Sembla que ens quedarem aquí

Una de les principals característiques que ha de tenir un líder és la capacitat de definir objectius clars i d’expressar-los de manera encara més clara. N‘ha de tenir molts més, és clar, però sense aquesta virtut, els esforços es dilueixen en objectius secundaris, l’entusiasme es perd i al final s’imposa la sensació de fracàs.

Als anys 60 en Kennedy va actuar d’aquesta manera. Podria haver dit que un dels seus objectius era “...transformar el país en una potència amb capacitat per operar en condicions alienes a les habituals pels humans i implementar una tecnologia d’alt nivell que, a partir d’una sòlida base científica i de l’excel·lència en enginyeria, permetés assolir objectius d’alt nivell estratègic en l’àmbit aeroespacial”.

Podria haver dit això i ningú, tret de quatre iniciats hauria mostrat gaire entusiasme. En canvi el que va dir va ser que el seu objectiu era “...portar un home fins la Lluna i retornar-lo a casa sa i estalvi abans del final de la dècada”.

Això si que ho va entendre tothom i això va canalitzar l’entusiasme necessari per aconseguir-ho. Això i la por que els soviètics no ho fessin abans, és clar.

Durant un temps va semblar que anar a la Lluna era bufar i fer ampolles. Que aviat hi hauria colònies permanents i que el pas a altres planetes era imminent. Però les coses no van anar així. Una vegada has guanyat una carrera, ja no tens ganes de seguir corrent. És massa cansat. I si no estàs competint amb ningú, tampoc hi ha gaire motivació. Si, finalment, no hi has de guanyar diners el més fàcil és que acabis assegut prenent una cerveseta enlloc de seguir amb l’esforç.

Doncs això és el que ha passat amb l’exploració espacial. Després de la Lluna l’activitat humana a l’espai es va limitar a missions de les que s’anomenen d’òrbita baixa. Hi ha qui creu que l’Estació Espacial Internacional (ISS) es troba a mig camí entre la Terra i la Lluna, però el cert és que la tenim aquí al costat. La ISS es mou a una altura de tres cents seixanta quilòmetres de la superfície de la Terra, mentre que la Lluna està a... tres-cents vuitanta quatre mil quilòmetres!

De manera que fa anys vàrem fer un viatge, però des d’aleshores ja no hem tornat a sortir del barri. Simplement ja no hi havia objectius clars i ben definits per enfocar els esforços.

I sembla que les coses seguiran així. En Barack Obama ha encarregat una comissió per avaluar els projectes de la NASA i quines són les possibilitats de plantejar noves missions. Aviat presentaran l'informe, però els resultats que s’han filtrat indiquen que la NASA no disposa de diners per plantejar cap mena de missió tripulada important. Ni a Mart, ni a la Lluna ni enlloc.

Fins ara, el funcionament habitual era encarregar les naus a empreses externes. La Boeing, la McDonell i similars. Aquestes presentaven un pressupost que després no es complia ni de conya. Esperaven (i normalment passava) que de totes maneres, al final el projecte tiraria endavant per no perdre els diners i els esforços gastats. El secretisme també hi ajudava a tot això. Del “és massa aviat per parlar-ne” passaven immediatament al “hem gastat massa diners per aturar-nos”.

Però aquesta vegada sembla que no colarà. La crisi i la falta d’objectius clars i d’estímuls externs poden acabar amb el somni de l’exploració de l’espai llunyà. Ja ha quedat clar que la NASA no té diners per desenvolupar el programa Constellation, amb els nous coets Ares i els mòduls Orion, que caldria per anar a la Lluna, però és que ni tant sòls té diners per fer-los servir. Com ha dit un dels de la comissió. “Encara que el Pare Noel ens portés el sistema Constellation totalment enllestit, el primer que hauríem de fer seria cancel·lar-lo, perquè amb el pressupost que tenim no el podem portar endavant”.

De manera que sembla que ens tocarà tornar a posar els peus a terra, i no només en sentit figurat. Sortir a l’espai és molt car, i la crua realitat és que no tenim els diners.

Encara que, qui ho sap?. Potser hi aniran els xinesos.