dimecres, d’abril 26, 2006

Espurnes de color sota el mar

El submarinisme és una activitat absolutament fantàstica. Permet experimentar la sensació d’ingravidesa, aïllar-se completament dels problemes que ens envolten a la terra ferma i, sobretot, endinsar-se en un món que malgrat ser tant proper, és d’allò més desconegut. I per un amant dels éssers vius, el millor és anar descobrint centenars d’organismes que estan allà, a pocs metres de la costa i dels que n’ignorem l’existència.

I uns dels organismes que ja em van captivar en la primera immersió que vaig fer van ser els nudibranquis.

I que son els nudibranquis? Doncs el nom ja dona alguna pista, però sorprenent.... Tenen brànquies despullades?

Els nudibranquis son de la família dels gasteròpodes. Emparentats amb els cargols i els llimacs. No tenen closca i sobretot, tenen uns colors absolutament preciosos. Jo ja els havia vist en llibres de zoologia, però pensava que eren espècies tropicals. La meva sorpresa va ser al començar a fer immersions per la Costa Brava i topar amb diferents espècies de nudibranquis.

Son petits, però l’esclat de colors compensa de sobres quan en trobes. Hi ha el rosa violat com les flavelines, el blanc amb taques de les “vaquetes suisses”, el lila amb taques grogues de les cromodoris, el blau de l’Hypselodonis. Tots llampants, tots espectaculars.

I aquesta generositat cromàtica no és perquè si. En un món farcit de depredadors, els nudibranquis han desenvolupat un sistema de defensa ben curiós. El nudibranquis s’alimenten de cnidaris (les anemones). Ja sabeu que les anemones son urticants. Això és perquè tenen unes cèl·lules, anomenades cnidoblasts, que quan les toques disparen un petit agulló i injecten substàncies urticants. Malauradament pels cnidaris, els nudibranquis han aprés a aprofitar aquestes cèl·lules. El que fan es menjar-se la pobra anemona i, enlloc de digerir els cnidoblasts, els transporten fins la superfície de la seva pròpia pell, normalment en petites protuberàncies que tenen al llarg del cos. Això fa que siguin tant urticants com les anemones de les que s’alimenten.

I les coloracions brillants i llampants son un avís pels depredadors. “No em mengis que pico”. Això en el cas de la majoria. N’hi ha altres que han evolucionat a tenir colors llampants... sense ser urticants. Un sistema per enganyar als depredadors. Un farol, però que funciona!

En altres coses també tenen la seva gràcia. Son hermafrodites. Òrgans sexuals masculins en un extrem del cos, i femenins en l’altre. Els aparellaments han de ser d’allò més divertit. Enganxats i en sentits oposats. Segur que us en podeu fer una idea.

En tot cas, tant bon punt descobreixo el primer petit nudibranqui, ja se que la immersió ha valgut la pena.

3 comentaris :

Dan ha dit...

Ens veiem a la mar menuda un dia d'aquests
;-)

Anònim ha dit...

Però tenen branquies despullades si o no? ;P

Dan ha dit...

je je. Son pseudobrànquies en realitat.