dimarts, de setembre 23, 2008

El Simpàtic deu Pan

Segons la mitologia grega, Pan era el deu dels pastors i dels ramats i, com que sempre anava perseguint les nimfes pels boscos, també és el deu de la fertilitat i la sexualitat masculina. El representaven amb la part inferior del cos en forma de boc i la resta en forma humana. Finalment, sempre anava tocant una mena de flabiol que també es coneix, és clar, com la “flauta de pan”.

Sembla que el deu Pan era molt “simpàtic” i gaudia fent aparicions sobtada en plena nit causant esglais a les víctimes de les seves bromes. És per això que un brot sobtat de terror a alguna cosa desconeguda es coneix com un atac de pànic (del grec panikós, que simplement vol dir “de Pan”).

I com que cada vegada m’agraden més els jocs de paraules i les etimologies, no puc resistir-me a fer notar que realment el deu Pan era molt simpàtic... ja que un atac de pànic està causat, bàsicament, per una excessiva activació del sistema nerviós simpàtic.

Ja sabeu que al nostre sistema nerviós, a part de les funcions superiors, també hi ha un grapat d’activitats que es fan de manera automàtica. Això és una sort ja que no cal controlar la pressió sanguínia, el ritme respiratori o la temperatura corporal. De tota la feina rutinària de manteniment del nostre cos se n’encarrega el sistema nerviós autònom.

I aquest té dos grans divisions que s’anomenen sistema simpàtic i sistema parasimpàtic. Aquests sistemes són uns feixos de nervis que corren al llarg de la medul·la espinal i que emeten innervacions per tot arreu del cos. I funcionen com les dos cares de la moneda, el ying i el yang del control fisiològic. Si un accelera una activitat l’altra la frena. Si un fa pujar la pressió, l’altra la disminueix. Si un activa l’altre inhibeix.

En general es pot dir que el simpàtic s’encarrega de posar en activitat el cos, mentre que el parasimpàtic el relaxa. Quan els nervis del sistema simpàtic s’activen el resultat és que exactament el que passa quan estem a punt de barallar-nos, de lluitar... o de sortir fugint per cames enfront d’un perill.

Però si el que s’activa és el parasimpàtic... doncs tot el contrari, la calma, la nyonya, s’imposen, que cal estalviar energies i viure tranquil. Sense passar-se, és clar.

Per tant, la nostra vida rutinària depèn d’un delicat i acurat equilibri entre els nivells d’activitat d’aquests dos sistemes.

Doncs quan una persona pateix el que es coneix com un atac de pànic, una afecció cada vegada més freqüent, passa una experiència realment desagradable. El cos actua com si es descontrolés i pots arribar a creure que ets a les portes de la mort. Però en realitat, el que acostuma a passar és que el sistema nerviós simpàtic s’ha posat en funcionament d’una manera massa intensa, o que el parasimpàtic no està fent la seva feina prou intensament.

El resultat és que el cor batega més de pressa, la pressió sanguínia augmenta, la respiració s’accelera, les pupil·les es dilaten, suem, la sang es redistribueix cap a les zones interiors de l’organisme i el metabolisme en general s’accelera. Tot molt raonable si t’has d’enfrontar a un enemic, si estàs sent víctima d’un atracament o si, un avantpassat nostre topava de cara amb un depredador. Però quan et passa sense motiu aparent és normal pensar que alguna cosa va molt malament a l’organisme. Per poc hipocondríac que siguis, de seguida penses en infarts, mort sobtades, accidents cerebrals o el que sigui.

I tot i sabent-ne el motiu, costa un gran esforç recordar que no passa res, que en pocs minuts tot tornarà a la normalitat, quan el sistema parasimpàtic es decideix a compensar l’activitat d’un sistema nerviós que, en ser autònom, difícilment podem controlar..

Hi ha fàrmacs per tractar això, però sempre és un mal negoci remenar gaire el sistema nerviós, que ha de fer moltes, moltíssimes, funcions insospitades constantment com per anar-lo alterant. Encara que quan toca, toca. Això, el que digui el metge.

I si no, sempre queda el remei dels frikis. Recordar la novel·la Dune, i anar-se repetint la lletania de les dames Bene-Gesserit. “... afrontarè la por. Permetré que passi sobre meu i a través meu. I quan hagi passat... allà on hi havia por ja no hi haurà res. Tan sòls hi serè jo.”

Com sempre. Fàcil de dir. Però durant un atac de pànic, extremadament difícil de fer.

El que deia: Simpàtic el Deu Pan.

10 comentaris :

Anna ha dit...

jaja, jo recordo haver anat al passatge del Terror del Tibidabo amb 14 anys repetint aquestes frases... si a en Paul li funcionaven, per què a mi no? :P

Dan ha dit...

Deu meu! Ets una bene gesserit! Ho imaginava!!!

nephew ha dit...

Em pregunto si el deu Pan tindrà alguna cosa a veure amb el Peter Pan. Com que aquest també és simpàtic...

Laia ha dit...

ostres dan, quina descripció de l'atac de pànic! mentre hi fas una ullada s'accelera la lectura sense voler! Semore m'han fet molta gràcia aquests dos sistemes, tant pel que fa al nom com a la funció. Quna un fa, l'altre desfà...


I el llibre se m'escapa...

Anònim ha dit...

Increïble aquest post! genial!

Dan ha dit...

nephew. Ostres, doncs no ho se, però en peter pan també tocava una flauta de Pan. ostres ostres ostres. Aquí hi ha marro entre Pans!

Laia. Caram! No voldria causar atacs de pànic.
No coneixes "Dune"? imprescindible si vols ser admesa en qualsevol grup friki! (i si no, també!) :-D

xènia. Doncs gràcies!

Anònim ha dit...

Com m'agrada aquest bloc i tot el que expliques.

Salutacions &;D

Dan ha dit...

jaka. Motles gràcies!
:-)

Júlia ha dit...

Hola, sóc una estudiant de 4t d'ESO i m'agradaria saber si aquest déu, Pan, té el seu nom dit en grec, com ara Dionis és en grec i el seu nom amb romà és Bacus contesta tant ràpid com pugis, ah!!! aquest escrit està motl ben fet!!!

Anònim ha dit...

Júlia, l'equivalent romà de Pan seria Faune.