dimarts, de maig 13, 2008

Una invasió de vida.

A mitjans de novembre del 1963, a uns vuitanta quilòmetres al sud d’Islàndia, va néixer una illa. Un volcà submarí va entrar en erupció i a mida que la lava i les cendres s’anaven acumulant va començar a sobresortir de sota el mar. L’espectacle de la lluita entre l’aigua i el foc va durar fins al 1965 i quan l’erupció va acabar definitivament l’illa mesurava 2,5 quilòmetres quadrats.

I aleshores va iniciar-se una mena d’experiment natural que els biòlegs han anat seguint amb entusiasme fins ara.

L’illa la van batejar amb el nom de Surtsey, en honor a Surtr, el líder dels gegants de foc de la mitologia nòrdica. Inicialment era, simplement, un tros de terreny completament erm batut per les onades gèlides de l’Atlàntic nord. I aquesta era la gràcia. Grups de científics van començar a vigilar quan i de quina manera començava ser colonitzada per espècies vives. De fet, el primer organisme va arribar al maig del 1964, abans i tot que l’erupció acabés del tot. No va ser una cosa gloriosa. Es tractava d’una mosca. Era previsible que els primers a colonitzadors fossin insectes voladors arrossegats per vents favorables des d’altres illes més o menys llunyanes. Però amb els primers insectes també començaven a arribar microorganismes, imprescindibles per establir un sistema biològic.

També van començar a arribar a les costes de Surtsey diferents llavors de vegetals portades per les onades. Les primeres les van recollir i les van fer germinar en el laboratori. Allò indicava que podien resistir la travessa des de terra ferma o altres illes fins el nou territori pendent de colonitzar. Hi havia llavors, però encara no hi havia plantes. El problema era que el terreny era bàsicament lava solidificada. No hi havia terra, no hi havia nutrients, l’aigua no es retenia gairebé gens. Un indret encara molt inhòspit.

Però les coses no van trigar a accelerar-se. Van seguir arribant insectes, que en morir oferien aliment a altres paràsits i sobretot a bacteris. Els ocells podien passar per l’illa, però no s’hi quedaven ja que per ells no hi havia res d’interessant. De totes maneres, ocasionalment algun ocell hi moria i allò era un banquet pels insectes necròfags i per més microorganismes. Tot plegat feia que es bastissin les primeres, encara rudimentàries, cadenes alimentàries.

Va ser l’estiu del 1965 quan es va observar la primera planta, un rave de mar àrtic (Cakile arctica). L’any següent ja tenia alguna companya d’altres espècies (Leymus arenarius) i al 1967 va obrir-se la primera flor. Un fet al que no hi parem gaire atenció, allà va ser un fet excepcional.

Anys després van aparèixer molses i líquens, que van trigar més a arribar però que van ocupar més extensió de terreny.

Pel que fa als vertebrats, naturalment la clau van ser els ocells. Al 1970 es van establir les primeres parelles a niar, dos somorgollaires alablancs (Cepphus grylle) i un Fulmar (Fulmarus glacialis). Això tenia una importància extraordinària perquè amb els excrements dels ocells, el terra començava a gaudir d’una fantàstica fertilització. De manera que les plantes de seguida van poder colonitzar molt més terreny, sobtadament menys àrid.

Actualment ja hi ha matolls, molts líquens i s’han vist una seixantena d’espècies vegetals diferents, de les quals unes trenta han aconseguit establir-se. Els primers insectes arribaven portats pel vent gràcies a les ales, o fins i tot alguna aranya penjant de la teranyina com si fos un paracaigudes, però amb l’arribada dels ocells es va accelerar l’arribada d’invertebrats. Ja s’hi han vist cucs, cargols, escarabats, i tota mena de bitxos alats. De fet, s’han comptabilitzat unes tres-centes espècies d’invertebrats, dels quals la meitat semblen haver-se instal·lat definitivament.

L’únic problema és que l’illa va perdent terreny per l’erosió causada pel mar. En ser volcànica va tenir una aparició espectacular, però des d’aleshores no ha fet més que recular. Poc a poc anirà desapareixent, però això encara va per llarg. Podrem seguir observant com la vida colonitza nous territoris i com es formen les xarxes que relacionen les diferents espècies encara durant molts anys.

9 comentaris :

Carquinyol ha dit...

A vegades la natura ens ofereix uns immillorables laboratoris per a que puguem descobrir els seus mecanismes. Aquest és un bon exemple.

Dan ha dit...

Aquest esta sent una meravella. Com les illes galàpagos, però des del principi.

Anònim ha dit...

qui-na pas-sa-da!

ara, deixa'm dir una cosa: me n'he enamorat del nom de l'illa! els científics que li van posar el nom tenien molt bon gust!

:D

Anna ha dit...

ostres, és al·luciant, no ho coneixia! realment és d'aquells regals que la natura fa als científics :)

nephew ha dit...

Això m`ha recordat la destrucció al 1883 de l'illa de Krakatau, una illa situada entre Java i Sumatra, en la qual també es va fer un seguiment de la successió ecològica que hi tenia lloc.

Anònim ha dit...

I com representa que es fan els seguiments en aquesta illa? El primer ésser viu perfectament podia ser un bacteri transportat per un biòleg encuriosit, oi? Fins a quin punt hi haurien interferit els humans?

sants ha dit...

Molt interessant!!

Per cert, això del naixement de l'illa... sóc jo, o l'illa sembla un embrió? jo li veig la cara amb un ull, les manetes i la cua allargada!!!.. preciós!

..serà nena i es dirà Surtsey! ;)

Anònim ha dit...

Ostres tu, aquest relat m'ha atrapat, això si que és una bona història èpica. M'imagino aquesta primera flor, obrint-se davant de tot d'insectes espectants. Quina enveja els que han tingut la sort de dedicar-se a l'estudi d'aquest regal del mar.

Dan ha dit...

Jacme. El nom es encertadíssim. Qui la va batejar tenia un gust exquisit.

anna. Si que és un regal. I per sort, l'hem sabut aprofitar. Coses dels països nòrdics, que si arriba a sortir a la mediterrània ja hi hauria un complex hoteler...

nephew. Doncs és una cosa semblant. Però la gràcia d'aquesta és que està encara més isolada i colonitzar-la era més complex en principi.

moz. S'organitza una o dues expedicions anuals per fer un recompte d'espècies. Això, com molt bé dius, segur que té un cert impacte. Però és inevitable modificar el que es vol estudiar amb el simple fet d'estudiar-ho. L'únic que es pot fer és anar amb compte per causar un impacte mínim.

Sants. Doncs ara que ho dius. Tens tota la raó. No m'hi havia fixat!!

dodger. Els dos moments espectaculars devien ser trobar la primera planta i veure la primera floració. En una entrevista, un dels que ho treballen (Fridriksson) deia que el 3 de juny del 1965, quan van veure la primera planta l'únic que van poder fer va ser cridar "hurra!!" Havia de ser genial aquell moment.