Supertempesta solar

Entre les actituds més poca soltes dels humans una que destaca és la de construir edificacions dins el llit d’inundació d’un riu. Una franja de terreny que gairebé sempre resta seca, amb plantes, habitualment plana i en aparença sense cap problema. Però allà és per on passarà l’aigua del riu el dia que hi hagi una riuada. I aquest dia sempre arriba. Trigarà més o menys, però arribarà.

Als anys seixanta van ser tràgiques les inundacions que van tenir lloc al Vallès i al Baix Llobregat. Un miler de persones van perdre la vida quan els rius es van desbordar. Els espavilats de l'època havien construït al llit d’inundació del Llobregat i de la riera de Rubí. Quan un aiguat dels que ocasionalment ens deixa la tardor va descarregar s’ho va endur tot al seu pas. Edificis i persones.

Era evident que allò havia de passar, però ningú va tenir-ho en compte. I el preu va ser altíssim.

Però les riuades no són l’únic fenomen natural que ocasionalment ens colpeja i pel qual hauríem d'estar mínimament preparats. A Japó construeixen els edificis preparats per resistir terratrèmols i a alguns indrets dels Estats Units tenen refugis per si arriba un tornado. En canvi, estem molt menys preparats per fer front a una tempesta que un dia o altre es desencadenarà i que ens deixarà d’allò més indefensos. Però no té res a veure amb la meteorologia sinó amb el Sol. Els experts parlen de la futura supertempesta solar. I quan arribi ja ens podem calçar.

Que el Sol presenta ritmes en la seva activitat és ben sabut. Hi ha períodes de molta activitat i altes de menys i les taques solars en són un bon exponent. Però de vegades al nostre estel particular li dóna per llençar grans quantitats de partícules energètiques en el que s’anomenen fulguracions o tempestes solars. Aquestes tempestes són relativament freqüents i hi ha una xarxa de seguiment de l’activitat solar que en bona part es dedica a controlar aquests fenòmens.

Però de vegades la magnitud de la tempesta solar és particularment gran. De vegades també surt disparada una bona quantitat de plasma, rajos X i gegantesques bombolles magnètiques. Si una fulguració és una tempesta, aquest fenomen seria un huracà.

I, com passa a la Terra, també en aquest cas hi ha huracans i huracans.

L’any 1859 va tenir lloc la major supertempesta solar que tenim noticia. El dia 1 de setembre, un astrònom anomenant Richard Carrington estava dibuixant un curiós grup de taques solars particularment grans quan, a les 11:18 va observar l’aparició sobtada de dues taques particularment brillants sobre les taques. Diuen que va córrer a buscar algú per comentar-ho, però que estava sol a l’observatori i no va poder compartir l’experiència.

El cas és que hores més tard van tenir lloc les aurores boreals més espectaculars que es recorden. Un fenomen habitualment restringit a les regions àrtiques es va poder veure fins a Panamà. Durant la nit el cel brillava amb una llum rogenca que permetia llegir sense problemes i, i això és el més preocupant, els sistemes telegràfics que feia pocs anys havien començat a funcionar, van deixar de fer-ho.

La tremenda descàrrega magnètica que va arribar a la Terra va superar l’escut protector de la magnetosfera i va alliberar una descomunal quantitat d’energia. En aquell temps va ser un fenomen notable i certament inquietant. Però la propera vegada serà molt més devastador simplement perquè la nostra dependència de l’electricitat és molt superior.

Una supertempesta com aquella deixaria fora de servei bona part dels satèl·lits. Simplement els fregiria. Adéu a les telecomunicacions, al GPS i a tots els serveis que depenen de la tecnologia de l’espai. Les xarxes elèctriques tampoc resistirien sense més. Els corrents elèctrics de la ionosfera generarien corrents induïdes en cables elèctrics i fins i tot en canonades. Els transformadors no podrien resistir les sobrecàrregues i molts es fondrien. Ens quedaríem sense comunicacions i sense electricitat.

A més, no seria un problema local sinó global. Si una apagada com la que va tenir lloc a Barcelona poc va causar aquell caos i va costar tant de temps tornar a la normalitat, imagineu el que costaria tornar la normalitat a uns quants centenars de milions de persones.

I mentrestant pensem en tot el que depèn de la xarxa elèctrica i de comunicacions. El servei d’aigua no podria bombar aigua perquè les bombes no funcionarien. Els avions no podrien comunicar-se per radio perquè la ionosfera estaria massa esvalotada per transmetre cap senyal en condicions. Internet majoritariament penjat i això també afectaria el sistema bancari i financer.

Però el més inquietant és que, igual que passa amb les riuades, el problema no és si això passarà, sinó quan. I si estem preparats per fer-hi front.