Per evitar la fi del món

Algunes persones costa de catalogar com altament optimistes o extremadament pessimistes. En tot cas, alguns astrònoms són realment imaginatius. I si no, que es pot pensar d’algú que es dedica a calcular com serà la fi de la Terra i alhora que es pot fer per evitar-ho... d’aquí a set mil sis-cents milions d’anys!

La pregunta a respondre era, quin serà el destí final de la Terra? Doncs ara han calculat que d’aquí a set mil sis-cents milions d’anys el Sol creixerà de mida fins que la Terra caurà dins seu i desapareixerà. Molt abans, però, el planeta haurà esdevingut completament inhabitable.

La clau està en la vida de les estrelles. El Sol, igual que la resta d’estrelles, està fet bàsicament d’hidrogen. Però aquest element, a les pressions i temperatures estel·lars pot patir reaccions de fusió i generar primer heli i després altres elements més pesants. El cas és que aquestes reaccions nuclears generen l’energia que irradia i alhora ajuda a mantenir l’estrella estable. I és que sinó fos per l’energia que irradia, es col·lapsaria degut a l'enorme força de gravetat que genera.

Però el Sol crema molt hidrogen cada segon que passa. I porta així des de fa quasi cinc mil milions d’anys. Encara queda molt hidrogen per consumir, però evidentment res no és infinit i arribarà un moment en que ja no en tindrà prou per mantenir el ritme. Aleshores passaran unes quantes coses interessants. El nucli s’anirà col·lapsant a mida que cremi altres elements, però les capes exteriors aniran creixent. Serà menys brillant, però més gran. Passarà a ser el que anomenem una gegant roja.

I aquí hi ha el problema per la Terra. La mida del Sol creixerà molt, però molt molt. La mida del diàmetre solar es multiplicarà per cent, i això vol dir que serà més gran que no pas l’òrbita de Mercuri, que serà absorbit, que Venus, que també desapareixerà a l’interior del Sol i finalment fins i tot la Terra quedarà engolida.

Naturalment, molt abans l’atmosfera haurà bullit i l’aigua s’haurà evaporat. Les temperatures arribaran a nivells impossibles i l’escorça del planeta quasi es fondrà.

Un final apocalíptic digne d’una història agitada com la nostra. I per nostra vull dir la vida del planeta. La història dels humans resulta irrellevant a escala còsmica.

Però un cop fets els càlculs, els científics, en una demostració d’optimisme increïble han ideat una manera de salvar el planeta.

Caldria buscar algun asteroide que passi a prop de l’òrbita terrestre. Un com el que va fer desaparèixer els dinosaures ja aniria bé. Aleshores l’hauríem de desviar de manera que passés a prop de la Terra en una trajectòria que el fes desviar. Seria com un “flyby” dels que fan les naus que s’envien a explorar el sistema solar, que aprofiten la gravetat dels planetes per desviar-se i rectificar el camí. La gravetat de la Terra desviaria l’asteroide d’una manera notable, però la dada important és que l’asteroide també desviaria lleugerament la trajectòria de la Terra.

Quan enviem una sonda espacial cap l’espai exterior i aprofitem la gravetat de planetes per desviar el camí, no recordem que la petita massa de la nau també modifica la trajectòria del planeta. D’una manera imperceptible, irrellevant, però real.

Doncs un asteroide d’uns quants milions de tones tindria un lleugeríssim efecte sobre l’òrbita terrestre. No n’hi hauria prou per separar-nos fins a una distància de seguretat i per això caldria que l’asteroide anés en la seva nova òrbita fins diguem Júpiter, i allà es desviés de nou de manera que tornés a passar al costat de la Terra per desviar-la de nou una miqueta més.

Si es manté això funcionant durant uns sis mil anys, el nostre planeta podria modificar l’òrbita fins una distància que no seria engolit pel Sol. Fàcil no?

En realitat és dubtós que els humans seguim existint els propers milers d’anys, com per amoïnar-nos pel que passarà d’aquí a milers de milions d’anys.

Però s’ha de reconèixer que te la seva gràcia especular sobre això. El que deia. Un entreteniment per optimistes irreductibles.