dijous, d’octubre 21, 2010

Nanobeneficis i nanoperills

A mida que et fas gran descobreixes que a la vida real les coses mai són blanc o negre. Ens agradaria perquè les decisions serien més senzilles, però el cas és que no hi ha cap cosa bona que no tingui inconvenients. I probablement fins i tot en les coses més dolentes hi ha alguna bondat. Això es fa evident d’una manera molt clara quan apareixen noves tecnologies que presumiblement ens aportaran beneficis però que també és segur que amaguen riscos. I establir si el benefici compensa el risc mai es una cosa fàcil.

Més quan de seguida comencen a cridar i a muntar campanyes els defensors de tot el que sigui una novetat simultàniament amb els crítics amb tot el que sigui una novetat.

Això ja ho veiem amb coses com els transgènics i comença a passar també amb la nanotecnologia. Unes tecnologies que estem començant a dominar i que ofereixen unes possibilitats fantàstiques, però que també comporten els seus perills.

La nanotecnologia vindria a ser tot allò que fa servir materials, eines i mecanismes de dimensions nanomètriques. En realitat no hi ha una definició exacta, però parlem de coses que mesuren menys de la mil·lèsima part d’un mil·límetre. I de vegades, molt més petites i tot. Això vol dir manipular gairebé àtom per àtom i fabricar màquines que tenen mides més petites que les de una cèl·lula.

La gràcia és que amb això es poden fer coses que semblen ciència ficció. Podem fabricar nanotubs de carboni per empaquetar fragments de DNA i enviar-los directament dins les cèl·lules sense que es facin malbé pel camí. Podem encapsular medicaments, com la insulina i injectar-los al cos, de manera que només s’alliberin quan i on faci falta. Podem empaquetar antibiòtics que viatgin fins els bacteris i s’alliberin just on hi ha la infecció evitant que afectin la resta del cos. Podem...

De fet, ja es fan servir alguns d’aquests materials. A la composició d’algunes cremes solars hi ha nanocàpsules que contenen el protector per mantenir-lo més temps unit a la pell i millorar la protecció.

Però també hi ha riscos. Les partícules tan i tan petites tenen molta facilitat per ficar-se per tot arreu. I això inclou el nostre cos. Inhalar-les pot tenir efectes semblants a la inhalació de pols de sílice, un fet que causa malalties com la silicosi perquè aquestes partícules trenquen les cèl·lules dels pulmons. La pell en principi és impermeable, però els porus de la pell serien una via d’entrada potencial. I quan les nanopartícules són a la sang arriben en pocs minuts a tot l’organisme.

Naturalment no es pot generalitzar. Els perills dependran de la mida, del material de que estiguin fetes i de la forma que tinguin. I les coses resulten complicades i estranyes quan parlem de dimensions tan reduïdes. La manera d’interactuar que tenen els objectes s’aparta del que és habitual a escala humana. Coses com la conductivitat elèctrica o del calor, la resistència, la força que fan i la manera d’unir-se entre si tenen poc a veure amb el que estem acostumats. Sabem les línies generals, però fa poc temps que s’està estudiant tot això i els detalls de cada cas concret cal avaluar-los amb molta cura.

Per això ja s’estan constituint consorcis per determinar i explicar els riscos de les nanotecnologies i per suggerir com han de ser les legislacions que se’ls apliquin. Perquè les actuals són clarament insuficients. Faltarà veure quina fiabilitat tenen i si fan la feina ben feta. De nou hi haurà qui els creurà cegament com si fossin persones lliures de tota sospita i plenament immaculades i altres que d’entrada ja no els donaran ni el benefici del dubte i els consideraran per definició corruptes al servei de la industria.

Al final l’experiència de la humanitat indica que si una cosa es pot fer, s’acaba fent. I els beneficis potencials de les nanotecnologies són tan grans que no es poden ignorar. De manera que tocarà descobrir de pressa quines restriccions són assenyades i com cal regular tot aquest nou allau de productes amb els que aviat conviurem.

7 comentaris :

Sergi ha dit...

I l'experiència de la humanitat també ens diu que si una cosa no es pot fer, no es pot fer ara, però que en un futur ja es podrà.

Molt interessant això de la nanotecno, és d'aquestes coses que costen d'imaginar, com es pot treballar a aquells nivells, però és real i va en augment. Com sempre, jo em mostraré a favor, pot ser una eina molt útil, però el que s'ha de fer és no estirar més el braç que la màniga, com en tot, i només fer servir allò que està testat i se sap que és segur. Mica en mica, les possibilitats són infinites.

M'estàs dient que podré deixar de fer servir la ditxosa lipofectamina 2000 i que podré fer estables (i no transitoris, és clar) fent servir nanotecnologia?? M'ho demanaré per reis!

Avui et recomanaré un altre llibre a veure si hi ha més sort: Presa, de Michael Crichton (en pau descansi). És més novel·la i no tant assaig com La ràdio de Darwin, però es mou al voltant de la nanotecnologia. A mi em va agradar.

Carquinyol ha dit...

El problema de les noves tecnològies és que els beneficis sempre són clars però els perills sempre són, com a mínim, indeterminats cosa que els partidaris tinguin una tasca molt més fàcil alhora de defensar la seva posició (i tot això sense entrar en el fosc món dels interessos econòmics que ho trastoquen tot)

Hi ha camps on els avenços han d'estar realment ben estudiats.

Dan ha dit...

XeXu. Sospito que tocarà lipofectamina durant un temps encara. I esperem que els nous futurs vectors no siguin com els de "Presa"!

carquinyol. Ai! Aquest dilema passa en les noves tecnologies i en quasi tot.

Clidice ha dit...

Ui! Presa era divertit :) A mi tot això em fascina, tot i que tots els partidaris "conspiranoïcs" ja deuen esmolar els ullals :(

Brian ha dit...

Res és gratis, sempre hi ha un compromís entre costos i beneficis i quasi sempre apareixen efectes secundaris no desitjats; és el preu que cal pagar per tots els avenços. Però sí, és una tècnica fascinat que jo, per més que m'hi esforço, no soc capaç de imaginar com es pot fer possible.

Arcangelo ha dit...

Crec que cal començar a assumir que amb la nanotecnologia passarà com amb els transgènics: uns diran que són bons, d'altres que són dolents, que hi haurà algú que en voldrà treure l'entrellat però que passaran els anys i seguirem sense tenir elements clars de judici, perquè sempre sortiran estudis en totes dues direccions.

No sé si això de la nanotecnologia ha de ser una nova revolució, però tinc un conegut que aquest any ha començat a estudiar el nou grau. Al menys, aquest cop, la universitat si que s'ha donat pressa :-).

Dan ha dit...

Clidice. Uf. Tot aix+ò és genial per muntar una consipració aterradora :D

Brian. La veritat es que quan veus com ho fan arribes a flipar una mica. però com tot, una vegada se sap ja no sembla tant complicat.

Arcangelo. Doncs es una bona cosa que la universitat no es quedi enrere.Sospito que no ens n'adonarem i ja hi estarem convivint.