dimarts, de desembre 11, 2007

Ceguera musical

Si algú et diu que és daltònic de seguida penses: de quin color veu els colors? Això que jo descriuria com a verd, a tu que et sembla en la teva imatge mental? Potser un marró fosc? O un gris boirós? Però en tot cas, no ens causa sorpresa l’existència del daltonisme. De petits, normalment a l’escola ja ens n’havien parlat i per tant la tenim acceptada.

Però hi ha altres alteracions que quan en sents a parlar penses... com deuen viure en aquestes condicions? O bé... no serà això el que em passa a mi?

I una d’aquestes alteracions és la incapacitat per sentir la música.

El nom amb que es coneix és el d’amúsia i es caracteritza pel fet que aquestes persones no poden identificar que allò que estan sentint és música i no soroll. La seva ment és incapaç de construir les tonades, les melodies i les cançons que senten. Saben que sona alguna cosa, però no poden fer el pas que ens permet definir una fressa com a música, per molt evident que sembli a la resta.

De fet, la descripció que fan de moltes melodies és alguna versió de “sorolls repetitius i irritants”.

I no és perquè no la sentin, o perquè tinguin algun defecte a l’oïda o perquè els manqui cultura musical. L’alteració es troba, com no! al cervell. Perquè aquestes persones poden identificar els sons, poden parlar i escoltar correctament. Alguns són poliglotes, de manera que ha de tractar-se d’un mecanisme més subtil. Sembla que en Che Guevara ho patia, i un altre que sobtadament s'hi va trobar va ser en Ravel (si, el del Bolero) que a la fi de la seva vida poc a poc va anar perdent facultats i entre elles la d’identificar la música. Aquest va ser un cas particular, perquè deia que la tenia dins el cap, però no la podia expressar: Et puis, j'avais encore tant de musique dans la tête.’

Una de les claus sembla ser la incapacitat per discriminar diferents tons musicals propers. El mecanisme és completament diferent al daltonisme, però els efectes s’assemblen força. Igual que hi ha qui li costa distingir entre dos tonalitats de color semblants, altres no diferencien dos tonalitats de so properes.

En tot cas, la fascinació dels humans per la música és una característica ben curiosa. No se per quin motiu haurà evolucionat, però en tot cas en podem estar ben agraïts. La música és una cosa que pot omplir molt la vida. Un món sense música ha de semblar un món sense colors o un plat sense condimentar. El que hi falta no és imprescindible, però li fa perdre bona part de la gràcia.

Però la feina que fa el cervell per tractar amb la música és molt més complexa del simple escoltar. Hi ha un experiment interessant. Et fan escoltar una tonada coneguda, però a la que han canviat aleatòriament el to. Els dos i els fas segueixen sent dos i fas, però a diferents octaves. En aquestes condicions la tonada resulta completament inidentificable. Ara bé. Si et diuen de quina música es tracta, sobtadament esdevé reconeixible malgrat que soni “estranya” (podeu comprovar-ho aquí). Això indica que el cervell ja anticipa quina nota ha de venir, i si no és massa estranya, la fa encaixar dins la melodia.

D’altra banda, la proporció de persones que pateixen d’amúsia és més alta de la que podria esperar-se. Alguns estudis parlen de fins un 5% de la població. De manera que n’hi ha que canten fatal per algun motiu, i no i poden fer res.

Per la meva part, el que jo faig és ballar fatal. Podria ser que tingués aquest problema? Si no pots identificar un soroll com a melodia resulta impossible moure’s al seu ritme! Per saber-ho, hi ha indrets que fan estudis i on proposen tests que permeten esbrinar si discrimines correctament els tons i els “tempos”. Si teniu curiositat i temps podeu mirar-ho (millor dit, escoltar-ho) aquí.

Jo ja ho he fet i he tret un bon resultat. De manera que la música la identifico correctament. No tinc excusa. Si ballo malament deu ser perquè sóc un sapastre!

15 comentaris :

Anònim ha dit...

sapastre? no home no, el que passa és que no has trobat encara el ball adequat al teu "ritme vital". Tots tenim un ball que se'ns dona millor que un altre, el problema és trobar-lo

;)

Joana ha dit...

Sort que no ho pateixo....
M'agrada massa!.
Un petonet

rosa ha dit...

jo no´ho sé si és daltonisme això dels colors. Però hi treballava en una botiga de mobles i quan la parella triava el color del sofà, era un calvari, la noia i jo veiem el mateix color, però el noi els batejava tots.
El color beig ,ells el veien groc o marró
El color gris merengo de tot menys gris
el verd blavós ja ni t'ho dic...

Anònim ha dit...

això del daltonisme no ho he entès mai, perquè si de petit t'ensenyen que el color que tu sempre veus marró és diu verd, com te n'adones que ets daltònic?

Anna ha dit...

ara m'has recordat els dictats dels exàmens de solfeig... no encertava ni una nota!

Joan ha dit...

El tema que ens has ofert avui m'ha fet reflexionar que aquestes capacitats o disfuncions d'alguns sentits (vista/daltonisme; oïda/amúsia)es deuen poder fer extensives a d'altres sentits com ara l'olfacte o el gust de manera que es per aixó que hi ha persones molt sensibles (d'altres gens) als olors (per exemple els perfumistes) o als sabors (els tastadors). Crec que és una sort que aquestes funcions siguin regulades a diferents zones cerebrals doncs si tens una disfunció que no et permet distingir musicalment entre un rap o un bolero al menys poder apreciar el gust d'un bon vi, a la flaire d'una flor. Sempre tenint en compte que qui no és conforma és perquè no vol.

Dan ha dit...

carquinuyol. Si a hores d'ara encara no l'he trobat ... es que no, que no hi ha manera. Tothom te limitacions i cal acceptar-les. :-D

Joana. Si que es una sort, si. Nomes pensar un mon sense musica... brrrr.

rosa. Uf. Algun daltonic hi havia. Encara que en certes tonalitats també costa decidir. Color melò? Color burdeos? Color gos quan fuig? De vegades les definicions no ajuden.

anonim. Per saber-ho, hi ha tests especifics. Unes imatges que unicament les pots veure si no ets daltonic.

anna. Veig que no soc l'unic!

joan. Si que es una sort. Si una sola afectació fes perdre-ho tot seria terrible! I al reves també. Ser supersensible a tots els estímuls fora insuportable!

Laia ha dit...

Ah, jo he fet el test! 26/30! A mi m'agrada la música i ballar, així doncs dono gràcies a no patir aquest tipus d'alteració!

Segur que amb una mica de paciència i una classe intensiva alguna cosa se t'enganxa!

Dan ha dit...

laia. Ep! Que eren dos de seguits. Jo he tret 26/30 i 30/30. De manera que cap dels dos te amusia (menys mal!)
Paciència i classes intensives? Buf, potser, però la veritat és que em fa mandra i ja em considero un cas perdut.

semmelweis ha dit...

Quant al ballar...,practica, deixat de complexos,i llançat, agafa ritme i ves provant, el ritme no costa d'agafar i es passa bé, relaxa i a més et manté en forma. No renunciïs a un plaer com aquest.
Quant a les alteracions en la percepció dels sentits moltes són per defectes a la neurona i aquí és definitiu o per mal funcionament dels neurotransmissors i aquí podria ser reversible en alguns casos. Realment són minusvàlues que fan perdre part del plaer que proporcionen els sentits.

Salvador ha dit...

Molt interessant el test. 29/30 i 28/30, al final he quedat amb les orelles i el cervell cansats. I el primer test, el de la tonada coneguda, és espectacular.

Dan ha dit...

Semmelweiss. No, si de tant en tant, quan no tinc escapatòria, m'arrosseguen a ballar. N'hi ha que son optimistes... Però res.

perplex. Benvingut! Si que es fa una mica llarg el test. Però la curiositat pel resultat final em podia, tot i que les diferencies de to i de temps em semblaven pro evidents.

Alasanid ha dit...

Ja ho imaginava però m'he sorprès al veure que no ho he fet tan malament. 22/23.

Veient les vostres la meva és baixa però la música, per ballar i tota la pesca, no m'ha atret mai massa. Suposo que si el tornés a fer m'aniria millor però... Sé que no és el meu punt fort.

Doncs a mi no em sonava la "coneguda"...

Ha estat molt bo el post sabia que havia de passar alguna cosa però no pas quina, de la mateixa manera que ha de passar amb els altres sentits.

PS: A vegades, però, relaciono sons (deu ser per la freqüència potser).

Dan ha dit...

alasanid. En tot cas has passat la prova. No tens amusia. Altra cosa es que hi tinguis interès en la musica, que per descomptat, contra gustos...
No et sonava la coneguda? (Poques pelicules de l'oeste veieu els joves. La cançó es la d'un yankee que baixa a la ciutat...)

Anònim ha dit...

molt interessant aquest post. no en tenia ni idea que existia l'amúsia...

no m'agradaria gens viure així.

felicitas pel blog, sempre és interessant!