicides diferents i al medi ambient hi aboquem un únic producte i no un grapat.

Una altra estratègia per millorar el rendiment dels conreus és la de ficar dins la planta gens que faci que es facin malbé més lentament. Els tomàquets comencen a podrir-se per culpa de determinades vies metabòliques. S’ha vist que si bloquegem un dels gens que fan que maduri, el tomàquet aguanta més temps i disminueix molt la quantitat de tomàquets que cal llençar perquè s’han fet malbé. Aquest tomàquet (Flavr-Savr®) ni tant sols tenia un gen nou sinó que bloquejava la síntesi del que ja tenia. Malgrat tot, no va funcionar comercialment i es va retirar del mercat.

Altres coses que s’experimenten és aconseguir que tolerin condicions adverses, com la salinitat. El que la planta transgènica fa és acumular l’excés de sal a les fulles, de manera que el tomàquet manté el gust normal alhora que el podem conrear en terrenys fins ara vedats a l’agricultura. En un altre cas s’ha introduït una proteïna que evita la formació de cristalls de gel dins les cèl·lules de la planta. Amb això aconseguim un conreu resistent a les gelades. Pot semblar poca cosa, però un pagès que perdi la collita per una gelada al febrer segurament pensarà diferent.

També s’intenta aconseguir productes rics en vitamines. Podem ficar gens que facin que la fruita o l’hortalissa contingui una quantitat més elevada de vitamines. Ja n’hi ha que fan més àcid fòlic i altres que fan més beta-caroté, el precursor de la vitamina A. En cas de necessitat el podem prendre en pastilles o simplement consumir aquesta mena de vegetals. En aquesta línia també s’han fet patates que esdevenen més riques en aminoàcids essencials. En zones on tenen alguna carència en la dieta, simplement canviar l’arròs o les patates normals per aquestes podria prevenir molts problemes sanitaris.

I podeu seguir imaginant. S’intenta aconseguir plantes que facin cafè descafeïnat, tabac sense nicotina o arbres amb les propietats de la fusta modificades per fer-la més flexible, més resistent o més sòlida. I fins i tot roses blaves, a les que els han introduït el gen que dóna color blau a les petúnies. Llàstima que no vam arribar a temps per tenir raïm resistent a la fil·loxera!

En realitat, encara no hem topat amb els límits a aquesta tecnologia. Amb una mica d’imaginació i molts diners podem trobar solucions a alguns dels problemes que planteja el fet d’alimentar un nombre cada vegada més gran de gent al planeta.

Però com deia abans, a la vida no hi ha res gratis. Cada solució que ens ofereixen els transgènics comporta uns problemes nous. El que he explicat aquí és la teoria, però en posar-ho a la pràctica descobrim que al món real les coses són més complicades i que apareixen problemes inesperats. La clau és establir si les virtuts compensen els problemes.

Però aquesta altra cara de la moneda la deixem per demà.

Però, què és un vegetal transgènic?

Un bon dia els humans vam inventar l’agricultura. Vam descobrir que podíem recollir les llavors, plantar-les, cuidar-les i treure’n rendiment en forma de menjar i més llavors. I segurament l’endemà mateix varen començar a mirar de tenir unes llavors que fossin millors que les de la collita anterior. Tant bon punt es va comprendre com s’ho feien els vegetals per reproduir-se, vam començar a jugar creuant diferents varietats per veure si l’híbrid que en sortia era més interessant. Podia donar més fruits, fer fruits més grans, créixer més de pressa o fer-ho amb menys aigua. En tot cas, hi hauria característiques interessants i altres que calia descartar.

A base de creuar i recreuar vegetals al llarg de milers d’anys vam aconseguir disposar d’unes plantes que no existien fa relativament no massa temps. Si ens ensenyen com era el blat de moro original segurament ni el reconeixeríem, i encara hi ha qui es sorprèn en descobrir que el color original del tomàquet és el groc. Els conreus actuals requereixen molts cuidados, però rendeixen d’una manera inimaginable pels nostres avantpassats.

Però el sistema d’anar creuant fins que aïllem en algun organisme aquells gens que ens interessen és lent i té limitacions. Per això, quan vam començar a descobrir la manera de treballar directament amb els gens, va semblar que s’esvaïen aquestes limitacions. Després de tot, les característiques de cada ésser viu estan codificades en el seu DNA. I ara ja sabem com tallar i enganxar aquest DNA amb prou eficàcia. Per tant, si alguna planta té una característica que ens interessa, podem agafar el gen que li confereix això i posar-lo al conreu que vulguem. No ens cal anar fent creuaments durant generacions fins que l'aconseguim aïllar.

Això no passa únicament en vegetals. En microorganismes també es fa, i en animals el mateix, però les plantes tenen una avantatge. Les seves cèl·lules poden esdevenir noves plantes amb molta més facilitat que en el cas dels animals. Un fet que comprovem cada vegada que plantem un esqueix. A partir d’un fragment de branca tornen a sortir tiges, arrels, fulles i llavors. Com si totes les cèl·lules dels vegetals fossin cèl·lules mare. Gràcies a això podem refer plantes senceres a partir d’unes poques cèl·lules. Per tant, podem introduir els gens que ens interessin en unes poques cèl·lules i a partir d’aquestes treure’n plantes senceres. En animals caldria fer-ho en les cèl·lules embrionàries i és més complicat.

Això ens obre tot un món de possibilitats. Si el gen que volem es troba en una planta d’una espècie diferent, cap problema. També el podem agafar i posar on ens interessi. Tampoc és que sigui senzill. Hi ha molts problemes tècnics per fer que la cosa funcioni com volem. Però el cas és que la majoria de problemes ja els sabem resoldre. Aconseguir la primera planta és molt i molt (però molt) car, però després ja tenim les llavors i podem començar a fer-ne moltes més molt fàcilment.

I com es fa per ficar els gens dins les cèl·lules? Doncs hi ha diferents estratègies, però el més fàcil és copiar el que ja fa la natura. Hi ha un bacteri (Agrobacterium tumefaciens) que causa una mena de tumors a les plantes. El que fa és ficar-se en alguna part danyada del vegetal i allà introdueix una mica de DNA dins les cèl·lules dels vegetals. Aquestes cèl·lules aleshores creixen de forma tumoral i fabriquen substàncies que li van be al bacteri. L’interessant és que per injectar el DNA fa servir el que s’anomena un plasmidi. Un fragment particular de DNA en forma de cercle, dins del qual s’hi pot incorporar el gen que passa d’un organisme a l’altre.

Doncs una de les estratègies més usades és agafar aquests plasmidis del bacteri, treure els gens que li interessaven al bacteri i ficar els que ens interessen a nosaltres. D’aquesta manera tenim un sistema de missatgeria per ficar dins els vegetals que vulguem, aquells gens que ens interessin. Com que li hem traspassat un gen que abans no tenia, l'anomenem transgènic (o també Organisme Modificat Genèticament; OMG)

Naturalment ara jo no s’agafa el bacteri. Ara ja tenim la seqüència del plasmidi i el fabriquem a mida. Fins i tot es fan barreges amb diferents plasmidis per aconseguir millors “transportadors de gens” més eficaços o més selectius.

Un cop ficat el gen, cal assegurar-nos que realment s'ha ficat on calia. Podríem trobar que el gen no ha entrat o que si que ha entrat però en cèl.lules que no ens interessa. Si volem tenir tomàquets més rics en vitamines, però les vitamines es fabriquen a les fulles o les arrels de la tomaquera, allò no ens serveix de res.

Però sobretot cal assegurar-se que la planta no té problemes de toxicitat. Que la proteïna que ens interessa la fa en les quantitats i de la manera que esperem. Per això cal preparar moltíssims plançons i després buscar quin és el millor de tots.

El cas és que avui en dia disposem de les eines i els coneixements per poder modificar organismes de manera que presentin les característiques genètiques que considerem interessants. Més o menys el que sempre ha fet l’agricultura, però passant a un altre nivell.

I com sempre que es passa a un nivell superior, se’ns obren moltes possibilitats, però també ens endinsem en terreny nou, de manera que la prudència també ha de ser molt més alta.

Trangènics; el plantejament

Si heu anat seguint una mica aquest blog, potser haureu notat que hi ha alguns temes relacionats amb la ciència i amb una notable actualitat que mai no he tractat. De vegades és simplement perquè trio els temes en funció de les ganes que en tingui aquell dia. Hi ha alguns que conec poc, que em fan mandra o que mai no trobo el moment. Però algun altre si que el voldria comentar i no trobo la manera de fer-ho. D’aquests n’hi ha un que per més voltes que li dono, simplement és impossible fer-ho en un espai tant reduït com un post. Hi ha massa arguments, massa detalls i massa implicacions i massa prejudicis per resumir-ho amb un mínim de rigor. Es tracta dels transgènics.

De manera que aquesta setmana faré un petit experiment amb el blog. Serà una setmana monotemàtica per comentar quatre coses sobre els aliments transgènics. I cal una setmana perquè és evident que aquest tema desperta moltes passions. Fa poc vaig llegir un article a un diari on comentava com de difícil resulta trobar informació no esbiaixada sobre els transgènics. Es poden trobar arguments radicalment en contra o altres absolutament a favor. Normalment amb un notable grau d’exageració. És com parlar amb seguidors del Barça i del Real Madrid. El que per uns és un penalti claríssim, pels altres és l'àrbitre, que està comprat.

Com passa sempre, les noves tecnologies obren un grapat de noves possibilitats i generen un altre grapat de nous riscos. Hi ha qui minimitza els perills i només fa notar les virtuts: asseguren que amb això podrem frenar la fam al món i obtenir collides amb més nutrients, més resistents a les plagues, a la sequera o a condicions desfavorables. Fins i tot podem aconseguir aliments dissenyats específicament per necessitats especials, sense gluten, rics amb vitamines, o que continguin fàrmacs si fa falta. Altres s’esgarrifen amb els perills i opinen que no compensen les avantatges ja que no podem controlar com afecten aquests conreus als ecosistemes que els envolten, a les plantacions del costat o als insectes que pol·linitzen. Tampoc tenim tant clars els efectes sobre la salut quan ingerim aquests productes que no existien en forma natural fins ara.

En el fons, tothom té part de raó, i ningú la té tota. El que si que hi ha són uns enormes interessos al voltant, que emmascaren tota la historia.

Tampoc es tracta de convèncer a ningú, que tots ja som grandets per opinar el que ens sembli. Però al menys va be tenir clar quan ens informen i quan ens estan venent una moto. Per això no pretenc aclarir les coses ni vendre el meu punt de vista (encara que sempre que escrius alguna cosa, és una mica el que fas). En el fons, aquest joc de dedicar-hi una setmana ho faig sobretot per a mi mateix. Per veure si obligant-me a escriure quatre posts n’aprenc una mica més d’un tema que conec per sobre però que no és el meu camp de recerca en absolut. Sincerament, sempre que sento parlar tant als defensors com als detractors em poso de mal humor per les evidents exageracions i la manera tant tendenciosa que tenen uns i altres de plantejar les coses. A més, ho tenen claríssim i opinen que qui pensa diferent o be està comprat per les multinacionals o be és un pardillo que enyora la vida primitiva.

De manera que, perquè tothom pugui enfadar-se algun dels dies, el que faré serà dedicar un post a entendre que és un transgènic des d’un punt de vista més abstracte. La part científica pura i dura, per entendre'ns. Un altre per comentar les oportunitats que ofereix aquesta tecnologia, un tercer dia per tractar dels riscos que comporta i al final el divendres una mica de resum.

A veure que en surt de tot plegat.