divendres, de febrer 12, 2010

Empatia a l'extrem

Empatia es defineix com la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona”. És a dir: la capacitat de posar-te en el lloc de l’altre. Una habilitat important per animals socials com nosaltres i que resulta útil tant sigui quan es tracta de negociar com simplement de conviure amb algú.

Però fa poc he sentit una conferencia on parlaven de com veuen el món altres criatures. I resulta un exercici extremadament interessant. Una mena d’ampliació de l’empatia a qualsevol cosa. La condició és adonar-se de quines són les condicions en les que viuen i no intentar interpretar-ho des del punt de vista humà.

Per exemple, nosaltres ens construïm un món bàsicament visual. No és que ho triem sinó que hem evolucionat com animals diürns, amb una gran capacitat per identificar les coses gràcies a la llum. Captem mil matisos de color, però el color és simplement una llum de determinada longitud d’ona. Ben mirat no és una característica dels objectes sinó la construcció mental que ens fem. La manera com el nostre cervell interpreta allò.

Per un rat penat, que es construeix la imatge mental del món gràcies a la ecolocalització, els colors poden ser una cosa ben poc important. Ells hi veuen, però sobretot fan servir l’oïda. Just al revés que nosaltres. Però si per nosaltres el color és una simple manifestació de la longitud d’ona de la radiació electromagnètica, podria ser perfectament que determinades freqüències de so permetin als ratpenats adjudicar colors als sons. De nou, no es tractaria d’una característica particular del so, sinó de com el cervell interpreta allò.

Qui ho sap?, animals com els gossos, que tenen una extraordinària capacitat olfactiva podrien també “veure” les olors. No hem de pensar que el seu món mental és avorrit pensant que una olor representa el mateix per ells que per nosaltres. Un talp completament cec, segurament seria totalment incapaç de fer-se idea del que representen els colors per a nosaltres. Ell es construirà la seva imatge mental del món a partir d’altres estímuls, irrellevants per nosaltres, però igual de rics i plens de matisos a la seva ment.

Hi ha ocells que detecten el camp magnètic de la Terra i els serveix per orientar-se, però com es veu un camp magnètic a la ment? L’interpreten com nosaltres interpretem el soroll? Com un color? Una textura a l’aire? En tot cas, com alguna cosa que pot ser similar les que nosaltres generem o una altre cosa completament diferent.

Però podem seguir amb el joc, forçant una mica les coses (després de tot, és un joc). Si fossin intel·ligents, com seria la construcció mental del món per part d’un microbi? Les molècules serien entitats reals i la existència estaria condicionada per la vibració a que estan sotmesos per culpa de l’efecte brownià. Per un bacteri el concepte d’immobilitat potser no existiria ja que per ells, tot està sempre sotmès als xocs de les molècules i els àtoms que els agiten constantment. En canvi, els colors no tindrien sentit. Les radiacions ja serien massa grans per ser detectades com ho fem nosaltres. Si podessin captar les radiacions potser les percebrien com nosaltres veiem les onades sobre un estany.

Un món completament estrany seria el que podrien imaginar els vegetals. Els factors importants per ells són les llums i les ombres, la humitat i la qualitat del terra. La llum és el seu aliment, potser segons el color de la llum ells notarien el que nosaltres anomenem “sabors”. Llum dolça, llum salada, en tot cas llum més o menys nutritiva.

I per una pedra? Aquí l’esforç d’imaginació ja fa riure, però si ho fem trobem un món ben estrany. Al ritme que una pedra es forma i fins que es desfà, podem imaginar que completar un pensament pot requerir uns quants segles. Si construir un concepte demana un milió d’anys, uns éssers amb una existència tan efímera com els humans no podríem ni fregar la seva consciència.

I el joc pot seguir. Si teniu imaginació podem intentar deduir com construiria el món un planeta? Una estrella? Una partícula subatòmica? Un paràsit? Un fotó? La única condició és no humanitzar les coses.

La conclusió és que el món, en realitat no és com el veiem. Allò és simplement la nostra imatge mental. El món, l’univers, és infinitament més ric, complex i ple de matisos del que som capaços de captar.

10 comentaris :

Nuesa Literària ha dit...

Correctíssim tot el que dius i apassionant. És un tema en el qual hi he pensat moltes vegades. Només començo a dissentir quan parles de la pedra; dubto que una pedra tingui consciència, ni tan sols que s'adoni del seu entorn. Els vegetals tampoc. Però pel que fa als éssers amb cervell, penso que les coses són com les descrius.

Dan ha dit...

No, no. Certament no tenen consciencia. En aquests casos, el joc és només imaginar com interpretarien la realitat en el cas que en tinguessin. Simplement es tracta de notar a l'hora d'interpretar el món com de condicionats estem per la nostra manera de ser. Per la nostra fisiologia o per les nostres característiques físiques.

Carquinyol ha dit...

Força interessant això que comentes. He fet l'exercici aquest en dues variants :

· M'he imaginat com el MSF (o MEV en català) i de sobte he notat (encara) la resaca de la borratxera que va agafar abans de crear l'univers! Ah... i una important duda existencial: quina salsa li va millor? siciliana, piamontesa, napolitana, bolonyesa...

· M'he imaginat essent aigua i... tenia memòria !!! :O

:P

Laia ha dit...

Sempre m'ha fascinat això de "veure" el món d'una altra manera. I aquest post és genial! Ostres, això de les olors dóna molt per pensar... Nosaltres ho tenim tan atrofiat!

També hi ha tortugues i bacteris que s'orienten amb el camp magnètic. Quan has comentat això dels ocells, el camp magnètic l'interpreten com una magnitud més, no? Vull dir que també hi veuen, oi?

Ostres, si ja em costa força de vegades posar-me a la pell dels altres, fer-ho amb una pedra és apoteòsic! Però extremadament divertit!

Alepsi ha dit...

La idea de "llum dolça, llum salada" m'ha encantat.

És fantàstic jugar a imaginar-se aquestes filosofades, però a mi, al final m'acaba agafant mal de cap... com veuria el món un teclat d'ordinador? (sí, ja, clar, sóc bàsica, què voleu, és el que més a mà tenia...)
Un món representat per les pressions i integrat pels milers de paraules que s'hi escriuen. Clar, que això dependria de quin tipus de teclat fos. Si fos el meu, pobret, ja el planyo. Si fos el d'un programador informàtic, segurament estaria com un llum. Si fos el d'un científic segurament acabaria per tenir les seves pròpies hipòtesi, i vés que no es dediqués a escriure articles científics per a importants revistes com "keyboard review".

Ai, Dan, en sèrio... tu veus que fer-nos pensar no pot ser bo, oi? xDDDD

[P.S: Carquinyol... trobo que et lleves molt inspirat... jajajaja! El MEV és totpoderós, i per tant, té la conciència del món que li dona la gana. No ho oblidis. Amén. xDDD]

Alasanid ha dit...

Tot un exercici d'imagiació, gràcies.

Veure el camp magnètic...

Jo m'imagino que l'existència més avorrida deu ser ser un neutrí. I el més emocionant deu ser el Higgs sempre corrent i amagant-se dels experimentals.

D'altra banda, un bacteri... Uff... massa moviment!

Dan ha dit...

carquinyol. El gran MVE és incomnensurable i inimaginable. Nosaltres pobres humans no podem ni captar la plenitud de les seves percepcions. I ens falten tots els seus senntits que té a la punta dels innumerables tentacles d'espaguetti.
res, res, massa elevat per imaginar!

laia. Això del camp magnetic ha de ser una canya. I a sobre potser deuen poder veure com es distorsiona quan hi ha una tempesta solar!

Alepsi. Un teclat d'ordinador? Uf. Es nota que es divendres.

Alasanid. Un neutrí! És molt interessant. Viure a un univers amb gairebé res al voltant amb que interactuar! Ara bé. Pensa que canviaries de personalitat cada dos per tres. Hi ha tres tipus diferents de neutrins que s'intercanvien, oi? Ha de ser curiós. Com si fossis mascle una estona, femella una altre i un altre sexe una altre.

Anònim ha dit...

Què complicat! No havia pensat mai que hi pot haver tantes formes de "veure". Tots aquests processos són molt interessants. I costa, realment, no humanitzar. Estem tan acostumats a allò nostre!

assumpta ha dit...

A la feina, he de fer feed-backs a la gent continuament i entre d'altres coses els hi explico sempre que és l'empatia i perquè és tan important en la seva tasca.
Ara m'ho has fet veure d'una manera ben diferent, una altra realitat que no se m'havia passat pel cap.
M'agrada. Com sempre, un apunt molt interessant i didactic.
Merci, Dan.
;)

Elfreelang ha dit...

Després de llegir i donar-li alguna volta a això tant interessant ...començo a pensar que tenint en compte l'estat actual del món potser els polítics empatitzarien d'allò més amb les pedres...de vegades semble que ells tampoc tenen consciència i a cops els seus pensaments tarden el mateix temps que una gran roca a erosionar-se