divendres, de gener 29, 2010

El color del dinosaure.

Malgrat que sempre ens han fascinat, el cert és que dels dinosaures en sabíem relativament poques coses. El que passa és que entre aquestes poques coses hi havia la mida i, amb unes dimensions tan descomunals, la imaginació es disparava. Per això, quan feien pel·lícules, o els dibuixaven als llibres, la imaginació de l’artista tenia molt marge per esplaiar-se. Però mica a mica anem descobrint coses d’aquests extraordinaris animals i el realisme va sent cada vegada més gran.

Va costar una mica que deixéssim de veure’ls simplement com llangardaixos molt grans. Al menys ja no els imaginem amb llengua bífida com els rèptils. Després vàrem descobrir que molts dinosaures tenien plomes. Això no havia de ser particularment sorprenent ja que les aus són els descendents dels dinos. Però el que desconeixíem més era el color que mostraven. Aquí si que els artistes podien fer i desfer ja que els fòssils que ens han arribat eren sobretot dels ossos, que no donen informació sobre el color de la pell. Certament teníem també restes fossilitzades on hi havia deixat l’empremta de la pell. Però això no conservava cap rastre dels pigments.

Fins ara.

Un grup d’investigadors de la universitat de Bristol, en col·laboració amb un grup xinés, van estudiar les restes fòssils d’un petit dinosaure que va viure fa uns cent vint milions d’anys. El seu nom és Sinosauropteryx i les restes mostren clarament la marca de plomes al cap i a la cua. En canvi, la resta del cos no se’n veuen pas. El que volien esbrinar era justament quina funció tenien les plomes primitives. Abans que servissin per volar s’ha especulat amb que la seva funció era, com la del pèl dels mamífers, protegir del fred. Però el fet que aquests dinosaures tinguin plomes únicament al cap i la cua no sembla gaire lligat amb una funció termoreguladora.

Però les plomes fòssils de la cua d’aquest exemplar mostrava un bandejat més fosc i més clar. De manera que les van analitzar amb més detall. Quan les van observar al microscopi electrònic van poder veure unes estructures entre els filament de les plomes que van identificar com melanosomes.

Aquestes estructures ja les havien identificat en fòssils d’ocells, però aquesta ha estat la primera vegada que es troben en plomes de dinosaure. Com que aquetes estructures també les tenen els ocells actuals les coneixem prou bé i sabem que la seva funció és donar color a les plomes.

En els mamífers, la pell fosca és per causa dels melanòcits. Aquestes són unes cèl·lules especialitzades en fabricar un pigment fosc, la melanina, per absorbir l’excés de radiació solar. El nom és per la paraula grega melano, que vol dir fosc. Doncs la melanina no està lliure per la cèl·lula, sinó que s’acumula en uns petits orgànuls anomenats melanosomes.

Els ocells també tenen melanòcits, que fan melanosomes. Uns melanosomes que dipositen entre les estructures de les plomes i que els donen color. I l’interessant és que segons la forma que tinguin aquests melanosomes el color resultant serà negre, gris, taronja o marró. Per exemple, si són allargats en resulta un color negre, mentre que si la forma és arrodonida, el color final és ataronjat. Això és perquè a més del pigment, les característiques físiques del material també afecten la llum.

Doncs be. Quan van analitzar les marques fosques de les plomes de la cua del dinosaure van trobar melanosomes arrodonits. De manera que ara, quan el dibuixin ja no val tot.

Aquest dinosaure en concret tenia la cua a ratlles blanques i taronges!

I ara es planteja una altra possibilitat. Potser les plomes, inicialment no servien per volar, ni tampoc per escalfar. Potser simplement servien per lluir un ventall de colors més espectacular i la resta de funcions es van adoptar posteriorment.

Sembla que fa molts milions d’anys, els éssers vius ja eren uns presumits.

dijous, de gener 28, 2010

Intuïció

Si hi ha alguna cosa que sembla contraria al raonament científic és allò que anomenem “intuïció”. Aquell sentiment que ens fa prendre decisions malgrat no tenir gaire idea del motiu que ens fa triar una opció o altre. Algú et cau malament d’entrada, una situació t’inquieta i no saps perquè, prens una decisió perfectament assenyada mentre que una veueta interior et diu que l’estàs cagant... Aleshores parlem de la intuïció. I si ets una noia, de seguida es fa referència a la intuïció femenina. Una mena de capacitat que semblaria que els mascles tenim poc desenvolupada.

Però per molt que ens agradi el pensament lineal, l’analitzar les dades i actuar a partir d’evidències ben calculades, la intuïció és un fet real i mereix ser estudiat. I quan els neuròlegs s’hi ha posat, han començat a trobar coses molt interessants sobre com funciona el nostre cervell.

Realment, els humans entenem millor les relacions lineals. Una cosa porta a l’altre i així anem seguint el fil. Però el cervell funciona d’una manera més difosa, processant molta informació simultàniament i integrant-la d’una manera que encara ens costa d’entendre. I moltes coses les fa a un nivell que la consciència no capta. Entre elles, la de detectar errors.

Quan a voluntaris se’ls demana que facin determinades proves, com prémer un botó quan s’encén determinada llum i prémer un altre botó si la llum que s’encén és una altre, es va veure que determinats grups de neurones s’activaven quan es cometia un error. Normalment el que feien aleshores era rectificar l’acció i prémer el botó correcte. L’interessant és que de vegades rectificaven sense arribar a ser conscients del primer error. El cervell solet havia detectat que alguna cosa anava malament, havia enviat un senyal neuronal i havia rectificat. Tot això sense creuar el dintell de la consciència.

De manera que per molt que ens agradi el raonament lineal, el nostre cervell constantment està analitzant allò que anem decidint i rectificant sobre la marxa mentre fa un grapat de coses més. No hauria de ser una sorpresa ja que errar i rectificar és la manera d’aprendre.

De fet, aquest sistema podria estar a l’arrel de persones que tenen conductes obsessives. Simplement el sistema de revisar i corregir del cervell funcionaria massa intensament i els costaria fer altres coses a part de revisar tota l’estona allò que han fet.

Per això en ocasions tenim la sensació que alguna cosa no està be. El cervell ha detectat alguna incongruència, algun fet que no encaixa amb les experiències passades i les vies nervioses envien el senyal d’avís. El que passa és que no tenim manera de saber que és el que va malament ja que tot ho fa el cervell automàticament, sense arribar a la consciència. I aleshores apareix aquella sensació incòmoda que ens posa en alerta. No és cap ximpleria fer-ne una mica de cas. Guiar-se únicament per la intuïció no és assenyat, però ignorar els senyals d’alarma tampoc.

I pel que fa a si la intuïció és una característica preferentment femenina, doncs semblaria que no. Això semblen indicar alguns experiments senzills. Mostrar fotografies de gent somrient i preguntar si el somriure era real o fingit. Aparentment no hi ha prou informació per saber-ho del cert, de manera que cal refiar-se de la intuïció. I alguna cosa hi ha, ja que si fos per atzar encertarien una de cada dos respostes. Però la realitat és que el resultat correcte era proper a un 70 % d’encerts. No sabíem perquè, però el cervell processava prou informació com per apropar-se a la resposta correcta. La dada interessant és que el percentatge era igual entre homes i dones, de manera que en intuïció aniríem a la par.

En realitat, la frase “intuïció femenina” sovint ha sigut un sistema que els homes han fet servir per treure mèrit a les dones. Els èxits masculins eren per la seva capacitat i el treball dur, mentre que si qui triomfava era una dona la causa era una intangible intuïció i no per mèrits propis.

Això ho va descriure molt be el mestre Asimov al final d’un dels seus contes de robots. Després d’unes quantes aventures, la protagonista, la fascinant Susan Calvin, els diu a quina estrella han de buscar un transport robat. Aleshores un dels homes li pregunta:

“- Però com pot estar tan segura?

Per un moment la Susan va estar a punt de dir “- perquè he trucat a Flagstaff, burro, i perquè he parlat amb el camioner, i perquè m’ha dit el que va escoltar, i perquè he consultat l’ordinador i he trobat els noms de les tres úniques estrelles que coincideixen amb la informació, i perquè tinc aquests noms a la butxaca”.

Però no ho va dir. Deixaria que ho esbrinés ell pel seu compte. La Susan es va aixecar amb molta cura.

- Que com puc estar-ne tant segura? –va dir burleta – Diguem que és cosa de intuïció femenina”

dimecres, de gener 27, 2010

Pingüins, gaseles, testicles i enginyers

La pregunta apareix de seguida que t’imagines com deu ser la seva vida. No tenen fred als peus els animals que viuen a climes àrtics? Els pingüins, els llops o els rens com s’ho fan per no tenir els peus gelats? És més, la quantitat de calor que han de perdre per la zona que està en contacte amb el gel hauria de fer que morissin de fred en poc temps. I en canvi, se’ls veu tan tranquils caminant per sobre la neu o travessant rius amb aigua glaçada.

La resposta és un mecanisme que els enginyers coneixen prou be. L’intercanvi de calor a contracorrent.

Hi ha moltes més adaptacions, és clar. El greix corporal, l’aïllament amb els pèls o les plomes, o diferents adaptacions metabòliques, però l’intercanvi de calor a contracorrent l’han adoptat animals molt diferents per tal d’adaptar-se a moltes condicions ambientals extremes.

El sistema funciona amb una artèria que porta la sang provinent de l’interior del cos i que està a la temperatura fisiològica del voltant dels trenta set graus. Aquesta artèria va pel centre de l’extremitat, sigui la pota o, en ocasions, la cua. La sang que torna ho fa a través d’una xarxa de venes mes petites i que envolten l’arteria d’arribada. Unes venes que poden augmentar el diàmetre o reduir-lo segons les necessitats.

La gràcia és que la sang calenta, a mida que va cap a l’extremitat anirà refredant-se ja que estarà en contacte molt proper amb la sang freda que circula en sentit contrari ja que torna de l’extrem de la pota. Per això, quan la sang arriba a la punta del peu, ja ha perdut bona part de la calor que portava. Però aquesta calor no s’ha perdut cedint-la a l’ambient exterior sinó que ha servit per escalfar la sang que tornava per les venes. Una sang que arribarà ja escalfada a l’interior del tronc de l’animal, que s’estalvia haver de consumir energia per escalfar-la.

A més, depenent de la temperatura exterior, les venes augmenten o disminueixen el contacte amb l’artèria de manera que el nivell d’intercanvi de calor queda perfectament regulat segons les necessitats de l’animal.

El mateix sistema funciona en animals que viuen en climes molt càlids. Les gaseles i els antílops africans el fan servir per refredar la sang que va al cervell. En aquest cas fan passar l’arteria que cal refredar en contacte amb les venes que porten sang provinent de les foses nassals. Una sang que està més freda que la provinent de l’interior del cos.

I encara més. Els mascles dels mamífers tenim els testicles penjant “a la fresca” per mantenir una temperatura més baixa ja que la temperatura de l’interior del cos no permet la síntesi d’espermatozoides. Doncs aquí també s’aplica el mateix sistema. La sang que circula per les petites venes de la superfície de l’escrot es fa servir per refredar la que arriba per les artèries provinent de l’interior del cos.

Sembla curiós que els peus dels pingüins, el cervell de les gaseles, els testicles dels mascles i les plantes de producció d’energia geotèrmica comparteixin l’aplicació d’un dispositiu com aquest. Però les lleis de la física manen i per resoldre el mateix problema, en tots els casos s’ha arribat a la mateixa solució.

dimarts, de gener 26, 2010

Pulsacions a l'espai

La natura pot tenir una aparença caòtica, però quan es mira atentament sovint es pot descobrir un ordre amagat sota la complexitat. La gràcia, però, és que aquest ordre està amagat. Per tant, quan trobem mostres de gran ordenament tendim a pensar que es tracta de obres humanes. N’hi ha prou de comparar un bosc amb una ciutat. A la ciutat predominen estructures amb línies rectes, més o menys endreçades, seguint patrons lineals que resulten força evidents. Res de tot això es pot veure a un bosc.

I com que l’ordre és una característica que associem a la civilització, quan l’any 1967 es van detectar unes emissions de radio provinents de l’espai exterior que mostraven un ritme extremadament precís la primera impressió va ser que, finalment, havíem detectat un senyal extraterrestre.

Hi havia motius per pensar-ho. Els senyals duraven molt poc, uns impulsos electromagnètics que es detectaven cada 1,3373 segons i que duraven 4 centèsimes de segon. Tanta precisió podia ser la marca d’una intel·ligència que es volia fer notar. Diuen que per aquest motiu, el senyal es va batejar com LGM-1, per l’anglès “Little Green Men” o “Homenets Verds”

El senyal va ser descobert per Antony Hewish i per la Jocelyn Bell Burnell. De fet va ser ella, que aleshores era estudiant de doctorat a l’Observatori Mullard de radioastronomia a Cambridge, qui el va trobar.

Allò va fer que s’analitzés en detall la regió del firmament d’on provenia el senyal i aleshores es van adonar que allà hi havia un tipus d’estrella molt particular. També van mirar si senyals semblants es detectaven en altres indrets i, efectivament aviat en van trobar més. De seguida va ser evident que no era un senyal extraterrestre sinó que havien descobert un nou tipus d’estrella. El que ara anomenem púlsar. Per l’anglès Pulsating Star o estrella polsant.

Ara sabem que un púlsar és un tipus d’estrella de neutrons. Allò que queda després de l’explosió d’una supernova. Una estrella extremadament massiva que gira a una velocitat increïble i que genera una fabulós camp magnètic que fa que la radiació surti disparada pels dos extrems del camp. Com que l’estrella gira, el feix de radiació que emet pot, ocasionalment estar encarat en direcció a la Terra. Per això es detecta una pulsació. Cada vegada que l’estrella fa un gir hi ha un moment en que la radiació que envia apunta cap a nosaltres.

Però fixeu-vos que he dit que el ritme era de una pulsació cada poc més d’un segon. Això vol dir que l’estrella gira a una velocitat descomunal. Fins a 70.000 quilòmetres per segon! Cal dir que les seves dimensions són petites. Una dotzena de quilòmetres. Però això també fa que la seva densitat sigui monstruosa. Una culleradeta de cafè del material que està feta l’estrella pesaria mil milions de tones. Per sobre d’això ja només tenim els forats negres.

De púlsars ja n’hem detectat molts. I n’hi ha molts més que no detectem perquè el feix de radiació que emeten no apunta cap a nosaltres. Són uns objectes molt interessants, però no són senyals de civilitzacions extraterrestres. Per això, el nom de LGM-1 va quedar com una anècdota i mai va passar a ser oficial. El nom correcte del primer púlsar és PSR B1919+21. També hi va haver una certa controvèrsia ja que el premi Nobel pel descobriment del púlsars se’l va endur en Hewish, però no la Jocelyn Bell Burne ja que malgrat ser la primera en descobrir-ho, encara era estudiant aleshores. De totes maneres la mateixa Jocelyn va fer notar que el premi Nobel es dóna per tota una tasca de recerca i no per un descobriment puntual.

dilluns, de gener 25, 2010

Sense fum

A la promoció de la pel·lícula “Una veritat incòmoda” feien servir una frase molt realista: “És difícil aconseguir que un home entengui alguna cosa si el seu salari depèn de que no ho entengui”. Moltes declaracions que es fan quan toca prendre decisions es poden entendre si tenim en compte aquest fet. I fa poc acabo de llegir afirmacions que sospito que van en aquest sentit.

S’està preparant una nova llei antitabac amb la que es prohibirà completament el fumar en espais públics. Ja no hi haurà indrets on serà permès o locals on els amos podran decidir. Qui vulgui fumar, simplement haurà de sortir al carrer. Una llei similar ja s’aplica a Irlanda i al principi sorprèn veure tants grups de gent a la porta dels locals d’oci. Però tant bon punt et recorden aquella llei, la cosa resulta entenedora. I aparentment els irlandesos tampoc n’han fet cap drama. La majoria de fumadors són perfectament conscients dels perills del tabac i tampoc no tenen cap interès en molestar als veïns amb el fum. Si realment necessiten aquella cigarreta, surten un moment, la fumen i tornen.

Però el gremi de l’hostaleria ha mostrat el seu desacord amb la llei i en la seva oposició han fet dues afirmacions que trobo d’allò més sorprenents. La primera, que mereix poca discussió, ha sigut negar els danys que causa el inhalar passivament el fum del tabac. Potser pels clients ocasionals sigui poc greu, però per als treballadors dels locals si que s’ha de notar la diferència. De totes maneres, com que hi ha prou dades que avalen la toxicitat del tabac encara que s’inhali passivament crec que no cal discutir-ho massa.

La que m’ha fet més gràcia és la que afirma que amb això es poden perdre fins a dos-cents mil llocs de treball i que setanta mil locals hauran de tancar. En realitat és habitual que per qualsevol cosa que no agradi, els empresaris comencin a agitar el fantasma de la pèrdua de llocs de treball. Com que això es fa molt sovint, resulta difícil esbrinar si es tracta d’un perill cert o d’una excusa perquè tot segueixi igual.

En aquest cas jo diria que no té gaire sentit. No m’imagino els fumadors deixant d’anar a locals i quedant-se a casa simplement perquè hauran de fer la cigarreta a l’entrada enlloc de dins el local. Si a Irlanda, amb un clima menys amable que el nostre no els ha representat un problema no veig per quin motiu hauria de ser-ho aquí.

Però l’empipador és que ni tant sols en el cas que tinguessin raó això seria un bon motiu per oposar-se a la prohibició de fumar. El motiu és simple. Cada any moren seixanta mil persones a Espanya per malalties causades pel tabac. I jo diria que salvar seixanta mil vides cada any té més valor que dos-cents mil llocs de treball.

Potser hi haurà gent que deixarà d’anar al bar, però també hi haurà gent que no necessitarà anar a l’hospital per causa de càncer (i no únicament de pulmó), bronquitis, emfisema, apnees, malalties cardíaques, malalties inflamatòries i tot un grapat d’afeccions que comparteixen el fet que el tabac és a l’origen de totes elles.

Segurament el que era discutible era la manera com s’havien fet les coses fins ara. Amb locals per fumadors i altres on estava prohibit. Això si que penalitzava els locals on no es podia fumar. Molts fumadors simplement triaven el local que ho permetia. I sovint, n’hi havia prou amb un fumador per arrossegar tot el grup a un o altre local. Però si la tria ja no es possible, les coses es simplifiquen més. Vas allà on t’agrada i saps que enlloc trobaràs fum. I els fumadors saben que hauran de sortir a fumar. Tampoc és la fi del món.

divendres, de gener 22, 2010

Carreteres i romans

He estat un parell de dies fora, i quan tornava, conduint per l’autopista que passa pel sud de França, vaig veure uns panells que em recordaven que transitava per la “via Domítia”. Això és perquè, com passa moltes vegades, l’autopista que passa per Narbona, Beziers i Montpeller segueix l’antic traçat de la via romana.

La via Domítia va ser la principal via que unia roma amb hispania. I te un grapat de curiositats. La primera és el nom. D’entrada no em deia res això de Domítia, però l’explicació es senzilla. Indica el nom del cònsol romà que la va fer construir, Gneu Domici Aenobarb. Aquest militar romà va obtenir una gran victòria contra les tribus de la Gàl·lia i l’any 118 abans de Crist va fundar la colònia de Narbo Martius, on s’hi van instal·lar els veterans del seu exèrcit. Amb el temps esdevindria la ciutat de Narbona i un dels punts de partida de la romanització de la Gàl·lia. (Excepte el poblet d’Asterix, és clar).

La via Domítia estava pensada, com totes les altres vies romanes, per permetre el moviment ràpid de les legions romanes. Però naturalment, de seguida van començar a fer-ne us els comerciants. Disposar d’una xarxa de carreteres com la que van bastir els romans va permetre que el comerç fluís a través de l’interior del continent amb facilitat. Fins aquells temps, les rutes comercials per excel·lència eren les marítimes.

En realitat, la romanització de l’imperi va transcórrer seguint les vies romanes. Quan les comunicacions resulten senzilles, les idees, els sistemes de control i tot el que associem a una societat compacta s’estenen amb facilitat. La única cosa dolenta des del punt de vista dels romans és que també van facilitar, segles després, l’arribada dels invasors bàrbars.

El curiós és que normalment ens imaginem les vies romanes similars a les carreteres amb llambordes que sempre dibuixen. Una obra d’enginyeria magnífica. Però això passava només a prop de les ciutats. La major part de la via romana era feta de terra premsada. Tot i així, no era senzill de fer. Primer calia desforestar el terreny, que prèviament havien triat el més recte i pla possible. Es feien terraplens si calia i es deixava el ferm ben pla. Després marcaven les voreres i dipositaven una primera capa de pedres per donar solidesa al camí. A sobre hi anaven posant altres materials cada vegada més fins i acabaven amb la capa final de sorra o grava fina ben premsada.

El gran problema eren els rius, és clar. Si podien els passaven per zones baixes, però de vegades no hi havia més remei que construir ponts. Uns ponts que encara aguanten avui. Roma, a més d’una extraordinària màquina de guerra també era una gran constructora.

Al llarg del camí hi havia marques que indicaven les distàncies. Les marques, en forma de monòlits de pedra, es situaven cada milla, que era l’equivalent a mil passes. El problema era que segons l’emperador del moment, el pas podia tenir una mida o altre, de manera que per tenir una idea exacta de per on eres t’havies de fixar en la marca i a més en el nom de l’emperador que també estava gravat a la pedra.

En llatí, les carreteres romanes es denominaven via strata. És curiós que en les llengües romàniques fem servir la paraula via per referir-nos a camins mentre que els idiomes del nord d’Europa el que han mantingut són derivats de la strata. Per això parlen de street en anglès, straat en holandès o Straße en alemany. En italià si que han mantingut la strada per a carrer.

Realment, dels romans hem heretat moltes coses. Entre elles, unes molt ben pensades xarxes de carreteres i carrers, i unes paraules per referir-nos-hi.

dimarts, de gener 19, 2010

Enredant amb l'energia vital

Un dels conceptes més exitosos que s’han inventat és el de “energia vital”. La immensa majoria de teràpies alternatives, bruixeria, ocultisme i parapsicologies varies fan servir aquesta expressió per referir-se a... bé, en realitat no se de que parlen perquè quasi mai donen una definició de que és això de l’energia vital.

I no hauria de ser difícil, ja que el concepte d’energia si que està ben clar. Segons el diccionari, energia és “Virtut natural i eficaç d’una cosa, capacitat d’obrar o de produir un efecte”. I des d’un punt de vista més físic l’energia és la capacitat de realitzar un treball. Però més enllà de les definicions, el concepte el tenim clar. Si no tinc energia no puc fer coses.

D’energia n’hi ha de molts tipus. Una de molt simple s’anomena energia potencial i la pots tenir simplement per estar en un indret elevat. Quan fem caure aigua per fer rodar una turbina simplement alliberem l’energia potencia de l’aigua, la transformem en energia cinètica, que depèn del moviment, i després la convertim en energia elèctrica. També hi ha l’energia química, que és la que hi ha en els enllaços de les molècules químiques. L’energia nuclear alliberada quan es desintegra la matèria o l’energia tèrmica, que percebem en forma de calor. N’hi ha moltes però encara que semblin complicades i amb algunes amb definicions obscures, el cas és que l’energia és una cosa que podem mesurar amb precisió.

Una altra cosa és quan fem servir la paraula metafòricament en el dia a dia. Diem que una música pot donar-nos molta energia, que una persona pot aportar-nos energia o una obra d’art pot transmetre energia. En aquest cas, el que volem dir és que ens fan sentir millor. Un efecte psicològic, molt real i que experimentem sense cap mena de dubte, però que no és energia en el sentit físic de la paraula.

Però d’aquesta confusió hi ha qui se n’aprofita. És fàcil, perquè quan tenim un estat anímic positiu ens sentim plens de capacitat per fer coses. Plens “d’energia”. En realitat el que passa és que mobilitzem les nostres reserves d’energia química en forma de sucres, metabolisme de greixos, activació de la respiració perquè la temperatura augmenti. També incrementem la contracció dels músculs i els ritme cardíac. Tot plegat no és sinó una mobilització de l’energia química que ja teníem.

Però quan parlen d’energia vital normalment no es refereixen a això. Després de tot, totes aquestes coses les tenim força conegudes i no representen cap misteri. Quan busco una definició d’energia vital en ambients alternatius llegeixo que és “una energía sutil que recorre nuestro organismo, se acumula en ciertos puntos del cuerpo y cuya falta o exceso produce enfermedad o desarreglos tanto psíquicos como físicos”.

Potser fa referència als sucres? No se si son subtils (que deu voler dir exactament això?), però els sucres recorren el nostre organisme a través de la sang. S’acumulen en certs indrets en forma de reserves de glicogen i la seva falta o excés causa malalties com la malnutrició o la diabetis.

Però em temo que no és això el que volen dir.

També trobo que El ser humano, no es sólo una estructura física hecha de moléculas, sino como todo lo demás, está compuesto por campos de energía... Los estados emocionales de las personas transforman la energía en positiva o negativa.” Si deixem de banda el vocabulari pretesament científic que fan servir, el destacable és que fa referència als estats emocionals. I aquí s’esvaeix el misteri. L’estat emocional si que té efectes sobre el cos. Això no ho nega ningú. Uns efectes en forma d’hormones o impulsos nerviosos que alhora tenen efectes sobre les nostres cèl·lules i el metabolisme.

Per explicar això no cal cap misteriós camp d’energia vital.

L’empipador és quan recorren a alteracions en aquests camps d’energia per explicar malalties. No importa que hi hagi un bacteri o un paràsit matant les nostres cèl·lules. No. Insisteixen en que és un problema dels camps energètics que alteren el flux d’energia vital. I si els antibiòtics curen la malaltia deu ser casualitat o potser que el cos ha restablert “l’harmonia energètica” amb la meditació.

I és que en realitat no és difícil agafar uns quants conceptes científics, afegir-hi una mica de misticisme i, sobretot, no prendre’s la molèstia de demostrar, mesurar o posar a proba res del que es diu. Així, qualsevol pot inventar-se una “teràpia alternativa mil·lenària”

dilluns, de gener 18, 2010

Content com un ... gínjol?

Quan et dediques a la ciència, moltes persones cometen l’error de pensar que en saps de gairebé tot. I de vegades em fa gràcia descobrir la meva ignorància en coses que moltíssima gent coneix perfectament de tota la vida i que són d’allò més habituals. I això m’acaba de passar en una conversa tot dinant amb uns companys. En un moment donat han parlat dels gínjols i m’he adonat que, malgrat conèixer l’expressió “més content que un gínjol”, en realitat no en sabia res dels gínjols.

De fet, fins i tot ignorava que es tractava d’una cosa que es podia menjar.

És clar, després de parlar-ne, i amb una petita discussió sobre com es deien en castellà, m’he passat una estona esbrinant coses sobre els gínjols. Una de les virtuts de la ignorància és que et permet el plaer d’aprendre coses noves. I la veritat és que els gínjols han estat una font fantàstica de sorpreses. Sobretot perquè estan relacionats amb moltes coses habituals i no en tenia ni idea.

La part més botànica ja és una mica curiosa. El ginjoler Ziziphus zizyphus és un arbre original de la Xina, o potser del nord d’Àfrica segons altres fonts o fins i tot de la Índia segons unes altres. En tot cas és conegut des de fa mil·lennis i, a més dels fruits, les arrels també es fan servir en remeis contra la febre.

Una curiositat amb el nom és que el pot mantenir probablement gràcies a un error tipogràfic. Quan anomenem amb el nom científic ja sabeu que el primer nom és el corresponent al gènere, i el segon nom és el de l’espècie. Doncs be, en botànica no s’accepta repetir el mateix nom per l’espècie i el gènere. Aparentment el ginjoler, dient-se Ziziphus zizyphus si que el repeteix, però si us hi fixeu, el segon nom porta una “y” mentre que el primer s’escriu amb “i”. Inicialment es deia Rhamnus zizyphus, però al 1768 van decidir que hi havia dos especies sota el mateix nom i que una d’elles calia batejar-la per diferenciar-la. Això ho va fer en Philip Miller, un botànic escocès que, potser per error, va escriure el gènere amb la “y”. Aquesta pífia permet que no sigui exactament el mateix nom per gènere i espècie i per tant es pugui mantenir sense trencar la norma.

I per cert, en castellà es diu azufaifo.

Una dada que ignorava i que m’ha fet molta gràcia és que la fusta del ginjoler és la que es fa servir per fabricar les gralles. Vaig passar uns quants anys pendent de la música de gralles mentre feia castells i no tenia ni idea de com de prop tenia un producte del ginjoler.

Els fruits, els gínjols, són molt rics en vitamina C. Aquella vitamina que no cura el refredat però que dóna molta moral, que sempre és una bona cosa.

I pel que fa a l’origen de l’expressió més content ( més eixerit) que un gínjol, doncs la veritat és que no l’he trobat. El més proper que he llegit és que fa referència a la manera com salten i reboten els gínjols quan cauen a terra.

En tot cas, sembla un arbre prou interessant. Adaptat tant be a temperatures altes que fins i tot creix en alguns deserts. Amb un fruit que es menja tendre i també sec. Amb unes arrels que treuen la febre i amb una fusta de la que se’n pot treure música.

Ja únicament em falta el més important de tot: Tan bon punt tingui ocasió he de tastar un gínjol!

divendres, de gener 15, 2010

I ara, els mites de la ciència

Doncs la nova criatureta, “100 mites de la ciència” ja és a punt d’arribar. A partir del mes de Febrer ja podreu començar a trobar el nou llibre. Si el de fa un any es va centrar en els enigmes de la ciència, és a dir, en coses que encara no coneixem, aquest tracta sobre els mites de la ciència. I que són aquests mites? Doncs allò que s’acostuma a dir com si les dades científiques ho haguessin demostrat, però que en realitat no es veritat.

Per exemple, no és cert que fem servir únicament el 10% del cervell, ni que en lluna plena neixin més criatures, que els estruços amaguin el cap sota terra o que l’aigua de la pica giri al revés a l’hemisferi sud. Els camaleons no canvien el color per confondre’s amb el fons i si un dia trobes un cabell blanc te’l pots arrencar sense patir. Einstein no treia males notes i els peixos si que tenen memòria. Amb una cullereta no evitaràs que el cava s’esbravi ni cap cactus et protegirà de les radiacions de l’ordinador.

Aquests i molts altres mites queden desemmascarats en aquest llibre. Alguns són completament falsos i altres són simples exageracions, encara que n’hi ha que tenen un punt de veritat. Si teniu curiositat o si voleu evitar que us enredin amb llegendes urbanes, doncs ja ho sabeu. La veritat és que jo he aprés moltes coses mentre el preparava i m’ho he passat d’allò més be descobrint el que hi ha al darrera de tots aquests mites de la ciència.

I naturalment hi haurà la presentació del llibre, cap a principis de Febrer. Quan estigui lligat el dia, l’hora i el lloc us ho faré saber.

dijous, de gener 14, 2010

No és com sembla

La manera com canvien les paraules i evoluciona el llenguatge s’ha posat moltes vegades d’exemple per explicar el que passa en l’evolució de les espècies. És una comparació útil i prou il·lustrativa. Allò que en un temps va ser llatí va anar canviant lentament, modificant paraules i incorporant-ne altres de noves fins esdevenir un idioma diferent de l’original. A més, d’una única arrel en poden sorgir diferents branques, representades per totes les llengües romàniques.

I les paraules també ens permeten adonar-nos dels perills amb que topen els investigadors quan volen refer la història evolutiva d’algun organisme. Moltes vegades falten peces, però altres tenim peces que són enganyoses.

Els canaris són uns ocellets ben coneguts pel seu color llampant i. Sobretot, per la seva habilitat per cantar. El seu nom ja suggereix que el seu origen està relacionat amb les illes Canàries. I efectivament, a les valls d’aquelles illes és d’on van sortir els primers canaris que van portar alguns mariners cap Europa. I semblaria que per això tenen aquest nom, Canàries o les illes dels canaris.

Però el cas és que no. Que la cosa va a l’inrevés. Són els ocells els que deuen el seu nom a les illes on els van trobar. Així, l’ordre correcte és: canari, ocell original de les illes Canàries.

I el nom de Canàries, encara que hi ha alguna altra versió, sembla que s’origina per la presència d’algun tipus de gos que hi habitava. Segons el naturalista romà Plini “el vell” una expedició que va arribar fins aquell arxipèlag va trobar una raça de gossos molt ferotges. Per això es refereix a la illa com "Insula Canaria", o la illa dels gossos (per canis, gos en llatí).

La veritat és que d’aquests gossos no se n’ha sabut més. I quan els europeus i van arribar, segles més tard, van trobar que els gossos de les illes Canàries no eren particularment ferotges.

L’important és que l’explicació més senzilla i més immediata sobre l’origen del nom dels ocells i de les illes no és el correcte. La història de la paraula resulta més complicada del que podria semblar i cal relacionar diferents dades i remenar pels fets històrics per treure’n l’entrellat.

Doncs amb la evolució dels organismes ens trobem moltes vegades amb coses similars. Moltes coses, moltes espècies tenen al darrera històries evolutives que han seguit camins ben complicats. Els ossets de l’interior de les orelles (l’estrep, l’enclusa i el martell) provenen de modificacions dels ossos de les mandíbules de taurons primitius. Les aus deriven dels dinosaures, però no dels dinosaures que tenien la cadera com la dels ocells sinó dels que la tenien com els rèptils. Les aletes dels dofins no tenen res a veure amb les aletes dels peixos i provenen de mans i peus com els nostres.

Tot són exemples d’òrgans que a primer cop d’ull semblaria que tenen una història evolutiva senzilla, però que quan s’obtenen més dades es veu que allò que semblava evident és la versió equivocada. Igual que amb el nom de les Canàries.

I per això moltes vegades cal refer les idees que es tenien i els arbres evolutius que es dibuixaven. L’aparició d’una nova dada pot fer replantejar tot l’esquema. Tot plegat resulta una mena de trencaclosques molt complex, però absolutament entretingut.

dimecres, de gener 13, 2010

Carn vermella, carn blanca.

Una de les coses més estranyes de la nutrició és la classificació de les carns segons el color. En principi no hauria de ser difícil, hi ha carn blanca i carn vermella, per tant. Esperes trobar una classificació segons el color. Però segons on miris pots trobar que la carn blanca és la de les aus i la vermella la dels mamífers, encara que l’estruç te carn vermella i el conill la te blanca. En altres indrets es diu que la vermella és la d’animals grans, i la blanca dels petits. Per això la de vedell es considera blanca i la de vaca vermella. I finalment, en alguns indrets la cosa dependrà de la quantitat de greixos que tingui.

Tot plegat és una mica irrellevant quan vas a comprar, quan mires la carn, i en tens prou amb observar el color i la textura per tenir clar si és blanca o vermella.

A més, tot plegat no té gaire sentit des d’un punt de vista fisiològic. La carn, en realitat és el teixit muscular, que conté sobretot fibres musculars, però també nervis, vasos sanguinis o greix. En aquest sentit també inclouríem en la mateixa classificació les fibres musculars dels peixos (i això de peix blanc o blau i el seu efecte sobre els infarts ho deixem per un altre dia).

El que passa és que de fibres musculars n’hi ha de bastants tipus. Des del múscul cardíac, que sempre està funcionant sense que mai tingui rampes o agulletes, fins músculs de l’iris de l’ull. Però allò que entenem per carn està format pel que s’anomena múscul esquelètic. I aquest és el que podem trobar de dos maneres. Un que està fet per fibres rojes i un altre fet per fibres blanques. Això ja ens indica per on aniran les diferencies entre la carn vermella i la blanca.

La diferència de color és deguda a la quantitat de mioglobina que tinguin. La mioglobina fa la mateixa funció que l’hemoglobina de la sang. De fet son proteïnes prou similars. Les dues transporten oxigen. L’oxigen de l’aire que respirem el capta l’hemoglobina de la sang i el transporta per tot arreu del cos. Però sempre dins els vasos sanguinis. Quan arriba als teixits no el cedeix directament sinó que li passa a altres proteïnes que transporten l’oxigen per dins els teixits. En el cas del múscul ho fa la mioglobina, que te color vermell igual que l’hemoglobina.

La diferent quantitat de mioglobina que tenen unes fibres i altres no és per casualitat. El motiu és la funció de cada fibra. Unes serveixen per fer un treball molt ràpid i intens, però de poca durada. Són les fibres blanques. Els altres, els de fibres rojes, no tenen tanta potència, però poden estar molt més temps treballant sense defallir.

El motiu a nivell bioquímic és la mena de metabolisme que presenten. En un cas oxiden glucosa sense fer servir oxigen. Un sistema que de seguida acumula productes empipadors com l’àcid làctic. Uns animals que tenen moltes fibres d’aquestes són els cocodrils. Normalment estan paradets sense fer res, però quan ataquen ho fan d’una manera espectacularment explosiva. El que passa és que tot seguit han de descansar molta estona per recuperar-se. També per això les gallines o els galls d’indi no poden volar gaire lluny. Als músculs necessaris per volar hi tenen fibres blanques que de seguida s’esgoten.

Les altres fibres no poden fer aquesta mena de contraccions tan brutals, però el que fan és un metabolisme aeròbic, que vol dir consumint oxigen. Això és molt més eficient i permet que la cèl·lula muscular treballi molt més temps abans de començar a cansar-se.

El cas és que amb l’entrenament podem reforçar que el cos faci un tipus o un altre de fibres i segons l’esport que practiquem ens interessarà desenvolupar-ne unes o altres. Un corredor de marató necessita moltes fibres rojes, mentre que un velocista requereix la potencia de les blanques.

I la majoria de persones tenim músculs amb una barreja de fibres blanques i rojes que ens permeten anar fent, sense excessos o grans dèficits ni en resistència ni en potència.

dimarts, de gener 12, 2010

Aquelles prediccions pel 2009

La visió típica que es te dels científics és que som gent que “fa experiments”. Això potser no és estrictament cert del tot, ja que hi ha branques de la ciència, com l’astronomia, en que la observació és molt més important que la experimentació. De totes maneres, l’important no són els experiments en si, sinó el motiu pel qual es fan. En realitat el que fan, teòricament, els científics és posar a prova les hipòtesis que han fet. I la finalitat dels experiments és demostrar si allò que pensem que passa, realment succeeix.

En teoria, per fer avançar el coneixement (i de pas fer-te famós, que et concedeixin el premi Nobel i guanyar molts diners) el que es fa primer és observar com són les coses. Obtenir dades del tema que volem estudiar, organitzar aquestes dades i mirar de trobar un sistema, un ordre, un esquema que potser no és aparent però que permeti entendre com funciona allò.

I quan ens sembla que podem explicar quin és el funcionament, proposem una hipòtesi i fem alguns experiments per posar-la a proba. El plantejament és, si el que penso és cert, quan faci això, haurà de passar allò. I si no surt el que pensàvem, és que la idea que teníem per explicar el fenomen està equivocada i cal abandonar-la per bastir-ne una altra de millor.

És un sistema que funciona raonablement be. La llauna és que sempre pot aparèixer un nou experiment que demostri que estem equivocats. Per això, les teories científiques mai es consideren definitives i sempre estan sotmeses a nous escrutinis.

Però hi ha altres camps de l’activitat humana que aquest sistema no els acaba d’agradar i prefereixen fer-ho d’una altra manera. El raonament és: Fem una proposta, i si no surt el que pensàvem... doncs és igual! Seguirem defensant que el nostre sistema és correcte encara que les dades diguin el contrari. I el millor és que a molta gent li sembla normal. Segurament perquè mai es prenen la molèstia de comprovar les dades.

Dit així sembla una mica absurd, però és el que passa amb l'astrologia i els horòscops. I avui m’he entretingut una mica a veure quina fiabilitat tenen les seves dades. Després de tot, Google permet fer-ho amb molta facilitat. El que he buscat són les prediccions que es van fer a principis del 2009 per contrastar si el temps els ha donat la raó. Un exercici realment divertit.

Per començar, es poden trobar afirmacions que no podem considerar ni prediccions ja que són evidents des de fa molts anys. Per exemple, dir queEl eclipse lunar del 9 de febrero sobre el Sol de Colombia puede traerle serios conflictos al gobierno de Uribe. Continuarán los enfrentamientos con las guerrillas y paramilitares”. Doncs no cal mirar gaire els astres per saber-ho, igual que afirmar que “En México se agudiza la criminalidad y se conmueve al país. Los secuestros y la corrupción dominarán los titulares de la prensa”. Això fa molts anys que passa, per desgràcia.

Un altre que no s’hi ha matat és el que afirma queEn diversos rincones del mundo se proliferarán plagas de insectos y roedores, se desatarán huracanes casi en las mismas zonas afectadas durante el 2008. I és que és probable que cada any hi hagi alguna plaga d’insectes o de rates hi haurà en algun lloc del planeta. A més, tampoc cal ser un setciències per dir que els huracans seguiran produint-se a les zones on sempre es produeixen huracans.

L’interessant és quan es mullen amb coses com que a Perú “...El ex presidente Fujimori, saldrá libre de la prisión. Se hará un nuevo descubrimiento arqueológico que asombrará al mundo”. Aquesta si que no l’ha encertat. Fujimori segueix a la presó i potser si que s’ha fet alguna descoberta arqueològica per allà, però en tot cas el món no ha quedat gaire impressionat.

Una altra és que “Brasil será incluido en la OPEP y comenzará a exportar petróleo a los Estados Unidos.” He mirat la llista de membres de l’OPEP, i em sembla que de moment, doncs vaja, que Brasil no hi és.

Però la que m’ha arribat al cor és la que deia queEntre los países que se verán mayormente beneficiados en el 2009 está España, porque habrá un auge económico y consolidará sus lazos históricos con la mayoría de países del continente americano”... (Sense paraules)

Un científic que presentés uns resultats experimentals amb un índex d’encert semblant no tindria una carrera gaire prometedora. Però si ets astròleg, equivocar completament les prediccions es veu que és irrellevant. Quin xollo!

dilluns, de gener 11, 2010

I ara, escàners corporals

Vivim temps en que els conflictes s’han globalitzat i les amenaces apareixen per tot arreu i de la manera més inesperada. Des dels atacs a les torres bessones de l’onze de setembre, hem entrat en una espiral d’atemptats, de por i de pèrdua de llibertats en nom de la seguretat. Sempre s’ha sabut que l’equilibri entre llibertat i seguretat té un punt d’equilibri que es desplaça en funció de la por que es visqui. I des de fa uns anys el desplaçament és evident.

El darrer capítol d’aquesta follia global és la progressiva implantació dels escàners corporals als aeroports. Això ha passat en resposta a l’atemptat fallit a un avió en destinació als Estats Units en el que el terrorista portava adherit a la cama una certa quantitat d’explosiu. Va poder passar els detectors de metalls sense problema i un seguit d’errades en els sistemes d’informació van permetre que entrés a l’avió amb els explosius.

Segons van dir, amb els nous escàners corporals aquest material si que s’hauria detectat i l’home en qüestió no hauria pogut entrar a l’avió. Uns escàners que mostren una imatge de la persona com si estigués despullada. I, pel que diuen als diaris, això és el que sembla preocupar més a tothom. En realitat hi ha moltes, moltíssimes, coses discutibles en tot això, però un detall, potser menor però interessant igualment, és la manera com funcionen aquests escàners. Després de tot no sembla tant fàcil obtenir una imatge del cos sense la roba.

Però el cas és que hi ha un parell de maneres per aconseguir-ho. I per això hi ha dos tipus d’escàners en funcionament. Els escàners d’ones mil·limètriques i els de retrodifusió de raigs X.

Els primers, els d’ones mil·limètriques s’anomenen així perquè fan servir radiacions de l’espectre electromagnètic d’una longitud d’ona entre 1 i 10 mm. Per entendre’ns, son les que estan a continuació de les microones o de les radiacions que es fa servir pel Wifi dels ordinadors. Molts materials, entre ells la roba, són transparents a aquestes radiacions. En canvi, els nostres cossos i altres materials no permeten el pas i reflecteixen aquesta radiació. Doncs el que fan és posar la persona en una mena de cilindre que gira i va emetent aquestes radiacions alhora que mesura les que reboten al cos. Tot allò que no sigui pell humana es detectarà com una taca inesperada.

L’altre sistema, el de retrodifusió de raigs X, es basa en un fenomen físic anomenat “efecte Compton”. Simplificant podem dir que si un fotó o un raig X interacciona amb la matèria (amb un electró d’un àtom) es veu desviat pel xoc i també perd part de la seva energia. La gràcia és que el perfil dels raigs desviats dependrà de les característiques del material amb el que ha xocat. Mesurant aquests raigs X desviats i amb l’energia canviada podem obtenir una imatge del cos de la persona i del que porti a sobre.

En aquest cas el que fan es posar la persona entre dos panells. Cada un envia una petita dosi de raigs X i mesura la imatge rebotada. No s’obté estrictament una imatge en tres dimensions, com en l’altre tecnologia, sinó que aconsegueixen dues “fotografies” una de cara i l’altre d’esquena.

I encara que la principal inquietud que causin sembla ser el fet que obtinguin una imatge, més o menys definida, del cos nu, jo trobaria més inquietant els possibles efectes que tenen aquests mètodes sobre la salut de les persones. En un cas són ones de radio i no sembla massa preocupant, però l’altre fa servir raigs X, que no és poca cosa. Però la veritat és que la quantitat que es fa servir és molt petita. No cal que travessin el cos com en les radiografies. En realitat cal tot el contrari, de manera que tenen molt poca energia. Segons els fabricants, la quantitat de radiació que rebríem seria molt menor a la que rebem per causes naturals en un dia qualsevol i no diguem la que rebem per volar un parell d’hores en avió. De totes maneres, tant en una com en l’altra tecnologia caldrà seguir fent estudis, sobretot si els pensen fer servir rutinàriament, com sembla.

Tot plegat vol dir més cues per embarcar, més temps d’espera a l’aeroport, més psicosi de por i més molèsties pels viatgers. Tot en nom de la seguretat, i aquest és un argument poderós, és clar. Però no deixo de tenir la sensació d’estar en una mena de cursa d’armaments. Per cada mesura de control, els terroristes inventaran un sistema nou que obligarà a disposar de nous sistemes de control, que faran que trobin nous mètodes d’actuació, que obligaran...

Tot plegat no deixa de ser un cert triomf pel terror. I per les empreses de seguretat, és clar.

divendres, de gener 08, 2010

sabó i sensibilitat

Un dels grans invents de la humanitat va ser el sabó. Un producte químic que ens permet treure les taques fetes per productes greixosos. L’aigua no serveix per aquestes taques ja que simplement rellisca per sobre sense fer res. Sabem que l’oli i l’aigua no es barregen, però per eliminar una taca oliosa caldria que l’aigua es barregés amb la taca de manera que la podés dissoldre i arrossegar-la. Però si la tendència és a mantenir-se separades l’aigua la taca ja no hi ha res a fer.

I de taques de greix n’hi ha moltes. No només les habituals d’avui en dia. La nostra pell segrega olis que mantenen les cèl·lules de d’epidermis protegides, però si no renovem aquesta capa oliosa de tant en tant, la porqueria s’hi va acumulant. Encara és més notable l’efecte d’aquets greixos al cabell. Les cèl·lules de l’arrel del cabell segreguen una mena d’olis que formen una fina capa sobre el cabell. Això els protegeix de les agressions externes, però de nou, si no l’eliminem ocasionalment, el cabell esdevé greixós, enganxós i amb una textura desagradable.

Però el sabó és un tipus de molècula que per un costat pot barrejar-se amb l’aigua (és hidrosoluble) mentre que per l’altre extrem es barreja amb els olis (liposoluble). Aquesta característica li permet barrejar-se amb les taques de greix i formar com petites bombolles que engloben una mica de la substància greixosa a l’interior. No hi ha problema perquè les molècules de sabó s’orienten amb la part liposoluble cap a l’interior. I com que l’altre extrem es pot dissoldre en aigua, tota la part externa de la microbombolla pot ser arrossegada per l’aigua de manera que la brutícia marxa en rentar.

Això explica un fet que de vegades sorprèn. L’aigua sola no neteja aquestes taques, però el sabó per si sol tampoc. El que cal és una barreja d’aigua i sabó perquè la cosa funcioni.

Disposar de sabó i totes les seves variacions, com xampús o gels de bany, ens ha fet la vida realment molt més agradable. A més, ara ja li afegeixen substàncies que li proporcionen aromes, textures i tota mena de sofisticacions per captar la fidelitat dels compradors. De totes maneres, si mireu la composició d’aquests productes notareu que la majoria contenen pràcticament els mateixos compostos. No es perquè si. El tema està regulat per llei i els fabricants tenen uns marges relativament petits per fer noves formulacions.

Tot i així, hi ha molta gent que nota que unes marques els van be mentre que altres els causen irritació de la pell o problemes dermatològics semblants. En ocasions encara és més desconcertant. Un xampú que sempre havia anat be sobtadament comença a causar picor i vermellor a la pell. Potser el fabricant ha modificat la composició?

Doncs normalment no és això. El que passa és que la pell acaba per reaccionar als components dels xampús o dels gels ja que a mida que anem exposant-nos una vegada i altre acabem per desenvolupar una certa al·lèrgia a algun compost. El problema, però, no acostuma a estar en els components del producte, que ja se sap que resulten força inerts. La clau de la sensibilitat està en la matèria primera que fan servir els fabricants.

Els productes químics purs pràcticament no existeixen. Sempre hi ha un petit, molt petit percentatge d’impureses. Podem comprar un producte pur en un 99,9 %, però tindrà un 0,1 % d’altres coses que no tenim massa controlades. És molt poc, però si ho anem posant sobre la pell un dia i altre, al final la pell d’algunes persones acaba per reaccionar i el que havia de ser una sensació agradable en sortir de la dutxa, passa a ser un ball de picar i gratar.

Naturalment el fabricant pot fer el mateix producte però partint d’un material que sigui 99,99% de puresa. Així només tindrem un 0,01 % de “coses” descontrolades, encara que el material és força més car. Hi haurà menys persones que notin els problemes, però sempre hi haurà algú, perquè sempre hi ha alguna impuresa i sempre hi ha algú que es sensible justament a allò.

Al mercat hi ha productes aparentment amb la mateixa composició però amb preus molt diferents. Una part de la diferència serà per la marca, el prestigi i la política de l’empresa, és clar. Però també el fet de fer servir matèries primeres més pures vol dir que seran productes més cars.

Hi ha qui sap que no pot fer servir sabons barats. I no és per esnobisme. Si tens la pell poc sensible tant se val. Però si la tens sensible, fer servir un producte barat vol dir que fàcilment t’estaràs exposant a agents que et causaran una reacció. Aleshores toca buscar-ne de més cars per trobar els que et sensibilitzen menys.

I creuar els dits perquè amb el temps no esdevinguis sensible de nou.

dijous, de gener 07, 2010

Mirant el passat

Xafarders com som els humans, un dels somnis més habituals és el de poder veure el que va passar fa temps. Mirar per un forat i tenir accés a moments històrics, a les vides dels grans personatges, o a descobrir que feia la veïna el cap de setmana passat. Però, ai! El passat és el passat i ja no hi ha manera de capturar-lo.

Si ets amant de les ciències ocultes pots tenir l’esperança que sigui cert l’anunci que van fer l’any 1972, quan van dir que s’havia inventat un cronovisor, un aparell que permetia obtenir imatges del passat. Fins i tot afirmaven que tenien la vida de Jesucrist gravada però que, oh sorpresa!, no la podien ensenyar. El Vaticà, el KGB, la CIA i no se qui més no els ho permetien.

Per tant, ens hem de conformar admirant el present, recordant el passat i imaginant el futur. Tot i que ben mirat, això no és exactament cert i si que podem obtenir imatges del passat. Hi ha qui diu que les lleis de la física no ho permeten, però la realitat és justament la contrària. La física ens obliga a captar imatges de temps passats.

El cas més característic són les imatges que obtenen els astrònoms. D’alguna manera, els telescopis no deixen de ser finestres que ens permeten veure el passat. I el motiu és molt senzill, la llum té una velocitat finita. Va molt de pressa, però no és instantània. Aquesta característica permet que les distàncies a l’espai es mesurin en ficció de la velocitat de la llum. Si diem que una estrella està situada a un any llum volem dir que està a la distància que recorre la llum en un any. És a dir, prop de deu bilions de quilòmetres.

Això també aplica a objectes més propers. El Sol el tenim a vuit minuts llum, i la Lluna a dos segons llum. I aquí hi ha la gràcia. La llum triga uns dos segons a fer el camí de la Lluna fins la Terra, de manera que quan mirem la Lluna per la nit, no la veiem tal com és, sinó tal com era fa dos segons.

Per això totes les fotos captades pel telescopi espacial Hubble (i per tots els altres telescopis) no ens mostren com és l’Univers actualment, sinó com era en el moment en que la llum va sortir d’aquelles estrelles. Una llum que ha passat milers o milions d’anys viatjant per l’espai abans d’arribar als sensors dels nostres aparells. La gràcia és que si fotografiem objects prou llunyans el que veiem és com era l'Univers quan era molt jove.

De manera que si que fem fotos del passat. De fet, el que mai podem fer són fotos del present. Fins i tot si ens fem una foto a casa, obtenim la imatge de com érem fa una fracció d’una fracció d’una fracció de segon. I no nomes amb les fotos. Allò que mirem ho veiem tal com era quan la llum va sortir. Veiem la Lluna de fa dos segons, el Sol de fa vuit minuts i l’Estrella Polar de fa 431 anys.

En el fons passa el mateix que amb el soroll. A les nits de tempesta, és entretingut calcular la distància a la que cauen els llamps. Simplement comptem quans segons triguem a escoltar el tro i ho multipliquem per la velocitat del so, uns 320 metres per segon. De manera que si hi hagués tres segons de retard voldria dir que el llamp ha caigut a un quilòmetre de distància. El que estem fent és reconèixer que escoltem el soroll fet per un esdeveniment del passat. Simplement que aquest so ha necessitat un temps per arribar a les nostres orelles. La llum del llamp també, però en ser tant ràpida, a la pràctica és imperceptible.

I no deixa de ser interessant pensar que ara mateix el Sol podria estar explotant, de manera que el nostre planeta seria destruït... i encara trigaríem vuit minuts a descobrir-ho.

dimecres, de gener 06, 2010

Blocaire invisible 2010

Benvolguda Violette Moulin.

Em sembla que ja fa uns dies que vas endevinar que soc el teu blocaire invisible. Pots comptar que em va fer molta il·lusió quan vaig rebre el missatge on em comunicaven qui m’havia tocat. Tots dos portem molt de temps amb el blog i ets de les poques que encara recordo dels inicis (que se’n deu haver fet de molts altres blocaires?). A més, era un fan de les teves receptes, encara que no comentés gaire.

Però a l’hora de pensar en el regal he hagut de triar. De seguida he pensat en el teu nom, Violette. Podria agafar-ho com un color o com una flor. Els dubte, però, no han durat gaire. No es regala a les noies espectres d’absorció de la llum entre els 420 i els 380 nanòmetres. Per molt que la transició a l’ultraviolat sigui interessant, les flors eren una opció més interessant.

Sobretot perquè, com tu mateixa, les violetes resulten un pou de sorpreses i tenen mil aspectes fascinants. Per tant et convido a fer una passejada per entre violetes.

Podem començar amb la Viola riviniana, que podem trobar per tota Europa i el voltant de la Mediterrània.


Als jardins també hi ha la Viola odorata, que desprèn un suau aroma. Floreix molt aviat i és de les primeres que ens anuncia l’arribada de la primavera


Si donem una volta pel nord d’Àfrica, el sud d’Europa i fins als Urals, podem trobar la Viola suavis.


Però de violetes n’hi ha arreu del món. Per Austràlia tenen la Viola hederacea, que notaràs que ja no mostra del tot el típic color violat.


I és que no totes les violetes són de color violeta. N’hi ha de grogues, com la Viola biflora, que, a més, es caracteritza perquè treu les flors de dos en dos.


O la que tenen els americans a la costa del Pacífic, la Viola pedunculata, que es coneix amb el nom de “Violeta daurada de Califòrnia”.


També n’hi ha de blanques. La Viola arbensis, a més de bonica, conté un principi actiu, la cycloviolacina, que podria ser útil per preparar medicaments contra el càncer.


I fins i tot amb tres colors. Els pensaments silvestres són, en realitat un tipus de violeta, la Viola tricolor.


En realitat, a partir de creuaments amb violes, els jardiners han creat híbrids que anomenem “pensaments”, però que també son de la família de les violetes. Per això el seu nom científic és Viola x wittrockiana.


De totes maneres, de les violetes esperem que siguin de color violeta. Per això podem acabar la passejada amb una de les més freqüents i entranyables. La Viola silvestris, la que trobem al marges dels camins i que, per aquí és de les més conegudes.


I ja ho tens! Espero que la passejada botànica t’hagi agradat. Molts petons de part del teu blocaire, ara ja, ben visible.