Illes a l'espai

Amb els nous molins de vent que van instal·lant-se a molts indrets em passa una cosa ben curiosa. Els miro i em faig una idea de la mida i, tot seguit, de la distància a la que deuen estar. Però indefectiblement sempre calculo malament. Me n’adono tant bon punt puc observar una casa o un camió situat al costat del molí per comprovar que en realitat són molt més grans del que pensava i que per tant, estan molt més lluny.

Doncs una cosa semblant va passar l’any 1926, quan va tenir lloc un famós debat entre dos astrònoms, en Harlow Shapley i en Heber D. Curtis. El tema de discussió era semblant. Quina mida tenia un objecte i a quina distància estava. I la conseqüència final era ni mes ni menys que la mida de l’Univers.

Actualment podem veure moltes, moltíssimes fotos de galàxies. Però la imatge que sempre es mostra resulta enganyosa. Veiem una espiral lluminosa feta per milers de milions d’estrelles, però envoltada també per moltes més estrelles. El detall que cal no oblidar és que sempre són estrelles de la nostra Via Làctia. És poc freqüent veure una galàxia aïllada enmig del no-res. I el cas és que és enmig del no-res on les hauríem de veure. A ull nu tot el que veiem al cel de nit, totes les estrelles, formen part de la Via làctia, el nostre particular barri de l’Univers. Be, totes no. Hi ha un puntet feble que no és un estel. Es veia com una forma borrosa i lleugerament difuminada i per això van catalogar-la com a nebulosa. Segons l'astrònom persa, Abd Al-Rahman Al Sufi, semblava talment un petit núvol de gas il·luminat. I el nom era la nebulosa d’Andròmeda.

Doncs al 1918, en Shapley va calcular la mida de la nostra galàxia, que en aquell temps (no fa tant!) era la mida de tot l’Univers conegut. Va fer-ho aprofitant unes estrelles particulars, les variables cefeides, que serveixen com marcadores de distància. A més d’obtenir una mida enorme per l’univers conegut, va adonar-se que el Sol estava situat en un indret sense res especial. No estava pas al centre sinó a una distància més aviat propera a la perifèria. I segons el seu punt de vista, tot el que hi havia es situava dins aquell “univers illa” que anomenem Galàxia.

Però un altre astrònom tenia un punt de vista diferent. En Curtis pensava que les nebuloses, i en concret Andròmeda en realitat eren altres “universos illa”. Altres galàxies situades a distàncies encara molt més descomunals. Ell creia que el Sol estava proper al centre de la nostra galàxia i que les mides obtingudes per en Curtis eren massa grans. El dubte era, Andròmeda era un objecte petit i relativament proper, o immens i increïblement llunyà?

Aquells dos punts de vista van donar lloc al que es va anomenar el “Gran debat”. Un debat que estrictament mai no va tenir lloc ja que encara que va haver una reunió de l’Acadèmia de Ciències dels Estats Units i que es van publicar dos articles proposant els dos punts de vista, els protagonistes no van arribar a debatre directament les seves postures. Però el concepte va calar i va passar a la posteritat.

Al final tothom tenia part de raó. Després de moltes observacions es van poder identificar ceféides en altres galàxies. Amb elles es va poder calcular la distància i es va fer evident que no pertanyien en absolut a la Via Làctia. L’Univers està constituït per molts “Universos-illa”, separats per distàncies molt més grans que les que separen les estrelles dins la Galàxia. En aquest sentit, Curtis tenia raó. Però estava equivocat pel que feia a les mides de les galàxies i a la situació del Sol en la nostra.

Ara ja en coneixem milions de galàxies, i parlem d’elles com si fossin coses properes. Oblidem sovint que no hi ha un mar d’estrelles en el que destaquen les galàxies com les imatges de vegades suggereixen. Cada galàxia es podria considerar en alguns aspectes com un autèntic univers aïllat. I la distància que ens separa és tant gran que no val la pena ni intentar imaginar-la.

Però el que resulta estimulant és el canvi de mentalitat que van haver de fer fa prop d’un segle. Ells creien conèixer la mida de l’Univers. Tenien prou dades i sòlids motius per pensar que no hi havia res més enllà. Una situació semblant a la que tenim ara, encara que l’escala del nostre Univers sigui extraordinàriament més gran.

De manera que, qui ho sap? Podria ser que un dia, de nou, trobem algun puntet en una imatge o un gràfic que ens faci replantejar les mides de l’Univers.