Vivim en un món global que cada vegada sembla més homogeni i més humanitzat. Però en realitat el planeta és molt gran i encara hi ha força indrets que ofereixen oportunitats per anar fent experiments d’allò més curiosos. De vegades per trobar aquests indrets no cal anar a les llunyanes selves de Borneo o als deserts més extrems. De vegades n’hi ha prou amb anar al nord d’Escòcia. L’illa de Hirta, que pertany a l’arxipèlag de St. Kilda, està situada a l’oest de la costa Escocesa. Un indret feréstec que va estar habitat, com a mínim, des del temps dels víkings, però que es va abandonar definitivament l’any 1930. Els habitants van marxar a llocs més acollidors on no estiguessin aïllats de la resta del món cada dos per tres per causa del mal temps. El cas és que en marxar van deixar algunes ovelles que van quedar lliures en un indret sense ningú que en tingués cura, però també sense depredadors.
Una població d’ovelles de raça Soay, una de les més antigues que coneixem i que tornava a estar sotmesa a la selecció natural en un indret controlat i aïllat. Això eren unes condicions ideals per molts biòlegs i alguns van començar a estudiar com els anava la vida a aquestes ovelles. Uns d’ells van dedicar-se durant uns anys a anar-hi cada estiu per fer un recompte i per obtenir mostres de sang de les ovelles. Així podien seguir com anava l’estat de salut d’aquests animalons i quines eren les que tenien més possibilitats de sobreviure.
El resultat, que han publicat fa poc resulta lògic per una banda i sorprenent per una altra. L’esperança de vida de les ovelles és d’uns sis anys, però aquesta dada amaga una gran variabilitat. N’hi ha que només viuen tres o quatre anys, mentre que altres poden arribar als quinze. Tampoc és estrany. A les persones ens passa el mateix. N’hi ha que arriben als cent i altres no passen de la joventut.
L’interessant eren les anàlisis de sang. Quan van mirar els nivells d’anticossos per tenir una idea de com de fort estava el sistema immunitari, es van adonar que aquelles que tenien un sistema immunitari més fort, amb nivells alts de defenses eren, com es podia esperar, les més longeves. Això també sembla normal. Les que tenen menys defenses patiran més infeccions, més malalties i moriran abans. El problema era que les proporcions entre unes i altres no semblen variar amb el temps. En teoria podríem esperar que les més febles acabin per desaparèixer de l’illa ja que es moren amb més facilitat. La selecció natural hauria de seleccionar els millors, els més forts, els més ben dotats per sobreviure. En el cas de les ovelles, les que resisteixen millor les malalties.
Però no és això el que passa. Aleshores?
Doncs cal una altra dada per entendre el que passa. Les ovelles més febles, amb menys anticossos, resulta que tenen més cries. Mentre que les longeves poden parir una cria cada dos o tres anys, les parentes malaltisses tenen una cria o fins i tot dues cada any. Al final de la vida les dues poblacions han deixat enrere el mateix nombre de descendents. Per això les febles segueixen allà.
I l’explicació pot ser un simple cas de distribució de recursos. Metabòlicament és costós mantenir un sistema immunitari molt fort. Una energia que cal treure d’algun lloc i que en el cas de les ovelles fa que no disposin de recursos per fabricar cries amb tanta freqüència. Les que tenen un sistema immunitari menys potent disposen de recursos que poden destinar a altres coses, com ara tenir descendents amb més freqüència.
Tot plegat ens fa veure que les explicacions senzilles acostumen a ser incompletes. Semblaria que un bon sistema de defensa enfront els microbis és una característica favorable que acabarà per imposar-se gràcies a la selecció natural. Però tot té un preu, i en biologia també. Amb uns recursos limitats, un organisme pot fer només un nombre determinat de coses. Viure o reproduir-te. Hi ha moltes estratègies possibles, i cap d’elles és “la millor”. Totes tenen limitacions i en cada situació caldrà triar quina és la més eficient.
En el fons és el mateix que passa amb l’economia, però aplicat als organismes.
5 comentaris :
I aquestes dues poblacions diferents mostren diferències molt marcades o existeix un conjunt d'individus que mostri els dos mecanismes però en un punt '' d'equilibri '' ? T'ho pregunto per la curiositat de saber si en aquest cas tens els advantatges dels dos mètodes o els desaventatges.
En tot cas, quan més variabilitat adaptativa mes ventall de mecanismes per 'escollir' alhora d'adaptar-se a nous canvis i més posibilitats de que el grup sobrevisqui.
Em permetré un comentari agosarat (diuen que la ignorància és atrevida i, tanmateix, estem entre amics i no em fa por fer el ridícul).
La humanitat fa centenars de milers d'anys que existeix i no sembla que s'hagi produït una selecció en el sentit de eliminar els individus amb el sistema immunològic més feble (la atenció sanitària es molt recent, relativament parlant). ¿No tindrà a veure la explicació, tant en el cas dels humans com de les ovelles de l'illa de Hirta, amb el fet de que el pool de gens es barreja i s'entrecreua contínuament? (Perdoneu si he dit una bajanada).
Bé, s'està mirant una característica. Aquest fenotip pot anar lligat a altres i és el conjunt el que pot fer que un grup tingui tant èxit com l'altre. Hi ha característiques aparentment de selecció negativa que poden ser seleccionades pel conjunt.
Aquesta explicació l'havia sentit per altres exemples però no sé si s'ha calculat el cost energètic de tenir un sistema immune més fort i si aquest justifica la diferència d'energia/recursos per a deixar més descendents.
Tampoc sabem (no he llegit l'article original) si s'ha estudiat si les ovelles més fortes (inmunologicament parlant) queden menys vegades prenyades i/o tenen un index d'avoratment més elevat, si hi ha exclusió de creuaments, etc, etc, etc que podrien donar altres explicacions.
Aquest cas vindria a demostrar que la selecció natural hauria de dir-se sexual, ja que no importa qui està més ben preparat sinó qui, ras i curt, es reprodueix més. Amb els humans com insinuen per aquí, potser passa quelcom semblant.
Carquinyol. No son dos poblacions molt ben definides. Observen dues tendències. Com més velles són les ovelles, més segur és que tenen nivells alts de anticossos (un sistema immune més fort), però també que tenen menys descendents. Al final, la població sembla estar en equilibri entre les dues estratègies.
Brian. No es cap bajanada i molt part dels estudis d'evolució es basen en fluxos genètics entre poblacions. En el cas dels humans passa el mateix que amb quasi tots els organismes. La despesa dedicada a reforçar les defenses s'ha optimitzat fins que comencen a faltar recursos per altres funcions. De fet, es el que passa amb totes les característiques.
I, naturalment, els que tenen un sistema immune massa feble si que són eliminats. En aquest sentit la evolució deu anar seleccionant el sistema mínim necessari per sobreviure.
Jordi. De fet, l'article només fa servir les dades d'anticossos i de descendents. Les explicacions son suggeriments per explicar com varien el grau de descendència de manera inversa al nivell d'anticossos. Segur que hi deuen haver més variables lligades. Sempre agafem alguns pocs caràcters per analitzar-los per separat, però en realitat quasi tot està lligat.
Arcangelo. Ui, aquí hi ha una possible confusió amb les paraules. Realment, per l'evolució al final l'únic important és reproduir-se. No serveix de res ser el millor supervivent però fracassar a l'hora de deixar descendència. Això, des del punt de vista de la selecció natural seria un fracàs.
En el cas de les ovelles les dues estratègies (febles, que viuen poc però que tenen molts descendents en pocs anys o fortes, que viuen molt i que tenen els mateixos descendents però en més anys)donen un resultat semblant i potser per això no s'imposa cap.
Publica un comentari a l'entrada