Aigua i foc

Quan es parla d’una erupció volcànica el primer que pensem és en el foc, el magma, els gasos incandescents i la lava regalimant pels costats de la muntanya. Realment una erupció és un dels grans espectacles on la natura mostra el seu autèntic poder. Una manera de recordar-nos al nostre discret lloc en l’ordre natural de les coses.

Però de vegades, el gran perill dels volcans no prové del foc, sinó de l’aigua o la terra. I un exemple espectacular el va donar la gran erupció del Mount St. Heleins, al 1980. Un volcà situat al nord-oest dels Estats Units. Aquella va ser l’erupció més catastròfica que hi ha hagut al segle XX. I les imatges que en tenim són de les més impressionants que es poden veure. El vídeo (aquí en teniu un) ens mostra com una muntanya s’enfonsa i desapareix en una gegantina esllavissada que es va emportar pel davant tot el que hi havia a molts quilòmetres de distància.

Els vulcanòlegs ja havien previst l'erupció. El volcà donava senyals des de feia uns dies en forma de fum, deformacions en el terreny, terratrèmols... però el que no van poder predir era quin seria el moment exacte de l’erupció (això encara no està al nostre abast) ni la magnitud que finalment havia de tenir.

El cas és que quan va arribar el moment, les parets no van resistir la pressió de la caldera i la cara nord de la muntanya simplement es va enfonsar. Allò va causar l’allau més gran del que es té notícia. Un volum de 2,3 quilòmetres cúbics! de material es van esllavissar contribuint moltíssim a la destrucció causada per la gran erupció.

I bona part de la responsabilitat cau en el fet que la muntanya, de quasi tres mil metres abans de l’erupció, tenia una bona quantitat de neu a les laderes. Aquella neu, fosa sobtadament, es va barrejar amb el terra remogut per l’erupció, creant un riu de fang incandescent completament imparable.

Per això, en un volcà, la combinació d’aigua i foc pot resultar particularment destructiva.

I això és una de les coses que més preocupen als vulcanòlegs pel que fa a altres volcans. Per exemple, el Mount Rainier és un altre volcà, encara més gran que el St. Helens. El preocupant és que per la seva altura, de més de quatre mil metres, disposa d'unes quantes geleres que contenen una gran quantitat de gel. Exactament són 26 geleres i un total de 91 quilòmetres cúbics d’aigua gelada. Una erupció podria fondre tot aquell gel i tornar a crear un riu de fang increïblement gran i letal.

Seattle, a uns 80 quilòmetres, potser està prou lluny com per sentir-se segura, però altres nuclis habitats no ho tenen tan clar. En tot cas, és una muntanya a la que cal vigilar constantment.

I el que passa amb els volcans és que saps que abans o després entraran en erupció. Tan sóls és qüestió de temps. En tot cas, suposo que caldrà desitjar que quan passi, al menys sigui l’estiu. Així hi haurà menys aigua per fondre's.