dimecres, de maig 16, 2007

El solitari xiprer

La Mediterrània té moltes característiques que la fan particularment amable i acollidor. I algunes s’han exportat amb més o menys èxit arreu del món. L’oli d’oliva, la dieta mediterrània, la filosofia clàssica... Però una de les coses més característicament mediterrànies i que ja es pot trobar a gairebé tot el món són uns arbres molt espirituals: Els xiprers.

En realitat, de xiprers n’hi ha de moltes espècies, però el més conegut per nosaltres és el que creix als cementiris o que planten per fer de defensa contra el vent, el Cupressus serpervirens.

El que passa amb el xiprer és una mica curiós, perquè fa tantíssim temps que l’home el cultiva, que ja no se sap del cert d’on és originari. Es parla d’una zona més o menys difusa al voltant de Grècia, l’Iran i l’illa de Xipre. De fet, un dels possibles orígens del nom del xiprer pot estar relacionat amb el de l’illa on es va originar.

Però el que més sorprèn és que havent-se exportat arreu del món, i trobant-se xiprers al voltant de molts pobles o llogarrets, no hi ha boscos de xiprers! L’arbre mai creix amb prou entusiasme com per competir amb la resta d’arbres que l’envolten. En realitat ni tan sols apareixen exemplars aïllats que hagin crescut espontàniament. El xiprer ja és com els gossos. Completament dependents dels humans.

La veritat és que únicament he trobat referències a boscos de xiprers situats per l’Iran, i resulta ben curiós un bosc fet amb aquests arbres tant estirats, encara que no tinc clar si realment són de creixement espontani o són restes d'antigues plantacions. Els xiprers poden viure molts segles! Si que hi ha molts boscos de “cipreses” per Sudamèrica, encara que allò són unes altres espècies que s’havien inclòs en el gènere Cupressus, però que sembla que en realitat no estan gaire emparentades amb els nostres xiprers. Per això s’estudia canviar la classificació.

El que ningú pot negar al xiprer és la gran càrrega simbòlica que arrossega. La seva forma estilitzada, apuntant cap al cel l’ha confinat a cementiris i indrets sagrats. Això, segons com, li ha donat una certa mala fama. A moltes persones la imatge del xiprer li fa venir al cap immediatament pensaments funeraris.

Però en l’antiguitat el xiprer tenia altres implicacions. Els viatgers podien saber si a una casa hi trobarien aigua, menjar o allotjament segons si hi havia un, dos o tres xiprers a l’entrada de la masia.

I la fusta del xiprer és de les més resistents que hi ha. No es podreix, els insectes no la fan malbé... potser per això diuen que l’Arca de Noè va ser feta amb fusta de xiprer. No se si hi ha documentació científica que ho confirmi, però un altre bon exemple són les portes de l’església de Sant Pere al Vaticà. Estan fetes amb fusta de xiprer i ja porten mil tres-cents anys aguantant com si res!

Realment els xiprers semblen tenir una bona sintonia amb les forces espirituals.

10 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Vaig llegir fa temps que a vegades han trobat restes arqueològiques perquè hom s'ha fitxat que hi havien xipressos a llocs no esperats.

De fet, crida bastant l'atenció quan camines per la muntanya i trobes aacií o allà xipressos (i si trobés més d'un junts encara crida més l'atenció).

Magnífic post.

Pd40 ha dit...

No sabia que no hi havia boscos de xipresos, què curiós! Un tanto a favor nostre, ja era hora ;)

Iósódéu ha dit...

Per aquí l'Empordà és força habitual trobar una filera compacta de xiprers a la cara nord (i només la nord) de camps i horts. En ser tan espessos, són una protecció perfecta per la tramuntana, fent de paret verda.

Xiruquero-Kumbaià ha dit...

Vaig llegir fa temps i no recordo on, que els xiprers al davant de la casa eren senyal de benvinguda. Per això se'n plantaven als cementiris, com a senyal de benviguda a la nova vida.
No sabia, en canvi, aquesta equivalència amb les estrelles turístiques dels allotjaments.
Salutacions.

Dan ha dit...

Carquinyol. Aquesta no la sabia, però té molta lògica!

pd40 la llàstima és que estiguin tant lluny. Anar a Iran per veure un bosquet de xiprers no se si justifica el viatge

iósódeu. I fan una protecció molt bona. En alguns indrets va malament perquè fan massa ombra al conreu, que tampoc és bo. Però aquí, posats a la banda del nord, cap problema!

xiruquero-kumbaià, ja ho diuen que no hi ha res de nou sota el Sol. Antigament eren molt eixerits i organitzats!

omalaled ha dit...

Hi ha una frase que vaig llegir a BUP i que mai he pogut oblidar que fa referència al xifrer (en castellà):

"La buena fama es como el ciprés que, si se tuerce una vez, ya no vuelve a reverdecer jamás".

Molt poètic, oi?

M'ha sorprés molt el detall dels boscos de xifrers.

Salut!

Dan ha dit...

És bona aquesta

èlsinor ha dit...

Tenen una bona sintonia amb les forces espirituals però també amb les materials, que actualment, ben podats i retallats, envolten villes i apartaments com a tanca.

Lara ha dit...

És cert el que dius, a la gent normalment no li agraden aquests arbres, perquè els relacionen amb cementiris. A mi, en canvi, i per extrany que et sembli, em recorden la meva infantesa: el pati de la meva escola estava envoltat de xipressos i sempre que en veig un ho recordo.
Salut!

Sr. Bilbo ha dit...

Doncs a mi els xiprers em fan pensar en casa meva, ja que el jardí està envoltat de xipresos. Molt curiós el post, bona feina!!