Idiomes de nova generació

Una de les coses més sorprenents que fan els nens és aprendre a parlar. Sobretot perquè ho fan espontàniament. De fet, nosaltres no els ensenyem a parlar, tan sols els hi parlem. I si escoltem les bajanades que diuen els grans als bebès, encara resulta més sorprenent que aprenguin a parlar correctament.

Però en pocs anys ens trobem amb una criatura que coneix milers de paraules i complexes regles gramaticals que quan les volem aprendre de grans ens costa Déu i ajuda d’adquirir. Sembla clar que el nostre cervell disposa d’una capacitat innata per aprendre el llenguatge, però restringida a una etapa molt inicial de la vida. Després, el fet d’aprendre un idioma passa a ser com adquirir un coneixement més.

Però sembla que en realitat podem fer molt més de petits. No només podem aprendre l’idioma, sinó que també tenim la capacitat d’inventar un idioma coherent. I un exemple representatiu va passar a Haití, on va aparèixer un nou idioma: el Crioll d’Haití.

Durant els segles XVII i XVIII, els espanyols i els francesos van portar milers d’esclaus a les colònies que tenien arreu del món i, en el cas d’Haití, al segle XIX va tenir una segona onada d’immigrants xinesos, japonesos i coreans, que no parlaven ni una paraula d’altre idioma que no fos el seu. El resultat va ser una comunitat heterogènia, relativament aïllada i amb unes tremendes dificultats per comunicar-se entre ells.

El que passa en aquests casos és l’aparició d’un sistema que en anglès anomenen “pidgin”. Un sistema de comunicació originat per la barreja de dos o més llenguatges i que disposa d’un vocabulari molt simple i una gramàtica rudimentària.

Aquest sistema permet solucionar els problemes de comunicació durant un temps, fins que, al final, un dels idiomes s’acaba imposant. Però el que va passar a Haití va ser que la barreja inicial es va consolidar com idioma. Aquella barreja de normes senzilles va adquirir una estructura ben establerta, vocabulari propi i diferent de les llengües que l’havien originat i va començar a passar de pares a fills. Havia nascut el Crioll d’Haití.

I el més fascinant és que el canvi va passar en una sola generació.

En realitat no és l’únic cas. A molts indrets, sobretot illes amb historial de colonització, és parlen aquestes llengües anomenades criolles. Totes amb un origen històric similar. El resultat final són idiomes propis incomprensibles pels parlants de les llengües inicials i que, malgrat ser diferents i mútuament inintel·ligibles, curiosament tenen tots unes estructures comuns. Les frases s’estructuren de maneres similars, els articles definits o indefinits tenen les mateixes característiques, disposen de semblants temps verbals...

De manera que sembla que si deixem grups de nens jugant i parlant entre ells, amb unes poques paraules de partida, ni que siguin d’idiomes diferents, poden arribar a construir sistemes de comunicació sòlids. I això pot donar pistes molt interessants sobre la manera en que el nostre cervell processa la manera de comunicar-nos entre nosaltres. Hi ha qui ha proposat que els idiomes són la manera en que s'expressa una gramàtica universal que portem implícita en les nostres estructures del cervell.

I hi ha material per estudiar, perquè de llengües criolles n’hi ha moltes. Per desgràcia durant molt temps es van considerar simples degeneracions de la llengua mare (la que parlaven els amos, és clar) de manera que no es tenien en consideració i moltes van néixer i desaparèixer en poques generacions. Les que queden estan associades a formes despectives. En el cas del francès per exemple, amb el seu xovinisme visceral, tot el que soni a francès però que ells no entenguin passa a denominar-se “patuès” (paraula que pronuncien amb un subtil to de menyspreu). Però molts d’aquests en realitat són idiomes criolls.

I també en castellà hi ha casos. Si sentiu la paraula castellana “chavacano” pensareu en una cosa grollera i mal feta. Però la realitat és que el Chavacano és un d’aquests idiomes criolls que es parla, encara avui, a les Filipines!