SARM o els problemes que venen

Amb els bacteris els humans hi tenim una relació particular. D’una banda ens faciliten la vida, ens proporcionen aliments i begudes, i fins i tot forment part de nosaltres mateixos. Encara que sembli mentida, al nostre cos hi ha un nombre més gran de bacteris que de cèl·lules pròpies. I malament si deixen de ser-hi. Estem perfectament adaptats a viure amb elles.

Però també hi ha les que ens causen malalties. I amb aquestes ja hi tenim molt mala relació. El que passa és que és difícil matar els bacteris sense matar-nos nosaltres mateixos. Per això la guerra dels humans contra aquests organismes ha sigut sempre desigual i nosaltres ens portàvem la pitjor part.

Això va ser així fins als anys 40, quan es van descobrir els antibiòtics. Aquestes molècules altament selectives van girar la truita. De cop, disposàvem de medicaments que mataven els bacteris i a nosaltres ens feien poca cosa. L’èxit va ser tant gran que durant un temps vam viure l’engany de creure que havíem guanyat la guerra.

Però aviat va ser evident que no. Van començar a aparèixer bacteris als que els antibiòtics no els feien res. Al principi no hi havia problema. Si la penicil·lina no els matava, els hi donàvem estreptomicina i avall.

Però de nou, la cosa es va espatllar. Van començar a aparèixer bacteris que eren resistents als dos antibiòtics.

Cap problema. En tenim molts més per administrar. Això és el que es podia pensar, però la realitat és que no en tenim tants. En realitat, d’antibiòtics en tenim molt pocs. No arriba a les vint famílies. Hi ha moltes molècules lleugerament diferents, que tenen noms diferents i ens poden fer pensar que son coses diferents, però que en realitat són gairebé la mateixa.

A més, hi ha un detall inquietant. Tots els antibiòtics que coneixem es van descobrir entre 1940 i 1960. A partir d’aleshores no n’hem trobat més. Han aparegut noves famílies fa poc, però en realitat eren molècules que s’havien descobert als anys 50 i que ara s’han desenvolupat. L’arsenal antimicrobià de que disposem és molt més limitat del que normalment pensem. I els bacteris s’adapten ràpid a les nostres estratègies.

Tant s’adapten, que el probable futur enemic ja té nom. Es diu SARM per les sigles de Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina. I millor que no us creueu en el seu camí.

L’Staphylococcus aureus és un bacteri que tenim tots a la pell, al nas i a les mucoses. Normalment no emprenya gens. Ell fa la seva vida i nosaltres la nostra, però en ocasions si que causa infeccions. Si arriba a l’interior del cos per una ferida per exemple ens pot donar problemes.

El cas és que molt aviat va començar a aparèixer en els Hospitals una soca d’S. aureus, sobre el que els antibiòtics semblaven no tenir efecte. Primer va tornar-se insensible a la penicil·lina, i un any després ja era també resistent a la Meticil·lina. Era un bitxo difícil de tractar, però que normalment apareixia únicament en els hospitals. Això era perquè allà és on hi van les persones amb el sistema immunitari afeblit i on estàs envoltat de pacients que també tenen infeccions.

Però des de fa una dècada el SARM comença a trobar-se fora dels hospitals. Et pots fer una rascada i infectar-te per SARM. I si això passa, costa trobar un antibiòtic que el controli perquè cada vegada és resistent a més i més. Poca broma. L’any 2007 SARM va causar la mort de 19.000 persones als Estats Units. La darrera estratègia que es feia servir era administrar vancomicina. Però naturalment, era només qüestió de temps que el nostre amic aprengués a tractar amb ella. Actualment ja hi ha també S. aureus resistent a la vancomicina (o SARV).

I contra aquest ja ens quedem sense arguments. O trobem nous antibiòtics aviat, o tindrem un problema molt seriós. Però recordeu que fa quasi seixanta anys que no n’hem trobat cap de nou. Serà que ja no en queden?

De moment ja es busca en indrets més exòtics. Al fons del mar, en els budells dels insectes o a sobre de tota mena de plantes. No hem de descartar que allà fora hi tinguem una nova arma antimicrobiana esperant a ser descoberta. També caldrà buscar noves estratègies imaginatives. Fer servir virus antibacterians o aplicar la nanotecnologia. Però això ja costarà més

I el temps s’acaba gairebé sense adonar-nos.