dimecres, de setembre 20, 2006

Lletres grogues i músiques amargants

Tendim a pensar que tots veiem, sentim, notem el món de manera similar. Els colors, són els que són, els sons, el tacte, les olors, estan ben clars i no haurien de presentar sorpreses. Però sembla que les coses són molt més complexes.

Hi ha persones que tenen (no crec que es pugui dir “pateixen”) sinestèsia. Una condició en què les diferents percepcions sensorials es barregen. Així, per alguns, la nota “do” és de color blau, el tacte de la carn pot ser de sabor amargant i el jazz de Nova Orleans tenir un tacte semblant a gotes de pluja. I no és que simplement els hi ho recordi. Quan escolten un "do" aquestes persones veuen el color blau, si toquen carn noten realment un gust amargant o si escolten jazz, la pell respon com si caiguessin petits copets similars a les gotes de pluja.

Hi ha moltes anècdotes de com els sinestèsics descobreixen que ho són. Per exemple, un doctor estava buscant voluntaris per fer un estudi sobre sinestèsics. Quan algú li va preguntar que era això ell va dir: “persones que pensen que el 5 és groc”. No! li van va respondre, el cinc és verd!

O la sorpresa de una mare quan la nena li explicava com de divertit era fer una “R”, perquè si començava amb una “P” i li afegia un palet... podia convertir una lletra taronja en una de groga!

És ben curiós pensar que aquest text, que jo i la majoria veiem escrit en negre sobre blanc, pot ser de molts colors (o olors, o tacte) per algunes persones! Això ha portat a fer un seguit d’estudis per tal de comprendre que els passa, però sobretot, perquè ens poden donar pistes de com funciona el nostre cervell. Perquè els colors els veuen de veritat. Les àrees del cervell corresponents al color s'activen igual que quan l'ull detecta el color en qüestiò.

La hipòtesi és que, al cervell les vies de processament de alguns estímuls fan camins paral·lels i molt propers al llarg del nostre cervell. Això pot fer que de vegades apareguin “curtcircuits” en determinats llocs. Una neurona que activa a la seva veïna, quan en realitat no hauria de fer-ho. I el senyal que hauria d’anar cap a la zona del cervell de reconeixement d'una lletra, activa també la percepció d'un color o un so o un tacte. Per això si algú troba que la nota “do” és lila, sempre apareix la mateixa tonalitat de lila enfront la mateixa nota (però no al revés), ja que el curtcircuit neuronal és al mateix lloc.

És interessant que hi ha famílies amb molta més propensió a la sinestèsia, cosa que indica un component genètic. I és molt més freqüent en dones que en homes, cosa que suggereix alguna mutació en el cromosoma X.

També en la sinestèsia hi ha nivells i classificacions, i encara que de llarg, les més freqüents son les associades als colors, cadascú te la seva particular. El 7 pot ser blau per algú, rosa per algú altre i “salat” per un tercer. Algunes persones presenten sinestèsies múltiples i fins i tot hi ha daltònics que, tot i que no poden veure els colors, el cervell assigna colors a algunes lletres.

De manera que no, no tots percebem el món de la mateixa manera.

Però potser no és tant estrany i tots tenim sinestèsia en algun grau. Per exemple, en certa manera associem formes a sons. Mireu la figura del principi. De les dues formes, quina relacionaríeu amb la paraula “buba” i quina amb la paraula “kiki”? El 98% de la gent veu clar que la de la dreta és “buba”, encara que no hi ha cap raó especial perquè sigui així. Això indica que el cervell associa formes (punxegudes) amb sons (aspres).

La sinestèsia pot ser un problema especialment pels nens, que noten alguna diferència amb la resta de companys, sense saber entendre que és el que passa. I per alguns, resultava una càrrega realment dura al menys fins que van descobrir el que els passava. Algú va escriure “A la vida moltes coses depenen de la pregunta, veu el que jo veig?. Això uneix als humans socialment... tenir percepcions sense corroborar et fa sentir estranyament sol al mon.... abandonat a la meva illa privada de “p” grogues, dijous turqueses i “v” de color vi”.

I aleshores m’adono que per a mi, els nombres parells son arrodonits i els imparells son definitivament angulosos. Potser soc sinestèsic?

13 comentaris :

CUCALELLA ha dit...

Ja ho deia Kant, que la percepció de la realitat depenia del subjecte observador, i aquesta percepció podia variar en gran mesura. Jo crec que la manera de ser d'una persona, i la manera de sentir determinades emocions influeixen enormement a l'hora de reconeixer la realitat. :-D De vegades, jo veig el món com si estigués dormint, com si mai pogués despertar, això potser es alguna enfermetat?

Dan ha dit...

Hola Carme. Tu tambe et passa aixo amb els numeros? Mira, pensava que era un bitxo rar. Al menys som dos bitxos rars.

Cucalella. Es que Kant era molt Kant. pero aixo deu anar més enlla del que fins i tot ell pensava.
I això de com veus el mon.... segur que estas desperta? No estaras somiant de veritat?
;-)

Anònim ha dit...

doncs ja en som tres, dan, amb això dels números ;)
és impressionant això de la sinestèsia, és com si algú visqués permanentment en una metèfora sense que ningú l'entengués... gràcies per descobrir-nos nous móns :)

Cristina S ha dit...

Ostres jo també he relacionat "buba" amb la de la dreta...
Jo no sé si sóc sinestèsica però els imparells em fan sentir q estan com inacabats i em posen nerviosa. Però el text el veig en negre :P

Sempre m'he preguntat com es pot saber què veuen els animals. Un cop vaig sentir q els cavalls ens veuen el doble de grans...però com ho poden saber? O potser el blau q jo veig no és el mateix blau q veu la resta de la gent... Ai, aquest post em fa pensar molt :P

Dan ha dit...

aina! Pero als que ho tenen els sembla normal. Alguns diuen que si ho perdessin seria com perdre un dels sentits. I que es el nostre mon el que es aborrit.

gudulina. Lo dels animals es sencill. Als ulls no tenen els receptors pels colors. Mmmmm em faig propaganda, pero fa temps en vaig parlar en un post.
http://centpeus.blogspot.com/2005_12_01_centpeus_archive.html
Buf surt tot el mes, pero es un que es titula "Colors".

CUCALELLA ha dit...

Molt bona Dan!!! ;-P

Alae ha dit...

M'he quedat sense paraules... i sense colors, olors... Molt interessant!

Matgala ha dit...

Doncs jo dec ser del 2% que relaciona "buba" amb la de l'esquerra. I, a més, ho veig claríssim, que "buba" és la de l'esquerra.

Això sí, el text el veig negre :-)

Sidlia ha dit...

oooooooooooooh.
això és veritat?

He vist el post, super llarg i com que acabo d'arribar i estic rendida...he pensat ja els llegiré un altre dia...però, se m'ha escapat la vista als primers paràgrafs...i ja me l'he hagut de llegir fins al final!!!

very interesting...

ptons.

Dan ha dit...

Home alae! No fotis! que et quedara un mon molt soso! :-)

Matgala! De veritat? I el rodonet es kiki?

Sidlia, benviguda. Doncs sembla que si que es cert. "Salvo error u omision" com deien abans.

Anònim ha dit...

Conec una noia que relaciona els noms de les persones amb colors i gustos.. Quan li dius el teu nom, et diu que li ve al cap un color i un gust, i sempre el mateix. Que se'l sent a la boca i que el veu ben clar. Potser és això... Ho sigui o no, és molt curiós.
Jo (que em dic Laura), sóc de color groc i tinc gust de llimona :P

Dan ha dit...

Doncs mira! Sembla que és exactament aixó. Groga amb gust a llimona? Interessant... ;-)

rhanya2 ha dit...

Els meus germans i jo haviem jugat a discutir si Mercè era vermell (com jo deia ) o blanc o blau... per mi Àngels segueix sent taronja, Joan blanc, Anna marró, Clara groc, Sílvia blau, David verd, etc. Els dies de la setmana són de colors i els números també. Reconec que tinc molta memòria (no sempre per les coses importants, malauradament) i que memoritzo facilment els números.
Està clar que pertanyo a aquest grup, però és que durant molts anys vaig creure que era una inercia de la infantesa i que tothom veia colors a les paraules...