I aquest any n'hem viscut un bon grapat
Copa..., Lliga... i Champions!
Mira. Un lloc on comentar coses que em sorprenen. Com un centpeus xafarder del qual em van parlar quan era xic.
Doncs potser una cosa semblant és la que ens ha passat en el tema de buscar vida a Mart. Potser la vàrem trobar fa trenta anys i no ens en vàrem adonar.
El primer intent serio de buscar vida a Mart el van fer els americans amb les sondes Víking. Aquelles naus van arribar a la superfície del planeta roig l’any 1976. Eren dues sondes que disposaven d’equip per fer mesures del terra i l’atmosfera i algunes determinacions analítiques amb idea de detectar rastres de vida. Això és fàcil de dir, però com fer-ho?
Doncs amb un braç robòtic van recollir una mica del terra marcià per fer quatre experiments. En el primer van analitzar les mostres amb un espectròmetre de masses. Les mostres es vaporitzaven i es passaven per un detector extremadament sensible, per buscar rastres de molècules orgàniques.
Però no en van trobar, de manera que el resultat va ser negatiu.
En un altre experiment van agafar part del terra i el van esterilitzar (tres hores a 160º). Alhora van posar un altre grapat sense esterilitzar i a tots dos els van afegir CO2 marcat amb carboni 14 durant uns quants dies. Finalment van incinerar les mostres i van analitzar la radioactivitat que hi havia en una i altre. La idea era que si algun organisme feia alguna cosa semblant a la fotosíntesi, el carboni del CO2 s’hauria incorporat a la matèria orgànica i trobaríem més radioactivitat en les restes de mostres no esterilitzades.
I això és exactament el que van trobar, de manera que semblava que si que podia haver microorganismes.
Un altre experiment consistia en afegir nutrients alhora que es posava una barreja coneguda de gasos. A diferents intervals van anar mesurant els gasos presents per veure si es detectava alliberament de nitrogen, metà o algun canvi en la composició dels gasos del recipient.
Aquí no van trobar canvis, de manera que el resultat va ser negatiu.
Finalment, el darrer experiment era afegir a les mostres una papilla amb nutrients químics, marcats també amb carboni 14. Després analitzaven l’atmosfera del recipient per veure si apareixia el carboni radioactiu a l’atmosfera. Això indicaria que alguna via metabòlica estava fent servir els nutrients.
En aquest cas, el resultat va ser sorprenent. Primer es va detectar una important alliberació de radioactivitat que, poc a poc va anar minvant. Aquest va ser el més prometedor de tots.
Però quan ho van analitzar millor van arribar a la conclusió que reaccions químiques sense necessitat de vida podien explicar els resultats positius. Compostos oxidants podien trencar els nutrients i alliberar el carboni radioactiu. I la falta de components orgànics detectats per l’espectròmetre de masses era molt definitiu. Per tant, l’entusiasme inicial va quedar al final en no res.
Però sempre queda aquell dubte. Ja ho estem interpretant correctament? Si tot fos negatiu, no hi ha res a dir, però quan els resultats no són del tot concloents resulta empipador.
I ara els dubtes han tornat. L’any passat una nova sonda, la “Phoenix”, va analitzar mostres del terra marcià i va detectar uns compostos interessants, els perclorats. El que passa amb aquests perclorats és que quan s’escalfen poden explotar i, en tot cas, són molt reactius. Però si recordeu, les anàlisis per buscar compostos orgànics es feien vaporitzant les mostres. I si això es fa en presencia de perclorats, aquests podrien haver destruït els compostos orgànics. Potser per això no es van detectar.
I un altre investigador ha analitzat com va anar l’alliberament de carboni en l’experiment que presumptament va ser un fals positiu. En mirar-ho, va notar que després del pic inicial, hi havia oscil·lacions, que mostraven un ritme equivalent a la durada d’un dia marcià. I per un biòleg, la presencia de ritmes circadiaris és una cosa molt habitual en la majoria d’organismes.
De manera que potser el negatiu era un “fals negatiu” mentre que el fals positiu potser si que era positiu. Potser si que vàrem detectar vida... i no ho vàrem saber interpretar!
Per ara, no hi ha manera de saber-ho. Caldrà tornar-hi amb noves bateries d’experiments que ens donin una mica més de llum sobre el tema. Però la resposta encara no és definitiva de cap manera.
Les fulles són els òrgans de les plantes que sobretot s’encarreguen de fer la fotosíntesi. També hi té lloc la transpiració i algunes fulles prenen formes particulars per encarregar-se de funcions especialitzades, però més enllà de les definicions, tots sabem el que és una fulla.
La cosa que normalment passa més desapercebuda és la manera com s’uneixen a les tiges o les branques. I ara no parlo de la manera en que el pecíol s’uneix sinó en quin ordre ho fan. Allò que s'anomena fil·lotaxi. Perquè encara que sembli que les fulles surten d’una manera més o menys desordenada, res més lluny de la realitat. El més normal és que segueixin un ordre estricte segons unes relacions matemàtiques precises.
Una de les relacions més simples de veure és quan les fulles s’ordenen de manera oposada. Això és, quan sempre que hi ha una fulla en trobem una altra just al davant. La propera vegada que tingueu al davant una ortiga, no la toqueu, però observeu les fulles. Veureu que surten de dos en dos. Un altre cas típic és l’olivera.
Aquesta estructura és potser la més senzilla, però altres vegades no és tan evident. Aleshores n’hi ha prou en mirar la branca des de l’extrem. De vegades podem notar que hi ha dues fileres de fulles. Altres vegades en són tres i altres resulten més complexes, però també ordenades.
El que passa és que quan surt una fulla ho fa en un indret determinat de la branca, però la següent no té perquè fer-ho en la mateixa posició. Pot sortir en un angle de 180º respecte de la primera. Això vol dir que sortirà just a l’altre costat de la branca. Com que l’angle es manté sempre, la següent fulla apareixerà a 180º de la segona, és a dir, en la mateixa filera que la primera. Quan això passa, al final tenim dues fileres de fulles, com en el cas dels avets.
Però de vegades no són 180º exactes sinó altres xifres. Per exemple, si les fulles apareixen cada 120º vol dir que tindrem tres fileres de fulles. Podríem dibuixar una espiral imaginària que baixés per la branca en la que per cada volta complerta sortirien tres fulles.
De fet, el tipus de disposició que adopten les fulles a les branques s’expressa segons la fracció de la circumferència que mostren. Les que generen dues fileres son de fracció ½, i les de tres fileres son de 1/3. Això ens indica que cada 1 volta trobem 3 fulles.
Altres són més complicades. Hi ha disposicions 2/5 en les que es creixen 5 fulles cada dues voltes. I si mirem la pinya d’un avet roig, que segueix la mateixa disposició que les fulles, veureu que té una distribució 8/21.
L’interessant és que els números que van apareixen són els que apareixen també en series matemàtiques conegudes, com ara la successió de Fibonacci, en la que cada nombre és el resultat de sumar els dos anteriors: 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21...
Es pensa que aquestes regularitats apareixen amb idea d’optimitzar la captació de llum o l’exposició al vent o a la pluja. Segons com sigui la planta, situar les fulles ben ordenades permet que es facin la mínima ombra possible les unes a les altres.
I un corol·lari depriment és que en ocasions, quan et baralles amb un problema matemàtic, sobretot si és de successions, pots arribar a pensar que fins i tot els vegetals en saben més que nosaltres de matemàtiques!
Una dels grans problemes que tenen els autors de ciència ficció és que l’Univers és molt gran i que l’amic Einstein va fer notar una limitació que imposen les lleis de la física. Cap objecte pot anar més de pressa que la velocitat de la llum al buit. I donades les dimensions de l’Univers, qualsevol viatge requereix anys, segles o mil·lennis per completar-se. Un condicionant molt emprenyador a l’hora de posar-se a explorar.
Però potser hi ha maneres d’esquivar aquesta limitació. Les més clàssiques són els forats de cuc, els salts a l’hiperespai i coses així. Però a Star Trek van proposar un motor que permet anar més de pressa que la llum sense sortir a hipotètics hiperespais. El motor Warp, o motor de distorsió.
La idea parteix del fet que la teoria de la relativitat imposa que cap objecte pot anar més de pressa que la llum, però el que no diu res és de quina és la velocitat màxima que pot agafar el mateix espai. I si una cosa no està explícitament prohibida, podem considerar que està permesa.
Per tant, és tractaria de crear una mena de bombolla a l’espai, fent que el mateix espai patís una contracció per davant de la nau i una expansió per darrera. Igual que una onada distorsiona la superfície de l’aigua durant un moment per quedar tot igual quan ja ha passat. Si l’espai es pogués deformar d’aquesta manera, una nau que es trobés dins la bombolla no es mouria més de pressa que la llum i per tant, no violaria la limitació de la relativitat. Però la bombolla creada si que pot avançar més de pressa que la llum, per tant, pels observadors exteriors, la nau faria el viatge a velocitat superior a la llum.
La nau seria com un surfista que viatgés sobre una onada, a la velocitat de l'onada, però sense ell moure’s respecte de l'onada.
Enginyós però impossible? Naturalment avui en dia si. La pregunta és si en teoria seria possible. I aquí albirem alguna esperança. L’any 1994, a la revista “Classical and Quantum Gravity”, el físic mexicà Miguel Alcubierre va proposar que la idea era factible, sempre que s’aconseguís manipular l’espai de la manera correcta. També calia aconseguir unes quantitats de matèria i energia extraordinàries, però això són els detalls pràctics. L’important és que sembla “teòricament” possible.
I si una cosa és possible en teoria, a la llarga els enginyers s’encarreguen de posar-ho en pràctica.
Altres treballs han suggerit que les energies necessàries podrien ser menors que les proposades per Alcubierre, encara que segueixen sent inabastables ara com ara.
Una característica d’aquest sistema és que, a diferència d’altres sistemes proposats en la ciència ficció, el viatge no és instantani. No es fa un “salt” a l’hiperespai per arribar immediatament al destí, sinó que la velocitat serà proporcional al tipus de bombolla de distorsió que es generi.
Però no és un problema. Si aconseguíssim fer un viatge de vint anys llum en únicament una setmana, algú es queixaria? Bé, segur que hi hauria turistes que si. Però és que hi ha gent que es queixa sempre i per tot.
Però que era aquella malaltia? Doncs es tractava del tifus. I aquí toca fer un aclariment. Una cosa són les febres tifoides, causades per infeccions de Salmonel·la i que poden ser més o menys greu. Però una altra de diferent és el tifus pròpiament dit, causat per un tipus diferent de bacteris anomenats Rickèttsies. Aquest tifus es pot presentar en diferents formes i per això es parla del tifus exantematós, el tifus murí, el tifus endèmic...
L’epidèmia de la postguerra era del tifus exantematós i li deien la del “piojo verde” justament perquè la transmissió té lloc per les picades dels polls. Però no els polls del cap, sinó els polls del cos (els piojos verdes), que són uns animalets diferents i que de fet són negres, no pas verds.
Ara la malaltia es pot tractar amb antibiòtics, però als anys quaranta no n’hi havien per aquí, per això la mortalitat associada a la malaltia va ser prou important. El que calia era prevenir la proliferació dels polls i extremar les mesures higièniques. Unes coses difícils de fer en un període com aquell.
Però la lluita contra el tifus ja portava arrossegant alguna història curiosa. I en particular la del metge francès que va descobrir com es transmetia. Va ser en Charles Jules Henri Nicolle, un microbiòleg francès que va treballar com a director de la seu de l’Institut Pasteur a Tunísia. Allà el tifus era endèmic i constituïa un problema sanitari de màxima envergadura. El problema era que no comprenien com es transmetia. Els metges veien que passava entre persones que compartien quarters, bars o pisos, però on no semblava haver-hi contagis era al lloc més previsible. Als hospitals.
Un malalt de tifus rarament encomanava la malaltia als companys de la sala. Els metges podien emmalaltir, igual que els portalliteres o les infermeres, però els malalts que entraven amb altres patologies no. Això és inhabitual. Si voleu agafar una malaltia infecciosa, a les sales d’espera dels hospitals n’hi ha per triar i remenar. Si té lloc una epidèmia, la major concentració de patògens es donarà allà on hi ha més malalts, és a dir als hospitals. Ara les mesures de control són prou bones, però a principis del segle XX no ho eren gaire. I malgrat tot els malalts tan tranquils.
Doncs l’Henry Nicolle anava ben desconcertat quan un dia va arribar a l’hospital i va trobar un rodamón tirat a l’entrada. Aleshores es va preguntar per quin motiu, el malalt podia entrar però el vector de la malaltia semblava que no. I quan va mirar atentament aquell pobre diable va trobar la resposta.
El primer que feien amb els pacients que ingressaven era treure'ls la roba, dutxar-los i afaitar-los. En fer això, els polls desapareixien, “es quedaven a la porta de l’hospital”. Per això dins l’hospital no hi havia contagis. Eren els polls els que saltaven de cos en cos. I en picar transmetien els bacteris. Com que els polls del cos viuen a la roba, el protocol d’entrada a l’hospital resultava molt efectiu.
Va ser una observació afortunada que, després d’uns quants anys de feina per confirmar aquella idea el van portar a guanyar el premi Nobel de medicina l’any 1928.
I un detall final. El nom de tifus ve del llatí “tifos”, que vol dir atontament, estupor, disminució de les funcions físiques i mentals. Que és l’estat en que et deixen aquestes malalties.
I una expressió que va tenir èxit, que tots l’entenem, que la premsa la fa servir cada vegada que surt el tema i que, malgrat tot, és errònia és la de “la baula perduda”. El fòssil que permet connectar uns organismes amb altres de més primitius. Allò que en teoria qualsevol biòleg somnia descobrir.
Però les baules perdudes simplement no existeixen. O millor dit, qualsevol fòssil és una baula perduda (i trobada). En realitat, qualsevol organisme viu també és una baula perduda. Si voleu veure un bon exemple de baula perduda en el cas dels humans, n’hi ha prou que us poseu al davant d'un mirall. Tots i cada un de nosaltres som un pas intermedi entre els homínids primitius i aquells que poblaran la Terra d’aquí a mig milió d’anys.
Però el concepte és llaminer i sempre es fa servir. I ara, quan han presentat un nou fòssil de simi primitiu, els diaris s’han omplert de titulars amb la baula perduda que ens lliga amb els mamífers més primitius. Impactant, però exagerat.
De totes maneres, la descoberta del fòssil quasi complert i excel·lentment conservat del Darwinius masillae si que és important. A més, té els components d’una novel·la de detectius. Un fòssil d’un petit simi molt ben conservat que va estar penjat a la paret d’un col·leccionista durant dècades sense que ningú s’adonés del valor que tenia. I quan algú ho va fer notar, el va voler vendre per un milió d’euros!
A més, d’aquest fòssil, batejat amb el nom d’Ida en honor a la filla d’un dels investigadors i, suposo, per donar més ganxo al programa, el llibre i la pel·lícula que preparen al respecte els de la BBC, en disposem de dues “copies”. Una és l’esquelet pròpiament dit i l’altra és el motlle que va quedar a la pedra. Les dues parts van seguir camins diferents, però els investigadors han tingut accés a les dues.
I per més sort, algunes parts toves del cos també es van fossilitzar, de manera que podem saber el que tenia a l’estómac aquell simpàtic rebesavi nostre.
Amb tot això s’ha pogut saber que era un exemplar jove (encara no li havia sortit el darrer queixal) i femella. Que segurament tenia hàbits nocturns ja que la mida dels ulls correspon als animals nocturns i que la fruita formava part de la seva dieta. Un altre detall important és la posició del dit polze, oposat a la resta i que, per tant, ja permetia agafar coses. En realitat, s’ha descobert moltes més coses. (Aquí podeu trobar l’article on descriu en detall l’estudi).
Però naturalment, la gràcia és que es tracta d’un parent dels humans. Dels humans, i dels ximpanzés i dels goril·les i de molts altres simis. En la nostra particular branca del gegantí arbre evolutiu, podem veure com ben al principi (fa uns cinquanta milions d’anys) es divideix en el grup que anomenem prosimis, i el grup dels simis. Els simis són els més coneguts. Ximpanzés, orangutans, goril·les o humans. Mentre que els prosimis inclou animals com els lèmurs, els gàlags o els tarsers. Aquests ja els tenim menys presents fins que els veiem en fotos i ens adonem que si, que tenen un no-se-que de simiesc, però diferent dels nostres parents més propers.
Doncs Ida va viure a l’època on es van separar aquestes dues branques. Però ja sembla estar en el camí dels simis antropoides. És a dir, un dels primers de la nostra “branca”. Per tant, es mereix ser reconegut amb tots els honors, encara que la fanfàrria publicitària potser exagera una mica amb el que diuen. Per exemple, afirmen que "Darwin hauria saltat d’alegria", però és que saltava d’alegria cada vegada que descobria un fòssil, de manera que tampoc seria un cas especial.
La llàstima és que no crec que hagin recuperat gens d’ADN. Si ho haguessin aconseguit si que tindríem material per jugar i comparar durant molt de temps!
Però no es pot tenir tot.
Els núvols no són més que petites gotes o petits cristalls de gel, massa lleugers encara per caure en forma de pluja o neu. Inicialment l’aigua s’evapora dels mars en forma d’humitat que va ascendint amb l’aire calent. A mida que puja, la temperatura disminueix i les molècules d’aigua comenten a condensar. Però per fer-ho, necessiten un punt inicial on començar a unir-se. És el que s’anomena nucli de condensació i poden ser sals, pols i coses així.
Però aquesta explicació és una generalització molt general. I els meteoròlegs no estaven satisfets. Segons com siguin els nuclis de condensació, les gotes o els cristalls de gel es formaran d’una manera o altra i el destí final del núvol pot ser diferent.
De manera que un equip d’investigadors va agafar un avió i es va dedicar a volar creuant núvols alhora que recollia mostres dels cristalls de gel que hi havia allà dalt i, al mateix avió, els analitzava per separat. Primer deixaven que s’evaporés el gel i tot seguit els analitzaven amb un espectròmetre de masses.
I els resultats van ser una petita sorpresa. Tal com s’esperava, la meitat dels nuclis de condensació van ser partícules de pols, restes de terra portada pel vent. Però un terç va ser material biològic! Bacteris, espores, virus...
Per tant, un núvol si que porta molta vida. Igual que un riu que transporta organismes aquàtics a través del terreny, els núvols poden transportar organismes microscòpics a grans distàncies a través de l’atmosfera. Això ja sabíem que passava, però no que fos a una escala tan gran.
A més, els viatges poden ser realment llargs. Part de les mostres que van analitzar al cel de l’estat de Wyoming contenien restes minerals provinents de l’Àsia. Un llarg camí per aquests minúsculs viatgers.
Una de les preguntes que queden sense resposta directa és si aquests organismes encara eren vius. Amb aquest estudi no hi ha manera de saber-ho, ja que l’anàlisi destruïa completament la mostra. Però no hi ha cap motiu per pensar que els bacteris o les espores no puguin resistir un trajecte com aquest. De fet, són organismes o sistemes reproductius que han evolucionat per resistir condicions molt adverses, de manera que ja apostaria a que si que poden recuperar la funció biològica després de la pluja, quan arribin al terra.
De manera que la propera vegada que vegi un núvol en forma de bolet, no podré contenir el riure, ja que probablement en el bolet imaginari hi haurà un bon nombre d’espores molt reals esperant a caure al terra per tornar a germinar... literalment!
Perquè ara ja estan començant a aconseguir la invisibilitat d’alguns objectes, però fent servir una estratègia completament diferent.
La idea és aconseguir una funda d’un material que “faci lliscar la llum”. L’exemple que posen és el de la corrent d’aigua en un riu quan topa amb un obstacle. L’aigua passa pels costats i torna a la seva posició inicial. Doncs si enlloc d’aigua fossin feixos de llum, passarien esquivant l’objecte i seguirien endavant. Un observador que mirés, detectaria els feixos de llum i no tindria manera de notar que s’han desviat i després han reprès el seu camí.
Si podéssim disposar d’un material que actués d’aquesta manera i en totes les direccions, tot el que estigués cobert per ell quedaria completament invisible. I sembla que ja saben com fabricar una mica d’aquest material.
La clau és que actualment la nanotecnologia és una metodologia ben real. Potser encara està desenvolupant-se, però ja podem fabricar molts materials manipulant la matèria a escales increïblement petites. I això permet fabricar el que s’anomenen metamaterials, que són els que han de permetre la invisibilitat.
Els metamaterials són un tipus de material que té unes característiques que no depenen de la seva composició, és a dir de que estan fets, sinó de la seva estructura, és a dir de com estan fets.
Ja sabeu que la llum té una determinada longitud d’ona. Segons quina sigui aquesta longitud la veurem d’un color o un altre. Però si la llum topa amb un material que tingui estructures particulars de mides més petites que la longitud d’ona de la llum comencen a passar coses molt estranyes. Molt diferents del que passa normalment. Per això es parla de metamaterials.
I algunes de les estructures que es poden fabricar tindrien la capacitat de fer lliscar la llum per la superfície, aconseguint la característica que dèiem al principi. Generar invisibilitat. Que això era teòricament possible es va demostrar l’any 2006, i ara ja hi estan treballant seriosament. No és cap sorpresa que bona part de la recerca la financien els militars. Ells estan interessats a aconseguir la invisibilitat respecte a la llum, però també, o potser més i tot, en esdevenir invisibles al radar o a altres sistemes de detecció.
De totes maneres, la invisibilitat total segueix tenint el problema que impossibilita el veure que passa fora de la zona coberta. Tot el que estigui tapat pel metamaterial no rebrà cap mena de llum de l’exterior, de manera que restarà cec. Algun sensor caldrà tenir destapat, per petit que sigui. I per allà segur que ja et poden trobar.
Potser si que al final serem capaços d’aconseguir la invisibilitat. Però el més interessant ara com ara és comprovar que no hi ha límit a la imaginació per resoldre problemes aparentment insolubles.
Però els astrònoms van notar que la trajectòria es desviava lleugerament del previst. Alguna cosa, alguna força, empenyia les naus en direcció al Sol, i la causa d’aquesta anomalia no estava gens clara. En realitat, avui en dia encara no se sap el que els passava.
S’han proposat tota mena de teories. Unes de senzilles, com petites fugues de gas que afectarien el moviment de les naus, o errors en el disseny de la nau. Altres de més complexes, com l’efecte de la matèria fosca, manifestacions d’altres dimensions o alteracions en les constants universals.
El que passa és que proposar explicacions és fàcil, però demostrar-les ja costa més. Però un parell d’iniciatives han posat fil a l’agulla.
Una explicació pot ser un petit efecte en les piles radioactives de les naus. Un investigador de la NASA ha fet un model informàtic de la nau i de com es distribueix la calor generat per les seves bateries. Les Pioneer funcionaven amb piles de plutoni, i la calor que generava la radioactivitat es feia servir per produir l’electricitat que mantenia els sistemes funcionant. Però part d’aquesta calor també es perdia a l’exterior.
I aquí podria estar la clau. Si un objecte perd calor, vol dir que està emetent fotons infrarojos, i si no els emet per tot arreu igual experimentarà una lleugera “pressió” superior per uns costats que per altres. Naturalment, aquesta força és pràcticament indetectable, però si s’aplica durant molt i molt de temps, al final la desviació que causa es pot arribar a mesurar. I en un viatge de tants milions de quilòmetres, com el que fan les naus espacials, els efectes podrien ser detectables.
Per saber si això és factible, han agafat les dades de telemetria (és a dir de posició, velocitat i tot això) que va anar enviant la Pioneer al llarg del seu periple, i amb això intenten reconstruir fidelment la trajectòria. Alhora, han fet un model de distribució de la calor residual per tota la nau i aquí han començat a trobar coses interessants. La calor no es distribuïa per arreu igual. Algunes zones, com l’antena, captaven més calor, i altres restaven més fredes. Aquesta diferencia pot alterar el moment cinètic de la nau i explicar part de l’anomalia Pioner.
La qüestió és si ho explicaria completament. Però l’estudi encara està en curs. Cal tenir paciència.
Per altra banda, també s’està atacant el problema amb una altra estratègia. Si hi ha una força desconeguda, exòtica, que afecta les naus, això mateix s’hauria de notar en altres objectes. Segurament els grans planetes exteriors són massa grans per notar forces tan petites, però i els objectes més petits? En aquest sentit, Plutó és un perfecte candidat. Prou petit com per veure’s afectat, i amb una òrbita que anem seguint des de fa molts anys.
Els primers càlculs no van notar res estrany en Plutó, cosa que indicaria que la força és massa feble per afectar-lo o que és un problema exclusivament del disseny de les naus. Però fa poc uns altres investigadors han indicat que encara no està tot dit. Plutó és molt lluny i el coneixement que tenim de la seva òrbita no és prou exacte com per detectar canvis tant petits com els que serien d’esperar.
De vegades ens sembla que coneixem les coses amb una precisió més gran de la que és raonable. Sabem on és Plutó, però no pas amb una exactitud de pocs quilòmetres!
De manera que encara no podem descartar res. Però sigui el que sigui cal esbrinar-ho. Per millorar el disseny de les naus que enviem a l’espai o per millorar el nostre coneixement sobre les lleis fonamentals de l’Univers.
I sobretot, per satisfer la nostra insaciable curiositat.
Un etòleg és un científic que estudia el comportament dels animals (humans inclosos). L’etologia és una branca interessantíssima del coneixement i que ajuda a entendre molt als animals, però sobretot moltíssim a nosaltres mateixos. Encara que de vegades no ens agradi el que descobrim.
Un fet que no s’acostuma a tenir present és que, igual que hi ha caràcters físics hereditaris, com el color de la pell, la forma dels dits o la facilitat per digerir alguns aliments, també tenen un component hereditari molts comportaments. El que passa és que heretem les estructures nervioses al cervell que ens condicionen a actuar, a pensar, a sentir, d’una manera determinada.
Per exemple, la visió d’un nen petit ens desperta un sentiment de protecció pràcticament a tots els humans. Però quan s’analitza ens adonem que el mateix sentiment el desencadena qualsevol animal que tingui el cap amb unes proporcions que recordin les d’un nen petit. Front alt, ulls grossos, boca petita... Per això els esquirolets són bonics i “monos”. Perquè quan els veiem el nostre cervell posa en marxa els mecanismes automàtics que indueixen el comportament de protegir als infants.
Això s’aplica a moltes situacions. Moltes més de les que creiem. I quan s’observen les situacions de comportament comunitari passa el mateix. Molts animals tenen implantat en el mateix disseny dels circuits neuronals del cervell comportaments que ajuden a mantenir la protecció del grup, de la tribu. I per això, en Konrad Lorenz escrivia:
“Admetem amb tota franquesa que constitueix una bellíssima experiència sentir un “sagrat” calfred quan cantem l’himne nacional, i resulta massa fàcil oblidar que aquesta sensació equival a “l’eriçament de la vella pell del ximpanzé”; que tota la reacció va dirigida, per sistema contra algun “enemic”; i que avui, quan ja no hi ha els óssos de les cavernes ni els tigres dent de sabre que constituïen, en temps llunyans, una amenaça per l’espècie humana, l’”enemic” és una comunitat de congèneres nostres que –amb el mateix entusiasme que nosaltres– se sent també obligada a la defensa de la seva societat”.
Per això el tema dels himnes és delicat. No puc desertar de la meva qualitat d’ésser humà, i per tant, m’emociono quan sento el “meu” himne. I el fet de comprendre que és una reacció atàvica fixada per l’evolució no li treu gens d’emoció al sentiment que pugui tenir en determinades ocasions. I igualment puc sentir com es desperta un sentiment hostil a alguns himnes que interpreto com els “dels altres”.
Naturalment, que experimenti els sentiments no vol dir que els deixi controlar-me o condicionar el meu comportament. No renunciaré (ningú pot), a la meva part “animal”, però intentaré tenir-la controlada per la meva part “racional”. Quan aquest control es perd és quan comencen els problemes. I això s’aplica a l’himne, les banderes, els equips de futbol i tots i cada un dels símbols que, en més o menys grau, sentim com a propis.
Com no pot ser d’altra manera, aquest mecanisme ha sigut explotat per demagogs des de l’inici dels temps. Igual que quan ens acosten la mà a la cara tanquem els ulls en un gest reflex, també tenim comportaments reflexes pel que fa al comportament social. Però en aquest cas, comprendre les manipulacions ajuda a controlar les respostes. No podré (ni ho prentendré) evitar sentir-me insultat o ferit o afalagat, però si que és útil saber quan algú està fent servir aquestes respostes per fer-nos anar com un ramat.
L’interessant és que és fàcil veure quan els passa als altres, però costa molt més acceptar-ho quan són els “teus” demagogs els que et manipulen.
Ara hi ha portades als diaris parlant de l’insult, la falta de respecte i l'ofensa a l’himne. Unes opinions que no ho entenen quan els dius que en altres ocasions ells també actuen de manera ofensiva, insultant o irrespectuosa.
Rarament recordem que estem jugant exactament amb els mateixos sentiments, condicionats per respostes genèticament programades a les nostres neurones i activats o desactivats per uns pocs i per interessos sovint molt menys nobles del que ens diuen.
Perquè mirat objectivament, únicament es tractava d’un joc de pilota i d’una musiqueta. Però, és clar, som humans i, per tant, no era només això.
Un resum molt breu seria que l’any 985, una flota de vint-i-cinc vaixells comandats per Erik el Roig van marxar d’Islàndia en direcció a unes terres que el cabdill havia descobert uns anys abans, quan el van exiliar temporalment. Va ser ell qui li va posar el nom de Groenlàndia, que voldria dir “país verd” encara que potser això va ser un nom més propagandista que no literal. Al menys quinze de les naus amb uns quatre-cents colons víkings van arribar i van establir dues colònies en aquell territori.
Durant molts anys la comunitat va prosperar i van mantenir contactes i comerç amb el nord d’Europa. A canvi de sal i metalls ells oferien pells de foca i marfil de les morses. La població va arribar fins les cinc mil persones, repartides en unes quatre-centes granges. Amb el temps, van convertir-se al cristianisme, de manera que van fundar algunes esglésies i al segle XIV fins i tot hi havia un bisbat.
Però alguna cosa va anar malament.
L’any 1792, un missioner anomenat Hans Egede va arribar amb idea de convertir-los a la reforma. Però el cas és que ja no hi va trobar ningú. Únicament quedaven runes i restes d’enterraments.
La pregunta és, evidentment, que els va passar?
I la resposta és que encara no ho sabem del cert, però que segurament va ser una combinació de factors. I, amb seguretat, el clima va ser un d’ells.
Quan va tenir lloc la fundació d’aquelles colònies, el clima europeu estava passant un període particularment amable. Entre els anys 800 i el 1300, les temperatures van estar anòmalament per sobre de la mitjana. Per fer-nos una idea, en aquell temps, Anglaterra exportava vi a França! En aquestes condicions, la navegació per l’Atlàntic nord era més fàcil que d’habitual. Les masses de gel flotant eren menys freqüents i es trobaven més al nord encara. Això facilitava molt els viatges dels vaixells víkings i va permetre mantenir el comerç entre Groenlàndia i Islàndia o Noruega. La vegetació a Groenlàndia també havia de ser més important. Potser fins i tot hi havia boscos.
Però després d’aquest període va arribar la “petita edat de gel” un període en el que el cicle de les temperatures va oscil·lar a l’altre costat. Les geleres van prosperar i els hiverns van esdevenir llargs i intensos. Molts rius europeus gelaven i es podia patinar a sobre sense perill. I si a Europa feia fred, les condicions a Groenlàndia havien de tornar-se duríssimes.
Per començar, la navegació es va anar fent més i més difícil fins que el comerç es va aturar del tot. Quan s’analitza les construccions que van deixar els víkings es poden trobar edificis amb parets de fins a tres metres de gruix i amb habitacions cada vegada més petites, de manera que fossin més fàcils d’escalfar. Un escalfament que havia de ser difícil en un indret sense boscos i, per tant, sense gairebé llenya.
Amb uns estius cada vegada més curts, les collites no tenien temps per créixer i l’alimentació va passar a ser quasi del tot depenent de la pesca. Una pesca que, alhora esdevenia més i més difícil. Les restes òssies mostren una progressiva malnutrició i un escurçament de la talla dels habitants d’aquell progressivament més inhòspit indret.
Altres fets també van contribuir. L’arribada dels inuïts va causar episodis de violència. I a sobre, els víkings no van adoptar els costums ni les robes inuïts, millor adaptats a aquell clima. Potser també va tenir algun brot de la Pesta que va assolar Europa en aquell temps. Ja se sap que les desgràcies mai venen soles.
El cas és que finalment van morir tots. Hi ha qui creu que potser van emigrar, però sense gairebé naus ni recursos per fer-les, sembla poc probable. El final segurament va ser molt més dur. Als darrers habitants, desnodrits, després d'alimentar-se dels pocs animals que els quedaven i d'enterrar als seus poca cosa més els devia quedar, a part d'esperar morir de fam o fred.
La gesta que van fer va ser extraordinària, però finalment estèril. Els va faltar la capacitat per adaptar-se als canvis. Aquells costums que els havien anat bé en un clima determinat no els servien quan les coses van canviar. Un error que nosaltres no hauríem de cometre!
En realitat les morts ha sigut quan picava a persones afeblides o a infants, però no per això deixa de ser amoïnant. Tot i que es pot veure per molts mars tropicals i temperats, normalment és una espècie inhabitual a la Mediterrània. Aquí hi arriba provinent de l’Atlàntic.
Però, a part d’emprenyador, la Caravel·la Portuguesa és un organisme absolutament fascinant.
Per començar, i malgrat les aparences, no és exactament una medusa. De fet, ni tan sols és un simple organisme sinó una colònia. Pertany a l’orde dels Sifonòfors, que poden semblar meduses, però que alguns tenen més aviat pinta d’animals de malson, criatures de contes de terror o organismes extraterrestres. La Caravel·la és un dels més normalets, però si mireu aquest vídeo d’un altre tipus de sifonòfor entendreu el que vull dir. Talment Cthulhu reencarnat! (O el Flying Spaguetti Monster)
I de nou, no és un organisme sinó una colònia, on diferents pòlips individuals s’integren en un tot agafant funcions específiques, necessàries totes per la supervivència de la comunitat. En el cas de la Caravel·la portuguesa, a dalt de tot hi ha un neumatófor, que és una estructura que s’ha inflat molt amb gas i que s’encarrega de donar flotabilitat al grup. Altres pòlips han esdevingut gastrozoides, que digereixen les preses que la colònia captura. Als tentacles hi ha els dactilozoides, que tenen la capacitat d’injectar un potent verí i que són el que ens dóna més maldecaps. Finalment els gonozoides s’encarregaran de la reproducció.
Des d’un punt de vista estructural aquests fantàstics organismes semblen estar a mig camí entre les colònies d’organismes i els organismes pluricel·lulars. En tot cas són un bon recordatori que la naturalesa pot mostrar més formes de les que els humans podem arribar a imaginar.
De totes maneres, per interessants que siguin, és una llauna que arribin a les nostres platges. Amb les meduses normals ja tenim prou problemes com per topar ara amb colònies de pòlips dotades de fiblons potencialment letals.
Pel que fa a les picades, en molts indrets he llegit que cal posar vinagre, però la cosa no és tan clara. Un dels problemes d’internet és la facilitat amb que una informació incorrecta es repeteix una vegada i altre. També he llegit que cal fer el mateix que per les picades de medusa normals. Retirar els tentacles que puguin quedar (sense tocar-los amb els dits!), rentar amb aigua salada (mai aigua dolça), posar gel (però no directament sinó ficat dins una bossa) i anar a la Creu Roja, on sabran el que fer.
El motiu de tot plegat és que l’aigua dolça altera les cèl·lules urticants i pot fer que les que encara no han disparat l’agulló ho facin de cop. Amb aigua salada aquest problema no hi és i permet rentar la ferida amb confiança. I el gel serveix per adormir una mica la zona afectada i per reduir el flux de sang cap aquell indret. Així les toxines injectades tindran més dificultat per escampar-se i fins i tot per desencadenar un shock anafilàctic. Però com que el gel acostuma a fer-se amb aigua de l’aixeta, és a dir, aigua dolça, si el poséssim directament activaríem les cèl·lules urticants. Per això cal ficar el gel dins una bossa de plàstic per tal que a la pell hi arribi el fred, però no l’aigua del gel.
I si en veiem una tot nedant, cal vigilar! Molts tentacles són prou petits i transparents com per passar desapercebuts. Per interessant que sigui, millor allunyar-se’n. Aquests organismes és millor admirar-los des de terra ferma.
Però una coincidència divertida fa que el planeta Vulcà estigui més lligat a les emocions dels humans que no pas a la força de la raó. I parlo de l’autèntic planeta Vulcà, no el de Star Trek sinó el del nostre sistema solar. Un planeta que a la fi va resultar que no existia, però en el que molts hi van creure durant força temps.
Tot va començar amb Neptú. Aquest llunyà planeta no va ser exactament descobert sinó que la seva existència es va poder predir primer gràcies a les matemàtiques. Qui ho va fer va ser l’astrònom i matemàtic francès Urbain Le Perrier. Al segle XIX ja coneixien el planeta Urà, però la seva òrbita resultava desconcertant. Simplement el planeta no es movia com hauria de fer-ho i mostrava unes alteracions que empipaven força als astrònoms. Ells ja coneixien les lleis de Newton que governaven el moviment dels astres, però aparentment, Urà no les coneixia gaire bé perquè s’apartava del comportament esperat.
Le Perrier va pensar que potser el problema el causava un altre planeta que, per causa de la seva força de gravetat, causava distorsions en el moviment d’Urà. Amb les dades de les posicions d’Urà va mirar de calcular com hauria de ser aquest llunyà planeta i on hauria de trobar-se en un moment donat. Un cop fets els càlculs va proposar a l'astrònom Johann Gottfriend Galle que apuntés el seu telescopi en determinat punt i en un moment precís i... efectivament! A menys d’un grau de distància del previst van localitzar un nou planeta, que va ser batejat amb el nom de Neptú.
Animat per aquest èxit va girar la seva mirada al costat del Sol, on Mercuri també seguia un moviment que no corresponia amb l'òrbita teòrica que havia de fer segons les lleis de Newton. El plantejament era el mateix. Les alteracions podrien explicar-se per la presencia d’un altre planeta encara més proper al Sol que afectes amb la seva gravetat el moviment de Mercuri. I donada la seva situació tan propera al Sol va proposar el nom de Vulcà, el déu romà del foc.
Durant un temps va tenir lloc una cerca intensa d’aquest planeta interior, però mirar en direcció al Sol és molt complicat i no acabaven de trobar res. Es van muntar expedicions per, aprofitant eclipsis, poder mirar al voltant de la corona solar, però sense èxit. Finalment, però, un astrònom aficionat anomenat Edmont Lescarbault va escriure a Le Perrier notificant que havia observat un punt fosc creuant el disc solar. Els dos homes, un famós astrònom de reconegut prestigi internacional i un aficionat que es fabricava ell mateix alguns dels instruments van reunir-se en una ocasió i Le Perrier va quedar convençut de les explicacions que va rebre.
La descoberta de Vulcà es va anunciar oficialment i Lescarbault va ser honorat amb la legió d’Honor. El problema era que altres astrònoms també estaven mirant el Sol i no havien vist res. Ocasionalment s’anunciava alguna observació i fins i tot van reconstruir l’òrbita de Vulcà, de manera que es va predir on calia mirar durant un trànsit que havia de tenir lloc el març del 1877. Per desgràcia, quan va arribar el dia no van veure res que passés per davant el Sol.
Mica a mica l’entusiasme es va anar refredant i els dubtes es van fer més i més grans. Finalment, a principis del segle XX Einstein va proposar la seva teoria de la relativitat i amb ella va poder explicar que les alteracions en el moviment de Mercuri s’explicaven pels efectes de l’immens camp gravitatori del Sol. No calia cap altre planeta per explicar-ho. Vulcà no existia.
De totes maneres, Le Perrier no va viure prou com per saber-ho. Ell va morir el 1877 convençut d’haver descobert Neptú i Vulcà. I el més curiós és que aquest segon planeta va donar per bones dades molt febles. Però no hi ha res més temptador que et diguin exactament allò que vols sentir.
Les emocions el van portar a enganyar-se. Un error que un autèntic vulcanià com el senyor Spock no hauria comès mai.
La pressió arterial és simplement la pressió que fa la sang contra les parets de les artèries. Com que el sistema circulatori és un circuit tancat, la força exercida pels batecs del cor per empènyer la sang resulta en una determinada pressió als vasos sanguinis. Cal que hi hagi una certa pressió perquè sinó la sang no circularia. Però un excés de pressió pot portar un seguit de problemes. El cor ha de fer més força per bombar la sang, els ronyons se'n ressenten i fins i tot poden aparèixer zones on la sang no hi arriba.
I el metge, per mesurar la pressió el que fa és posar una mena de manguito al braç i un fonendo per escoltar els batecs de la sang quan passa pel braç. Com que hi ha una artèria que passa pel costat de dins del braç, el metge pot sentir els batecs que va fent.
Aleshores amb una pera de goma infla el manguito fins que ens prem ben fort. La idea és fer prou pressió al braç com perquè la sang deixi de circular. Les artèries queden massa premudes i la sang no té prou força per passar. En aquest moment comença a deixar sortir l’aire que ha insuflat dins el manguito alhora que determina la pressió que fa aquest sobre el braç. Arriba un moment en que la sang comença a passar de nou i el metge pot escoltar el batec. Doncs la pressió que fa el manguito en aquell moment és la pressió màxima, que tècnicament es diu pressió sistòlica ja que la sístole és el moviment que fa el cor en contraure's.
Però el metge segueix deixant sortir l’aire del manguito fins que arribarà un moment en que ja deixarà de sentir els batecs de l’artèria. La pressió del manguito ja serà insuficient per notar res i la sang circularà fluidament de nou. Aquest punt és el de la pressió mínima, o diastòlica.
Per això, quan ens mesuren la pressió sempre ens donen dues xifres que són mesures de pressió en mil·límetres de mercuri. La que indica la força de la sang en el moment del batec del cor i la força que fa quan el cor s’està relaxant.
Els valors normals es consideren al voltant de 120/80, però depenen de l’edat, del sexe i de si es pren medicació o no, de manera que cada vegada ha de ser el metge qui ho valori. Però si són massa alts indica que les parets de venes i artèries estan sotmesos a un treball excessiu i cal fer-hi alguna cosa.
La primera, normalment és reduir el consum de sal. Això és perquè la concentració de sal de l’organisme està molt ben regulada i es manté en uns nivells que varien molt poc. Si augmentem la ingesta de sal, cal retenir més aigua per tal que la concentració de sal no es modifiqui. Això fa que la sang tingui més volum de líquid i, si hi ha més volum en el mateix espai, doncs augmentarà la pressió.
Per això en aquests casos val la pena mirar el tipus d’aigua que es consumeix. Algunes tenen moltes sals mentre que altres són més lleugeres en aquests components i resultem millors per hipertensos.
Si amb això no n’hi ha prou, es poden donar fàrmacs que modulin el grau de contracció de les artèries. El múscul de les parets de les artèries pot contraure’s o dilatar-se una mica. Si sempre està massa contret, la mida del pas interior de les artèries disminueix i la pressió augmenta. Com que coneixem prou bé els sistemes de control que té l’organisme per regular això, s’ha pogut dissenyar medicaments que contrarestin l’excés de contracció.
Un altre sistema és aconseguir augmentar la producció d’orina amb diürètics. De nou es tracta de treure un excés de líquid de l’organisme, de manera que el volum de plasma torni a nivells normals. Evidentment, cada solució es pot aplicar a determinades situacions que cal establir prèviament. Per exemple, si hi ha un excés de contracció de les artèries, fer més pipí no ajudarà gaire.
En tot cas, al final ens adonem que al nostre cor li passa el mateix que a nosaltres a la feina. Ja va bé treballar amb una mica de pressió, però sense exagerar.
Ahir vaig llegir al diari una entrevista que van fer a l’Steven Creer, un “especialista en ovnis” que m’ha fet recordar aquells temps quan era jove i m’ho creia tot. Naturalment, els ovnis, les misterioses visites d’extraterrestres que marxen sense deixar rastre són un regal per la imaginació. Sobretot si creus fermament que és molt probable que existeixi vida en altres indrets de l’Univers.
Però una cosa és que hi hagi vida, i una altra de molt diferent és que la Terra sigui el punt de trobada de tots els extraterrestres. Uns extraterrestres que venen, després de fer un viatge inimaginablement llarg, i no fan gaire res. Ocasionalment segresten algú que després explicarà que li han fet uns experiments més o menys misteriosos i que després l’han deixat anar sense més.
També diuen que han posat instal·lacions a indrets com la Lluna. I que hi ha fotos dels astronautes amb aparells extraterrestres per allà. Ja és casualitat que amb la quantitat d’espai que hi havia a la Lluna anessin a posar-se just al costat dels ETs. Almenys, els seguidors d’aquesta conspiració desmunten la que afirma que no van anar a la Lluna.
Una cosa que costa entendre és la gran quantitat de descripcions que hi ha dels extraterrestres. Normalment són d’allò més humans. Un cap gran, dos braços, dos ulls, un color de pell més o menys estrany i una mida variable entre el mig metre i els tres metres. Però sempre amb fesomia més o menys humana. Mai són com cavalls, com escarabats o com cucs. Únicament a les pel·lícules la varietat augmenta malgrat que les formes humanes segueixen sent molt abundants.
I això és més aviat decebedor. Jo esperaria que milions d’anys d’evolució a un altre planeta donin un resultat ben diferent. Ja és casualitat que a altres planetes els camins atzarosos de l’evolució acabin donant el mateix resultat que a la Terra.
D’altra banda, resulta difícil entendre el que fan aquests ovnis. Si venen a contactar amb nosaltres, perquè no es deixen veure? A l’entrevista del diari diu que hi ha avistaments freqüents molts indrets del món. Però veure una cosa estranya al cel no vol dir que “allò” sigui una nau provinent d’un altre planeta tal com accepten amb una facilitat increïble els seguidors del fenomen ovni.
De fet, si el que volen és contactar, doncs poden aterrar al pati del davant de la Casa Blanca, de les Nacions Unides o a la Plaça Roja de Moscou i tothom ho podria veure. I l’explicació que si ho fessin hi hauria un gran pànic al món, doncs que voleu que us digui? Agrair la sensibilitat dels ETs, potser?
Però el més curiós, insisteixo, és la credulitat extrema dels seguidors dels ovnis. Segur que n’hi ha amb un mínim de rigor, però la majoria en tenen prou amb una llum movent-se pel cel o unes marques estranyes al terra per donar per fet que “ells” ja han arribat. I quan mostres algun dubte, o suggereixes alguna explicació alternativa més plausible, però menys interessant, et tracten amb un divertit menyspreu com una víctima de la ceguesa dels científics i de l’ocultisme dels governs o d’obscures corporacions.
...........
Molt bé. El post és més aviat fluixet, però amb tantes emocions amb el Barça, que voleu? Massa nervis i eufòria final per posar-me ara seriós.
Primer el Madrid, i ara ja som a la final. A les dues finals! El triplet és a l’abast! No sé si ho aconseguirem, però el que ens estem divertint en l’intent no té preu.
Aquest Barça si que és d’un altre planeta!
Encara avui ens esgarrifa una mica pensar en la pesta negra, el còlera, la grip espanyola, la malària o la SIDA. Algunes semblaria que ens preocupen menys perquè les associem al tercer món, però quan apareixen notícies que indiquen que les plagues poden arribar fins aquí, torna la por.
Però la història de les malalties presenta algunes coses ben curioses. Per exemple, he topat amb una malaltia de la que no havia sentit parlar, però que durant molt temps va ser un malson per la seva letalitat i, sobretot, per la rapidesa amb que actuava. Se l’anomenava la “Suor anglesa” i segurament no n’heu sentit a parlar mai perquè ja no existeix. Va causar unes quantes epidèmies als segles XV i XVI però després d’una epidèmia final l’any 1551 va desaparèixer i, fins ara, mai més ha tornat.
La característica més impressionant era, com he dit, la rapidesa. Es deia que podies estar “alegre al dinar i mort al sopar”. Això potser era una exageració, però no gaire. L’evolució de molts casos començava al matí amb dificultat per respirar i la mort s’esdevenia l’endemà.
Sembla que el mateix Enric VII va deixar Londres uns dies durant una d’aquestes epidèmies per evitar el contagi, mentre que Anna Bolena, a Surrey, va emmalaltir però va sobreviure. L’ambaixador francès Du Ballay també va tenir sort. Va ser l’únic supervivent d’un grup de divuit persones que s’estaven a casa del senyor de Canterbury.
I tot passava molt de pressa. Hi ha notícies d’un grup de dotze amics que es van reunir per sopar i l’endemà al matí, set d’ells van morir.
La qüestió de la suor no ha d’estar necessàriament relacionada amb la malaltia. Començar a trobar-te malament i tenir dificultats per respirar durant una d’aquestes epidèmies ha de ser prou estressant com per suar de valent.
Però el més empipador és que no sabem que va causar aquelles epidèmies. La malaltia va desaparèixer per no tornar, de manera que únicament podem especular. Que afectes a grups de persones d’aquella manera suggereix una transmissió de persona a persona, però tampoc no es pot excloure un vector, com passa amb les puces de les rates i la pesta.
Durant un temps es va especular amb alguns virus que afecten al sistema respiratori, com els hantavirus. Però el cas és que el quadre no acaba d’encaixar. Per tant, l’únic que podem fer és creuar els dits i esperar que mai no torni.
En realitat potser el virus ja ha desaparegut per causa de la seva excessiva eficàcia. Les malalties que s’escampen més són les que no maten massa de pressa. Amb la grip podem estar una setmana enviant virus a tort i a dret i durant els primers dies ni ens notem malalts. Una malaltia que mata massa de presa no dona temps a encomanar gaires persones i quan l’afectat mor, el virus ho fa amb ell.
L’ideal per un virus, per un bacteri o per qualsevol paràsit és aprofitar-se de l’hoste, però sense passar-se. Si ets massa agressiu amb ell, les probabilitats de reeixir per aquella espècie en concret d’agent infecciós es redueixen molt.
Qui sap si això és el que li va passar a l’agent causant de la “suor anglesa”. En tot cas, millor que ja no hi sigui. No el volem per a res un agent com aquest.
(O, posats a triar una suor anglesa, que sigui la que els causi el Barça el dimecres.)