Una palmera envoltada de llegendes

Les illes Sheychelles son una de les coses més properes al paradís terrenal. Platges d’arena blanquíssima, aigües turquesa i cristal·lina, un clima extraordinari, cap animal perillós, un ritme de vida pausat... i L’únic indret al món on creix l’extraordinari “Coco de Mer”.

Durant segles, els habitants de la costa est de l’Àfrica havien observat l’arribada a les costes d’unes immenses llavors. Eren com uns cocos, però de dimensions descomunals. Alguns pesen més de trenta quilos! De fet, son les llavors més gran de tot el regne vegetal. Els trobaven a la platja, però ningú sabia d’on provenien i per això els van batejar amb el nom de Cocos de Mar. Curiosament, durant un temps els botànics van pensar que venien portats per les corrents marines des de les illes Maldives. Per això el nom científic és Lodoicea maldivicia. Un error, però quan en van descobrir l'origen el nom ja estava posat.

Ara ja sabem que la palmera que dona els cocos de mer (el nom és en llengua creolé i es pronuncia amb accent francès) viu a les Seychelles... però únicament en una de les illes... i sols en una de les valls de l'illa. Si algun dia hi aneu, no us perdeu la visita a la vall del Mai a l’illa de Praslin. I recordeu que allà està prohibit fumar. No és perquè si, ni perquè els preocupi la vostra salud. El que passa és que la vall és plena de fulles de palma seques i un incendi representaria l’extinció total del coco de mer.

Però la llegenda no acaba aquí. I és que la forma que tenen els cocos de mer havia de disparar la fantasia. Podem dir que son uns cocos un xic indecents. La seva forma recorda molt, però molt, un cul per un costat i uns genitals femenins per l’altre. Naturalment, li van atribuir tota mena de propietats afrodisíaques. Suposo que era inevitable.

I la cosa va augmentar en descobrir que la planta és monóica. Això vol dir que hi ha arbres mascles i arbres femelles. Endevineu quina forma te la flor de l’arbre mascle? Efectivament la natura de vegades deu tenir el dia bromista, i la flor té una pronunciada forma fàl·lica. També aquí en destaca la mida ja que pot arribar a fer un metre de llarg. De nou, la més gran del món.

La llegenda (una altra) diu que cal que algunes nits bufi molt fort el vent per tal que les palmeres mascles puguin vinclar-se prou com per arribar a les femelles i fecundar-les.

Un arbre fascinant el coco de mer. Tant de bo no arribi a desaparèixer.

Una llum ens envolta?

L’atractiu dels misteris és innegable. A tots ens agrada la sensació, l’esgarrifança que sentim quan ens enfrontem a alguna cosa que no es pot comprendre. Allò que trenca l’odre de les coses. I quan el secret es descobreix, quan el misteri deixa de ser-ho, ens queda un sentiment agredolç. Per això hi ha tantes creences que es mantenen tot i que s’hagi demostrat la seva falsedat. Preferim un engany atractiu a una veritat avorrida.
Doncs avui he topat amb un “clàssics” entre els fenòmens misteriosos: L’aura.
Les definicions d’aura que trobes per la xarxa son variades, però es poden resumir en un camp d’energia invisible, excepte per alguns, que ens envolta. En alguns llocs es restringeix als humans. Altres diuen que el tenen tots els éssers vius i finalment n’hi ha que li adjudiquen també als objectes inanimats. Diuen que alguns privilegiats poden veure l’aura i amb això saber sobre l’estat de salut de l’individu. També hi ha les famoses càmeres Kirlian i, més recentment la càmera GDV, que permeten fotografiar-la.
A veure. Que les nostres cossos emeten energia no és cap secret. Emetem com a mínim energia tèrmica i elèctrica. En realitat el que fa la càmera Kirlian és amplificar aquest senyal per impressionar una placa fotogràfica. Però sembla que pels defensors de l’aura aquesta explicació no val. Es veu que si una cosa es pot explicar amb una energia coneguda perd la gràcia. Sempre queda millor parlar de “bioenergia”, sense explicar que coi és això.
Malauradament, de vegades han fet experiments controlats per veure que hi havia de cert en això de l’aura. I no han sortit massa bé. Si es posa una silueta de fusta en forma humana per tapar el cos de l’individu, sembla que els que poden veure l’aura... ja no la poden veure. És a dir, no poden dir si darrera la fusta hi ha una persona o no.
I a partir d’aquí, tota la fantasia misteriosa que vulgueu: nivells aurètics, laberints lluminosos, colors de l’ànima, les set xacres, la llum astral, l’energia orgónica... i un gran negoci al voltant: Venta de càmeres kirliam, curanderos de l’aura, guies per veure la pròpia aura.
Insisteixo. No és que els nostres cossos no emetin energia, que si que ho fan. El problema està en la mística muntada al voltant de l’aura. Que si el color de l'aura indica l’estat anímic, que si controlant els colors de l'aura et pot curar dels mals que t'afecten, que l'aura reflecteix l'estat de salut. Bé, si tens febre emets més calor (energia tèrmica), tampoc té cap misteri, tot i que dubto que sigui això el que diuen que veuen.
Ah! I heu vist alguna vegada una imatge feta de quadrats negres sobre fons blanc? Una que de reüll sembla que apareguin uns inexistents punts foscos en la zona blanca sempre que no miris directament? És un efecte òptic ben conegut, i és que el nostre ull interpreta el que veu de maneres ben curioses. Doncs em temo que moltes de les maneres que proposen per “veure” l’aura es basen simplement en aquests efectes.
Però qui vol que li prenguin un bon misteri?

L'incert futur del vell marí

La primera vegada que vaig veure una foca en un port d’una gran ciutat em vaig adonar que estava en un indret ben civilitzat. I que no és incompatible l’activitat humana amb el respecte pel medi ambient. Evidentment no va ser per aquí que ho vaig veure. De fet, la Mediterrània no és, ni molt menys, un exemple de mar ben cuidat. Però potser les coses van canviant.

Tot i que hi ha qui es sorprèn en saber-ho, a la costa de Barcelona hi havia foques i dofins no fa tant de temps. Però la contaminació i la pressió humana els va extingir o foragitar. El cas de la foca està ben descrit. L’últim exemplar de la foca monjo (Monachus monachus i també anomenada “vell marí”), que és la que habitava a la costa catalana, va ser vist per darrera vegada al 1973. De fet, tot i ser l’espècie típica de la Mediterrània, ja gairebé no en queden en aquest mar.

Però hi ha un projecte que pot canviar les coses. Una fundació estudia la idea de reintroduir al vell marí a la Costa Brava cap l’any 2014. És un projecte lent, ja que primer s’establiria a les costes del Sahara Occidental una colònia de foques amb exemplars provinents de Mauritània i posteriorment es portarien cap a alguna cala prop de Cadaqués.

El dubte és la reacció dels pescadors de la zona. Desprès de tot, un dels principals problemes que van tenir en el passat les foques era la pesca a que eren sotmeses per part dels pescadors ja que trencaven les xarxes per cruspir-se el peix que hi havia atrapat. És evident que si la convivència entre foques i pescadors no es pot resoldre, no val la pena fer l’esforç de portar-ne cap.

Però el projecte ha rebut altres crítiques. La població de foques de Mauritània tampoc és gaire nombrosa i té seriosos problemes deguts a la consanguinitat. Treure una cinquantena d’exemplars no assegura l’èxit de la reintroducció a la Costa Brava i pot condemnar a la desaparició la colònia mauritana. D'altra banda, si no es fa res i arriba una marea negra on hi ha la colònia, seria amb seguretat la fi de l'espècie.

De manera que segurament les coses seran més complexes. Caldria cercar exemplars d’altres indrets i barrejar-los. Intentar agafar el mínim nombre possible de cada indret per aconseguir un nombre suficient com per fer la reintroducció en condicions. Adaptar-se a un nou ambient és difícil pels animals. El trasllat i el canvi d’hàbitat fa que molts morin o no es reprodueixen.

Però si fos possible...

Si finalment algun dia tornem a veure foques nedant per les aigües de la nostra costa, pensaré que ens estem tornant un poble molt més civilitzat.

L'altra doble hèlix

De vegades l’atzar ens porta sorpreses fascinants que ens fan buscar relacions inexistents entre dos fets que no estan relacionats, però que la nostra ment no pot evitar trobar. I això és el que va passar quan va aparèixer una de les darreres imatges que ha captat el telescopi espacial Spitzer. És una nebulosa, però en mirar-la immediatament ve al cap la imatge de la doble hèlix de l’ADN. Evidentment aquest és el nom amb que l'han batejat: Nebulosa ADN.

L’explicació d’aquesta estructura de 80 anys llum de longitud està relacionada amb lleis físiques ben conegudes. De la mateixa manera que hi ha galàxies en espiral, o en forma d’espiral barrada, també es formen estructures curioses degudes a les combinacions de camps magnètics i gravitatoris. En aquest cas, feixos de gas ejectats a gran velocitat (1000 km/s) son distorsionats pel camp magnètic causat pel forat negre del centre de la nostra galàxia.

Per sort, conèixer quin és el mecanisme que ha generat aquesta estructura no li treu gens de màgia. Hi ha imatges que s’acaben convertint en icones, i la doble hèlix de l’ADN n’és una. Avui en dia s’identifica una doble hèlix amb el misteri de la vida, les noves tecnologies i la biologia molecular. I això tambè s'aplica quan l'hèlix doble té l'origen en una estranya llum que ens arriba de l'espai.

I també en el cas de l’ADN hi ha una explicació física per la seva forma. En aquest cas és l’estructura dels enllaços entre els diferents àtoms el que obliga a prendre la forma helicoïdal. Una forma molt més maca que la d'una simple escala recta, estructura que també hauria sigut possible.

El més divertit és que segur que algun dia detectaran el senyal de molècules relacionades amb l’ADN en aquesta nebulosa, igual que les han detectat en altres indrets de l’espai. Aleshores segur que sortiran teories relatives a un missatge que ens envien els Deus, o els extraterrestres, o qui sigui, sobre el nostre origen, en aquell llunyà indret de l’espai.

Senyor! N’hi haurà que seran capaços de muntar una nova religió i tot!

Tant se val. Jugar a trobar les semblances és divertit, admirar la bellesa del cosmos és un plaer i adonar-nos que som la primera generació de la humanitat que té accés a tanta bellesa és fascinant.

El retorn del gegant?

Desprès dels dinosaures, l’animal extingit més famós probablement és el mamut. Tots hem vist imatges d'immensos mamuts caminant per planúries gelades o envoltats per humans primitius armats amb llances en una improbable cacera. Però el període glacial es va acabar i amb ell els mamuts. Sols en queden les restes congelades en el permafrost siberià i les tones d'ivori que es treuen d’aquests esquelets.
Però potser algun dia tornarem a veure un mamut viu. Gairebé ja es disposa de les eines per aconseguir-ho.
La clau és, justament, que les restes dels mamuts estan congelades i això ha fet que parts dels teixits no s’hagin fet malbé. Per tant, tenim cèl·lules i ADN de mamut que alguns investigadors mantenen congelat en nitrogen líquid. La qüestió és, hi ha prou material? Està en prou bones condicions? Això ja no està tant clar.
En realitat hi ha dues estratègics per recuperar el mamut. La primera dependria de trobar en algun exemplar congelat cèl·lules germinals en bon estat. Si aconseguíssim uns quants espermatozoides de mamut, es podria mirar de fecundar un òvul d’elefant asiàtic i aconseguir un híbrid. A partir d’aquí, amb encreuaments controlats i amb tècniques de biologia molecular és podria anar augmentant el percentatge de mamut que tinguin els descendents en les successives generacions. Llarg, difícil, però no impossible.
El problema és que, per ara, no s’ha trobat espermatozoides de mamut. Sols es conserva teixit musculat, pell i cèl·lules del moll de l’os.
L’altra alternativa és l'opció “Jurassic Park”. Reconstruir l’ADN del mamut i aconseguir clonar-lo. En aquest cas el que es faria seria agafar un òvul ja fecundat d’elefant, destruir l’ADN que conté (irradiant-lo), introduir l’ADN del mamut, implantar-lo a una elefanta i esperar uns quants mesos fins que neixi el mamutet. Fàcil de dir, extremadament difícil de fer.
I és que cada un dels passos presenta dificultats formidables. No n’hi ha prou amb l’ADN. Cal que s’empaqueti correctament, que es llegeixi correctament, que la resta de la cèl·lula interpreti correctament... De vegades es ven la idea que l’ADN ho és tot, i res mes lluny de la realitat! La gestació, l'embaràs, l'alletament, el comportament... Tot es una font inmensa d'incerteses.
Però si no s’intenta no s’aconseguirà mai. De manera que els hi desitjo molta sort. M’encantaria poder admirar un mamut viu. Per una vegada, i per variar, seriem els causants del renaixement d’una espècie enlloc de la seva extinció.

Cara i creu del DDT

La vida acostuma a ser un seguit de compromisos entre el que és bo i el que és millor. I també entre el dolent i el pitjor. Això passa a nivell personal, però també a nivell global. I un bon exemple el tenim en la història de l’insecticida més famós de tots, el Diclor–Difenil–Tricloroetà, més conegut com DDT.
La molècula de DDT es va sintetitzar per primera vegada al 1873, però van haver de passar quasi 50 anys abans no es van adonar que era un excel·lent insecticida. Per aquest descobriment, en Paul Hermann Muller va guanyar el premi Nobel de medicina al 1948. Això indica que, inicialment, el DDT va ser un gran avenç per la salut.
I realment ho va ser. Ara les sigles DDT s’associen a la contaminació del medi ambient amb productes químics. Però cal recordar que Europa i Nord-Amèrica van poder erradicar la malària i el tifus gràcies al DDT, que matava els mosquits que feien de portadors.
De totes maneres, va ser en l’agricultura on es va fer servir en quantitats més importants. Per fi es disposava d'eines per combatre les plagues i assegurar que les collites no serien devastades pels insectes. Per tant, es van fumigar els camps de conreu amb tones i tones de DDT.
Però el DDT té un costat fosc, degut a un parell de característiques empipadores. La primera és que, efectivament afecta als artròpodes, però no és tant selectiu com voldríem i també té efectes sobre altres animals... incloent als humans. Sembla que hi ha una certa correlació entre el DDT i algun tipus de càncer en humans, tot i que les dades son discutides ja que la toxicitat és molt baixa. Bastant més tòxic resulta per alguns peixos i molts ocells.
L’altre problema és que el DDT és un producte molt estable. No es degrada, no es digereix, no desapareix i s’acumula en el greix... La qual cosa vol dir que mica a mica es va acumulant en la cadena tròfica. Cada animal que absorbeix DDT l’acumula. Els qui es mengen aquests animals acumulen més i així successivament... i per moltíssims anys. Avui en dia encara es pot detectar DDT en molts llocs, com ara el greix dels pingüins o la sang i, sobretot, la llet de molts animals inclosos els humans. I això que entre el 1970 i 1980 es va anar prohibint el seu us a quasi tot arreu.
Però ara hi ha indrets on reclamen poder tornar a emprar el DDT. Argumenten, i no sense raó, que el necessiten per lluitar contra la malària. De fet, mor més gent per malària que per intoxicació amb DDT. I l’us per combatre els mosquits no requereix ni molt menys les quantitats enormes que feia servir l’agricultura. A més, de vegades, per evitar l’us de DDT fan servir altres insecticides amb menys mala fama, però que en realitat son més tòxics.
Per tant, que fer? seguir empastifant el medi ambient? O deixar que la malària segueixi causant estralls? Malgrat que les opcions en realitat no son tant de blanc o negre, la resposta no és fàcil.

Per que serveixen tants mascles?

Hi ha moltes coses que de tant habituals ens semblen normals, fins que hi pensem una mica. Aleshores notem que, potser, no ho son tant de normals. I una d’aquestes és la proporció que hi ha entre els dos sexes. Encara que corre el rumor que diu que hi ha vuit dones per cada home, és evident que la dada no és correcta. Les proporcions entre homes i dones son gairebé meitat i meitat. Neixen un xic més de mascles, però les femelles viuen una mica més. Una cosa compensa l’altre i el resultat final és l'òptim per poder sortir de nit amb igualtat de probabilitats de lligar.

El mateix passa amb els animals que coneixem més habitualment: gossos, gats, el bestiar del camp. Però si ho pensem un moment, ens adonem que des d’un punt de vista evolutiu és un gran malbaratament d’esforços. Després de tot, les qui tenen els fills son les femelles. I un mascle pot fecundar un grapat de femelles. De fet, els mascles no son gaire útils per assegurar el manteniment de l'espècie. Una font d’espermatozoides i poc més. Si una dona genera un òvul cada mes, i un mascle fa dos-cents milions d’espermatozoides cada setmana... Amb molt pocs mascles n’hi hauria d’haver prou.

Molt bé, molt bé. Parlo exclusivament des d’un punt de vista de mantenir l’espècie. Els mascles poden tenir alguna altra utilitat. Discreta, si voleu, però al menys fan companyia.

I si mirem altres espècies veurem que efectivament, les proporcions entre sexes poden variar molt. Hi ha bancs de peixos de milers d’individus en els que sols hi ha un mascle i tota la resta son femelles. Així tots els individus del grup es poden reproduir. I amb un mascle que les fecundi a totes ja n’hi ha prou. I que passa si el mascle mor? Una cosa fascinant: una de les femelles es transforma en mascle... i a seguir!

Un altre cas curiós son els cargols. Durant una època de la seva vida son mascles i durant una altra femelles. Així també s’aconsegueix evitar una pila d’individus que sols generen espermatozoides, la majoria dels quals es desaprofitaran.

El cas més exagerat son uns insectes (uns àcars). El Acarophenax tribollii té un cicle vital patètic. La femella incuba al seu interior unes quinze larves. Catorze femelles i un mascle. Abans de néixer, el mascle fecunda a les seves germanes i un cop feta la feina mor... sense arribar a néixer. Les femelles neixen ja fecundades i amb quinze nous embrionets al ventre.

Bé. Naturalment, totes les estratègies tenen avantatges i inconvenients. En els mamífers es sacrifica l'eficàcia i es mantenen grapats de mascles que l’espècie es podria estalviar a canvi d'incrementar molt la variabilitat genètica de que és disposa. Això dona una molt millor capacitat d’adaptar-se a nous ambients i situacions. Aquells àcars son tots consanguinis, amb tots els problemes que això comporta.

No se vosaltres, però vistes les possibilitats, em sembla que ja m'està bé ser un mamífer i gaudir d'un repartiment equitatiu de cromosomes.

Un organisme al·lucinant

Quan ens parlen de fòssils de seguida ens ve al cap la imatge d’uns ossos més o menys gegants amb els que cal muntar un esquelet de dinosaure. O potser l’empremta d’un peix, o un trilobit en una pedra exposada en un museu. I certament, la majoria dels fòssils son així ja que son les parts dures de l’organisme les que pateixen el procés de fossilització... quasi sempre.

Però de vegades, quan es donen unes condicions excepcionals, també es fossilitzen parts toves o fins i tot l’organisme al complert. I quan es troba un jaciment amb aquesta mena de fòssils, és gairebé com descobrir un tresor.

Doncs un d’aquests indrets que conté fòssils d’organismes al complet (molt petits, tot cal dir-ho) és al Canadà. En un lloc anomenat Burgess Shale. Allà hi ha alguns dels éssers vius més estranys i més antics dels que han poblat la terra. Son del període Cambrià, fa uns 530 milions d’anys. I aquell és un moment especialment interessant, perquè sembla com si sobtadament, la vida comencés a diversificar-se i experimentar noves formes d’una manera com no ho havia fet mai fins aleshores. Per això es parla de “l’explosió del Cambrià”.

En realitat no és tant que apareguessin noves espècies. És que va ser aleshores quan van aparèixer els grans grups d’animals. Fins aleshores hi havia microorganismes, i altres éssers vius molt simples. I sobtadament van començar a aparèixer organismes pluricel·lulars amb diferents tipus d’organització que, en el futur donarien lloc als artròpodes, als cordats, als anèl·lids.... Els nostres avantpassats més primitius van néixer en aquell moment.

Els fòssils de Burgess Shale ens mostren els primers experiments que feia la vida. Però son realment estranys. I un bon exemple és el meu preferit. Un organisme tant curiós que en realitat encara no està clar on hi ha el cap i on la cua. Sembla un cuc molt petit, de al voltant d'un centímetre, i potser estigui emparentat amb els anèl·lids (els cucs de terra). Té espines per un costat i uns tubs per l’altre. I durant un temps no estava clar si caminava amb les espines i els tubs eren per menjar, o caminava amb els tubs i les espines eren per defensa.

Per acabar de complicar-ho, hi ha qui opina que no es tracta d'un organisme sencer, que podria ser un apèndix d'un animal més gran. No és impossible, i errors d'aquest tipus ja s'han comés en el passat.

Quan em pregunten per animals estranys, sempre em ve al cap aquest. I el seu nom està a l’altura de la seva estranyesa. Es va bategar amb el nom de Hallucigenia. Un nom que trobo molt escaient per un organisme tant al·lucinant.

Laika

Tots som conscients, tot i que potser encara poc, del poder dels medis de comunicació. Qualsevol noticia que aparegui en televisió guanya importància i credibilitat, al menys d’entrada. I desprès costa molt reconduir les coses si el que es va anunciar inicialment no és exacte o simplement està tergiversat. El que passa és que a la llarga les coses s’acabin per saber tot i que, en general, quan la veritat aflora ja tant se val.

Això és el que va passar amb Laika, una gossa que es va convertir en el primer ésser viu llençat a l’espai. Ara ja sabem que la veritat del que li va passar no te gaire a veure amb la història que van explicar aleshores. Però la maquinària de propaganda soviètica d’aquella època no podia permetre’s un fracàs. Desprès de tot, la carrera espacial s’havia convertit en una mena de espectacle propagandístic entre ells i els Estats Units.

La gosseta Laika, (que en rus vol dir “bordar”) va ser instal·lada dins d’un petit habitacle en una càpsula Sputnik II i enviada a l’espai des del cosmòdrom de Baikonur el 3 de Novembre del 1957. Durant prop d’una setmana va estar orbitant la Terra mentre s’enviaven senyals del seu ritme cardíac i altres constants vitals. Finalment, es va administrar una dosi letal de verí en el seu menjar poc abans que la nau tornés a la Terra i es desintegrés durant la reentrada a l’atmosfera.

Prèviament la Laika havia sigut entrenada, junt amb un parell de gossos més, per resistir les acceleracions, per menjar un pinso especial i per aclimatar-se a la immobilitat en la reduïda cabina on havia de instal·lar-se.
El viatge va ser presentant com un èxit de la ciència soviètica i un pas important en el camí que havia de conduir a l’enviament d’un home a l’espai. Però sembla que les coses no van anar exactament així.

Al 1999 ja es va dir que en realitat la Laika havia mort als quatre dies del llançamanet. Però ara s’ha sabut que, en realitat, la pobre gossa va morir molt poques hores desprès del llançament degut a les altes temperatures de la nau i possiblement a la taquicàrdia provocada per l’estrès que devia patir. Per una vegada que hi va haver una conspiració autèntica per ocultar la veritat i ningú en va muntar una teoria!

En realitat quasi tot el que es va dir era fals. Per exemple, també es va vendre la imatge de la petita nau Sputnik orbitant a l’espai. Però en realitat la nau no era tant petita ja que no es va separar del coet llançadora. Això van fer-ho a fi d’aprofitar els sistemes de telemetria del coet per transmetre les constants vitals de la gossa. De fet, és evident que el disseny era prou primitiu. No havien fet prototips ni vols de prova sense gossos dins abans. La carrera espacial no permetia anar a poc a poc.

A rel de la mort de la Laika, es va obrir un debat als països occidentals sobre el tracte dispensat als animals. No se si també va passar al bloc de l’est, però no en tinc notícia. La censura era prou fèrria per allà en aquella època.

El cas de Laika és famós perquè va ser el primer. Però amb els humans també va passar el mateix. També van silenciar morts en accidents a l’espai en el seu temps. La propaganda no permetia els fracassos!

Excés de zel

Hi ha una idea que m’adono que faig servir amb molta freqüència, tot i que també me n’adono que cada cop està més poc valorada. És un concepte tant senzill, i a mi em sembla tant evident, com el fet que els extrems son dolents. I avui acabo de topar amb un bon exemple.

Al diari he llegit que hi ha hagut una protesta per part de l'organització “Igualdad animal” contra el consum de carn. D’aquesta manera volien promocionar el vegetarianisme i el veganisme, i aconseguir que no es consumeixin aliments obtinguts amb el patiment dels animals.

A mi la perspectiva vegetariana, sincerament, no m’entusiasma. Tinc amics vegetarians, i naturalment he anat a restaurants vegetarians i no m’ha desagradat. Però en general no en comparteixo la filosofia. Pertanyo a una espècie de mamífers omnívors i, en conseqüència, m’agrada menjar de tot. No obstant, reconec que no és imprescindible menjar de tot i que, sense excessos, es pot viure perfectament alimentant-se sense incloure la carn a la dieta. Contra gustos...

Però la curiositat m’ha fet visitar la pàgina de “Igualdad Animal” i he tornat a tenir la sensació de trobar-me enfront una idea correcta, malaguanyada per l’excés de cel. I és que en el fulletó de presentació descriuen als animals com “els nostres iguals”, consideren un prejudici discriminar a un individu en funció de la seva espècie (especisme, per analogia amb el racisme) i opinen que és incorrecte pensar que les vaques, les tonyines o les gallines no mereixen el mateix respecte que les persones.

Doncs sincerament, he de discrepar, i molt, d’aquesta posició. Estic totalment d’acord en que els animals, i tots els éssers vius i conscients tenen certs drets. Però en absolut puc acceptar que tots siguin iguals. I molt menys que siguin equiparables als de les persones (de fet, això em sembla una aberració). No se en quin món viuen els de “Igualdad Animal”, però en el món que conec, els animals es maten i mengen els uns als altres. I no veig perquè els humans hauríem de ser diferents. I tinc clar que atorgaré més drets a un primat que a un rèptil. I a un rèptil més que a un insecte. I a un insecte més que a un enciam. I si voleu, a un enciam més que a un bacteri (que també és un ésser viu).

El diari mencionava també que la protesta es feia aprofitant que era el dia internacional sense carn. De vegades em costa entendre les coses. Si a un dels molts indrets del mon on les persones moren de fam els parlen del dia internacional sense carn ens podran dir el nom del porc i amb tota la raó del món.

Tant difícil és trobar el raonable i assenyat terme mig a les coses?

Una estrella de la mort?

Hi ha teories que resisteixen a morir. És donen per descartades durant un temps, però desprès tornen durant una altre periode, i Aixa, al final, no saps si s’ha descartat definitivament, s’ha acceptat o encara està en discusió. Doncs això és el que passa amb la idea de Némesis, l’estrella de la mort.

Tot va començar als anys 80, quan es va proposar que els dinosaures es van extingir per culpa de l’impacte d’un asteroide i poc desprès es va trobar el cràter. Però extincions massives n’hi ha hagut vaires a la Terra. La dels dinosaures simplement va ser la darrera i no pas la mes greu. I quan van examinar les dades, semblava emergir una interessant periodicitat. Hi ha una extinció massiva cada 26 milions d’anys.

Si les extincions massives son causades per impactes amb cossos extraterrestres, que pot fer que es donin impactes amb aquest ritme? Aquí va aparèixer en Richard A. Muller, que va proposar una idea arriscada: És possible que el Sol tingui una companya i que, en realitat, sigui un sistema estelar doble. No son infreqüents aquestes associacions, de manera que Muller va proposar que l’altra estrella tindria una òrbita que faria que s’apropés al Sol cada 26 milions d’anys. La proximitat alteraria les òrbites dels objectes que hi ha al núvol d’Oort, i causaria una pluja de meteorits i cometes a tot el sistema solar.

Al 1984 va publicar aquesta idea a la revista Nature. I a l’estrella companya la van batejar amb el nom de Némesis, la deessa de la mort.

La idea té atractiu, i pot ser una bona explicació, però de seguida van aparèixer esculls. Si bé els sistemes binaris no son rars, que tinguin unes òrbites tant llargues si que ho és. També hi ha qui ha indicat que les òrbites de les estrelles no poden ser estables. I, és clar, de moment no s’ha trobat la companya del Sol. No és fàcil, sobretot perquè no sabem on mirar. Pot ser alguna de les 3000 estrelles que es veuen a ull nu, però quina?

Però sembla que tampoc és clar que sigui impossible. De manera que la incògnita segueix. Existeix Némesis? Tornarà d’aquí deu milions d’anys a causar la destrucció de la vida a la Terra?

Potser, quan mirem al cel estem observant sense saber-ho, la causant de l’extinció dels dinosaures i de moltes altres formes de vida.

L'Hèlix errònia

La publicitat és una de les armes més importants en l’art de vendre. Per tant, no es preocupa de la precisió, ni de la veracitat i massa vegades ni tant sols de l’ètica. El seu objectiu és simplement vendre, no fer classes de res. De totes maneres, podem esperar que no menteixin descaradament i també estaria bé que no cometessin errors notables. Però quan ho fan, almenys ens en podem riure.
Una d’aquestes inexactituds va servir fa uns anys perquè un perfum guanyes el premi IgNobel de química. Ja vaig comentar fa temps que els IgNobel son uns premis a investigacions i experiments absurds, ridículs o poca-soltes. És una mostra indicativa de l’humor dels científics.
Doncs bé. L’any 1985 l'IgNobel de química va ser atorgat a Bijan Pakzad, de Beverly Hills. Per comercialitzar un perfum i una colònia anomenats DNA tot i que cap dels dos no conté ni rastre de DNA i, a sobre, els presenta en una ampolla en forma de TRIPLE hèlix!
Segons alguns promotors, el nom DNA té l’origen en els noms dels fills d’en Bijan (Daniela, Nicolas, i Alexandra). Però la forma de l’ampolla i sobretot el dibuixet de la capsa semblen molt la molècula de DNA, de manera que jo diria que els fills son hi tenen massa a veure.
De fet, que faci servir el nom del DNA no és sorprenent. Els noms dels perfums son d’allò més esotèric i ja no hi esperes cap relació amb el contingut. Però la botella de la triple hèlix si que és imperdonable. El DNA és una molècula estèticament preciosa. I el fet de ser una hèlix doble és la clau de la vida a la Terra tal com la coneixem. Associar el nom de DNA amb una triple hèlix és realment mereixedor d’un premi IgNobel. Home! Tampoc li costava tant buscar un biòleg que li ho expliqués!
I el cas és que si que hi ha molècules constituïdes per una triple hèlix. Però un perfum que s’anomenés “Col·lagen” no se si tindria gaire èxit.

La pica enganyosa

Una de les forces més famoses, i més poc conegudes és la força de Coriolis. També és una de les que més em va costar de comprendre quan l’estudiava. I al museu de la Ciència, quan en veig la demostració, encara em sembla impossible. És totalment contrari a l’experiència habitual veure un raig d’aigua torçant-se sola!. Potser molts no reconeguin el nom, però segurament hauran sentit a dir que l’aigua cau per la pica girant en una direcció a l’hemisferi nord, i en direcció contraria a l’hemisferi sud. Doncs la força de Coriolis n’és la responsable... o potser no!

Sense entrar en detalls, podem dir que la culpa de tot la té el fet que la Terra gira. I que la velocitat de gir és molt gran a l’equador i mínima als pols. Això fa que els cossos en moviment es desviïn de la línia recta i girin cap a la dreta a l’hemisferi nord, i cap l’esquerra si es troben a l’hemisferi sud.

Molt bé! Doncs per això és que, depenent de a quin hemisferi estiguem, els huracans giraran en un sentit o altre, els avions hauran de corregir les seves trajectòries, i l’aigua de la pica gira en un o altre costat. Aquests son els exemples típics que es donen a classe. I a mi mel’s van donar fins i tot a la Universitat.

Doncs la propera vegada que ho sentiu dir recordeu que el tercer exemple, el de l’aigua de la pica no és cert. Perquè es noti l’efecte de Coriolis cal que les distàncies siguin notables. Diguem uns quants quilòmetres com a mínim. Suficient per un huracà o per la trajectòria d’un avió però, a no ser que la pica sigui gegantesca, la direcció de l’aigua en sortir dependrà bàsicament de la forma de la pica i de l’atzar.

N’hi ha prou amb mirar unes quantes piques de casa per verificar-ho. Però la llegenda continua. Suposo que és un exemple massa fàcil i intuïtiu com per desaprofitar-ho. Tot i que tambè és un fet que suggereix que molts professors ensenyen coses que no tenen massa clares.

Potser haria de buscar al meu antic professor de física per aclarir-ho. Desprès de tot, n’hi hauria prou amb observar unes quantes piques.

Els risc de la recerca

Acaba de sortir a la premsa la noticia del drama que s’està vivint en un Hospital del Regne Unit, on s’havia començat un estudi sobre la seguretat d’un nou fàrmac pel tractament de l’artritis reumatoide i la leucèmia. Poques hores després de ser administrat el fàrmac TGN1412 sis dels participants van haver de ser ingressats en la unitat de cures intensives en situació molt greu. Ara sembla que comencen a millorar, però dos d’ells encara es troben en estat crític. De fet, l’assaig ha sigut una catàstrofe. Tots els pacients que havien rebut el fàrmac han caigut malalts. Tant sols els dos que van prendre el placebo que sempre es dona a alguns per comparar, se n’han sortit.

Això fa que s’obrin interrogants sobre si el procediment seguit per provar el fàrmac és el correcte, i si no n’hi ha cap de millor.

Doncs, de moment no hi ha cap sistema millor. És poden fer, i de fet és fan, centenars de proves en cèl·lules i en animals experimentals abans de plantejar-se administrar-ho als humans. Però per molt que s’estudiï, sempre arriba un moment que cal veure que passa en el cos humà. Desprès de tot, no som cèl·lules aïllades, i som diferents que les rates, els porcs o els conills.

Per això es fan els estudis clínics, que es divideixen en tres fases. La fase 1, que és la que havien començat amb el nou medicament, consisteix en donar el fàrmac a persones sanes. Sols per determinar si no és tòxic. Justament és el que ha passat. Les cèl·lules aïllades potser no presenten canvis, però es pot alterar la comunicació entre cèl·lules i fer que s’enviïn senyals erronis entre elles. I és que l’organisme és més que la simple suma de les parts.

Si hagués passat la fase I, s’iniciaria la fase II, en pacients, per veure si realment és efectiu per curar la malaltia. Actualment es demana no sols que sigui efectiu, sinó que ho sigui més que els tractaments actuals. Això s’avalua en la fase III, comparant el medicament nou amb els antics.

Realment ha sigut una sorpresa els efectes del nou fàrmac. Quan es mira la pàgina de l’empresa que el desenvolupava semblava realment molt prometedor. És un anticòs humanitzat que activa un tipus de limfòcits que el que fan és enviar senyals per deturar els processos inflamatoris. El cos té mecanismes per posar en marxa les defenses, i altres per parar-les. Igual que un exercit té sistemes per mobilitzar-se quan cal, però també per parar la guerra i que els soldats tornin a casa quan ja no cal.

Que activar un senyal de fre posi tot en marxa, com sembla que ha passat indica que mai es pot estar segur del tot. Però també obre les portes a sospitar que potser algú ha comès algun error. Contaminació del fàrmac? Error en les dosis? Ja es veurà.

El més dur ha de ser imaginar com van ser aquelles hores a l’hospital, quan els pacients anaven començant a presentar febre, mal de cap, fallides en sistemes vitals. Quan els efectes anaven disparant-se un per un. I els que encara no tenien res, preguntant-se si el que els havien donat era el medicament o bé el placebo.

Una història de terror.

Serps sordes i gats insípids

Dels animals es diuen moltes coses que no son estrictament certes. Això passa sobretot pel desconeixement que en tenim dels seus hàbits en el cas dels animals salvatges. Però no hauria de passar en el cas de les mascotes, que les tenim al davant i les podem observar. I malgrat tot, de vegades els atribuïm actituds o comportaments molt humans però que en realitat no tenen.

Un dels casos més flagrants son les serps. D’acord, ja se que no és la mascota més freqüent, però tampoc és tant estrany trobar qui en té alguna per casa. Doncs recordo un veterinari comentant com molts asseguraven que parlaven amb les serps i que aquestes els feien cas, si més no en algunes ocasions.

Interessant... però impossible. Les serps no poden obeir les ordres de l’amo perquè no les poden sentir. Simplement les serps son sordes. De fet, és que ni tant sols tenen oïda. Poden notar les vibracions del terra, captar imatges, veure els canvis de temperatura i fins tastar la presencia de senyals en l’aire. Poden fer mòltes coses, però no poden escoltar els sons.

I la imatge típica de l’encantador de serps, tocant la flauta i la serp movent-se rítmicament? Senzill: La serp no segueix la música, sinó els moviments de la flauta. Als humans la música ens incita a ballar i per això ja suposem, erròniament, que els altres animals també.

I un altre animal que també té un comportament curiós, en aquest cas en relació amb el menjar, és el gat. Hi ha qui diu que els gats son molt especials amb el menjar, que costa que els agradi, que no se’ls pot entabanar amb una llaminadura com als gossos o als cavalls. Perquè, és clar!, els dolços els han d'agradar, com a tothom.

Doncs això últim no és cert i per un motiu que jo trobo trist. Els gats (de fet tots els felins) no tenen la capacitat de notar el gust dolç. Els mamífers tenim diferents receptors a la llengua pels diferents sabors. Doncs els felins van patir una mutació que fa que el seu receptor pel gust dolç, no funcioni. Per això les combinacions de menjars amb gusts dolços a ells no els diu res. I quan sembla que alguna cosa dolça els agrada, normalment resulta ser el greix que conté, però no pas el sucre.

És possible que al ser animals amb una dieta sobretot carnívora, l’evolució estigués pendent de mantenir els sabors relacionats amb la carn i el greix, i “passés” dels relacionats amb els dolços.

Sigui quin sigui el motiu, deu ser trist viure sense apreciar el sabor de la xocolata, el sucre, la mel o les guminoles.

La cara de Mart

És fantàstica la capacitat que tenim els humans per extrapolar i per fer-nos una idea general amb poques dades. El nostre cervell pot agafar fragments i amb la imaginació completar un esquema del que sols en veiem part. Aprofitant aquesta capacitat és com s’han realitzat alguns dels grans descobriments. Però també ens permet badar buscant formes curioses en els núvols o les pedres.

Per això podem veure un monjo en una pedra que sobresurt del mar a prop de Blanes, o el cap d’un indi en una gran roca a Menorca,... o una gegantesca cara humana a Mart!

El que passa és que, naturalment, si intuïm un rostre en una formació rocosa simplement diem que és ben curiós i en fem una atracció pels turistes. Però si la cara és a Mart, doncs segur que és un senyal d’una civilització extraterrestre, curiosament humanoide, deixada com emprempta de la gran tragèdia que va patir la seva civilització.

Ah! I si els de la NASA diuen que segurament sols és una casualitat deguda a les ombres en una formació rocosa... és el senyal inequívoc d'una conspiració (com no!).

El cas és que la cara de Mart es va fer famosa arrel de les fotos enviades als anys 80 per la missió Vicking. A la regió anomenada Cidonia va aparèixer una foto que, realment té tota la pinta d’un rostre humà. I això va donar peu a tota una mitologia centrada en aquella cara.

En realitat és gairebé un insult a la intel·ligència les bestieses que deien. A mi ja m’agraden els misteris, però amb una mica de cap i peus, per favor! Com que per la zona es va observar una muntanya piramidal, ja es va establir que tenien un lligam amb els egipcis (piràmides, esfinxs, tot quadra!). A més, la cara recorda la mòmia d’un faraó, oi? Doncs ja està: Les piràmides egípcies eren mecanismes de comunicació amb la civilització marciana. El millor va ser quan van afirmar que les piràmides eren “generadors d’energia alimentats per hidrogen”. Com és pot arribar a aquesta conclusió a partir d'una foto de baixa resolució? Això si que és un misteri.

Però els temps passen de presa, i ja tenim més naus orbitant Mart, i amb una capacitat de fer fotografies molt superior. Si el nivell de definició de les Vicking era de 43 metres per píxel, la del Mars Global Observer, al 2001 era de 1,5 metres per píxel. En aquestes condicions es va tornar a fotografiar la zona i la imatge va resultar, com era d’esperar, una simple messeta rocosa.

Tant se val. De nou la conspiració. Les fotos les deuen haver retocat per ocultar “la veritat”. Si és que quan es tenen les coses clares, no hi ha dada que faci cambiar d'opinió a un convençut.

És realment curiòs com ens agraden els misteris sencillets. Perquè comparat amb els misteris de veritat que ens ofereix l'univers, una cara posada sobre la superficie d'un planeta sembla tret d'una novel.la barata.

L'efecte de la Lluna

Hi ha fets que tothom els coneix, tothom ho diu, tothom n’està segur... i malgrat tot, son falsos. I el més divertit és que hi ha dades que ho indiquen, però ningú en fa cas. I, encara més: no és difícil obtenir dades pròpies, però ningú ho fa. Perquè comprovar-ho si tothom ho sap?

Doncs insistiré una vegada més: No és cert que neixin més criatures quan hi ha Lluna plena!

La versió alternativa que també corre pel món de les creences, segons la qual neixen més criatures durant el canvi de Lluna..., tampoc és certa!

Ja se que és una llàstima, perquè això dona un toc certament fantàstic a les coses. La influència dels astres, la màgia de la Lluna, el lligam amb el cosmos... Però les dades són tossudes. Els investigadors que s’han pres la molèstia de calcular-ho han trobat que no hi ha cap relació. I alguns dels estudis inclouen molts naixements. El d'uns metges italians va analitzar 7842 naixements espontanis al llarg de 5 anys (58 cicles lunars). Resultat: “Non significant differences were found in the incidence of spontaneous birth throughout the lunar cycle”.

Altres estudis han identificat una tendència a que neixin mes nens a la primavera, i menys a l’hivern, però poc més. I segurament això és degut a que durant el calorós estiu s’està de millor ànims per al sexe que durant la grisa tardor.

Tampoc tenen gaire lògica les explicacions que es donen per justificar la creença de l’efecte de la Lluna en els naixements. Allò de la força de la marea sobre el líquid amniòtic..., de nou em sap greu trencar l’encant, però és que és una bestiesa per dos motius:

El primer és matemàtic. Podem calcular la força de gravetat que fa la Lluna sobre la mare. I desprès la podem comparar amb la força de gravetat que fa la infermera que te al costat. De veritat: L’infermera té més efecte de marea que no pas la Lluna. I el cas és que no és una cosa opinable. Son números que es poden calcular, cosa que sembla que ningú fa.

L’altre motiu és encara més evident. Que la Lluna sigui plena, o creixent, o nova, tant sols depend de com estigui il·luminada. Però no desapareix! La Lluna segueix allà al cel!

Aleshores, perquè es manté la creença? Suposo que el principal motiu és psicològic.: Ens fa gràcia que sigui així. No deixarem que unes tristes dades ens espatllin un sentiment màgic! Certament, una nit de Lluna plena ens convida al romanticisme, però això és tot (i no és poc!).

Ja se que qui ho creia, seguirà creient-ho. Hi ha coses que no volem canviar. Però sempre recordo que una vegada li ho vaig preguntar a una infermera d'una unitat de neonatologia. La seva resposta va ser clara: “Té molt més efecte sobre el nombre de naixements el que 9 mesos abans el Barça guanyi la lliga, que qualsevol cicle lunar”

chikungunya

Una nova epidèmia, un nou virus, una nova alarma. Comença a passar amb tanta freqüència que al final no en farem cas. Ara, mentre tothom està pendent del virus de la grip aviar n'hi ha un altre virus que està expandint-se ràpidament per les illes de l'Oceà Índic. I ho fa amb una eficiència fabulosa. Tant que a l'illa francesa de Reunión ja ha infectat una quarta part de la població!

Es tracta del chikungunya, un nom que bé del suahili i que vol dir "que camina ajupit". Això és perquè un dels símptomes de la infecció és el dolor a les articulacions. Altres son la febre, erupcions cutànies i vòmits. Cal a dir, i això és una bona notícia, que no es tracta d'una malaltia mortal. El normal és que passat un temps, la gent es curi. Però, com sempre, el que pot fer és contribuir a augmentar la mortalitat en pacients que ja tenen altres dolències. Això passa perquè el virus debilita extraordinàriament a les seves víctimes. Per això es parla de morts deguts al chikungunya a l'illa de Reunión.

La malaltia és coneguda des dels anys 50, quan es va descriure a Tanzània. Però amb l'augment de viatgers, el virus també ha viatjat. Ara el problema son els turistes que van de Reunión a les Scheichelles, o a Maurici, o tornen a Europa portant la infecció.

La malaltia no té cap tractament actualment, però al menys no s'encomana de persona a persona, sinó que els responsables son els mosquits. Piquen a un malalt i passen el virus a la resta de persones que piquen. Per això el que es fa és fumigar intentant matar els mosquits.

De manera que sembla que no és una malaltia extremadament greu, però és un bon exemple de com els virus, que abans estaven limitats a zones geogràfiques concretes, ara poden arribar a qualsevol lloc del mon en qüestió d'hores.

És ben clar que en un futur proper haurem d'anar-nos acostumant a noms exòtics relacionats amb malalties de les que ara no hem sentit a parlar mai.

El coll d'ampolla dels guepards

És un dels felins més esvelts que hi ha. El seu nom és sinònim de vel.locitat, i no és per menys. Parlo del guepard, el campió mundial absolut en velocitat terrestre. Quan es llença a la carrera pot arribar als 110 km/h. I a més, ho fa amb una elegància exquisida. De tots els felins és un dels que més m’agraden.

I això que els pòbres tenen un grapat de problemes. La majoria de les carreres que fan per caçar acaben en fracàs. A més, com que son relativament petits els costa una barbaritat portar les preses capturades fins on hi ha les cries. I a sobre han de menjar molt de pressa, perquè si triguen gaire venen els lleons o les hienes, els foten fora i es cruspeixen el que han aconseguit caçar.

Però el fet que pugui córrer tant ràpid ha emmascarat una altra característica particular que també el fa únic. I és que el guepard és el mamífer amb un grau de consanguinitat més alt del mon. Gairebé com si tots fossin germans bessons, genèticament idèntics. Aquesta característica es fa evident en el fet, conegut des de fa temps, que es poden fer trasplantaments de pell entre qualsevol d’ells sense que es doni cap fenomen de rebuig.

L’origen d’aquest fenomen es troba en la seva historia biològica. Es veu que els guepards han estat diverses vegades a punt d’extingir-se. I no per culpa dels humans, sinó per la pressió d’altres animals, per les glaciacions i qui sap perquè més. El cas és que la població s’ha recuperat, però sols a partir d'unes poques parelles reproductores. Quan això succeeix es diu que l’espècie ha patit un “coll d’ampolla”. I com que tots descendeixen de pocs progenitors, la diversitat genètica que en resulta és molt baixa.

Això és una amenaça seriosa pels guepards. Les malalties es contagien molt fàcilment entre ells, i mentre que en altres espècies sempre hi ha exemplars més o menys resistents a diferents microbis, en el cas dels guepards això no passa. Un bacteri que sigui letal per un ho serà per tots. A més, la consanguinitat els porta un problema afegit d’infertilitat.

Ara hi ha zoològics que intenten fer alguna cosa. De moment miren de fer els encreuaments entre animals d’orígens com més llunyans millor. És una ajuda, però hi ha molt poc marge de maniobra. No té un futur gens clar l’esvelt guepard. I potser per una vegada l’home no en serà del tot el responsable.

De moment, però seguirem admirant les imatges a càmera lenta de la seva increïble carrera.

Buenos dias señor litre

Hi ha una planta molt curiosa a Xile que té associada una llegenda encara més curiosa. És tracta del "Litre" i el seu nom científic, Lithrea caustica, ja avisa que cal anar amb compte amb ell. És una arbre molt freqüent en algunes zones i que segrega unes toxines que poden desencadenar una potent resposta al.lèrgica. Els metges xilens saben prou bé que això acostuma a passar en nens que fan acampada i que, jugant, s'amagen entre matolls de litre.

El que passa és que la primera vegada que toques el litre, no passa res. Bé, en realitat si que passa alguna cosa tot i que no es nota gaire: és que el cos es sensibilitza i és la segona vegada que el toques, quan es dispara la al.lèrgia, que en ocasions pot ser molt greu. És un exemple dels processos coneguts com "hipersensibilitat retardada".

El més interessant és el remei que conèixen molt bé els xilens. El que cal fer, per evitar que et passi res és... "saludar" al litre. Quan estàs a prop del matolls de litre els hi dius: "Buenos dias señor litre", i el litre no t'afectarà. Quan 'ho van dir vaig pensar que era una anécdota, però prometo que cada vegada que parlava amb un xilè sobre el litre em va dir que, sobretot, el saludés.

I el millor és que ... és cert! Això de saludar al litre, funciona!

No és cap tonteria. M'ho va explicar un investigador de Santiago. La qüestiò és ben simple. Si saludes al litre, vol dir que el saps reconèixer. I si el reconèixes, no el toques. Això demostra que la sabiduria popular sempre te alguna cosa de certa. D'acord, la salutació no hi te res a veure. Però jo he dit que funcionava, no que funcionés per la salutació.

Ah! I si un dia aneu al jardi botànic de Barcelona, podreu veure un exemplar de litre. No es maco, ni espectacular ni res. De fet, no és una planta que et miris dos vegades.

Però en tot cas. Saludeu-lo i, sobretot, no el toqueu!

Cràters, vidres i deserts

De vegades, les coses més evidents no ho son tant. Tots tenim clara la imatge de la Lluna, plena de craters que li donen una fesomia particular. També hem vist els cràters de Mart. I sabem, perquè els astrònoms ens ho han explicat que els cràters son el resultat de l'impacte amb un cos extraterrestre. De manera que cap problema: la Lluna és com és perque, en el passat, va estar sotmesa a un bombardeig còsmic.

Però aleshores, on son els cràters de la Terra? També havia de rebre impactes, aproximadament tants com la Lluna. Desprès de tot som veins.

La resposta, naturalment és que la erosió del terreny els ha ocultat. La vegetació els cobreix, el vent els desgasta, els rius els deformen, i en pocs milions d'anys ja no queda rastre del cràter. Tant sols podem veure els més recents, com el cràter d'Arizona. En cambi, a la Lluna, sense gaire activitat geològica, gens d'activitat biològica i carent d'atmosfera, les marques resten indelebles.

Però de tant en tant se n'identifica algun de nou que encara no ha desaparegut completament. I això és el que ha passat al desert del Sahara, a la frontera entre Egipte i Líbia. Uns investigadors de Boston, analitzant imatges obtingudes per satèl.lit (estarien xafardejant en el Google earth?) han localizat les restes d'un cràter inmens i espectacular. Fa 31 quilòmetres de diàmetre i això ja és un bon motiu per passar desapercebut. Pots estar al centre i no adonarte'n. Per comparació, el Meteor crater d'Arizona no arriba al quilòmetre i mig.

A la nova cicatriu terrestre l'han batejat amb el nom de crater "Kebira", que en àrab vol dir "llarg". Un nom ben apropiat.

L'interessant és que per aquella zona es coneix l'existència del "Vidre del desert de Libia". Uns fragments de vidre que es poden trobar escampats en una superficie de gairebé 6000 quilòmetres quadrats. Els càlculs indiquen que hi ha una quantitat descomunal de vidre, milions de tones! Son trossos molt grans i d'origen desconegut. S'especulava amb l'impacte d'un meteorit, que escalfaria la sorra del desert prou com per fondre-la i formar el vidre, però fins ara no s'havia trobat cap proba de l'impacte.

Doncs potser el misteri ja està resolt. El "Kebira" pot ser l'origen de les tones de vidre del desert.

Una petita extinció

D'entre les moltes actituds que considero irritants, la incompetència i la desidia s'emporten uns dels primers llocs. I de tant en tant topes amb mostres excel.lents d'aquests caràcters. Ara acabo de descobrir un bon exemple que lliga una restauraciò d'un monastir magnífic amb la desapariciò d'una espècie vegetal.

Tenim la sort de viure en una zona geogràfica força rica en endemismes. Aixó és: en espècies animals o (mes sobint) vegetals que únicament viuen en zones geogràfiques molt determinades. Per exemple, la muntanya de Montserrat en té uns quants. I pel Pirineu o pels Ports també n'hi ha força. És freqüent que es donin en zones de muntanya, sobretot perque els resulta difícil expandir-se fins altres muntanyes. Les valls poden ser un obstacle infranquejable per petits insectes o per les llavors de les plantes. Per aquest mateix motiu, les illes son particularment riques en endemismes.

Per això, quan es localitza una espècie endèmica, normalment se la considera un valor a protegir. I com més petita sigui la zona on habita, més important es cuidar-la.

Doncs resulta que hi havia una planta, anomenada Fibigia clypeata que tenia una àrea de localització extremadament reduida. A Espanya es trobava únicament en una paret! Concretament en el mur noroest del monestir pirinenc de San Juan de la Peña. Es veu que fa uns 300 anys els monjos del monestir la van portar perquè és una planta amb propietats medicinals i no va crèixer gaire més enllà.

Sembla increïble que l'àrea de distribució d'una planta es redueixi a una única paret, però aquest sembla un cas ben documentat. Per això és més difícil de comprendre com és que durant unes obres de restauració del monestir van destruir la paret... i els darrers exemplars de la flor.

El monestir de San Juan de la Peña es absolutament impressionant. Una joia del romànic enmig de les valls del pirineu aragonès. De fet son dos monestirs. El viejo és el més espectacular, mig excavat en la roca de la muntanya, i el nuevo, més convencional, en una plana propera al viejo. Les obres que han acabat amb lapobre Fibigia es feien en el nuevo.

És trist, però en el fons no m'estranya. Quan el vaig visitar, enlloc deia que allà hi havia un mur que era tot el món per una espècie de plantes. Ningú ho va considerar prou important? Suposo que tampoc ningú va avisar als obrers. Hi ha entitats ecologistes que ja havien advertit del risc, però sembla que no els van fer massa cas. Total... una planteta com mil altres.

De totes maneres, potser la història no acabarà malament. En algun lloc tenen llavors de la planta i ja hi ha un pressupost per recuperar les Fibigias. Inclou 600 euros per una hora de treball de màquina; 216 euros per 6 hores de un camió i 146 euros per dues hores de feina d'un oficial de primera. Total: 962 euros.

Un pressupost discret per una flor molt discreta.

L'efecte "bata blanca"

No hi ha cap dubte que el cos i la ment son entitats que interaccionen constantment de les maneres més insospitades. I un dels efectes que la ment te sobre el cos és un fenomen ben conegut pels metges, però no tant pels pacients. És la "hipertensió de bata blanca".

És un nom curiós però molt ben trobat. Ja sabeu que una de les proves que fan amb més freqüència els metges és mesurar la pressió arterial. És una mesura fàcil, indolora i que dona molta informació. Sobretot perquè la hipertensió pot ser un avís important de risc de malalties cardiovasculars. Per tant, molta gent és conscient dels seus valors de pressió i fins i tot hi ha aparells a les farmàcies per mesurar-la.

Però en la mesura de la pressió es pot donar un fenòmen curiós. En alguns pacients, el simple fet de saber que el metge els la mesurarà fa que aquesta pressió augmenti! L'efecte dels nervis? de la por? de l'aprensió? No està clar el motiu. Desprès de tot ells saben que no els farà mal i que no cal patir. Però no hi fa res. Quan apareix el senyor de la bata blanca, la pressió es dispara. I això és un problema, perquè es pot començar a tractar per l'hipertensió algú que, en realitat no ho necessita!

Per això s'han inventat sistemes de MAPA (mesura ambulatoria de la presió arterial). Un petit aparell que te'l poses al braç i que va mesurant la pressió cada deu minuts durant unes quantes hores. Aleshores es veu que al sortir del centre mèdic, la pressió torna als nivells normals, i que per tant, no cal considerar "hipertensos" aquests pacients.

Com deia, això és una bona prova de l'efecte que poden tenir les emocions sobre fenòmens físiològics. Suposo que també hi haura una hipertensió de l'enamorat, o hipertensió de l'examinat.

I el que més gràcia em va fer va ser descobrir que hi ha metges que tenen la hipertensió de bata blanca... fins i tot quan es mesuren la pressió ells mateixos!!

Els veïns del davant

Ho ha tornat a fer! El Hubble ha tornat a impressionar-me. I, com sempre, amb una imatge espectacular .

Un problema interessant de l'astronomia és que podem veure millor qualsevol altre galàxia que no pas la nostra. I això és causat pel simple fet d'estar-hi a dins. De la mateixa manera que no podem veure la façana de casa des de l'interior. L'ùnic que podem fer és mirar als veins i pensar que la nostra deu ser similar.

Però aquesta vegada el Hubble ha fotografiat una galàxia que, teòricament, s'assembla molt a la Via Làctia, i ho ha fet amb una resolució mai vista. La galàxia és la Messier 101 (o M101) que, a més, té una característica que la fa particularment interessant. A l'Univers, les galàxies estan escampades arreu i disposades en totes les direccions imaginables. Però la M101 es troba gairebé perpenticular a nosaltres. Així com moltes estan mig de costat, aquesta la podem veure estesa, de front, en els seu màxim esplendor.

I la imatge que ha fet el Hubble permet ampliar fins distingir moltíssimes estrelles individuals. Això és perquè en realitat es tracta d'una composició de 51 imatges obtingudes des del 1994 i fins el 2003. Unint-les, solapant-les i processant-les s'ha obtingut una única foto fantàstica de la galàxia. Una imatge que, suposem, no deu ser molt diferent de la que es veuria mirant de lluny la nostra pròpia Via Làctea.

Es com un joc anar ampliant la imatge observant els colors i les mides de les diferents estrelles i resulta inevitable preguntar-se si en algunes d'aquestes hi haurà planetes que acullin aquest fenòmen intrigant anomenat vida. Tot i que encara no en sabem la resposta, el nombre inmens d'estrelles que es veuen, em fa pensar que fora molt sorprenent que en cap d'elles s'hagin donat les condicions que permetin l'aparició de la vida.

La galàxia està situada just al costat esquerre de l'Ossa Major. De manera que la propera vegada que camini de nit, lluny de la ciutat i pugui entretenir-me observant el cel (un plaer impagable) mirarè en aquella direcció i saludarè als possibles veins.

És una criaturada, però qui sap, potser algú està fent el mateix des d'allà.

Dogmes, bacteris i úlceres

Un error molt extés és que els científics son uns inmobilistes, ancorats en les seves teories i sense interès per aceptar noves idees. I, sincerament no ho entenc, perquè un dels somnis de tot científic és justament el de trencar algun dogma. És la millor manera de guanyar el premi Nobel!

I un bon exemple l’hem tingut aquest any, amb el premi Nobel de medicina a dos investigadors que han ajudat a erradicar les úlceres d’estòmac i que per fer-ho han fet saltar un dogma.

Fins fa uns anys tothom donava per fet que les úlceres apareixien perquè la paret mucosa de l’estòmac es danyava per l’excès de secreció àcida. Això podia ser causat per l’estrés, o per menjars massa forts, o per factors genètics. I el tractament era inicialment, a base de bicarbonat per neutralitzar l’àcid i, desprès, amb uns fàrmacs anomenats “inhibidors de la bomba de protons” que el que feien era inhibir la secreció d’àcid. Era una llauna, perquè la úlcera tornava a aparèixer, però era millor que res.

Però el 1980, un patòleg australià anomenat Robin Warren va observar al microscopi una cosa semblant a bacteris en mostres de pacients amb úlcera. Eren uns bacteris curiosos, amb forma d’espiral, com un tirabuixò, i sempre es localitzaven en les zones inflamades de l’estòmac. El problema era que, com tothom sabia, a l’estomac no hi havia bacteris. Era un medi ambient banyat en àcid clorhídric! En aquelles condicions els bacteris, a l’igual que el menjar, serien digerits.

Però ell els veia i a més, veia que tots els pacients amb úlcera tenien el bacteri (o el que fos). L’única excepció eren les úlceres causades per aspirines o altres fàrmacs.

Aleshores va entrar en escena un altre investigador. En Barry Marshall que començà a treballar en aquelles mostres i finalment va aconseguir cultivar els bacteris. En poc temps estaven convençuts que eren aquells bacteris, als que van anomenar Helicobacter Pilory, els que causaven les úlceres. Sols faltava convèncer a la resta del mon. Diuen que fins i tot un d’ells es va prendre un cocktail amb els bacteris per contraure una úlcera, que va poder curar prenent antibiòtics.

Però allò era una mena d’heretgia. Una úlcera curada amb antibiòtics?

El que passa és que les dades es van anar imposant. També va ajudar el que un d’ells es posés a fer de relacions públiques, anant de congresos i explicant amb paciència i insitència el que havien trobat. Mica a mica van anar trencant l'escepticisme inicial i finalment, aquest any van ser galardonats amb el premi Nobel. No està malament.

De totes maneres el dogma va costar molt de trencar. He parlat amb metges que reconèixen que van trigar molt a acceptar-ho. De fet, fins que no van veure que els seus pacients realment es curaven amb l’antibiòtic i que la úlcera no tornava, no van començar a creure-s’ho. És comprensible: Un bacteri vivint a l’estòmac? I alimentant-se d’àcid clorhídric? Impossible..., sols que va resultar que si.

Va ser un descobriment prou important com per guanyar un Nobel. Els dos investigadors n'eren conscients i per això, cada any, quan anaven a anunciar el premi, se n'anaven a prendre una cervesa. I finalment un any, van rebre la trucada del comitè Nobel mentre eren al bar. Sospito que son uns paios ben divertits!

Difícil d'explicar

Algú va dir una vegada: "No se explicar ben bé la diferència entre erotisme i pornografia, però se distingir-los perfectament". I es que hi ha coses que costen d'explicar amb paràules. No perquè no ho tinguem clar, sinò per les limitacions del llenguatge, o perque son conceptes abstractes tant plens de matisos que quan intentes sintetitzar, simplement es perd. Doncs això mateix és el que passa amb la intel.ligència.

En parlar de la intel.ligència, la majoria tenim una idea clara de que parlem. I tots coneixem gent particularment intel.ligent, i altres de especialment "poc intel.ligents". Però una definició de la mateixa intel.ligència no és tant fàcil. Quasi totes serveixen per casos particulars, però no es poden generalitzar. Per això, algú que sembla molt intel.ligent en un determinat camp pot comportar-se molt estúpidament en altres.

I per acabar d'embolicar-ho, es van inventar els tests d'intel.ligència.

De fet, son exactament de Coeficient Intel.lectual o C.I., i la idea original era ben bona. Es tractava de identificar en les escoles els alumnes que tenien més dificultats per seguir el ritme d'aprenentatge. D'aquesta manera, es podia actuar més intensament sobre ells i fer que no perdessin el curs. El que van fer va ser bateries de preguntes que suposadament haurien de poder respondre els alumnes. La puntuació promig que trèien en cada curs era el valor 100. Els que responguessin més, tindrien un C.I. superior i no cal patir per ells. Però els que tinguessin un C.I. clarament inferior eren els alumnes dels que els professors haurien d'estar més pendents.

Cal notar dues coses importants: El C.I. NO mesura la intel.ligéncia. Mesura el ritme d'aprenentatge, que és una cosa molt diferent. I la segona: El C.I. No és un valor fix que tingui cada persona. Cada any pot variar i de fet si es va inventar va ser per veure com anava variant el rendiment de l'alumne.

Però les coses de seguida es van tergiversar. Algú va vendre la idea que si un alumne tenia el C.I. baix, el que volia dir es que tenia poca intel.ligencia i, per tant, no calia perdre el temps amb ells. Més tard algú altre va aplicar-ho als adults i va dedicar-se a comparar grups humans. Si els negres (o els llatins, o els jueus, o els que vulgueu) tenen un C.I. mes baix que els nostres (blancs, xinesos, negres, curiosament sempre els de la raza del que fa el test), no vol dir que no cal invertir en escoles per ells? O que la seva intel.ligencia és intrinsecament menor? Desprès de tot, deien, no hi ha res a fer: El C.I. ho demostra. Finalment algú va arribar a afirmar que la intel.ligència es "allò que mesuren els tests de C.I.".

I de cop, ja ningú va recordar que el C.I. no mesura la intel.ligencia, que no és aplicable sense més als adults, i que no te sentit generalitzar-ho a grups humans.

És útil recordar que el C.I. s'ha fet servir per "demostrar científicament" que unes raçes son superiors a les altres, que els homes son superiors a les dones, que esforsar-se en educar als que en un moment donat no arriben a la mitja és perdre el temps, i tantes i tantes bestieses...

Li tinc una certa mania als C.I. (ja ho haureu notat) o millor dit: a l'us que se'n fa. El C.I. és un bon sistema per seguir com progressen els nens a l'escola. Però poc més.

I si topeu amb algú que presumeix que te un C.I. de 120, no ho dubteu: és un fantasma!

Animals i drets

Els extrems son dolents. Això és una cosa que caldria ensenyar a tots els nens des de ben petits. Fins i tot les idees més nobles, quan es porten a extrems poden convertir-se en follia. L'història n'és plena d'exemples, i en els temps que corren sembla que hi ha moltes forçes que ens volen empenyer a l'extremisme. I això està arribant al món de la recerca científica. El tema que convida al radicalisme: L'experimentació amb animals.

És un tema delicat, perquè quan es llegeixen algunes webs sembla que els científics siguin una mena de monstres que obtenen un plaer sàdic torturant i matant animalets sense cap justificació. A més, normalment hi presenten algunes fotografies d'allò més desagradables, amb gossets operats, micos inmobilitzats i altres animalades.

I, com deia al principi, el que en principi es una opinió molt lloable com és l'evitar el patiment innecessari als animals, quan es porta a extrems radicals perd la raò que pugui tenir. Sobretot des que a Anglaterra hi ha hagut atentats contra laboratoris i científics! I és que no és cert, (ni molt menys!) que els científics facin experimentació amb animals perquè si. De fet, sempre que es pot es substitueix per métodes alternatius: estudis amb cèl.lules o, més recentement, per modelitzacions per ordinador. La majoria per motius ètics (si, tambè tenim ètica encara que alguns radicals donin a entendre que no), però també per motius legals. La llei obliga a justificar a un comité ètic la necessitat de l'experiment, a exposar els mètodes que es faran servir per minimitzar el dolor dels animals i a demostrar que es farà servir el mínim nombre d'animals possibles.

Ara el que es fa és aplicar la regla de les tres R, que té l'origen en les paraules reemplazar, reduir i refinar. És a dir, cal reemplazar els experiments que impliquen fer servir animals, per altres on no sigui necessari. Cal Reduir el nombre d'animals emprats en cada experiment fent servir el menor nombre possible. I finalment, cal Refinar el procediment experimental de manera que el patiment dels animals sigui el mínim possible.

Però de vegades no es pot evitar l'experiment amb animals. Un estudi sobre transplantaments d'òrgans, per exemple, requerirà en algun moment el transplantament en animals abans que es pugui aplicar als humans. I no servirà cap estudi fet amb cèl.lules aïllades perquè no sabem com reaccionarà la resta de l'organisme al trasplantament. Altres vegades, per saber com reacciona l'organisme a un nou fàrmac, tambè cal fer-ho amb un organisme sencer. Potser és un antidepresiu molt bo, però que resulta tòxic per les cèl.lules del ronyò, o de la retina de l'ull, o pel fetus... No hi ha manera de saber-ho fins que es prova. I de nou, la llei obliga a fer-ho. El motiu?: La talidomida. Un fàrmac que es va comercializar als anys 50 i que va provocar terribles malformacions fetals. Milers de nens van nèixer sense braços o cames. Allò va endurir la llei de tal manera que ara, per posar un medicament al mercat el nivell de seguretat exigit és altíssim (i tot i així, encara hi ha sorpreses).

Certament encara hi ha fets molt discutibles i que cal corregir. Especialment en el mon dels cosmètics. Però en la recerca mèdica em sembla que no hi ha color. I, com sempre, els radicalismes no porten enlloc.

Si ho veus, ets mort!

Un clàssic en el cinema de ciència ficció és la primera escena de "La guerra de la galaxias". Quan tot just s'apagen les darreres notes de la música inical veiem una nau relativament petita fugint desesperadament de l'atac del gran Creuer Imperial. Com descriu a la novel.la en George Lucas "...prolongados rayos de intensa energía pasaban junto a su casco: una tormenta multicolor de destrucción, como un banco de irisadas rémoras que intentaban adherirse a un huésped mayor y mal dispuesto".

L'inici de la película ja et deixa enganxat tot i que potser la descripció de la novel.la és un xic massa ampulosa. Però en tot cas, el que veiem i descriu és completament impossible. Si un dia aneu per l'espai i us ataquen, no veuren els rajos d'energia. I si els veieu... ja sou morts!

El problema és que normalment no tenim en conte com és l'espai. I entre altres coses, resulta que està raonablement buit. A la Terra estem acostumats a caminar de nit, amb una llanterna i veure el feix de llum que generem. A "ExpedientX" sempre es veien escenes fosques trencades pels feixos de llum de les llanternes d'en Mulder i l'Scully. I la idea que tenim d'un raig làser es justament el d'un feix de llum de color i de molta energia. Aleshores?

El que cal recordar és que la llum va en línia recta. Si la llum surt de la llinterna (o de la font làser) en una direcció, i va en línia recta... com és que part de la llum arriba fins el nostre ull? Doncs perque en realitat el que veiem es la pols i les partícules microscòpiques que hi ha a l'aire i que son il.luminades per la llum del focus. La pols desvia alguns fotons i els envia en totes direccions, inclosa la dels nostres ulls. Per això, si una nit tot just acaba de ploure, gairebè no el veiem el feix de llum. La pluja ha netejat l'aire i no hi ha partícules que la llum pugui il.luminar. Tant sols veiem el cercle il.luminat allà on apunta la llanterna. I a l'inrevés, en una habitació amb molta pols, podem veure perfectament els rajos de sol com entren a través de les persianes. De nou, el que veiem en realitat es això: la pols.

Però com dèiem, l'espai és ben buit, en el sentit que no hi ha pols que pugui ser il.luminada pel raig de llum (o de làser o de energia multicolor o del que sigui). I per tant, la llum sortirà de la nau enemiga, i arribara en línia recta fins la nau atacada. En cap cas cap partícula de llum es desviarà de manera que pugui arribar fins els nostres ulls i, per tant, símplement no el podem veure.

I si el veiem... es que apuntava directament a nosaltres i ens ha tocat! The End!

L'àvia Eva

Els humans tenim la interessant mania de classificar i ordenar les coses. Això ens facilita el comprendre el món que ens envolta, però de vegades també resulta ser molt divertit. Per exemple, podem ordenar una serie de còpies de més antiga a més nova, segons el numero d'errors que continguin. L'original no té errades i a mida que es van fen còpies, i desprès còpies de les còpies, els errors es van acumulant. Així, com més errors, més recent es la còpia.

Doncs una cosa semblant es va poder fer amb l'ADN i va permetre fer un arbre genealògic de tota la humanitat. Cal dir que era un ADN molt particular. Un petit fragment de ADN que es troba a dins d'uns orgànuls cel.lulars anomenats mitocòndries. I quina gràcia té? Doncs que les mitocòndries que tenim tots provenen exclusivament de les nostres mares. Aquí els pares no hi pinten res.

La gràcia és que durant la fecundació s'uneixen un óvul i un espermatozóide. Però l'òvul és una cèl.lula molt gran, mentre que l'espermatozóide és poc més que un nucli amb una cua. I totes les mitocòndries venen de l'òvul. Per això l'ADN mitocondrial passa de mares a fills sense barrejar-se amb el del pare. I això permet comparar-ho amb força facilitat. Com més s'assemblin els ADN mitocondrials, més properes son les poblacions. Una cosa com comparar idiomes. Com més paraules tinguin en comú, més propers seran.

Amb aquesta técnica podem saber quan temps fa que dos poblacions humanes es van separar. I naturalment, tirant enrera i enrera, s'arriba a la teòrica dona que va viure ara fa uns 150.000 anys i que ens emparenta a tots. No vol dir que sigui la única, però si que es una re-re-rebesàvia que tenim tots en comú. Al menys, les mitocòndries de les nostres cèl.lules provenen de un dels òvuls d'aquella dona.

Com era d'esperar, era una dona africana (és agradable quan el que ens diun els fòssils i els que ens diu l'ADN coincideix), i com tambè era d'esperar, la van anomenar l'Eva africana (tambè Eva mitocondrial, però jo ho trobo amb poc encant). Desprès, algú va adonar-se que es podia fer una cosa similar amb els mascles. En aquest cas seguien l'ADN que hi ha al cromosoma Y, que sols passa de pares a fills. I és clar, també van trobar un "Adan africà" de fa també uns 150-200.000 anys.

De manera que els que parlen de la puresa de la raça... bé, al principi sols hi havia una raça pura: l'africana, i totes les altres son alteracions de l'original. Tot i que, en realitat... que és una raça?

Cordons umbilicals

Em sorprén l'enrenou que hi ha al voltant del fet que els prínceps han decidit guardar cèl.lules de la sang del cordò umbilical de la seva filla. Sincerament no acabo de veure on és el problema. De fet, el que més em sorprén és que no es faci més sovint, o que no hi hagi empreses que es dediquin a guardar aquestes cél.lules per problemes legals.

Ja se que aquí hi ha bancs de cèl.lules de cordò umbilical en alguns hospitals públics i que es consideren com les donacions de sang: Tothom qui en necessiti les pot fer servir. És excel.lent, no cal dir-ho. Però una cosa és excloent de l'altre? Tant costaria guardar la meitat i deixar la resta a disposició pública? Tècnicament no hi ha problema.

En principi, la gràcia de guardar aquesta sang és que contè moltes cél.lules mare. No son cèl.lules mare embrionàries sinò de la sang. Això vol dir que no se'n pot fer un organisme nou a partir d'elles. Tant sols derivats de la sang i de alguns teixits. Però al no ser embrionaries, no hi ha complicacions legals ni ètiques per fer-les servir.

Al ritme que va la recerca en aquest camp, molt aviat es disposarà de teràpies basades en les cèl.lules mare per moltes malalties. La dificultat en la pràctica serà trobar-ne que siguin compatibles. Ja sabeu que un dels problemes en els transplantaments és el rebuig de l'òrgan. El nostre sistema inmunitari és molt efectiu i discrimina perfectament el que forma part de "jo" del que és "la resta del món". Doncs això també és aplicable a les cèl.lules mare. Però les del nostre cordò umbilical no tenen aquest problema. Son part del nostre "jo" i el sistema inmunitari no les atacarà.

Això és una cosa bona però tambè dolenta. Si tenim una malaltia genètica, malament! perquè les cèl.lules del cordò umbilical tambè tindran el mateix problema. Però si es tracta de refer un teixit o coses així, aleshores son ideals. Certament ara mateix tenen poques aplicacions, però cada dia se n'aniran trobant més. És d'aquelles coses que "millor que sobri que no que en falti".

En resum: L'ideal fora que el sistema públic guardés aquestes cèl.lules rutinàriament. Amb sort no es faran servir mai, però de moment, si algú s'ho vol pagar, quin problema hi ha? Que son cèl.lules reials? Ah! Això ja és un altre camp de discusió.