dijous, d’abril 08, 2010

Conflicte local, efectes globals

Un dels indrets més conflictius del planeta és la zona entre l’Índia i el Pakistan. Des de l’any 1947, quan el Pakistan es va independitzar de l’Índia, la tensió entre els dos països ha sigut constant i de moment ja porten tres guerres. Una de les causes més freqüents és la zona de Caixmir, que pertany a l’Índia però on la seva població és majoritàriament musulmana. Sigui pel motiu que sigui, aquest conflicte no és un tema menor, llunyà i que no ens afectaria més que molts altres conflictes. No s’ha d’oblidar que tant l’Índia com el Pakistan disposen d’armament nuclear.

Entre els dos països tenen guardades més de cent caps nuclears. No tindran la potència monstruosa de l’armament guardat per russos i americans, però un centenar de míssils nuclears no són poca cosa. I en un indret on els conflictes d’arrels històriques, econòmiques, racials i religioses es barregen sense gaires manies, sempre resulta molt inquietant qualsevol moment de tensió. No està gaire clar que amb la teoria de la “destrucció mútua assegurada” n’hi hagi prou per garantir que aquest armament no es faria servir en cas de guerra.

I si finalment esclatés un conflicte nuclear entre aquests dos països, a més de la catàstrofe que representaria a nivell local, i del fracàs de la civilització que implica, també ens afectaria d’una manera més profunda del que normalment pensem.

Als anys 80 es va posar sobre la taula el concepte d’”hivern nuclear”. Quan es van fer models del que passaria al clima de la Terra en cas d’un conflicte nuclear a gran escala entre l’antiga Unió Soviètica i els Estats Units, es van adonar que el fum i les cendres generades per les explosions impedirien l’arribada de prou llum solar a la superfície, causant un estat de continuat hivern durant uns quants anys.

Doncs sembla que un conflicte limitat a l’Índia i el Pakistan podria tenir conseqüències semblants. El problema és que un centenar d’explosions nuclears, presumiblement sobre ciutats, generaria una grandiosa quantitat de cendres. Uns tres milions de tones de cendra. I aquetes cendres, molt petites, lleugeres i fosques, podrien arribar sense problemes a capes molt altes de l’atmosfera. En un parell de dies, l’estratosfera, a una dotzena de quilòmetres d’altura, estaria plena d’aquestes partícules, enfosquint completament el cel a la regió del conflicte.

Però aquestes partícules de cendra estarien escalfades per la llum solar, de manera que tindrien una certa tendència a anar pujant lentament, cada vegada més. El problema amb això és que les pluges, que són el fenomen que les faria caure, és formen a menor altitud, de manera que mica a mica la cendra de les capes altes atmosfèriques s’aniria escampant per la major part del planeta. Segons alguns models, en una setmana l’enfosquiment del cel ja ens hauria arribat, i en un parell de mesos cobriria tot el planeta, incloent l’hemisferi sud.

I ja podeu imaginar les conseqüències. Sense prou llum solar i amb les temperatures caient en picat, adéu a les collites. Adéu també al bestiar que s’alimenta de les collites i adéu al menjar disponible. Ara disposem de tècniques per guardar aliments, però a la pràctica, si s’interrompés la producció d’aliments, en un parell de mesos ja no quedaria menjar. I això no es limitaria a la zona en conflicte. Seria una carència a nivell planetari!

La mortalitat causada per un conflicte semblant aniria molt més enllà dels morts causats directament per les bombes. De fet, aquests gairebé serien afortunats. Al final la cendra acabarà per caure, però no tindria gaire pressa. Un hivern nuclear pot mantenir el planeta en penombra durant uns deu anys.

En tot cas, els supervivents ho tindrien força cru. Avui en dia qui sap sobreviure de la manera que ho feien els nostres avantpassats? A les pel·lícules els protagonistes de les empesquen per caçar i conrear, però en realitat ho sabríem fer? Cal tenir present que les collites s’han perdut. Amb seguretat s’hauran fet més intents per conrear, però l’únic que s’haurà aconseguit serà esgotar les poques llavors que quedaran. I encara més. En temps antics hi havia recursos accessibles, mines o petroli a ran de terra. Però tot això ja s’ha exhaurit. Sense tecnologia, simplement ja no es poden explotar. De manera que les esperances de refer una societat mínimament funcional són realment molt escasses.

L’única esperança és que tot això és dedueix a partir de models. Però el risc que el model sigui correcte és prou terrible com per recordar que ara ja no hi haurà cap conflicte nuclear de conseqüències limitades.

8 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Això de les armes nuclears és una d'aquelles coses de la nostra civilització que és digne de psicoanàlisi. Resulta que tothom les té... per a que ningú les utilitzi! Ara bé, això mostra dos escenaris:

·1) Realment no les utilitzaran i, aleshores, estem emmagatzeman una sèrie d'utensilis terribles que ens poden provocar més d'un disguts.

·2) Arribarà un il·luminat, tocarà el botonet que no toca i ja la tindrem liada (i no fa gair el Sarkozy deia que potser algún atac nuclear tindria justificació...)

O sigui que estem sentats damunt d'un barril de pòlvora i fem sentar als altres al damunt d'un altre amb l'esperança de que ningú encengui la metxa...i de que no exploti tot solet.

No, si al final resultarà que Obèlix té més raó que un sant i estem tots bojos...

Alepsi ha dit...

Està clar que, qualsevol dia, com diu el Sr. Carquinyol, algú vindrà i fotrà el dit al botonet vermell (o algun diplomàtic tarat s'en durà al seu fill de 7 anys a la feina i...)
.... i llavors la lluita per la supervivència serà digne d'un programa de reality...

Jordi Cirach ha dit...

Les guerres no és la destrucció de la terra, sinó la destrucció de les idees.

Una abraçada i espero que t'interessi l'especial Sant Jordi del meu bloc.

L'imperdible de ℓ'Àηimα
>Jordi Cirach

Albert G ha dit...

bo, supose que coneixeu el llibre (o la pel·li) la carretera. encara que cormac maccarthy no dona explicacions de com s'ha arribat a eixa situació dona a entendre que el que passa amb el clima és això, un hivern nuclear...
sols demane als que poden disparar les armes nuclears que sàpiguen que els espera una vegada hagen guanyat la guerra.

Clidice ha dit...

Threads va ser una pel·lícula de la BBC que plantejava la vida a la terra en un hivern nuclear. Em va deixar un pòsit d'angúnia a l'ànima que no m'he tret mai. No sé pas com acabarem.

Arcangelo ha dit...

Jo també anava a citar The Road. Allí s'alimenten de conservers però perquè han sobreviscut molt pocs humans (tot plegat sembla més una catàstrofe natural desconeguda que no pas una guerra nuclear) i alguns recorren al canibalisme. No crec que ningú estigui prou boig per prémer aquest botó vermell ja que governar sobre un imperi de morts deu ser d'allò més ingrat.

Joan ha dit...

No sé si és casualitat que precisament ara parléssis d'això, sr. Dan, però és inevitable comparar les cendres generades per les explosions nuclears amb les cendres volcàniques del Eyjafjallajoekull. De moment, i espero que continui així (toco fusta), aquestes cendres tenen un efecte menor... però he vist unes imatges d'Islàndia que recorden aquest "hivern nuclear" del que parles: el cel tapat per les cendres, rius d'aigua negra,... de seguida també vaig recordar la peli The Road.
No és per ser alarmista, però tenint en compte que es desconeix quan s'acabarà l'erupció del volcà (i si dura anys?), diria que tots plegats encara no li hem donat la importància que es mereix...

Gerard ha dit...

Les perspectives són tan lamentables que no vull ni pensar-hi. El mal absolut existeix, i ha sigut l'home qui l'ha inventat. Esperem que no sigui també l'home qui el faci funcionar.