dijous, de maig 24, 2007

Ferro, espinacs i secretàries

En qualsevol feina, unes de les persones més importants són les secretàries. No ho dubteu. Si voleu que les coses funcionin, que els vostres papers arribin a lloc o estiguin a dalt de la pila de temes per resoldre, si voleu estar informats de tots els moviments, no perdeu el temps amb els caps o els intermediaris. Feu-vos amics de la secretària. Ella és la clau de tot. I quan arribeu a ser el cap tingueu clar que la millor inversió és una bona secretària.

Mai es valora prou la feina de la secretària. I una bona prova és el fet que quan una va cometre un petit, minúscul i insignificant error, el preu el van pagar unes quantes generacions de nens.

Tots sabem que una bona nutrició ha d’incloure quantitats equilibrades i suficients, però no excessives, de proteïnes, sucres i greixos. A més, també necessitem vitamines encara que en quantitats minúscules. I finalment unes quantes sals minerals i oligoelements.

Aquesta parauleta, “oligoelements”, que tant agrada als publicistes quan anuncien suplements nutricionals i begudes energètiques, vol dir més o menys: “elements químics que requerim en molt poca quantitat”. Són els àtoms de metalls que ens fan falta per acabar de fabricar correctament algunes coses. Ferro per fer hemoglobina, Zinc i Seleni per alguns antioxidants, Coure, magnesi, Sodi, Fluor, Potassi...

El més típic és el ferro, un component imprescindible per fabricar l'hemoglobina. I és que una de les funcions principals de la sang és transportar l’oxigen dels pulmons fins les cèl·lules. Doncs un àtom de ferro de l’hemoglobina és el que s’encarrega d’aquest transport. Per això és important controlar els nivells de ferro. Si no en tenim prou apareixen malalties com l’anèmia. El cos no té prou ferro per fer hemoglobina i per tant al final ni tant sols fabrica glòbuls rojos. I això fa que les cèl·lules es trobin sense prou oxigen per funcionar. Un problema que pot ser greu.

Per això, quan els nutricionistes es van adonar de la importància del ferro, de seguida es van fer llistes d’aliments amb el seu contingut en ferro. I quan es detectaven casos d’anèmia, la primera mesura era incorporar a la dieta aquests aliments.

En realitat no és que sigui escàs. Per exemple, el fetge aporta una quantitat enorme de ferro. I molts vegetals, com les llenties, també en són molt rics. Però el més famós de tots són els espinacs. I aquí entra en joc l’error de la secretària... i Popeye el mariner!

Durant la segona guerra mundial es va detectar als Estats Units un augment dels casos d’anèmia entre els nens, de manera que es va decidir promoure el consum d’aliments assequibles i rics en ferro. El que van fer va ser el més raonable. Agafar un llibre on hi hagués la tabla amb les quantitats de ferro contingut per cada aliment i mirar de promoure el consum dels més rics en aquest metall. I el primer de la llista eren els espinacs, que contenien una quantitat molt superior a la resta.

La llàstima és que els espinacs no acaben d’agradar als nens. I els motius nutricionals tampoc ajuden a fer que mengin millor, de manera que es va optar per propaganda subliminal, i aquí va entrar en joc en Popeye. Fins aleshores, en Popeye era un personatge del còmic que menjava espinacs ocasionalment i simplement perquè li agradava. Però a partir d’aquell moment es va fer que els espinacs li donessin la força sobrehumana que ja el va caracteritzar per sempre. Els pares podien dir als nens que mengessin espinacs, que tenien molt ferro i així serien tant forts com en Popeye.

No se si convencia als nens, però segur que va ser efectiu convencent als pares. I generacions senceres de nens van haver de menjar-se religiosament els espinacs.

Però tot era un error! Els espinacs no tenen una quantitat molt gran de ferro. Es diu que quan van transcriure les tables amb el contingut de ferro, la secretària del doctor J. Alexander va posar malament una coma, i en lloc de 0,003 % de ferro va sortir publicat un 0,03%. Deu vegades més.

(Ja ho se, ja ho se... La culpa sempre se li dóna a la secretària, encara que potser va ser el científic el que es va equivocar.)

El problema era que quan se'n van adonar, la campanya d’en Popeye ja estava en marxa i amb molt èxit. A més, l’origen de l’error estava en un llibre de text... alemany. En aquella època els americans no podien admetre que havien fet servir dades de l’enemic per millorar la salut dels nens. I com que tampoc era un aliment molt pobre en ferro, doncs ho van deixar tal qual, de manera que els nens van haver seguir menjant espinacs durant generacions.

Ep! Que els espinacs són un bon aliment! I amb beixamel i pinyons, quan està al punt, són delicioses. I es poden fer infinitat de plats boníssims. Mengeu-ne, però no ho feu pel ferro que porten.

12 comentaris :

Anònim ha dit...

A mi m'agraden saltejades amb bacon i pinyons ;)

Una qüestió, diuent que el julivert conté molt ferro. És veritat o una altra llegenda grastronòmica ? (simple curiositat)

Dan ha dit...

Doncs he mirat un llibre de nutrició i ni tant sols sortia a la llista. Però es que ara ja no es mira el contingut total sinó el que es pot absorbir. Hi ha aliments que en tenen molt, però que esta de tal manera que passa pel budell i surt pel final sense absorbir-se, per tant és inútil. Potser el julivert sigui d'aquests.

Anònim ha dit...

Encara sort que era a començaments de segle, ara la culpa seria de l'informàtic :)
Com et veig molt posat en el tema, et puc fer un parell de preguntes?
Per què Popeye mai li donava espinacs al secall de l'Olivia? Ja sabia la veritat?
Què en saps de la llegenda que diu que Popeye fumava maria (verdader origen de la seva força i alegria) i els espinacs eren per dissimular el verd?

Anònim ha dit...

Ep, m'he deixat l'enllaç de la llegenda.

sants ha dit...

Em sonava aquesta història de l'error de la coma, però mai l'havia tornada a sentir i al final m'havia ja cregut que m'havien colat una mentida.. o sigui que és veritat!! vaja vaja..

Espinacs a la catalana, amb panses i pinyons.. uhmm.. jo em quedo amb aquuesta recepta!

Anna ha dit...

Jo diria que en el grup dels aliments que contenen ferro però no l'aprofitem hi ha els llegums i les verdures, així que amb les llenties tampoc fem res! pel que sé, el ferro que realment podem aprofitar és el d'origen animal, així que si estem anèmics el millor és un bon fetge a la paella! nyam-nyam!

Anònim ha dit...

Amb coneixement de causa, per haver estat secretària i per ser auxiliar tècnica en Nutrició i Dietètica et dic que tens tota la raó. Però en el tema del ferro vegetal no és tan important la quantitat com la capacitat d'absorció. El cos humà no assimila el ferro vegetal com assimila l'animal així que...menjau espinacs, llegum i julivert, sí, però principalment per altres qüestions i si el que necessitau es ferro millor cercau-lo en el fetge de la carn...Besades

Dan ha dit...

pd40. Lo de l'Olivia no te explicació. El noi era molt raret. I això de la maria sona divertit, però no se si cuela. Es que n'hi ha que veuen una herbeta i ja se la fumen!

sants. Doncs sembla que si. Jo la vaig descobrir a Bioquímica de la Nutrició. (Les panses! M'havia deixat les panses!!!)

anna. Home, amb les llenties si que en fem. L'absorcio depend de l'estat del ferro, i dels quelants que continguin... Però mira, tampoc cal estar pendent d'aquestes coses. El fetge passat per la paella i amb una mica d'all i julivert i mmmmmmm...

franni. Si senyora. Menjem de tot i variat i no donar-hi voltes. I si estem anèmics... talls de fetge (sempre que no sigui d'os polar!)

Anònim ha dit...

Dan: t'estàs superant a tú mateix ... genial!

Salut!

Joana ha dit...

Je je el "gremi" et dona les gràcies!.
De vegades no és veu tota la feina de les secres.
A mi els espinacs, també amb panses i pinyons!.
Bon dia i petonets guapo.

Ulisses ha dit...

anda!
jo em pensava que funcionaven de veritat!
quina decepció...
bé jo com a minim no em puc queixar perque a mi sempre m'han agradat, des del principi, i me les he menja sempre voluntariament.
Però em sento estafat...

David ha dit...

Bones

Com sempre genial les aportacions del bloc.

Per cert, aquest fet i molts d'altres es troben a un llibre que crec que els lectors d'aquest bloc els hi pot interessar molt i molt: la truita cremada de Claudi Mans (Professor universitari de Química).

Salut