divendres, de març 28, 2008

El llarg camí fins l'inici del llarg camí.

El proper Juliol farà trenta anys la Louise Joy Brown. No tindria més importància sinó fos perquè ella va ser la primera persona que va néixer gràcies a les tècniques de fecundació in vitro. Suposo que deu ser una llauna que tota la vida et coneguin com el “bebè proveta”, i més si penses que qui es va endur la feina dura van ser els seus pares. Però és el preu de ser el primer en qualsevol cosa.

Ara ja s’ha fet tan habitual que costa recordar el rebombori que va causar aquella tècnica. I també costa recordar com de complex arriba a ser i les dificultats que comporta. Els esquemes semblen senzills. S’agafa un òvul de la dona, una mica de semen de l’home, es posen junts i ja tenim un òvul fecundat. L’implantem a la dona i d’aquí nou mesos tindrem el preciós bebè amb que tots els futurs pares somien.

Molt bé. Com esquema general no és incorrecte, però les coses resulten més complexes, difícils i costoses. I no únicament pel que fa als calers (que també) sinó física i anímicament.

Primer cal obtenir les cèl·lules germinals. Això no és una cosa tan fàcil. En el cas dels homes i el semen, cap problema. Una ampolleta, una revista si vols i un lavabo amb una mica d’intimitat i de seguida ho tenim. Però i els òvuls? A cada dona li madura, en general, un únic òvul cada mes. Això és poc material i cal forçar la màquina. Per tant cal administrar dosis altes d’hormones que fan que l’ovari fabriqui una bona quantitat d’òvuls en una sola tongada. Però això vol dir estar pendent del moment del cicle, prendre les hormones, anar fent ecografies per controlar quants òvuls maduren i assegurar-se que n’hi ha prou...

I després cal recol·lectar-los. No hi ha més remei que punxar per arribar fins l’ovari i aspirar els òvuls que estan madurs. Això es fa amb una punxada intravaginal (amb anestèsia, és clar) guiada per ecografia. D’aquesta manera el metge pot assegurar-se que guia perfectament l’agulla i que recull just el que necessita.

Aleshores el que toca és realitzar la fecundació pròpiament dita. Bàsicament es posen els òvuls i els espermatozoides que haurem purificat a partir del semen, tots plegats en una proveta amb el medi de cultiu cel·lular més adequat que puguem. Per qui sigui xafarder, es posen uns setanta mil espermatozoides per cada òvul. Si tot va bé algun espermatozoide entrarà dins l’òvul i el fecundarà. De vegades, si el problema estava en la qualitat dels espermatozoides, cal donar-los una empenta. Aleshores es pot agafar el nucli d’un espermatozoide i injectar-lo directament dins l’òvul.

Però encara queda força feina. Cal comprovar que l’embrió comença a dividir-se tal com esperem. Primer es dividirà en dues cèl·lules, després quatres, vuit... i al final tindrem un grapat de cèl·lules. Però no totes formen l’embrió pròpiament dit. D’entre elles sortirà en sis dies el que si que és l’embrió i que serà el que s’implantarà a l’úter de la dona. Bé, de fet el més habitual és que se n’implantin uns quants per assegurar el tret.

Això vol dir tornar a passar per una intervenció. Petita i indolora si voleu, però intervenció després de tot. En realitat simplement es dipositen acuradament sobre l’endometri, la paret de l’úter, amb un petit catèter. Després de tot, és el que farien si baixessin provinents de les trompes de Falopi.

I aleshores toca creuar els dits i esperar.

Perquè després de tot això, el percentatge d’èxits va entre el 10% i el 40%. Això vol dir que entre el 60% i el 90% dels intents acaben sense embaràs després de passar per les dosis d'hormones, les injeccions, les implantacions, els seguiments, les ecografies, les esperances, les il·lusions, les pors... Per tant, si les coses no surten bé, és realment dur per les parelles que ho passen. Ningú es sotmet a tot això per un simple caprici. Per això, quan la Louise Joy Brown faci anys, a qui caldrà felicitar de veritat és als seus pares. I sobretot la mare! Vaaa, i als metges que ho van fer possible també. I és que encara que ja no sigui notícia i sembli rutinari, no deixa de ser una meravella de la ciència que tot això es pugui arribar a fer.

L’esperança, és clar, és que vagi bé. Que l’embaràs arrenqui i segueixi bé i que tot plegat sigui el final d’un llarg camí.

I l’inici d’un altre, molt més llarg i molt més fascinant.

14 comentaris :

Carquinyol ha dit...

30 anys ja !! Sembla mentida com les coses que trobem ara força habituals siguin tan recents...

Llum ha dit...

Puc dir que esperava un post teu sobre aquest tema, però no precisament aquest?

Primera part del comentari (la seriosa). Mai m'havia preguntat com ho feien exactament, i la veritat és que sona complicat, i fa 30 anys havia de ser una gran gesta. Cada any, quan la noia fa anys, em recordo que va néixer un meset abans que jo. I també em recordo que ella va tenir ecografies (almenys per fer la inseminació) que si ma mare hagués tingut ara potser jo tindria germans, o ma mare com a mínim estaria millor. D'una banda alegra el que avança la ciència, però de l'altra penses que sempre podria haver anat una mica més ràpida...

Segona part (mig-mig): (No em matis pel comentari-post!!!) Deu fer cosa d'un any o un any i mig, vaig sentir que la noia havia tingut un fill. Em va sobtar molt que per la tele es sorprenguessin de que l'hagués pogut tenir sense inseminació artificial. Al cap i a la fi, això no és el mateix que aquell que diu que això de no tenir fills és hereditari: si els teus pares no n'han tingut, tu segur que no en tindràs :-)

Tercera part (em pots picar directament): i quan ens parlaràs de l'home embarassat? Va... Ho dic en sèrio (més o menys). Ahir, quan a ma mare li va passar l'atac de riure, ens vam posar a discutir sobre l'origen de la criatura (tot des de la més absoluta ignorància). L'òvul que van fer servir, de qui era? D'ell? De la dona? O d'una donant anònima?

(Sento el comentari post.)

Alnair ha dit...

També cal tenir en compte que els tractaments hormonals (necesaris per la dona, i si la qualitat del semen no es prou bona també per ell) augmenten el risc de cáncer. Si bé pel fet de ser un tractament puntual i limitat en el temps no es important, es un tractament que no s'ha de pendre a la lleugera.

Anna ha dit...

bufa, espero que quan arribi el moment no hagi de passar per tot això i pugui seguir el mètode "normal"!

(per cert, no sé de què va això de l'home embarassat que diu la llum...)

nephew ha dit...

Una dona embarassada vale, però un home embarassat? Jo m'imaginava que en alguna espècie animal el que paria era el mascle, però no aplicat en humans!Mira si hi han històries extranyes sobre embarassos! I per on podria sortir aquest bebe per un home? Com no el vomiti...

Dan ha dit...

carquinyol. Trenta anys ja fa. I malgrat que s'ha millorat molt, encara queda feina per fer.

llum. No siguis injusta. Tot plegat és quasi un miracle que es pugui fer fora del cos. sempre es pot anar més de pressa, però tampoc gaire més.
Del paio embarassat. De fet es un transexual, Originariament era una dona i amb el canvi de sexe va mantenir bona part de la maquinaria interna femenina, de manera que no deixa de ser un embaràs normalet... encara que ell (ella?) (ello?) tingui barba.

fcasarra. Home, amb dosis puntuals el risc aquest és molt baix. Però per descomptat que no és un tractament que s'hagi de prendre a la lleugera.

anna. Això és el que vol tothom. Irònicament, ens passem la vida intentant evitar l'embaràs, però quan arriba el moment volem que tot vagi sobre rodes, es clar.

nephew. El que deia. És un transexual, de manera que el desenvolupament serà per la via normal, i la sortida potser per cesàrea.

Llum ha dit...

Jo parlava de les ecografies, no de la inseminació artificial... Ja existien, però és clar...

I en això del transexual per això discutíem de qui era l'òvul. I per això ma mare es va fer un fart de riure. En fi, és igual.

Dan ha dit...

Ahhh.
L'ovul era d'ell (ella), I l'esperma d'un banc de semen.

Anònim ha dit...

M'agrada que hagis escrit aquest article. Som moltíssimes les dones que tenim problemes per tenir fills, en el meu cas el segon fill, i la veritat és que la salut pública ens gira l'esquena completament tot i que la infertilitar i la esterilitat són considerades malalties.

Fora bó que totes les persones comencessin a tenir cura de la seva fertilitat quan són joves per tal de tenir menys problemes a l'hora de concebre en el moment que considerin millor.

Moltes mercès per l'article.

Anònim ha dit...

M'agrada aquest article, especialment perquè jo tinc problemes d’infertilitat. Ja he passat per tres tractaments i encara no he aconseguit tenir un fill.
Com bé diu Maite, la Seguretat Social no ens ajuda massa, i quan compleixes 40 anys t’envien fora de les llistes de reproducció assistida.
D’altra banda, apart del calvari (tant psíquic com econòmic) que suposa passar una i altra vegada per un tractament d’infertelitat amb un resultat negatiu, ens trobem també amb que això encara és considerat com una mena de tabú; pocs són els que s’atreveixen a dir-ho obertament. No hauria de ser així, som moltes les persones que tenim aquest problema i s’haurien de fer coses perquè es considerés un problema més normal que li pot passar (i li passa) a molta gent.
També estic d’acord a que els joves sabessin que és millor no esperar a molt tard a tenir fills, s’estalviarien molts mal de caps.

Salutacions

Dan ha dit...

Maite. Me n'alegro molt que t'hagi agradat. mentre buscava informació he anat descobrint per tot allò que passeu i realment es molt més dur del que pensem els qui desconeixem aquest món.

anònim. És cert que no se'n parla gaire. Sempre es comenten els avenços científics i les millores en la tècnica i tot això. Està molt bé, naturalment, però també es bo conèixer com de dur arriba a ser per aquelles persones que ho esteu intentant. El que li deia a la Maite. Per a mi va ser una sorpresa quan ho vaig veure i crec que val la pena donar-ho a conèixer una mica.
Sort!

Palimp ha dit...

Es un calvario, sufres mucho, pasas miedos, decepciones, angustias, dolor físico en el caso de la mujer. Pero cuando funciona, cuando funciona es la mayor de las felicidades:

Júlia

Es una suerte vivir en una época en la que la ciencia puede hacer realidad milagros.

Dan ha dit...

palimp. Supongo que si no lo pasas cuesta de imaginar. Júlia es el milagro, verdad? Enhorabuena!

Palimp ha dit...

¡Gracias! Sí, tuvimos que pasar tres veces por el proceso, pero al final aquí está. ¡Viva la ciencia!