dijous, de maig 21, 2009

Com erem fa 47 milions d'anys

El poder de les paraules és immens. El de les imatges també, és clar, però allò d’una imatge val més que mil paraules no sempre és cert. Les paraules poden deixar empremtes que passen de generació en generació i poden modular la manera de veure, d’entendre, el món. Això no és bo ni dolent en si mateix, però de vegades causa uns nivells de confusió importants.

I una expressió que va tenir èxit, que tots l’entenem, que la premsa la fa servir cada vegada que surt el tema i que, malgrat tot, és errònia és la de “la baula perduda”. El fòssil que permet connectar uns organismes amb altres de més primitius. Allò que en teoria qualsevol biòleg somnia descobrir.

Però les baules perdudes simplement no existeixen. O millor dit, qualsevol fòssil és una baula perduda (i trobada). En realitat, qualsevol organisme viu també és una baula perduda. Si voleu veure un bon exemple de baula perduda en el cas dels humans, n’hi ha prou que us poseu al davant d'un mirall. Tots i cada un de nosaltres som un pas intermedi entre els homínids primitius i aquells que poblaran la Terra d’aquí a mig milió d’anys.

Però el concepte és llaminer i sempre es fa servir. I ara, quan han presentat un nou fòssil de simi primitiu, els diaris s’han omplert de titulars amb la baula perduda que ens lliga amb els mamífers més primitius. Impactant, però exagerat.

De totes maneres, la descoberta del fòssil quasi complert i excel·lentment conservat del Darwinius masillae si que és important. A més, té els components d’una novel·la de detectius. Un fòssil d’un petit simi molt ben conservat que va estar penjat a la paret d’un col·leccionista durant dècades sense que ningú s’adonés del valor que tenia. I quan algú ho va fer notar, el va voler vendre per un milió d’euros!

A més, d’aquest fòssil, batejat amb el nom d’Ida en honor a la filla d’un dels investigadors i, suposo, per donar més ganxo al programa, el llibre i la pel·lícula que preparen al respecte els de la BBC, en disposem de dues “copies”. Una és l’esquelet pròpiament dit i l’altra és el motlle que va quedar a la pedra. Les dues parts van seguir camins diferents, però els investigadors han tingut accés a les dues.

I per més sort, algunes parts toves del cos també es van fossilitzar, de manera que podem saber el que tenia a l’estómac aquell simpàtic rebesavi nostre.

Amb tot això s’ha pogut saber que era un exemplar jove (encara no li havia sortit el darrer queixal) i femella. Que segurament tenia hàbits nocturns ja que la mida dels ulls correspon als animals nocturns i que la fruita formava part de la seva dieta. Un altre detall important és la posició del dit polze, oposat a la resta i que, per tant, ja permetia agafar coses. En realitat, s’ha descobert moltes més coses. (Aquí podeu trobar l’article on descriu en detall l’estudi).

Però naturalment, la gràcia és que es tracta d’un parent dels humans. Dels humans, i dels ximpanzés i dels goril·les i de molts altres simis. En la nostra particular branca del gegantí arbre evolutiu, podem veure com ben al principi (fa uns cinquanta milions d’anys) es divideix en el grup que anomenem prosimis, i el grup dels simis. Els simis són els més coneguts. Ximpanzés, orangutans, goril·les o humans. Mentre que els prosimis inclou animals com els lèmurs, els gàlags o els tarsers. Aquests ja els tenim menys presents fins que els veiem en fotos i ens adonem que si, que tenen un no-se-que de simiesc, però diferent dels nostres parents més propers.

Doncs Ida va viure a l’època on es van separar aquestes dues branques. Però ja sembla estar en el camí dels simis antropoides. És a dir, un dels primers de la nostra “branca”. Per tant, es mereix ser reconegut amb tots els honors, encara que la fanfàrria publicitària potser exagera una mica amb el que diuen. Per exemple, afirmen que "Darwin hauria saltat d’alegria", però és que saltava d’alegria cada vegada que descobria un fòssil, de manera que tampoc seria un cas especial.

La llàstima és que no crec que hagin recuperat gens d’ADN. Si ho haguessin aconseguit si que tindríem material per jugar i comparar durant molt de temps!

Però no es pot tenir tot.

5 comentaris :

Anònim ha dit...

Molt bona reflexió. Algun dia igual ens troben a nosaltres d'aquí a 40 milions d'anys. Segurament aquesta notícia farà descobrir a molta gent que els lemurs, a part de ser protagonistes de Madagascar, tenen algo intim a veure amb nosaltres...

Carquinyol ha dit...

ots i cada un de nosaltres som un pas intermedi entre els homínids primitius i aquells que poblaran la Terra d’aquí a mig milió d’anys.... què no trobin el fòsil d'Aznar!... què no trobin el fòsil d'Aznar!... què no trobin el fòsil d'Aznar!... què no trobin el fòsil d'Aznar!... què no trobin el fòsil d'Aznar!...

Comentari ràpid ha dit...

Un apunt que no puc deixar de fer:

No era un simiforme, sino un adapiforme, per la qual cosa quedaria exclós de la linia evolutiva humana gairebé instantàniament. Realment no sé que s'han fumat els periodistes per dir tantes barbaritats...

En tot cas, i en cas de estar a la linia, haurien de revisar la categoria taxonomica a la qual l'han assignat, perque els adapiformes pertanyen al grup dels strepsirrhini que es van separar dels haplorrhini (al qual pertanyem) bastant abans de la diferenciació dels adapiformes.

Saluts!

Meritxell ha dit...

Us heu posat d'acord:
http://vampyropithecus.blogspot.com/2009/05/darwinius-missing-links-i-el-perque-de.html

Dan ha dit...

Ramon. Doncs mira, si serveix perquè mirin amb millor ulls als lemurs, tota aquesta moguda tan exagerada ja haurà servit d'alguna cosa.

Carquinyol. No, no!!!! (Ai, ai, ai, que Murphy mai descansa)

Comentari ràpid. OK. La veritat és que no aconseguia treure gaire l'entrellat de com el classificaven i posar-ho de manera entenedora. Bàsicament no lligava el que deia l'article amb el que deien els diaris.

;eritxell. És que tants titulars ens han fet saltar als que ens agrada una mica de rigor. Les coses es poden explicar de manera entenedora sense necessitat de modificar tant el missatge.