Hi ha un anunci que juga amb la frase “s’assemblen, però en realitat són molt diferents”. Doncs sembla que en temes de ciència haurem de fer una campanya similar si tenim en compte les dades d’una enquesta que va fer la generalitat i que va presentar fa unes setmanes. Les dades i les conclusions eren previsibles, però no per això deixen de ser decebedors. I per una vegada no puc sinó estar d’acord amb qui va tria el titular de la notícia: “Els catalans no tenen ni idea de qui són els seus científics”.
L’administració fa regularment enquestes en els anomenats “baròmetres d’opinió”. I la primera dada que cal tenir en compte és que fins ara no havien preguntat res sobre ciència. Òbviament això és un reflex de l’ambient social que hi ha envers l’activitat científica, que encara està prou poc valorada com perquè sigui una novetat el mateix fet que es prenguin la molèstia de incloure-la en els baròmetres d’opinió.
En realitat hi havia dues preguntes sobre científics. Els deien el nom de sis investigadors catalans els demanaven: «¿el coneix?» i «¿quina és la seva professió?». Per fer-nos una idea, dels més coneguts, un va ser el paleontòleg Eudal Carbonell que, tot i participar en un programa de televisió, només va ser identificat per una de cada deu persones i l’altre “famós” va ser el cardiòleg Valentí Fuster. La resta, el bioquímic Joan Massagué, l’epidemiòleg Pedro Alonso, l'economista i exconseller Andreu Mas-Colell i l'especialista en càncer Josep Baselga eren pràcticament desconeguts per gairebé tothom.
Un fet divertit era que molts deien conèixer Pedro Alonso, una de les persones que més està treballant en la vacuna contra la malària i que fa una feina que pot salvar milions de vides (literalment). Però no. Simplement el confonien amb Fernando Alonso.
De manera que no em puc resistir:
Aquest és Pedro Alonso
I aquest Fernando Alonso.
S'assemblen. Però són molt diferents!
En realitat, una bona part de la culpa la tenim els propis científics, que no ens prenem la molèstia d’explicar el que fem. I hauria de ser part de la nostra feina. Després de tot, la societat inverteix diners en la recerca científica i el menys que podem fer és explicar, de manera entenedora, com els gastem. Explicar-ho ja ho fem, per descomptat, però només als encarregats d’administrar els recursos en el ministeri, conselleria o departament corresponent encarregat del finançament. Si no ho fem i com a conseqüència la ciència té poca visibilitat, no n’hi ha prou de queixar-nos. Som els científics els que hem de sortir de l’armari, o més estrictament, del laboratori.
I una reflexió final. Heu notat que entre els escollits no hi havia cap dona? No se qui va fer la tria, però jo no faria cap llista de científics de renom del nostre país sense incloure, per exemple, l’Anna Veiga, la primera que va aconseguir el naixement d’un “bebè proveta” a casa nostre i que va treballar amb l’equip que aquest any ha guanyat el premi Nobel. Poca broma! Sorprenent, a més, perquè actualment ja bona part de la recerca que es fa aquí està feta per dones. I per fer un tast, aquí teniu un enllaç a una exposició que es va fer sobre 16 científiques catalanes.
10 comentaris :
La sensació general és que aquí no es fa investigació i si hi ha algú que investiga se'n va a l'estranger i no el coneix ni sa mare. I després, quan un científic gosa sortir a la palestra, a l'estil de l'Eudald Carbonell, se'l blasma per "banalitzar" allò que fa, com si els investigadors fossin una espècie d'anacoretes, tots uns madamscuries dedicats en cos i ànima a una tasca importantíssima i secretíssima, gairebé un sacerdoci. O sigui que fan falta més Daniels Closa que ens expliquin que es cou dins el mundillu :D
Tens tota la raó, fem que els científics siguin més coneguts pels seus tocs de proveta.
Dan.. però si els científics ja teniu feina per poder fer ciència entre tants papers!!
Tanmateix.. Com es pot pretendre d'explicar com es fa un ou ferrat si saps que qui ho ha d'escoltar no coneix ni els ous ni els estris de cuina i a més no en té ganes!!
La cosa és greu... en conec 1/16...
Totalment d'acord. I sóc dels que penso que la recerca fa que un país sigui un País. S'hi ha d'invertir molt mes en calés i en divulgació.
I jo també només en conec 1/16 !!!!
Endavant les atxes
En conec 2, una vergonya! No sé pas com s'hauria de fer. Mentre sigui més important en Messi i les seves declaracions, doncs així anem.
Jo no vaig molt millor de coneixement de personalitats científiques. Tanmateix, si ja és prou feina investigar i liderar el coneixement, crec que aquí potser caldria que un altre col·lectiu, al que acabaré per pertànyer, entoni el mea culpa. Els comunicadors, en teoria, haurien d'encarregar-se de destriar el que li importa a la societat i liderar la seva il·lustració en temes científics però també en temes culturals o polítics.
Però clar... els que es fiquen a llegir investigacions o documents de divulgació, és per donar titulars sensacionalistes i en cap assignatura de les facultats de comunicació s'explica com fer entenedor el que la majoria de gent rebutja dient allò ui, és que ja no me'n recordo gens del que em van explicar a l'institut.
El dia que vegi Fernando Alonso amb una micropipeta a la mà sí que em preocuparé...
Els científics fan una feina molt bruta i fosca, no es donen a conèixer als mitjans, i tot i que la seva activitat és potser la més important que es fa, els que acaba coneixent tothom són els carallots com el de la foto de baix, que guanyen una milionada per no fotre ni brot.
Estic d'acord amb tu. Cal fer visible la tasca dels investigadors i els guany que representa per al societat.
Estic implicat, des de fa uns 30 anys, amb una revista de divulgació técnica y científica sobre l'aigua. He de perseguir als autors perquè publiquin en castellà, atès que als professionals de la investigació només els interessa publicar en anglès en revistes superespecialitzades que aquí llegeixen quatre gats.
Aquesta és la realitat.
Jo vaig arribar al teu blog buscant el dels escolans de Montserrat: 100peus.blogpot.com.
També us assembleu i sou diferents... i fantàstics. A mi això de la ciència em queda molt lluny, i el teu blog m'agrada molt perquè em permet aproximar-m'hi. Arribo una mica tard, però, perquè veig que ja el tanques. Confio que el deixaràs en marxa perquè el puguem anar destil·lant poc a poc... Moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada