El primer pas cap a la vida

La setmana passada va morir l'Stanley Miller. Potser el nom no us soni, però a l’escola és molt probable que us parlessin de l’experiment que va fer mentre estudiava l’origen de la vida. Va ser ell qui va poder demostrar en el laboratori el primer pas del camí que porta de la matèria inanimada fins la matèria viva.

Ara sembla una cosa senzilla, però en aquell temps, fa uns cinquanta anys, va representar tota una revolució. Fins aleshores no es podia entendre quin era l’origen de la vida a la Terra. Ja es coneixien les molècules de que estan fets els éssers vius, s’havien identificat les proteïnes, els sucres, els greixos i els àcids nucleics. Però també es tenia clar que tan sols les cèl·lules vives podien fabricar aquests compostos. La matèria viva, i únicament ella, crea més matèria viva, però el com va començar tot no estava gens clar.

El que va fer l’Stanley Miller va ser proposar al seu director de tesi, en Harold Urey, d’intentar imitar en el laboratori les condicions de la Terra primitiva. En realitat l’Urey ja ho havia proposat en alguna conferència, però tothom tenia molt poca confiança en que l’experiment sortís bé. Ho van discutir i al final es van donar sis mesos per provar-ho. Si no obtenien resultats ho deixarien estar i buscarien una altra línia de recerca més prometedora.

Aleshores es pensava que l’atmosfera de la Terra fa uns quants milers de milions d’anys era rica en amoníac, hidrogen i metà, de manera que en Miller va posar aquests compostos dins d’una ampolla de vidre. També hi devia haver una gran quantitat d’energia que agitava l’atmosfera. No hi havia capa d’ozó, de manera que les radiacions del Sol podien actuar sense problemes i, a més, sempre hi ha uns quants milers de llamps que cauen arreu del planeta cada segon. Per tant, va posar un mecanisme que anava provocant descàrregues elèctriques a dins la barreja... i ho va deixar uns dies per tal que, com deia la iaia, anés fent “xup xup”.

Una setmana després el líquid havia agafat un color marronós i una mica oliós. I en analitzar-ho van trobar que contenia aminoàcids (glicina i alanina). Però els aminoàcids són les peces amb que es fabriquen les proteïnes! Havien aconseguit construir els totxos amb que es construeix l’edifici de la vida. Allò es va fer famós amb el nom de "L'experiment de Miller-Urey", ara ja tot un clàssic. (Aquí podeu veure l'article original)

Allò va despertar un interès enorme per l’origen de la vida. Si en una setmana i amb una petita quantitat de líquid s’havien aconseguit aminoàcids, que no podria haver passat en milions d’anys i amb tots els oceans de la Terra per anar fent “xup xup”? Semblava que la resposta a com va sorgir la matèria viva estava a l’abast de la mà.

Però com acostuma a passar, les coses són més complicades. Després d’aquell experiment s’han fet altres que ho confirmaven. S’han aconseguit altres molècules orgàniques a partir de condicions d’allò més variades. I val la pena dir que un dels grans investigadors en aquest camp va ser el lleidatà Joan Oró. Però no s’ha aconseguit crear molècules complexes. No han aparegut ni proteïnes ni àcids nucleics ni res que s’hi assembli.

Sabem com podrien haver-se fet els totxos, però encara no sabem com es van unir per formar parets.

En tot cas, l’experiment d'en Miller-Urey va ser un punt d’inflexió. I algú podria pensar que simplement va ser un cop de sort, però per algun motiu la sort acostuma a tocar a les ments brillants, imaginatives i insistents. Per exemple en Miller va fer un altre experiment que va durar, ni més ni menys que 27 anys. Volia saber si en condicions de fred, també es poden generar molècules orgàniques. En fred, o millor encara, en gel, hi ha dues avantatges. En primer lloc, les coses que es produeixin no es destruiran de seguida per causa de les altes temperatures. I en segon lloc, en una sopa parcialment congelada molts productes es concentren més, de manera que reaccionen amb més facilitat. L’únic problema és que tot va més lent. Per això van preparar una barreja amb cianur d’amoni ficada al congelador (a 70 graus sota zero) i van esperar 27 anys. Quan ara ho han analitzat, de nou han trobat purines i pirimidines, que són les peces amb que es fa l’ADN!

En Miller va posar sobre la taula el fet que simples reaccions químiques poden generar allò que cal per que neixi la vida. Certament sóls és el primer pas i encara ens queda molt per conèixer, però com diu el refrany “Un viatge de mil quilòmetres comença amb un únic pas”.