El gran caçador del mar

La culpa la té l’Spielberg. Havia de fer-nos por i ho va aconseguir amb escreix. Des d’aleshores cada vegada que ens fiquem al mar de nit ens vénen al cap escenes de la pel·lícula i mirem al voltant amb un punt de nerviosisme mentre ens repetim que no passa res, que tan sols era una pel·lícula.

Però és inútil. Aquella pel·lícula va gravar la por al gran tauró blanc en el subconscient de tota una generació.

Ben mirat és sorprenent, per què quantes vegades hem vist un tauró blanc (Carcharodon carcharias) a la vida real? Quantes vegades hem sentit d’atacs de tauró a les nostres costes? Alguna vegada si que ha passat a la Mediterrània, però és extremadament rar.

A més, si hem de ser justs, no podem culpar al tauró. Ell és el gran depredador del mar i compleix la seva funció a l’ecosistema marí igual que els lleons ho fan a les sabanes africanes. Som nosaltres els que ens fiquem al seu territori, de manera que no podem esperar que passi de nosaltres simplement perquè la platja era paradisíaca. De la mateixa manera que anem amb compte de no passejar pel territori de caça dels lleons, hauríem de fer el mateix amb el pobre tauró blanc.

I això que, quan es coneix una mica, resulta ser un animal excepcional. La seva forma està perfectament adaptada al medi marí per maximitzar la capacitat de nedar. Disposa d’uns sentits increïblement fins que li permeten detectar potencials preses a distàncies increïbles. No tan sols pel moviment. Si mirem imatges de taurons veurem que té uns orificis on hauria d’estar el nas. Però ells respiren per les brànquies, de manera que aquells orificis serveixen bàsicament per ensumar les preses.

Però encara més. Disposen d’un sentit que nosaltres ignorem. La capacitat de detectar camps elèctrics. Uns petits porus escampats per la pell del voltant de la boca, anomenats “ampolles de Lorenzini”, contenen unes cèl·lules sensibles als camps elèctrics presents a l’aigua. Els cossos dels animals generen petits estímuls elèctrics a nivell de les neurones i de les contraccions musculars, de manera que creen un camp magnètic que el tauró pot detectar. La distància a que poden fer-ho no és massa gran, però resulta extremadament útil per capturar preses que s’enterren sota la sorra!

I a més, els confereix sensibilitat al camp magnètic de la Terra, de manera que sempre estan orientats ja que noten perfectament on és l’eix nord-sud.

Però encara més. Encara tenen un altre sentit en uns canals laterals que van del cap a la cua i que els permeten detectar ones de pressió de baixa freqüència. Així noten el moviment que fan els altres animals que nedin a gran distància o durant la nit.

Un caçador extraordinari que, malgrat tot, està amenaçat pel gran depredador del nostre planeta: Els humans.

El cas és que la població de taurons blancs està disminuint dramàticament degut als motius de sempre. La destrucció dels seus hàbitats, la manca de preses i la persecució a que estan sotmesos. Tot i que no es comercialitzen, capturar un Gran Blanc és un trofeu irresistible per molts amants de les emocions fortes.

El cas és que el pobre tauró blanc ja està a la llista d’espècies amenaçades. I, a diferència de les balenes, costa imaginar campanyes per protegir al tauró blanc. Després de tot, ell sempre és el dolent de la pel·lícula.

Ja diuen que “cria fama i ves a dormir” per què, com algú a fet notar, als Estats Units es produeixen més morts cada any per atacs de gossos que no pas de taurons en tot un segle. Encara que aquí caldria matisar, perquè cada dia ens creuem amb molts gossos, però amb molts pocs taurons. En tot cas, el perill (que n’hi ha) no és tan exagerat com pensem.

Però la cara tan desagradable, la boca amb una forma que interpretem com amenaçadora, les dents tant esmolades..., tot en el tauró blanc ens fa sentir amenaçats.

I el fet que arribin a mesurar fins a set metres de llarg i més de dues tones de pes tampoc ajuda a fer-lo simpàtic. Però podia ser pitjor: Un avantpassat prehistòric (el Carcharodon megalodon) feia fins a quinze metres de llarg i unes dents de disset centímetres. Allò si que era un monstre de veritat!