dijous, de febrer 11, 2010

L'home del diluvi.

Afligit vell esquelet, condemnat a la maledicció,

Suavitza, pedra, el cor d’aquesta malvada generació!


Aquesta frase es va incloure en la descripció d’un fòssil que es va trobar a Oehningen, a la frontera entre Suïssa i Alemanya. Corria l’any 1725 i l’home que el va trobar, el metge i matemàtic Johan Jakob Scheuchzer, es va adonar que aquell esquelet fòssil era la prova que anava buscant. Tenia al davant ni més ni menys que les restes d’un home que havia mort ofegat durant el Diluvi Universal.

En aquell temps hi havia diferents teories sobre l’origen dels fòssils, però l’aparició d’un esquelet humà junt amb restes d’animals marins, de petxines i d’altres restes relacionades amb un ambient marí suggeria poderosament la idea d’una gran inundació que havia acabat amb la vida de tots aquells éssers.

El fòssil va ser batejat amb el nom de Homo diluvii testis, és a dir “Home testimoni del Diluvi” i va ser comprat pel Museu Teyler, de Haarlem a Holanda. Allà va quedar exposat sense més problemes. La seva antiguitat es va calcular en uns poc més de dos mil anys abans de Crist. En aquella època, la Biblia encara era una guia indiscutida en temes científics, de manera que trobar evidències del Diluvi no era res d’anormal.

Però aviat van començar a aparèixer els problemes. Mica a mica van anar descobrint altres restes similars i la interpretació d’un esquelet humà resultava cada vegada més forçada. El fòssil descobert només mesurava un metre i trenta centímetres, cosa que podia indicar un jove, o un nen. Tenia un crani, una columna vertebral i les extremitats anteriors. No s’havien conservat, però les cames.

El cas és que en altres restes semblants ja es va poder observar que alguns presentaven una columna vertebral molt llarga. Potser els homes de l’època diluviana tenien cua?

La resposta va arribar l’any 1825, quan el gran anatomista francès George Cuvier va examinar aquelles restes i va concloure, encertadament, que no es tractava d’un home sinó d’una... salamandra gegant.

En realitat encara n’hi ha d’aquetes salamandres. Al Japó i la Xina es poden trobar exemplars de la Salamandra gegant asiàtica. L’espècie japonesa és Andrias japonicus, mentre que la xinesa és la Andrias davidianus. Aquesta pot arribar a mesurar més de metre vuitanta! Es tracta dels amfibis més grans del planeta.

Com no podia ser d’altra manera, es tracta d’animals en perill d’extinció per causa de la contaminació dels rius, de la pèrdua d’hàbitats i per l’excés de captures. A la xina es considera un menjar delicat i també es fa servir en la medicina tradicional. El resultat de tot plegat porta aquests sorprenents animals camí de seguir el destí dels seus col·legues europeus, que fa temps es van extingir.

Incidentalment, l’espècie fòssil que va enganyar en Scheuchzer va ser rebatejada com Andrias schleuchzeri.Andrias” vol dir “que sembla un humà, i el schleuchzeri li van posar en honor al seu descobridor.

En el fons, l’Schleuzcher va interpretar la troballa segons els coneixements de l’època, segons les dades que tenia i també segons les seves expectatives personals. Bàsicament això és el que fa tothom. I seria injust recordar-lo únicament per un error quan va fer molts altres treballs importants. Tot plegat és una història curiosa. En realitat indica simplement que en qualsevol camp de la ciència és fàcil cometre errors, però que amb el temps aquests es poden corregir.

8 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Una mostra més de "el món es mostra segons el color del vidre per on es mira", més conegut com "l'entorn social i cultural influeix en la interpretació de les descobertes científiques"

El més trist de tot això és que si avui en dia sortís un grupet afirmant que són les restes d'un anegat en el dil·luvi hi haurien un bon grapat de persones que s'ho creurien.

Alepsi ha dit...

Per sort algú va re-descobrir el fòssil i va catalogar-lo adequadament. Segur que si no s'hagués fet el pobre bitxo aquest hagués estat raó de mil sectes religioso-tarades que el venerarien com a prova definitiva del diluvi universal i, "por ende" de l'existència real de Jesús i tots els seus amics.

Alasanid ha dit...

Una molt bona història... Però no era més factible creure que el pobre home havia caigut a algun mar?

PErò és el que dius. Els resultats s'interpreten segons el paradigma del moment.

Nica ha dit...

I a més sense errors no descobririem res i tampoc hi hauria ciència, no? També hi ha molts errors que van conduir a troballes impressionants!!!

Clidice ha dit...

m'has fet recordar com li van posar el dit gros de l'iguanodont a la punta del nas :) realment devia ser una època increïble, la Bíblia era incontestable i començaven a sorgir tot de coses que no quadraven :)

Laia ha dit...

Qiun amfibi més xulo!!! Que gros!!!

Dan ha dit...

Carquinyol. Uix. Segur que molts estarien entusiasmats amb aquesta interpretació. Al menys la història ñes útil per recordar-lis que ells també s'equivoquen. Fins i tot amb la Bíblia a la ma.

Alepsi. Realment, quan algú vol veure una cosa, l'acaba per veure. Supso que es part de la condició humana, peruqè això ens pot passar a tots.

Alasanid. Si. De fet, fins i tot si fos humà, hi ha explicacions més senzilles.

Nica. Cert. Només no cometen errors els qui no busquen res de nou. I un error ben aprofitat pot ser molt útil.

Clidice. Si. Aquella reconstruccio era molt divertida.

Laia. Doncs per asia encara en pots trobar de mida semblant.. Brrr.

Anònim ha dit...

Afligit vell esquelet, condemnat a la maledicció,
Suavitza, pedra, el cor d’aquesta malvada generació!

Encara no se que significa això..
m'ho podeu explicar?