Condons, plantes i passions

Una cosa molt divertida són les confusions que passen quan algú creu conèixer les característiques d’alguna cosa, però en realitat s’està ficant de peus a la galleda. Això ens ha passat a tots, però algunes errades són més notables que altres. I un de divertit l’he vist avui a la propaganda d’uns preservatius amb sabors variats. A l’anunci del condó hi diu “Control Sex Senses “Tropical Delirium” Preservativo que ofrece el evocador poder seductor del aroma de la fruta de la pasión, famoso estimulante sexual.”

Interessant i prometedor, però amb un petit error. La fruita de la passió només és un famós estimulant sexual per aquells que s’ho vulguin creure, perquè en realitat la planta no en té res d’estimulant.

La gràcia i la clau de l’error està en el nom. Fruita de la passió. La paraula passió ja ens pot fer venir al cap escenes tòrrides de sexe i de sentiments desbordats. Una fantasia agradable que potser pot desencadenar aquesta fruita. Funciona molt menys si li diem per l’altre nom que té: Maracuià.

Realment no hi ha color. Queda molt més prometedor condons amb sabor a fruita de la passió, que no pas condons amb sabor a maracuià. Tampoc seria una mala cosa ja que seguiríem parlant de fruites tropicals. I els tròpics es relacionen amb calor, vacances, cossos en banyador, platges paradisíaques... No està malament, però la presència de la paraula passió és molt més contundent.

De totes maneres, la pobra planta (Passiflora edulis) té una història una mica més complicada al seu darrera. El nom de fruita de la passió li van posar els conquistadors espanyols quan la van descobrir. I segurament que aquella colla no estaven pensant en noies en bikini mentre anaven conquerint les Amèriques. Aleshores el nom?

Doncs la cosa és bastant menys estimulant. Més aviat al contrari. Quan van veure la flor de la planta, els va recordar una corona d’espines. I li van donar el nom de “fruita de la passió” en record de la passió de Jesucrist. A més, si mireu atentament la flor notareu que, a més de ser prou maca, mostra unes quantes característiques particulars. Té cinc estams, que van associar amb els cinc estigmes, i tres pistils, que simbolitzen els tres claus amb que van clavar Jesucrist a la creu.

Durant molt temps no hi devia haver cap problema. La societat estava fortament impregnada de la cultura cristiana i controlada pel poder eclesiàstic. La paraula passió tenia un significat claríssim que no associaven en absolut a les passions carnals. Implicava quaresma, crucifixió, rosaris i història sagrada.

Però els temps van canviant, la societat adopta nous costums i altres passen a un segon terme. Mica a mica la passió en el sentit més físic de la paraula va deixant de ser una cosa vergonyosa per esdevenir una cosa agradable que podem desitjar sense problemes. Això passa al mateix temps que comencen a arribar als supermercats fruites tropicals d’arreu del món. Quan apareix el fruit de la passió, el reflex mental ja és diferent del que tenien en el passat i de seguida associem aquesta planta amb la passió sexual. Per tant, res més normal que pensar que deu tractar-se d’un fruit, com a mínim, afrodisíac.

Doncs, per desgràcia, no és especialment afrodisíac. Al menys no més que cap altra fruita. Tot i que ja se sap que això dels afrodisíacs depèn molt més de la ment del que se'ls pren que no pas de les propietats del fruit. Si hi voleu creure-ho fermament potser igual funciona. Si més no, amb un suc de fruita de la passió tindreu una beguda plena de vitamines i oligoelements, a més de refrescant.

Encara que, és clar, això de les vitamines i els oligoelement no té gaire gràcia com a propaganda per un condó.

Adeu, mar d'Aral

L’any 2005 (Déu meu com passa el temps!) vaig escriure un post sobre l’estat del mar d’Aral. Una extensió marina situada a Àsia central, entre l’Uzbekistan el Kazakhstan. Aquest mar ha esdevingut el paradigma d’un desastre ecològic causat per l’acció de l’home. L’aigua li arribava gràcies als rius Syr Daria i Amu Daria, provinents de l’interior de l’Àsia, però durant l’època soviètica es va decidir aprofitar l’aigua d’aquests rius per irrigar grans extensions de plantacions de cotó.

Entre l’aigua que s’agafava pels camps i la que es perdia per la mala qualitat dels sistemes de transport i irrigació, el mar va entrar en un desequilibri. Sortia més aigua per evaporació que no pas n’entrava. I el resultat, com no podia ser d’altra manera, va ser que va començar a reduir la seva mida.

Pobles de pescadors van veure com la línia de la costa s’allunyava més i més, deixant les barques varades enmig del desert. A sobre, els terrenys que quedaven es veien completament inutilitzables degut a la gran salinitat de l’aigua que quedava. Això passava perquè l’aigua del mar s’evaporava, però la sal s’hi quedava. De manera que l’aigua que hi restava esdevenia cada vegada més i més salada.

L’any 2003 el mar estava pràcticament dividit en tres. La meitat oriental més ampla, però poc fonda, una franja a occident, amb una mica més de fondària i un tercer fragment al nord. Els països afectats, emergits després de la caiguda de la Unió Soviètica van començar a fer plans per salvar el mar, però la majoria van quedar en bones paraules i prou. Es va construir un dic per retenir l’aigua de la part del nord, mentre que la resta es va donar gairebé per perduda.

El dic ha servit d’alguna cosa. Certament la part del nord està recuperant aigua i fins i tot una mica de pesca. Però la sort ha sigut molt diferent per la resta. Les últimes fotos que s’hi han fet des de l’espai mostren que ja no hi queda pràcticament res. A la franja de l’oest encara s’hi veu una mica d’aigua, però de l’altra secció res de res. Una enorme extensió de sal cobreix el que durant milers d’anys va ser el quart llac més gran del planeta.

Quan les coses van començar a anar malament al mar, els tècnics soviètics no van semblar massa amoïnats. Que el mar es perdés era secundari enfront les possibilitats de convertir aquella zona en una gran productora de cotó. I de fet, l’Uzbekistan és avui un dels principals productors de cotó.

Però al final van començar a proposar plans per refer el mar. Per sort va quedar en no-res, perquè moltes vegades el remei és pitjor que la malaltia. Per exemple, una de les propostes era fer servir armament nuclear per fondre geleres de les muntanyes del Pamir.

El mar d’Aral està condemnat. Potser se’n podrà salvar una petita part, però el mar, l’ecosistema que mantenia, el clima que donava a la zona i les cultures que van créixer al seu voltant ja s’han esvaït.

I la seva història s’assembla massa a moltes altres que tots tenim presents, a petita escala, o a nivell global.

Algú amb més diners que coneixements decideix que pot guanyar encara més diners amb determinades actuacions. Quan els efectes d’aquestes actuacions es posen de manifest primer es neguen, després es minimitzen i finalment s’acusa de paranoics o d’enemics del progrés als qui s’hi oposen. I quan la situació ja és tan evident que no es pot seguir negant, troben la manera de distreure al personal fins que ja és massa tard per fer-hi res.

De totes maneres, quan s’arriba a aquest punt, els que ho van causar ja no hi són. Van viure les seves vides, es van enriquir i van desaparèixer deixant la merda pels que vinguin després.

Per això, en mirar les fotos del mar d’Aral, no puc deixar de pensar en rius que tenim per aquí o en el nostre planeta en la seva globalitat.

Epidemia... de por?

Hi ha una amplia varietat de llibres d’autoajuda, de com prosperar en la vida i en els negocis o de com esdevenir un líder amb carisma. En un moment donat poden ser útils per algunes persones, però el cas és que tots aquests llibres tenen una cosa en comú. Si els mires fredament, bona part del que diuen són obvietats.

Doncs ara mateix sembla que passa una cosa semblant als medis de comunicació amb la història de la grip. Publiquen llistes de recomanacions de que cal fer, i quan les llegeixes, et trobes que realment no hi ha res de nou. El que diuen és el que sempre fem o al menys el que sempre hem sabut que s’ha de fer.

Per exemple, “si un nen té febre, no pot anar a l’escola fins que ja estigui curat”. Doncs genial, però això ja era el que es feia sempre amb la grip.

“Rentar-se les mans sovint”. Hi ha gent marrana, però la majoria anem nets. I si creiem que hem estat en contacte amb algun malalt, és evident que t’has de rentar les mans.

“No tossir a la cara de les persones i fer servir mocadors”. Doncs tampoc sembla una novetat respecte de que fer amb la grip normal.

Per descomptat no vull dir que calgui prendre-ho a la lleugera, però és que últimament ja sembla que freguem la paranoia. Per la importància que li donen a les notícies sembla que ens enfrontem a una gran pandèmia mundial que delmarà la població. Cada persona que per desgràcia es mor d’aquesta malaltia és comptabilitzada gairebé en temps real als telenotícies.

Aquesta por era comprensible quan va aparèixer el nou virus. Després de molts anys convivint amb un tipus concret de virus de la grip, ens vàrem trobar amb un de completament nou. Des dels anys 80 que teníem dos soques principals de virus de la grip. Una del tipus H3N2 i un altre del tipus H1N1 (diferent del nou que tenim ara). Aquests virus, que anomenem la grip estacional, podien afectar prop d’un milió de persones cada any a Espanya. I també causaven morts. Prop de dues mil persones l’any.

Quan va arribar el nou virus, d’entrada no sabíem com seria. Les autoritats sanitàries tenen molt present la gran pandèmia del 1918, que va matar moltíssima gent, i altres que sense arribar a aquells nivells també han resultat especialment letals. Per desgràcia, això és part del joc: De tant en tant apareix un nou virus de la grip per instal·lar-se entre nosaltres i substituir als antics. El nouvingut pot ser igual, pitjor o més benigne que l’anterior. I el desconeixement inicial justificava la inquietud.

Però ara ja sabem com les gasta la grip nova. Ara, i si les coses no canvien (una possibilitat que amb els virus sempre cal tenir present) sembla que no és gaire diferent de l’anterior. S’encomana més fàcilment, de manera que molts la passarem la grip aquest any. Però generalment provoca una malaltia igual o en tot cas més lleu. De manera que no cal patir.

També causa morts, és clar. I els grups afectats són diferents dels de la grip anterior. Abans els ancians eren les seves víctimes predilectes i ara ja no ho són tant. Però els casos greus són un percentatge del voltant de l’1 % dels afectats. I fins i tot en aquests, la mortalitat és baixa. Naturalment et pot tocar i això sempre és una putada. Però això també passava amb l’anterior grip i no estàvem tan histèrics l’any passat.

Si tot segueix com ara, serà una llauna perquè molts nens passaran alguna setmana a casa amb mal de cap, febre, mocs i tos. Altra vegada, res de nou respecte l’any passat, excepte que presumiblement hi haurà més nens afectats. De manera que els pares ja podem tenir aparaulat algun cangur per quan sigui el moment.

I millor que ens hi acostumem, perquè el nou virus ha substituït l'antic. Sembla que ha vingut per quedar-se i ara ja més del 95 % dels casos són de grip nova.

Però la febre per aconseguir vacunes, per tancar escoles, per proveir-se d’antivirals i tot això està sent desmesurada. Els laboratoris encantats, és clar. Hi ha qui hi veu conspiracions, com sempre, però no cal. Si vosaltres fóssiu fabricants d’antivirals no estaríeu encantats del clamor popular demanant més i més tractaments per si de cas?

Per descomptat no és que no calgui tenir tot això preparat. El que passa és que no estem excessivament diferent d’altres anys. Podria haver-ho sigut, però sembla que hem tingut sort i no serà aquesta la gran epidèmia que un dia o altre arribarà. De totes maneres, també cal tenir present que la sanitat actual no és la de 1918. Una mica més preparats si que estem.

Ara, com diuen els metges, comença a ser més preocupant l’epidèmia de por que s’està generant que no pas la de grip.

SARM o els problemes que venen

Amb els bacteris els humans hi tenim una relació particular. D’una banda ens faciliten la vida, ens proporcionen aliments i begudes, i fins i tot forment part de nosaltres mateixos. Encara que sembli mentida, al nostre cos hi ha un nombre més gran de bacteris que de cèl·lules pròpies. I malament si deixen de ser-hi. Estem perfectament adaptats a viure amb elles.

Però també hi ha les que ens causen malalties. I amb aquestes ja hi tenim molt mala relació. El que passa és que és difícil matar els bacteris sense matar-nos nosaltres mateixos. Per això la guerra dels humans contra aquests organismes ha sigut sempre desigual i nosaltres ens portàvem la pitjor part.

Això va ser així fins als anys 40, quan es van descobrir els antibiòtics. Aquestes molècules altament selectives van girar la truita. De cop, disposàvem de medicaments que mataven els bacteris i a nosaltres ens feien poca cosa. L’èxit va ser tant gran que durant un temps vam viure l’engany de creure que havíem guanyat la guerra.

Però aviat va ser evident que no. Van començar a aparèixer bacteris als que els antibiòtics no els feien res. Al principi no hi havia problema. Si la penicil·lina no els matava, els hi donàvem estreptomicina i avall.

Però de nou, la cosa es va espatllar. Van començar a aparèixer bacteris que eren resistents als dos antibiòtics.

Cap problema. En tenim molts més per administrar. Això és el que es podia pensar, però la realitat és que no en tenim tants. En realitat, d’antibiòtics en tenim molt pocs. No arriba a les vint famílies. Hi ha moltes molècules lleugerament diferents, que tenen noms diferents i ens poden fer pensar que son coses diferents, però que en realitat són gairebé la mateixa.

A més, hi ha un detall inquietant. Tots els antibiòtics que coneixem es van descobrir entre 1940 i 1960. A partir d’aleshores no n’hem trobat més. Han aparegut noves famílies fa poc, però en realitat eren molècules que s’havien descobert als anys 50 i que ara s’han desenvolupat. L’arsenal antimicrobià de que disposem és molt més limitat del que normalment pensem. I els bacteris s’adapten ràpid a les nostres estratègies.

Tant s’adapten, que el probable futur enemic ja té nom. Es diu SARM per les sigles de Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina. I millor que no us creueu en el seu camí.

L’Staphylococcus aureus és un bacteri que tenim tots a la pell, al nas i a les mucoses. Normalment no emprenya gens. Ell fa la seva vida i nosaltres la nostra, però en ocasions si que causa infeccions. Si arriba a l’interior del cos per una ferida per exemple ens pot donar problemes.

El cas és que molt aviat va començar a aparèixer en els Hospitals una soca d’S. aureus, sobre el que els antibiòtics semblaven no tenir efecte. Primer va tornar-se insensible a la penicil·lina, i un any després ja era també resistent a la Meticil·lina. Era un bitxo difícil de tractar, però que normalment apareixia únicament en els hospitals. Això era perquè allà és on hi van les persones amb el sistema immunitari afeblit i on estàs envoltat de pacients que també tenen infeccions.

Però des de fa una dècada el SARM comença a trobar-se fora dels hospitals. Et pots fer una rascada i infectar-te per SARM. I si això passa, costa trobar un antibiòtic que el controli perquè cada vegada és resistent a més i més. Poca broma. L’any 2007 SARM va causar la mort de 19.000 persones als Estats Units. La darrera estratègia que es feia servir era administrar vancomicina. Però naturalment, era només qüestió de temps que el nostre amic aprengués a tractar amb ella. Actualment ja hi ha també S. aureus resistent a la vancomicina (o SARV).

I contra aquest ja ens quedem sense arguments. O trobem nous antibiòtics aviat, o tindrem un problema molt seriós. Però recordeu que fa quasi seixanta anys que no n’hem trobat cap de nou. Serà que ja no en queden?

De moment ja es busca en indrets més exòtics. Al fons del mar, en els budells dels insectes o a sobre de tota mena de plantes. No hem de descartar que allà fora hi tinguem una nova arma antimicrobiana esperant a ser descoberta. També caldrà buscar noves estratègies imaginatives. Fer servir virus antibacterians o aplicar la nanotecnologia. Però això ja costarà més

I el temps s’acaba gairebé sense adonar-nos.

Sembla que ens quedarem aquí

Una de les principals característiques que ha de tenir un líder és la capacitat de definir objectius clars i d’expressar-los de manera encara més clara. N‘ha de tenir molts més, és clar, però sense aquesta virtut, els esforços es dilueixen en objectius secundaris, l’entusiasme es perd i al final s’imposa la sensació de fracàs.

Als anys 60 en Kennedy va actuar d’aquesta manera. Podria haver dit que un dels seus objectius era “...transformar el país en una potència amb capacitat per operar en condicions alienes a les habituals pels humans i implementar una tecnologia d’alt nivell que, a partir d’una sòlida base científica i de l’excel·lència en enginyeria, permetés assolir objectius d’alt nivell estratègic en l’àmbit aeroespacial”.

Podria haver dit això i ningú, tret de quatre iniciats hauria mostrat gaire entusiasme. En canvi el que va dir va ser que el seu objectiu era “...portar un home fins la Lluna i retornar-lo a casa sa i estalvi abans del final de la dècada”.

Això si que ho va entendre tothom i això va canalitzar l’entusiasme necessari per aconseguir-ho. Això i la por que els soviètics no ho fessin abans, és clar.

Durant un temps va semblar que anar a la Lluna era bufar i fer ampolles. Que aviat hi hauria colònies permanents i que el pas a altres planetes era imminent. Però les coses no van anar així. Una vegada has guanyat una carrera, ja no tens ganes de seguir corrent. És massa cansat. I si no estàs competint amb ningú, tampoc hi ha gaire motivació. Si, finalment, no hi has de guanyar diners el més fàcil és que acabis assegut prenent una cerveseta enlloc de seguir amb l’esforç.

Doncs això és el que ha passat amb l’exploració espacial. Després de la Lluna l’activitat humana a l’espai es va limitar a missions de les que s’anomenen d’òrbita baixa. Hi ha qui creu que l’Estació Espacial Internacional (ISS) es troba a mig camí entre la Terra i la Lluna, però el cert és que la tenim aquí al costat. La ISS es mou a una altura de tres cents seixanta quilòmetres de la superfície de la Terra, mentre que la Lluna està a... tres-cents vuitanta quatre mil quilòmetres!

De manera que fa anys vàrem fer un viatge, però des d’aleshores ja no hem tornat a sortir del barri. Simplement ja no hi havia objectius clars i ben definits per enfocar els esforços.

I sembla que les coses seguiran així. En Barack Obama ha encarregat una comissió per avaluar els projectes de la NASA i quines són les possibilitats de plantejar noves missions. Aviat presentaran l'informe, però els resultats que s’han filtrat indiquen que la NASA no disposa de diners per plantejar cap mena de missió tripulada important. Ni a Mart, ni a la Lluna ni enlloc.

Fins ara, el funcionament habitual era encarregar les naus a empreses externes. La Boeing, la McDonell i similars. Aquestes presentaven un pressupost que després no es complia ni de conya. Esperaven (i normalment passava) que de totes maneres, al final el projecte tiraria endavant per no perdre els diners i els esforços gastats. El secretisme també hi ajudava a tot això. Del “és massa aviat per parlar-ne” passaven immediatament al “hem gastat massa diners per aturar-nos”.

Però aquesta vegada sembla que no colarà. La crisi i la falta d’objectius clars i d’estímuls externs poden acabar amb el somni de l’exploració de l’espai llunyà. Ja ha quedat clar que la NASA no té diners per desenvolupar el programa Constellation, amb els nous coets Ares i els mòduls Orion, que caldria per anar a la Lluna, però és que ni tant sòls té diners per fer-los servir. Com ha dit un dels de la comissió. “Encara que el Pare Noel ens portés el sistema Constellation totalment enllestit, el primer que hauríem de fer seria cancel·lar-lo, perquè amb el pressupost que tenim no el podem portar endavant”.

De manera que sembla que ens tocarà tornar a posar els peus a terra, i no només en sentit figurat. Sortir a l’espai és molt car, i la crua realitat és que no tenim els diners.

Encara que, qui ho sap?. Potser hi aniran els xinesos.

Aprendre, èxits i errors.

Una dita afirma que aprenem més dels errors que no dels encerts. Això certament és una manera d’animar-nos davant del fracàs, però sembla que a l’hora d’aprendre, el cervell en treu més profit dels èxits que no pas dels errors.

El cas és que la lògica sembla estar d’acord amb la dita. Quan una cosa funciona ja no en trèiem més informació. Simplement ho repetiríem i prou. En canvi, si no ens en sortim seguirem intentant-ho d’altres maneres. Això ens obligarà a trencar-nos el cap, a posar la imaginació en marxa, a especular i a experimentar. Tot això sembla que ha de ser fantàstic per anar aprenent i dissenyant estratègies de cara al futur.

L’únic problema del raonament és que una altra dita ens recorda que els homes som els que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra. Com si dels errors del passat no n’haguéssim tret cap lliçó.

Doncs fa poc s’ha fet un estudi que sembla donar la raó a la segona dita. El nostre cervell capta molt millor els coneixements adquirits a partir dels encerts que no pas dels errors.

Uns investigadors s’han posat a mesurar l’activitat neuronal en micos que havien de fer determinades tasques. No eren feines complicades. Simplement apareixien unes imatges a l’ordinador i el mico havia de mirar a un costat o a l’altre. Si ho feien correctament eren premiats amb un suc, i si no, doncs a aguantar-se.

El cas és que en mesurar el que passava amb les neurones es podia observar que després d’un encert hi havia canvis en els nivells d’activitat. Enviaven més senyals durant una estona. Això facilitava la resposta en el següent intent.

En canvi, després d’un error, doncs no passava quasi res. No hi havia canvis importants que suggerissin que el cervell en treia informació útil dels fracassos.

Per tant, al nostre cap el que li serveix més sembla ser el tenir èxit. Això s’aprèn i es recorda i ens és útil en ocasions posteriors. En canvi, les errades semblen ser menys importants. Potser és un mecanismes d’estalvi. No val la pena recordar estratègies que no funcionen i si que és important tenir present les que porten a l’èxit.

Cal anar amb compte, però. No es poden fer sense més els salts des d’una neurona enviant senyals fins a una consciència aprenent una estratègia. Però encara que l’explicació no sigui aquesta, el que sembla clar és que amb l’èxit hi passen coses al cervell i que durant el fracàs no hi passa gaire res. I per aprendre, com a mínim cal que hi passin coses entre les neurones.

Tot plegat, és clar no te en compte el que dèiem al principi. La imaginació que hi posem, els raonaments que anem fent, les estratègies que assagem. Aquestes activitats segur que també tenen un efecte sobre l'activitat neuronal i aquest estudi no les podia tenir en compte. Però en tot cas, ja és més complicat que simplement encertar-la i recordar-ho.

A més, amb aquestes tecnologies al final podrem acabar per saber com mesurar-nos l’activitat de les nostres pròpies neurones i tenir clar si hem aprés alguna cosa o no. Segurament no hauria de caldre, perquè en realitat tots ho sabem si hem aprés la lliçó o no, però com que n’hi ha molts que s’enganyen a si mateixos...

700

Set-cents!!! Si, si! 700

Aquest és el post número set-cents del centpeus i, naturalment, això fa que sigui un post una mica especial. Mai hauria pensat que parlar de ciència donés per tant de rotllo. Però quan miro enrere m’adono que tot això va començar l’any 2005. Ja fa uns anyets.

En tot aquest temps han passat tsunamis, pandèmies, terratrèmols...

S’han identificat nous gens, nous medicaments, alguns d'imaginaris, noves pistes sobre malalties...

Els robots de Mart segueixen funcionant encara, la sonda New Horizons segueix el seu camí cap a Plutó que en aquest temps ha caigut de la llista de planetes...

El Barça ha guanyat el triplet...

L’escalfament global segueix cada vegada més accelerat, L’Àrtic ens envia senyals inquietants...

Hem celebrat el 200 aniversari del naixement de Darwin i encara n’hi ha que no se’l volen creure...

Jo he après moltes coses tot buscant temes pel blog, importants algunes, anecdòtiques la majoria, però quasi totes prou interessants com per pensar-hi uns minuts.

I com que els números rodons tenen un cert atractiu, aprofitaré aquesta xifra per començar un descans, que ara ja toca! Si tot va bé, hi tornarem al setembre.

Salut a tots!

El nom ho explica tot!

Barcelona té una característica curiosa. Si passegeu per l’eixample i us pregunteu on para el Nord la tendència general és a equivocar-se. Els carrers que fan baixada estan orientats en direcció al mar i com que el mar és a llevant, semblaria que és allà on hi ha l’est. I els altres carrers, els que van perpendiculars a la línia de la costa apunten cap a França, de manera que el Nord hauria de ser cap allà.

Però no.

Quan Ildefons Cerdà va dissenyar el seu pla per l’eixample va tenir en compte molts detalls. Sempre es parla de la disposició de les cruïlles en xamfrà, o de les illes de cases que havien de tenir patis interiors. Però l'orientació general de la ciutat també la va tenir en compte i va muntar la quadrícula de manera que cap edifici tingués una paret completament orientada al sud, i per tant, cap tampoc ho estaria en direcció al nord.

La part de l’edifici encarada al sud resultaria molt calorosa, sempre sota l’impacte dels rajos del Sol. I per contra, els habitatges orientats al nord resultarien incòmodament freds.

De manera que a l’eixample de Barcelona, la línia nord-sud talla la quadrícula en diagonal. Així, dos dels costats dels edificis reben llum, però sense excés i els altres dos estan a la fresca, però sense passar-se.

L’error que es comet en mirar on para el mar és perquè la línia de la costa no està situada en direcció del nord al sud, sinó que també va en diagonal.

Aquesta distribució dels carrers explica un altre detall que passa desapercebut moltes vegades. En ocasions he sentit artistes i fins historiadors intentant explicar les llegendes sobre l’origen del nom de l’avinguda del Paral·lel. Es parla d’un bar que va posar una minyona quan va independitzar-se, però el cas és que no hi ha registres clars del Bar ni tampoc del motiu per posar-li aquest curiós nom.

Però la realitat és més senzilla. El mateix Cerdà va trencar la geometria de la quadrícula de l’eixample en alguns carrers. I dos d’aquests carrers si que seguien les línies mestres dels mapes.

Un d’ells segueix la línia nord–sud amb que, al segle XVIII, un equip de geògrafs francesos va determinar el meridià que passa per París. Amb aquestes mesures van poder establir la mida de la Terra i per tant, la mida del metre. Aquest meridià que passa per París el van mesurar des de Dunkerque fins a Barcelona. I per això el carrer que apunta directament al Nord, i cap a París tot seguint el meridià s’anomena “Avinguda Meridiana”.

Però ja sabeu que l’esfera terrestre està dividida en meridians (de sud a nord) i en paral·lels (paral·lels a l’equador). Doncs ja us podeu imaginar l’origen del nom de l’avinguda del Paral·lel.

Estrictament hauria de ser “avinguda del Paral·lel 41º 22’ 34’’, ja que aquest és exactament el paral·lel per on transcorre l’avinguda. I per això ja tenia aquest nom en el projecte de Cerdà. Si feu una ullada al Google Earth veureu que posant la imatge ben orientada al nord, únicament hi ha dos avingudes que siguin perfectament vertical una (la Meridiana) i horitzontal l’altre (el Paral·lel).

I una darrera curiositat. Quin és el punt on es tallen aquests dos carrers? Doncs cap, perquè físicament no es creuen. Però si seguíssiu les línies imaginàries del seu traçat veuríeu que s’encreuen just al rellotge del port. Un dels indrets que l’equip de geògrafs francesos va fer servir per determinar les mesures trigonomètriques que portarien a determinar la longitud del metro patró.

La educación higiénico-moral de la mujer

Fa uns quants anys es va presentar una tesi doctoral en medicina particularment important, tant per la temàtica com pel que representava el simple fet de ser defensada. El títol era “De la necesidad de encaminar por nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer” i la gràcia és que va ser la primera vagada que una dona arribava al grau de doctora a l’estat espanyol. Ella era Dolors Aleu i Riera i la seva tesi acaba de ser posada on line per la Universitat de Barcelona. Un document que val la pena mirar-se.

Quan es parla de la igualtat entre homes i dones, sovint es fa referència al “sostre de vidre” amb que topen les que volen ascendir al més alt de l’escalafó empresarial, polític o acadèmic. També és comenta com ha sigut la lluita per la igualtat i tot això. Però el cas és que la majoria de noies d’avui en dia, ni tan sòls es plantegen que el fet de ser una dona hagi de ser un problema en la seva carrera. Amb el temps descobriran que potser les coses encara no són com semblen, però el fet que d’entrada no es posin cap limitació ja és un gran que.

De totes maneres no està de més recordar que això és un fet excepcional i que al llarg de quasi tota la història i, encara avui, en molts indrets del planeta, les coses no són així. La tesi de la Dolors Aleu va ser presentada l’any 1882, ben mirat, no fa tant de temps. I a sobre, el nombre de dones doctores va ser testimonial durant encara molts anys. Per exemple, el 1955, tot just fa un parell de generacions, únicament l’1 % dels metges del país eren dones.

Però el més interessant és un document que hi ha junt amb la tesi. Unes cartes que van intercanviar la Dolors Aleu i el seu director de tesi, el Dr. Joan Giné i Partagàs. En aquestes cartes, ella li agraeix el haver-la acceptat per fer la tesi, i sobretot per haver-la recolzat en els obstacles que va trobar pel fet de ser dona. A més li demana si opina que el text mereix ser publicat. La resposta del director és donar-li ànims i felicitar-la per la seva feina i animar-la a publicar-la.

El cas és que mentre la llegia pensava que avui seria impensable que algú escrigués una carta com aquella. D’entrada per l’antic vocabulari que fan servir, és clar. I també per la diferència de tracte que hi havia. El director de tesi era algú amb un estatus molt més elevat del que pot tenir ara i això és nota en la manera d’adreçar-s’hi. Si algun dels meus doctorands m’escrivís una carta començant amb un “Mi ilustre maestro” pensaria que estava sota els efectes d’alguna substància psicotròpica. Però així és com ella el tracta. De la mateixa manera que acaba amb les sigles q.b.s.m. que he hagut de buscar el que significaven per descobrir que és: “que besa su mano”.

Eren altres temps i les regles socials eren unes altres.

El llenguatge d’ell també resulta divertit. Després de felicitar-la comenta que un dels problemes de moltes civilitzacions ha sigut “...el escaso y aun improcedente cultivo que se ha acordado a las admirables disposiciones intelectuales del bello sexo.” I pel que fa als problemes que ella va patir li diu que “Supongo parti pris en ciertos profesores: habrán dicho “yo no quiero saber lo que esta aspirante sabe; es mujer y basta;... no debe recibir el grado de doctor”. Son malignos desahogos de la reacción. Esos señores olvidan que la ley la ha concedido a V. La plenitud de los derechos académicos, así como a ellos les ha ordenado que juzguen de la aptitud científica del graduando y no de la sexualidad del mismo.”

I si ella li besava les mans, ell acaba amb un q.b.s.p.

En un primer moment ens pot sonar paternalista i fins i tot sexista, però en aquell temps, aquest home tenia l’actitud més oberta i progressista possible. En aquest sentit seria interessant llegir textos dels que s’oposaven a l’educació de les dones.

Unes cartes avui en dia inimaginables, però que no està de més llegir per recordar que les coses eren molt diferents fa no tant de temps. La tesi també té el seu interès. Posava de manifest l’estat de l’educació i el tracte que rebien les dones i la necessitat de canviar-ho. Un seguit d’obvietats que actualment sembla mentida que calgués recordar o posar de manifest però que aleshores eren a les arrels mateixes de la societat.

Naturalment recordar el passat no vol dir que el camí ja estigui fet. Encara queda feina per fer fins que les diferencies entre sexes els limitin únicament al joc de la seducció i prou.

Pandèmia

Doncs ja hem arribat al nivell 6. La OMS ha declarat finalment que ens trobem a l’inici de la sembla que ara s’anomena Pandèmia de grip del 2009. Això no ha sigut cap sorpresa i, de fet, s’esperava la declaració fins i tot abans del que s’ha produït. Al menys, sembla que els sistemes de comunicació no han funcionat malament i a hores d’ara tothom té clar que declarar-la pandèmia fa referència únicament a la facilitat amb que s’escampa i no a la gravetat de la malaltia.

Cal tenir present que ens trobem a l’inici de la pandèmia i que, és molt probable que la majoria de nosaltres acabarem per passar aquesta grip. I això no ha de ser gens preocupant mentre les coses segueixin com ara. La malaltia es presenta en forma lleu i quan s’han donat casos de morts acostumaven a ser en persones que ja tenien una malaltia prèvia.

De totes maneres, algunes particularitats si que té aquest virus. Sembla que afecta més fàcilment als joves, de menys de vint-i-cinc anys, que no pas a les persones d’edat més avançada.

Però encara cal anar amb moltes precaucions. A hores d’ara no sembla una malaltia greu, però el virus de la grip és capriciós i pot donar moltes sorpreses. Com ha dit la directora general de l'Organització Mundial de la Salut “... el virus dicta les regles i aquest, igual que la resta de virus de la grip, pot canviar les regles, sense més motius, en qualsevol moment.”

Hi ha dues coses que cal tenir molt en compte. La primera és com es comportarà el virus quan afecti a països del tercer món. Fins ara, la majoria dels casos s’han donat en països industrialitzats. Amb sistemes sanitaris raonablement establerts. Però això no durarà. De fet, és possible que el nombre escàs de malalts en països africans o asiàtics sigui degut a que simplement no hi ha ningú per comptabilitzar-los. Tenen problemes molt més greus i molts menys recursos. Si al voltant teu hi ha morts per fam, malària o sida, no vas al metge simplement per uns símptomes semblants als de la grip.

A més, en indrets on l’estat sanitari inicial de la població és més compromès que en països del primer món, els efectes de la grip poden ser més greus.

I l’altra inquietud és el que passarà quan aquest virus coincideixi amb altres de diferents. Abans o després algú s’infectarà pel nou virus H1N1 i, alhora, per algun dels vells virus que encara corren pel món. Quan el material genètic de les dues soques coincideixi en una cèl·lula és poden donar noves combinacions que resultin en un nou tipus de virus, que pot ser més o menys greu o més o menys infecciós.

La grip espanyola de l’any 1918 també va començar de manera lleu i un bon dia va experimentar un canvi letal. Qui sap que farà aquest? El que passa és que contra això poca cosa podem fer. Els humans convivim amb els virus i no deixarem de fer-ho. Ells aniran infectant-nos sempre que puguin i nosaltres intentarem evitar-ho de la millor manera possible. Cada vegada disposem de més eines per enfrontar-nos-hi, de manera que cal estar atents però sense deixar-nos endur per la por.

Fins fa pocs anys l’únic que es podia fer enfront les pandèmies era veure com progressaven i mirar de tractar els malalts a mida que l'onada d’infeccions progressava. Aquesta vegada el virus ha arribat arreu del planeta més de pressa que mai. Literalment l’hem portat en avió camuflat entre grups de turistes cosa que li ha permès fer en pocs dies un camí que els virus d’abans trigaven mesos o anys a recórrer. Però també cal dir que mai havíem aconseguit tanta informació i tant aviat de cap malaltia. Hi ha indrets a internet on podeu consultar la seqüència genètica de les diferents proteïnes del virus i ja es treballa en vacunes i fàrmacs antivírics.

Per tant, no ens queda altre remei que anar seguint la progressió de la pandèmia amb calma. Després de tot, hi ha moltes malalties molt més greus al planeta.

Tinc gana

El nostre organisme funciona segons un seguit de pautes i ritmes als que hi estem habituats, però que amaguen una complexitat de la que moltes vegades no en som conscients. Fets que considerem perfectament normals, resulten tremendament intricats quan els analitzes en detall. Però resulta molt útil comprendre, si més no una mica, com estem dissenyats per evitar que ens puguin manipular.

Un exemple d’això és una sensació d’allò més habitual. Una que experimentem cada dia algunes vegades. La gana.

Per quin motiu tenim gana? Sembla una ximpleria, però el cas és que encara en tenim molts dubtes i el mecanisme que ho controla és realment complicat.

Per començar, la gana és una sensació subjectiva i, per tant, s’origina al cervell. Sabem que hi ha una zona de l’hipotàlem, que és l’encarregada de generar la sensació de gana. Aquell malestar difícil de definir que ens empeny a cercar aliment. En principi, aquest “centre de la gana” es comença a posar en funcionament unes quantes hores després de la darrera ingesta, però això no és exacte. No és el mateix de dia que de nit, de manera que el ritme de la gana està modulat i adaptat als ritmes circadiaris de repòs i activitat. A més, hi ha un altre centre al cervell que s’encarrega de generar la sensació de “sacietat”.

Però això és la base mínima per controlar el sistema. Després arriben les modificacions i adaptacions. Per exemple, més enllà dels ritmes, la quantitat d’energia ingerida pot activar o desconnectar aquests centres. Després d’un àpat immens, triguem més a tenir gana i ens podem saltar perfectament un àpat sense problemes. En canvi, si hem realitzat una despesa energètica important, el centre de la gana es posa a funcionar ignorant completament el rellotge intern. Un mal organisme seria aquell que no reguli la ingesta en funció de la disponibilitat d’energia.

Per tant, el cervell sap com està l’organisme pel que fa a necessitats energètiques. D’això se n’encarreguen unes quantes hormones i metabòlits que tenen més o menys importància i que encara no coneixem del tot. Sabem que la insulina, la glucosa, la grelina, la colecistoquinina i altres s’encarreguen de fer saber al cervell si cal tenir gana o cal sentir-se tips.

Però també hi ha altres estímuls importants. Per exemple, efectes mecànics de l’estòmac. Si està buit i els budells també, hi ha nervis que envien senyals al cervell demanant “marxa”. En canvi, tenir les parets de l’estòmac dilatades envia uns altres senyals nerviosos que disminueixen la gana. I això no depèn de la presencia de menjar. És una pura resposta mecànica activada pel múscul de la paret de l’estómac que s’estira.

De totes maneres, l'activació dels senyals de sacietat requereix una estona. Per això és millor menjar a poc a poc. Donem temps a l'organisme a regular correctament la situació. Si mengem massa de pressa, resulta que quan el cervell s'adona que ja estem tips hem seguit menjant molt més del que calia.

Amb tot això, el cervell pot integrar tots els senyals i decidir si hem de tenir gana o no. Però a més hi ha els efectes dels estímuls externs. La visió de l’aliment, l’olor del menjar, el soroll de la beguda que és abocada l vas, tots aquests estímuls poden activar solets la sensació de gana encara que l’organisme estigui avisant que no cal, que ja tenim prou energia i menjar dins. Això ho saben molt bé els de l’industria alimentaria, que dissenya els productes per tal que resultin el màxim d’estimulants possibles.

Com de potents poden ser aquests senyals ho sabeu tots els que us heu trobat fent salivera en veure algun menjar o un pastís a l’aparador de la botiga. Simplement l’estímul activa la sensació que el menjar és imminent i el cervell ja posa en marxa alguns dels mecanismes de la digestió. Generació de saliva, moviments intestinals, secreció gàstrica... Amb tot això funcionant a ple rendiment, a veure qui es resisteix a comprar el paquet de bombons o la beguda refrescant rica (extremadament rica) en calories.

Naturalment un problema és que el nostre organisme està adaptat a situacions en les que passar gana era molt més normal que no pas el anar sobrat de menjar. Per això tenim més mecanismes que ens empenyen a aprofitar fins la darrera caloria que se'ns posi per davant que no pas a controlar els nivells d’ingesta. I per això ara, quan vivim en una societat que va sobrada d’aliments, simplement responem a la crida de la nostra fisiologia i acabem desenvolupant societats patológicament obeses.

Bellesa iridiscent

Si ens fem un tall o una punxada, d’entrada sagnem una mica, però aviat l’hemorràgia s’atura i la ferida queda tapada per una crosta de color vermell fosc al principi i negre amb el pas dels dies. Fabricar un coàgul és el sistema que té el nostre organisme per anar tapant les ferides que la superfície del cos pugui patir. Però altres animals han trobat diferents solucions per protegir el cos, i una d’aquestes adaptacions ha resultat ser una font de bellesa inesgotable.

Si recollim petxines per la platja, en moltes podrem observar la brillantor del nacre recobrint la part interior de la closca. És una substància que barreja component orgànics i inorgànics i que consta de plaquetes d’aragonita, una forma cristal·lina del carbonat càlcic. Aquestes plaquetes estan unides per material orgànic, proteïnes o sucres. Com que son extremadament primes, apareixen fenòmens de refracció de la llum que li donen una iridiscència característica.

Doncs aquest nacre és sintetitzat per les cèl·lules epitelials de diferents mol·luscs i permet establir una mena de capa llisa i suau en contacte amb el cos de l’organisme que li dóna protecció. Naturalment, la gran protecció depèn de la closca pròpiament dita, però la capa de nacre fa com de “roba interior” de la petxina.

El cas és que quan una partícula de sorra o un fragment de petxina queda dins, en contacte amb el cos del mol·lusc, el que fa és fabricar més nacre per tal d’envoltar l’objecte estrany i aïllar-lo del cos de l’animal. Mica a mica s’aniran dipositant capes i mes capes de nacre i al final obtindrem un objecte arrodonit, iridescent, d’una textura i color molt apreciats i que coneixem amb el nom de “perles”.

Per això del nacre també en diuen mareperla.

De les perles se n’aprecia la forma, la mida i el color, i durant molt temps van ser una mercaderia extremadament valuosa. Especialment si tenien alguna característica particular. Per això el negoci de buscar ostres per veure si contenien alguna perla era una font de recursos en molts indrets del món. Però a finals del segle XIX, al Japó, es van adonar que es podien conrear perles. N’hi havia prou d’introduir un nucli dins l’ostra perquè el nacre es comencés a dipositar al seu voltant. Passat determinat temps es recollia la perla que tindria aproximadament la forma que li haguéssim donat al nucli.

Això va permetre generalitzar l'ús de les perles per a joieria, però malgrat trobar-se junt amb altres pedres precioses, cal recordar que les perles no són pedres i que cal cuidar-les amb més cura. Si dins el joier topa amb altres minerals (ja sabeu, diamants, robins, maragdes, el normal) la que quedarà ratllada sempre serà la perla, que és molt menys dura que la resta. Per tant, les perles cal guardar-les envoltades de draps o alguna funda protectora.

També cal humitejar-les de tant en tant. Un drap mullat per netejar-les els hi senta molt bé. En canvi, no us dutxeu amb les perles posades, que els sabons i altres productes les poden malmetre. (Bé, si la situació és molt especial, vosaltres mateixes).

Finalment, ja se sap que cal anar amb compte amb els àcids, que dissoldrien l’aragonita i per tant la perla. El vinagre és tot un clàssic a l’hora de desfer perles i diuen que Calígula preparava salses fetes amb les perles que desfeia en el vinagre o que Cleopatra va desfer una enorme perla per impressionar (amb èxit, no cal dir-ho) Marco Antoni.

De vegades hi ha qui n’abusa de les perles i passegen amb collarets tan exagerats que perden la gràcia. Però unes perles ben triades poden ser un complement espectacular en determinades ocasions. I això que no deixen de ser l’equivalent llunyà a una crosta, però feta per un bivalve.

Misteriosos senyals del mar

Durant la guerra freda, la tensió militar entre l’OTAN i l'URSS es manifestava de manera particularment notable a les profunditats oceàniques. Les flotes de submarins es desplaçaven submergides durant setmanes mentre es vigilaven mútuament. El motiu era evident. Un submarí armat amb míssils nuclears podia situar-se enfront les costes de l’enemic i destruir les ciutats o les instal·lacions més importants en pocs minuts.

Per controlar millor el que passava es van establir unes xarxes de micròfons submarins al llarg dels oceans. El SOSUS (Sound Surveillance System) era el sistema dels americans i tenia hidròfons arreu, però particularment a l’Atlàntic nord. Penseu que cada vegada que un submarí soviètic sortia de la base de Murmansk havia de passar per la zona entre Noruega i Islàndia. En navegar per aquelles aigües, els sensors el podien escoltar i enviar altres submarins a seguir-los. Era un joc de guerra en que el principal era no fer soroll i escoltar als enemics.

El cas és que aquestes xarxes d’hidròfons detectaven tota mena de sorolls provinents de les fondàries marines. I amb el temps es va poder fer un catàleg important que permetia identificar l’origen del so amb tota precisió. L’espectre de so revelava si es tractava d’un submarí de la classe Akula, una balena geperuda (fascinant), un petrolier o un grup d’orques que anaven de cacera. Pràcticament tots els sorolls tenien un registre característic i conegut. (Aquí n’hi ha uns quants exemples).

Pràcticament tots, però no tots. I alguns dels sons registrats representen un misteri que encara no té resposta. El més famós potser sigui el senyal Bloop. Un so que es va captar l’any 1997 i que no correspon a res que nosaltres coneguem. Ara la gravació està disponible, i si la voleu sentir, aquí la podeu trobar. Cal tenir present que l’arxiu la mostra accelerada 16 vegades, de manera que el que sona com una bombolla, en realitat va ser més allargat en el temps.

Una dada interessant és la intensitat amb que es va emetre. A l’aigua el so pot recórrer grans distàncies, però és que aquest senyal va ser captat per sensors situats a 5000 quilòmetres de distància!

Com que el van detectar diferents hidròfons, s’ha pogut situar el seu origen al Pacífic sud. Al voltant de les coordenades 50° S, 100° W. L’altra dada és que el seu origen no sembla mecànic ni geològic. Més aviat sembla biològic, però no coneixem cap criatura que pugui emetre aquest so. En tot cas, ha de ser alguna cosa gran de debò.

Difícilment serà un mamífer. Hauria de sortir a respirar i un monstre tan enorme no passaria desapercebut. Hi ha qui ha proposat un pop o un calamar gegant de veritat. No els “petits” gegants de 20 o 30 metres sinó un de gran de veritat. Però la realitat és que no en sabem res.

De totes maneres, Bloop és el senyal més famós, però n’hi ha altres de registrats que tampoc tenen explicació. I si us dic la veritat, trobo més intrigant el senyal anomenat “Train”, que potser sona com el xiulet d’un tren, però que també podria ser la crida d’alguna estranya criatura submarina. O “Upsweep”, que es detecta periòdicament a diferents indrets del Pacífic, sobretot a la primavera i la tardor, encara que cada any menys freqüentment.

Si en voleu escoltar més, aquí teniu unes quantes. Podeu triar i especular sobre els orígens, però recordeu que les explicacions obvies ja s’han descartat. I recordeu també que hi ha moltes coses que desconeixem dels fons marins. (Cthulhu també sembla poc probable).

Al final, l’únic que podem concloure és que allà a baix hi ha alguna cosa, molt gran, que encara no hem vist mai i que pot emetre aquests intrigants sorolls.

Mira que som suggestionables

L’altre dia comentava com algunes persones defensen aferrissadament la bondat de diferents tipus de medicines alternatives. Moltes vegades, aquestes actituds no ens diuen gran cosa sobre allò que defensen sinó sobre la persona que ho fa. De la mateixa manera que els seguidors d’un partit o una ideologia política sempre estan disposats a justificar les errades dels seus mentre que no perdonen res que tingui aspecte de corrupte en els altres. O enfront de la mateixa falta, els seguidors del Barça i del Real Madrid faran interpretacions absolutament diferents en funció únicament de qui ha fet i qui ha rebut la falta.

En realitat, si ens diem animals racionals és perquè tenim la capacitat de raonar, però això no vol dir que en fem gaire ús d'aquesta capacitat. Al final, els sentiments s’imposen i fan que veiem allò que volem veure, mentre que ignorem el que no coincideix amb les nostres expectatives.

A més, aquestes postures les podem mantenir contra les més evidents demostracions dels nostres errors. Hi ha qui creu fermament que determinada dieta li va curar el càncer, malgrat que també estava fent quimioteràpia. No aconseguiràs fer-li creure que la químio i no la dieta va ser el que va destruir el tumor.

Aquesta manera de ser es posa de manifest de manera particularment notable en algunes ocasions. Una d’elles és el dia dels innocents. Vaig topar amb una llista de les millors bromes que havien fet als països anglosaxons durant l’April fools, el dia 1 d’abril que és l’equivalent al nostre 28 de Desembre. I dues en particular m’han fet gràcia.

Una va ser l’anunci que va publicar Burger King l'any 1998 en el que anunciava el llançament d’un nou tipus d’hamburguesa pensada especialment per persones esquerranes: La “Whooper Esquerrana”. Segons afirmaven, aquesta hamburguesa contenia exactament els mateixos ingredients que la clàssica, però els feien girar 180º a l’hora de posar-los.

La cadena va rebre milers de sol·licituds demanant la nova hamburguesa esquerrana i també moltes altres que especificaven que volien l'original “dretana”.

Tota aquesta gent no deurien parar compte que una hamburguesa té forma rodona, i que girar els ingredients 180º vol dir simplement agafar-la i donar-li mitja volta. A part que costa entendre quina virtut tindria aquesta hamburguesa per les persones esquerranes (o quin problema tindrien els dretans).

Una altra broma va ser una notícia que va donar la BBC l’any 1976. Un astrònom, va anunciar que aquell dia, a les 9:47 del matí, els planetes Júpiter i Plutó s’alinearien d’una manera que farien que la gravetat a la Terra disminuís perceptiblement. També va afegir que les persones que en aquell precís moment fessin un bon salt, podrien experimentar durant uns instants la manca de gravetat. Un fet que no tornaria a passar en tota la vida.

El cas és que centenars de persones van trucar a l’emissora descrivint que efectivament havien experimentat aquella sensació.

Sospito que alguns seguirien afirmant-ho fins i tot desprès que els diguessin que era una broma. Després de tot ells “ho havien sentit”. Fins i tot és possible que algú acabés amb un argument que es fa servir quan les proves contra les conspiracions o contra tractaments que són una estafa resulten aclaparadores. Allò de “potser el que van dir era un engany, però alguna cosa va passar aquell dia, perquè jo ho vaig notar”.

I és que si els humans podem arribar a creure realment que estem flotar simplement perquè algú ho ha dit a la ràdio, de quina cosa no ens podem convèncer?

Alternant amb alternatius

De vegades tinc discussions aferrissades amb seguidors de les medicines alternatives. Les que ara s’anomenen “medicines complementaries”, que sona com millor. I és una situació psicològicament curiosa, perquè moltes d’aquestes teràpies estic convençut que tenen la seva aplicabilitat i els seus fonaments. Potser no els coneixem, però val la pena investigar-los. Però com que soc científic, es dóna per suposat que tinc la ment quadriculada i que estic tancat en banda a tot el que no sigui medicina tradicional. El fet que hi ha moltíssims treballs investigant els principis actius de la medicina tradicional sembla que no és una demostració que ens la prenem seriosament.

El problema és que molts seguidors d’aquestes teràpies tenen un notable grau de radicalisme, i això m’empeny immediatament a radicalitzar-me jo. De manera que al final s’acaba en un diàleg de sords.

El més curiós és que al final no sembla que es tracti de veure si una determinada teràpia és efectiva, sinó que cal acceptar cegament les bestieses, les absolutes ximpleries que esgrimeixen per justificar-les. I, és clar, per aquí ja no.

Un exemple el trobo quan un seguidor de les teràpies naturals posa en dubte absolutament tota la farmacologia. Res que estigui en una pastilleta pot ser bo per definició (i no exagero). Jo no nego pas que una infusió d’una herba xinesa, de nom impronunciable i de gust vomitiu si que pot curar l’asma, per exemple. Però quan suggereixo que pot ser útil investigar quins són els principis actius que fan que aquella planta sigui medicinal, ja posen mala cara. I si argumento que seria genial descobrir quin dels productes que té la planta en qüestió és el que cura l’asma, perquè aleshores podríem administrar directament el producte, doncs ja diuen que no. Que això no pot funcionar de cap manera i segur que altres compostos de la planta fan que sigui l’òptim de curatiu.

Sembla que si extraiem el producte que fa que la planta ens curi i els posem dins una càpsula, deixa de ser “natural” i per tant deixa de ser “bo”.

El millor és quan demano el perquè d’aquest raonament. La resposta acostuma a ser un gest de negació, prement la cara amb escepticisme i dient “segur que és millor la planta”. I si se m’acut preguntar per alguna dada que suggereixi que el que diuen és cert, el normal és que s’enfadin, em tractin de científic curt de mires i la discussió s’acabi ràpidament.

Ell se'n va pensant que soc un cap-quadrat tancat en els meus esquemes inamovibles i jo marxo convençut que ell es creuria qualsevol cosa sense el mínim de rigor amb tal que soni bé. Probablement tots dos exagerem (jo no gaire), però al menys la discussió ha sigut divertida.

El curiós és que mentre que algunes teràpies poden tenir algun motiu que les justifiqui, encara que no sigui el que diuen, altres són tant absurdes que primer et preguntes si et prenen el pèl i tot seguit et demanes com és possible que algú s’empassi tal ximpleria.

Un dels meus preferits era el que deia que podia curar el càncer amb vitamina C, però que ho feia passant una ampolleta plena de vitamina C sobre la zona del tumor. Suposadament l’energia irradiada per la vitamina mataria el tumor.

Quan algú defensa això... com ho fas per engegar-lo a pastar fang sense ser maleducat? Perquè alguns dels que fan això ho fan de bona fe, però altres no tenen escrúpols a cobrar una pasta a persones que estan desesperades per culpa d’una malaltia. Perquè de vegades s'acusa als metges de pensar únicament en els diners, com si els qui venen llibres, vídeos o CD's de teràpies alternatives no en fessin de negoci.

I encara és més empipadora la manera que tenen de mirar a un costat i l’altre. Per molts “alternatius” un estudi doble cec que impliqui milers de malalts de diferents països i que indiqui que un medicament funciona (o no funciona) no té cap valor. Segur que és una manipulació de la perversa indústria farmacèutica i que tots els metges implicats estan comprats. En canvi, la paraula d’un paio amb nom estrany, envoltat d’olors d’encens i de música oriental i que explica que una vegada va curar una nena modulant unes misterioses energies biovitals cosmotàntriques, ja és considera una prova suficient i definitiva.

Que no hi hagi cap document sobre la nena, ni la malaltia que tenia, és un detall irrellevant. Això només ho demanen els científics que es neguen obstinadament a veure la veritat.

Empaquetant CO2

Amb el canvi climàtic passa una cosa semblant a la que podem observar amb el tabac. Per reduir el nombre de morts per causa del càncer de pulmó, la solució és simple i barata. Cal deixar de fumar. Amb això s’evitarien desenes de milions de morts. Però res. La gent prefereix seguir fumant i que la societat dediqui milions d’euros a trobar la manera de curar el càncer. És absurd, però és com som els humans.

Doncs amb el canvi climàtic trobem una situació semblant. Una part important del problema és l’abocament de CO₂ que fem a l’atmosfera i el raonable seria trobar la manera de deixar de generar-lo. Però com que massa coses depenen dels combustibles fòssils, el que fem és mirar de trobar la manera de fer desaparèixer el CO₂ que generem alegrement.

Molt bé. Les coses són més complicades, perquè el model de vida que tenim avui no es pot canviar de la nit al dia sense més. Caldrà fer moltes adaptacions, tant tecnològiques com socials abans d’aconseguir un sistema de vida més equilibrat. I fins que això no arribi, treure CO₂ de l’atmosfera pot ser una sortida d’emergència.

Però com el podem fer desaparèixer?

Doncs una proposta és injectar-lo sota la superfície del terra.

El que es faria seria capturar el CO₂ de les centrals tèrmiques. Aquestes són unes de les principals fonts d’aquest gas i, òbviament, capturar-lo aquí és molt més pràctic que fer-ho als tubs d’escapament dels cotxes. Un cop liquat es transportaria fins indrets escollits i amb tecnologia semblant a la que es fa servir per treure petroli, el CO₂ es podria injectar a gran profunditat sota terra.

La clau és que moltes roques són poroses i tenen capacitat d’absorbir el gas. Però sobretot, el gas es podria dissoldre en l’aigua subterrània que hi ha allà baix. D’aquesta manera podríem reduir el nombre de tones que afegim cada dia a l’atmosfera. No és una mala idea.

Però hi ha problemes. Alguns de tecnològics i altres, més inquietants, de psicològics.

Els tecnològics tindrien solució. Encara que es diu que la tecnologia per fer tot això està disponible gràcies a la industria del petroli i del carbó, la realitat és que no és el mateix treure petroli que posar CO₂. S’assembla, però hi ha moltes coses que encara s’han de millorar. Dir que disposem de la metodologia per fer-ho potser és una mica massa optimista.

D’altra banda, hi ha el perill que el CO₂ que injectem simplement torni a sortir per un altre costat. Fa poc van publicar un treball on analitzaven el destí del CO₂ que hi ha sota terra. Una part passava a formar part de les roques calcàries, però la majoria es dissolia en les aigües subterrànies. Allà s'hi queda durant milers d’anys, però tot i així, en determinats indrets hi ha surgències que tornen a la superfície i alliberen el gas retingut.

Per tant, caldria un estudi molt acurat d’on anirà a parar el CO₂ que fiquem sota terra. Sobretot en un futur on presumiblement, l’explotació dels recursos hídrics subterranis anirà a més cada vegada.

Però el principal problema té a veure amb la manera de ser dels humans. Aquest sistema de reduir emissions és una sortida d’emergència. Un sistema per guanyar temps mentre trobem solucions més viables i que realment disminueixin la generació de CO₂.

Seria una sorpresa descobrir que un cop implementat aquest sistema ja ens donem per satisfets i deixem d’investigar en fonts d’energia alternatives? en millorar l’obtenció de recursos? en optimitzar els rendiments? Coneixent com som resulta molt fàcil pensar que no. Probablement l’estratègia per guanyar temps acabi per esdevenir la solució final. I si els qui ho han de fer i posar la tecnologia són la industria del petroli i del carbó, doncs encara sembla més probable.

De manera que caldrà vigilar no fem com amb el fumar i el càncer. La idea d’emmagatzemar el CO₂ no és dolenta. Però cal no oblidar que és un pedaç i no una solució.

Sexe i matemàtiques

Hi ha temes que són delicats perquè, malgrat que s’acostumen a vendre amb una capa d’”objectivitat científica”, en realitat amaguen molts prejudicis i tendències culturals. Però alhora, tampoc cal amagar dades simplement perquè ens semblin política social o culturalment incorrectes. Les coses són com són, i no ens fem cap favor enganyant-nos. Aquest argument, però, és empipador perquè l’han fet servir àmpliament els defensors del racisme, el sexisme, i tota mena de discriminacions. Per tant, sempre cal ser prudent en les anàlisis.

Això s’ha aplicat moltíssim a les diferències entre homes i dones. Que som diferents és una obvietat i la vida resulta molt més interessant gràcies a això. Però quan aquestes diferències passen a ser categories ja és un altre tema. Durant molts anys les dones han sigut tractades com éssers inferiors ja que, presumptament, la seva capacitat intel·lectual era menor que la dels homes. Això durant molt temps simplement no es discutia, però va arribar un temps en que es va començar a mostrar amb dades objectives, científiques.

El cervell de la dona era més petit que el de l’home, per tant, la seva intel·ligència havia de ser menor.

Ara aquests raonaments ens fan riure, però en un temps no tant llunyà es feien servir per aplicar lleis discriminatories, per negar el dret a votar i per mantenir l’estat de dominació dels homes. I que es podia dir en contra de les dades científiques?

Doncs més dades, naturalment.

Mica a mica es va veure que la mida del cervell no té relació amb la intel·ligència. És evident que els elefants no són terriblement intel·ligents malgrat els seus grans cervells. Després es van anar fent altres determinacions que van deixar el tema cada vegada menys clar, però la mesura de les diferències va seguir.

Un clàssic és que les dones tenen menor capacitat de percepció espacial. En realitat crec que aquesta és de les poques que encara es mantenen i que semblen ser reals. Al menys fins l’aparició de noves dades. Però potser el tòpic, fermament implantat, que indica que les dones no saben llegir els mapes pot influir en el disseny o la interpretació dels experiments.

I encara més. Els prejudicis poden convertir en una realitat coses que no són reals.

Acaben de publicar un treball on analitzen la diferència entre homes i dones pel que fa a les matemàtiques. Quan parlem de les mates, acostuma a ser un terreny majoritariament masculí. Per això hi ha la idea que les dones tenen un rendiment menor en matemàtiques que els homes. De fet, en mirar els resultats dels nens a l’escola, poc diferents dels de les nenes, la qüestió es plantejava de manera més subtil. El que s’afirmava era que la dificultat per les dones era la de ser excel·lents matemàtiques.

Exactament es plantejava dient, les dones treuen resultats iguals als de la mitjana de la població i ajustats a la mitjana. En canvi en el cas dels homes hi ha més variació. Per això trobem que ells obtenen els pitjors resultats, però també són els que sobresurten més.

Matemàticament era com dibuixar dues corbes en forma de campana de Gauss, però la dels homes amb unes cues molt més extenses.

Però l’estudi fet aclareix una mica les coses i indica que si que són així, però que no són així.

En el treball es van preguntar si era cert que les noies treien diferent notes mitjanes que els nois. Tal com era d'esperar, quan van fer una anàlisi estadística van trobar que no. De mitjana no hi ha diferències. Però que passa amb els extrems? Les noies tenen dificultats per arribar a l’elit en el camp de les matemàtiques. I aquí la cosa es comença a aclarir. Van trobar que efectivament, les noies no arriben a nivells tan alts com els nois... però que això depèn del país!

I aquí arriba la clau. Com menys discriminació hi ha entre nois i noies, menors són les diferències que s’observen en qualsevol paràmetre relacionat amb les matemàtiques. Efectivament és cert que als Estats Units els millors matemàtics són bàsicament homes, però això no passa a Islàndia. I és que si vius en una cultura on t’inculquen de petit que no serviràs mai per determinada cosa, doncs per que intentar-ho?

I un altre detall interessant. Les diferencies entre homes i dones als països occidentals han anat disminuint a mida que la igualtat social anava creixent. De manera que no era que tinguessin un cervell diferent. Era simplement que l'entrenaven diferent, un fet que desgraciadament no és cap sorpresa.

Aquest condicionament pot aparèixer sense que ningú en sigui conscient. Després de tot, si que som diferents homes i dones. Quasi tots els òrgans presenten particularitats subtils, però reals. I amb tota seguretat el cervell també. El problema és que la manera com actuem, com eduquem, pot representar una diferència molt més gran que no pas les que portem de fàbrica.

Tot això em planteja un dubte. La incompatibilitat entre dones i mapes estarà condicionada també per la manera que tenim d’actuar? O potser aquesta si que és genètica? En tot cas, no generalitzaré. Conec alguna noia que s’orientava perfectament amb els mapes.

(... de fet, només una, però no he dit res.)