divendres, de febrer 29, 2008

Per evitar la fi del món

Algunes persones costa de catalogar com altament optimistes o extremadament pessimistes. En tot cas, alguns astrònoms són realment imaginatius. I si no, que es pot pensar d’algú que es dedica a calcular com serà la fi de la Terra i alhora que es pot fer per evitar-ho... d’aquí a set mil sis-cents milions d’anys!

La pregunta a respondre era, quin serà el destí final de la Terra? Doncs ara han calculat que d’aquí a set mil sis-cents milions d’anys el Sol creixerà de mida fins que la Terra caurà dins seu i desapareixerà. Molt abans, però, el planeta haurà esdevingut completament inhabitable.

La clau està en la vida de les estrelles. El Sol, igual que la resta d’estrelles, està fet bàsicament d’hidrogen. Però aquest element, a les pressions i temperatures estel·lars pot patir reaccions de fusió i generar primer heli i després altres elements més pesants. El cas és que aquestes reaccions nuclears generen l’energia que irradia i alhora ajuda a mantenir l’estrella estable. I és que sinó fos per l’energia que irradia, es col·lapsaria degut a l'enorme força de gravetat que genera.

Però el Sol crema molt hidrogen cada segon que passa. I porta així des de fa quasi cinc mil milions d’anys. Encara queda molt hidrogen per consumir, però evidentment res no és infinit i arribarà un moment en que ja no en tindrà prou per mantenir el ritme. Aleshores passaran unes quantes coses interessants. El nucli s’anirà col·lapsant a mida que cremi altres elements, però les capes exteriors aniran creixent. Serà menys brillant, però més gran. Passarà a ser el que anomenem una gegant roja.

I aquí hi ha el problema per la Terra. La mida del Sol creixerà molt, però molt molt. La mida del diàmetre solar es multiplicarà per cent, i això vol dir que serà més gran que no pas l’òrbita de Mercuri, que serà absorbit, que Venus, que també desapareixerà a l’interior del Sol i finalment fins i tot la Terra quedarà engolida.

Naturalment, molt abans l’atmosfera haurà bullit i l’aigua s’haurà evaporat. Les temperatures arribaran a nivells impossibles i l’escorça del planeta quasi es fondrà.

Un final apocalíptic digne d’una història agitada com la nostra. I per nostra vull dir la vida del planeta. La història dels humans resulta irrellevant a escala còsmica.

Però un cop fets els càlculs, els científics, en una demostració d’optimisme increïble han ideat una manera de salvar el planeta.

Caldria buscar algun asteroide que passi a prop de l’òrbita terrestre. Un com el que va fer desaparèixer els dinosaures ja aniria bé. Aleshores l’hauríem de desviar de manera que passés a prop de la Terra en una trajectòria que el fes desviar. Seria com un “flyby” dels que fan les naus que s’envien a explorar el sistema solar, que aprofiten la gravetat dels planetes per desviar-se i rectificar el camí. La gravetat de la Terra desviaria l’asteroide d’una manera notable, però la dada important és que l’asteroide també desviaria lleugerament la trajectòria de la Terra.

Quan enviem una sonda espacial cap l’espai exterior i aprofitem la gravetat de planetes per desviar el camí, no recordem que la petita massa de la nau també modifica la trajectòria del planeta. D’una manera imperceptible, irrellevant, però real.

Doncs un asteroide d’uns quants milions de tones tindria un lleugeríssim efecte sobre l’òrbita terrestre. No n’hi hauria prou per separar-nos fins a una distància de seguretat i per això caldria que l’asteroide anés en la seva nova òrbita fins diguem Júpiter, i allà es desviés de nou de manera que tornés a passar al costat de la Terra per desviar-la de nou una miqueta més.

Si es manté això funcionant durant uns sis mil anys, el nostre planeta podria modificar l’òrbita fins una distància que no seria engolit pel Sol. Fàcil no?

En realitat és dubtós que els humans seguim existint els propers milers d’anys, com per amoïnar-nos pel que passarà d’aquí a milers de milions d’anys.

Però s’ha de reconèixer que te la seva gràcia especular sobre això. El que deia. Un entreteniment per optimistes irreductibles.

19 comentaris :

Jesús M. Tibau ha dit...

M'anoto la fi del món a l'agenda. En quin dia de la setmana caurà?

Matgala ha dit...

Ostres! De veritat, això de l'asteroide m'ha semblat una anada d'olla molt gran!!!

Perquè... moure la Terra ha de costar molt, però... moure un asteroide així de gran tampoc crec que sigui fàcil! I més modificar-li l'òrbita perquè vagi fent "viatges" de la Terra a Júpiter!!!

En qualsevol cas, trobo més viable buscar algun altre planeta habitable... no ho sé, potser amb missions com el Terrestrial Planet Finder o el Darwin en trobem algun :-). Si és que seguim existint, és clar!

Dan ha dit...

jesus M Tibau. Espero que sigui en cap de setmana. Perquè com la fi del món m'enxampi en un coi de reunió absurda seria molt empipador.

matgala. Però pensa que disposem de sis mil milions d'anys per preparar la tecnologia. Suposo que aleshores ja sabrem com fer-ho, no?
Si que és una anada d'olla, si, però té la seva gràcia!

Matgala ha dit...

Però llavors això seguirà creant un problema, no? Perquè el Sol continuarà creixent i algun dia s'apagarà. I el que no podrem fer és usar un altre asteroide per fer orbitar la Terra al voltant d'una altra estrella.

Sí, té la seva gràcia, però com sempre, jo crec que si hi arribem, haurem de buscar la manera de colonitzar altres móns. També tenim sis mil milions d'anys per trobar-los i fer-los habitables. I això em sembla més factible :-)

Dan ha dit...

es clar. Al final el Sol acabarà per ser una nana blanca i després una mica de pols estel.lar apagat. Movent la terra es guanya una mica de temps. uns quants milions d'anys. Però poca cosa més. Per descomtat que el millor serà buscar altres indrets per contaminar, empastifar i carregar-nos.
L'Enterprise espera per anara allà on no ha anat mai ningu!

Carquinyol ha dit...

Aquests astrònoms són d'Alcoi oi ?

Dan ha dit...

???????
Alcoi?

Carquinyol ha dit...

si home si, perquè tenen molts ànims. No et sona allò de "tener más moral que el Alcoyano" ?

Dan ha dit...

Valeeeee. Estic espés avui ;-)

Carquinyol ha dit...

espès? com una tasa de xocolata ?

:P

Anònim ha dit...

No podriem controlar d'alguna manera les reaccions que fa el sol(per exemple, amb bombes nuclears) i prolongar-li el tamany que té ara?

Nephew

Dan ha dit...

carquinyol: nooooooooo :-D

nephew. En realitat no, perque el problema és de combustible. No caldria bombes nuclears, que per l'escala del Sol no farien res (oblida la xorrada de la pelicula de sunshine, que era molt tonta) Amb afegir-hi hidrògen n'hi hauria prou. La reaccio ja la faria ell. Però d'oon treure tantissim hidrògen? Ei! Podriem desviar Jupiter i fer-lo caure al Sol!!!!

Alasanid ha dit...

bé si no ho recordo malament el Sol consumeix 600 o 700 milions de tonelades d'hidrogen cada segon.

Es a dir que no val la pena injectar-hi hidrogen i fer-hi entrar Júpiter seria una solució que com fer allunyar la Terra és allargar la fi.

La solució serà marxar a les estrelles que ara acaben de néixer i són com el sol.

Alasanid ha dit...

bé si no ho recordo malament el Sol consumeix 600 o 700 milions de tonelades d'hidrogen cada segon.

Es a dir que no val la pena injectar-hi hidrogen i fer-hi entrar Júpiter seria una solució que com fer allunyar la Terra és allargar la fi.

La solució serà marxar a les estrelles que ara acaben de néixer i són com el sol.

GharN ha dit...

Pro, un moment, està molt bé això de "moure la terra esquivant el sol", però aleshores, què en farem de la terra? cal recordar que llavors el sol estarà en vies d'extinció, i desapareixerà del tot, donant-nos a nosaltres 0 possibilitats de supervivència en un ambient tan i tan fred (3 graus Kelvin). Per tant, hauriem de seguir utilitzant l'asteroide per "guiar-nos" fins a una estrella propera. Com a mínim durant 4 anys llum!

Joana ha dit...

Noi, un futur molt negre, ni que lo més posible és que l'encertis.
Però tot comença i tot acaba no?.
Un petonet matiner.

peperines ha dit...

doncs si d´aqui set mil sis-cents milions d’anys s´ha d´acabar aixo,cremem ho tot ianem tots de festa que no ens queda temps ja..
Aixo petara abans home

Salvador ha dit...

És d'aquí a set mil sis-cents milions d'anys? Uf quin respit, jo havia entès set-cents seixanta milions d'anys.

Dan ha dit...

alasanid. Realment la solució aquesta no és una solució. però el fet que ho plantegin ja es una conya d'optimisme. I mira, potser guanyar uns centenars de milions d'anys resultara útil aleshores. Qui ho sap!

garn. Correcte. Emigrar a altres indrets és la opció raonable. Millor moure els habitants que no la casa!

joana. El que dius. Tot te un final, per llunyà que sigui.
Més petonets eh!

peperines. Aquí està el màxim exponent de l'optimisme. No que creguin que es podrà fer (que ja és ser optimista!), sinó que pensin que durarem tant. Jo no m,'hi jugaria ni un cèntim!

perplex. Tranquil que per falta de temps no serà! :D