dijous, de setembre 30, 2010

"Perillosíssims" Chemtrails

Una de les teories de la conspiració més divertides és la dels “chemtrails”, la que afirma que les esteles que deixen els avions són part d’un programa secret de fumigació a gran escala per... bé, no tinc gaire clar el perquè. Per canviar el clima, per causar malalties, per disposar de control mental sobre la població. Tan se val, l’important és que són molt dolentes i responen a obscures intencions.

Si mires a Google trobes moltes pàgines alertant sobre els perills dels chemtrails i fins i tot l’Iker Jiménez els hi ha dedicat un programa. Tot plegat no deixa de ser sorprenent ja que la formació de les esteles dels avions és un fenomen ben conegut i que sabem que el causa la condensació del vapor d’aigua generat pels motors dels avions i també algunes parts de l’avió que causen canvis sobtats de pressió a l’aire i, si aquest té molta humitat, condensa i genera l’estela, que no deixa de ser un núvol (encara que ben particular).

Pensar que allò són productes químics deixats anar amb mala idea és una mica paranoic, però podria ser veritat. Després de tot, de conspiracions si que n’hi ha hagut unes quantes al llarg de la història. Des que uns quants es van agrupar per matar Juli Cèsar fins a les xarxes terroristes que fan atemptats en trens i avions.

Però per considerar seriosament una teoria de la conspiració cal que els arguments que donin tinguin un mínim de solidesa. I la veritat és que la dels chemtrails és de les menys sòlides que hi ha.

Per exemple, afirmen que el nombre d’esteles està augmentant sospitosament en els darrers anys. De fet, el que ha augment molt és el tràfic aeri en general. Per tant, no té res d’estrany que s’observin més esteles d’avions. Potser és que les companyies low cost col·laboren en la conspiració?

També diuen que les esteles duren molta estona. Que una estela normal (una comtrail) desapareix en pocs minuts, mentre que les tòxiques duren hores. Aquest és un bon exemple d’algú que parla sense conèixer gaire el tema. D’on ho han tret que duren pocs minuts? Una estela durarà més o menys segons les condicions meteorològiques. Sobretot depenent del vent que faci allà dalt. La seva composició tindrà poquet a veure.

Les trajectòries de les esteles semblen estranyes, paral·leles i entrecreuades. Aquesta és bona, perquè com poden ser sinó? Les esteles o bé són paral·leles o bé s’entrecreuen en algun moment. I que siguin paral·leles és normal considerant que els avions no volen per on els fa més gràcia sinó que segueixen trajectòries ben determinades. Al cel, encara que no les veiem hi ha “carreteres” i “autopistes”. En aquetes zones les esteles aniran unes al costat de les altres.

També diuen que tenen colors estranys, irisats. Una vegada més això és exactament el que s’ha d’esperar en el cas del vapor d’aigua normal. Els núvols molt prims ja ho fan això de difractar la llum del Sol i agafar color bonics. Per no parlar dels colors dels núvols durant les postes de Sol. I això no indica en absolut que estiguin fets per productes misteriosos.

I el millor és quan afirmen que les han analitzat i que hi ha trobat alumini i barium (suposo que volen dir bari). El que no he pogut trobar enlloc és qui i com va fer aquestes anàlisis. De fet, sospito molt que no ho ha fet ningú i que es limiten a repetir-ho sense el menor esforç per entendre el que diuen.

Tot plegat conté les típiques característiques de les teories de la conspiració. Una amenaça (indeterminada) feta per grups o persones (indeterminats) descoberta per investigadors (indeterminats) que han fet unes anàlisis (indeterminades) i que es confirma per un seguit de dades intrigants (de fet no ho són d’intrigants) que indiquen que estem molt amenaçats.

Tot plegat només indica que hi ha qui s’ho creu tot sense fer servir la neurona amb un mínim d’esperit crític. O que no té dos minuts per buscar informació d’algú que hi entengui. I es que si per fenòmens meteorològics te’n refies més de conspiranoics.com enlloc de preguntar-ho a un meteoròleg per exemple...

dimecres, de setembre 29, 2010

Medicina natural, immigrants i metges

De vegades topes sense esperar-ho amb petites joies que t’alegren el dia. Això és el que m’ha passat avui gràcies a un company que m’ha fet arribar un llibre titulat “Guia de plantas medicinales del Magreb”, publicat per la Fundació Dr. Antoni Esteve. Un tractat sobre les característiques de les plantes fetes servir tradicionalment com a medicaments al nord d’Àfrica. La idea del llibre és més important del que sembla. Amb l’increment en el nombre d’immigrants, els metges es troben cada vegada més sovint amb pacients que a més dels tractaments que els recomanen, també prenen algun tractament tradicional, com sempre han fet.

El problema és exactament el mateix que hi ha aquí amb els defensors de la medicina natural. Es dóna per fet que en ser natural no pot ser dolent de cap manera, i això és un error important. A més, com que opinen que aquelles infusions no fan cap mal, moltes vegades ni tant sols ho esmenten al metge. I aquí comencen els problemes.

Igual que no hi ha fàrmacs sense efectes secundaris, tampoc hi ha infusions, o tractaments naturals sense efectes secundaris. La saviesa popular acostuma a tenir-ho en compte i els entesos ja saben que prendre, quan prendre-ho i en quines dosis. Però aquesta informació és important que li arribi al metge que t’ha de fer una recepta. Moltes herbes tenen contraindicacions amb medicaments o tenen efectes que s’afegeixen al del medicament i caldria adequar la dosi. Si al metge no li dius res és fàcil que el medicament que et doni tingui menys efecte o en tingui massa. I cap de les dues coses és bona.

Això ja passava abans, però ara amb els nouvinguts s’hi afegeix el problema de l’idioma a més de les barreres culturals. Per això resulta entranyable anar descobrint els noms de les plantes, que en general són les mateixes que tenim aquí, en idiomes com l’àrab o l’amazigh. Al llibre també hi ha llistat de indicacions i de contraindicacions dels remeis naturals i, sobretot, té una cosa que a mi em sembla extraordinàriament important i que a la majoria de webs i llibres naturistes no trobo. Una llista de referencies on indiquin els estudis que s’han fet per afirmar si una infusió és astringent, antiinflamatòria o abortiva. Massa sovint topes amb afirmacions que no se sap d’on les han tret.

És curiós, perquè sempre sembla que la medicina convencional està absolutament distant de la tradicional. La realitat en canvi és ben diferent. Es fan molts estudis basats en les propietats de tractaments tradicionals. Amb l’aplicació de metodologia científica podem esbrinar per quin motiu una planta és antidiabètica o quin component dels molts que conté és el que fa baixar la pressió.

Aquesta mena d’estudis són els que poden obrir el camí a noves teràpies. Però mentrestant és un plaer repassar dibuixos de plantes ben conegudes i descobrir, per exemple que el romaní (Rosmarinus officinalis) s’anomena “Iklil aljabal” en àrab o “Aza” en amazigh, que es fa servir per tracta la diabetis i que efectivament s’han observat propietats antiglucemiants en experiments en conills. Però també que cal vigilar perquè augmenta els nivells d’estrògens i pot causar avortaments. (Aquí podeu baixar-vos exemples)

O la magrana (Punica granatum) que, quan era petit, la mare me la preparava amb molt de sucre per berenar i que en àrab és diu “Qashru arruman alhamid’u” mentre que en amazigh s’anomena “Aqshar n arreman mazag”. No cal dir que escrit en caràcters àrabs o amazigs els nom encara és més bonic. La magrana es feia servir per tractar paràsits com la tènia i també és antioxidant, antiviral, antibacterià, antiinflamatori i anti- unes quantes coses més. Naturalment, també té els seus efectes secundaris i les seves dosis tòxiques, però el que m’ha fet gràcia és que el seu contingut en tanins pot fer precipitar alguns medicaments. Un cas típic en el que cal advertir al metge. Simplement separant en el temps la presa del medicament i la de la magrana s’evitaria aquest problema. Però de nou, per poder adoptar aquesta precaució tant senzilla el metge ha de saber que el pacient s’ho està prenent.

Aquí cal especificar que també és important que el metge estigui informat d’aquests efectes dels productes naturals. Una cosa que, en un temps de super-especialistes, també cal promoure.

dimarts, de setembre 28, 2010

Biologia molecular de Homer Simpson

Una vegada més, el sentit de l’humor dels científics ha facilitat la feina dels periodistes oferint-li’s un bon titular. Els diaris s’han fet ressò de la publicació a la revista PNAS d’un treball titulat “RGS14 is a natural suppressor of both synaptic plasticity in CA2 neurons and hippocampal-based learning and memory”. Un treball experimental molt interessant que ofereix noves dades sobre la regulació de la proteïna Gen determinades zones del cervell.

Potser tot plegat no us digui res i soni a bla bla bla científic incomprensible. Però els qui van fer el treball van rebatejar el gen RGS14 amb el nom de “gen Homer Simpson” i, és clar, això va ser irresistible pels periodistes.

El treball és interessant i la referència a l’amic Homer és comprensible. Van observar que si agafaven ratolins i els hi treien el gen RGS14, els animalets resolien millor els laberints i mostraven una clara millora en el reconeixement d’objectes. De seguida s’ha tret la conclusió que els ratolins sense aquest gen eren “més intel·ligents”.

Evidentment, aleshores toca preguntar-se per quin motiu portem a sobre un gen que ens impedeix ser intel·ligents. RGS14 sembla ser un gen que ens fa poc-soltes i batejar-lo com a Homer Simpson, ni que fos en la intimitat, era gairebé inevitable. Però des d’un punt de vista evolutiu costa entendre que s’hagin seleccionat gens que promouen l’estupidesa.

El que passa és que la paraula “intel·ligent” es fa servir molt, però no sabem exactament que vol dir. Malgrat la tendència que tenim per donar per fet que més sempre és millor, tenir més memòria no vol dir ser més intel·ligent. Els ratolins mostraven millora en la memòria relacionada espacial, però no es veien canvis en cap altre tipus de memòria ni comportament. I és complicat treure conclusions directament de ratolins. Que semblin normals en tot el que veiem no vol dir que siguin normals.

L’activitat del gen RGS14 sembla important en algunes zones de l’hipocamp, una regió del cervell responsable de l’aprenentatge i de la formació de la memòria. Però sovint oblidem que per la memòria i per aprendre, és tant necessari recordar les coses importants com oblidar les irrellevants. Ja fa temps vaig comentar alguna cosa sobre persones que havien perdut la capacitat d’oblidar i com això els portava pràcticament fins la bogeria. Potser incrementar massa la capacitat de recordar sigui un problema més que una virtut. Al menys, això és el primer que vaig pensar quan vaig llegir alguna cosa sobre el gen “Homer Simpson”.

Més enllà dels titulars divertits, l’estudi d’aquest gen ens pot ajudar a entendre com funciona això de la memòria. Sense ell, la capacitat que tenen algunes neurones per connectar i desconnectar amb altres sembla limitada. És evident que aquesta plasticitat és important per fixar els records de manera correcte. Però el com encara l’ignorem. Com sempre acabem dient els científics, caldrà més estudis per acabar de comprendre el mecanisme que estudiem.

També serà divertit veure que passa quan les anàlisis del genoma siguin més econòmiques. Una de les coses que segurament mirarem tots serà si no tenim el gen RGS14 massa actiu. Perquè posats a tenir desequilibris, millor que siguin els que ens allunyen del comportament del Homer!

I és que, diguin el que diguin, hi ha moltes coses que no van bé ni per massa excés ni per massa defecte.

dilluns, de setembre 27, 2010

Virus i objectes

Amb el canvi de temps entrem en una època en la que són freqüents infeccions víriques més o menys lleus, que generalment només causen un dia de febre i un parell de dies de malestar. Culpem, amb una certa raó, els canvis de temperatura cada vegada més freqüents, les pluges sobtades que fan que ens mullem en el moment menys oportú, i el fet que el nombre de persones que agafen un refredat va augmentant. Si algú va estossegant al metro hi haurà més virus a l’aire i serà més fàcil encomanar-nos. Per això esperem que en tossir es tapin la boca amb la mà. Una manera de reduir l’escampall de virus.

O potser no.

En realitat, els virus tenen un grapat de característiques que els fan molt empipadors i resistents. De fet, quasi totes les seves característiques els fan empipadors i resistents. Segurament no és tant fàcil agafar una infecció respirant. Certament, si algú esternuda allibera moltes microgotes que estan farcidetes de partícules víriques. Si les respirem és relativament fàcil quedar infectat.

Però les microgotes es dilueixen relativament de pressa en l’aire. A no ser que sigui un ambient tancat aquesta via és relativament poc efectiva per infectar. Però els virus tenen altres possibilitats, com ara una cosa anomenada “fomites” (al diccionari no l’he trobat, però suposo que s’hauria de dir així en català).

Un fomite és qualsevol cosa, qualsevol objecte que tingui virus a la seva superfície des d’on els podem anar agafant per infectar-nos. Si la persona que esternuda es tapa la boca amb la mà, aquella mà quedarà coberta de partícules víriques, i tot el que toqui se n’emportarà unes quantes. Per això cal fer servir un mocador. El mocador serà també un fomite, però no estarà en contacte amb gaire gent i l’escampall de virus serà menor.

Un fomite típic són els panys de les portes. Tots obrim la porta agafant el pany. Si una persona amb virus a la mà l’ha obert abans, resultarà molt fàcil que un nombre indeterminat de virus arribin als nostres dits. Després et toques la boca o el nas i ja l’has enxampat. En aquest sentit, els virus que causen malalties digestives i respiratòries són els més coneguts dels que es poden transmetre per fomites.

Un altre fomite ben conegut és el paper. Els bitllets de paper moneda tenen un bon nombre de viatgers incorporats i van de mà en mà. Amb seguretat que abans o després passaran per la mà d’algú que tingui virus a sobre i els deixarà de record.

I quan comences a pensar pots acabar una mica paranoic. Tot pot ser un fomite, una font d’infeccions. He passat un parell de dies amb febre i tos, de manera que m’imagino que el teclat de l’ordinador no deu ser precisament estèril ara mateix. I cada vegada que he esternudat la pantalla s’haurà carregat amb un nombre indeterminat de virus. Ja l’he netejat, és clar, però els virus són resistents i sempre en queden alguns.

On segurament es poden trobar més fomites és als hospitals. Allà hi ha la concentració més gran de persones malaltes i el material que hi ha segur que està en contacte amb virus. Per això allà es tenen protocols de neteja molt estrictes. Tot i així, les infeccions hospitalàries són freqüents.

El motiu és que matar bacteris pot resultar relativament fàcil, però els virus són molt resistents. L’alcohol mata bacteris, però és relativament poc efectiu amb els virus. I els virus deixats sobre una superfície poden resistir mesos abans de perdre la capacitat infecciosa. Curiosament les superfícies poroses, que semblaria que han de contenir més partícules, són les que causen menys infeccions. Ens podem infectar més fàcilment tocant superfícies llises, com l’acer o el vidre. El motiu sembla ser que amb un contacte normal és difícil emportar-te els virus d’una superfície porosa. Els porus retenen els virus. En canvi, sobre metall llis els és fàcil de fer el salt a la mà.

Per això, si tenim virus a la mà, saltaran a l’aixeta amb la que obrim l’aigua per rentar-nos la mà. L’aixeta es convertirà en un fomite. I tot seguit, quan amb la mà neta tornem a tocar l’aixeta per tancar l’aigua...

Al final el millor és prendre-ho amb calma. Convivim amb els virus des de sempre i sempre hi estem en contacte. No podem evitar el contacte amb ells, però el nostre organisme pot desfer-se prou bé de la majoria. Com sempre, n’hi ha prou amb una mica d’higiene i sense obsessionar-se amb l’esterilitat.

dijous, de setembre 23, 2010

Cràters a la Lluna, cràters a la Terra.

La NASA disposa d’una nau que està donant voltes a la Lluna i que va obtenint una gran quantitat d’informació del nostre satèl·lit. Es tracta de la LRO (Lunar Reconnaissance Orbiter) que intenta aconseguir dades amb molta més resolució de la que havíem tingut fins ara. Fa un any que està allà dalt i de tant en tant ofereix imatges ben curioses.

Per exemple, ha anat localitzant i fotografiant els indrets on van aterrar les diferents missions Apol·lo. A les imatges es pot intuir la part que va quedar del mòdul lunar, tot i que realment no es veu gran cosa. La carcassa del mòdul ocupa només uns pocs píxels. En aquest sentit és més interessant l’ombra, que en tenir el Sol de costat resulta allargada i fa més gràcia. A més, en alguna es poden veure fins i tot els rastres dels desplaçaments dels astronautes. Res que pugui convèncer als escèptics, que en època del photoshop ja no donaran valor a cap imatge, però que pot ser útil a l’hora de triar indrets on aterrar (allunar) futures expedicions, tripulades o, més probablement robòtiques.

Peró fa uns dies, la LRO va completar una mena de mapa detallat dels cràters de la Lluna. Sembla que això no hauria de ser cap novetat. Ja veiem on hi ha els cràters! I també fa temps que tenim imatges de la cara oculta de la Lluna.

La novetat en aquest cas és que han fet mesures altimètriques de manera que podem saber quina altura tenen els cràters i, sobretot, s’ha pogut esbrinar l’ordre en que es van formar. Sembla que hi ha hagut diferents tongades de bombardeigs còsmics que van anar donant aquesta forma característica a la Lluna.

Semblaria que tampoc n’hi ha per tant, però aquesta informació resulta extremadament útil per comprendre la història de la Terra.

Al nostre planeta hi ha alguns cràters per impacte de meteorits, però molt menys que no pas a la Lluna. Si ho pensem un moment ens adonem que això no és normal. Si queien meteorits a la Lluna, segur que també en queien a la Terra. Dos cossos celestes que es posen en la trajectòria de meteorits han de rebre aproximadament per igual.

La resposta és que la Terra és un planeta molt més dinàmic que no pas la Lluna. Tenim una tectònica de plaques que fa que els continents es moguin, topin, s’enfonsin i es modifiquin. Amb el temps, tots aquests moviments deformen el terreny i fan que els cràters que es van formar perdin la seva forma i esdevinguin invisibles.

També tenim una atmosfera que genera fenòmens d’erosió molt importants. A la Lluna les coses es queden tal qual. A no ser que caigui un altre meteorit a sobre, un cràter seguirà pràcticament igual moltíssim més temps que a la Terra, on s’anirà modulant per culpa del vent, de la pluja o de la neu.

I finalment, a la Terra hi ha un mantell de vida. Les plantes tapen els cràters, les arrels mouen el terreny, els animals s’hi desplacen, excaven i desgasten. La coberta vegetal remou els materials i en diposita de nous. Tot plegat fa que, al final resulti molt difícil veure les marques d’antics bombardejos còsmics.

De manera que si volem saber que va passar aquí, hem de mirar la Lluna. Si la Lluna va patir dos grans tongades de meteorits, segur que a la Terra va passar el mateix en la mateixa època. És mirant allà que podem obtenir una imatge del que va passar aquí.

dimecres, de setembre 22, 2010

Olor de tardor.

Demà arriba la tardor. Caldrà treure els jerseis, els boscos agafaran els colors més bonics de tot l’any, podrem anar a buscar bolets i començarem a gaudir de les llars de foc. El temps anirà fent-se cada vegada més plujós i podrem gaudir d’un dels plaers més extraordinaris que associem amb aquesta època de l’any. L’olor fascinant i entranyable del 4,8a-dimetildecalina-4a-ol.

El nom sembla estrany, però creieu-me: a quasi tots us agrada aquesta olor. La molècula també té un nom comú: “geosmina”, que potser tampoc us dirà res. Però la geosmina és la responsable de l’olor a terra mullada que fa el camp després de la pluja. Contra el que podem pensar, la terra mullada no fa una olor particularment especial. L’olor que associem amb la terra mullada es deguda a la geosmina, un producte fabricat, com no!, per un microorganisme.

En realitat no és un producte exclusiu i diferents bacteris, fongs i algues el poden fabricar. Però el que més coneixem és un bacteri anomenat Streptomyces coelicolor, que deu ser un dels organismes més útils amb els que els humans hem topat. Aquests simpàtic microorganisme ens ha ofert antibiòtics com les tetraciclines, antifúngics, anticancerígens i un grapat llarguíssim de molècules interessants. I entre aquests productes, també fa la geosmina, un nom que vol dir “aroma de terra”. El microbi viu al terra, i en condicions humides el bacteri pot fabricar-ne i alliberar-la a l’ambient donant lloc a la característica olor de terra humida

Un es pot preguntar quina funció té la geosmina. No deu ser irrellevant si resulta que la mateixa molècula la fan diferent tipus de microorganismes. Potser la clau està en que la geosmina és una de les molècules que millor poden detectar molts animals. Sempre es posa com exemple que la geosmina és la responsable de la gran habilitat que tenen els camells per trobar aigua enmig del desert. El que fan simplement és seguir l’olor de la geosmina. Si detecten l’olor és que en algun indret hi ha terreny humit. I els camells la poden detectar a més de vuitanta quilòmetres de distància. Altres animals potser no tenen necessitat de ser tant sensibles, però també segueixen el seu aroma per trobar aigua.

S’especula en que en passar per allà per beure, el que també fan inadvertidament és ajudar a transportar les espores dels microorganismes que hi havia. De manera que la geosmina seria una mena de reclam que fabriquen els microorganismes per atreure als animals superiors.

A més de les curiositats ecològiques d’aquesta molècula, també té un enorme interès industrial. No per fabricar-la sinó justament per evitar que es fabriqui. L’olor a terra humida és genial quan camines pel camp. Però si l’aigua de l’aixeta, el vi o el menjar contenen petites quantitats de geosmina la cosa ja no és tant agradable. El que s’intenta és justament evitar la seva aparició en l’aigua de beguda o en aliments. Malgrat que seguirien sent saludables, el gust de terra no és benvingut en el menjar o l’aigua. Com va dir algú, la geosmina fa molt bona olor al camp, però no en un got.

Però ara, amb la tardor, ens podrem regalar amb l’olor de terra humida. Una olor que també ens recordarà que allà on sembla que únicament hi ha terra, en realitat tenim tota una comunitat plena d’organismes vius. I, sobretot, que ens fa retornar a la infantesa, quan sortíem a jugar pel bosc humit sense fer gaire cas dels pares que ens deien que no ens mulléssim. Qui és pot resistir a una passejada per un bosc impregnat de l’olor de terra mullada?

Certament la geosmina és tot un regal de la natura.

dimarts, de setembre 21, 2010

Marinada, terral i monsó

Aquest any el monsó està resultant particularment destructiu a l’Índia i el Pakistan. Les pluges que normalment asseguren les collites i mantenen la vegetació de bona part del subcontinent indi estan superant de llarg el que és normal i causen unes inundacions de magnitud poc freqüent. El monsó és un dels fenòmens més interessants del nostre planeta. Assegura la vida de tot un continent sempre que es mantingui en els nivells normals. Però quan es modifica per excés o per defecte, la catàstrofe és immensa. Un regal del cel que oscil·la perillosament entre grans inundacions o terribles sequeres.

I el cas és que el fenomen del monsó no és gaire diferent d’algun vent que tenim per aquí. La marinada i el terral no deixen de ser versions diminutes del que passa durant un monsó. En tots els cassos és un vent que, depenent de les condicions, bufarà de mar cap a terra o a l’inrevés.

La clau és que l’aigua i la terra s’escalfen i es refreden a ritme diferent. Quan de matí surt el Sol, la terra s’escalfa relativament de pressa. En canvi, l’aigua del mar triga més estona a augmentar la temperatura. Hi ha varis motius. Un d'ells és simplement la característica del material. Hi ha materials que transmeten fàcilment la calor i altres que ho fan amb més dificultat. Però també hi té a veure el fet que l’aigua de la superfície que es va escalfant es barreja amb l’aigua més fonda per culpa de les onades. Aquesta barreja fa que la temperatura sigui més baixa.

Com que la terra i el mar tenen temperatures diferents, l’aire que hi ha a sobre també s’escalfa diferent. L’aire de sobre terra estarà més calent més aviat, i per tant començarà a ascendir mentre que l’aire del mar encara s’ho està pensant. Quan això passa, el resultat és fàcil d’imaginar. L’aire del mar, més fred, es desplaçarà cap a terra ferma per ocupar l’espai deixat per l’aire calent que s’eleva. Aquest moviment és el que anomenem vent de marinada.

I al vespre passa el contrari. El terra es refreda de seguida mentre que el mar encara és manté calent. L’aire fred de terra es mourà cap a mar donant lloc al vent de terral. Uns vents diaris que duren poca estona i que els habitants de la costa coneixen prou.

Doncs el monsó és bàsicament el mateix mecanisme, però a escala colossalment més gran. Durant l’estiu, l’aire calent que s’eleva de la superfície de l’Índia deixa lloc perquè l’aire, comparativament més fred que hi ha sobre l’Oceà Índic es desplaci cap a l’interior del continent. Però quan aquest aire carregat d’humitat comenci a pujar obligat per la orografia del terreny s’anirà condensant fins formar les grans nuvolades característiques del monsó d’estiu. Cal recordar que no parlem d’una petita elevació del terreny. Hi ha tot un Himàlaia allà al davant. Un grandiós altiplà del Tibet que obliga l’aire humit a refredar-se i condensar fins que deixa anar tota la humitat en forma de pluja. Una pluja que donarà vida a una immensa extensió de terreny i, de retruc, als seus habitants.

El monsó ha anat seguint el seu ritme d’estiu i hivern durant molts milions d’anys. Les restes geològiques indiquen que va aparèixer quan l’altiplà del Tibet es va elevar, fa uns cinquanta milions d’anys. I segurament sempre ha anat tenint els seus alts i baixos. Després de tot, el monsó no és un fenomen aïllat. Com tot al planeta està relacionat amb altres fenòmens de maneres que encara tot just comencem a comprendre. Els anys que es dóna “el Niño”, la gran cinta transportadora dels oceans, les corrents oceàniques i qualsevol fenomen atmosfèric tindrà la seva influència sobre els monsons. Aquest any les coses s’han confabulat per causar terribles inundacions mentre que l’any 2002 la mateixa zona va patir una sequera important quan el monsó va ser més feble del que és normal.

Un fenomen fantàstic el monsó, però jo estic més acostumat als amables vents de terral i marinada. No marquen tant el ritme de la vida. Simplement m’indiquen quan és el moment de marxar de la platja. Deu ser que porto a la sang l’herència mediterrània, més discreta i amable que les grandiositats d’altres continents.

dilluns, de setembre 20, 2010

Ratpenats i peu d'atleta

L’any 2006 un espeleòleg aficionat a la fotografia va notar un fet curiós. Els ratpenats que fotografiava en una cova dels Estats Units tenien una mena de polsim blanc a la cara. També hi havia alguns ratpenats morts per terra. Això passava durant l’hivern, però quan va tornar el bon temps es va veure que la cosa era més greu del que semblava. Ratpenats amb el nas emblanquinat tenien un comportament estrany, volaven sense rumb clar i molts van morir. Era el primer senyal d’una malaltia que ara es coneix com “la síndrome del nas blanc” i que afecta un gran nombre de ratpenats que viuen en coves de l’est dels Estats Units i Canadà.

Semblaria que una malaltia que afecti als ratpenats no ens ha d’amoïnar massa, però això seria un error. Recordeu que els ratpenats s’alimenten d’insectes. El departament d’agricultura dels Estats Units ha calculat que ja ha mort més d’un milió de ratpenats i la conseqüència és que al voltant de mil tones d’insectes no han sigut devorats pels ratpenats. Una mala notícia pels pagesos i pels humans en general.

Els ratpenats tenen una certa mala fama, perquè són més aviat lletjos. Però el cas és que ens fan la vida molt més agradable en lliurar-nos d’una quantitat enorme de bitxos.

De manera que calia investigar que diantres els passava als ratpenats americans. Es van prendre mostres, es van fer les autòpsies corresponents i, després d’un temps es va establir que estaven infectats per un fong anomenat Geomyces destructans. Curiosament a Europa també hi ha poblacions que presenten aquest fong però que no semblen emmalaltir. Potser els ratpenats europeus tenen una certa resistència que els falta als seus col·leges americans.

La cosa és sorprenent ja que aquest fong és més aviat oportunista. Això vol dir que ell per si sol no acostuma a causar malalties. El que fa és infectar quan l’animal ja està malalt, aprofitant-se de la feblesa general de l’organisme. Potser en aquesta ocasió alguna soca més agressiva ha tingut èxit amb els ratpenats.

En tot cas, una vegada identificat el sospitós caldria trobar la manera de fer-hi alguna cosa. S’han analitzat diferents estratègies possibles, diferents productes per tractar i al final una de les possibles conclusions sembla prometedora. En estudis en laboratori sembla que el fong es pot eliminar amb els tractament habituals per curar ... el “peu d’atleta”.

No és tan sorprenent si recordem que el peu d’atleta és justament una infecció per fongs que creixen a la pell. Encara que el que afecta als ratpenats sigui un tipus diferent de fong, el tractament no és dirigit específicament contra un fong concret sinó contra la família de fongs en general.

Però a cosa no és tan fàcil. Primer perquè no podem anar a posar pomada al nas de milions de ratpenats. Tampoc podem entrar amb una mànega i ruixar les coves. Potser curaríem els ratpenats però mataríem molts altres organismes. I l’estrès que causaríem podria ser tant dolent com la mateixa malaltia.

S’especula en aprofitar el comportament molt gregari dels ratpenats quan es posen a hivernar, apinyats els uns al costat dels altres mentre pengen de les parets. Potser aplicant fungicida a un percentatge petit d’animals, els fregaments que tenen lloc durant la hibernació permetria escampar el producte per la colònia sencera.

De moment es faran proves en algunes coves que ja estan sotmeses a pressió dels humans i que no patiran per una mica més d’emprenyament. Si funciona, el tractament s’aplicaria a les coves més feréstegues. I aleshores només caldrà creuar els dits. Esperar que el tractament funcioni i que no fem més mal que be.

I és que si volem seguir mantenint els insectes sota control hem de cuidar els ratpenats.

divendres, de setembre 17, 2010

La fredor dels caramels de menta

Si hi ha un producte que associem amb la sensació de frescor, aquest és la menta. Un xiclet o un caramel de menta són, quasi per definició, refrescants. En realitat, si ens posem una mica d’extracte de menta a la boca notem una intensa sensació de fred. Però això planteja una pregunta interessant ja que, en realitat la boca no s’ha refredat. La temperatura segueix sent la mateixa. Aleshores, que causa el fred en la menta i els seus derivats?

La qüestió és senzilla si ens adonem que el que notem no és literalment fred sinó la “sensació” de fred. Des d’un punt de vista subjectiu no hi ha cap diferència, però amb un termòmetre de seguida ens adonem que no és el mateix. El nostre cos disposa de terminals nervioses per detectar els estímuls que ens generen les diferents sensacions que experimentem. Si notem calor és perquè hi ha neurones que es posen en marxa a partir de determinada temperatura. El cervell sap que fa calor només quan aquestes neurones envien senyals. El mateix passa amb el dolor, amb la pressió, amb el tacte o amb la llum. Escampats en diferents indrets del cos tenim neurones especialitzades en detectar aquests estímuls i, quan ho fan, envien un senyal nerviós al cervell.

Doncs també tenim receptors per detectar el fred. Neurones que tenen a la membrana cel·lular unes proteïnes que, quan la temperatura baixa per sota dels 26 graus, comencen a activar-se, fent que la neurona envii el senyal al cervell. Es quan aquest senyal arriba, que nosaltres experimentem la sensació de fred.

Doncs resulta que, casualitats de la vida, a més del fred hi ha alguns composts químics que també posen en funcionament aquest receptor. I un dels més eficients és el mentol. Quan el mentol entra en contacte amb els receptors de fred que tenim a la boca, els estimula intensament. Aleshores el cervell reb senyals de fred i interpretem que la boca sen’s refreda.

Per aquest motiu, la proteïna receptora és coneix amb el nom de CMR-1 per Cold and Menthol Receptor 1, és a dir, Receptor del Fred i del Mentol 1. També es coneix amb un altre nom TRPM8 (Transient receptor potential cation channel subfamily M member 8) molt menys imaginatiu.

Aquest receptor s’està estudiant molt ja que la sensació de fred s’ha relacionat amb un cert efecte anestèsic. Sembla que el funcionament de les neurones que tenen aquest receptor hi té alguna cosa a veure i potser es podrien dissenyar anestèsics basats en l’activació dels receptors del fred. La cosa però no és senzilla. Segons la intensitat, el fred pot insensibilitzar una zona o bé pot resultar intensament dolorós. Segurament caldrà entendre millor el mecanisme que hi ha al darrera abans de disposar d’anestèsics amb gust a menta.

A més, aquest receptor també es localitza en indrets inesperats. Que hi hagi receptors de fred a la pell o a la boca sembla entenedor, però també n’hi ha a la pròstata i a la bufeta. I realment no sabem que hi fan allà.

En tot cas, això dels caramels de menta és un bon exemple de com al final no importa com són les coses en realitat sinó com les experimentem subjectivament. Si em vull refrescar la gola, no cal que la refredi, n’hi ha prou amb que el meu cervell s’ho cregui.

Sospito que enganys similars ens els fem en molts més aspectes de la vida, però que hi farem. Els humans som així.

dijous, de setembre 16, 2010

95 o 98?

95? O potser 98?. Així, sense més, la pregunta no té gaire sentit. Però si te la fan en una gasolinera entendràs de seguida que et pregunten pel tipus de gasolina que vols. De 95 o de 98 octans. I la pregunta que de vegades ens fem és: Que coi és un octà? D’entrada podem pensar que deu ser una cosa bona ja que la de 98 és més cara que la de 95.

En un motor de gasolina (els dièsel són una altra història) passen un grapat de coses, però unes de les més importants són les quatre fases per cremar la gasolina. Primer entra una barreja d’aire amb una mica de gasolina. Tot seguit, el pistó baixa i comprimeix la barreja. Aleshores s’encén una guspira per provocar l’explosió de la gasolina i que els gasos generats es dilatin fent que el pistó es mogui cap a dalt. Finalment s’obre una vàlvula perquè els gasos surtin i n’entri de nou la barreja d’aire i gasolina. Tot aquest és el moviment que es transmetrà a les rodes i que farà moure el cotxe.

Perquè això funcioni suau i harmònicament cal que cada etapa tingui lloc en el moment corresponent. Ni abans ni després. Però això és una mica complicat d’aconseguir amb segons quins combustibles. El problema és que la barreja d’aire i gasolina es comprimeix al principi i aquesta mateixa compressió pot causar l’explosió del combustible abans d'hora. Quan això passa, el cicle de moviment és trenca. El pistó surt disparat quan encara no toca i, a més de perdre energia, el motor se’n ressent molt. Aquestes detonacions cal prevenir-les fent servir uns tipus de gasolina que no s’encenguin amb facilitat en resposta a la pressió.

Hi ha maneres d’aconseguir-ho, perquè la gasolina és un derivat del petroli que està formada per centenars de tipus diferents d’hidrocarburs. Un hidrocarbur és un tipus de molècula que està feta únicament amb carboni i hidrogen. Només dos tipus d’àtoms, però que poden ser molt llargues i complexes. N’hi ha de pocs àtoms de carboni, com el butà, amb quatre carbonis, o el propà que només en té tres. Però també n’hi ha que en tenen dotzenes i que s’uneixen de maneres complicades, ramificades o fent anells. Una barreja interessant i ben complicada la gasolina.

El cas és que per mesurar la capacitat que tenien les diferents gasolines per evitar el fenomen de la detonació prematura es va dissenyar una escala agafant dos compostos que detonaven, un amb molta facilitat i l’altre amb molta dificultat. El que va malament, és a dir el que detona només amb la pressió és l'heptà, un hidrocarbur de set carbonis. Aquest seria un desastre per fabricar gasolina perquè sempre detonaria abans d’hora i el motor se n’aniria a fer punyetes en dos dies. Una gasolina feta al 100 % de heptà té un valor d’octanatge de zero.

L’altre compost, el que no detona per la pressió seria una gasolina feta amb un hidrocarbur anomenat isooctà. És un hidrocarbur de vuit carbonis, encara que el nom correcte seria 2,2,4-Trimetilpentà, però els detalls químics ara no venen al cas. Aquest té un valor d’octanatge de cent.

Aleshores, una gasolina de 98 octans vol dir que funciona igual que una barreja d’un 98 % d’isooctà i un 2 % d’heptà. I la de 95 octans seria equivalent a una barreja d’un 95 % d’isooctà i un 5 % d’heptà. Al tanto, que no vol dir que aquesta sigui la composició. Poden tenir la composició d’hidrocarburs que el fabricant prefereixi, però el funcionament ha de ser “equivalent” al d’aquestes barrejes.

I quina és millor? Doncs bàsicament la que digui el fabricant del cotxe. De totes maneres, la diferència només la noten els conductors molt bons. La majoria de mortals, que fem servir el cotxe bàsicament com una capsa dotada de moviment i que ens porta d’un lloc a l’altre, no notem gaire la diferència.

dimecres, de setembre 15, 2010

Planetes i margarides

Ahir va passar per Barcelona en James Lovelock, conegut arreu del món per la seva proposta de la “Hipòtesi Gaia”. Una idea tremendament suggestiva segons la qual, un planeta i les formes de vida que hi habiten es modifiquen mútuament adaptant-se l’un a l’altre de manera semblant a com ho fa un organisme. En aquests sentit, el planeta es comportaria com un “superorganisme” que regula alguns dels seus paràmetres físics. La idea és molt interessant i ha rebut algunes confirmacions experimentals, però dóna peu a molt misticisme que li fa més mal que bé. Hi ha qui no distingeix una metàfora d’una definició. I després de tot, el concepte de superorganisme aplicat a un planeta només és tracta d’una metàfora per explicar uns fets físics i químics relativament senzills.

En Lovelock, als seus 91 anys encara té una vitalitat envejable, i va fer una conferencia que va despertar una gran expectació. Personalment em va decebre una mica, però vaig tenir temps de recordar el seu model del “món de margarides” que permet visualitzar fàcilment el que va proposar sobre els planetes i els éssers vius.

Imaginem un planeta que gira al voltant d’una estrella inicialment freda, però que cada vegada escalfa més. En aquest planeta només hi ha una espècie viva. Unes margarides, que poden ser amb flors de color blanc o negre. A mida que la temperatura augmenta arribarà un moment en que les margarides podran florir i cobriran la superfície del planeta. Com que encara no fa gaire calor, les margarides negres viuran millor. El color negre absorbeix més la llum i fa que la planta s’escalfi. El blanc en canvi, la reflexa i les margarides blanques es mantindran més fredes. En poc temps, tindrem el planeta cobert per margarides negres.

Això, però, fa que la temperatura del planeta augmenti. Està cobert de margarites negres que absorbeixen la llum de l’estrella i s’escalfen, de manera que augmentarà la temperatura de l’atmosfera i de la superfície del planeta. Ah!, però quan augmenti la temperatura, les condicions passaran a ser més bones per les margarides blanques, que eliminen l’excés de calor gràcies al seu color blanc. Poc a poc, les blanques començaran a fer-se més abundants fins acabar per ser majoritàries.

Però quan això passi, la temperatura del planeta tornarà a baixar, ja que el blanc reflexa la llum i no absorbeix calor. En poc temps les condicions tornaran a ser favorables per les margarides negres, que començaran a fer-se més abundants...

La historia seguirà amb oscil·lacions mantenint el planeta en un marge relativament estable de temperatures. Recordeu que la estrella s’està fent cada vegada més brillant i calorosa. Sense vida al planeta, la temperatura seguiria fil per randa la temperatura de l’estrella i aniria augmentant sense més. Però la presencia de les margarides fa que la temperatura es mantingui estable. AL menys dins uns límits. Naturalment arribara un punt en que les margarides no podran compensar els canvis en l’estrella i la història s’acabarà. Però entremig, durant molts anys, les condicions de temperatura del planeta seran ideals per les margarides. I en realitat és la presencia de la vida el que ha fet que el planeta sigui adequat per la vida. Una conseqüència unes poques lleis de la física.

De fet, quan es fan simulacions per ordinadors es nota que les condicions del planeta resulten més i més estables com més formes de vida s’hi incloguin. Diferents organismes actuen sobre diferents paràmetres i generen canvis que permeten que les condicions siguin favorables a la vida. No hi ha cap intencionalitat, per descomptat, però el resultat final és que el planeta i la vida es regulen mútuament.

Exemples d’això els veiem al nostre voltant. Els boscos augmenten la evaporació, cosa que fa que baixi la temperatura, cosa que fa que plogui més en aquella zona, cosa que fa que pugui haver-hi boscos.

I tot plegat ens fa veure perquè les conseqüències de l’activitat humana en ocasions resulten tant marcades. Quan modifiquem un ecosistema, posem en marxa molts més mecanismes de regulació que no pas ens pensem. Això pot ser bo o dolent, però quasi mai és irrellevant.

dimarts, de setembre 14, 2010

Salut i xapapote

Al Novembre de l’any 2002 va tenir lloc l’enfonsament del “Prestige”, un fet que va esdevenir focus d’atenció mundial per molts factors. Per la catàstrofe ecològica que representava el vessament de 67.000 tones de fuel, per les imatges espectaculars de la nau partida en dos i enfonsant-se, pel seguit de decisions errònies que es van prendre en aquell moment i per la feina ingent de neteja que va caldre fer a les costes de Galícia quan la taca del famós “xapapote” va arribar a terra.

Milers de voluntaris van anar a netejar fuel i van estar dies a les platges carregant sacs i cubells ples d’aquella pasta negra que s’adheria a la sorra, les pedres i els éssers vius. Va ser una feinada immensa i que, pel que ara comencem a saber, no estava exempta de risc.

Un parell d’anys després de l’enfonsament del Prestige, es va començar un estudi per avaluar si les persones que havien participat en les feines de neteja havien patit alguna afectació. L’estudi, enfocat sobretot als efectes sobre els pulmons, consistia en repartir qüestionaris amb preguntes sobre si dormien bé, tenien tos, mocs, i coses així. També es fa fer una recollida de mostres portant una mena d’unitat mòbil de recollida. A les persones participants els van fer probes de funció pulmonar i recollida de mostres de l’aire que exhalaven en respirar. Aquest aire conté, en quantitats molt petites, però mesurables, diferents marcadors que poden indicar com està el pulmó.

Va ser un estudi important en el que van participar molts laboratoris i que va incloure 501 persones exposades al fuel i 177 que vivien per allà però que no van participar físicament en la recollida. A l'estudi hi entraven moltes més persones, però aquests és el nombre final dels que es van incloure en el tema de les analítiques. Durant un temps les mostres es van anar analitzant i processant i van fer-se un parell de publicacions al respecte.

Fa poc ha sortit a la llum el resultat final i ha quedat clar que per anar a fer feines de neteja en casos de marees negres per vessaments cal anar ben equipat. Es tracta d’aquelles situacions delicades de descriure. Si que s’han trobat efectes en les persones que van estar exposades, però aquests efectes surten només a les anàlisis i de moment no ha causat cap conseqüència en la salut. Per tant, encara no és pot dir que treballar en la neteja sigui dolent per la salut, però alguna cosa ha passat i no es pot ignorar. Al menys fins que en tinguem més dades.

Per exemple, els treballadors exposats deixen anar més 8-isoprostà que els no exposats. Aquesta molècula indica processos oxidatius dins el pulmó. També mostren nivells més alts de proteïnes com el bFGF i el VEGF, que podem dir que participen en feines de reparació del teixit. Finalment, també s’han detectat més alteracions en els cromosomes dels limfòcits que van analitzar.

De nou, tot plegat només indica que la neteja del xapapote ha tingut efectes sobre l’organisme, però encara no s’ha detectat cap malaltia com a conseqüència. Si un grup de persones es dediquen a treure ferits d’entre esbarzers és previsible que trobarem un augment en talls, esgarrinxades i crostes a la pell. A la llarga, l’organisme es recuperarà i santes pasqües. La pregunta en el cas del xapapote és si l’organisme també es recuperarà dels efectes d’inhalar i estar en contacte amb aquells hidrocarburs. Això de moment no ho sabem.

Però el fet que aquests efectes s’hagin detectat quan ja havien passat dos anys és, si més no, inquietant. El que cal fer és, evidentment, seguir de prop com evolucionen aquestes persones. En realitat això ja s’ha fet. L’any 2009, set anys després del vessament, es va tornar a fer una campanya de recollida de mostres per veure com anava evolucionant la cosa. Ara, les mostres recollides s’estan analitzant i d’aquí a un temps podrem saber el que hi ha. Ja ho sabeu, la ciència requereix paciència. I en aquest cas també, diners, coordinació i la feina de molts grups.

En tot cas, el que queda clar és que, a les properes catàstrofes mediambientals relacionades amb els vessaments de cru, caldrà equipar als equips de neteja d’una manera més eficient i seriosa. Abans podíem pensar que no era massa greu, però ara ja tenim dades que no es poden ignorar.

dilluns, de setembre 13, 2010

Aplicacions titàniques

Si ens parlen de titani, acostumem a pensar en materials d’alta tecnologia i resistència. Parts de naus espacials, motors de nova generació i coses semblants. També té una certa fama en temes de cirurgia ja que és un metall molt resistent que no reacciona amb el cos i no causa rebuig. Per això és fa servir per fer material quirúrgic i també per fer moltes pròtesis i fins i tot pírcings. Però el cas és que el titani el fem servir molt més, a casa i fins i tot ens el posem per sobre.

El titani el van descobrir al segle XVIII i aviat es va veure que era molt útil, però que també resultava molt car d’aconseguir. Un metall tan resistent com l’acer però més lleuger, inoxidable, malejable i biocompatible havia de tenir moltíssimes aplicacions. A més, és molt abundant a la Terra, encara que no en estat pur, i normalment n’hi ha en poca quantitat. Això és perquè molts minerals contenen titani, però molts pocs en tenen prou com per ser rendibles comercialment. Per això és tant car. Cal molta energia per aïllar-lo.

El titani pot servir per fer naus espacials, però el diòxid de titani és un material molt més freqüent de trobar al voltant nostre degut a una propietat particular: reflexa gairebé tota la llum que li arriba. Això fa que sigui de color blanc, molt blanc. Per això, bona part de la pintura blanca que veiem està feta amb diòxid de titani. Hi ha altres maneres d’aconseguir el blanc, per exemple l’óxid de zinc també és molt blanc i es fa servir en pintures, però no és tan opac com el de titani.

Però no únicament en pintures. Moltes coses a les que volem donar un color blanc porten el diòxid de titani. Com que no reacciona amb el cos, no és tòxic, de manera que es pot posar en coses com la pasta de dents. Aquell color blanc tan llampant que tenen algunes pastes és gràcies a una mica d’óxid de titani afegit.

I també en el menjar. Un additiu que es posa per donar color blanc és el E171. Dóna un color blanc espectacular i, malgrat que aquestes sigles sempre causen una mica de mal rotllo, aquest en concret no presenta cap toxicitat.

Però el fet que sigui blanc ja he dit que és perquè reflexa tota la llum que li arriba, i això ofereix una aplicació molt bona. L’óxid de titani també és un component de moltes cremes protectores solars. Una pel·lícula microscòpica de l’oxid de titani farà que la llum del Sol que arribi a la pell es reflexi i no arribi a les nostres cèl·lules. Molt millor que cap compost químic que faci reaccions més sofisticades. L’óxid de titani actua simplement com un mirall que protegeix la pell.

I ara ja es planteja fer cèl·lules fotovoltaiques basades en el titani, de manera que sembla que encara no hem acabat amb les aplicacions d’aquest element.

divendres, de setembre 10, 2010

Déu, Hawking i l'origen de l'Univers

Fa pocs dies a la premsa es va fer ressò del nou llibre de l’Stephen Hawking, destacant sobretot el fet que, segons diuen, descarta el que Déu creés l’Univers. Els titulars eren cridaners, tipus “la física moderna excluye la posibilidad de que Dios crease el universo”, i han causat un cert rebombori. De totes maneres, no he llegit el llibre i per ara ignoro que és el que hi diu “exactament”. Massa sovint trobes que un diari transforma un “Demostrem que Déu no es necessari per crear l’Univers” en un “Demostrem que Déu no va crear l’Univers”. S’assembla, però no és el mateix.

De totes maneres la discussió sembla una mica fora de lloc. Si seguiu el blog ja sabeu que defenso radicalment que la fe, la religió i els llibres sagrats de cap Església han de dir res sobre temes científics. Esmentar la Bíblia, l’Alcorà o el Déu que preferiu per parlar d’evolució, astronomia, geologia o medicina em sembla una ximpleria, causada per una profunda ignorància o, en ocasions, per una descarada mala intenció.

Però el cas és que la situació inversa també em sembla fora de lloc. Si algú és creient, si té fe en la religió que sigui, això és un fet personal que no ha de tenir res a veure amb el coneixement científic. Per això, cap científic hauria d’invocar els avenços del seu camp del coneixement per pretendre demostrar l’existència o la no-existència de cap deïtat.

Com es diu sovint, son dos camps que no haurien d’estar en conflicte perquè simplement ocupen esferes diferents i sense connexió. Per tant, en aquesta ocasió he de discrepar del que diuen que diu en Hawking. És absurd dir que “com que no entenc l’origen de l’Univers, Déu ha d’existir”, però també resulta ridícul opinar que “com que ja entenc l’origen de l’Univers, Déu no existeix”.

Jo no ho soc de creient, però estic segur que la majoria dels meus amics i coneguts que realment creuen en Déu no ho fan basant-se en que la Terra ocupa un lloc precís al sistema solar per permetre que la vida floreixi. No veuen la mà de Déu (literalment vull dir) en la creació de la vida ni en els avenços de les matemàtiques més abstractes ni la seva fe els fa pensar que són millors persones que els no creients. Justament la fe és, per definició, una cosa que no requereix cap demostració ni es basa en cap coneixement científic. I per tant, cap demostració ni dada científica hauria d’afectar-la, ni a favor ni en contra.

Va haver-hi un temps, lamentablement llarg, en que el concepte de Déu era la manera de justificar la nostra ignorància. Si el Sol sortia cada dia era perquè el déu Hel·li amb una corona de foc recorria el cel portant una quadriga. Les epidèmies eren una mostra de la fúria de Déu en un temps en que matar tota una població per una ofensa es considerava normal. I la bellesa de la natura o de conceptes com les matemàtiques eren una mostra de la bondat i saviesa d’un creador. Ara, però, ja entenem com va tot això sense necessitat de recórrer a res de sobrenatural i és de preveure que els nostres coneixements aniran augmentant més i més (almenys mentre es mantingui l’integrisme religiós lluny del control de l’educació).

Personalment el concepte de Déu m'arriba a desconcertar i no en tinc cap necessitat. Però em sorprendria molt que encara hi hagi qui es fonamenti en la nostra falta de coneixements per justificar una o altra fe en Déu. I de la mateixa manera, no veig com cap avenç en el coneixement pot fer trontollar la fe de ningú amb un mínim de cultura.

dijous, de setembre 09, 2010

Punxes, flors i escocesos

Fa un parell de dies l’Eli va penjar unes fotos de “Cardos borriqueros” i comentava que, ben mirats, aquests matolls tampoc són tant lletjos. De fet tenen un cert encant sempre que no t’hi punxis. I, a més, els cards són uns autèntics campions de la supervivència. De fet, fins i tot han arribat a tenir massa èxit.

El problema en parlar dels cards és saber exactament a quina planta ens referim, perquè de cards s’hi ha de molts tipus i de diferents gèneres, com Carduus, Cynara, Cirsium o Onopordum. A més el mateix nom es pot aplicar a diferents plantes segons la zona. Però en tot cas, la característica principal és que tenen fulles endurides fins formar punxes.

Aquestes punxes segur que han salvat la vida dels cards moltes vegades. Però també van salvar un regne. Segons una llegenda, un exèrcit d’invasors nòrdics va intentar conquerir Escòcia durant el segle XIII. Els invasors pretenien atacar de nit i per sorpresa un destacament escocès, però un dels invasors es va punxar amb un card i va deixar anar un crit (o un renec). Això va alertar als defensors que van poder reaccionar a temps i finalment guanyar la batalla i aturar la invasió. A partir d’aleshores, el card és un dels símbols nacionals escocesos.

Com passa amb moltes plantes, cal vigilar quan parlem de la flor. La del card en realitat és una agrupació de flors. Tècnicament s’en diu un “capítol” i on ens sembla que hi ha una única flor en realitat n’hi ha moltíssimes.

Algunes de les espècies de cards poden arribar a tenir una altura considerable. Fins a dos metres. I la majoria són bianuals, viuen dos anys i s’assequen. També n’hi ha que es mengen, però són les menys. Com en quasi totes les plantes, dels cards s’en poden extreure principis actius als que se'ls atorguen propietats medicinals diverses. A més, també s’han fet servir per fabricar biocombustibles, encara que en aquest cas el problema segueix sent el mateix d’altres plantes: la gran quantitat de terreny que cal dedicar-hi per obtenir una producció mínimament acceptable.

Ben mirat, encara que facin servir l’expressió “cardo” d’una manera despectiva per referir.se a una persona lletja, les flors dels cards tenen molt encant. Per això es fan servir molt com a plantes ornamentals. I també per això els cards, que originàriament eren d’Europa i part d’Àsia, s’han anat escampant arreu del planeta. El problema és que s’han adaptat massa bé a pràcticament tot arreu on els han portat. Austràlia, Sudamèrica i Nordamèrica en pateixen les conseqüències ja que la planta no s’ha limitat a quedar-se als jardins. S’ha adaptat al terreny, ha anat colonitzant territoris amb molt èxit i ara és un problema per l’agricultura.

Potser un dels problemes estètics amb els cards és que es tracta de plantes molt resistents. Amb unes fulles força dures i punxegudes. Això no és massa problema mentre tenen flors. Un camp de cards florits pot ser ben maco. Però quan s’han mort i queden només les restes seques, aquestes triguen força a desaparèixer. Mentre la resta d’herbes cauen i es podreixen de seguida, el card segueix allà, sec, daurat, amb punxes i sense la compensació de les flors. Una combinació que als humans, guiats per l’estètica, no ens acaben de fer el pes. Un detall que, naturalment, a la natura li és ben bé igual.

dimecres, de setembre 08, 2010

Color del cabell i dolor

Que la vida és complicada ja ho sabem tots, però de vegades les coses poden arribar a ser ben desconcertants. En estudis científics, no és gens infreqüent topar amb coses que, aparentment no tenen cap relació i que al final estan profundament entrelligades. En castellà diuen que no s’ha de barrejar “la velocidad con el tocino”, però a la vida real de vegades si que es barregen coses sorprenents.

Un exemple ben representatiu són uns estudis que mostren la importància de ser dona pèl-roja a l’hora de decidir... la dosi d’anestèsia necessària per treure el dolor. És interessant perquè semblen dos fets sense relació i també perquè, de fet, encara no n’han tret l’aigua clara.

Alguns investigadors es van posar a estudiar si realment hi havia una connexió entre el color del cabell i la sensibilitat al dolor ja que molts dentistes opinaven que als pèl-rojos els havien de posar més anestèsic per evitar el dolor. Podia ser una llegenda urbana particular dels dentistes, però valia la pena mirar-ho. I en un estudi van trobar que, efectivament, calia un 20% més d’anestèsia per treure el dolor en el cas de les persones amb el pèl roig.

La causa sembla estar en una mutació d’un gen concret, el del receptor de la melanocortina-1 (o MC1-R). El nom ja ens indica que es tracta d’un receptor, és a dir una proteïna que es troba a la membrana de la cèl·lula i que s’activa quan se li uneix una hormona anomenada melanocortina. Aquest receptor és abundant en els melanòcits, les cèl·lules de la pell encarregades de fabricar els pigments. Si no estan actius fan un tipus de pigment anomenat feomelanina, de color vermellós. Però tant bon punt s’activen, comencen a fer molta mes eumelanina, un pigment molt més fosc. La diferència és nota molt en algunes zones del cos riques en feomelanina com els llavis o els mugrons.

Les persones que tenen aquest receptor alterat fan sempre més feomelanina que eumelanina, i el resultat és el cabell pèl-roig. En realitat és més complex perquè hi ha diferents tipus de mutacions al gen MC1-R que poden tenir diferents efectes. A més, hi ha altres gens implicats. Les coses gairebé mai són simples.

Però resulta que, a més dels melanòcits de la pell, el gen MC1-R també s’expressa al cervell, justament en zones encarregades de processar la percepció del dolor. Això permet entendre que una mateixa mutació faci que el cabell tingui un color determinat i alhora, que la sensibilitat al dolor sigui particularment elevada. Al cos no és infreqüent que una proteïna faci diferents feines, de manera que això no és cap sorpresa.

De totes maneres, quin paper fa exactament al cervell encara no està clar.

Però per acabar d’embolicar la troca, tot i que hi ha aquests treballs han trobat que les persones pèl-roges necessiten més anestèsia, també hi ha altres estudis que conclouen que en realitat les dones pèl-rojes necessiten menys anestèsia. Aleshores...?

Potser els investigadors eren uns sapastres? Potser tenien interessos en la fabricació d’anestèsics? Potser hi ha subgrups de pèl-rojos? O potser simplement és que... les coses són complicades.

El que sembla és que els dos estudis són correctes però que no es poden comparar ja que feien servir anestèsics i dolors diferents. El dolor és pot generar de moltes maneres i els anestèsics funcionen per diferents mecanismes. En el cas del dolor dels dentistes, un component important és la inflamació associada al mal de queixals, les càries i la intervenció. Aquest tipus de dolor presenta unes característiques diferents del dolor causat per un tall o una cremada. I la resposta als analgèsics no és la mateixa.

Si aquesta fos l’explicació, les dones pèl-roges tenen motius per posar-se més nervioses a l’hora de visitar el dentista. Necessitaran una mica més d’anestèsia que no pas els morens o castanys. En canvi, amb altres tipus de dolor, semblaria que ho tenen millor, el perceben menys i responen millor a alguns anestèsics. I sembla que les hormones hi participen en tot plegat ja que aquestes diferencies no s’observen en el cas dels homes.

I no. No se que passa amb els rossos. Els estudis que he vist comparaven pèl-rojos amb morens. Suposo que hi haurà estudis amb rossos, però la història ja era prou embolicada i amb els rosos ja mi fixaré un altre dia.

dimarts, de setembre 07, 2010

Formatge i velocitat de la llum

La velocitat de la llum és de aproximadament 300.000 km/s en el buit. De fet, la xifra exacte és de 299 792, 458 km/s. Una xifra que coneixem molt bé entre altres coses perquè és una de les constants de l’Univers. I aquesta mena de constants interessa tenir-les tant ben conegudes com sigui possible. Però mesurar una velocitat tant descomunal no és cosa fàcil, i les primeres mesures van demanar una certa dosi d’enginy.

Va ser l’any 1676 quan un astrònom danès anomenat Ole Rømer va fer les primeres mesures encertades gràcies a unes alteracions estranyes en el moviment del satèl·lit de Júpiter, Io.

En principi, els moviments orbitals resulten força precisos i depenen de relativament poques variables. Podem definir la durada de l’any, o la del cicle lunar o del que sigui amb força precisió. Però en el cas d’Io les coses no eren tant estables. De vegades semblava anar més de pressa, mentre que altres vegades s’anava alentint.

Rømer es va fixar que Io anava més de pressa a mida que les órbites de la Terra i de Júpiter feien que els planetes s’anessin apropant. I al revés, quan s’allunyaven, el moviment del satèl·lit disminuïa. La seva idea va ser que potser això era un efecte òptic causat per la velocitat limitada de la llum. En aquell temps encara no tenien clar si la llum es movia instantàniament o simplement molt de pressa.

Les mesures les prenien observant júpiter i anotant el moment exacte en que Io sortia de l’ombra del planeta, o be el moment en que s’amagava darrera el planeta. I el raonament d’en Rømer suposava que si veiem a Io sortir més tard de darrera el planeta quan la Terra s’anava allunyant era perquè la llum provinent del satèl·lit necessitava més temps per recórrer una distància que s’anava incrementant. I a l’inrevés. A mida que la Terra s’acostava a Júpiter la llum necessitava cada vegada menys temps per arribar. Tenint en compte l’increment de temps i l’increment de distància va poder calcular la velocitat de la llum.

De fet, el que va calcular era la relació entre la velocitat de la llum respecte de la velocitat de la Terra al voltant del Sol, però de seguida altres van completar els càlculs. Com acostuma a succeir, van haver de passar uns anys fins que van aparèixer noves mesures fetes amb altres mètodes per convèncer la comunitat científica que la llum tenia una velocitat finita, però al final es va acceptar que Rømer tenia raó.

I encara que sembli que mesurar la velocitat de la llum és una feinada extremadament complicada, avui en dia no és tant difícil. Per internet hi ha moltes versions d’un senzill experiment que vaig descobrir la setmana passada i que vaig poder fer amb les meves filles. Es tracta de calcular la velocitat de la llum a casa fent servir: un forn microones, un regle i... una llesca de formatge.

En realitat el que mesurem és la velocitat de les radiacions electromagnètiques, de les quals la llum és la part que podem veure. Però la resta, radio, microones, raigs X, etc van a la mateixa velocitat.

El primer que cal fer és mirar al darrera del microones la freqüència que fa servir. En el nostre cas eren 2450 MHz (megaherz). Això vol dir que el microones genera 2450 milions de ones (cicles) per segon.

El següent pas va ser treure el plat giratori de dins el microones. Volem que el formatge estigui quiet.

I el tercer pas és posar un plat amb el formatge i posar en marxa el microones a mínima potència durant poc temps. Aviat notarem que el formatge es comença a fondre, però no homogèniament sinó que ho fa en franges. El motiu és que el màxim d’energia es genera en els pics de les ones, i allà és on el formatges s’escalfa més.

Tot seguit només cal mesurar amb el regle la distància entre les línies de formatge fos. Com que no és una línia molt definida la mesura te un cert grau d’error. A nosaltres ens va sortir 5,5 cm. Aquí cal tenir present que la longitud d’ona és el doble d’aquesta distància perquè estem veient el pic de dalt de la ona i el pic de baix de la ona. Però la longitud d’ona es calcula de màxim a màxim. De manera que en el nostre cas teníem una xifra de 11 cm. Això seria la longitud d’ona de les microones (en realitat és un xic més gran, però això és el que ens va sortir).

I finalment només cal aplicar una fórmula d’aquelles que vàrem estudiar a física els que fèiem ciències i que la majoria vàrem oblidar poc després.

La velocitat (c) és igual a la longitud d’ona (λ) multiplicada per la freqüència (ν).

C = λ · ν

Al multiplicar, i tenint la precaució d’expressar els 11 cm en quilòmetres vàrem obtenir:

C = 2450000000 s-1· 0.00011 km = 269500 km/s

No és exacte, però s’hi acosta molt. Un error de només un 10%. Havent-ho fet a casa i amb un formatge, no ens podem queixar!

dilluns, de setembre 06, 2010

Me hago doctor

Ja he dit moltes vegades que l’estereotip dels científics seriosos i aïllats de la resta del món no té res a veure amb la realitat, i en ocasions trobem exemples que en son una bona proba. Aquest Juliol va córrer per tots els laboratoris del país (i de més enllà) una sèrie de vídeos que havien fet uns estudiants de doctorat. Ara està de moda, quan algú acaba la tesi, fer-li una presentació en vídeo dels moments que ha passat durant la tesi. Doncs això és el que ha fet un grup de la U.B. però amb un nivell i una gràcia indiscutibles. De fet, no és exactament un únic vídeo sinó un musical sencer fet de sis parts, en ordre cronològic. La decisió de fer-se doctor, buscar beques i finançament per cobrar un sou, l’entusiasme inicial, l’estada en un laboratori a l’estranger, l’estrès per acabar amb els experiment quan s’acaba la beca i la feinada per escriure la tesi. He llegit que n’hi ha un setè, sobre la defensa de la tesi, però que en ser més personal no l'han fet públic.

Segurament els que no sigueu del món de la ciència no entendreu alguna paraula o algun tecnicisme, però el sentit de tot plegat està claríssim. I us asseguro que, malgrat la conya amb que està fet, sovint és desesperadament real.

A més, està rodat a la facultat on vaig començar a ficar-me en un laboratori, de manera que a mi encara m’ha fet més gràcia.

Si voleu riure (o plorar) una estona, aquí us els deixo.

- 1 - "Me hago doctor"




- 2 - La financiación




- 3 - La ilusión




- 4 - La estancia




- 5 - La histeria




- 6 - La escritura