El parent del gran depredador

Mai se sap quines sorpreses ens guarda el futur, però de vegades les coses poden canviar molt. La noia que tenia tan èxit a l’institut perd l’atractiu quan es fa gran, el capità de l’equip d’esport i triomfador absolut en tot acaba en una obscura feina mal remunerada mentre que el tímid amb ulleres esdevé un executiu agressiu a qui no reconeix ni la seva mare. Aquestes coses passen. Tan sols és qüestió de temps.

Doncs a la natura, i parlant en termes evolutius, els canvis poden ser increïblement espectaculars.

Acaben de publicar un treball a la revista Science uns investigadors que van descobrir que en un fòssil de dinosaure hi quedaven restes d’un teixit flexible de forma més o menys tubular. En realitat el que van fer va ser desfer la part mineral del fòssil per veure que hi quedava. No s’esperava trobar res, perquè ja se sap a quin ritme es descomponen les cèl·lules. En condicions òptimes no s’espera trobar restes cel·lulars més enllà dels 10.000 anys. Però els fòssils de dinosaure tenien 68 milions d’anys!

El que passa és que no eren cèl·lules sinó teixit connectiu. És a dir, simplement restes de proteïnes. Bé, dir “simplement” li treu mèrit a la troballa. Mai s’havia aconseguit material biològic tan antic.

I quan van analitzar aquelles proteïnes va resultar ser col·lagen. I això ja és menys sorprenent, perquè el col·lagen és una de les proteïnes més resistents. Nosaltres estem fets sobretot de col·lagen, que forma l’entramat que aguanta les cèl·lules. És com el ciment que uneix el nostre cos.

De manera que per primera vegada hem pogut analitzar directament restes de proteïnes de dinosaure. I justament era el dinosaure més famós de tots. El gran depredador del Cretaci (i no del Juràssic, eh!), el Tyrannosaure rex!

El cas és que l’estudi del col·lagen de Tiranosaure ens permet comparar-lo amb els col·làgens d’animals actuals per establir quines relacions evolutives hi tenen. Una de les demostracions més concloents de la teoria de l’evolució es basa en la comparació de les proteïnes de diferents espècies. Les proteïnes es poden ordenar de més a menys semblants depenent de si els organismes estan més o menys llunyans evolutivament. Per això, les nostres proteïnes coincideixen en més del 95 % amb les dels ximpanzés, una mica menys amb els goril·les, menys amb els gossos, encara menys amb els peixos i molt menys amb els tomàquets.

Doncs en comparar els fragments de col·lagen de Tiranosaure amb els col·làgens d’animals actuals han trobat que coincidia parcialment amb el de les granotes o els tritons, però sobretot era pràcticament exacte al d’un ocell.

Això no és cap sorpresa, perquè ja sabem que els animals més emparentats amb els dinosaures són les aus. Si compareu els esquelets ho veureu intuïtivament, però ara hi ha dades bioquímiques que ho confirmen. En tot cas, l’important és que ara ja sabem quin és el parent viu més proper d’aquell mític animal.

L’orgull de ser descendent del Tiranosaure li correspon als... pollastres!!!

Potser cal una mica d’imaginació, però si a un pollastre li traiem les plomes, li canviem el bec per una boca plena de dents i el fem créixer fins la mida d’un autobús, doncs tampoc és tan diferent d’un tiranosaure, no?

En tot cas, ja està bé que els pobres tiranosaures estiguin extingits. Si alcessin el cap i veiessin als seus descendents cuinats a l’ast i a punt de ser menjats per uns febles mamífers sense pèl, segur que es deprimirien moltíssim.

Ensopit Urà

A totes les famílies sempre hi ha algú que passa desapercebut. Sempre hi és, però ningú ho nota, quan parla no l’escolten o de seguida deixen de parar-hi atenció, i quan marxa pocs se n’adonen i a sobre els és igual. Doncs a la família dels planetes sembla que aquest paper li ha tocat al pobre Urà.

Perquè, quan es pregunta alguna cosa sobre Urà, gairebé ningú sap gairebé res. No és el primer planeta de la llista, l’abrusador Mercuri, ni tòxic però semblant a la Terra com Venus. No hi ha robots explorant-lo ni habitants imaginaris com Mart. Júpiter és el gran gegant del sistema i té una taca roja molt característica. Saturn té el fabulós espectacle dels anells. Neptú va ser el primer planeta que es va descobrir gràcies als càlculs i buscant-lo expressament. I Plutò és el darrer planeta (ara ja planeta nan), el petit de la família.

Però Urà... Quina característica particular té Urà?

Algú va arribar a dir que la principal característica d’Urà és que no té cap característica.

Això, naturalment és una exageració i, de fet, Urà té algunes particularitats que el fan molt misteriós. Però cap que pugui servir per fer una bona campanya de propaganda. Si observem una foto d’Urà veiem un cercle blau degut al metà que hi ha a l’atmosfera... i poc més. Cal fer tractament d’imatge i falsos colors per ressaltar alguna característica. I, en realitat tampoc tenim massa fotos d’Urà. Va ser visitat per la sonda Voyager 2 al 1986 i ja està. Cap altre aparell humà ha passat a prop. No va ser una visita desaprofitada, perquè va permetre descobrir unes quantes llunes, però comparat amb l’espectacularitat de les imatges dels altres gegants gasosos, Urà va resultar ensopit.

Ara bé, al 1977 uns astrònoms van voler analitzar l’atmosfera d’Urà aprofitant que havia de passar per davant d’una estrella. Observant el canvi en la llum de l’estrella quan Urà la tapés es podia obtenir informació sobre el gruix de l’atmosfera, la composició i coses així. Però en analitzar les dades van adonar-se que la llum de l’estel s’havia afeblit unes quantes vegades abans d’arribar al planeta i després de sortir per l’altra banda. Allò va indicar que Urà, a l’igual que Saturn, també té un sistema d’anells.

Però parlem d’Urà. Els seus anells són petits, estrets i foscos. Res d'espectacular.

El fet més intrigant és la manera que té de girar. Tots els planetes giren al voltant del Sol i també giren sobre ells mateixos com baldufes. Però l’eix de rotació d’Urà està gairebé perpendicular al Sol. Això si que el fa diferent i li proporciona unes estacions ben extremes. Durant mig any uranià (48 anys de la Terra) el Sol il·lumina el Pol nord, mentre que el sud resta a les fosques. Després, hi hauran 48 anys més amb llum al Pol nord i foscor al sud. Curiosament, al desembre d’aquest any Urà passarà pel seu equinocci i la llum canviarà d’hemisferi.

I una altra característica d’Urà és que cal anar amb compte si ets anglès a l’hora de pronunciar el seu nom “Uranus”. Si no ho fas correctament pot sonar com “your anus” (el teu cul) o encara pitjor “Urine us” (pixa'ns).

Si és que Urà és un planeta amb mala sort. I això que la imatge d’aquella circumferència amb el color blau que el caracteritza és d’allò més relaxant.

El primer pas cap a la vida

La setmana passada va morir l'Stanley Miller. Potser el nom no us soni, però a l’escola és molt probable que us parlessin de l’experiment que va fer mentre estudiava l’origen de la vida. Va ser ell qui va poder demostrar en el laboratori el primer pas del camí que porta de la matèria inanimada fins la matèria viva.

Ara sembla una cosa senzilla, però en aquell temps, fa uns cinquanta anys, va representar tota una revolució. Fins aleshores no es podia entendre quin era l’origen de la vida a la Terra. Ja es coneixien les molècules de que estan fets els éssers vius, s’havien identificat les proteïnes, els sucres, els greixos i els àcids nucleics. Però també es tenia clar que tan sols les cèl·lules vives podien fabricar aquests compostos. La matèria viva, i únicament ella, crea més matèria viva, però el com va començar tot no estava gens clar.

El que va fer l’Stanley Miller va ser proposar al seu director de tesi, en Harold Urey, d’intentar imitar en el laboratori les condicions de la Terra primitiva. En realitat l’Urey ja ho havia proposat en alguna conferència, però tothom tenia molt poca confiança en que l’experiment sortís bé. Ho van discutir i al final es van donar sis mesos per provar-ho. Si no obtenien resultats ho deixarien estar i buscarien una altra línia de recerca més prometedora.

Aleshores es pensava que l’atmosfera de la Terra fa uns quants milers de milions d’anys era rica en amoníac, hidrogen i metà, de manera que en Miller va posar aquests compostos dins d’una ampolla de vidre. També hi devia haver una gran quantitat d’energia que agitava l’atmosfera. No hi havia capa d’ozó, de manera que les radiacions del Sol podien actuar sense problemes i, a més, sempre hi ha uns quants milers de llamps que cauen arreu del planeta cada segon. Per tant, va posar un mecanisme que anava provocant descàrregues elèctriques a dins la barreja... i ho va deixar uns dies per tal que, com deia la iaia, anés fent “xup xup”.

Una setmana després el líquid havia agafat un color marronós i una mica oliós. I en analitzar-ho van trobar que contenia aminoàcids (glicina i alanina). Però els aminoàcids són les peces amb que es fabriquen les proteïnes! Havien aconseguit construir els totxos amb que es construeix l’edifici de la vida. Allò es va fer famós amb el nom de "L'experiment de Miller-Urey", ara ja tot un clàssic. (Aquí podeu veure l'article original)

Allò va despertar un interès enorme per l’origen de la vida. Si en una setmana i amb una petita quantitat de líquid s’havien aconseguit aminoàcids, que no podria haver passat en milions d’anys i amb tots els oceans de la Terra per anar fent “xup xup”? Semblava que la resposta a com va sorgir la matèria viva estava a l’abast de la mà.

Però com acostuma a passar, les coses són més complicades. Després d’aquell experiment s’han fet altres que ho confirmaven. S’han aconseguit altres molècules orgàniques a partir de condicions d’allò més variades. I val la pena dir que un dels grans investigadors en aquest camp va ser el lleidatà Joan Oró. Però no s’ha aconseguit crear molècules complexes. No han aparegut ni proteïnes ni àcids nucleics ni res que s’hi assembli.

Sabem com podrien haver-se fet els totxos, però encara no sabem com es van unir per formar parets.

En tot cas, l’experiment d'en Miller-Urey va ser un punt d’inflexió. I algú podria pensar que simplement va ser un cop de sort, però per algun motiu la sort acostuma a tocar a les ments brillants, imaginatives i insistents. Per exemple en Miller va fer un altre experiment que va durar, ni més ni menys que 27 anys. Volia saber si en condicions de fred, també es poden generar molècules orgàniques. En fred, o millor encara, en gel, hi ha dues avantatges. En primer lloc, les coses que es produeixin no es destruiran de seguida per causa de les altes temperatures. I en segon lloc, en una sopa parcialment congelada molts productes es concentren més, de manera que reaccionen amb més facilitat. L’únic problema és que tot va més lent. Per això van preparar una barreja amb cianur d’amoni ficada al congelador (a 70 graus sota zero) i van esperar 27 anys. Quan ara ho han analitzat, de nou han trobat purines i pirimidines, que són les peces amb que es fa l’ADN!

En Miller va posar sobre la taula el fet que simples reaccions químiques poden generar allò que cal per que neixi la vida. Certament sóls és el primer pas i encara ens queda molt per conèixer, però com diu el refrany “Un viatge de mil quilòmetres comença amb un únic pas”.

Idiomes de nova generació

Una de les coses més sorprenents que fan els nens és aprendre a parlar. Sobretot perquè ho fan espontàniament. De fet, nosaltres no els ensenyem a parlar, tan sols els hi parlem. I si escoltem les bajanades que diuen els grans als bebès, encara resulta més sorprenent que aprenguin a parlar correctament.

Però en pocs anys ens trobem amb una criatura que coneix milers de paraules i complexes regles gramaticals que quan les volem aprendre de grans ens costa Déu i ajuda d’adquirir. Sembla clar que el nostre cervell disposa d’una capacitat innata per aprendre el llenguatge, però restringida a una etapa molt inicial de la vida. Després, el fet d’aprendre un idioma passa a ser com adquirir un coneixement més.

Però sembla que en realitat podem fer molt més de petits. No només podem aprendre l’idioma, sinó que també tenim la capacitat d’inventar un idioma coherent. I un exemple representatiu va passar a Haití, on va aparèixer un nou idioma: el Crioll d’Haití.

Durant els segles XVII i XVIII, els espanyols i els francesos van portar milers d’esclaus a les colònies que tenien arreu del món i, en el cas d’Haití, al segle XIX va tenir una segona onada d’immigrants xinesos, japonesos i coreans, que no parlaven ni una paraula d’altre idioma que no fos el seu. El resultat va ser una comunitat heterogènia, relativament aïllada i amb unes tremendes dificultats per comunicar-se entre ells.

El que passa en aquests casos és l’aparició d’un sistema que en anglès anomenen “pidgin”. Un sistema de comunicació originat per la barreja de dos o més llenguatges i que disposa d’un vocabulari molt simple i una gramàtica rudimentària.

Aquest sistema permet solucionar els problemes de comunicació durant un temps, fins que, al final, un dels idiomes s’acaba imposant. Però el que va passar a Haití va ser que la barreja inicial es va consolidar com idioma. Aquella barreja de normes senzilles va adquirir una estructura ben establerta, vocabulari propi i diferent de les llengües que l’havien originat i va començar a passar de pares a fills. Havia nascut el Crioll d’Haití.

I el més fascinant és que el canvi va passar en una sola generació.

En realitat no és l’únic cas. A molts indrets, sobretot illes amb historial de colonització, és parlen aquestes llengües anomenades criolles. Totes amb un origen històric similar. El resultat final són idiomes propis incomprensibles pels parlants de les llengües inicials i que, malgrat ser diferents i mútuament inintel·ligibles, curiosament tenen tots unes estructures comuns. Les frases s’estructuren de maneres similars, els articles definits o indefinits tenen les mateixes característiques, disposen de semblants temps verbals...

De manera que sembla que si deixem grups de nens jugant i parlant entre ells, amb unes poques paraules de partida, ni que siguin d’idiomes diferents, poden arribar a construir sistemes de comunicació sòlids. I això pot donar pistes molt interessants sobre la manera en que el nostre cervell processa la manera de comunicar-nos entre nosaltres. Hi ha qui ha proposat que els idiomes són la manera en que s'expressa una gramàtica universal que portem implícita en les nostres estructures del cervell.

I hi ha material per estudiar, perquè de llengües criolles n’hi ha moltes. Per desgràcia durant molt temps es van considerar simples degeneracions de la llengua mare (la que parlaven els amos, és clar) de manera que no es tenien en consideració i moltes van néixer i desaparèixer en poques generacions. Les que queden estan associades a formes despectives. En el cas del francès per exemple, amb el seu xovinisme visceral, tot el que soni a francès però que ells no entenguin passa a denominar-se “patuès” (paraula que pronuncien amb un subtil to de menyspreu). Però molts d’aquests en realitat són idiomes criolls.

I també en castellà hi ha casos. Si sentiu la paraula castellana “chavacano” pensareu en una cosa grollera i mal feta. Però la realitat és que el Chavacano és un d’aquests idiomes criolls que es parla, encara avui, a les Filipines!

Teleportació *

Encara que sembli impossible, Star Trek, mai va ser un gran èxit d’audiència. Ara bé, els seus seguidors tenien un nivell de fidelitat increïble. És el que té l’Univers Trekkie. Hi ets, o no hi ets. I no val la pena discutir més. Però si hi ets, les discussions poden ser importants. Per exemple: Jo prefereixo infinitament més “la Nova generació” que cap altre de les sèries. L’Spock no em diu res, mentre que en Data em té el cor robat. I el capità Kirk em sembla un típic americà amb la ment simple que no pot competir amb la sofisticació i l’elegància europea del capità Jean Luc Picard.

Però, he de reconèixer que res pot igualar la màgia de la frase que feien servir a la sèrie original quan tenien problemes i estaven a punt de morir. Les paraules “Scotty; transport per tres” que precedien a la desmaterialització dels protagonistes i la posterior rematerialització dins l’Enterprise són un dels senyals d’identitat del món Star Trek. L’Scotty era l’assegurança de vida de la tripulació.

I realment seria molt útil un sistema de teleportació com aquell. Desaparèixer d’un indret i aparèixer en un altre, instantàniament. Per això, vaig fer un salt quan vaig llegir que alguna cosa semblant ja s'ha fet unes quantes vegades en diferents experiments.

En teoria, la teleportació consisteix en agafar un objecte, escannejar-lo per obtenir tota la informació sobre ell. Enviar les dades a un altre indret i reconstruir l’objecte original, àtom a àtom, fent servir la informació tramesa. Talment com un fax en tres dimensions.

Fa anys, es va poder demostrar que això seria possible en teoria, però a costa de destruir l’objecte original. I posteriorment es van fer experiments en que la teleportació va tenir èxit... però únicament en sistemes tant simples com un parell de fotons o un ió.

Curiosament, l’origen teòric de l’experiment el va donar Einstein intentant trobar una incoherència a la teoria quàntica que no li acabava de fer el pes. Al 1935, els físics Einsten, Podolsky i Rosen van proposar una idea (en aquell moment completament teòrica) segons la qual, es podrien generar dos electrons que estiguessin “entrelligats quànticament”. Això vol dir que les característiques d’un i altre estan unides d’alguna manera. El que li passa a un dels electrons afecta l’altre instantàniament. Per això, si mesurem característiques sobre una de les partícules, obtenim informació sobre l’altre i no importa a quina distància estigui. Aconseguim que determinada informació es transmeti més de pressa que la llum, cosa que Einstein postulava que era impossible.

Però el cas és que sembla que si que passa, tot i que no es compren massa bé el com o perquè. Però en tot cas és una característica útil i imprescindible per construir ordinadors quàntics, una internet quàntica o una xarxa galàctica de comunicació instantània.

I també podríem escannejar una persona i recollir tota la informació sobre els estats quàntics de tots i cada un dels seus àtoms. Posteriorment, amb aquesta informació, refer tots i cada un dels àtoms en un altre indret. Els àtoms seran diferents, però el resultat final serà exactament la mateixa persona. I gual que nosaltres estem fets d’àtoms diferents que fa un mes, però seguim sent els mateixos.

Encara queden alguns petits problemes tècnics per resoldre, però si els físics hi estan treballant és que no és una idea tant impossible. Potser és únicament “quasi infinitament improbable”?

En tot cas, l’any passat van aconseguir un experiment de teleportació que ja tractava amb uns quants milers de milions d’àtoms i una distància de mig metre. Sembla poc, però ja és un pas.

De totes maneres, l’eficàcia encara no és del 100 %. I, francament, sinó em garanteixen un 100 % de fiabilitat a l’hora de reconstruir-me, jo no em deixo desmaterialitzar.

(*Especial "Dia de l'orgull friki")

Ferro, espinacs i secretàries

En qualsevol feina, unes de les persones més importants són les secretàries. No ho dubteu. Si voleu que les coses funcionin, que els vostres papers arribin a lloc o estiguin a dalt de la pila de temes per resoldre, si voleu estar informats de tots els moviments, no perdeu el temps amb els caps o els intermediaris. Feu-vos amics de la secretària. Ella és la clau de tot. I quan arribeu a ser el cap tingueu clar que la millor inversió és una bona secretària.

Mai es valora prou la feina de la secretària. I una bona prova és el fet que quan una va cometre un petit, minúscul i insignificant error, el preu el van pagar unes quantes generacions de nens.

Tots sabem que una bona nutrició ha d’incloure quantitats equilibrades i suficients, però no excessives, de proteïnes, sucres i greixos. A més, també necessitem vitamines encara que en quantitats minúscules. I finalment unes quantes sals minerals i oligoelements.

Aquesta parauleta, “oligoelements”, que tant agrada als publicistes quan anuncien suplements nutricionals i begudes energètiques, vol dir més o menys: “elements químics que requerim en molt poca quantitat”. Són els àtoms de metalls que ens fan falta per acabar de fabricar correctament algunes coses. Ferro per fer hemoglobina, Zinc i Seleni per alguns antioxidants, Coure, magnesi, Sodi, Fluor, Potassi...

El més típic és el ferro, un component imprescindible per fabricar l'hemoglobina. I és que una de les funcions principals de la sang és transportar l’oxigen dels pulmons fins les cèl·lules. Doncs un àtom de ferro de l’hemoglobina és el que s’encarrega d’aquest transport. Per això és important controlar els nivells de ferro. Si no en tenim prou apareixen malalties com l’anèmia. El cos no té prou ferro per fer hemoglobina i per tant al final ni tant sols fabrica glòbuls rojos. I això fa que les cèl·lules es trobin sense prou oxigen per funcionar. Un problema que pot ser greu.

Per això, quan els nutricionistes es van adonar de la importància del ferro, de seguida es van fer llistes d’aliments amb el seu contingut en ferro. I quan es detectaven casos d’anèmia, la primera mesura era incorporar a la dieta aquests aliments.

En realitat no és que sigui escàs. Per exemple, el fetge aporta una quantitat enorme de ferro. I molts vegetals, com les llenties, també en són molt rics. Però el més famós de tots són els espinacs. I aquí entra en joc l’error de la secretària... i Popeye el mariner!

Durant la segona guerra mundial es va detectar als Estats Units un augment dels casos d’anèmia entre els nens, de manera que es va decidir promoure el consum d’aliments assequibles i rics en ferro. El que van fer va ser el més raonable. Agafar un llibre on hi hagués la tabla amb les quantitats de ferro contingut per cada aliment i mirar de promoure el consum dels més rics en aquest metall. I el primer de la llista eren els espinacs, que contenien una quantitat molt superior a la resta.

La llàstima és que els espinacs no acaben d’agradar als nens. I els motius nutricionals tampoc ajuden a fer que mengin millor, de manera que es va optar per propaganda subliminal, i aquí va entrar en joc en Popeye. Fins aleshores, en Popeye era un personatge del còmic que menjava espinacs ocasionalment i simplement perquè li agradava. Però a partir d’aquell moment es va fer que els espinacs li donessin la força sobrehumana que ja el va caracteritzar per sempre. Els pares podien dir als nens que mengessin espinacs, que tenien molt ferro i així serien tant forts com en Popeye.

No se si convencia als nens, però segur que va ser efectiu convencent als pares. I generacions senceres de nens van haver de menjar-se religiosament els espinacs.

Però tot era un error! Els espinacs no tenen una quantitat molt gran de ferro. Es diu que quan van transcriure les tables amb el contingut de ferro, la secretària del doctor J. Alexander va posar malament una coma, i en lloc de 0,003 % de ferro va sortir publicat un 0,03%. Deu vegades més.

(Ja ho se, ja ho se... La culpa sempre se li dóna a la secretària, encara que potser va ser el científic el que es va equivocar.)

El problema era que quan se'n van adonar, la campanya d’en Popeye ja estava en marxa i amb molt èxit. A més, l’origen de l’error estava en un llibre de text... alemany. En aquella època els americans no podien admetre que havien fet servir dades de l’enemic per millorar la salut dels nens. I com que tampoc era un aliment molt pobre en ferro, doncs ho van deixar tal qual, de manera que els nens van haver seguir menjant espinacs durant generacions.

Ep! Que els espinacs són un bon aliment! I amb beixamel i pinyons, quan està al punt, són delicioses. I es poden fer infinitat de plats boníssims. Mengeu-ne, però no ho feu pel ferro que porten.

Insectes gegants?

Un clàssic de les pel·lícules de ciència ficció és l’amenaça d'animals que creixen desmesuradament. És comprensible, ja que ben mirat, per que inventar-se un monstre esgarrifós si ja ens angoixen els insectes?. Simplement imaginem una aranya de la mida d’un camió, un cuc gran com un tren o una formiga de la mida d’un tractor i ja tenim un monstre perfecte.

A més, de seguida apareixen les comparacions. Si una formiga pot carregar amb cinc vegades el seu pes, una formiga gegant serà un enemic formidable. Si un escarabat de vegades pot resistir una trepitjada, com fer-ho per matar un de la mida d’un tanc?

Aquestes pel·lícules són divertides i, de vegades, anguniosament fastigoses. Però cal dir que no tenen cap sentit. Com deia l’Asimov, una formiga gegant seria un organisme impressionant, espantós, terrorífic i... mort!

I és que de vegades oblidem com n’estem de condicionats per les lleis de la física. Per exemple, no podem doblar la mida del nostre cos sense tenir molts problemes a l’esquelet. Això ho saben molt bé els individus que pateixen un excés d’hormona del creixement. Fins a cert punt poden triomfar al món del bàsquet, però n’hi ha que són tan grans que gairebé no poden moure’s, per no parlar de córrer o saltar.

El cas és que els nostres ossos estan dissenyats per aguantar un determinat pes. I si doblem el pes, resulta que no n’hi ha prou amb doblar la mida dels ossos. En créixer la mida la superfície creix al quadrat (es duplica) mentre que el volum creix al cub (es triplica). Un cos el doble de gran pot doblar la seva força, però haurà triplicat el pes, de manera que serà més lent que l’original.

Per aquest motiu els elefants tenen les cames proporcionalment tan gruixudes, i els animals petits les tenen tan primes respecte del cos.

Però els insectes gegants encara tindrien més problemes. Nosaltres hem hagut de desenvolupar els pulmons. Un sistema complex per portar aire dins el nostre cos, permetre que l’oxigen salti fins la sang i que es reparteixi fins a totes les nostres cèl·lules. Però això no els cal als insectes. Ells el que tenen és un sistema anomenat de tràquees, que són bàsicament petits tubs a la superfície de la cutícula exterior i que entren capa dins el cos. D’aquesta manera, l’aire de fora pot arribar per simple difusió fins a les cèl·lules interiors. Però, és clar, aquest és un sistema molt útil per distàncies de pocs mil·límetres. Més enllà, l’aire ja no arriba. De manera que la formiga gegant, el primer que faria després de caure a terra perquè les potes no l’aguanten seria... morir asfixiada.

Tampoc tenen exactament un cor que bombi la sang. No els cal, ja que moure un líquid un centímetre no requereix molta pressió, de manera que el seu sistema circulatori funciona per contraccions de les parets dels vasos. Potser amb algun engruiximent en insectes més grans, però res que actuï com una bomba faci pressió per pujar un metre o dos uns quants litres de sang (o d'hemolimfa).

Per tant, l’animal estarà esclafat, asfixiat, i sense sang al cap ja que tota caurà als peus i no podrà fer-la pujar.

I així una vegada i una altra. No tindrà sistemes per eliminar l’excés de temperatura, de manera que es fregirà. No podrà filtrar ràpidament els residus, de manera que s’intoxicarà... Cada vegada que s’analitza un sistema de l’organisme ens adonem que està perfectament dissenyat, però tan sols per la mida i altres paràmetres físics de l’animal (o la planta).

Tot això va quedar de manifest en un dels llibres clàssics de la biologia: “Sobre el crecimiento y la forma” de D’Arcy Thompson. El va publicar al 1917 i es va dedicar a explicar perquè els organismes tenen les mides i les formes que tenen i no altres. La resposta sempre estava en lleis bàsiques de la física.

Els organismes estan condicionats per les seves circumstàncies. I aquestes lleis de la física són els primers condicionants. Encara que normalment no en siguem conscients.

Ulls, de quin color ara mateix?

Una de les primeres coses que notem quan mirem algú és el color dels ulls. Sobretot quan aquest color s’aparta de l’habitual. Per això aquí ens fixem més en els ulls blaus o verds, mentre que als països nòrdics destaquen els ulls marrons.

Però aquesta classificació és massa senzilla. De colors d’ulls n’hi ha molts matisos i tonalitats, igual que els colors de la pell o del cabell. Això és perquè la base fisiològica és la mateixa. La melanina, el pigment que ens dóna el color. Però en el cas de l’ull hi ha unes quantes particularitats força interessants.

El color més freqüent en els humans és un to marronós o castany. El motiu és que la melanina té precisament aquesta tonalitat. I quan parlem d’ulls negres simplement passa que hi ha molta més melanina que l’habitual, de manera que en realitat és un color marró molt fosc. Això és més freqüent per l'Àfrica. I és que els nivells de melanina de la pell, la del cabell i la dels ulls acostumen estar molt relacionats.

Els ulls de color blau són aquells que tenen molt poca melanina. Aleshores la llum pateix refraccions per l’iris i el color resultant és el blau. El color gris és quan ja pràcticament no n’hi ha gens de pigment. I el verd en realitat és quan hi ha una mica de melanina que acaba resultant en una barreja de blau i marró i que sembla verd.

Però el color no és immutable. Al néixer quasi tothom té els ulls blaus o molt clars i fins que no es sintetitza la melanina no s'adquireix el color definitiu. També pot canviar per determinades malalties o per l'envelliment. Curiosament, hi ha algun fàrmac que, com efecte secundari, pot causar canvis en la coloració dels ulls, enfosquint-los. Canvis que poden arribar a ser permanents. I això pot ser un problema estètic important, perquè no hi ha manera de controlar fins on canviaran.

En tot cas, el color dels ulls sempre porta a preguntar-se per les lleis de l’herència. D’entrada cal dir que no es tracta d’una herència regulada per un únic gen, de manera que les coses són una mica més complexes del que normalment es diu. Però en general el color marró és dominant. Cosa que no vol dir que pares amb ulls marrons no puguin tenir fills amb ulls blaus, encara que al revés si que requeriria unes quantes explicacions.

Però el color en realitat no és homogeni en un iris. Si el mirem de prop veurem que hi ha estries, taques, zones de més o menys color... De fet, igual que les empremtes digitals, cada persona té un patró de taques característic i únic. I això té a veure amb l’anatomia del múscul que forma l’iris.

La funció de l’iris és controlar la quantitat de llum que arriba a l’interior de l’ull. La retina té un marge de detecció, per això, si hi ha poca llum interessa aprofitar-la al màxim i en conseqüència l’iris s’eixampla. Pel contrari. Quan hi ha molta llum, que podria danyar les cèl·lules de la retina, l’iris es contrau i l’obertura es tanca, permetent que passi molta menys llum.

La capacitat d’adaptació de l’iris és important. I no respon únicament a la llum. L’estrès o els nervis també modulen la seva resposta. Per tant, la resposta correcta a la pregunta, quina és la part del cos que pot augmentar més la seva mida quan ens excitem? És... la pupil·la!

Això contradiu la Meg Ryan a la pel·lícula “Cuando Harry encontró a Sally”, quan assegurava que un home no pot saber si una dona està fingint un orgasme. Fixant-se en el comportament de la pupil·la és pot saber! (Encara que, quin idiota es dedica a analitzar pupil·les en aquests moments?)

I aquests canvis de mida fan que quan l’iris no és gaire homogeni en el color puguin tenir llocs variacions importants. Si la coloració és uniforme no passa res, però en ocasions, la distribució de taques marrons i blaves poden donar una coloració aparentment marronosa en situació normal... i una tonalitat diferent amb l’iris contret i les taques de color distribuïdes d’una manera diferent. Per això hi ha qui li canvia el color dels ulls segons l’estat anímic (i segons la llum o el grau de nervis o...).

Ja diuen que els ulls són el mirall de l’ànima. I certament mai no et pots refiar, perquè tant els ulls com les ànimes poden anar canviant amb el temps.

El calendari i l'orgull humà

Els que passeu per aquí de tant en tant ja sabeu que sóc un admirador de la teoria de l’evolució. Però el concepte d’evolució es pot aplicar a molts altres conceptes i així es troben fets igualment interessants i curiosos. Una pregunta interessant sorgeix quan ens adonem que el nom d’una cosa no correspon amb la cosa en concret. Aleshores acostuma a haver-hi un motiu històric (o evolutiu) que ho explica.

Això ho vaig veure quan em vaig fixar en els noms dels mesos. Si hi parem atenció ens adonem d’un fet estrany. Alguns dels noms semblen curiosament enganyosos. El mes de Setembre no és el setè mes, ni Octubre és l’"octau", ni Novembre és el novè ni Desembre és el desè.

La clau és òbviament la història del calendari. Una història plena de canvis, correccions, intents fallits i orgull humà.

Per començar ja té gràcia l’origen de la paraula calendari, que deriva del llatí kalendarium, que era el llibre on s’anotaven els deutes i el nom dels deutors. El nom del llibre s’explica pel fet que els pagaments és feien el dia de kalendae, que era el primer dia de cada mes.

I realment va haver-hi un temps en que setembre era el setè mes. Això és perquè els antics romans feien començar l’any al Març. Un mes anomenat així en honor a Mart, el déu de la guerra. El nom de Juny era dedicat a la deessa Juno, i els que ara anomenem Juliol i Agost, i que per ells eren el cinquè i sisè mes, s’anomenaven quintillium i sextillium. El que ara seria una cosa semblant a quintembre i sextembre.

Però el calendari romà no era massa exacte. Tenia 304 dies i anaven reajustant cada dos per tres. Per això, Juli Cèsar, un dels paios més espavilats que ha donat la història va decidir fer una reforma i, assessorat per Sosígenes d’Alexandria, va oficialitzar el calendari Julià. Aquest tenia 365 dies i alguns ajustaments, com els anys bixests, que feien que tot encaixés molt millor. A més, va fer que l’any comencés al Gener (un mes dedicat al déu Janus). Per això el desfàs amb el nom dels mesos!

El sistema es va mantenir amb pocs canvis durant segles, però encara tenia algunes imprecisions. Per això, al segle XVI el papa Gregori XVI va fer un nou calendari encara més exacte. El calendari gregorià, que és el que fem servir actualment aquí. Per que tot quadrés, va fer que l’any 1582 perdés 10 dies per posar-se al punt correcte. Això va portar una certa confusió a Europa, ja que no tots els regnes van incorporar el nou calendari alhora. I una curiositat més és que quan diem que tant Cervantes com Shakespeare van morir el dia del Llibre (per sant Jordi), no vol dir que morissin el mateix dia de l’any. Cervantes va morir el 23 d’Abril... del calendari Gregorià, mentre que Shakespeare va morir el 23 d’abril... del calendari Julià! Per nosaltres va morir el 3 de març.

I, certament, Juli Cèsar tenia moltes virtuts, però la modèstia no era una d’elles. Per això va fer que el cinquè mes passés a anomenar-se Juliol en honor a ell mateix.

Curiosament, aquest fet va comportar alguna altra alteració del calendari. Mort Juli Cèsar, el va succeir Octavi August que no volia ser menys que el seu antecessor i va decidir posar també el seu nom a un altre mes. De manera que quan parlem d’Agost, estem fent referència a l’emperador Octavi August. Ah! Però Agost tenia 30 dies i l’emperador no podia consentir que el seu mes fos més petit que el Juliol de Juli Cèsar. Per tant va fer afegir un dia més a l’Agost, que va passar a tenir els 31 actuals. El dia el va treure al pobre Febrer que va quedar, de llarg, com el més curt de tots.

I això encara portava una complicació. Perquè aquell canvi feia que hi hagués tres mesos seguits de 31 dies, ja que aleshores setembre en tenia 31. Per tant el que van fer va ser canviar l’alternança de 30 i 31 dies als mesos de final de l’any. A partir d’aleshores, Setembre en va tenir 30, Octubre 31, Novembre 30 i Desembre 31.

Tot per l’orgull humà. Però ja està bé: ara les vacances d’Agost duren un dia més bàsicament perquè Octavi August no volia tenir-ho més petit que Juli Cèsar.

La Gran Cursa de les Tortugues

Una de les coses que més admiro és la imaginació. La capacitat de veure les coses des d’un punt de vista inesperat o d’enfocar els problemes d’una manera sorprenent. I, de vegades trobes fets que em fan pensar “quina gràcia han tingut en fer-ho així”. Doncs és exactament el que em va venir al cap quan vaig descobrir una manera de fer campanya i recaptar fons per la protecció de les tortugues marines.

La tortuga llaüt (Dermochelys coriacea) és un animal fantàstic. Són enormes, de fet es tracta del quart rèptil més gran que hi ha, just després dels grans cocodrils. Una tortuga adulta pot fer més de dos metres i mig i pesar nou-cents quilos! I, a més de ser les més grans, es diferencien de la resta pel fet de tenir una closca tova, feta de teixit connectiu en lloc d’ossi com la resta de tortugues.

A més, una cosa que les fa particularment atractives per a mi és que s’alimenten de meduses. Potser si tinguéssim una colònia de tortugues llaüt a les nostres costes les aigües guanyarien qualitat pel que fa a aquests visitants gelatinosos i no desitjats.

Les femelles s’aparellen cada tres o quatre anys i van a la platja on van néixer per dipositar els ous. Una excursió que els mascles es perden, perquè aquests ja no tornen a terra ferma mai després del naixement. En tot cas, les femelles dipositen un grapat d’ous en uns nius que escaven a la sorra (cosa que els hi costa una feinada) i després marxen. Passats un parell de mesos surten les cries que s’arrosseguen cap a l’aigua a “pas de tortuga”.

Abans però, molts ous hauran sigut devorats per depredadors, hauran sigut esclafats per banyistes, hauran sigut recol·lectats per col·leccionismes o simplement hauran resultat estèrils. I un cop les tortuguetes arribin a l’aigua seran preses fàcils per molts animals, al menys fins que creixin una mica.

Però la manera com les matem encara pot ser més subtil. Les tortugues confonen les bosses de plàstic que suren pel mar amb meduses. Com que el plàstic no resulta fàcil de digerir, en menjar-les els obturen el sistema digestiu i els causa la mort.

Per això, la població de tortugues llaüt ha disminuït d’una manera espectacular en els darrers anys. Ara mateix la seva classificació a la llista d’espècies amenaçades està a la categoria de “Críticament amenaçada”. Tan sols dos nivells per sobre del fatídic “Extingida”.

Hi ha varies organitzacions que promouen la defensa de les tortugues llaüt, però com deia al començament, n’hi ha uns que han tingut una idea molt divertida. Cada any retransmeten “La Gran Cursa de les Tortugues”. Com que les femelles van a platges conegudes a dipositar els ous, els científics aprofitaven per posar-lis dispositius de seguiment per radar per tal de conèixer on anaven i on s’estaven al mar. Ara ja sabem que n’hi ha una població que viu normalment a la zona de les illes Galàpagos, però que dipositen els ous a Costa Rica.

Doncs bé. Hi ha una web on pots seguir la ruta que fan unes quantes d’aquestes femelles com si es tractés d’una regata. Pots triar quina vols que guanyi i anar seguint les evolucions de la teva preferida. A més, amb un sentit pràctic típicament americà, les tortugues estan esponsoritzades per diferents companyies!

Aquest any la cursa va començar el 16 d’abril (llàstima no haver-ho sabut abans!) i la primera tortuga va ser un exemplar anomenat Billie, que va fer les poc més de 500 milles en onze dies. Seran lentes com tortugues a terra, però al mar no està gens malament com es mouen!

En realitat la cosa no és en temps real. No totes les tortugues van sortir el dia 16. El que fan és transmetre les dades que han recollit de cada tortuga com si haguessin sortit el 16. Així sembla més una carrera. Tant se val que el resultat final ja el conegui el responsable del sistema de seguiment. La cosa no perd gràcia per això. L’important és que és una manera imaginativa de donar a conèixer la vida d’aquests increïbles animals.

On hi ha pèl hi ha alegria

El meu avi, abans de la guerra, es va fer portar de París un nou producte per prevenir la caiguda del cabell. Era la darrera paraula en tractaments mèdics per evitar la calvície. Un compendi dels millors avenços de la ciència d’aquell temps. Caríssim, naturalment. Per desgràcia, no li va servir de res i va acabar lluint una calvície important.

Suposo que de ben petit vaig notar que el pare havia seguit els passos de l’avi i tampoc en tenia gaire, per no dir gens, de cabell. De manera que molt aviat vaig decidir no amoïnar-me i donar per fet que la calvície havia de ser part de l’estat natural de les coses. I segurament vaig encertar, perquè avui en dia segueixen oferint-se tractaments capilars que prometen exactament el mateix que oferien al meu avi... amb resultats igual de pobres.

El cicle de vida d’un cabell és néixer sota la pell, a partir d’una estructura anomenada fol·licle pilós i que està feta per cèl·lules derivades de l’epidermis. Durant uns 5 anys anirà creixent a ritme d’un centímetre per mes, i al final deixa de créixer, cau i en torna a sortir un altre en el seu lloc.

En un moment donat tenim quasi un 90 % de cabells creixent i poc més del 10 % que estan en fase de degenerar o directament caient. Però per diferents motius, pot ser que el fol·licle deixi de generar nous pèls, de manera que mica a mica en van quedant menys fins que apareix la calvície o alopècia en terminologia més tècnica.

De causes n’hi ha moltes, però la més típica és la que afecta als homes i que es relaciona amb els nivells d’hormones masculines. Sembla que els andrògens no els agraden massa als fol·licles pilosos. De totes maneres, les coses són més complicades i no hi ha una relació directa entre nivells hormonals i caiguda de cabell. La predisposició genètica hi té molt a veure.

Pot servir per consolar als que ho porten malament això de la calvície, però la realitat és que no és exactament cert que sigui un senyal de molta masculinitat per excés d’andrògens.

I el cas és que amb els cabells passa com amb les neurones. Es dóna per fet que una vegada perduts, ja no tornen a sortir. I a l'igual que amb les neurones, ara sembla que això tampoc és del tot cert.

Acaben de publicar un article on uns investigadors han trobat que alterant un determinat gen (anomenat Wnt) es pot fer sortir nous fol·licles pilosos i nous cabells a zones on teòricament estaven desapareguts per sempre. De fet, ho han vist en cicatrius a la pell de ratolins. I aconseguir que surti pèl en una cicatriu semblava impossible, perquè és un teixit dissenyat per tapar ferides, però no per regenerar les condicions inicials.

En realitat, casos de persones calbes a les que un bon dia començava de nou a créixer el cabell sempre n’hi ha hagut. Però eren tant poc freqüents que no es podia generalitzar el que havia passat. Era més fàcil pensar que hi havia alguna situació patològica que s’havia escapat als metges i que causava la caiguda del cabell. Si per algun motiu aquesta patologia subjacent remetia, el cabell podia tornar a sortir.

Però ara ja tenim un nou camí per explorar. Actuant sobre aquest gen es pot fer que algunes cèl·lules de l’epidermis es transformin en “cèl·lules mare fol·liculars” és a dir: en cèl·lules que aniran creixent i modificant-se fins a convertir-se en un nou fol·licle pilós... que donarà lloc a nous cabells.

L’interès clínic naturalment va molt més enllà de qüestions estètiques. Perquè segurament també podrem identificar altres gens que permetin actuar sobre patologies de la pell més importants, com la psoriasi, o les cicatrius, llagues i molt més.

Però el negoci segur que està en prevenir la calvície. En això hi ha molts homes que pagaran el que calgui i sense protestar per tal de mantenir l’aspecte juvenil que dóna una bona cabellera.

Encara falta una mica perquè ho aconsegueixin. Tot just ara hem identificat el gen. Però crec que jo no hi estaré interessat. Ja m’he acostumat a anar amb poc cabell per la vida. I a més, quina mandra haver-me de pentinar de nou!

El solitari xiprer

La Mediterrània té moltes característiques que la fan particularment amable i acollidor. I algunes s’han exportat amb més o menys èxit arreu del món. L’oli d’oliva, la dieta mediterrània, la filosofia clàssica... Però una de les coses més característicament mediterrànies i que ja es pot trobar a gairebé tot el món són uns arbres molt espirituals: Els xiprers.

En realitat, de xiprers n’hi ha de moltes espècies, però el més conegut per nosaltres és el que creix als cementiris o que planten per fer de defensa contra el vent, el Cupressus serpervirens.

El que passa amb el xiprer és una mica curiós, perquè fa tantíssim temps que l’home el cultiva, que ja no se sap del cert d’on és originari. Es parla d’una zona més o menys difusa al voltant de Grècia, l’Iran i l’illa de Xipre. De fet, un dels possibles orígens del nom del xiprer pot estar relacionat amb el de l’illa on es va originar.

Però el que més sorprèn és que havent-se exportat arreu del món, i trobant-se xiprers al voltant de molts pobles o llogarrets, no hi ha boscos de xiprers! L’arbre mai creix amb prou entusiasme com per competir amb la resta d’arbres que l’envolten. En realitat ni tan sols apareixen exemplars aïllats que hagin crescut espontàniament. El xiprer ja és com els gossos. Completament dependents dels humans.

La veritat és que únicament he trobat referències a boscos de xiprers situats per l’Iran, i resulta ben curiós un bosc fet amb aquests arbres tant estirats, encara que no tinc clar si realment són de creixement espontani o són restes d'antigues plantacions. Els xiprers poden viure molts segles! Si que hi ha molts boscos de “cipreses” per Sudamèrica, encara que allò són unes altres espècies que s’havien inclòs en el gènere Cupressus, però que sembla que en realitat no estan gaire emparentades amb els nostres xiprers. Per això s’estudia canviar la classificació.

El que ningú pot negar al xiprer és la gran càrrega simbòlica que arrossega. La seva forma estilitzada, apuntant cap al cel l’ha confinat a cementiris i indrets sagrats. Això, segons com, li ha donat una certa mala fama. A moltes persones la imatge del xiprer li fa venir al cap immediatament pensaments funeraris.

Però en l’antiguitat el xiprer tenia altres implicacions. Els viatgers podien saber si a una casa hi trobarien aigua, menjar o allotjament segons si hi havia un, dos o tres xiprers a l’entrada de la masia.

I la fusta del xiprer és de les més resistents que hi ha. No es podreix, els insectes no la fan malbé... potser per això diuen que l’Arca de Noè va ser feta amb fusta de xiprer. No se si hi ha documentació científica que ho confirmi, però un altre bon exemple són les portes de l’església de Sant Pere al Vaticà. Estan fetes amb fusta de xiprer i ja porten mil tres-cents anys aguantant com si res!

Realment els xiprers semblen tenir una bona sintonia amb les forces espirituals.

Broncejat

Ja arriba el bon temps i les platges comencen a omplir-se de gent estirada a la sorra per tal d’adquirir un bon bronzejat. I al principi es planteja un conflicte, perquè tenim pressa per trencar la blancor que ens han deixat els mesos d’hivern, però tampoc es tracta de cremar-nos la pell en els primers intents per posar-nos morenos. I això que els dermatòlegs no paren de recordar-nos els perills d’una excessiva exposició al Sol.

En realitat hauríem de fer molt més cas als dermatòlegs, perquè amb les exposicions al Sol el que fem, bàsicament, és disparar un sistema d’alarma i protecció dissenyat per evitar el dany al material genètic de les cèl·lules de la pell.

Ara ja és conegut per tothom que les radiacions ultraviolades del Sol poden causar càncer de pell: el temut melanoma. Això passa perquè aquestes radiacions tenen prou energia per alterar la cadena de l’ADN. I les cèl·lules més exposades són, òbviament, les de la pell, allà on els rajos de Sol impacten directament.

Però el nostre organisme ha desenvolupat una manera simple de protegir-se. El que fa és tapar l’ADN amb un material fosc que absorbeixi les radiacions perilloses. I ho fa amb una habilitat fascinant.

No és senzill, perquè la pell és una estructura més complexa del que sembla. A la part de sota hi tenim la dermis, que és on hi ha els vasos sanguinis, els nervis i el teixit que ho manté tot unit. I a sobre hi ha l’epidermis que en el gruix d’un full de paper hi té varies capes de cèl·lules, algunes amb funcions particulars i altres, els queratinòcits, que constantment van dividint-se per substituir les que anem perdent pel desgast, el fregament i l’envelliment.

Doncs de la protecció enfront dels rajos ultraviolats se n’encarreguen unes cèl·lules particulars: els melanòcits, un nom derivat del grec “melano” que vol dir “negre”. N’hi ha relativament poques i en principi no fan gran cosa fins que ens exposem a les radiacions. Aleshores els melanòcits es posen en funcionament. En primer lloc comencen a emetre prolongacions del citoplasma, una mena de tentacles que entren en contacte amb altres cèl·lules. I no amb unes poques, perquè cada melanòcit interactua amb uns 40 queratinòcits.

I en segon lloc, comencen a fabricar una substància fosca anomenada melanina. La fabriquen i la dipositen uns petits paquets que envien a traves dels tentacles i que al final són absorbits per les altres cèl·lules. El destí final dels paquets de melanina és situar-se al voltant del nucli de les cèl·lules de la pell. No és per que si. És just al nucli on hi ha l’ADN, que quedarà “a les fosques”, protegit de la llum solar.

La melanina també té les seves subtileses, perquè en tenim de dos tipus diferents. Una de més fosca, de color cafè, anomenada eumelanina que és la que enfosqueix la pell. Però també n’hi ha una de més rogenca, la feomelanina. Aquesta la tenim als llavis o als mugrons, que per això no s’enfosqueixen amb el Sol com la resta de la pell. De fet, també hi ha melanines als ulls i als cabells en diferents combinacions que donen molts matisos de color.

I com a resultat secundari d’aquest mecanisme protector podrem lluir un bronzejat d’allò més interessant. Però, és clar, sempre hi ha el risc de passar-nos amb la irradiació. I si la defensa que és el bronzejat no resulta suficient, poden donar-se els danys a l’ADN i la transformació d’algunes cèl·lules normals en cèl·lules cancerígenes. Un risc molt alt que cal prendre’s seriosament.

Per això és intel·ligent anar amb molt de compte al principi de temporada. Quan la pell encara no disposa de la protecció conferida pels melanòcits cal fer exposicions curtes i de baixa intensitat (és a dir: evitant el Sol del migdia!) Mica a mica, quan la pell estigui en condicions ja podrem allargar-ho més.

I sobretot! anar amb precaucions extremes en el cas dels nens. La seva pell és molt més sensible que la dels adults i hi ha una clara relació entre les cremades a la pell per excés d’insolació de petits i la freqüència de càncers de pell quan són adults. No és un tema irrellevant.

Pels menuts, sempre gorra i ben sucats amb crema protectora de factor... moltíssim!!

Línies al cel

Va haver-hi un temps en que miraves al cel i veies una extensió blava, potser amb alguns núvols, però ara és molt freqüent que també s’hi vegin unes quantes esteles d’avions dibuixant línies blanques finament retallades al principi i que es van desdibuixant més o menys de pressa segons el dia.

Quan era petit pensava que aquelles línies blanques eren el fum dels motors de l’avió i, per tant, una font important de contaminació. Després vaig descobrir que no, que allò no era fum i vaig deixar d’inquietar-me, però ara sembla que les esteles tornen a ser un motiu de preocupació per l’efecte que puguin tenir.

La primera impressió realment és que allò ha de ser el fum dels motors. Però els reactors dels avions en realitat no deixen anar fum. El que fan és cremar diferents combustibles que depenen del tipus de motor en concret. Pot ser gasolina per avions, querosè o diferents barreges, però totes derivades del petroli, i per tant es tracta, principalment, d’hidrocarburs.

I en cremar el que es produeix és CO₂ i vapor d’aigua. El CO₂ és un problema per l’efecte que té sobre l’escalfament global ja que és un gas que contribueix molt a l’efecte hivernacle. Per exemple, la meva aportació particular al canvi climàtic es deu sobretot als viatges en avió que faig.

Però el que veiem en les esteles dels avions no és el CO₂ sinó el vapor d’aigua. Bàsicament el que passa és que es forma un petit núvol artificial. Heu de pensar que per cada litre de combustible que crema el motor de l’avió es forma un litre d’aigua en forma de vapor. Però allà dalt la temperatura és molt baixa, de manera que el vapor d’aigua condensa immediatament formant microgotes o microcristalls de gel. Aquestes microgotes es quedaran allà més o menys estona segons les condicions del moment. Tot depèn de l’altura a la que voli l’avió, de la temperatura que hi hagi allà dalt, de la humitat relativa de l’aire i del vent que hi faci.

En realitat les esteles contenen més aigua que la que allibera el motor de l’avió. Això és perquè els cristallets o les gotetes que es formen capten humitat de l’aire i fan que també condensi. Microgotes d'aigua o de gel en suspensió a l'atmosfera. Això és bàsicament un núvol, en aquest cas un tipus de cirrus molt particular.

De manera que no cal patir per la contaminació associada a les esteles dels avions.

Però ara s’ha descobert un altre problema. Un efecte directe sobre la temperatura de la Terra. I és que una estela aïllada sembla poca cosa, però hi ha indrets amb molt tràfic aeri on poden cobrir una part considerable del cel. Alguna foto (aquí) ho deixa ben clar. I això té unes quantes conseqüències físiques. Per una banda, els rajos de Sol seran reflectits per la superfície blanca de les esteles i això fa que arribi menys irradiació solar a la superfície de la Terra. Una bona notícia en un temps en que ens amoïna l’escalfament del planeta.

Però per altra banda, també actuen com una coberta amb un cert efecte hivernacle, impedint que la calor de la superfície del planeta s’escapi a l’espai en forma de radiació infraroja. I aquest efecte contribuiria a l’escalfament.

La qüestió és: Quin dels dos efectes predomina més?

Doncs la resposta és que al final el que fan contribuir a escalfar el planeta. I això per un fet simple: reflectir els rajos de Sol ho fan amb una certa eficàcia... però únicament durant el dia. En canvi, l’efecte aïllant s’exerceix durant les 24 hores del dia, de manera que al final resulta molt més important en el càlcul total.

En realitat el més nociu són els vols nocturns. De nit les esteles generades pels avions no tenen cap efecte “refredador”, però mantenen la totalitat del “escalfador”. Això es va poder notar els tres dies posteriors als atemptats del 11-S, quan es van cancel·lar el tràfic aeri. La diferència de temperatura entre la nit i el dia als Estats Units va augmentar un grau!

Ja sabem que tota activitat humana té un cert impacte en l’ecosistema. Però la veritat és que, de vegades, resulten d’allò més insospitats!

Singlot

Hi ha coses que, per més voltes que se li donin, ningú li troba el sentit. De vegades es plantegen explicacions funcionals o evolutives o purament fantasioses, però cap que tingui cap ni peus. I un dels exemples més representatius d’això és el singlot.

Tots hem patit algun atac de singlot i sabem que pot arribar a ser empipador, però que no té més importància. Segons una definició, el singlot és: “contracció espasmòdica del diafragma, que determina una brusca sotragada del tòrax i de l'abdomen, la qual es va repetint a intervals més o menys regulars, i que va acompanyada d'un soroll característic, produït per la constricció de la glotis i la vibració de les cordes vocals”.

Però de vegades dura més del normal i aleshores ja és més empipador. Els metges parlen del singlot transitori, que és el més habitual i al que no li fan ni cas. No mereix ni ser considerat una patologia. També hi ha el singlot de llarga durada, quan dura uns quants dies. Això ja és més empipador, perquè dificulta el descansar, el dormir i augmenta el nivell de tensió. Però res comparat amb el tercer grup: El singlot intractable. Aquest inclou els atacs que duren més d’un mes. I poca broma, perquè el rècord mundial conegut és el d’un home anomenat Charles Osborne. Va estar amb singlot des del 1922 fins al 1990. Seixanta-vuit anys seguits de singlot! I a un ritme d’entre 20 i 40 singlots per minut.

Però, com deia, no tenim ni idea de perquè es produeix. La clau sembla estar en uns nervis anomenat vagus i frènic, que surten del cervell i innerven uns quants òrgans des del coll fins l’estómac. Quan per algun motiu els nervis es descontrolen una mica, envien senyals al diafragma que aleshores es contrau de cop. Això fa que els pulmons agafin aire sobtadament, però al mateix temps, també es tanca la glotis i tot plegat causa el sorollet típic.

I de factors que el poden desencadenar també n’hi ha un bon grapat. Des del consum de begudes alcohòliques fins a la cirurgia toràcica, però en general es tracta de coses que afecten al sistema gastrointestinal: Irritacions de l’esòfag o dilatacions de l’estómac, són causes freqüents i per tant tot allò que ho provoqui, com ara begudes amb gas, menjars molt abundants, condiments picants... poden desencadenar un brot de singlot.

Resulta interessant descobrir que els fetus tenen singlot amb una certa freqüència, i que es dóna abans i tot que apareguin els moviments de la musculatura dels pulmons.

I, el que hi ha en abundància són llistes de remeis casolans. Alguns de molt imaginatius i fins i tot ridículs, però n’hi ha que tenen una base fisiològica raonable. Per exemple aguantar la respiració i respirar dins una bossa de paper. Amb això el que fem és anar augmentat la quantitat de CO₂ que inhalem i que acabarem transportant a la sang. Per algun motiu, això fa que el singlot marxi.

El clàssic de beure aigua també té algun sentit. La clau no està en l’aigua sinó en l’estimulació que causa a la glotis el fet d’empassar. En realitat menjar pa sec, sucre, gel picat o coses així, i fins i tot tocar la “campaneta” amb un bastonet, tenen el mateix efecte.

Estimular el nervi frènic es pot fer fent fregues als ulls o per la base del coll, però aquí ja cal saber trobar el punt. També s’ha descrit que un massatge rectal digital ha sigut efectiu. I no és broma, que està publicat al Journal of Internal Medicine! (tot i que amb això van guanyar un premi Ig Nobel)

També hi ha fàrmacs que s’ha dit que poden tenir alguna eficàcia, però la veritat és que no se sap amb certesa. No hi ha estudis importants al respecte i, segur que cap farmacèutica invertiria gaires diners en tractaments pel singlot. Hi ha coses més greus i urgents per curar. De totes maneres, en casos intractables s’han arribat a fer intervencions quirúrgiques per seccionar el nervi frènic, que és el que controla el diafragma.

Però millor deixar això pels casos greus i els lleus tractar-los amb remeis més casolans...

El gran caçador del mar

La culpa la té l’Spielberg. Havia de fer-nos por i ho va aconseguir amb escreix. Des d’aleshores cada vegada que ens fiquem al mar de nit ens vénen al cap escenes de la pel·lícula i mirem al voltant amb un punt de nerviosisme mentre ens repetim que no passa res, que tan sols era una pel·lícula.

Però és inútil. Aquella pel·lícula va gravar la por al gran tauró blanc en el subconscient de tota una generació.

Ben mirat és sorprenent, per què quantes vegades hem vist un tauró blanc (Carcharodon carcharias) a la vida real? Quantes vegades hem sentit d’atacs de tauró a les nostres costes? Alguna vegada si que ha passat a la Mediterrània, però és extremadament rar.

A més, si hem de ser justs, no podem culpar al tauró. Ell és el gran depredador del mar i compleix la seva funció a l’ecosistema marí igual que els lleons ho fan a les sabanes africanes. Som nosaltres els que ens fiquem al seu territori, de manera que no podem esperar que passi de nosaltres simplement perquè la platja era paradisíaca. De la mateixa manera que anem amb compte de no passejar pel territori de caça dels lleons, hauríem de fer el mateix amb el pobre tauró blanc.

I això que, quan es coneix una mica, resulta ser un animal excepcional. La seva forma està perfectament adaptada al medi marí per maximitzar la capacitat de nedar. Disposa d’uns sentits increïblement fins que li permeten detectar potencials preses a distàncies increïbles. No tan sols pel moviment. Si mirem imatges de taurons veurem que té uns orificis on hauria d’estar el nas. Però ells respiren per les brànquies, de manera que aquells orificis serveixen bàsicament per ensumar les preses.

Però encara més. Disposen d’un sentit que nosaltres ignorem. La capacitat de detectar camps elèctrics. Uns petits porus escampats per la pell del voltant de la boca, anomenats “ampolles de Lorenzini”, contenen unes cèl·lules sensibles als camps elèctrics presents a l’aigua. Els cossos dels animals generen petits estímuls elèctrics a nivell de les neurones i de les contraccions musculars, de manera que creen un camp magnètic que el tauró pot detectar. La distància a que poden fer-ho no és massa gran, però resulta extremadament útil per capturar preses que s’enterren sota la sorra!

I a més, els confereix sensibilitat al camp magnètic de la Terra, de manera que sempre estan orientats ja que noten perfectament on és l’eix nord-sud.

Però encara més. Encara tenen un altre sentit en uns canals laterals que van del cap a la cua i que els permeten detectar ones de pressió de baixa freqüència. Així noten el moviment que fan els altres animals que nedin a gran distància o durant la nit.

Un caçador extraordinari que, malgrat tot, està amenaçat pel gran depredador del nostre planeta: Els humans.

El cas és que la població de taurons blancs està disminuint dramàticament degut als motius de sempre. La destrucció dels seus hàbitats, la manca de preses i la persecució a que estan sotmesos. Tot i que no es comercialitzen, capturar un Gran Blanc és un trofeu irresistible per molts amants de les emocions fortes.

El cas és que el pobre tauró blanc ja està a la llista d’espècies amenaçades. I, a diferència de les balenes, costa imaginar campanyes per protegir al tauró blanc. Després de tot, ell sempre és el dolent de la pel·lícula.

Ja diuen que “cria fama i ves a dormir” per què, com algú a fet notar, als Estats Units es produeixen més morts cada any per atacs de gossos que no pas de taurons en tot un segle. Encara que aquí caldria matisar, perquè cada dia ens creuem amb molts gossos, però amb molts pocs taurons. En tot cas, el perill (que n’hi ha) no és tan exagerat com pensem.

Però la cara tan desagradable, la boca amb una forma que interpretem com amenaçadora, les dents tant esmolades..., tot en el tauró blanc ens fa sentir amenaçats.

I el fet que arribin a mesurar fins a set metres de llarg i més de dues tones de pes tampoc ajuda a fer-lo simpàtic. Però podia ser pitjor: Un avantpassat prehistòric (el Carcharodon megalodon) feia fins a quinze metres de llarg i unes dents de disset centímetres. Allò si que era un monstre de veritat!

Sortida de la Terra

L’altre dia van fer un reportatge sobre una de les missions Apol·lo. I pensant-hi una mica, al final crec que va ser la més important de totes les del programa. I no, no parlo del llegendari Apol·lo 11 que va arribar a la Lluna. Una de les missions va fer una cosa extraordinària i que va tenir un impacte molt més gran en la història de la humanitat.

Va ser l’Apol·lo 8. La primera nau tripulada que va abandonar l’òrbita terrestre i va arribar fins l’òrbita lunar. Allà van estar donant fins a deu voltes al nostre satèl·lit i després van tornar sans i estalvis. El canvi va ser radical. Fins aleshores, els humans s’havien allunyat uns tres-cents quilòmetres de la superfície de la Terra, però l’Apol·lo 8 va anar fins als 372.800 quilòmetres de distància. Mai ningú havia anat tant lluny.

Però no va ser aquesta gesta el més important.

Els homes de l’Apol·lo 8 finalment van poder observar la cara oculta de la Lluna. La superfície perennement amagada als nostres ulls. Van poder veure paisatges mai vistos abans per ningú.

Però tampoc això va ser el fet determinant.

De vegades, els moments més importants passen desapercebuts. Seguim la rutina sense donar-hi més importància, com sempre, però després, mica a mica, ens adonem que aquella vegada va ser diferent, que alguna cosa va marcar una diferència. Un instant que, temps després podem marcar amb una “X” i dir: Va ser a partir d’aquell moment que tot va canviar.

Doncs això és el que va passar amb l’Apol·lo 8. Un gest repetit milers de vegades a la Terra i que els astronautes també havien fet ja en moltes ocasions va resultar determinant. Va ser quan sortien de la cara oculta de la Lluna en completar la tercera de les deu revolucions que havien de fer. En un moment donat van mirar per la finestra de la nau i van veure una cosa extraordinària. I aleshores va passar:

Van fer una fotografia.

La imatge de la Terra apareixent des de l’horitzó de la Lluna.

Estem acostumats a veure sortides de Sol o de Lluna, però aquella va ser la primera “sortida de la Terra”. I si es pensa un moment, aquella imatge marca un abans i un després en la història de la humanitat. Finalment podíem veure el nostre planeta des d’un altre món. Per primera vegada els humans van tenir consciència de com de petit i meravellós és l’indret on hem tingut la sort d’anar a aparèixer. Perquè una cosa és comprendre-ho i una altra de molt diferent és poder veure-ho.

L’Al Gore, a “Una veritat incòmoda” explica que aquella imatge “va esclatar a la consciència de la humanitat”. I certament va ser a partir d’aquella imatge que va començar a florir la idea que calia conservar aquell indret tant fràgil.

Ara ja disposem de moltes més fotografies de la Terra vista des de l’espai. Fins i tot alguna del sistema Terra–Lluna obtinguda des de distàncies molt més grans. Però la “Earth rise" o "Sortida de la Terra” ens va posar al davant la petita llar que ens porta a través de l’Univers. És la imatge que ens recorda quina és la nostra autèntica dimensió.

Com deia en Carl Sagan: “Hem arribat lluny en 3,6 milions d’anys... comencem a contemplar els nostres orígens: matèria estel·lar que medita sobre les estrelles... i rastregem el llarg camí a través del qual va arribar a sorgir la consciència, al menys aquí. Nosaltres parlem en nom de la Terra. Devem la nostra obligació de sobreviure no sols a nosaltres sinó també a aquest Cosmos, antic i vast, del qual procedim”.

La clau de la mida

Quan parlem d’algun animal ens acostuma a venir al cap un exemplar representatiu de l’espècie. Si algú fa referència als elefants, per exemple, m’imagino un elefant africà tot i que ja se que també hi ha elefants asiàtics lleugerament diferents. El mateix passa amb un lleopard, que me l’imagino ajagut a la branca d’un arbre, i difícilment pensaré en un lleopard de l’Himàlaia amb el pelatge blanc. De totes maneres, aquest fet no té massa importància ja que les diferències que puguin haver-hi entre unes i altres races no són massa importants... amb una excepció: els gossos.

Quan parlen de gossos jo sempre penso en un que tenien els meus avis, encreuament de gos llop amb petaner sense identificar. Però altres recorden un dàlmata, un pequinès o un bòxer, segons les vivències personals. Tots completament diferents.

De totes les espècies de mamífers que coneixem, cap presenta tanta varietat en formes, colors i mides com els gossos. I el tema mida és particularment representatiu perquè entre els més petits Chihuahues de poc menys d’un quilo i els més grans terranoves de quasi 90 quilos hi ha una diferència de gairebé 100 vegades!

Això s’ha mirat d’explicar amb la selecció a la que han estat sotmesos els gossos per part dels humans. Després de tot, els humans i els gossos fa molt temps que conviuen. Els gossos es van separar dels llops fa uns 15.000 anys, però la gran majoria de races van aparèixer fa pocs segles. En tot cas, altres espècies també han sigut criades i seleccionades intensament i els resultats no han sigut, ni de bon tros, tan espectaculars com amb els gossos. Alguna característica genètica havien de tenir que els hi donés aquesta capacitat.

Doncs fa molt poc acaben d’identificar quin és el gen responsable de la variació de la mida dels gossos. Curiosament sembla que amb un únic gen es pot explicar tanta variació.

El gen en qüestió s’anomena IGF1 (Insulin-like growth factor 1) o “factor de creixement similar a la insulina 1”. Que s’anomeni factor de creixement en aquest cas és casualitat, perquè aquest nom el tenen moltes proteïnes que quan es posen en un cultiu fan que la colònia de cèl·lules comenci a proliferar i a créixer.

El cas és que el IGF1, a l'igual que la majoria de gens, pot presentar diferents variants. Al llarg de les generacions van apareixent petites mutacions que fan que la proteïna sigui quasi la mateixa, però no exactament la mateixa. Aquestes diferències fan que funcioni una mica millor, o pitjor, o durant més temps o en resposta a algun estímul nou...

Doncs en aquest treball han trobat que hi ha una molt bona correlació entre el tipus de variant del IGF1 i la mida de la raça de gossos. Determinades variacions (el nom tècnic és haplotipus) apareixen en totes les races petites però són virtualment absents en les races de gossos grans.

El més interessant és que l’IGF1 no és exclusiu dels gossos. Nosaltres també tenim aquest gen. De fet, molts mamífers el tenen i en el cas dels humans ja se sabia que la presencia de determinades mutacions fa que els nens neixin amb una mida clarament inferior a la normal.

Això permetrà estudiar amb molt més detall com es regula la mida dels organismes. Perquè a les nostres cèl·lules hi tenim les instruccions per saber fins a quin punt el cos ha de créixer. Les condicions sanitàries, l’alimentació i altres factors poden modular una mica el desenvolupament, però la base genètica és la que marca la pauta. Ara es podrà manipular el gen IGF1 i veure com afecta el creixement de diferents espècies. Encara que espero que no es passin, per que com diu una de les investigadores que han fet el treball: Si aconseguim ratolins de la mida d’un Gran Danès, segurament faran una mica de por!