dimarts, de gener 22, 2008

Cascades invisibles

Quan mirem el mar veiem una superfície agitada, onades, escuma, algunes corrents, moviment en general. Però tan bon punt ens submergim, passats els primers metres s’imposa la tranquil·litat, o això és el que sembla. Però com sempre, les aparences poden enganyar.

Hi ha llocs on la geografia de terra ferma condiciona molt el que passa al fons del mar. I un d’aquests indrets és la costa del Golf del Lleó, la zona entre la costa catalana, les illes i el sud de França. Allà, el primer que destaca en els mapes submarins és la gran plataforma costanera que hi ha al nord. A la resta de costes, el terreny s’enfonsa prou ràpidament, però al Golf del Lleó, cal endinsar-se molt per trobar el final de la plataforma. La causa és, és clar, el gran aport de sediments per part del Roina.

Però un cop s’acaba la plataforma, apareixen uns grans pendents que no tenen res a envejar a les serralades de les nostres muntanyes. Hi ha gorgues submarines, grandiosos canals, valls tancades, penya segats formidables i finalment, les planúries de les grans profunditats, més enllà dels dos mil cinc-cents metres de fondària.

Però deia que el que s’esdevé allà al fons està condicionat per factors com el fred que faci aquí a dalt. I en ocasions, aquesta influencia es manifesta d’una manera espectacular.

Alguns hiverns els vents de Tramuntana i Mestral baixen particularment freds i bufen durant períodes més perllongats que d’habitual. Els que viviu a l’Empordà o els que coneixeu la Provença sabeu com d'insistents poden ser aquests fenòmens. Doncs quan això passa, un dels resultats és que l’aigua del mar es refreda més de l’habitual.

I tots sabem que l’aigua freda és més densa que l’aigua calenta.

Aquest simple fet físic fa que l’aigua de superfície tingui tendència a anar cap al fons. De fet, això passa cada hivern, però algunes vegades la temperatura és molt baixa, i aleshores la quantitat d’aigua que baixa és molt gran, i la velocitat de baixada també és molt important.

Aleshores té lloc el fenomen de les cascades submarines. Un fet que podríem admirar si podéssim distingir l’aigua freda i densa de la superfície, de la menys freda i menys densa que hi ha sota. Aleshores veuríem una massa d’aigua de milions de metres cúbics que cau literalment cap a les profunditats del mar, movent-se a velocitats de varis metres per segon, arrossegant-se pels canons submarins, corrent pels pendents de la plataforma continental, arrossegant quantitats immenses de sediments i de nutrients i erosionant les valls submarines en una caiguda de més de dos mil metres de desnivell. I en arribar a baix, el corrent dóna forma a la superfície del terra, creant planúries amb uns solcs al terra que s’estenen al llarg de molts quilòmetres.

Ara sabem que aquest fenomen de les cascades submarines passa cada quatre o cinc anys, amb una tendència a ser cada vegada més espaiades degut a l’escalfament del clima.

I això també ha permès comprendre un fenomen que passava a les nostres costes. Cada pocs anys la producció de la gamba vermella (Aristeus antennatus) patia una davallada important. Semblava que les gambes desapareixien, per tornar en nombre molt superior dos o tres anys després. Això era molt sorprenent, igual que el fet que, malgrat la gran pressió pesquera a la que aquesta espècie està sotmesa des de fa molts anys, encara no ha desaparegut.

L’explicació han sigut les cascades submarines. L’aigua freda en caure arrossega molts animals, i en particular els que no poden nedar gaire ni fixar-se al terra amb molta força. Un cap avall, les larves de les gambes es troben en un indret ric en nutrients i on els depredadors han de tenir més dificultats per capturar-les, potser per la terbolesa de l’aigua arrossegada. Això permet un creixement important de la població que repoblarà la superfície un parell d’anys després per alegria dels pescadors.

De manera que la propera vegada que aneu a Palamós o qualsevol altre poble de la costa i prengueu un plat de les delicioses gambes, recordeu que en podem gaudir gràcies al fet que, un parell d’anys abans, una freda tramuntana va bufar insistent durant uns dies!

10 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Una mostra més de que coses que semblen totalment independents estan molt interconnectades... potser així ens n'adonem que tot i pensar que sabem com funciona la natura, no és així.

Per cert, "Les gambes al vent" seria un títol curiós per a una novel.la de pescadors de l'Empordà !!

Dan ha dit...

No està malament el títol. I sort que parlem de gambes, perquè "escamarlans al vent" ja no queda tant bé. I no diguem "cigales al vent", que sona fatal!

semmelweis ha dit...

El fenomen de les cascades submarines podria explicar els naufràgis del triangle de les Bermudes?

Anna ha dit...

mmm... gambes! un motiu més per intentar frenar el canvi climàtic ;)

Dan ha dit...

semmelweis. No crec. Una explicació molt millor la tens aquí
http://centpeus.blogspot.com/2006/09/un-gas-inquietant.html

anna. Gastronomia per salvar el planeta!

sants ha dit...

Esperem que no s'espaïn molt les tramuntanades entre sí.. no sigui que doni temps a que les extingim!!

qué maca que és una bona tramuntanada!!! (si no ets pescador, és clar)

èlsinor ha dit...

Doncs igual s'hi podria fer un observatori submarí i convertir-les en un fenòmen turístic més; això sí, en un ambient artificial ben controlat.

Dan ha dit...

sants. No se el que en pensen els de l'Empordà, que les han de patir més enllà del cap de setmana. Però una estona si que té encant, si.

èlsinor. No és fàcil. El qui van mesurar la velocitat de l'aigua que queia no van poder fixar els detectors al terra submarí perquè el corrent se'ls enduia. Tenim dades de 1 m/s a un parell de metres de la superfície del fons, però just a la capa límit ha de ser molt superior. Fixar un habitacle allà ha de ser complicat!.

Alnair ha dit...

Realment que el vent provoca moviments verticals d'aigua al mar es quelcom que deu passar a molts altres indrets. Sense anar més lluny, aquí al "Cabo de Gata", si a l'estiu bufa el ponent, l'aigua del mar es refreda considerablement, per sota de la temperatura ambient, i per tant ha de ser aigua més profunda que ha emergit. El procés deu ser diferent, però amb efectes similars.

Dan ha dit...

fcasarra. Benvingut! El que dius deu ser quan el vent empeny l'aigua més càlida de superfície mar endins i fa que aflori l'aigua de sota la termoclina, que és molt més freda. De vegades es nota, encara que no estigui a la superfície, si baixes nedant un parell de metres, de cop la temperatura baixa molt. És un altre efecte del vent.