Insectes gegants?

Un clàssic de les pel·lícules de ciència ficció és l’amenaça d'animals que creixen desmesuradament. És comprensible, ja que ben mirat, per que inventar-se un monstre esgarrifós si ja ens angoixen els insectes?. Simplement imaginem una aranya de la mida d’un camió, un cuc gran com un tren o una formiga de la mida d’un tractor i ja tenim un monstre perfecte.

A més, de seguida apareixen les comparacions. Si una formiga pot carregar amb cinc vegades el seu pes, una formiga gegant serà un enemic formidable. Si un escarabat de vegades pot resistir una trepitjada, com fer-ho per matar un de la mida d’un tanc?

Aquestes pel·lícules són divertides i, de vegades, anguniosament fastigoses. Però cal dir que no tenen cap sentit. Com deia l’Asimov, una formiga gegant seria un organisme impressionant, espantós, terrorífic i... mort!

I és que de vegades oblidem com n’estem de condicionats per les lleis de la física. Per exemple, no podem doblar la mida del nostre cos sense tenir molts problemes a l’esquelet. Això ho saben molt bé els individus que pateixen un excés d’hormona del creixement. Fins a cert punt poden triomfar al món del bàsquet, però n’hi ha que són tan grans que gairebé no poden moure’s, per no parlar de córrer o saltar.

El cas és que els nostres ossos estan dissenyats per aguantar un determinat pes. I si doblem el pes, resulta que no n’hi ha prou amb doblar la mida dels ossos. En créixer la mida la superfície creix al quadrat (es duplica) mentre que el volum creix al cub (es triplica). Un cos el doble de gran pot doblar la seva força, però haurà triplicat el pes, de manera que serà més lent que l’original.

Per aquest motiu els elefants tenen les cames proporcionalment tan gruixudes, i els animals petits les tenen tan primes respecte del cos.

Però els insectes gegants encara tindrien més problemes. Nosaltres hem hagut de desenvolupar els pulmons. Un sistema complex per portar aire dins el nostre cos, permetre que l’oxigen salti fins la sang i que es reparteixi fins a totes les nostres cèl·lules. Però això no els cal als insectes. Ells el que tenen és un sistema anomenat de tràquees, que són bàsicament petits tubs a la superfície de la cutícula exterior i que entren capa dins el cos. D’aquesta manera, l’aire de fora pot arribar per simple difusió fins a les cèl·lules interiors. Però, és clar, aquest és un sistema molt útil per distàncies de pocs mil·límetres. Més enllà, l’aire ja no arriba. De manera que la formiga gegant, el primer que faria després de caure a terra perquè les potes no l’aguanten seria... morir asfixiada.

Tampoc tenen exactament un cor que bombi la sang. No els cal, ja que moure un líquid un centímetre no requereix molta pressió, de manera que el seu sistema circulatori funciona per contraccions de les parets dels vasos. Potser amb algun engruiximent en insectes més grans, però res que actuï com una bomba faci pressió per pujar un metre o dos uns quants litres de sang (o d'hemolimfa).

Per tant, l’animal estarà esclafat, asfixiat, i sense sang al cap ja que tota caurà als peus i no podrà fer-la pujar.

I així una vegada i una altra. No tindrà sistemes per eliminar l’excés de temperatura, de manera que es fregirà. No podrà filtrar ràpidament els residus, de manera que s’intoxicarà... Cada vegada que s’analitza un sistema de l’organisme ens adonem que està perfectament dissenyat, però tan sols per la mida i altres paràmetres físics de l’animal (o la planta).

Tot això va quedar de manifest en un dels llibres clàssics de la biologia: “Sobre el crecimiento y la forma” de D’Arcy Thompson. El va publicar al 1917 i es va dedicar a explicar perquè els organismes tenen les mides i les formes que tenen i no altres. La resposta sempre estava en lleis bàsiques de la física.

Els organismes estan condicionats per les seves circumstàncies. I aquestes lleis de la física són els primers condicionants. Encara que normalment no en siguem conscients.