Per evitar la fi del món

Algunes persones costa de catalogar com altament optimistes o extremadament pessimistes. En tot cas, alguns astrònoms són realment imaginatius. I si no, que es pot pensar d’algú que es dedica a calcular com serà la fi de la Terra i alhora que es pot fer per evitar-ho... d’aquí a set mil sis-cents milions d’anys!

La pregunta a respondre era, quin serà el destí final de la Terra? Doncs ara han calculat que d’aquí a set mil sis-cents milions d’anys el Sol creixerà de mida fins que la Terra caurà dins seu i desapareixerà. Molt abans, però, el planeta haurà esdevingut completament inhabitable.

La clau està en la vida de les estrelles. El Sol, igual que la resta d’estrelles, està fet bàsicament d’hidrogen. Però aquest element, a les pressions i temperatures estel·lars pot patir reaccions de fusió i generar primer heli i després altres elements més pesants. El cas és que aquestes reaccions nuclears generen l’energia que irradia i alhora ajuda a mantenir l’estrella estable. I és que sinó fos per l’energia que irradia, es col·lapsaria degut a l'enorme força de gravetat que genera.

Però el Sol crema molt hidrogen cada segon que passa. I porta així des de fa quasi cinc mil milions d’anys. Encara queda molt hidrogen per consumir, però evidentment res no és infinit i arribarà un moment en que ja no en tindrà prou per mantenir el ritme. Aleshores passaran unes quantes coses interessants. El nucli s’anirà col·lapsant a mida que cremi altres elements, però les capes exteriors aniran creixent. Serà menys brillant, però més gran. Passarà a ser el que anomenem una gegant roja.

I aquí hi ha el problema per la Terra. La mida del Sol creixerà molt, però molt molt. La mida del diàmetre solar es multiplicarà per cent, i això vol dir que serà més gran que no pas l’òrbita de Mercuri, que serà absorbit, que Venus, que també desapareixerà a l’interior del Sol i finalment fins i tot la Terra quedarà engolida.

Naturalment, molt abans l’atmosfera haurà bullit i l’aigua s’haurà evaporat. Les temperatures arribaran a nivells impossibles i l’escorça del planeta quasi es fondrà.

Un final apocalíptic digne d’una història agitada com la nostra. I per nostra vull dir la vida del planeta. La història dels humans resulta irrellevant a escala còsmica.

Però un cop fets els càlculs, els científics, en una demostració d’optimisme increïble han ideat una manera de salvar el planeta.

Caldria buscar algun asteroide que passi a prop de l’òrbita terrestre. Un com el que va fer desaparèixer els dinosaures ja aniria bé. Aleshores l’hauríem de desviar de manera que passés a prop de la Terra en una trajectòria que el fes desviar. Seria com un “flyby” dels que fan les naus que s’envien a explorar el sistema solar, que aprofiten la gravetat dels planetes per desviar-se i rectificar el camí. La gravetat de la Terra desviaria l’asteroide d’una manera notable, però la dada important és que l’asteroide també desviaria lleugerament la trajectòria de la Terra.

Quan enviem una sonda espacial cap l’espai exterior i aprofitem la gravetat de planetes per desviar el camí, no recordem que la petita massa de la nau també modifica la trajectòria del planeta. D’una manera imperceptible, irrellevant, però real.

Doncs un asteroide d’uns quants milions de tones tindria un lleugeríssim efecte sobre l’òrbita terrestre. No n’hi hauria prou per separar-nos fins a una distància de seguretat i per això caldria que l’asteroide anés en la seva nova òrbita fins diguem Júpiter, i allà es desviés de nou de manera que tornés a passar al costat de la Terra per desviar-la de nou una miqueta més.

Si es manté això funcionant durant uns sis mil anys, el nostre planeta podria modificar l’òrbita fins una distància que no seria engolit pel Sol. Fàcil no?

En realitat és dubtós que els humans seguim existint els propers milers d’anys, com per amoïnar-nos pel que passarà d’aquí a milers de milions d’anys.

Però s’ha de reconèixer que te la seva gràcia especular sobre això. El que deia. Un entreteniment per optimistes irreductibles.

La campana portera.

Hi ha elements aparentment inútils o irrellevants que, quan ho mires atentament resulten ser el fet característic o diferencial. Quan un dibuixant de còmics vol pintar una boca cridant, o molt oberta moltes vegades dibuixa un cercle negre al mig de la cara. Però amb això no n’hi ha prou. La cosa millora moltíssim si li afegeix una cosa penjant al mig. De seguida ens ve al cap la campaneta de la gola i reconeixem el dibuix com una boca oberta de bat a bat.

Als nens també els fa molta gràcia la campaneta, fins que un dia la toquen amb el dit i els entren ganes de vomitar.

Però encara que sembli un penjoll inútil, la campaneta, que tècnicament és diu úvula, té la seva utilitat, i també els seus problemes.

La principal finalitat de la campaneta està relacionada amb el fet que les vies nassals i la boca fan un tros de camí plegades. Una escena clàssica del cine negre antic era el protagonista fque fumava tot fent sortir el fum pel nas. És una bona demostració que la boca i la cavitat nassal estan comunicades. Però això pot ser un problema en algunes ocasions.

De vegades estàs bevent una beguda amb gas i alguna cosa et fa riure. Aleshores pot passar una cosa relativament desagradable i és que part de la bromera et puja fins al nas. Però això és excepcional. Quan mengem aquestes coses no passen. En empassar, el menjar va cap a l’estomac, no puja cap al nas. I d’això se n’encarrega l’úvula. La campaneta es tira enrere quan empassem i tapa el camí cap a les vies aèries superiors (o sigui, les foses nasals) de manera que el menjar anirà cap avall.

Aquest mateix efecte de “tap” ajuda a protegir d’infeccions les orelles. Exactament l’oïda interna, que resulta accessible per alguns microbis a través de les trompes d’Eustaqui. I és que realment, al cap tenim forats per tot arreu i tots interconnectats. Un “porter” com la campaneta és molt més útil del que sembla.

També serveix una mica per ajudar a pronunciar alguns sons. Això es nota perquè persones a les que els han tret l’úvula pronuncien diferent alguna consonant. La “b” sona semblant a una “m” i coses així. No és que no puguin generar els sons, que d’això se n’encarreguen les cordes vocals, però els matisos que els acompanyen poden alterar-se. Aquest efecte es notable en alguns idiomes, com l’àrab o el francés, mentre que en altres, com l’anglès, és inexistent.

Però el problema és que moltes vegades l’úvula ajuda a generar sons. Alguns, però no tots, els tipus de roncs es generen per culpa de vibracions de la campaneta. Pot ser bastant desesperant per aquells que dormen al costat del roncaire, però la solució és extirpar quirúrgicament la campaneta. De vegades funciona, però tampoc és un procediment que garanteixi que el ronc desaparegui i hi ha altres maneres menys radicals.

Curiosament, al voltant de l'u per cent de la població té úvula bífida.

I alguns han decidit que també és un indret curiós per fer-se piercings. Però no és una bona idea. Per allà hi passa molt menjar i molts microorganismes que respirem, de manera que les infeccions resulten particularment freqüents. A més, tampoc hi ha una musculatura important, de manera que és fàcil estripar-la. Això pot contribuir a augmentar una mica el percentatge d’úvula bífida de la població.

Quan t’hi fixes, resulta que la campaneta fa més feina de la que sembla malgrat tractar-se d’un mecanisme molt simple. Per això, una vegada més cal recordar la importància de cuidar amb molt carinyo tot allò que penja.

Més placebo

L’altre dia comentava que en el cas de la homeopatia, l’efecte placebo pot ser una explicació molt millor que no pas els suposats mecanismes quasi-esotèrics que defensen alguns seguidors. Però, tot i que l’efecte placebo és conegut i útil, desagrada sempre que s’esmenta com a causa de la millora dels pacients. I això passa també en el cas de la medicina tradicional.

S’acaba de publicar un article on s’ha analitzat l’eficàcia de determinats fàrmacs antidepressius àmpliament receptats arreu del món. I els resultats tornen a posar l’efecte placebo sobre la taula. I en aquesta ocasió són les indústries farmacèutiques les que es reboten contra el placebo.

El que han fet els investigadors és una meta-anàlisi. Això és agafar diferents treballs publicats i fer un tractament estadístic de manera que puguin veure el que hi ha quan es fa servir un nombre extraordinàriament gran de pacients. Això ho han fet en estudis de fàrmacs antidepressius del tipus “inhibidors de la recaptació de serotonina”. Per entendre de que parlem, la marca comercials més coneguda seria el Prozac, però n’hi ha molts més amb diferents noms.

I la conclusió ha resultat ben interessant. En la majoria de casos, el tractament és indistingible del tractament amb placebo!

De fet, sembla que aquests fàrmacs si que ofereixen una millora, però únicament en pacients amb depressió severa. Però per les depressions lleus no tenen cap efecte. En realitat això no hauria de ser una sorpresa ja que la depressió és una de les patologies amb més mitologia al voltant. Una depressió és un problema realment molt greu per qui la pateix. I a sobre de la pròpia depressió ha d’aguantar els consells benintencionats dels qui l’envolten i el volen animar. Ningú li diria a un cec que s’esforci i podrà veure, o a un paraplègic que si hi posa de la seva part igual pot caminar. Doncs és igual de ridícul dir a algú amb depressió que amb voluntat per la seva part podrà sortir del pou.

Una persona amb depressió té un problema bioquímic al cervell. Les connexions entre neurones se’n ressenten i això no té res a veure amb la voluntat o les bones intencions. Per això cal modificar la química del cervell. Una fita que encara ens queda lluny. Però ja disposem de fàrmacs que poden fer-ho. Amb eficàcia limitada, amb molts efectes secundaris i amb totes les limitacions que vulgueu, però ja tenim algunes eines per tractar-la.

L’important és que tot això s’aplica a la depressió clínica. No a estar una mica “depre” perquè la feina em va malament, la novia no m’estima i no arribo a fi de mes. Fem servir la mateixa paraula, però els conceptes són completament diferents.

Però ara resulta que podem prendre una pastilleta i el desànim desapareix, de manera que no resulta sorprenent que els antidepressius siguin uns dels medicaments més receptats al món occidental. Tots hem d’estar al cent per cent sempre i a cada moment, ni que sigui amb l’ajut de la pastilleta. Les alternatives són cansades i difícils. I com deia, la depressió no es cura amb bona voluntat.

La depressió clínica no, però la “depre” si.

I ara sembla que l’efecte que ajuda a molts a tirar endavant no és la inhibició de la recaptació de serotonina sinó que és un efecte placebo. Bé, al qui estava malament li deu ser igual, i el laboratori estarà encantat, però no està de més anar recordant que la paraula depressió no s’hauria fer servir alegrement. Tot i que és difícil i delicat discriminar, perquè insisteixo: una depressió de veritat és un tema molt seriós.

Podem fer un símil amb una altre paraula. Hi ha qui enlloc de dir que està “depre” diu que està molt “cremat”. Doncs és com si prendre pomades per les cremades fos igual d’efectiu que prendre antidepressius. L’únic important és que n’estigui convençut que funcionaran i el placebo de nou es mostrarà en el seu esplendor.

I, tal com passava amb l'homeopatia, els laboratoris farmacològics són els que ara diuen que de cap manera.

Per quin motiu li tindran tanta mania al placebo? Però si funciona!

El gran Solitó

Una onada és una onada. Sembla que no ha de tenir gaire secrets amagats. Els físics les poden mesurar i predir el seu comportament i gràcies a això s’ha conegut també altres tipus d’ones menys visibles. El so, la llum, les radiacions electromagnètiques, tot allò que dóna mal de cap als estudiants quan apareixen les paraules longitud d’ona o freqüència.

Però hi ha ones que presenten un comportament ben particular. Es troben aïllades, úniques, estables, a mida que avancen no perden força, mantenen la forma intacta com una muntanya líquida que es desplaça impertorbable. Com que no acostumen a formar part de grups d’onades sinó que apareixen en solitari, aquestes ones particulars es van anomenar “solitons”.

El primer solitó que es va reconèixer com a tal va sorgir en un canal l’any 1834. A Edimburg, un enginyer escocès anomenat John Scott-Russell estava badant mirant com uns cavalls arrossegaven una barcassa per un canal. Però quan els animals es van aturar, el moviment de la barca va generar una gran onada que va començar a desplaçar-se a gran velocitat seguint el canal. Era molt més gran que les onades habituals i va cridar l’atenció de l’enginyer que va començar a córrer al darrera de l’ondulació de l’aigua. Diu que la va seguir durant més de dos quilòmetres abans de perdre-la de vista.

Allò el va intrigar i va començar a fer proves en canals. Mica a mica va anar comprenent el funcionament particular d’aquelles ones que un cop posades en marxa mantenen el seu ritme impertorbable. No modifiquen la seva velocitat segons canvia el terreny, no fan crestes que puguin trencar, no canvien la seva forma. Com si no hi hagués res més al món. Realment el nom de solitons resulta ben escaient.

I encara que no ho sembli, de tant en tant trobem solitons. L’exemple més fascinant no el podem veure a simple vista, però l’hem observat en moltes fotografies. La gran taca roja de Júpiter.

Al peu de figura de moltes fotografies es diu que aquella gran taca vermella, d’un diàmetre de més del doble que la Terra, és una gran tempesta anticiclònica que està girant al voltant de Júpiter des de fa segles. La taca es desplaça girant en sentit antihorari al llarg de l’equador del planeta gegant. Doncs bé, la gran taca roja és un exemple extraordinari d’un solitó.

En realitat la gran taca si que modifica la seva forma. Si comparem les imatges i els dibuixos de fa un segle es pot notar que les seves dimensions s’han reduït notablement. Encara és molt gran, però ja no tant com a principis del segle XIX. Per compensar-ho, s’està formant una altra taca de resultats de la fusió de tres vòrtex menors. Potser d’aquí un segle la taca haurà desaparegut.

Però s’ha de reconèixer que un fenomen com aquest que la seva durada es mesuri en segles és realment notable!

I en tot cas, sempre fa gràcia pensar que ara podem comprendre com funciona un huracà titànic a Júpiter gràcies a que un enginyer es va fixar en una curiosa onada d’un canal d’Edimburg.

Fragilitat desconeguda

Ara fa mesos que no hi pensem, però segur que estan allà, esperant per fer-nos la vida complicada i, potser, amargar-nos alguns dies de vacances. Vistes en fotografies són realment boniques, però quan les tenim a prop resulten particularment desagradables. Perquè, a qui li agrada, durant l’estiu, nedar envoltat de meduses?

Però cada vegada n’hi ha més. I segurament moltes més que no ens pensem. L’alarma dels banyistes quan arriba un banc de meduses a la platja és el que surt a la tele i el que recordem la majoria, però els problemes poden ser més importants. Si ets pescador i la xarxa surt plena a bessar de meduses en lloc de peix, allò és un problema greu. Si treballes en una indústria i les meduses tapen les captacions d’aigua per refrigerar, allò és un problema. I si l’industria és una central nuclear no cal dir-ho! Però totes aquestes coses estan passant i cada vegada més.

La gran proliferació de meduses a mars d’arreu del món no és sinó un senyal que les coses estan modificant-se a l’ecosistema marí. Cada vegada hi ha menys predadors de meduses, perquè els hem pescat nosaltres. A més, la temperatura de l’aigua experimenta una tendència a pujar, cosa que els va molt bé. Per tant, no ens ha de sorprendre que les meduses creixen sense control.

Però ara, que els nostres ulls s’hi han fixat, de cop hem descobert que poques coses en sabem. Si, les tenim ben classificades. I quan estudiàvem a l’escola vàrem dibuixar l’esquema de la medusa en el tema “cnidaris i celenteris”. Però la realitat és que tenim molt poques dades de la vida de les meduses.

El motiu és doble. Per un costat no tenien massa interès. El purament científic, és clar, però sense interès comercial no hi havia grans subvencions per estudiar-ne la biologia en detall. Coneixem les meduses que viuen prop de les costes, però ningú anava al fons del mar a estudiar les meduses.

I l’altre problema eren els mètodes d’estudi de l'oceanografia. L’habitual era recollir mostres submarines des de vaixells oceanogràfics fent servir xarxes a diferents fondàries. Així es feien els mostrejos que indicaven el tipus i la quantitat d’espècies que habitaven els mars.

Però aquest mètode no serveix per les meduses. Les xarxes les esclafen i quan arriben a la superfície moltes vegades en queda únicament una pasta gelatinosa trencada i difícil d’identificar. La seva fragilitat feia que quan es feien sondeigs passessin desapercebudes o s’infravaloressin molt. N'hi ha que quan pugen a la superfície i varia la pressió simplement es desfan.

Ara les coses comencen a ser diferents. Disposem de nous mètodes que permeten estudiar-les. Els investigadors s’embarquen en submergibles per anar allà baix a veure el que hi ha i, sobretot, s’ha despertat l’interès per conèixer millor aquests bellíssims alhora que indesitjats hostes del mar.

I sobtadament ens adonem que potser hi ha moltes més meduses de les que ens semblava. No ho hauria dit mai, però hi ha qui opina que pràcticament una tercera part de la biomassa marina poden ser meduses. Això és molta substància gelatinosa flotant per tot arreu!

Però encara ens queda molt per saber. Quan temps viu una medusa? Doncs en molts casos no ho tenim clar. A una fràgil medusa difícilment li pots posar detectors que emetin senyals de radio com als peixos. Per tant fa de mal dir quins desplaçaments arriben a fer. Podem deduir coses, però no podem fer un seguiment com a les balenes.

Les meduses són uns dels éssers vius que ens resulten més estranys. Uns autèntics àliens respecte a nosaltres. Llàstima que n’hi hagi tantes, que siguin urticants i que siguin tant fastigoses al tacte. Tot plegat, un motiu més per mantenir altes les poblacions dels seus depredadors, tonyines i peix espasa entre molts altres animals marins.

Això si. Cal reconèixer que algunes tenen unes formes espectacularment boniques

Pensant en les musaranyes

Fa una certa gràcia pensar que algunes persones poden dedicar la seva vida a pensar en les musaranyes. De fet, fins i tot cobren per fer-ho! Òbviament parlo d’alguns experts en micro-mamífers. Per ells, les musaranyes resulten un tema prou interessant com per dedicar-hi molts pensaments. I és que segurament qui es va inventar la frase de “estar pensant en les musaranyes” no devia conèixer gaire aquests animalons. Però és que realment són uns grans desconeguts.

En realitat deuen ser tant poc coneguts que, mentre buscava enllaços per informar-me sobre les musaranyes he trobat una perla periodística on afirmen que “...han descubierto que las musarañas vivieron en Albacete, así como en otras zonas de la Península como Granada o Teruel y en el sur de Francia, hace unos seis millones de años.... y que permaneció en nuestro país y nuestra provincia hasta hace dos millones de años, cuando se extinguieron.”

No està malament sinó fos per un petit detall. Les musaranyes encara viuen a la península ibèrica i no estan ni molt menys extingides. Una dada que el periodista sembla que no va tenir temps de contrastar. El que deia: Que poc conegudes són les musaranyes!

I això que ostenten uns quants rècords. Per exemple, la musaranya etrusca (Suncus etruscus) és el mamífer més petit que coneixem per ara. Mesura poc més de tres centímetres (més un parell de la cua) i pesa un parell de grams.

Però per ser petit té molt males puces. És ferotgement territorial i francament agressiva amb els seus congèneres. Amb la resta de mamífers no, perquè amb aquestes mides no es pot fer gaire la valenta.

Però el que impressiona és el ritme frenètic del seu metabolisme. Per fer-nos una idea podem pensar que el cor li batega a més de mil pulsacions per minut. Com per intentar prendre-li el pols! També destaca la sang de la musaranya, que conté una quantitat enorme de glòbuls rojos. I tot això per mantenir un metabolisme que crema calories desesperadament.

La conseqüència és que han d’estar menjant a tota hora. Tant que cada dia ingereixen l’equivalent al seu propi pes en menjar. Com si els humans haguéssim de cruspir-nos setanta quilos de menjar diàriament. I si paren de menjar es nota de seguida. Algunes musaranyes poden perdre el vint per cent del seu pes durant la nit! I altres, si passen més de sis hores sense menjar poden literalment morir de fam. Com que la dieta és sobretot d’insectes, quan descobreixen un formiguer ha de ser un banquet per elles.

En realitat la vida d’una musaranya és bàsicament anar corrents buscant menjar, sempre i a tota hora.

Tot plegat és conseqüència de la seva mida. Com més petits són els animals més alta és la taxa metabòlica. Les pèrdues de calor a través de la pell són cada vegada més importants per un efecte de geometria i física. La relació entre la superfície i el volum augmenta a mida que l’objecte és més petit. Per això els elefants i les balenes tenen ritmes vitals molt tranquils i els ratolins i les musaranyes els tenen tant elevats.

I, encara que ho sembli, les musaranyes no estan emparentades amb els ratolins. Malgrat que musaranya voldria dir “ratolí-aranya”, tenen més parentesc amb els talps que amb els cosins d’en Mickey.

La seva vista no és que mati, però l’olfacte i l’oïda són excel·lents. Potser això té a veure amb una altra particularitat de les musaranyes: són els únics mamífers terrestres que, igual que els ratpenats, disposa d’ecolocalització. Emeten sorolls per captar els ecos i fer-se idea de l’ambient que les envolta. Això s’ha vist per alguna espècie de musaranya i no se sap si és un fenomen general.

I no serà per falta de candidats. Parlem de la musaranya, però és coneixen més de dues-centes seixanta espècies diferents de musaranyes. Tot un èxit evolutiu!

De manera que un respecte amb les musaranyes! Simbolitzen tot un món que tenim al davant i que, normalment, ens passa desapercebut. I mira que van bé per eliminar insectes!.

La poma daurada

L’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica va representar un abans i un després en la història de la humanitat. Moltes coses van canviar per sempre a partir d’aquell moment i no està de més recordar que sense aquell descobriment, Catalunya no seria el que és. I és que un dels fets diferencials, una de les característiques més nostrades, un dels detalls que caracteritzen la nostra cultura, prové directament de terres americanes. Gràcies a Colom ara podem gaudir de la delícia que condensa simplicitat i sofisticació, una combinació perfectament equilibrada dels fruits de la terra, el plat català per excel·lència, el pa amb tomàquet! I és que el tomàquet és un fruit originari d’Amèrica.

En realitat la mateixa paraula tomàquet (tomatl) és d’origen nàhuatl, una llengua parlada durant l’imperi dels asteques i que encara avui parla més d’un milió de persones a Mèxic.

Però els tomàquets dels asteques eren realment diferents dels que estem acostumats a menjar actualment. L’origen del tomàquet (Solanum lycopersicum) és una planta silvestre de fulles relativament verinoses. En realitat, tota la família de les solanàcies, de la que el tomàquet en forma part, son plantes riques en alcaloides com la solanina, que fan que siguin més o menys tòxiques. En el cas del tomàquet, però, el fruit és perfectament comestible.

I inicialment eren uns fruits molt petits i de color groc. Va ser amb la domesticació del tomàquet, amb la selecció de diferents varietats i amb l’ajuda de la moda i de la revolució francesa que va imposar-se la forma que ara consumim. Els primers tomàquets que van arribar a Europa ja portaven molt de temps de selecció per part dels pagesos de centreamèrica. Eren fruits de color groc o daurat, d’aquí el nom italià de “pomodoro” (poma daurada) però que inicialment no van tenir gaire èxit entre els cuiners europeus.

Diuen que l’aparició de les varietats de color vermell no va fer que se’n consumís més fins que, durant la Revolució Francesa, els revolucionaris li van trobar la gràcia a menjar un fruit de color vermell, que era el color de la Revolució. I ja sabem el poder que tenen les modes.

El cas és que ara disposem de centenars de varietats de tomàquet amb tota mena de característiques de forma, mida, color i valor nutritiu que pugueu imaginar. També hi ha tomàquets transgènics, els "FlavrSavr", als que li han eliminat la poligalacturonasa, una proteïna que fa que les parets es facin malbé quan madura massa, de manera que es manté durant molt més temps.

Com que tenen poques calories i moltes vitamines, fibres, minerals i similars, es considera un aliment molt saludable. Però com sempre, tot té un costat bo i un de més fosc. Un dels problemes que s’ha comentat referents al tomàquet és que és ric en àcid oxàlic. Això no és dolent per si mateix, però aquest àcid s’uneix amb el calci i el conjunt esdevé insoluble, de manera que no es pot absorbir. Això pot fer que una dieta molt rica en tomàquet porti problemes de falta de calci.

En realitat, quan mires llistes de contingut d’oxalat, el tomàquet en té, però tampoc és cap exageració. Els espinacs l’enciam o fins la xocolata o en tenen molt més, de manera que no acabo d’entendre la prevenció en el cas del tomàquet. En tot cas, una vegada més n’hi ha prou amb fer dieta variada per evitar problemes.

Del tomàquet també diuen que és diürètic, que té fibra, que va bé per moltes malalties... Però a part del pa amb tomàquet, a mi sempre em porta el record d’un plat de tomàquet i mozzarela, amanit amb herbes de Provença i oli aromatitzat, en un indret del Sud de França. Una altra combinació extraordinària que cal agrair en part al descobriment d’Amèrica.

La milla nàutica

Reconec que sóc un gran admirador del sistema internacional de mesures. Una de les grans aportacions de la Revolució francesa a la cultura. Sistema que unifica i relaciona totes les unitats emprades per mesurar-ho tot. Que a més, funciona amb múltiples de deu, de manera que els càlculs és faciliten moltíssim. I finalment, que no depèn de convencionalismes absurds, com la mida del peu de no-se-quin rei.

De manera que quan es fan servir altres unitats de mesura ho trobo francament empipador.

I aquest empipament arriba a la indignació quan recordo missions com la Mars Climate Orbiter que es va estavellar perquè es van fer un embolic amb les unitats de mesura i van confondre milles amb quilòmetres.

Però hi havia el tema de les milles nàutiques em tenia intrigat. Una milla nàutica mesura aproximadament 1852 metres. Un número curiós. Per quin motiu tots els navegants prefereixen fer servir milles nàutiques en lloc de passar-se als quilòmetres? A més, les milles nàutiques són diferents de les milles terrestres, que deriven de l’època dels romans. Aquestes si que es van substituint amb més o menys facilitat pel sistema internacional. Però les nàutiques no.

Doncs la qüestió és justament que les milles nàutiques serveixen per anar pel mar (o per la navegació aèria), on és molt difícil saber si has avançat un quilòmetre o no. Més que difícil és que durant molt temps, simplement no es podia. L’aigua sembla tota igual. No pots marcar una onada i contar mil metres des d’allà. Tampoc val deixar una cosa flotant, perquè sempre hi ha corrents que ho desplacen tot.

Aleshores, com establir distàncies? Doncs aprofitant el fet que la Terra és una esfera i que gràcies als astres ens podem orientar sobre aquesta esfera. Al mig del mar no podem dir si hem avançat deu quilòmetres o mig metre, però mirant la posició de les estrelles podem saber a quina latitud ens trobem. D’una manera “relativament” fàcil es pot calcular quants graus cap al nord o cap al sud ens hem desplaçat.

Doncs d’aquí surt la definició de milla nàutica, que és “la distància equivalent a un arc d’un minut sobre un cercle màxim”. I això que vol dir? Doncs que si imaginem que la Terra és una esfera ben feta, podem marcar un angle des del centre de la Terra que faci un minut d’arc. Cada grau de la circumferència es divideix en seixanta minuts d’arc, de manera que una circumferència (de 360 graus) tindrà 360 x 60 = 21.600 minuts d’arc.

Ara agafem la mida de la circumferència més gran de la Terra, que és a nivell de l’equador, ja que no és una esfera perfecta. Doncs si dividim la mida de l’equador, uns 40.000 quilòmetres, entre els 21.600 minuts d’arc ens surt que cada minut d’arc a la superfície de la Terra mesura 1,852 quilòmetres. O en altres paraules: una milla nàutica.

De manera que si et trobes al mig del mar i vols saber quan t’has desplaçat no has de mirar la superfície. Has de mirar al cel, calcular la teva posició respecte de les estrelles (mirar el GPS és trampa!) i calcular quants graus t’has mogut. El nombre de minuts d’arc serà el de milles nàutiques que has fet.

Com que la Terra no és una esfera perfecta, cada país va mesurar les milles nàutiques pel seu compte i van obtenir valors molt semblants però no exactament iguals. Això va ser una font de problemes, però es va anar uniformitzant a base de calcular la mitjana de diferents llocs i de diferents mesures. Va ser al 1929 quan es va establir que una milla nàutica serien exactament els 1.852 metres. Mica a mica altres països s’hi van anar afegint. Fins i tot els anglesos van fer-ho al 1970 trencant la seva proverbial tossuderia a fer-ho tot diferent de la resta. Cal dir que la diferència era poca. L’antiga milla de l’almirallat anglesa mesurava 1.853 metres.

De manera que efectivament, la milla nàutica si que és una unitat intel·ligent i raonable. Res a veure amb la milla terrestre que els anglosaxons encara fan servir, que deu tenir una història interessant, però que ja tocaria guardar al calaix dels records.

Energia inabastable

Hi ha notícies que requereixen una mica de reflexió abans de decidir si són bones o dolentes. Ni que siguin uns segons, perquè tot té contrapartides i el que sembla dolent pot ser un cop de sort. Doncs avui he topat amb una d’aquestes informacions. El primer pensament que m’ha vingut al cap ha sigut: punyeta, tan lluny no serveix! I un segon després m’he dit: De fet, gràcies a Deu que no serveix!

Actualment encara hi ha la sonda Cassini orbitant el planeta Saturn, continua obtenint informació sobre el fantàstic gegant dels anells i continua ampliant la cartografia i les dades sobre el principal satèl·lit, Tità.

Fa temps se sap que l’atmosfera de Tità és rica en metà i altres hidrocarburs. No és exactament petroli, sinó que es tracta de metà, età, potser acetilè i altres compostos derivats del cicle del metà. Tot plegat formant núvols de color taronja i, ara ho sabem, llacs i mars de metà. S’especula molt si la Terra, abans que la vida hi fes aparició, va ser un indret semblant.

La dada interessant és que aquesta barreja de metà amb una mica d’altres gasos com età, nitrogen o CO₂ és el que anomenem gas natural. Si, és el gas que fem servir per escalfar els pisos, fer funcionar plantes energètiques i que comprem a través de gasoductes provinents d’Argélia o de Rússia. Doncs aquest gas, forma núvols i cau en forma de pluja a Tità.

I el cas és que ara s’ha pogut fer una estimació de la quantitat total d’hidrocarburs que hi ha i resulta que Tità conté centenars de vegades més gas natural que totes les reserves de la Terra. En realitat podem ajuntar tots els hidrocarburs de les reserves de la Terra (gas i petroli) i únicament representen una petita part de la quantitat que hi ha caient en forma de pluja o recollida als llacs i mars de Tità.

Un indret realment desagradable per viure-hi, però amb una disponibilitat energètica incomparable!

La llàstima és que es troba allà, fora del nostre abast, ara que les reserves van mostrant senyals d’esgotament.

I aquí m’ha vingut el segon pensament. Segur que és una llàstima? Potser tenim molta sort de no disposar de tants hidrocarburs. Si els podéssim aprofitar, a preu de petroli baratet, no hi hauria atmosfera que resistís l’enorme abocament de gasos hivernacle que causaríem. Els humans som bons alhora de trobar recursos i de buscar manera de progressar. Però som excel·lents quan es tracta de buscar excuses per justificar el que no és justificable. Que tot aquell gas causaria un efecte hivernacle monstruós serviria per exigir que els altres anessin amb compte, però segur que el nostre país o la nostra indústria (sigui el país i la industria que sigui) necessitarien ser una excepció justificada per motius econòmics, històrics, estratègics o els que sigui.

Per tant, potser és una bona cosa que s’acabi el petroli i que no puguem porter els hidrocarburs de Tità fins aquí.

De totes maneres, l’enginy dels humans no s’ha de menysprear. Potser es trobarà la manera d’aprofitar aquell immens dipòsit d’energia que representa la gran lluna de Saturn sense fer-ho en forma de gas. Ara no en tinc ni idea de com es podria fer, però si algú pensa una manera de fer-ho que surti a compte segur que l'exploració espacial viurà una edat daurada en poc temps.

La curiositat i les ganes de saber són motors poderosos que han empès als humans a endinsar-se sempre més enllà de les fronteres conegudes. Però l’ambició és un impuls encara molt més intens. I a la llarga sospito que serà el que ens permetrà colonitzar l’espai.

I és que ben mirat, un planeta ple d’energia en forma de mars d’hidrocarburs és un bon premi per aquell que trobi la manera d’aconseguir-lo.

Bona i mala llet

Els humans som mamífers i, per tant, és comprensible que la llet sigui un aliment excel·lent pels infants. La llet materna conté tot el necessari per créixer i desenvolupar-se. Però a partir d’una determinada edat, la llet deixa de ser un aliment tan bo per moltes persones. A l'edat adulta, gairebé la quarta part de la població dels països mediterranis no tolera la llet. I a Àfrica aquesta intolerància arriba gairebé a la totalitat dels adults i pot aparèixer en els nens molt aviat, a partir dels dos o tres anys. De manera que, de vegades, la llet pot no ser tan sana com ens deia l’àvia.

En paraules tècniques es parla d’intolerància a la lactosa. Un quadre de dolors abdominals, diarrea, gasos, malnutrició i creixement lent en els nens i que es relaciona directament amb el consum de llet. L’aliment que ens dóna la vida en les primeres etapes de la vida, pot arribar a ser un problema important a partir de determinat moment.

El causant és la lactosa, que és el sucre que es troba principalment a la llet. A nivell molecular la lactosa és una molècula composta per dos sucres units: la glucosa i la galactosa. El cas és que per poder absorbir la lactosa primer cal trencar la unió dels dos sucres i després el cos absorbeix perfectament tant la glucosa com la galactosa. I de trencar aquesta unió s’encarrega una proteïna, un enzim anomenat lactasa, que fabriquen les cèl·lules del budell.

Els nens petits en tenen molta de lactasa, però a mida que ens fem grans n’hi ha que cada vegada en fan menys, alguns en fan molta menys i finalment hi ha qui deixa de fer-ne del tot. Aquí té la darrera paraula la genètica. Els nivells de lactasa que tindrem de grans depèn de la nostra herència genètica.

Però, és clar, si el budell deixa de fer lactasa, la molècula de lactosa no es trenca en dos i no la podem absorbir. De manera que es quedarà dins el budell. Això no tindria més importància sinó fos pel fet que els bacteris que viuen dins del nostre budell si que poden alimentar-se de lactosa. I quan ho fan, quan disposen de molta lactosa, doncs comencen a créixer més del que tocaria, a fermentar la lactosa i a generar productes residuals que no haurien de fer. Això és el que causa dany a les parets del budell, gasos i alteracions en les cèl·lules que s’encarreguen d’absorbir el menjar.

De manera que en poc temps no tan sols deixem d’absorbir la lactosa sinó que tot el mecanisme de captació d’aliments queda malmès.

La solució és aparentment senzilla. N’hi ha prou deixant de prendre llet. En ocasions també es poden prendre càpsules amb l'enzim, la lactasa, per ajudar a digerir la llet. Però en els casos severs d’intolerància, fins i tot una petita quantitat de lactosa pot ser suficient per causar problemes, i aleshores la vida es torna molt complicada, perquè moltíssims aliments incorporen derivats de la llet (entre ells la lactosa) en la seva composició. Molts embotits, cereals, productes precuinats, el pa, les sopes instantànies i fins i tot molts medicaments. Si un dia mireu la composició dels productes del supermercat us adonareu de com de difícil pot ser aconseguir una dieta sense res de derivats lactis.

I la causa d’aquesta pèrdua de l’enzim lactasa pot ser deguda al fet que abans de l’aparició de l’agricultura no era normal que els humans s’alimentessin de llet passat el període d’alletament. Com que l’enzim ja no era útil es substituïa per altres a mida que creixíem. No va ser fins l’aparició de l’agricultura quan va aparèixer una pressió positiva que afavorís mantenir l’enzim al budell durant més temps. Sembla que hi ha una certa correlació entre el moment en que va aparèixer l’agricultura en una població i els nivells i l’edat d’aparició de la intolerància a la lactosa.

Per això de vegades cal anar amb compte. Antigament s’enviava llet en pols per ajudar als nens d’Àfrica sense tenir en compte que per molts, a partir de certa edat aquella llet els causava més problemes que solucions.

La llet és un molt bon aliment, però això no vol dir que ho sigui sempre ni per tothom.

L'adéu d'un dofí

Estem tristament acostumats a les llistes d’animals extingits o dels que estan en perill d’extinció. Inexorablement van caient una i altre espècies d’animals i plantes, i cada vegada que això passa és una pèrdua irreparable per la història del nostre planeta. I de vegades, aquesta desaparició es fa agònicament lenta, com en el cas dels dofins del riu Yangtsé.

Quan pensem en dofins, de seguida ens els imaginem fent salts al mar o recordem alguna actuació en un aquari. (I alguns recordem una blogaire amant dels dofins). Però rarament ens passa pel cap un riu. Però el cas és que el baiji, que és com també s’anomena el dofí d’aleta blanca del Yangtsé (Lipotes vexillifer) és un dofí que viu en aigua dolça des de fa uns vint milions d’anys.

I no a qualsevol aigua dolça, perquè únicament ha colonitzat el riu Yangtsé, a la Xina. Hi ha altres espècies de dofins d’aigua dolça, la majoria en perill, ja que totes necessiten el mateix, aigües abundants i de bona qualitat. De fet, la presencia de dofins es considerava un bon indicador de la salut del riu.

Però amb el despertar econòmic de la Xina els rius han patit grans modificacions. La construcció de la gran Presa de les Tres Gorgues, que constitueix la major central hidroelèctrica del món a més de permetre regular el cabal de riu ha sigut un factor important. Però també la contaminació que mostra el riu, l’augment en el tràfic fluvial i, com sempre, la pesca sense control. En aquest cas es practicava amb descàrregues elèctriques o amb explosius. Pocs mirament per un mamífer en extinció.

Quan va ser evident el risc que corria l'espècie es va dissenyar un santuari per mirar de recuperar-ne la població. Malauradament es va arribar tard.

Als anys vuitanta encara en quedaven uns quatre cents exemplars. Però el cas és que al 2004 es va veure amb vida un dofí d’aleta blanca del yangtsé per darrera vegada. Per verificar-ho es va organitzar l’any 2007 una expedició amb l’objectiu de mirar de trobar més exemplars, però després de sis setmanes voltant el riu van abandonar sense cap resultat.

A partir d’aquell moment es va considerar extingit. No definitivament perquè han de passar cinquanta anys per tal de posar una espècie a la llista de definitivament extingits, però a la pràctica ja no hi havia esperança.

I malgrat tot, la vida dóna sorpreses.

Menys de tres mesos després, va saltar la sorpresa i es va veure un exemplar del dofí amb vida. Els passatgers d’un vaixell van filmar una taca blanca que nedava a prop d’ells i representants de l’Institut d’Hidrobiologia de l’Acadèmia de Ciències Xinesa han confirmat que efectivament es tracta d’un baiji.

De manera que la data definitiva d’extinció es retarda una mica. Malauradament amb un únic exemplar no hi ha res a fer. Fins i tot en el cas que apareguessin unes poques femelles seria molt difícil reflotar l’espècie. Per mantenir la variabilitat genètica mínima que els fes viables cal un nombre mínim d’exemplars. El dofí del riu Yangtsé està fent les darreres cabussades de la seva història.

Tant de bo aprenguéssim la lliçó i no esperéssim fins que ja sigui massa tard per fer alguna cosa per moltes altres espècies que aviat seguiran el mateix camí. Cada vegada que una desapareix és una pèrdua irreparable per tots nosaltres ja que empobreix molt el nostre planeta. L’únic lloc de l’univers on ara per ara podem viure.

Esquivant les defenses

Des que la cirurgia va disposar de les tècniques i la metodologia per efectuar trasplantaments d’òrgans que ens anem familiaritzat amb el gran problema d’aquesta tècnica mèdica: el rebuig.

El rebuig és una conseqüència inesperada del nostre sistema immunitari. Un conjunt de cèl·lules destinades a identificar i destruir agents patògens, bacteris, virus, paràsits, que intentin colonitzar el nostre cos. No hi ha dubte que sense el sistema immunitari no sobreviuríem gaire temps en un ambient ple de microorganismes.

Per identificar els agents patògens el sistema immunitari ha evolucionat d’una manera que fa que dissenyi reacció defensiva contra pràcticament tot. Després, durant el desenvolupament embrionari, aquelles cèl·lules que reconeguin alguna cosa del nostre cos seran eliminades, de manera que al final únicament queden les que reconeixen qualsevol cosa que sigui aliena al nostre cos. Així, no importa quin sigui el microorganisme amb el que topem, la nostra resposta immunitària es mobilitzarà ja que no serà identificat com a “propi”.

Un mecanisme elegant, eficaç i imprescindible, però que es posa en marxa quan hi ha un trasplantament d’òrgans ja que el nou teixit es reconeix com “aliè” i per tant ha de ser destruït. Tant bon punt la sang del receptor entra en contacte amb les cèl·lules del teixit trasplantat sona l’alarma i es mobilitzen els limfòcits del nostre cos. Per això, fins que no van aparèixer els fàrmacs immunosupressors, els trasplantaments no van tenir l’èxit que tenen ara.

De totes maneres, quan es va comprendre el mecanisme del rebuig es va plantejar un interrogant. Perquè hi ha una situació en la que un cos estrany pot estar dins el cos, amb contacte amb la sang i sense iniciar la resposta immunitària. Aquesta situació és l’embaràs.

A mida que l’embrió i després el fetus es va desenvolupant, es va alimentat amb sang provinent de la mare. I la criatura té moltes proteïnes que són alienes al cos de la mare. La meitat de la informació amb que es fabriquen prové del pare, per tant, la sang de la mare hauria d'identificar-les com alienes i actuar en conseqüència!

Evidentment, qualsevol organisme que indueixi una resposta immune contra les seves cries serà eliminat ràpidament per la selecció natural, però el cas és que encara no està gens clar com el fetus pot esquivar la resposta immune materna.

Sembla que la placenta hi té molt a veure. A més de fer de filtre entre la sang materna i fetal, la placenta fabrica compostos que poden actuar com a moduladors dels limfòcits materns. Per això es busquen en factors alliberats per la placenta nous fàrmacs per controlar el rebuig en trasplantaments d’òrgans, però també com a tractaments per malalties autoimmunes.

Uns bons candidats són unes proteïnes anomenades PSG (per Pregnancy-Specific glicoproteins). Es fabriquen durant l’embaràs i s’ha vist que si hi ha nivells baixos d’aquestes PSG la probabilitat d’avortaments espontanis i de problemes durant l’embaràs augmenta molt. La gràcia és que també s’ha vist que un dels efectes que tenen és modular la resposta immune, de manera que s’activi amb menys facilitat i de manera menys agressiva. Això podria explicar per quin motiu dones afectades amb malalties autoimmunes de vegades milloren durant l’embaràs.

Però queden moltes preguntes a l’aire. El sistema s’ha de regular, però si es desactiva molt les infeccions podrien afectar molt durant l’embaràs. És perillós desactivar el sistema de defensa. Com es regula tot això?

Moltes preguntes i poques respostes encara. Quan comprenguem com s’ho fa l’organisme de la mare per seguir defensant-se, sense afectar el fetus segur que podrem dissenyar noves estratègies per tractar moltes malalties autoimmunes i facilitar molt la vida dels pacients trasplantats.

Curar prenent ... no res

Els tòpics són únicament això, tòpics, fets que es donen per suposat sense gaires precisions. A la pràctica tots sabem que ni els catalans són tant treballadors, ni tots els espanyols són toreros. I igualment passa amb els científics. Teòricament es basen en les dades objectives i fan els experiments sense pressuposar el que ha de sortir, però la realitat és ben diferent.

Un ja té una teoria al cap quan s'encara amb un problema. L'educació, l’escola on t’has format, els últims experiments que has fet o el darrer treball que has llegit fan que estiguis posicionat, vulguis o no. El motiu és ben senzill, els científics són tant humans com tothom.

Per això hi ha temes que creen molta controvèrsia i discussions ferotges en les que és impossible opinar d’una manera objectiva, neutral i serena.

I a mi això em passa amb l'homeopatia.

De manera que no pretenc mostrar un punt de vista objectiu. I per no confondre a ningú, reconec d’entrada que jo no me la crec l’homeopatia. Em sembla una presa de pèl i un negoci descarat.

Ara bé, admeto que puc estar equivocat. Però ara mateix ho dubto.

L’homeopatia és una medicina alternativa pensada per un metge alemany, en Samuel Hahnemann, al 1796. Cal dir que la medicina tradicional en aquells temps era molt bèstia, de manera que segurament resultava preferible l’homeopatia. Però això era fa molt temps. Les coses han canviat bastant des d’aleshores.

El principi és que els símptomes que provoca una substància tòxica en una persona sana poden ser curats per un remei preparat amb la mateixa substància tòxica però a molt baixes dosis. Just al contrari que la medicina tradicional.

El problema és que dilueixen tant els fàrmacs que fan servir, que a la pràctica no queda res del fàrmac en allò que donen al pacient. Si es fan els càlculs trobes que poden preparar medicines en les que hi hauria menys d’un àtom de la medicina en un recipient de la mida de la Terra!

És a dir, que no prens res del que t’ha de curar. Els homeòpates no són rucs i proposen que l’aigua ha quedat “marcada” d’alguna manera per allò que va tenir. Per això parlen de la “memòria de l’aigua”. Aquest és un concepte interessant, però que no s’ha pogut demostrar mai, que no té cap principi científic conegut que el justifiqui i que, a més, si fos cert tindria conseqüències angoixants. Per quin motiu l’aigua ha de tenir memòria únicament d’allò que al metge homeòpata l’interessa? L’aigua haurà passat, com a mínim, per una muntanya, per uns rius, per una depuradora i per una aixeta. Tindrà memòria del fang per on ha lliscat? Del pipí de les vaques que ha passat pel mateix riu? Dels productes contaminants amb que ha compartit les canonades? Dels agents emprats per potabilitzar-la i purificar-la? Dels àtoms alliberats per les parets dels vials on es va preparar la medicina?

Doncs es veu que no. Sembla que l’aigua deu ser intel·ligent i sap el que ha de recordar.

Amb això no pretenc afirmar que l’homeopatia no serveixi per res. Però el motiu que al·leguen els seus defensors per justificar que funcioni em sembla una bestiesa que, a més, no està demostrada per cap experiment acceptat segons la metodologia normal.

En general, l'opinió més estesa sembla ser que en ocasions si que hi ha una millora fent servir remeis homeopàtics, però això és degut a un “efecte placebo”. Aquest efecte, que és real i ben conegut per la industria farmacèutica, és el que fa que tinguem més probabilitats de curar-nos si creiem que estem seguin un tractament efectiu. L’optimisme, l’esperança, les ganes de lluitar tenen efectes sobre el nostre organisme evidents i en ocasions molt poderosos. Per algú que està convençut que el millor que pot fer és prendre un medicament homeopàtic, el simple fet de prendre’l ja farà que el seu organisme s’enfronti amb més força a la malaltia i segurament millorarà. Ell pensarà que és pel tractament homeopàtic, però serà un simple efecte placebo.

Tant se val, perquè al final, l’important és curar-se, no?

Però per algun motiu, aquesta explicació no agrada als homeòpates. Prefereixen seguir amb uns principis que van contra tot el que sabem de l’estructura de la matèria, de la biologia i de la fisiologia. I no em mal interpreteu. Seria genial obrir una porta a un nou camp del coneixement que fins ara ha passat desapercebut. Però per això calen proves sòlides, molt sòlides, no les afirmacions filosòfiques de metges del segle XVIII.

La Saragatona

La setmana passada, la Llum va arribar al post número 1000 al seu blog "Quan el Sol es pon". No cal dir que mil posts és una quantitat prou important com per celebrar-ho. I pocs dies després m’assabento que "Saragatona", el blog d’en Pere, ja ha passat els 1000 i en porta 1296. I com que són dos blogs que segueixo des del principi de la meva aventura blogaire, doncs la veritat és que m’ha fet molta gràcia saber que porten tant de temps i mantenint el nivell que els caracteritza. Tot i que sospito que això és una cosa imprescindible per arribar a la veterania.

La gràcia és que fins avui mai m’havia plantejat que volia dir el nom de Saragatona. Em sonava a sargantana, però com que hi ha molts jocs de lletres, acrònims i dobles sentits en els noms dels blogs, doncs no hi havia donat més voltes. Però avui en Pere ha refrescat el primer dels seus posts, i he vist que parla de “... l'olor i la imatge de la saragatona”.

I, és clar, això m’ha despertat la curiositat que, com sempre, m’ha portat per camins ben inesperats.

Com quasi tot, un cop ho saps és molt senzill. Miro al diccionari “saragatona” i veig que és la “herba pucera”. Això ja m’indica que ens trobem al món vegetal (res de sargantanes), però encara segueixo sense saber que és. Aleshores miro la definició d’herba pucera i trobo que és un “plantatge”. Mmmmm. Això ja em sona de quan vaig estudiar botànica. Hi ha una família de plantes anomenada plantaginàcies. I efectivament. Plantatge és “planta herbàcia del gènere Plantago, de la família de les plantaginàcies, de fulles disposades, etc. etc.”.

El problema és que a la família de les plantaginàcies n’hi ha moltes. Aleshores començo a mirar que hi ha per internet segons sant Google. Un diccionari en línia m’informa que saragatona és la “Llavor de l'herba pucera (Plantago psyllium) i d'altres espècies de Plantago, emprada com a laxant suau“. I per altres indrets veig que en castellà es diu Zaragatona. Finalment, en veure la foto m’adono que l’he vist moltes vegades al costat dels camins.

I quan aprofundeixo més veig que té una curiosa característica com a planta medicinal. Serveix certament com a laxant, però també és útil per tractar la diarrea. Això sembla contraposat. Un tractament, un fàrmac, pot anar bé per una cosa o per la contrària, però per les dues?

La clau és l'estructura de les proteïnes de les llavors de la saragatona. Són molt riques en mucílag, unes proteïnes que tenen cadenes de sucres unides. Podeu imaginar una boleta (la proteïna) amb uns quants fils (els sucres) penjant al voltant, doncs això és un mucílag. La gràcia d’aquesta estructura és que pot absorbir molta aigua. Les molècules d’aigua es fiquen entre els sucres i el conjunt s’infla molt. Aleshores queda una pasta humida i lliscosa que dilata el budell i afavoreix que es generin moviments intestinals que ajuden a buidar. Per això es dóna com a laxant, i moltes de les pastilletes que es venen són simplement llavors de Plantago polvoritzades i encapsulades o comprimides.

Però la seva capacitat d’absorció també va bé per combatre la diarrea ja que junt amb l’aigua absorbeix les toxines que causen el problema. A més l’aigua deixa d’anar descontrolada dins el budell i queda retinguda en els mucílags, normalitzant-se tot el sistema.

I el cas és que de la saragatona o Plantago psyllium, (que ara li han canviat el nom per Plantago Afra) s’han estudiat pels seus efectes en la lluita contra el càncer. Contenen una quantitat interessantment alta d’uns flavonoides que actuen sobre el sistema de duplicació de l’ADN. Això afecta a les cèl·lules que es divideixen molt i molt de pressa, per tant és una bona eina per lluitar contra el càncer (cèl·lules que es divideixen molt i molt de pressa). De fet, en la medicina tradicional ja es feia servir per tractar tumors, però ara ja hi ha treballs que intenten establir el mecanisme d’acció.

Qui ho sap! Potser algun dia es farà servir extracte de saragatona per tractar el càncer. Mentrestant seguiré aprenent de la lectura del que puc trobar a Saragatona, el blog d’en Pere. Un excel·lent tractament per la ment.

El gran viatge dels aneguets

La primera vegada que vaig sentir-ho va ser en un anunci de televisió. El que anunciava no hi tenia res a veure, però el principi era divertit. Explicava que una vegada, un vaixell va perdre un contenidor amb 30.000 aneguets de goma al mig de l’oceà i que aquells aneguets havien anat flotant tot seguint els corrents marins fins arribar a alguna platja llunyana.

Doncs el cas és que la història és absolutament real i ha servit per fer un estudi dels corrents marins del Pacífic Nord.

Tot va començar el 10 de gener de 1992. Una tempesta va fer que un vaixell provinent de Hong Kong i amb direcció als Estats Units perdés tres contenidors plens de joguines fabricades a Xina. No eren únicament aneguets grocs de goma. També hi havia tortuguetes blaves, granotetes verdes i castors vermells. I el nombre exacte eren 28.800, repartits en proporcions de 35 % d’aneguets, 18 % de tortugues, 21 % de granotes i 26 % de castors. L’incident va passar a 44.7°N, 178.1°E, pràcticament on la línia de canvi horari talla el paral·lel 45.

I uns pocs mesos més tard, al setembre, ja apareixien els primers aneguets a les costes d’Alaska. A 2.200 milles de distància. Això va arribar a oïdes de Curtis Ebbesmeyer, un oceanògraf que estudiava els corrents marins i es va adonar que aquelles restes flotants eren un mètode excel·lent per verificar els seus models informàtics. Feia poc que treballava en un sistema anomenat OSCURS, per Ocean Surface CURrent Simulator i va començar a muntar un sistema per recollir informació sobre les trajectòries que seguien.

Era tota una oportunitat ja que fins aleshores el que feien era llençar ampolles amb missatges al mar. Al missatge demanava que informessin de la troballa, però de mitjana es recupera únicament un 2 % dels objectes. Que de cop n’haguessin quasi trenta mil d'identificables era un regal del destí!

Mica a mica va anar recopilant informació sobre els indrets on havien trobat les joguines. N’Han aparegut al Japó, Hawaii, Austràlia i Sud-Amèrica. Ara ja està clara la trajectòria circular que segueixen la majoria, donant voltes per la banda nord del Pacífic. Molts ja han completat el recorregut circular quatre o cinc vegades. Però alguns han emprés un camí encara més complicat.

Han anat cap al Nord, en direcció a l’estret de Behring. Allà possiblement han quedat atrapats entre blocs de gel i s’han anat desplaçant lentament fins l’oceà Atlàntic. Després, al baixar fins latituds més càlides i alliberats del gel han arribat a la costa est dels Estats Units i fins i tot, al 2003 es va localitzar el primer a Escòcia i s'espera que aviat algun arribi a Anglaterra.

La gràcia de la durabilitat és que els van fer amb plàstic però que, contra el que és habitual, aquests aneguets no tenien cap forat, de manera que es mantenen flotant anys i anys. Un altre detall curiós és que els aneguets i els castors han perdut el color (groc i vermell) originals. Ara ja són blancs. En canvi, les tortugues blaves i les granotes verdes mantenen el color com el primer dia.

Encara més. L’any 2004 es va fer una fira de “beachcombers” (recol·lectors de deixalles a la platja) i van mostrar 111 joguines recollides a Alaska, que mantenien les proporcions originals entre aneguets, tortugues, castors i granotes.

I si en trobeu un, tingueu present que hi ha una recompensa de cent dòlars quan aviseu, però cal que tingui la marca “The First Years” que validi que són els originals.

Finalment, les dades obtingudes de les trajectòries de les joguines ajuden a entendre el que passa al mar. Hi ha una immensa zona plena de deixalles flotants al Pacífic Nord. És l’interior de la trajectòria circular que conformen els corrents marins que han mostrat les joguines. Allà hi ha una bona part de brossa flotant abocada pels vaixells. Parlem de tones i tones de porqueria. I és que cada any es perden deu mil contenidors!

Però no penseu que els aneguets i els seus companys són un cas únic. Treballs similars s’han fet aprofitant altres accidents que van abocar milers de sabates Nike, de pilotes de tennis o de guants de hockey.

Abonad con Nitrato de Chile

De vegades hi ha relacions insospitades entre coses que, en principi semblen completament allunyades. I descobrir els fils que les uneixen resulta una experiència d’allò més curiosa. Sobretot si la descoberta es produeix sense buscar-la. I un bon exemple d’això el vaig viure gràcies a una campanya de publicitat de les més antigues que he vist. Uns panells que fa molts anys trobava en alguns pobles centrats en l’agricultura. Sobre fons groc destacava la silueta d’un home a cavall i el text “Abonad con Nitrato de Chile".

Allò va ser una autèntica campanya de publicitat massiva i ben dissenyada. Els panells estaven fets amb mosaic, de manera que aguantaven anys i anys. De fet, encara se’n pot trobar algun.

De petit allò no em deia gran cosa. Suposava que “Nitrato de Chile” havia de ser una marca de nitrats per abonar els camps i no li vaig donar més voltes. L’anunci era, simplement, part del paisatge rural que associava amb l’estiu.

Molts anys després vaig tenir ocasió de passar unes setmanes a Santiago de Xile. Naturalment, a més de la feina vaig aprofitar per fer una mica el turista i vaig anar a visitar el desert d’Atacama, al nord del país.

El lloc em va fascinar. El desert més àrid i inhòspit del món. Una fantasia geològica que val la pena visitar. Allà, la riquesa és la mineria, sobretot del coure, però també produeix liti, sofre i, antigament “salitre” (en català “salnitre”).

El salnitre va ser la gran riquesa de Xile fins al segle passat. Fins i tot van haver guerres, d’aquelles que aquí no hem estudiat mai (algú coneix la “Guerra del Pacífico”?), que van enfrontar Xile i Perú, sobretot per controlar el salnitre. Xile va guanyar i va passar a controlar la producció mundial de salnitre.

Però que era el salitre? Doncs era una barreja de nitrat de sodi i nitrat de potassi que aflorava en grans capes de varis metres de gruix al mig del desert d’Atacama. Es troba junt amb guix, sal i sorra en una barreja que anomenaven “caliche”.

El cas és que allà al mig del desert van instal·lar-se explotacions de salnitre. Unes fàbriques que anomenaven “Oficinas Salitreras”. Funcionaven com les colònies tèxtils d’aquí. Els obrers vivien a la fàbrica, la companyia els llogava les cases, els venia el menjar i l’aigua i els pagava amb unes monedes que sols tenien valor dins la pròpia fàbrica. De totes maneres, les condicions eren extremadament dures en aquell desert. El treball movent tones de caliche per extreure els nitrats era extenuant i el clima feia la resta.

Recordo que per la carretera es podien veure, enmig del no-res, grups de creus del que havien sigut cementiris d’antigues oficinas salitreras ja desaparegudes i on ara ja no hi quedava res més que les tombes. El guia ens va explicar que la majoria eren de nens, morts de tuberculosi i de malalties pulmonars causades per la sorra i el clima tant extrem.

I sobtadament em va tornar el record d’aquell panell que veia als pobles. Aquell “Nitrato de Chile” era el salnitre. L’home del cavall no portava un barret de pagès com pensava sinó que era un “huaso”, un típic vestit xilè! L’abonament que feien servir els pagesos d’Europa provenia realment de Xile, del desert d’Atacama.

Però no servia únicament per abonar camps. El salnitre es feia servir sobretot per fabricar explosius, de manera que durant la primera guerra mundial, els empresaris de les oficinas van guanyar molts diners gràcies a la industria del salnitre.

Allò, paradoxalment, va representar la seva fi. Com que els alemanys no tenien accés al salnitre que necessitaven per mantenir la producció d’explosius van haver d’espavilar-se. Finalment van trobar la manera de sintetitzar amoníac, que també permetia obtenir els fertilitzants i els explosius de manera totalment química i més barata que importar-lo de Xile. En pocs anys la industria del salnitre de Xile va arruïnar-se

Ara tant sols queden un parell d'oficinas salitreras en runes (Santa Laura i Humberstone), que han sigut declarades per la Unesco patrimoni de la humanitat. Realment val la pena passejar-hi i imaginar com havia de ser la vida allà.

I el cas és que ara, quan veig el panell de “Abonad con Nitrato de Chile", sempre em ve al cap aquell cementiri abandonat al vell mig del desert d’Atacama.

Antics companys de viatge.

Quan sentim parlar de polls el que ens ve a la memòria és un nen gratant-se el cap i el record de la picor que causaven aquells condemnats paràsits. Afortunadament els polls no són portadors de malalties, perquè representen una de les principals infeccions que pateixen els nens a nivell mundial. Això és perquè passen amb molta facilitat d’un cap a l’altre i n’hi ha prou amb que un nen amb polls vagi a l’escola per infestar la resta de companys. Aleshores toca comprar els xampús antiparasitaris, fer el tractament durant uns dies, passar les pintes que arrosseguen els ous (les llémenes) i prendre paciència.

Però amb els polls s’ha pogut fer un estudi molt imaginatiu i que ens ajuda a entendre una mica millor l’evolució dels humans.

D’entrada cal recordar que hi ha tres espècies diferents de polls. Els que viuen al cap (Pediculus humanus capitis) són els més comuns, però també hi ha polls que viuen al pubis (Pediculus humanus pubis) i uns altres que piquen al cos però que, en realitat, on viuen és a la roba (Pediculus humanus corporis). Tots tres són paràsits obligats de l’home i l’home és el seu únic hoste. Això vol dir que única i exclusivament poden viure penjats del cos d’algun humà.

Els polls del cos viuen a la roba ja que els humans no tenim prou pèl al cos com perquè hi enganxin els ous. I la conseqüència és que els polls del cos probablement van evolucionar a partir dels polls del cap... desprès que els humans comencessin a fer servir roba per tapar-se.

De manera que un investigador va pensar que comparant l'ADN mitocondrial dels polls del cap i del cos de diferents poblacions humanes podria saber des de quan anem vestits els humans. Amb aquest ADN podem saber quan es van separar dues espècies ja que va acumulant mutacions a ritme més o menys constant. De fet, amb els humans s’ha fet aquest mateix estudi i va donar origen a la teoria de l’”Eva africana”. Una dona que va viure a Àfrica fa uns cent cinquanta mil anys i que és una avantpassada de tota la humanitat.

Doncs quan s’analitza l’ADN dels polls s’ha trobat que les dues espècies van divergir fa uns cent mil anys. D’entrada això indica que els humans fa, com a mínim, cent mil anys que anem amb roba al damunt.

Però a més, s’ha trobat que els polls de les poblacions africanes presenten més diferències que els polls de la resta de poblacions del planeta. I de nou això concorda amb les dades que s’han obtingut amb els humans i que dona lloc a la teoria anomenada “Out of Africa”.

Segons això, fa uns cent mil anys, quan els humans ja portaven temps vivint per Àfrica un grup reduït va sortir del continent i els seus descendents es van escampar per la resta del planeta. Abans altres grups ho havien fet, però no havien sobreviscut. El grupet de “out of Africa” va ser el que va tenir èxit i va donar lloc a tota la resta d’humans. Potser el fet d'anar abrigats els va facilitar el sobreviure en climes més freds.

A partir d’aquell moment, els gens dels humans van començar a variar a mida que se’n seleccionaven uns o altres en cada clima que colonitzaven, a més de les mutacions normals que apareixen per atzar. Però en tot cas, quan es comparen es nota que hi ha moltes similituds. A l’Àfrica, en canvi, les poblacions porten molt més temps divergint i les diferències genètiques són més importants.

Exactament el mateix que s’ha trobat en els polls. I és que amb el grupet que emprenia el viatge hi anaven els polls que portaven al cap i a la roba. Polls i humans hem fet el mateix viatge al llarg de la història, i aquest trajecte ha deixat empremtes semblants als nostres gens.

Així que seguirem exterminant sense compassió els polls cada vegada que els nens comencin a gratar-se el cap més del que és normal. Però quan ho fem tinguem present que estem liquidant uns vells, molt vells, companys de viatge!

Quan la brúixola no serveixi

La brúixola és un invent extraordinari. Una simple agulla que ens indica arreu del món on hi ha el nord. Amb això ja en tenim prou per saber on es troben la resta de punts cardinals i facilita extraordinàriament l'orientació. Ara ja hi ha GPS, però imagineu com hauria sigut la història de la navegació sense brúixoles?

Tot plegat és un exemple genial de com un instrument molt petit pot aprofitar-se d’un efecte natural immens. La brúixola el que fa és orientar-se segons el camp magnètic de la Terra. I és que la Terra es comporta com un imant de mida planetària, segurament degut al seu nucli de ferro que es troba en moviment de rotació.

Això no ho aprofitem únicament els humans. Molts animals detecten el camp magnètic i el fan servir per orientar-se. A més, es genera la magnetosfera, un escut protector enfront les radiacions provinents de l’espai.

Ara bé. Hi ha un detall que resulta intrigant en tot plegat. És cert que la Terra és com un imant, però de vegades, aquest imant es torna boig. Hi ha períodes en que el Pol nord magnètic s’afebleix, desapareix... i torna a aparèixer on ara hi ha el Pol sud!

És un fenomen conegut com les “inversions del camp magnètic”.

Sabem que passen per les marques que deixa la geologia. Quan un volcà treu lava, aquesta es solidifica i queda convertida en una pedra molt característica. Si aquestes pedres tenen compostos de ferro, els cristalls que contingui s’orienten segons el camp magnètic terrestre mentre la lava és líquida, però un cop solidificada ja resten per sempre més apuntant cap al nord.

Doncs s’ha vist que en diferents èpoques, el nord i el sud magnètics s’intercanviaven posicions. De fet, també s’ha notat que no és manté en un indret fix, i fins i tot pot arribar a moure’s considerablement. Però el més habitual és que el camp magnètic s’inverteixi.

Això passa aproximadament cada dos-cents cinquanta mil anys, tot i que aquest és un valor mitjà i la variació és prou gran. Per exemple, ara fa quasi vuit-cents mil anys que no s’ha girat.

Semblen períodes molt llargs, però penseu que en geologia la unitat de mesura normal és el milió d’anys, de manera que aquests canvis resulten “relativament” freqüents.

El cas és que encara no sabem per quin motiu passa això. Simplement podem constatar que en el passat ha succeït. En realitat és possible que estiguem a prop d’una inversió, perquè en el segle que fa que estem mesurant la intensitat del camp magnètic terrestre s’ha observat que està disminuint progressivament. Ara mateix és un 10 % menor que a principis del segle XX.

I l’altra qüestió és com ens afectaria si ens trobéssim enmig d’una inversió. La primera conseqüència seria, òbviament, que les brúixoles deixaran de funcionar. A la majoria de nosaltres no ens afectaria gaire això. Quan fa que no necessiteu una brúixola? Tot i que a mi encara em fa gràcia ser capaç d’orientar-me amb un mapa i una brúixola. Quan ets perdut al mig de la muntanya és una bona ajuda!

Però l’inquietant és que l’escut de la magnetosfera desapareixerà durant un temps. Uns quants segles, com a mínim. Molt poc en termes geològics, però molt de temps per nosaltres.

De fet, aquests canvis han passat amb freqüència i no sembla que els éssers vius hagin patit gaire. No se com els anava als animals que s’orientaven segons el camp magnètic, però no sembla haver relacions entre inversions i extincions. Si més no, no són evidents.

Tot plegat ens recorda que encara ens falta molt per conèixer de com funciona el nostre propi planeta. Que encara hi ha forces al nostre voltant que no controlem en absolut i de les que, en realitat, en sabem poca cosa.

Així que, la propera vegada que tingueu una brúixola a la ma, recordeu que som afortunats de poder fer-la servir. I és que arribarà un moment en que no marcarà enlloc.