Net i més net

És curiós observar com evolucionen els anuncis de televisió. A mida que passen els anys es van fent més sofisticats, més elaborats i més imaginatius fins al punt que alguns costen d’entendre. Però hi ha una excepció. Uns anuncis que avui en dia són pràcticament iguals que els de fa vint anys. De vegades, l’únic detall que marca el pas del temps és el pentinat de la senyora que hi surt comentant a la veïna com de blanca té la roba. Son els anuncis de detergents.

El problema amb els anuncis de detergents és que bàsicament tots els detergents són iguals. La major part de les inversions es fa en propaganda, perquè la tecnologia per rentar ja està tant desenvolupada que, diguin el que diguin els anuncis, tots els fabricants posen pràcticament el mateix dins la capsa.

Per aconseguir rentar la roba (o el que sigui) l’aigua és el millor sistema. La brutícia es desfà dins l’aigua i el mateix líquid l’arrossega. Molt fàcil, però tots sabem que hi ha productes que no es desfan en l’aigua. Els greixos i similars ignoren l’aigua i es queden en forma de taques. I aquí entren en joc els detergents.

Químicament els detergents son molècules anomenades tensioactives. La gràcia d’aquestes molècules és que tenen un extrem que es dissol en l’aigua (hidrofílica) i un altre extrem que es dissol en el greix (lipofílica). Quan entren en contacte amb la taca, moltes molècules de detergent posen la part lipofílica de la molècula en contacte amb la taca greixosa. Aleshores quedarà la part hidrofílica per la perifèria i, com que aquesta part si que pot ser arrossegada per l’aigua, la taca s’anirà esmicolant en petites gotetes. Mica a mica la taca es desfarà.

Per això l’aigua sola no neteja, i el detergent sol tampoc. Cal la combinació dels dos per desfer la brutícia.

No hi ha més secret. És el mateix que fa el sabó, però químicament són més elaborats. De fet, el primer detergent van fer-lo els alemanys, al 1907 afegint perborat i silicat a un sabó normal. Per posar-li un nom van agafar les primeres lletres dels afegits i va sortir “PerSil”.

Avui també s’hi afegeixen substàncies perquè en aigües amb molta calç el detergent no precipiti. Al principi s’hi posaven fosfats, però quan es va veure que contribuïen molt a la contaminació dels rius es van substituir per altres productes. En tot cas recordeu que els detergents han de ser sense fosfats: els rius us ho agrairan.

També s’afegeixen enzims per degradar restes de proteïnes de la sang o llet o coses així. I finalment hi posen productes fluorescents, que emeten una llum blavosa i que donen sensació de “blanco azulado” i que, sobretot, emmascaren l’esgrogueïment de la roba amb el temps.

L’últim invent va ser afegir “oxígeno activo”, conegut de tota la vida com “aigua oxigenada”. Ajuda a desfer la brutícia, però és més agressiu amb els teixits.

La resta són perfums, per fer bona olor, estabilitzants de l’escuma, que donen millor imatge quan es renta, colorants i poca cosa més. En tot cas, el perfum si que pot variar molt i marcarà les preferències dels compradors. La roba ha d’estar neta però també ha de fer olor de neta. Els venedors ho saben perfectament.

I certament és tant agradable l’olor de la roba neta!

Tàctiques electorals

Quan hi ha una campanya electoral és molt freqüent veure com eles candidats, que solen ser persones intel·ligents, s’acusen els uns als altres de dir coses que en realitat no han dit i d’haver fet coses que en realitat no han fet. No passa res, perquè en campanya tot s’hi val i l’únic que intenten és impressionar a l’electorat, que té molt mala memòria. A més, després de les eleccions s’oblidaran els retrets... fins la propera campanya.

Però això de tergiversar allò que s’ha dit o fet és una cosa molt freqüent. I un cas molt evident va passar a rel d’un congrés internacional sobre macroevolució que va tenir lloc a Chicago l’any 1980.

En aquella reunió es va discutir un dels postulats de Darwin pel que feia a la seva teoria de l’evolució. Darwin afirmava que les espècies anaven acumulant canvis a mida que els descendents més ben adaptats al medi tenien més èxit a l’hora de sobreviure i reproduir-se. Petites modificacions que mica a mica anirien fent que els descendents de la població original fossin cada vegada més i més diferents, fins arribar al punt de constituir una nova espècie.

Darwin va insistir molt en que el canvi havia de ser gradual i imperceptible. Per això, en analitzar els fòssils, seria molt difícil tenir la seqüència completa de canvis.

El cas és que ja de bon començament, algun dels seus més ferms defensors li va retraure que aquell graudalisme era innecessari. Desprès de tot, la teoria de Darwin explica el mecanisme general de l’evolució, però els detalls poden ser motiu de discussió.

Però si Darwin deia que l'evolució havia de ser gradual, lenta i constant, ningú gosava contradir-lo, malgrat que el registre fòssil no concordava amb això. Hi ha espècies que si que van canviant d’una manera lenta i progressiva. Però altres semblen aparèixer de cop!

I en aquell congrés, finalment l’Stephen Jay Gould i en Niles Eldredge van proposar un mecanisme per l’evolució que proposava que les coses no anaven com Darwin havia dit. Una espècie podia mantenir-se estable durant milions d’anys i, sobtadament començar a canviar per generar altres espècies en poc temps. Era la teoria de l’equilibri puntuat o puntualisme.

És clar: Quan un paleontòleg diu “poc temps” o “sobtadament” vol dir que parla de menys de deu milions d’anys. Però aquest va ser un detall que molta premsa afí als moviments creacionistes va passar per alt. De seguida van afirmar que en un congrés els mateixos científics acabaven d’invalidar Darwin i la seva teoria de l’evolució de les espècies!

I durant molts anys, en Gould i l’Eldrege van haver de repetir milers de vegades que ells no posaven en dubte (ni molt menys!) la teoria de Darwin, que ells únicament matisaven un dels mecanismes. Desprès de tot, les teories científiques sempre s’estan polint a mida que es disposa de més i millors dades. Malament quan s’adopten com a dogmes de fe.

Tant se valia. Segons els creacionistes uns famosos científics havien corregit una afirmació del propi Darwin i, per tant, tot el que havia dit Darwin quedava invalidat. A més, com acostuma a passar, les afirmacions tergiversades eren titulars grans, mentre que els aclariments apareixien en notes a peu de pàgina on ningú se n’adonava.

En realitat ara sembla clar que els dos fenòmens (gradualisme i puntualisme) poden passar sense ser necessariament excloents. Hi haurà poblacions que poden anar modificant-se lentament, mentre que altres espècies han d’adaptar-se molt més ràpidament per causa de canvis climàtics o de migracions, per mantenir-se estables després.

Però sembla que els defensors del creacionisme (o del Disseny Intel·ligent com ara s’anomenen) estan sempre de campanya electoral.

Cèl·lules mare

Hi ha temes dels que se'n parla molt i amb un nivell creixent de manca de rigor. I un d’aquests temes ha tornat (una vegada més) a saltar a les portades d’alguns medis de comunicació. Es tracta de la recerca amb cèl·lules mare embrionàries.

La notícia ha sortit arrel d’un anunci d'en Michael J. Fox demanant el vot per la candidata demòcrata del seu comptat per tal que aprovin una llei que permeti la recerca amb cèl·lules mare, que el president Bush ha prohibit als Estats Units.

Naturalment ja ha tingut resposta pel bàndol republicà, acusant-lo d’exagerar els símptomes de la malaltia de Parkinson que pateix. Altres diuen que la política dels republicans permetrà que Europa passi al davant dels estats Units en aquest camp de la medicina. I altres es posen a criticar en M.J.Fox per, segons ells, afavorir les polítiques pro-abortistes.

Sense entrar en valorar tot això, tant sols voldria precisar un parell de coses sobre les cèl·lules mare. Més que res perquè es diuen molts disbarats al voltant d’elles. I d’entrada, el més evident i obvi és que tot i que la recerca en aquest tema és un camp molt prometedor per al futur tractament de diferents malalties, no és ni molt menys, la solució final a tots els problemes que de vegades sembla que vulguin vendre.

El principi en que es basen aquests estudis és senzill. Cada cèl·lula del nostre cos està molt especialitzada en determinades funcions. Això vol dir que sol fa servir un cert percentatge de la informació genètica que conté. Les cèl·lules del pàncrees fan sucs digestius, però no fabriquen moc com les cèl·lules del nas. Els limfòcits fan anticossos, però no faran proteïnes per formar una ungla. I a partir d’una cèl·lula de la pell no podem obtenir cèl·lules del fetge.

I aniria molt bé poder-ho fer. Si algú és diabètic és perquè algunes cèl·lules del pàncrees no funcionen correctament, però si podéssim convertir cèl·lules del fetge en cèl·lules sanes del pàncrees, potser podríem fer que la diabetis desapareixés.

Però hi ha alguns tipus de cèl·lules que si que poden transformar-se en altres tipus! I les que tenen aquesta capacitat s'anomenen cèl·lules "mare". Unes són les cèl·lules mare hematopoiètiques. La paraula vol dir que son les que donaran lloc a les cèl·lules de la sang. La sang l’anem fabricant constantment al moll de l’ós. Això significa que hi ha cèl·lules que tenen capacitat per anar convertint-se en leucòcits, limfòcits, glòbuls rojos, etc. Tenen potencialitat per convertir-se en altres coses. I si podéssim controlar el procés potser podríem fabricar el tipus cel·lular que algun malalt necessita.

La mala notícia és que aquestes cèl·lules mare adultes no poden convertir-se en tots els tipus cel·lulars.

Però n’hi ha unes que si que poden fer-ho. Són les cèl·lules dels embrions. Desprès de tot, tots hem començat sent una única cèl·lula, resultat de la fusió d’un òvul i un espermatozoide. Aquella cèl·lula va anar multiplicant-se i diferenciant-se en tots els nostres teixits. Per tant, al principi dels estats embrionaris, aquelles cèl·lules si que poden esdevenir teixit epitelial, pancreàtic, neuronal, i tot el que vulgueu. És diu que són cèl.lules mare "totipotents", per distingir-les de les "pluripotents", que són les que es poden convertir en molts tipus, però no en tots.

Ara sabem que a partir de determinat nivell, aquesta capacitat es va perdent progressivament i les cèl·lules ja queden “marcades” per ser un tipus o altre de teixit. Però si les agafem a temps, hauríem, en teoria, de poder “fabricar” teixits o components cel·lulars útils per algunes malalties.

Però les coses no són simples ni properes. El camí que queda per davant és immens i ple de dificultats. I a més, això no servirà per totes les malalties, ni molt menys!

Potser si que podrem fabricar neurones sanes per tractar malalties degeneratives com el Parkinson o l’Alzehimer. Però abans caldrà resoldre problemes formidables. Haurem de saber com fer que aquestes cèl·lules es posin en el lloc precís, interaccionin amb les altres cèl·lules correctament, que responguin als senyals que han de respondre... També hi haurà problemes de rebuig, i moltes malalties, simplement no depenen de canviar una cèl·lula per una altra.

La recerca en cèl·lules mare és un dels camps més prometedors i apassionants de la medicina, però la divulgació que se’n fa està terriblement contaminada per interessos, per creences religioses i per falses esperances. Cal anar amb molt de compte amb tot això.

Un problema de disseny

Els ratpenats són un dels millors exemples de com els éssers vius aconsegueixen adaptar-se a tota mena d’ambients. Aquests mamífers voladors s’han fet famosos gràcies a la seva extraordinària capacitat per volar i orientar-se a les fosques fent servir l’oïda enlloc de la vista.

Quan anàvem a l’escola ens els posaven com exemple d’un radar animal. El ratpenat emet uns crits molt aguts i detecta els obstacles gràcies a l’eco d’aquests sons. La demostració més clara està en el fet que poden volar perfectament si els hi tapen els ulls, però ensopeguen amb els obstacles si els hi tapen les orelles.

Aleshores ens meravellem de com pot ser de fina la seva capacitat auditiva. Poden sentir l’eco d’un insecte al vol! Però la realitat és encara més extraordinària. Gràcies als ecos, els ratpenats es fan una imatge mental del mon que els envolta. Nosaltres ens la fem amb les ones de llum que capten els ulls i ells fan el mateix amb les ones de so que capten les seves orelles.

Però si ho pensem un moment, el sistema dels ratpenats presenta un problema molt greu que ha calgut resoldre.

Ja sabem que el que fan és anar emeten uns crits molt i molt aguts (de fet, són ultrasons) i que detecten les les febles ones de so que reboten en els obstacles. Molt bé. Però tots sabem que la intensitat del soroll disminueix amb la distància, i aquesta disminució també s’aplica al so rebotat que hauran de sentir. Per tant, cal que els ratpenats emetin uns sons molt intensos per tal de poder detectar l’eco que estarà molt esmorteït. I també caldrà tenir una oïda molt sensible, per tal de captar ecos molt febles i a sobre poder determinar amb precisió la direcció i la distància.

I aquí està el problema! Com s’ho fan per no quedar completament sords degut a la gran intensitat dels seus crits i a l’extremada finor de la seva oïda? I com s’ho fan per sentir l’eco quan el so que fan hauria d’emmascarar completament els sons rebotats? Desprès de tot, quin enginyer de so posaria els micròfons més sensibles del món just al costat dels altaveus més potents inventats mai?

Doncs això és el que ha fet la natura amb els ratpenats. I el sistema funciona! La solució va ser jugar amb les alternances. L’animal té, igual que nosaltres, uns ossets a l’oïda (L’estrep, el martell i l’enclusa) que transmeten i amplifiquen les vibracions captades pel timpà. Però també tenen uns músculs que els permeten controlar la funció d’aquests ossets, de manera que els poden “desconnectar” i tornar a “connectar”quan cal.

Així, el que fan és desconnectar l’oïda al moment d’emetre els ultrasons, i un instant després, emmudir i escoltar els ecos. Això poden fer-ho a un ritme de cinquanta vegades per segon! D’aquesta manera el sistema emissor i el sistema captador no s’interfereixen i la sensibilitat és màxima.

Aquest és un exemple típic de com un animal (o una cosa, o una persona o una idea...) d'entrada sembla desagradable i poc atractiu, i a mida que vas coneixent com és en realitat va esdevenint més i més admirable.

De manera, encara que siguin lletjos i que tinguin tant mala fama, la propera vegada que veieu un ratpenat volant per la nit mentre persegueix insectes, penseu que teniu al davant una obra mestra de l’enginyeria del so!

Estadístiques, medianes i missatges

De vegades se m’acudeixen idees per plantejar aquí que presenten una dificultat afegida, i és que algú ja ho ha expressat d’una manera magistral. Podria posar el link i prou, però em costa resistir la temptació de tornar a insistir en algun tema. I això és el que em passa amb un dels articles que més m’han impactat. L’autor va ser l’Stephen Jay Gould, que el va titular “La mediana no és el missatge” i hi ha una traducció al castellà aquí.

El cas és que la ciència és una activitat que associem indefectiblement a càlculs exactes, a respostes precises i a problemes resolts. Això és una percepció errònia, i la realitat dels científics és justament la contraria: enfrontar-se a problemes poc clars, amb dades dubtoses i resultats contradictoris. Però en l’imaginari popular, quan un científic dona una dada, aquesta va a missa.

I això és un problema si la dada és estadística, perquè les interpretacions d’aquesta mena de dades estan carregades de subtileses i matisos. I per acabar d’arrodonir-ho, tenim molts estereotips profundament inculcats en la nostra ment que encara tergiversen mes les coses.

Hi ha una situació particularment dramàtica en què això és posa de manifest. I això és el que li va passar a en Jay Gould. El metge li va comunicar que patia un mesotelioma abdominal. Un tipus de càncer particularment agressiu. Quan va buscar informació va trobar la dada demolidora: L’esperança de vida en aquell tipus de càncer és de tant sols 8 mesos.

És una escena que l’hem vist en mil pel·lícules. El metge informa al pacient del diagnòstic. Càncer. Moments després el pacient fa la pregunta: Quant de temps em queda? I el metge, amb posat seriós dona un nombre determinat de mesos.

Tots ho hem vist, però aquesta situació simplement no és real.

Els metges saben prou bé que els càncers són molt variables, que els 8 mesos aquells són un valor medi, però que la variabilitat pot ser molt gran i, per tant, mai diuen “li queda tant temps de vida”. Però tant se val. En la conversa sortirà la xifra estadística i en la ment del pacient s’interpretarà “M’ha dit que em queden 8 mesos”.

Com que són moments molt dramàtics és comprensible. Però si fem un exemple diferent ens adonem de l’error. L’alçada mitja de la població masculina pot ser d'un metre setanta-cinc, però ningú espera mesurar exactament això pel simple fet de ser home. Sabem que hi ha una variació important. Doncs amb les dades sobre la supervivència del càncer (i de totes les malalties) passa exactament el mateix.

Les coses són complexes, les malalties no sempre són previsibles. Cada persona és un món. I això fa que calgui interpretar les dades amb fredor. Fa poc una famosa cantant va morir de càncer de pàncrees. L’esperança de vida en aquest cas és de poc més de cinc mesos, però ella va viure dos anys després del diagnòstic. Potser perquè va anar a Houston a operar-se? Doncs segurament no. El tractament que s’aplica aquí i allà és el mateix. Però els cinc mesos sols són una mediana. Hi ha pacients que viuen cinc anys i no és cap miracle (ni cap efecte de la dieta energètica del curandero de torn). Simplement va tenir la sort d’estar al costat dret de la corba de supervivència.

I finalment, també hi intervé l’actitud personal, l’estat anímic. Deixar-se enfonsar per una dada mal interpretada pot afavorir el progrés de la malaltia. Tots sabem que hi ha "un temps per viure i un per morir", però això no implica deixar de lluitar per retardar el moment inevitable de la mort. Desprès de tot les dades sols s’apliquen a un moment determinat. Potser el mes que ve apareixerà un nou fàrmac que ho canviarà tot.

El cas de l’Stephen Jay Gould és un bon exemple. Finalment va morir de càncer. Però va ser 22 anys desprès del diagnòstic del mesotelioma!, i va ser per un tipus de càncer diferent. Aquells vuit mesos de les estadístiques del 1980 no van tenir, finalment cap valor.

Quan reflexiones sobre la malaltia, la mort, la manera d’afrontar-ho, difícilment trobes respostes clares. Tant sols puc fer el joc d’ajuntar dues frases tretes de contextos diferents però que juntes generen un plantejament que, a mi, em reconforta. La primera és la que li va dir Isaïes a Ezequies per algun lloc de la Bíblia (Reis, 20), i la segona és del gran Miquel Martí i Pol.

“Posa la teva casa en ordre, perquè moriràs i no viuràs... I en acabat que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible".

Un número massa gran

Un dels ridículs més grans de la NASA va ser el perdre una sonda que va impactar contra la superfície de Mart perquè es van fer un embolic entre una estació que expressava les distàncies en quilòmetres i una altra que ho feia en milles. Però l’ESA, l’Agència Espacial Europea, també han tingut alguna planxa notable. I la més espectacular va ser en el vol inicial del coet Ariane-5, que va esclatar 39 segons desprès del llançament.

Va ser un cop dur, perquè era el primer llançament de la nova generació de coets europeus, més grans, més potents i amb més capacitat que els predecessors Ariane-4.

El motiu del desastre va ser ridícul: Una de les unitats de 64 bits que controlaven la trajectòria va fer uns càlculs i va emetre un número que va enviar a una unitat de 16 bits. Aquesta no va poder processar el resultat perquè el número era massa gran i simplement no hi cabia en 16 bits! Per tant, va fer el que fan els ordenadors: Va donar un missatge d’error i es va desconnectar.

Hi havia un sistema d’emergència que es va posar en funcionament immediatament, però el software era idèntic al que havia fallat, de manera que l’error es va repetir exactament igual. La unitat també es va desconnectar, el coet va quedar sense control i adéu!

El problema amb aquestes unitats va ser que, en realitat aprofitaven el sistema operatiu dels coets Ariane-4. Després de tot, aquell sistema havia funcionat molt bé. I si alguna cosa funciona correctament el millor és no tocar-ho (Bé, això és cert a no ser que siguis una multinacional de la informàtica que per mantenir el negoci necessitis vendre cada 4 anys un nou sistema operatiu).

Però, tot i que el sistema anava molt bé per l’Ariane-4, algunes coses no servien per l’Ariane-5. I aquesta era una d’elles.

La unitat que va fallar calculava els desplaçaments horitzontals del coet, i els tècnics no s’havien de preocupar per si donava un valor massa alt, perquè l’Ariane-4 mai es desplaçava tant de pressa. El problema era que l’Ariane-5 era molt més ràpid i potent i si que ho feia. De manera que quan el sistema va detectar aquell desplaçament lateral, no va poder calcular-ho perquè la realitat anava més enllà del que els dissenyadors havien previst (correctament) que podia fer un Ariane-4. Tot plegat va fer que l’ordinador central perdés les dades de trajectòria del coet, i el desastre va ser inevitable. La trajectòria no es va poder corregir de cap manera i al final es va desintegrar per efecte de les forces aerodinàmiques degut a que començava a anar “de costat”.

I el més irònic és que aquell sistema ja no li feia falta al coet. La unitat que va fallar estava dissenyada per calcular els desplaçaments horitzontals en els primers segons del llançament, abans que s’estableixi el “mode de vol”, com si diguéssim quan el coet ja ha arrencat del tot. Això requereix 40 segons pels Ariane-4, però sòls 3 segons per l’Ariane-5.

De manera que el desastre va passar perquè va fallar un processador que, en realitat, ja no servia per a res! Un interessant camí que comença en un error en assumir que no calia modificar el disseny d’un programa informàtic i acaba en un fracàs de 7 mil milions d’euros.

Ja sabem que no hi ha cap sistema 100% lliure d’errors, però de vegades això es posa de manifest de maneres ben espectaculars.

Qüestiò de pebrots

De vegades, anant a prendre tapes, apareix a la taula un plat amb un grapat de Pebrots de Padrón, i comença l’aventura de tastar-los. Ja ho diuen que “Pimientos de Padrón, unos pican y otros no”, el problema és que no hi ha manera de distingir-los. Els vas menjant i són bons, no passa res fins que ensopegues amb un que pica, i mare de Deu, com pica!

Aleshores et preguntes, perquè piquen tant? I perquè alguns si i altres no?

Els pebrots (Capsicum annuum) són originaris d’América i malgrat el nom, en realitat no tenen res a veure amb el pebre. Sembla que va ser el mateix Cristòfol Colom qui els va portar de les Amériques confonent-los amb "pimienta en vainas, (...) muy fuerte, pero no con el sabor de Levante". Per això allà se’n diuen amb el nom de xilis o ajís mentre que aquí en diem pebrots o en castellà “pimientos”, com si tinguessin relació amb el pebre o la “pimienta”

La planta se suposa que ha evolucionat per tenir aquest gust tant picant per tal de protegir-se dels herbívors, que refereixen menjar altres coses menys arriscades. Encara que si jo fos herbívor, no li faria fàstics a un pebrotets picants.

Doncs la resposta al perquè piquen té relació amb un compost present en la planta anomenat capsaicina, i el mecanisme de la cremor que causen a la boca és interessant. La capsaicina és una petita molècula que pot activar determinades neurones. Quan entra en contacte amb la neurona, s’allibera un neurotransmissor anomenat “Substància P”. Aquesta substància P és, justament, una de les que es generen quan tenim una lesió o una cremada a la pell i el que fa és disparar l’activitat de les neurones encarregades d’enviar els senyals de calor i dolor. Per això, quan la caspaicina entra en contacte amb les cèl·lules sensorials de la boca, es comencen a enviar cap al cervell els senyals de dolor i cremor. Tindrem la sensació de la cremada, tot i que en realitat no hi ha cap cremada ni dany real a la boca.

I perquè de vegades en trobem que piquen i altres no? Doncs el cas és que la quantitat de capsaicina va augmentant a mida que maduren els pebrots. Per tant, segons el grau de maduresa serà picant o no ho serà. Qüestió de sort tot i que, en general, a principi de temporada seran menys picants mentre que cap al final el risc augmenta. Però justament aquest risc és part de la gràcia d’aquest pebrotets!

La capsaicina també sembla que podrà tenir alguna utilitat en el tractament del dolor. Determinades malalties que causen dolor, com ara l’artrosi o la neuropatia diabètica poden tractar-se amb aplicacions de capsaicina. El que fa és provocar sensació de dolor inicialment, però això fa que les neurones es tornin insensibles amb el temps i finalment deixen d’enviar els senyals de dolor.

Un detall pràctic. Si us en toca un de molt picant, no serveix de res beure aigua. La capsaicina és una substància lipídica (això és: un greix) i per tant, no és dissol en l’aigua. És més pràctic prendre una mica d’alcohol (com ara, un bon vinet), que si que la dissol i ajuda a emportar-s’ho, o menjar alguna cosa amb greix (un troçet de pernil de jabugo, per exemple, pot anar molt bé).

A donar sang!

Fa un parell de dies vaig anar a donar sang. La primera vegada que ho fas impressiona una mica, però un cop passada la novetat has de reconèixer que no n’hi ha per tant. La punxada és empipadora, però en general ho passes pitjor abans, imaginant la punxada, que no pas quan et claven l’agulla. Desprès et sents una mica feble... fins que et distreus i poc desprès te n’adones que tot eren imaginacions. La recuperació és qüestió de minuts (a no ser, és clar, que marxis a fer esport tot seguit, cosa que tampoc cal).

I de sang mai n’hi ha prou. D’una donació s’obté una unitat de plasma, una de plaquetes i una de sang, que és el concentrat de glòbuls rojos. No està malament, però si tenim en compte que la víctima d’un accident de cotxe pot necessitar fins a 50 unitats de sang, o que un trasplantament d’òrgans requereix 40 de sang, 30 de plaquetes i 25 de plasma, ens adonem com d’important pot ser el simple fet de la donació.

Però mentre estava allà estirat tenia temps per pensar en la sang i els grups sanguinis. Tots sabem que hi ha quatre grups de sang (A, B, AB i 0) que poden ser, o no, compatibles. Però quin és el motiu d’aquesta classificació?

Doncs la clau es troba en els glòbuls rojos. Aquests són unes cèl·lules carregadetes d’hemoglobina, que és la que els dona el color vermell, i que es dediquen a transportar oxigen per dins el nostre cos. Aquestes cèl·lules tenen, com totes les cèl·lules, una membrana. I aquesta membrana està feta de lípids (és a dir: greixos) on hi ha flotant diferents proteïnes.

Doncs hi ha un tipus particular de proteïnes, que pot tenir dues formes. Una s’anomena simplement “A”, i l’altre “B”. És evident que la imaginació no és una característica molt abundant en els que es dediquen a classificar aquestes coses.

El cas és que cada persona pot tenir als seus glòbuls rojos diferents combinacions. Si la que tens és únicament la proteïna “A”, el teu grup sanguini serà A. Si tens la “B”, doncs la teva sang serà del grup B. En el cas que tinguis les dues alhora, la teva sang formarà part del grup AB. I si no en tens cap, doncs serà el grup 0.

El problema està en que el sistema immunitari és molt sensible a aquestes proteïnes. Si soc del grup A, als meus limfòcits no els agradarà gens topar amb cèl·lules que tinguin la proteïna B. Si la detecten atacaran i destruiran les cèl·lules sense més. Per això, algú que tingui el grup A, no pot rebre sang del grup B.

Els afortunats són els del grup AB. El seu sistema immunitari està adaptat a les dos proteïnes, i per tant, si arriben cèl·lules provinents d’una transfusió del grup A o del grup B, cap problema. Els limfòcits ja hi estan acostumats i no en fan cas.

I en el cas dels que son del grup 0, doncs poden donar a tothom, perquè els seus glòbuls rojos no tenen res que pugui induir la resposta immunitària dels receptors de la sang. La mala notícia és que sols poden rebre sang del tipus 0. Qualsevol altre tindrà la proteïna A , la B, o les dues. Totes seran rebutjades pel sistema immunitari.

Però les coses són, com sempre, més complicades. També hi ha el factor Rh. En realitat és la mateixa història: El factor Rh és un altre tipus diferent de proteïna que també està a la superfície dels glòbuls rojos. I en aquest cas pot estar present (Rh+) o absent (Rh-).

I el problema amb el sistema immunitari torna a ser el mateix. Si la meva sang es Rh+ els limfòcits no en faran cas de la proteïna (normal, perquè sinó la meva pròpia sang em sentaria malament). Però si soc Rh-, el sistema immunitari es mobilitzarà i atacarà les cèl·lules que mostrin el factor Rh.

I ja sols cal fer combinacions entre els grups AB0 i els Rh.

Per això el grup 0 Rh- és considera donant universal. Pot donar sang a tots els grups del sistema AB0, i també als Rh + i als Rh-.

En realitat, de sistemes encara n’hi ha més, però generalment són menys problemàtics. A més, abans de rumiar-hi, ja havia enllestit l'extracció i ja tocava anar a prendre el suc i cap a casa!

Submarins supersònics?

Els submarins són unes armes letals, ocultes, silencioses, però lentes. I és que moure’s sota l’aigua és difícil. Per això un torpede no pot desplaçar-se gaire més que a uns 100 km/h, o això es creia fins fa poc. Però potser aviat veurem, o sentirem a parlar, de torpedes que viatgen a mes de 700 km/h! Tot és qüestió d’aprofitar les lleis de la física.

Si alguna vegada heu seguit una pel·lícula de submarins sabreu que la característica més important que han de tenir és que siguin silenciosos. Com que la visibilitat sota l’aigua és molt reduïda, la guerra submarina es basa en escoltar l’enemic. Per això bona part dels sensors que tenen els moderns submarins són, bàsicament micròfons. I també per això, l’Atlàntic Nord i altres zones estratègiques estan cobertes per micròfons fixats al terra que escolten constantment si un submarí passa per allà.

Però de vegades els submarins han d’anar de pressa. Aleshores acceleren els motors i l’hèlix comença a girar. En tota pel·lícula que es preui hi ha un moment en que acceleren tant que comencen a formar-se bombolles al voltant de l’hèlix i algú crida “Cavitació!!”.

El crit no és perquè si. Quan alguna cosa és mou molt de pressa per dins l’aigua, el líquid que hi està en contacte es desplaça i forma petites zones de baixa pressió. Això és proporcional a la velocitat, i si la pressió disminueix molt, arriba un punt en que es formen bombolles, que fan molt soroll i que l’enemic detectarà amb total seguretat.

De manera que cal evitar com sigui la cavitació, és a dir, la formació de bombolles al voltant del submarí, o del torpede.

Però això era abans. Ara sembla que les coses canvien i el que s’intentarà serà fer la màxima cavitació possible. De fet, a l’antiga Unió Soviètica ja disposaven d’un torpede (el "Shkval") que es desplaçava a prop de 400 km/h. El secret? Aconseguir tanta cavitació que les bombolles acabin per formar una única gran bombolla que envolti al torpede. Aleshores el fregament amb l’aigua quasi desapareix i la velocitat es pot disparar. És parla aleshores de “supercavitació”.

Aquests torpedes ja no van amb hèlix sinó amb un reactor. Són gairebé míssils submarins. I des del primer moment hi ha hagut rumors que l’accident del submarí rus Kursk, que va enfonsar-se tràgicament l’agost del 2000 al mar de Barents, va ser degut a l’explosió d’un d’aquests torpedes experimentals.

De manera que potser aviat la guerra submarina començarà a semblar més una batalla d’avions que no pas la guerra de nervis i sang freda que ha sigut fins ara.

I potser també es podrà aplicar a utilitats més civilitzades, com ara el transport de persones i mercaderies pel fons del mar a velocitat supersònica. Així, qui li faci por volar podrà anar pel fons del mar. Encara que en realitat no és tant diferent: seus dins una mena de tub i et passen una pel·lícula mentre dura el viatge. I si alguna cosa va malament, tant se val que sigui un avió supersònic o un submarí supercavitador. El resultat és si fa no fa el mateix.

L'Oracle al descovert

Un dels indrets més famosos de l’antiga Grècia era l’Oracle de Dèlfos. Un recinte sagrat dedicat al deu Apol·lo i que va acabar sent el centre religiós més important del món antic. I no pas sense motiu perquè al gran temple central els humans es podien comunicar amb els Deus a través de les pitonisses. Reis i pagesos, rics i pobres, soldats i filòsofs, preguntaven sobre allò que els interessava, i les respostes de l’oracle van perdurar en moltes obres dels clàssics grecs.

L’oracle tenia lloc en un indret molt concret de l’interior del temple, reservat a la portaveu dels Deus, la pitonissa, que havia de ser una dona de Delfos membre de la germandat de dones dèlfiques que mantenien el foc sagrat etern. En aquell indret hi havia una esquerda, una mena de font de la que brollava un vapor (pneuma en deien els antics) que facilitava l’entrada de la pitonissa en el trànsit necessari per les profecies.

Plutarc va fer una descripció precisa de com anava l’oracle. Ell afirmava que si la dona entrava en el trànsit era gràcies a aquell vapor, que feia una olor suau i dolça. I el fet que en l’època de Plutarc l’emissió d’aquell gas hagués minvat podia ser la raó de la decadència de l’Oracle.

Durant una sessió normal, desprès dels preparatius, la pitonissa entrava en el trànsit, però d’una manera lleugera. Podia restar asseguda, però dreta durant molta estona. Escoltava les preguntes que li feien els consultants i donava respostes clares (tot i que potser no eren gaire entenedores). En acabar estava cansada, en un estat semblant al del corredor desprès de la carrera o al que ha participat en una dansa extàtica.

De vegades, però, si la preparació no era l’adequada, el trànsit podia ser molt violent i fins i tot acabar amb la mort de la pitonissa. Pensaven aleshores que un esperit maligne se n’havia apoderat.

Els testimonis antics van quedar com a curiositats sense valor, sobretot quan al 1900 unes excavacions no van trobar rastres de cap cova ni cap emissió de gasos i es va constatar que cap gas conegut podia provocar els efectes descrits. A més, aquests vapors apareixen en zones volcàniques, i Delfos no l’és pas. Tot plegat semblava ser una llegenda més de les moltes que els grecs van generar.

Però ara tenim noves dades, i sembla clar que Plutarc no anava gens desencaminat. Les coses van començar a canviar al 1980, quan un geòleg es van adonar que hi havia una falla que passava just per sota del Temple. L’estructura peculiar de la construcció va fer que li dediquessin una mirada més detallada. Hi havia un enfonsament curiós del terreny, restes d’una antiga canalització d’aigua. Potser si que hi havia hagut alguna vegada una font allà. Però quina mena de gas en podia sortir?

La resposta estava en l’anàlisi de les pedres del terreny. Són relativament riques en hidrocarburs (capes de calcites bituminoses). Es van recollir mostres, es van analitzar i es va trobar que contenien metà i età. L’età és el producte de descomposició de l’etilè que, tal com deia Plutarc, és un gas amb un aroma “suau i dolça”. Un gas que a concentracions altes pot causar desmais, però a baixa concertació tant sols ”coloca” una mica. Això ho sabem perquè es va assajar com a gas anestèsic. Els pacients restaven conscients, mostraven signes d’eufòria, percepcions extracorpòries i amnèsia en acabar. Si fa no fa, el que es pot esperar d’algú que està en trànsit amb els Deus.

També pot causar, en rares ocasions, reaccions adverses. Crits, convulsions, vòmits...

De manera, tal com ja havia suggerit Plutarc fa dos mil anys, l’origen de l’Oracle de Delfos tenia una base física i biològica. Això, però, no li treu gens de màgia a l’indret. Les paraules pronunciades en aquell temple van decidir el curs de petites històries individuals i de grans esdeveniments que afectaren al curs de la història.

Però és important ressaltar que Plutarc tenia raó en la seva anàlisi. I és que ara tenim millors tècniques i un coneixement molt més extens, però és un greu error creure que els antics no tenien ments extraordinàriament analítiques i brillants.

Supernova, o el destí de l'Univers

Una de les coses divertides de la ciència és que mai pots donar res per segur. Tot allò que sembla ben establert, totes les teories sòlidament assentades, poden desmoronar-se per una única dada que no encaixi. Aleshores cal descartar el que creiem segur i tornar a començar.

I potser és el que acaba de passar en el camp de l’astronomia. Tot i que en realitat allò que ara amoïna als astrònoms va passar ja fa una mica de temps. Uns quants milers de milions d’anys. Una estrella va col·lapsar i tot seguit va esclatar en la mena d’explosió més gran que coneixem: Una supernova. La llum que va emetre ha estat viatjant durant mil·lennis i ara ha arribat a la terra i la podem observar.

Les supernoves, a més de ser els fenòmens més espectaculars que ens dona l’univers tenen una utilitat extraordinària: ens serveixen per calcular distàncies estel.lars.

El problema amb les estrelles és que si en veiem una el doble de lluminosa que una altra no podem saber si és perquè realment brilla més o perquè simplement està més propera. Això era molt frustrant fins que van descobrir un tipus particular d’estrelles anomenades “variables cefeides”. Son estrelles en les que la lluminositat augmenta i disminueix, oscil·lant amb un ritme precís. Fa temps es va descobrir que la lluminositat absoluta de l’estrella era proporcional al ritme de variació. Per tant, simplement mirant el ritme al que oscil·laven podíem saber la brillantor real que tenien. Això volia dir que si la veiem menys brillant del que tocava segons el seu cicle, era realment perquè estava més lluny.

Les cefeides van permetre mesurar estrelles i fins galàxies fins a determinada distància. Però per galàxies molt llunyanes ja no servien. Simplement estaven massa lluny per veure les cefeides individuals.

Aleshores es va descobrir que un tipus de supernova (les supernoves de la classe Ia) sempre tenien la mateixa brillantor quan esclataven. I això, de nou es va fer servir per calcular distàncies, ara de les galàxies més llunyanes. Quan en una galàxia apareixia una d’aquestes supernoves, mesurant la brillantor es podia calcular la distància.

Però ara han descobert una supernova d’aquest tipus que no brilla igual que les altres. Aquesta (anomenada SNLS-03D3bb) brilla més del doble! De manera que la regla de càlcul que teníem per mesurar distàncies queda en entredit.

I això té molta importància. Fa poc van descobrir que l’expansió de l’Univers s’està accelerant. Això va ser una gran sorpresa i es va començar a parlar d’una energia fosca que ho explicaria.

Però aquests resultats depenien molt de les distàncies calculades, és a dir, de les supernoves. Però potser les mesures estaven equivocades. Potser algunes supernoves no brillaven com creiem sinó que ho feien més, o menys, i per tant la distància que calculem estarà malament.

Naturalment caldrà verificar-ho tot abans de rebutjar-ho tot. Però al llarg del temps, les mides de l’Univers s’han corregit moltes vegades. Potser toca tornar a fer-ho

I, qui sap, potser els càlculs sobre el destí final de l’Univers també caldrà revisar-los. Una vegada més, una interessant teoria pot quedar descartada per una simple dada.

Meravellós silenci

Normalment, una lesió pot fer perdre una funció. Si et trenques una cama, doncs durant un temps no pots caminar. Si et claves alguna cosa a l’ull pots arribar a perdre la visió. Si les teves cèl·lules beta-pancreàtiques s’intoxiquen, deixaran de fer insulina i patiràs una diabetis. Però de vegades el que passa és justament a l’inrevés. I això pot ser gairebé igual de dolent.

Hi ha una alteració de l’oïda anomenada “tinnitus” o també “acufens”. Això passa quan algú sent un so, encara que no hi hagi res extern que el provoqui. Episodis temporals d’acufens no son infreqüents. Si per Sant Joan us cau un petard a prop de les orelles, durant una bona estona podeu experimentar la sensació d’anar sentin un xiulet. Les orelles “piten”, tot i que no hi ha res que faci el soroll. És una sensació que s’origina dins el nostre cervell.

Doncs de vegades, i més freqüentment del que es pensa, aquesta mena de lesions són irreversibles. El so resta per sempre amb més o menys intensitat. Pot ser de diferents tons, intensitats i cadències. Pot ser constant o anar variant encara que no desaparegui del tot. I pot ser absolutament desesperant. Tant que hi ha descrits casos de suïcidi deguts a la insistència del so.

L’origen del soroll es troba a les cèl·lules de l’oïda interna. Si recordeu quan estudiàveu a l’escola els cinc sentits, hi havia una part de l’oïda que s’anomenava el “cargol”. És una mena de tub en forma de closca de cargol que tenim poc desprès del timpà. A dins hi ha un seguit de cèl·lules que responen a les vibracions del so. La gràcia és que el so arribarà més o menys endins del cargol segons com sigui de greu o agut. Les ondes sonores més agudes poden penetrar en el cargol fins al final, mentre que les més greus no passen del principi. De manera que el cervell el que fa és interpretar: Si s’estimulen les cèl·lules del final, el que sento és un so agut. I així és com la nostra consciencia ho interpreta.

Però una lesió causada per malalties, fàrmacs i, el més habitual, per sorolls molt forts, pot danyar aquestes cèl·lules de l’interior del cargol. Aleshores potser deixaran d’enviar senyals i patirem sordesa. Però també pot passar que quedin “activades” per sempre, i aleshores sempre estarem sentin el soroll corresponent. És un so que s’origina dins el nostre cervell, però això no representa cap diferència pel qui ho sent.

Durant el dia, mentre hi ha soroll ambiental no resulta molt empipador. Els problemes apareixen especialment a la nit, quan arriba l’hora de dormir i mai, mai es fa el silenci. De fet, alguns tractaments per casos lleus consisteixen en acostumar-se a dormir escoltant música. La música simplement emmascara el brunzit interior. En ocasions, i per alguns casos greus i que tenen un origen molt determinat, es pot practicar cirurgia, o injeccions d’anestèsics. Però el més freqüent és que simplement no tingui tractament.

I aleshores d’adones de com n’és de cert allò que diuen que “no valores una cosa fins que la perds”. Parlo amb coneixent, perquè a mi em passa, tot i que en un grau molt lleu. Simplement un xiulet de fons que sempre hi és. Una molèstia que fa que moltes vegades si parlen dos o tres persones alhora, o si ha molt soroll de fons, he de demanar que m’ho repeteixin, perquè hi ha massa coses sonant alhora.

Com en la majoria de casos, és empipador i prou, però en ocasions pot ser molt estresant i depriment. En una excursió prop de Tavertet, bordejant els Cingles del Bertí en un indret on es pot albirar una extensió de terreny fabulosa, hi havia, al costat d’un mirador, un escrit pintat a una roca que deia:

“Caminant, des d’aquí podràs escoltar el silenci”

Segurament és cert, però no tinc manera de saber-ho. Realment no se el que donaria per una estoneta de real i absolut silenci!

Pseudociència

Sempre, sempre, sempre cal tenir un punt d’escepticisme. Fins i tot quan apareix un premi Nobel a la pantalla afirmant alguna cosa, cal mantenir les distàncies. Desprès de tot, massa vegades es vesteix de ciència, o de “veritat científica” el que és simple ideologia o fins i tot pura manipulació.

El cas és que fa poc vaig anar a veure una pel·lícula que semblava interessant. Me l’havien recomanat i vaig veure que alguns blocs en parlaven i, a més, semblava força interessant. El títol fins i tot era com una provocació: ¿¡I tú que sabes!?

Realment és una pel·lícula inusual. Amb un fil argumental curiós (una noia separada va per la vida arrossegant la depressió i buscant sentit a les coses) aprofita per especular sobre la física quàntica, la teoria de les cordes i la ment humana. Fa servir alguns efectes visuals interessants i fa pensar una mica. Però el cas és que de seguida vaig notar que alguns raonaments que feien els científics que hi apareixien em semblaven molt, però molt estranys.

La física quàntica és una cosa, i la ment humana és una altra. I les relacions que establien entre elles simplement no les entenia. A sobre, algunes coses em sonaven molt a filosofia mística, que és una cosa respectable, però que no té res a veure amb la ciència!

Quan vaig sortir del cinema tenia la sensació que m’estaven donant gat per llebre. Fins i tot vaig dubtar que els científics que apareixien no fossin en realitat simplement actors fent el paper de científic. Però al final donava el currículum d’aquella gent! Semblava cert!

De manera que al final he buscat una mica qui eren aquells que sortien sota l’etiqueta de físic quàntic, neuropsicòleg o biòleg especialitzat en medicina integrativa. I aquí comença a aclarir-se tot. Alguns resulta que treballen en un “departament de parapsicologia”, un altre ha publicat treballs sobre el càncer, però que resulta ser sobre “l’efecte de la meditació en la progressió de la malaltia”. I una senyora que deia unes coses molt divertides sobre com els efectes dels pensaments afectaven l’estructura molecular de les coses (...¿?) resulta que afirma ser el canal que fa servir un tal “Ramtha” (filósofo, místico, maestro y hierofante segons diu la web de la pel·lícula), i que va viure fa 35.000 anys.

I per aquí trobo la connexió final. La Pel·lícula està relacionada (produïda?) per la Ramtha School of Enlightenment, una mena de culte religiós o d’escola esotèrica com n’hi ha moltes pels Estats Units.

Ara ja ho entenc tot. Amb la pel·lícula simplement estan fent proselitisme de les seves idees disfressant-les d'informació científica. Això és trampa!

Com que la física quàntica és una matèria realment complexa i que té molts aspectes poc clars, aprofiten per omplir-ho amb les idees que a ells els semblen més adients. Desprès de tot, pocs són els que tenen coneixements com per adonar-se de l’engany! En Ricard Dawkins ha resumit la trampa que ens volen colar d’una manera molt simple: "La física quàntica és profundament misteriosa i difícil de comprendre. L’espiritualitat oriental és profundament misteriosa i difícil de comprendre. Per tant, deuen estar dient el mateix.”

El cervell, la ment, és l’ultima frontera de la ciència. Comprendre el que ens fa a nosaltres ser realment nosaltres i no un simple tros de matèria que es pot moure i reproduir és l’estudi més fascinant que té la ciència per davant. Però té molt poc a veure amb la física quàntica, la relativitat espacial o la geoestratigrafia. Aprofitar el desconeixement immens que encara tenim per intentar enredar-nos no és acceptable.

I per descomptat, no té res a veure amb la ciència.

Ressaca

Diuen que tot té dues cares. Una de bona i una de dolenta. El ying i el yang. Un pol positiu i un de negatiu. I un exemple ben clar és l’alcohol, que s’associa a festes, gresca, diversió... i al daltabaix d’una ressaca.

De totes maneres, cal dir que el que causa la ressaca no és exactament l’alcohol, sinó un dels productes del seu metabolisme. El que ens corre per la sang quan tot gira al voltant i l’estòmac lluita per buidar el seu contingut, allò que interfereix els senyals entre neurones i fa que totes les percepcions estiguin alterades, el dolent de la pel·lícula és... l’acetaldehid.

Quan prenem alguna beguda alcohòlica, l’etanol s’absorbeix ràpidament i passa a la sang. De seguida arriba al fetge i allà es converteix, molt de pressa també, en acetaldehid. Aquest s’acabarà transformant en àcid acètic, que l’organisme pot fer servir pel metabolisme. El problema està en les velocitats a que passen aquestes coses.

El primer pas, d’etanol a acetaldehid és molt ràpid. Però el segon, l'eliminació de l’acetaldehid, és molt més lent. En conseqüència, es va acumulant i al final el fetge comença a enviar-lo a la sang i a la resta del cos. I és un problema, perquè l’acetaldehid és força més tòxic que l’etanol.

En realitat en té molts d'efectes, però els més empipadors per la ressaca son els que afecten a les neurones. L’acetaldehid interfereix els senyals entre neurona i neurona, i com que perquè el cervell funcioni correctament hi ha molts grups de neurones que han d'activar-se simultàniament, quan algunes comencen a respondre amb una mica de retràs, tot funciona malament.

Un altre fenòmen important en la ressaca és la deshidratació. Aquesta apareix perquè l’alcohol és diürètic, que vol dir que fa generar molta orina. La típica imatge de borratxo pixant a la paret no és perquè si. Els ronyons filtren molt més que de normal i la bufeta s'omple de pipí, però això fa que l'organisme perdi molta aigua i les cèl·lules se'n ressenten molt.

I, evidentment, allò que diuen que per la ressaca va bé prendre una altra copa, doncs no és gaire assenyat. L’únic que fas és afegir més deshidratació i més acetaldehid al sistema.

Un altre efecte interessant és la diferència entre sexes. L’alcohol afecta més a les dones. Això passa perquè hi ha vàries diferències en el metabolisme de l’alcohol entre dones i homes, però també perquè el cos de les dones conté més greix que el dels homes, cosa que vol dir que proporcionalment té menys aigua.

I això és important, perquè l’acetaldehid es dissol en l’aigua millor que en el greix. De manera que en els homes, la mateixa quantitat d’alcohol es reparteix en un volum d’aigua més gran i , per tant, queda diluït i els seus efectes són menors. A més, els homes tenen més actiu l’enzim que elimina l’acetaldehid (l’acetaldehid deshidrogenasa), de manera que el tòxic desapareix més de pressa de la sang dels homes que de les dones.

Precisament aquest enzim l’han fet servir en teràpies per deshabituació en pacients per alcoholisme. La idea és fer desaparèixer la part agradable de prendre una copa i potenciar la part dolenta. Amb fàrmacs que inhibeixen l’activitat de l’acetaldehid deshidrogenasa... l’acetaldehid no s’elimina! Això fa que les ressaques siguin tremendes! Llarguíssimes! Espantoses! Una cosa com per no acostar-se a una copa ni en somnis.

D’acord, no tot és dolent en el consum d’alcohol si és amb moderació. De fet, té algunes propietats saludables. La llauna és que amb una mica d’alcohol és tant fàcil que desapareixi la moderació...

Vampirs i.... càncer?

Els hem vist en moltes pel·lícules de terror. Coneixem les llegendes que l’envoltes. Sabem que els agrada i que és el que els fa enrera. Són part de l’herència cultural que ens fa compartir pors amb societats llunyanes. Els senyors de la nit. Els vampirs.

La imatge del vampir és ben coneguda. Armats amb grans ullals, assedegats de sang, defugint la llum del dia i l’olor dels alls, vivint més enllà de la mort..., i amb un puntet de morbo que li dona gràcia a les pel·lícules de terror. I és que costa imaginar una pel·lícula de vampirs sense la joveneta a punt de ser atacada pel vampir que li xuclarà la sang del coll mentre ella fa una cara així com de gustet.

Però més enllà del mite, ja fa temps que es va descriure una malaltia que potser explica l’origen de les llegendes dels vampirs. Desprès de tot, molts dels símptomes d'aquesta malaltia coincideixen amb el que s’espera de qualsevol vampir mínimament digne. És la porfíria.

La porfíria és en realitat un grup de malalties similars en les que es dona una alteració en una de les molècules que hi ha als glòbuls rojos de la sang. Aquestes cèl·lules s’encarreguen de transportar oxigen fins a les cèl·lules, i això ho fa l'hemoglobina, una molècula molt gran i que està formada de diferents parts. Una d’aquestes parts és el grup hemo, que pertany a la família de les porfirines.

Doncs en determinades mutacions, les porfirines no funcionen correctament. Aleshores, en determinades circumstàncies, enlloc de simplement transportar l’oxigen, el que fan es “activar” l’oxigen. I si això passa, l’oxigen es transforma en una cosa molt perillosa, ja que es dedica a oxidar tot el que troba pel voltant. Danyarà l’ADN, matarà les cèl·lules, els glòbuls rojos es trencaran, les parets dels vasos sanguinis resultaran danyades i el teixit del voltant es necrosarà.

Però he dit que això sols passa en determinades circumstancies. I aquí comença la relació amb els vampirs. El que activa les profirines alterades és justament la llum solar. Per això es diu que son substàncies fotosensibles. I per això, els malalts de porfíria saben que han d’evitar exposar-se a la llum del sol si volen evitar un brot de la malaltia.

Podem dir-ho una mica en broma per causa de la llegenda dels vampirs. Però és una malaltia molt dura. La pell pateix cremades intenses, surten butllofes, tenen vòmits i diarrea, la fesomia queda alterada perquè el teixit del nas i les orelles es degrada...

I les genives també es fan malbé, deixant a la vista una part molt més gran de la dent que en la resta de les persones. Si no es para atenció es pot pensar que les dents han crescut fora mida.

Per altra banda, l’anèmia que provoca per la destrucció dels glòbuls rojos pot donar la necessitat de menjar molta carn. Moltes proteïnes per tal de refer allò que el propi cos va destruint. Si a sobre tenien les genives sagnants per culpa de la malaltia, no és d'estranyar que els pagesos del segle XIII pensessin en un ser devorador de sang.

I l’all! Doncs també hi està relacionat. L’all conté substàncies que fan que la sensibilitat a la llum s’incrementi. De manera que els afectats de porfíria tindrien molt compte a no menjar-ne.

És diu que totes les llegendes tenen alguna cosa de certa a l’origen. Doncs aquesta malaltia és una possibilitat molt plausible pel mite dels vampirs.

Però alguna cosa bona se n’ha tret de tot plegat. Les porfirines alterades es poden aprofitar per al tractament de determinades malalties. Podem administrar aquestes porfirines a pacients de càncer, esperar que es reparteixin per tot el cos i que s’acumulin alt tumor i aleshores dirigir feixos de llum làser cap al tumor. Les porfirines s’activaran i mataran únicament el teixit cancerós ja que a la resta del cos, si es manté a les fosques, no li passarà res. Un temps desprès el pacient anirà eliminant la porfirina administrada i adéu al tumor. Fàcil de dir però, evidentment, difícil de fer. Ja hi ha fàrmacs d’aquests, que s’apliquen en tumors principalment superficials, on el feix de llum pot arribar bé. De totes maneres tant sols es fan servir com a complement de les teràpies clàssiques.

Qui li hauria dit a Vlad Dracul, el sanguinari príncep de Valàquia que a més de ser l’origen d’una llegenda, també donaria peu a una teràpia contra el càncer.

Carnívores!

De vegades les coses es capgiren i l’ordre natural queda invertit. Són situacions que ens creen una certa inquietud, una sensació d’incomoditat barrejada amb curiositat. I un bon exemple d’això el tenim en les relacions entre el món vegetal i el món animal. Tots sabem que hi ha animals que s’alimenten de plantes, això no té res de sorprenent. Però quan són les plantes les que mengen els animals la fascinació s’obre pas i la imaginació es dispara. Fins quin punt pot ser perillosa una planta carnívora?

Doncs la resposta és que si, que molt perillosa, fins i tot letal... si ets un insecte. De vegades s’ha descrit que alguna d’aquestes plantetes havia capturat alguna granota o un ratolí, però eren casos d’animalons ferits o malalts.

De fet, un humà podria caure desmaiat sobre un llit de plantes carnívores, i no li passaria res. Segurament les úniques víctimes serien les plantes esclafades.

La més famosa de les plantes carnívores és la “venus atrapamosques” (Dionnaea muscipula). És la que té les fulles amb uns petits pèls que quan una mosca els toca fa que es tanqui de cop capturant la seva presa. És molt espectacular i, és clar, de seguida van aparèixer relats i pel·lícules de persones amb la cama capturada per una Dionnaea de mida gegant. Espectacular, però fantasiós. No existeixen aquestes plantes tant grans.

I d’estratègies per capturar insectes, les plantes en tenen moltes. Hi ha més de 600 espècies de plantes carnívores! Algunes fan servir substàncies enganxoses per captura la presa. D’aquestes n’hi ha algunes espècies per casa nostra, com la Drosera rotundifolia. Altres tenen substancies que fan que els insectes en posar-se sobre la flor rellisquin i caiguin a una mena de sac digestiu.

I la digestió és, com totes les digestions, desagradable. La planta segrega enzims digestius que degraden les proteïnes o els sucres del cos de la víctima, de manera que va quedant una pasta que la planta pot absorbir. Cal precisar que són líquids digestius molt febles. Oblideu la idea de les pel·lícules de posar un dit en el líquid de la planta i treure'l desfet com si fos àcid. Els nostres sucs digestius són infinitament superiors.

De fet, algunes plantes ni tant sols es prenen la molèstia de fer líquids digestius. El que fan és tenir bacteris que viuen sobre les fulles i que son els que s’encarreguen de desfer la presa.

En tot cas, el procés és molt lent. Podíem dir que tot va a ritme vegetal.

Les plantes carnívores són un exemple de com de difícil és establir límits precisos en el món real. Als humans ens agrada catalogar i posar cada cosa en una categoria determinada. Però les plantes carnívores, son estrictament vegetals? Perquè en teoria els vegetals s’alimenten únicament de CO2, aigua, sals minerals i llum del Sol.

De fet, les plantes carnívores poden viure sense menjar animals. L’únic que passa és que creixen més lentament. Per elles, el que capturen és com un suplement a la dieta. Vaja! Una llaminadura.

I si us regalen una planteta carnívora per mantenir la casa lliure de mosquits i altres insectes... doncs molt amables, però no serveixen. Primer per la qüestió del ritme vegetal. Eliminar una mosqua de tant en tant no serveix de gran cosa. I a sobre, tampoc ens alliberaran de cap mosquit. I és que als mosquits els que els atrau és la sang, de manera que ignoren olímpicament les plantes carnívores.

Però mirar-les i observar com la vida desenvolupa recursos tant imaginatius i inesperats per adaptar-se i optimitzar la supervivència si que és fascinant.

No atropelleu al linx!

És un animal fantàstic. De fet, tots els felins són admirables, però alguns tenen un puntet d’elegància afegida que els caracteritza, i el linx n’és un d'ells. Amb aquell pelatge que li dona un aspecte gairebé aristocràtic el gran gat de la península hauria de ser una de les joies més ben cuidades... però res més lluny de la realitat.

L’any 1990 és calculava que tant sols quedaven uns 1.200 exemplars. Era un nombre alarmantment reduint que ja va alarmar als amants dels felins. Però res comparat amb la situació actual. Avui en dia tant sols queden uns 150 linx vius a la península..., perdó, volia dir a tot el món.

És per això que, junt amb el tigre de Bengala, el linx és el felí més amenaçat d'extinció del planeta. En realitat es troba en el límit de "no retorn" Si la poblaciò no es recupera molt aviat, ja serà impossible fer-ho. Cal un nombre mínim d'exemplars per tirar endavant una espècie.

La població està repartida en cinc poblacions, però sols dues son genèticament viables. Una al coto de Doñana i l’altra a la serralada d’Andújar. La resta d’animals estan massa dispersos com per poder mantenir poblacions estables i desapareixeran inevitablement.

El pobre linx no està resistint dues amenaces ben concretes. La primera és la manca d’aliments. La dràstica disminució de la població de conills els ha deixat sense la seva principal font d’aliment. Un exemple ben clar de com les alteracions que afecten a una espècie sempre tenen conseqüències sobre la resta de l’ecosistema.

I la segona amenaça és, com sempre, la pressió dels humans. Aquests invasors que edifiquen als seus boscos, que cremen els seus terrenys de caça, que el cacen directament... i que l’atropellen!

I aquí hi ha una de les més cruels ironies. La majoria dels linxs morts en els darrers anys ha sigut per atropellament. A Doñana la gran amenaça pels pocs linxs que hi resten és simplement... que molt pocs respecte el límit de velocitat de 40 km/h de l’interior del parc. La gent té pressa i de tant en tant s’emporta un linx pel davant. Si simplement respectessin el límit de velocitat, molts d’ells no haurien mort.

Tant simple com això, però no hi ha manera.

Ara ja hi ha iniciatives com el “Proyecto lince”, que intenta facilitar la seva cria en zones controlades on s’intenta evitar les construccions i reduir l’activitat humana. I curiosament, el que han de fer també passa per recuperar la població de conills. Sense preses no hi ha caçadors, per tant qualsevol estratègia que no tingui en consideració aquest fet tant senzill estava destinada al fracàs.

L’altra feina que tenen és la de fer propaganda del linx. Si no s’aconsegueix que la població propera als terrenys on habita el linx s’el miri amb bons ulls, malament. I és que encara queda qui veu el linx com una amenaça per la ramaderia o per alguns interessos. I és que les coses sempre són complicades. Si tens un terreny amb el que pots guanyar molts diners venent-lo per que hi facin xalets i de cop et diuen que no pots per que cal protegir al linx... I és que quan et toquen la cartera, l’interès per les espècies protegides desapareix molt de pressa!

La llàstima els que els linxs no van triar Suïssa per viure. Allà tothom respecta els límits de velocitat i no els atropellarien com aquí.

A rentar-se les dents!

De petits ens ensenyen com és d'important rentar-se les dents desprès dels menjars. A la boca hi tenim bacteris que s’alimenten de les restes de menjar i que provoquen les càries, per tant, un bon raspallat amb un dentifrici amb efecte blanquejant, sabor mentolat, baix en calories (per si de cas) i una mica d’antibiòtic per augmentar la seva eficàcia i tindrem un somriure d’estrella de cine.

Bàsicament la informació és correcta, però potser caldria matisar alguns detalls.

El primer és que, com sempre que parlem de bacteris, segur que fem curt. A la boca en tenim molts. Tant en quantitat, com en tipus diferents. Podem allotjar centenars de tipus diferents de bacteris! Amb uns quants milions d’exemplars de cada tipus. Però sols uns pocs són els que causen les càries. La resta són necessaris per la salut i si els eliminem, simplement deixarem espai lliure per altres bacteris probablement més patògens.

A més, és simplement impossible mantenir la boca lliure de microbis. Tant sols amb respirar una mica per la boca ja n’entra un bon grapat. Constantment estem tocant coses amb la boca. Un bolígraf mentre pensem, una forquilla, un vas d’aigua, la mateixa aigua, el petó que donem...

I la boca ja està pensada per funcionar relativament plena de bacteris, igual que la pell, els budells i tot el que tenim al voltant.

Però tot té límits. Un excés de bacteris pot causar mal alè i alguns si que provoquen càries. Són els Streptococcus mutans, que s’alimenten de les restes de menjar i que produeixen àcid làctic com a producte final. Aquest àcid corrou l’esmalt de les dents i ja tenim la càries en camí. És divertit que hi ha persones que, per molt sucre que mengin, no en tenen mai de càries. Això és perquè a la boca hi tenen unes soques de bacteris que no fan l’àcid làctic. És qüestió de tenir sort.

En principi per eliminar la capa de bacteris de les dents ha de ser senzill. Amb el raspall i una bona esbandida n’hi hauria d’haver prou. Però quan agafem un dentrifici i mirem la composició, trobem que està fet de molts components que augmenten força l’eficàcia. La més útil son les partícules abrasives, fetes de minerals microscòpics. Això “rasca” les dents i la placa de bacteris salta millor.

Naturalment, cal no passar-se, perquè massa abrasió faria malbé les dents més de pressa que els bacteris. Hi ha una normativa que mesura la capacitat de desgast i els dentifricis han d’estar en nivells inofensius per les dents, però agressius pels bacteris. Una qüestió d’equilibri, com sempre.

I per mesurar l’efecte abrasiu es fan servir unes màquines molt divertides que raspallen mecànicament... dents de vaques!! Després d’uns quants milers de raspallades es mesura el desgast i això dona idea del nivell d’abrasivitat.

Els dentifricis també tenen detergents, per estovar la placa i que salti millor, aromatitzants, perquè els nens no protestin tant i sigui més agradable (i es vengui millor), n’hi ha que tenen antimicrobians, blanquejants, també antiinflamatoris, alguns tenen desensibilitzants, perquè no faci tant mal al fregar ni el fred o la calor.

I naturalment, molts tenen fluor.

Fa temps es va veure que el fluor és un compost que pot incorporar-se a l’estructura de les dents (anomenada hidroxiapatita) per formar una estructura (la fluorhidroxiapatita) molt més resistent al desgast i als àcids. L’important de nou són els equilibris. Cal una quantitat molt petita de fluor. Si en prenéssim massa, la dent seria extremadament resistent... però de color fosc.

Ah! I el fluor no s’absorbeix per la superfície de la dent. És la miqueta que queda a la boca quan raspallem o glopegem i que empassem, que desprès serà metabolitzat i incorporat a través de les arrels de les dents.

Al menys, els dentifricis ja no es fan amb orina, com en el temps dels romans. I és que la orina, al tenir amoniac, servia com a blanquejant. Potser era eficaç, però....

Envellir fora de temps

La salut és un dels béns més preuats. I alguns dels moments més brillants de la història de la humanitat passa per les victòries obtingudes en la lluita contra les malalties. Però hi ha algunes malalties particularment cruels, que qui les pateix pot sentir-se completament abandonat. Parlo de les malalties rares. Aquelles que afecten a un nombre extremadament petit de pacients.

En aquests casos, l’esforç que es fa en investigar-les és realment molt petit. No només per motius econòmics, que també, sinó perquè sempre es prefereix trobar la cura per una malaltia que afecta milions de persones que per una que afecti sols a uns pocs centenars.

I hi ha casos de malalties extremadament poc freqüents. Tant que, de vegades hi ha més investigadors treballant-hi que no pas pacients!

Una de les més curioses és la “progèria”. Una malaltia que causa un envelliment precoç en els nens que la pateixen. Son unes imatges molt frapants, nens de pocs anys amb la fesomia d’ancians. Actualment no hi ha cap cura, i els nens afectats no viuen gaire més de 13 anys. I és que no sols envelleixen, sinó que tenen moltes altres afeccions en la musculatura, en la vista, i en el sistema circulatori. Per sort, és una malaltia molt poc freqüent. S’ha descrit que afecta a un naixement de cada 8 milions. I al món, actualment se’n coneixen tant sols uns 40 o 45 cassos.

Tambè s’anomena “Sindrome de Hutchinson–Gilford”, que són els metges que la van descriure al 1886. Des d’aleshores hi ha coneguts únicament un centenar de cassos. Per això aquest és un de les típiques malalties en que es podria esperar que la recerca mèdica en aquest tema sigui molt escassa.

Però en aquest cas, sembla que s’està començant a investigar amb molt més interès del que es podia pensar. Això és perquè amb el progressiu envelliment de la població, cada vegada és més necessari comprendre els fenòmens que passen en fer-se gran. No és simplement que el cos es va degradant. Sembla que estem “programats” per envellir. I entendre el perquè de la progèria pot ser una bona manera de comprendre l’envelliment “fisiològic”.

Però hi ha un altre factor afegit. Molts dels mecanismes que s’ha vist que estaven implicats en el càncer, resulta que també estan implicats en l’envelliment. Sembla que modulant gens antitumorals en ratolins aconseguien que apareguessin menys tumors... i també que envellissin més lentament.

I en el cas de la progèria les coses es mouen. Al 2003 ja van identificar el gen responsable de la malaltia. És l’encarregat de fabricar una proteïna anomenada “Lamin A”, que fa unes fibres que serveixen per donar forma al nucli de les cèl·lules i mantenir-lo estable. Si aquesta proteïna no funciona correctament, els nuclis no es formen bé. Però perquè això causa els símptomes de la progèria encara és un misteri.

I de nou una connexió amb el càncer. L’any passat es va descriure que uns fàrmacs anomenats “Inhibidors de la farnesil-transferasa” que s’estudiaven pel tractament del càncer podien revertir les anomalies observades en els nuclis de cèl·lules obtingudes de nens amb progèria.

Naturalment hi ha molta distància entre un estudi fet en cèl·lules en un tub d’assaig i un tractament aplicable a aquests nens, però potser s’ha trobat el camí correcte. Un bri d'esperança per aquestes famílies.

De totes maneres, resulta instructiu adonar-se que l'envelliment no és un accident ni una simple conseqüència del pas del temps, sinò que es un fet programat en els nostres gens. I que potser sigui millor agafar-ho amb tranquil.litat, com una etapa més de la vida que cal viure adequadament, més que no pas oposar-s'hi i intentar mantenir-se adolescent fins més enllà dels vuitanta.

La lletra desapareguda

La frase es va fer famosa arreu del mon. Quan en Neil Armstrong va trepitjar la Lluna, va deixar anar allò de “Un petit pas per l’home, però un gran pas per la humanitat”. Però semblava que no va ser exactament això el que va dir.

I és que si ho analitzem en detall, ens adonem que és una d’aquelles ocasions en que en parlar de l’"home" es podria sobreentendre que es refereix a l’ésser humà en sentit global. De manera que la frase seria redundant. “Un petit pas per la humanitat, però un gran pas per la humanitat”. Ridícul. El que hauria d’haver dit seria “Un petit pas per un home, però un gran pas per la humanitat”.

I el cas és que en anglès la diferència encara és més petita. Una simple “a”: That's one small step for a man, one giant leap for mankind”. De totes maneres, l’Armstrong sempre va afirmar que ell creia haver-ho dit correctament, amb la “a”, tot i que reconeixia que amb els nervis del moment potser s’havia fet un embolic. Comprensible. Qui no estaria nerviós si estàs a punt de ser el primer ésser humà en trepitjar la Lluna? I pensant que la teva vida depèn que la tecnologia que t’envolta no falli? Encara em sorprèn que fos capaç dir alguna cosa amb cap i peus.

Però sembla que finalment ell tenia raó. Aprofitant les noves tecnologies, un programador anomenat Peter Shann Ford ha netejat les antigues gravacions de la missió Apol·lo 11. Ha tret el soroll de fons, les interferències i ha ralentizat la veu i ho ha representat en una gràfica. I si! La “a” estava allà!

Es veu que, a més de la mala qualitat de les comunicacions, l’amic Armstrong si que devia estar nerviós i parlava massa de pressa. Tot plegat va fer quasi desaparèixer la “a”. I això li va reportar crítiques durant quaranta anys.

Cal dir que les crítiques són comprensibles. Aquí podeu escoltar la gravació original (dura com un minut i la frase és al final), i la “a” no s’escolta per enlloc. De totes maneres, també cal dir que alguns crítics són perepunyetes. L’Armstrong va deixar clar que potser es va confondre, però l’important era allò que volia dir.

De totes maneres aquests retrets segurament no van afectar gaire al protagonista. Una de les crítiques que es va fer a la NASA en triar en Neil Armstrong per anar a la Lluna era la seva extrema “soseria”. Un home extremadament eficient i fiable, que no perdia mai la calma, però que era un relacions públiques lamentable. Gairebé mai somreia, no sortia a les fotos, no s’apartava mai del guió. Molt poc “humà” en contrast amb el seu company en “Buzz” Aldrin. De fet, a gairebé totes les fotos que hi ha dels astronautes a la Lluna, el que surt és l'Aldrin. L’Armstrong no tenia massa interès a fer-se fotos. Potser en tenia prou apareixent al reflex del casc del seu company.

Fins i tot diuen les males llengües que la frase se la van preparar a la NASA, tot i que això també ho nega i diu que la va pensar en les darreres hores abans de l’allunatge.

En realitat, fins i tot ara, quan li reconeixen que si que ho va dir correctament, la seva reacció ha sigut simplement comentar que troba que la tecnologia que ha fet servir en Peter Shan “és interessant i útil”, i que “...la conclusió és persuasiva. Persuasiva és la paraula apropiada”.

Un home impertorbable. Ideal per enviar-lo a la Lluna.

Colors de tardor

Aquests dies està començant a passar una cosa que cada any em deixa fascinat. Els boscos van perdent el color verd habitual i es van tenyint amb totes aquelles les tonalitats grogues, taronjes i ocres que caracteritzen la tardor. És el preludi als primers freds, les castanyes, els cels ennuvolats i un creixent sentiment que convida al recolliment.

Segurament el que agrada son les variacions, perquè soc conscient que quan la tardor s’allarga ja espero impacient les nevades de l’hivern i els dies serens però gèlids..., però quan portem molt hivern espero amb candeletes l’esclat lluminós i ple de colors de la primavera..., tot i que cap a finals d’abril ja tinc pressa per anar a on sigui a passar molta calor i gaudir del Sol amb tota la seva intensitat.

Però ara toca descansar dels excessos estiuencs i passar tardes tranquil·les admirant els colors dels boscos caducifol·lis. I aleshores toca preguntar-se pel sentit d’aquests colors. Per quin motiu molts arbres prescindeixen del verd i, durant uns dies, es mostren completament ataronjats, grocs o fins i tot vermells intensos?

Doncs el que passa és que tots aquests colors sempre hi són allà, però no els veiem perquè queden emmascarats pel color verd.

Tots sabem que les plantes obtenen l’energia de la llum del Sol. I les fulles són les encarregades de captar aquesta energia. D’això se n’encarreguen unes molècules, uns pigments particulars, que absorbeixen la llum i transformen l’energia lumínica en energia química aprofitable per les cèl·lules. És el procés de la fotosíntesi, i la clorofil·la és, de llarg, el pigment més abundant a les plantes.

La gràcia de la clorofil·la és que pot captar l’energia de totes les longituds d'ona de la llum... excepte la corresponent al verd. Aquesta la reflexa, i és per això que el color de les fulles és verd.

Però la clorofil·la no és l’únic pigment que tenen les fulles. N’hi ha d’altres que serveixen per aprofitar al màxim les diferents longituds d’ona de la llum del Sol. I cada pigment té un color característic. Hi ha uns anomenats xantofil·les, de color groc. I uns anomenats carotens, de color taronja o vermell (suposo que el nom deriva del fet que pastanaga es diu carrot en anglès).

Doncs, quan arriba la tardor, els arbres de fulla caduca comencen a frenar la fotosíntesi i les fulles, a mida que envelleixen i moren, van perdent els pigments. El que passa és que el primer que desapareix és la clorofil·la.... i aleshores es destapen la resta, que fins aquell moment hi eren, però estaven ocults per la gran abundància de pigment verd. És en aquest moment quan les fulles agafen els colors típics de la tardor, precisament els colors de la resta de pigments.

Al final tot depèn de les quantitats relatives de cada un. Si el que queda son majoritariament carotens, tindrem un arbre amb fulles taronjes o vermelloses, però si el que hi ha són xantofil·les, el color predominant serà el groc, i si tenim diferents proporcions d’un i altres, doncs obtindrem les diferents tonalitats de la paleta de la tardor.

Tot plegat fa que quan passejo per un bosc a finals d’octubre, me n’alegri que la clorofil·la sigui la primera a desaparèixer. Si no fos així, els arbres simplement perdrien les fulles encara verdes i mai podríem gaudir de l’acollidor espectacle de la tardor.