Ensopit Urà

A totes les famílies sempre hi ha algú que passa desapercebut. Sempre hi és, però ningú ho nota, quan parla no l’escolten o de seguida deixen de parar-hi atenció, i quan marxa pocs se n’adonen i a sobre els és igual. Doncs a la família dels planetes sembla que aquest paper li ha tocat al pobre Urà.

Perquè, quan es pregunta alguna cosa sobre Urà, gairebé ningú sap gairebé res. No és el primer planeta de la llista, l’abrusador Mercuri, ni tòxic però semblant a la Terra com Venus. No hi ha robots explorant-lo ni habitants imaginaris com Mart. Júpiter és el gran gegant del sistema i té una taca roja molt característica. Saturn té el fabulós espectacle dels anells. Neptú va ser el primer planeta que es va descobrir gràcies als càlculs i buscant-lo expressament. I Plutò és el darrer planeta (ara ja planeta nan), el petit de la família.

Però Urà... Quina característica particular té Urà?

Algú va arribar a dir que la principal característica d’Urà és que no té cap característica.

Això, naturalment és una exageració i, de fet, Urà té algunes particularitats que el fan molt misteriós. Però cap que pugui servir per fer una bona campanya de propaganda. Si observem una foto d’Urà veiem un cercle blau degut al metà que hi ha a l’atmosfera... i poc més. Cal fer tractament d’imatge i falsos colors per ressaltar alguna característica. I, en realitat tampoc tenim massa fotos d’Urà. Va ser visitat per la sonda Voyager 2 al 1986 i ja està. Cap altre aparell humà ha passat a prop. No va ser una visita desaprofitada, perquè va permetre descobrir unes quantes llunes, però comparat amb l’espectacularitat de les imatges dels altres gegants gasosos, Urà va resultar ensopit.

Ara bé, al 1977 uns astrònoms van voler analitzar l’atmosfera d’Urà aprofitant que havia de passar per davant d’una estrella. Observant el canvi en la llum de l’estrella quan Urà la tapés es podia obtenir informació sobre el gruix de l’atmosfera, la composició i coses així. Però en analitzar les dades van adonar-se que la llum de l’estel s’havia afeblit unes quantes vegades abans d’arribar al planeta i després de sortir per l’altra banda. Allò va indicar que Urà, a l’igual que Saturn, també té un sistema d’anells.

Però parlem d’Urà. Els seus anells són petits, estrets i foscos. Res d'espectacular.

El fet més intrigant és la manera que té de girar. Tots els planetes giren al voltant del Sol i també giren sobre ells mateixos com baldufes. Però l’eix de rotació d’Urà està gairebé perpendicular al Sol. Això si que el fa diferent i li proporciona unes estacions ben extremes. Durant mig any uranià (48 anys de la Terra) el Sol il·lumina el Pol nord, mentre que el sud resta a les fosques. Després, hi hauran 48 anys més amb llum al Pol nord i foscor al sud. Curiosament, al desembre d’aquest any Urà passarà pel seu equinocci i la llum canviarà d’hemisferi.

I una altra característica d’Urà és que cal anar amb compte si ets anglès a l’hora de pronunciar el seu nom “Uranus”. Si no ho fas correctament pot sonar com “your anus” (el teu cul) o encara pitjor “Urine us” (pixa'ns).

Si és que Urà és un planeta amb mala sort. I això que la imatge d’aquella circumferència amb el color blau que el caracteritza és d’allò més relaxant.