dilluns, de maig 07, 2007

La Síndrome d'Stendhal

L’any passat, un anunci de la tele, el de l’”Audi A8” començava explicant en què consistia la Síndrome d’Stendhal. Aquesta suposada malaltia es caracteritza per una sèrie de desordres (marejos, vòmits, al·lucinacions, taquicàrdia) en resposta a l’exposició a un excés de bellesa i obres d’art.

Sembla que al 1817 el novel·lista francès Stendhal (que en realitat es deia Henri-Marie Beyle) va passar un temps a Florència. Allà va quedar impressionat per la bellesa de les obres d’art que trobava arreu. Això no és estrany, perquè la ciutat és increïble. Si heu anat a Florència coincidireu a pocs llocs es poden veure tantes meravelles del renaixement, i si no hi heu anat... no us la perdeu!

El cas és que l’Stendhal va anar escrivint un diari on anotava diàriament el que anava fent i on descriu que, en entrar a la basílica de la Santa Croce.. “Vaig ser presa d'una sort d'èxtasi davant de la idea de ser a Florència i en companyia dels grans homes les tombes dels quals acabava de veure. Absort en la contemplació de la bellesa sublim, la veia de prop, la tocava per dir-ho així. Vaig assolir aquest estat d'emoció en el qual les sensacions delicioses que procura l'art s'assemblen a sentiments apassionats. En deixar la Santa Croce, es van accelerar els batecs del meu cor; vaig sentir que perdia la vida, en caminar tenia por de desplomar-me.

A partir d’aquest text es va definir la Síndrome. Segons això, un excés de bellesa pot causar efectes físics a esperits sensibles. De fet, hi ha obres d'art que poden deixar-te literalment sense alè.

Cal dir, però que a la pràctica clínica, aquesta síndrome és quasi inexistent. Malgrat que fa molt temps que se’n parla, la primera vegada que es va diagnosticar va ser l’any 1979 i des d’aleshores es diagnostiquen una dotzena de casos a l’any, quasi tots (oh casualitat!) a l’Hospital de Santa Maria Nuova de Florència.

Potser la síndrome la desencadenen únicament les belleses florentines? I no parlo de les noies de Florència, que segur que desencadenen altres efectes, bàsicament diferents.

En realitat, és molt possible que la Síndrome d’Stendhal simplement no existeixi. Però com que l’explicació queda tan sofisticada, es manté a l’imaginari popular, mantinguda per anuncis com el de l’Audi A8 i per la promoció dels propis florentins, potser orgullosos de viure en un lloc que causa un efecte tan intens als visitants. Un reclam excel·lent pel turisme.

Si que és cert que tot el llistat d’efectes i símptomes es poden donar. Però l’explicació del seu origen pot ser molt més simple. He agafat un fulletó turístic i he mirat el programa per visitar Florència en un dia. El pobre ramat de turistes anirà a veure: Visita panoràmica – Catedral de Santa Maria del Fiore – Baptisteri – Ponte Vecchio – Església de la Santa Croce – Plaça de la Signoria – Dinar i tarda lliure per poder visitar l’acadèmia amb el “David” - Sant Miniat – Les Capilles Medicees – el Mirador i - el mercat de Sant Llorenç.

La síndrome segurament no es dóna per excés de bellesa sinó per pur i simple esgotament. És simplement una bestiesa intentar veure tot això en un únic dia.

Però és clar, queda molt millor dir “He patit la síndrome d’Stendhal per la meva capacitat d’admirar les grans obres d’art i extremada sensibilitat”, que no pas “Gairebé tinc una lipotímia per seguir un guia turístic corrent com un boig Florència amunt i avall sota la calor de la Toscana i amb el temps just de fer una foto abans de sortir disparats cap al següent monument, únicament per poder presumir d’haver-los vist tots”

Hi ha indrets que requereixen temps, calma, relaxació... just el que no es fa normalment quan es va de turista. Volem veure-ho tot i tot se'ns escapa d’entre els dits. Amb el temps en vas aprenent i assumeixes que és molt millor visitar pocs indrets però fer-ho amb calma i no imitar als protagonistes de la pel·lícula “Si avui és dimarts, això és Bèlgica”.

Però preferim inventar-nos una Síndrome abans que reconèixer que fem el turista d’una manera aberrant.

14 comentaris :

Carquinyol ha dit...

... i com tot té el seu oposat, també hi haurà llocs que provocaran l'anti-sindrome aquest no ? (jo sospito ja d'uns quants...)

Jo tens raó que per visitar llocs és millor anar a zones concretes i veure-les bé que no mirar d'anar a tot arreu gairebé sense alé. A vegades és a la tercera mirada quan de debó aprecies les coses !!

Júlia ha dit...

Amb aquest turisme de consum que ens han endegat -i que hem acceptat- doncs la cosa va a més.

Pd40 ha dit...

Tinc la teoria que viatjar i fer el turista són dues coses diferents.
De totes formes, Florència bé es val una lipotímia :P

Dan ha dit...

Carquinyol. I tant que hi ha indrets amb efectes oposats!! I si, la trecera mirada sovint és la millor

júlia. Es que la massificació acostuma a espatllar-ho quasi tot.

pd40. En alguna pel.licula ho deien la diferencia entre turistes i viatgers. Però tens raò. Florència s'ho val! :)

Laia ha dit...

Hola dan!
Jo he estat a Florència i sí que és realment maca i impressionant.. i de nit, des de la piscina del camping (Panoramico Fiesole) hi havia una vista panoràmica preciosa de la ciutat il·luminada ... Va ser un viatge familiar tranquil que es va espatllar quan l'últim dia, al meu pare se li van creuar els cables i ens va obligar a fer una ruta per la ciutat digna de la lipotímia que has descrit. El cansament no va ser degut a cap "experiència estètica", i tan sols va aconseguir que la majoria dels monuments perdessin l'encant que el primer dia els havia vist. Esborrant aquest moment amarg de la memòria i que el cotxe ens deixà tirats a la riba de l'Arno, va ser un viatge gratificant.

Hauré de dir-li al meu pare que llegeixi aquest post...

Papitu ha dit...

Bones Dan, fa temps que no et deixo cap comentari però segueixo llegint-te amb més o menys puntualitat. Finalment has resolt l'encàrrec d'Stendhal, moltes gràcies!!!

Dan ha dit...

Laia. Doncs fas bé d'esborrar els mals moments i quedar-te amb els records més amables de Florència. la ciutat s'ho val!

papitu! Tot arriba. Salut!

querida_enemiga ha dit...

Coses de la vida, em trobo buscant informació per fer un viatge per Itàlia aquest estiu... ara m'ha agafat por d'anar a Florència, que jo sòc molt sensible!! :)

Dan ha dit...

Prent-ho amb calma, temps, sense presses, la companyia ben triada... i a gaudir de Florència!
;-)

èlsinor ha dit...

Home, jo de síndrome de Stendhal no n'he patida cap, però de saturació sí, i no pas a Florència sinó a Paris, al Louvre.
Ara, el que està clar és que una cosa és ser un viatger, i, una altra, un turista.

Ulisses ha dit...

aquest síndrome és una camama!
ì vistar tantes coses en un sol dia és exagerat!

visca el turisme descansat!

sants ha dit...

Segurament, a part de visitar tot això en un dia, al dia següent els hi tocarà tot Venècia, i a l'altre tot Roma.. i així de país en país, no exagero. Si per exemple venen de Japó, han d'aprofitar i veure en 10 dies tot Europa!!

frannia ha dit...

Fem de turista d'una manera aberrant, com de manera aberrant fem quasi tot. Dir-te que encara que mai et deixi comentaris, et llegesc sovint i a mi el síndrome de Stendhal em dóna cada cop que entr al teu bloc: impossible suportar tanta bellesa/sabiduria. Gràcies per ser a la blocosfera. Una abraçada

Dan ha dit...

èlsinor! Es que el Louvre és molt louvre. Aquí si que cal molts dies per anar fent.

ulisses. Si senyor, que turisme no ha de ser una marató!

Sants. Exacte. Jo sols he posat el dia de Florencia, però el dia abans venien de Venecia i tot seguit anaven a Roma. Inhumà!

frannia... com et passes! Gràcies en tot cas!