Jo, Io!

Tothom té llibres o indrets o records que, potser sense voler reconèixer que son els preferits, desperten un sentiment particular. Això passa en moltes coses, i a mi tambè em passa amb els cossos del sistema solar. N'hi ha un que em te el cor robat des que vaig veure la primera foto propera, feta pel "Voyager" ja fa molts anys. No es tracta de cap planeta. És un satèl.lit de Júpiter. Potser un dels llocs més inhóspits imaginables. El seu nom: Io.

De fet, els sistemes de satèl.lits dels gegants de gas (Júpiter i Saturn) tenen una cosa en comú, i és que no hi ha cap satèl.lit que s'assembli als altres. En el cas de Júpiter tenim Calixte, que pot recordar a la lluna, un mon sec i amb molts cràters. Desprès hi ha Europa, un mon completament cobert de gel, sota el que potser hi ha aigua líquida i qui sap si vida. Tambè tenim Ganimedes amb una geologia complexa, amb grans valls i planuries. I finalment Io, la cosa més semblant a l'infern.

La fascinació va començar amb una foto molt concreta que té una petita història. Quan la nau Voyager va passar per primera vegada per el sistema Jovià i va enviar les fotos que anava fent, un dels tècnics de la NASA les anava classificant quan va observar una petita taca en una de les imatges de Io. Però una mirada més atenta va revelar que allò no era una taca!

El que estava veient era la primera imatge d'una erupció volcànica fora de la Terra. Resulta que Io és el planeta (satèl.lit) amb més activitat volcanica que coneixem. Està covert de calderes volcàniques, llacs de sofre fos, volcans en erupció, terratrèmols de mida planetaria i una activitat geològica tant intensa que caldria fer una mapa de la seva superficie nou cada pocs anys, simplement perquè tot el terreny es mou allà.

I la culpa la té el fet d'estar tant proper a Júpiter. Sabeu que la Lluna és la causa de les marees que hi ha a la Terra. Doncs imagineu les marees que causa un gegant com Júpiter sobre el petit Io. Allà no hi ha oceans, i és el mateix planeta el que es deforma. Podeu imaginar marees de cent metres i que fan moure la superficie sòlida del planeta? Doncs això és el que fa que Io sigui com és.

En una novel.la de l'Artur C. Clarck, (2010 Odisea dos), un dels protagonistes quan la nau passa prop de Io comenta que li recordava la descripció que fa Tolkien de Mordor a "El Senyor dels Anells": "Ríos de roca fundida que hieren su camino... hasta que se enfrían y yacen como retorcidas formas dragoniles vomitadas por la atormentada tierra."

Un món inhòspit com pocs, però que sempre m'ha fascinat.