El ritme de l'esquelet

Tot té el seu ritme particular, i quan ens apartem del ritme esperat les coses ens semblen estranyes. Una música interpretada molt lentament pot esdevenir irreconeixible, un àpat que duri hores perd tota la gràcia i una pel·lícula a càmera ràpida ens farà riure al principi, independentment del tema que tracti.

El cas és que ja identifiquem determinats ritmes amb unes o altres entitats. Les plantes creixen molt lentament, la pluja cau molt de pressa i el ritme de la vida en animals és raonablement ràpid. Per això, quan ens parlen de l’esquelet el veiem com alguna cosa no viva del nostre cos. Un component quasi mineral, ric en calci i fòsfor, que ens serveix de suport però que és massa dur i que es modifica massa lentament per identificar-lo amb el que associem com a viu.

Ara be, quan ens trenquem un os, aquest acaba per soldar-se, de manera que si que pot créixer i reparar-se. Per això sabem que l’esquelet és una estructura viva, encara que sigui tant diferent de la resta de l’organisme.

El que passa és que l’os té el seu propi ritme, i és molt més pausat del que s’espera de la matèria viva. Però l’esquelet que teniu ara ja no és el mateix que hi havia fa deu anys. Molècula a molècula ha sigut substituït i reemplaçat per material nou. I el canvi segueix constantment. Els ossos estan en un lent però delicat equilibri entre la destrucció i la regeneració. Ara mateix tots tenim unes cèl·lules, que anomenem osteoclasts que es dediquen a desfer la matriu dels ossos. En petits grups van fent forats i alliberant els components de l’esquelet fins deixar petits forats microscòpics. No passa res perquè aquests osteoclasts viuen un temps limitat i acaben per morir. Aleshores arriben un altre tipus de cèl·lules, els osteoblasts, que arreglen allò que s’ha desfet. Els osteoblasts refan l’estructura de l’os i el deixen altra vegada com si fos nou.

De manera que el nostre esquelet està en un constant i equilibrat procés de degradació i reparació. Un fenomen que passa a tot l’organisme encara que a un ritme més elevat que no pas a l’os.

Però de vegades l’equilibri es trenca i comencen els problemes. És molt freqüent en dones d’edat avançada que aparegui l'osteoporosi, una alteració d’aquest equilibri que fa que l’os es degradi més de pressa que no pas es regenera. Aleshores els forats s’acumulen i l’os va esdevenint més i més porós i, per tant, feble. Durant molt temps es van donar suplement de calci, o tractaments hormonals per mirar de controlar l’osteoporosi. Ara ja hi ha una nova generació de medicaments que inhibeixen l’activitat dels osteoclasts, de manera que es torna a l’equilibri i permet la reparació de manera més eficient.

Però el que resulta interessant és el motiu que potser justifica aquesta activitat de degradació i reparació de l’esquelet. El problema el van tenir els nostres avantpassats, quan van abandonar la vida al mar i van esdevenir animals de terra ferma. Mentre vivíem a l’aigua, no teníem problema amb els minerals ja que s’absorbien directament de l’aigua de mar. Però en colonitzar la terra ferma aquells organismes es van trobar que ja no podien agafar sense més el calci, de manera que entre les moltes adaptacions necessàries, una d’elles va ser fer servir l’esquelet com a reserva de calci.

El mecanisme de degradació – reparació, permet que fàcilment es pugui mobilitzar una certa quantitat de calci que les cèl·lules poden necessitar si no n’hi ha prou a la dieta. En realitat tenim hormones i vitamines que participen en el control de l’equilibri del calci al nostre cos, i un dels mecanismes que controlen és justament el ritme i l’equilibri entre osteoblasts i osteoclasts.

En tot cas, cal tenir clar que sempre, i especialment les dones després de la menopausa, cal ingerir prou calci i vitamina D a més de no deixar de fer exercici, encara que amb l’edat sigui més moderat. L’esquelet no és una cosa estàtica sinó que està en un delicat equilibri que val la pena cuidar per evitar després problemes de dolor i fractures.