Sortida de la Terra

L’altre dia van fer un reportatge sobre una de les missions Apol·lo. I pensant-hi una mica, al final crec que va ser la més important de totes les del programa. I no, no parlo del llegendari Apol·lo 11 que va arribar a la Lluna. Una de les missions va fer una cosa extraordinària i que va tenir un impacte molt més gran en la història de la humanitat.

Va ser l’Apol·lo 8. La primera nau tripulada que va abandonar l’òrbita terrestre i va arribar fins l’òrbita lunar. Allà van estar donant fins a deu voltes al nostre satèl·lit i després van tornar sans i estalvis. El canvi va ser radical. Fins aleshores, els humans s’havien allunyat uns tres-cents quilòmetres de la superfície de la Terra, però l’Apol·lo 8 va anar fins als 372.800 quilòmetres de distància. Mai ningú havia anat tant lluny.

Però no va ser aquesta gesta el més important.

Els homes de l’Apol·lo 8 finalment van poder observar la cara oculta de la Lluna. La superfície perennement amagada als nostres ulls. Van poder veure paisatges mai vistos abans per ningú.

Però tampoc això va ser el fet determinant.

De vegades, els moments més importants passen desapercebuts. Seguim la rutina sense donar-hi més importància, com sempre, però després, mica a mica, ens adonem que aquella vegada va ser diferent, que alguna cosa va marcar una diferència. Un instant que, temps després podem marcar amb una “X” i dir: Va ser a partir d’aquell moment que tot va canviar.

Doncs això és el que va passar amb l’Apol·lo 8. Un gest repetit milers de vegades a la Terra i que els astronautes també havien fet ja en moltes ocasions va resultar determinant. Va ser quan sortien de la cara oculta de la Lluna en completar la tercera de les deu revolucions que havien de fer. En un moment donat van mirar per la finestra de la nau i van veure una cosa extraordinària. I aleshores va passar:

Van fer una fotografia.

La imatge de la Terra apareixent des de l’horitzó de la Lluna.

Estem acostumats a veure sortides de Sol o de Lluna, però aquella va ser la primera “sortida de la Terra”. I si es pensa un moment, aquella imatge marca un abans i un després en la història de la humanitat. Finalment podíem veure el nostre planeta des d’un altre món. Per primera vegada els humans van tenir consciència de com de petit i meravellós és l’indret on hem tingut la sort d’anar a aparèixer. Perquè una cosa és comprendre-ho i una altra de molt diferent és poder veure-ho.

L’Al Gore, a “Una veritat incòmoda” explica que aquella imatge “va esclatar a la consciència de la humanitat”. I certament va ser a partir d’aquella imatge que va començar a florir la idea que calia conservar aquell indret tant fràgil.

Ara ja disposem de moltes més fotografies de la Terra vista des de l’espai. Fins i tot alguna del sistema Terra–Lluna obtinguda des de distàncies molt més grans. Però la “Earth rise" o "Sortida de la Terra” ens va posar al davant la petita llar que ens porta a través de l’Univers. És la imatge que ens recorda quina és la nostra autèntica dimensió.

Com deia en Carl Sagan: “Hem arribat lluny en 3,6 milions d’anys... comencem a contemplar els nostres orígens: matèria estel·lar que medita sobre les estrelles... i rastregem el llarg camí a través del qual va arribar a sorgir la consciència, al menys aquí. Nosaltres parlem en nom de la Terra. Devem la nostra obligació de sobreviure no sols a nosaltres sinó també a aquest Cosmos, antic i vast, del qual procedim”.