dimarts, de març 06, 2007

L'arbre més tòxic

Els bons militars saben que no hi ha estratègies que garanteixin la victòria. L’enemic sempre pot canviar la tàctica i sorprendre'ns. El mateix passa amb els equips de futbol. Allò que fa un equip campió un any, no serveix al següent perquè els competidors han après la lliçó i modificaran la seva manera de jugar per canviar les tornes. I a la natura passa exactament el mateix. Estratègies que confereixen un èxit evolutiu a una espècie en un moment donat, poden ser la causa de la seva desaparició quan les condicions es modifiquen.

Potser això és el que li passarà a un arbre famós a les costes del Carib per la seva gran toxicitat. La “Manzanilla de la muerte” (Hippomane mancinella) és un arbre semblant a una gran pomera, que creix en terrenys costaners de zones tropicals. El seu nom ja suggereix que cal anar amb compte amb ell, però segurament encara fa curt.

De fet, la Manzanilla de la muerte és un dels arbres més tòxics que hi ha. En realitat el verí es troba a la saba de l’arbre, però com que aquesta es distribueix per la fulles, els troncs i els fruits, de vegades el simple contacte pot causar butllofes, cremades i reaccions greus a la pell. Hi ha cartells que avisen de no posar-se sota l’arbre quan plou, perquè la pluja pot arrossegar les toxines i fer que et caiguin a sobre. També es diu que és perillós dormir sota les branques de l’arbre, i fins i tot fer foc amb la seva fusta resulta perillós, perquè el fum arrossega toxines que causen irritacions greus als ulls i les mucoses. Menjar el fruit ja no cal ni dir-ho: els que per error han fet alguna mossegada diuen que es dolçet i té bon gust durant uns minuts, fins que la boca comença a cremar, sortir ampolles a la llengua i patir tots els símptomes d’una reacció anafilàctica.

Una perla de vegetal, vaja!

Naturalment, no entra en la dieta de cap mamífer i tant sols alguns rèptils s’alimenten dels seus fruits. Sembla que a ells no els afecta.

La perillositat de l’arbre ja la van descriure els primers conqueridors que van anar per allà. Al 1526 el cronista i colonitzador espanyol Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés va escriure que ”... per tal que sa Majestat comprengui la toxicitat d’aquest arbre, li diré que si un home s’adorm tant sols una hora a l’ombra d’aquests arbres es despertarà amb el cap i els ulls inflats. Si per casualitat cau una gota de rosada de l’arbre als ulls d’un home, els seus ulls cremaran i com a mínim quedarà cec”.

Un quadre que encara avui en dia pateixen persones que ignoren les característiques de l'arbre.

En tot cas, l’estratègia evolutiva de l’arbre és evident. Resulta tant tòxic que pocs animals es cruspiran les seves fulles o tocaran les branques. Com que creix en terrenys sorrosos, propers a les platges, molts cops el vent els fa caure i segueixen creixent estirats al terra, cosa que els faria molt vulnerables si no fossin tant verinosos. Un mecanisme útil fins que va aparèixer un canvi en les condicions ambientals: l’arribada del turisme a les platges caribenyes.

Ara resulta un problema i una mala propaganda tenir arbres tant perillosos, de manera que molts s’arrenquen. Tampoc era una espècie particularment abundant, de manera que en alguns indrets ja està a les llistes d'espècies en perill. L’estratègia que tant bé li anava per protegir-se de depredadors ara l’ha posat en el punt de mira d’un dels pitjors depredadors de la natura: els interessos econòmics dels humans.

I és que al llarg de l'evolució, mai s’aconsegueix una victòria definitiva.

8 comentaris :

Anònim ha dit...

Jo vaig llegir que hi ha molts arbres que el que fan es evitar que al seu costat puguin creixer altres arbres o plantes (no se si era l'eucalpitus) pero un com el que ens mostres avui no sabia ni que existis.

No tindras pas llavors a ma? M'aniria molt be per plantar-lo al costat dels bancs que tinc a sota de casa i que en estiu s'omplen de gent a altes hores de la matinada.

Dan ha dit...

M'acabes de donar una idea que... però no, millor no. :D
(Si que són els eucaliptus els que dius)

sants ha dit...

I en certa manera és lògic que als rèptils no els afecti. Allà n'hi ha uns quants (iguanes..)i suposo que "serviran" per a ajudar a escampar les llavors arreu de les illes. Seria una mica limitat que fos tòxic per a tothom, la seva estrategia d'expansió territorial arribaria a ser perjudial per a la pròpia espècie ja que seria molt difícil conquerir nous territoris.

Gràcies per aquest post, dan ;)

Petitabruixa ha dit...

Què fort Carquinyol;-))) Bé, jo també li veig uns quantes utilitats..Però què dolenta!!!

Per què serà que quan m'acosto als quaranta, més m'agrada la soletat?

;-)

èlsinor ha dit...

Uuhmmm...estic pensant en fer-hi una bona infusió...Així que diuen que el seu gust és dolcet? Bé, bé...

querida_enemiga ha dit...

Què fort! No en tenia ni idea.

ErrareHumanumEst ha dit...

Curiós i interessant l'article. Aquí tenim l'Amèlia (Melia azebarach) que també és força efectiva en quan a defensa química,els insecticides casolans de matar mosques i altres contenen substàncies que es troben a aquest arbre, la prova està en que difícilment trobaràs mai una Amèlia atacada per cap insecte.
Els lixiviats alliberats per l'eucaliptus és una estratègia per eliminar competència i a l'arbre l'hi suposa molt gast energètic.
Ànims

Anònim ha dit...

Molt interessant. Aquest arbre, en català, es diu "mancinel·la". Fins fa poc no existia la paraula en català, però amb la traducció que vaig fer de les Poesies de l'Isidore Ducasse, on menciona aquest arbre, es crea la paraula a partir del llatí. Lautréamont, Obra Completa. March Editor, col. "Palimpsest", Barcelona, 2005.