Illes a l'espai

Amb els nous molins de vent que van instal·lant-se a molts indrets em passa una cosa ben curiosa. Els miro i em faig una idea de la mida i, tot seguit, de la distància a la que deuen estar. Però indefectiblement sempre calculo malament. Me n’adono tant bon punt puc observar una casa o un camió situat al costat del molí per comprovar que en realitat són molt més grans del que pensava i que per tant, estan molt més lluny.

Doncs una cosa semblant va passar l’any 1926, quan va tenir lloc un famós debat entre dos astrònoms, en Harlow Shapley i en Heber D. Curtis. El tema de discussió era semblant. Quina mida tenia un objecte i a quina distància estava. I la conseqüència final era ni mes ni menys que la mida de l’Univers.

Actualment podem veure moltes, moltíssimes fotos de galàxies. Però la imatge que sempre es mostra resulta enganyosa. Veiem una espiral lluminosa feta per milers de milions d’estrelles, però envoltada també per moltes més estrelles. El detall que cal no oblidar és que sempre són estrelles de la nostra Via Làctia. És poc freqüent veure una galàxia aïllada enmig del no-res. I el cas és que és enmig del no-res on les hauríem de veure. A ull nu tot el que veiem al cel de nit, totes les estrelles, formen part de la Via làctia, el nostre particular barri de l’Univers. Be, totes no. Hi ha un puntet feble que no és un estel. Es veia com una forma borrosa i lleugerament difuminada i per això van catalogar-la com a nebulosa. Segons l'astrònom persa, Abd Al-Rahman Al Sufi, semblava talment un petit núvol de gas il·luminat. I el nom era la nebulosa d’Andròmeda.

Doncs al 1918, en Shapley va calcular la mida de la nostra galàxia, que en aquell temps (no fa tant!) era la mida de tot l’Univers conegut. Va fer-ho aprofitant unes estrelles particulars, les variables cefeides, que serveixen com marcadores de distància. A més d’obtenir una mida enorme per l’univers conegut, va adonar-se que el Sol estava situat en un indret sense res especial. No estava pas al centre sinó a una distància més aviat propera a la perifèria. I segons el seu punt de vista, tot el que hi havia es situava dins aquell “univers illa” que anomenem Galàxia.

Però un altre astrònom tenia un punt de vista diferent. En Curtis pensava que les nebuloses, i en concret Andròmeda en realitat eren altres “universos illa”. Altres galàxies situades a distàncies encara molt més descomunals. Ell creia que el Sol estava proper al centre de la nostra galàxia i que les mides obtingudes per en Curtis eren massa grans. El dubte era, Andròmeda era un objecte petit i relativament proper, o immens i increïblement llunyà?

Aquells dos punts de vista van donar lloc al que es va anomenar el “Gran debat”. Un debat que estrictament mai no va tenir lloc ja que encara que va haver una reunió de l’Acadèmia de Ciències dels Estats Units i que es van publicar dos articles proposant els dos punts de vista, els protagonistes no van arribar a debatre directament les seves postures. Però el concepte va calar i va passar a la posteritat.

Al final tothom tenia part de raó. Després de moltes observacions es van poder identificar ceféides en altres galàxies. Amb elles es va poder calcular la distància i es va fer evident que no pertanyien en absolut a la Via Làctia. L’Univers està constituït per molts “Universos-illa”, separats per distàncies molt més grans que les que separen les estrelles dins la Galàxia. En aquest sentit, Curtis tenia raó. Però estava equivocat pel que feia a les mides de les galàxies i a la situació del Sol en la nostra.

Ara ja en coneixem milions de galàxies, i parlem d’elles com si fossin coses properes. Oblidem sovint que no hi ha un mar d’estrelles en el que destaquen les galàxies com les imatges de vegades suggereixen. Cada galàxia es podria considerar en alguns aspectes com un autèntic univers aïllat. I la distància que ens separa és tant gran que no val la pena ni intentar imaginar-la.

Però el que resulta estimulant és el canvi de mentalitat que van haver de fer fa prop d’un segle. Ells creien conèixer la mida de l’Univers. Tenien prou dades i sòlids motius per pensar que no hi havia res més enllà. Una situació semblant a la que tenim ara, encara que l’escala del nostre Univers sigui extraordinàriament més gran.

De manera que, qui ho sap? Podria ser que un dia, de nou, trobem algun puntet en una imatge o un gràfic que ens faci replantejar les mides de l’Univers.

Unitats de confusió

Ja he comentat alguna vegada que establir un Sistema Internacional de Mesures va ser una gran idea. Ens passem la vida mesurant i comparant, i el menys que podem demanar és que ens posem d’acord en les unitats que fem servir. A més, té molt sentit que les unitats es puguin definir amb precisió i que es puguin relacionar entre elles d’una manera fàcil i senzilla.

Per això mesurar en metres, quilos, segons, newtons o coulombs ens permet entendre'ns amb tot el món i les conversions són més simples que si féssim servir iardes, galons, braces, quarteres o galins del rei. Això de mesurar les coses de manera estandarditzada va ser un dels grans llegats de la revolució francesa.

De totes maneres els costums costen de canviar. I les coses, si no es fan al moment que toca, després costa molt. Als Estats Units, poc després de la seva independència es van plantejar si adoptar el sistema de mesures que s’anava adoptant a Europa. Ho van desestimar perquè per fer-ho necessitaven enviar una expedició científica a fi d’homologar les dades i les mesures. Això era car i políticament complex en aquell moment i ho van deixar estar. Per això encara funcionen amb arcaiques milles i galons i formen, junt amb Birmània i Libèria, el grup dels tres països que encara no han adoptat el Sistema Internacional.

Però aquí també tenim una unitat obsoleta, d’orígens erronis, de nomenclatura confosa i que s’escriu amb símbols equivocats. Una unitat que no forma part del sistema internacional i que originàriament mesurava una cosa que en realitat no existeix. I malgrat tot, la fem servir moltíssim i la trobem arreu. La caloria.

Si compreu aliments trobareu el seu valor en calories. Per fer règim, de seguida es parla de calories, al gimnàs les màquines t’informen de quantes calories has gastat i molta propaganda comença parlant de menjar baix en calories. Però exactament en parlar de caloria tenim clar de que parlem?

Perquè inicialment es va fer servir com unitat per mesurar la quantitat de calor que contenia un cos. Això era al segle XVIII, quan la teoria del flogist encara corria i pensaven que la calor era una “cosa” que els cossos contenien i que podien intercanviar-se. De vegades es diu que va ser en Lavoisier que la va descriure, però al pobre Lavoisier li van tallar el cap abans que ningú fes servir la paraula caloria. El que és cert és que ell va començar a mesurar la quantitat de calor d’un cos amb un calorímetre.

Va ser un tal Clèment, l’any 1824, qui va fer servir una Caloria petita, definida com la quantitat de calor necessària per escalfar un quilo d’aigua un grau. Aquesta definició, però, era massa imprecisa i va anar canviant amb el temps. Es va passar a parlar de caloria (en minúscula) o caloria-gram com a la quantitat de calor que feia pujar en un grau la temperatura d’un gram d’aigua. El símbol d’aquesta unitat era “cal”. Però el sistema internacional feia servir com unitat bàsica el quilo, de manera que també van parlar de la Caloria (en majúscules) o quilocaloria que era la que feia pujar en un grau la temperatura d’un quilo d’aigua i que valia mil caloria-grams.

Els problemes van seguir quan es van adonar que no és el mateix fer passar l’aigua de zero a un graus que de quinze a setze o de noranta-nou a cent. Va caldre una nova definició. I posats a fer-ne, en van fer unes quantes. A més, tothom feia servir quilocalories, però com que el símbol era Cal, es parlava de calories. Això causava confusions amb les caloria-grams ja que el símbol era el mateix i l'única diferència era si feies servir majúscules o minúscules. De totes maneres, quasi sempre es fa referència a les quilocalories, malgrat que en diguin calories (perdó, Calories).

Entre les definicions, les que van reeixir més van ser les que diuen que és “la quantitat d’energia calorífica necessària per elevar la temperatura d’un gram d’aigua destil·lada de 14,5ºC a 15,5ºC a una pressió estàndard d’ una atmosfera.” I si canvien gram per quilogram tindreu la definició de la quilocaloria..., o Caloria gran... o en majúscules,... o la que sigui, que això és un embolic irritant.

Però a més tot plegat és obsolet perquè ja fa temps que sabem que la calor no és una cosa sinó una forma d’energia. I el sistema internacional ja té una unitat d’energia perfectament definida i sense tants escarafalls. El joule.

De manera que ja no s’haurien de fer servir les calories sinó els joules (de símbol J). Una caloria equival aproximadament a 4.1855 J. I dic aproximadament, perquè el valor depèn de quina definició de caloria fem servir.

Però els costums són difícils de trencar i les calories les fa servir tothom. És una unitat que trobem als embolcalls del menjar i, encara que ara comencen a posar els valors en Joules, ningú en fa cas. En el fons, tampoc ens ve d’aquí.

Per tant, sembla que seguirem amb les confoses calories durant molt de temps. Però si un dia mireu unes tables d’unitats del Sistema Internacional, no perdeu el temps buscant la caloria. No hi és.

De nou, les vacunes

Ahir vaig llegir al Vilaweb una carta oberta sobre el tema de les vacunacions. Aquest és un tema força recurrent i amb posicions una mica enquistades. Els defensors i els detractors s’acusen mútuament i amb gran facilitat de ser intransigents, de jugar amb la salut i de defensar foscos interessos.

Vagi per davant que la meva postura és favorable a les vacunes i que he seguit el programa de vacunació sense cap mena de recança. En cap cas pretenc tenir una posició neutral. Crec que no vacunar-se és un error, però també que tothom és lliure de fer amb la seva salut allò que cregui més convenient, sempre que no afecti la salut dels altres.

També he de dir que cada vegada que he portat les meves filles a vacunar tenia molt present que tots els medicaments, sense excepció, poden tenir efectes adversos (incidentalment, les medicines “naturals” també). Això és un motiu d’inquietud, certament. Però la proporció entre els riscos assumits i els evitats m’ha semblat clarament favorable a la vacuna.

Tampoc pretenc que totes les vacunes siguin necessàries. Mai m’he vacunat de la grip i tampoc tinc previst fer-ho aquest any. No, tampoc de la grip nova, vistes les característiques que ara mateix té la malaltia. Puc passar una setmana al llit i no s’acabarà el món.

Però hi ha algunes coses de la carta de la Carlota amb les que no puc sinó estar en clar desacord. Especialment quan diu:

“Malalties que no sabem ben bé de què van, vacunes que no entenem com funcionen, explicacions sovint massa críptiques per als qui no som especialistes... Som a mans de metges de capçalera i pediatres que apliquen les polítiques públiques de vacunacions decidides pels governs, ben assessorats, se suposa, per les autoritats sanitàries. I per qui més? Quin paper hi juguen, les farmacèutiques, interessades a fer vacunar com més, millor? O no va d'això, una bona part del seu negoci?”

És aquesta mena de seqüència de raonaments els que em costa compartir. A partir de la ignorància reconeguda s’acaba per suggerir el joc brut de les farmacèutiques. Si no sabem de què va la malaltia, ni com funciona una vacuna el que s’ha de fer és demanar-ho a un expert. És a dir a un metge. Jo no hi entenc un borrall de cotxes, per això el porto al mecànic. I si el mecànic em diu que cal canviar una peça, li faig cas. No penso que està treballant a sou de la multinacional que fabrica aquelles peces. Si fos així canviaria de mecànic. I si la gran majoria de mecànics em diuen que cal canviar la peça, donaré per cert que la seva opinió és encertada. Després de tot ells són els que hi entenen.

Certament que som a mans de metges de capçalera i pediatres. En temes de salut, en mans de qui sinó ens hauríem de posar?

Pensar que tota la classe mèdica forma part d’una conspiració em sembla exagerat. I si les farmacèutiques fan massa negoci, el que cal és controlar el negoci i les seves pràctiques, però no deixar les vacunes. També els fabricants de preservatius fan molts diners per culpa de la SIDA i no per això deixarem de recomanar l'us del preservatiu. La diferència, potser, és que en aquest cas si que comprenem el mecanisme i en el de les vacunes no.

Potser és perquè jo si que entenc una mica com funciona el sistema immunitari (i perquè hi confio en el pediatre) que em costa entendre el rebuig a les vacunes. Però ja fa temps que vaig descobrir que en molts casos, explicar que fa exactament una vacuna, de que està feta i quins són els beneficis que en trèiem no serveix de gaire. Moltes persones simplement estan en contra de tot el que sembli poc natural. Quan algú et diu (a mi m’ho han dit) que els nens no necessiten vacunar-se perquè ja prenen prou vitamines, simplement no hi ha arguments. Aquella persona no té ni idea del que és una vacuna o una vitamina.

Per sort, una gran part de la població està vacunada i el risc de contagi és baix. Si tothom decidís no vacunar-se, les epidèmies podrien tornar a manifestar-se i ja la tindríem organitzada com fa un parell de segles, quan la verola o la poliomielitis causaven estralls.

Amb això no vull dir que la vacunació sigui l'única causa que ha permès mantenir aquestes malalties a ratlla. La medicina té altres armes per sort. Però entrenar el sistema immunitari perquè pugi fer la feina sol sense necessitat de cap altre tractament és una estratègia molt bona!

Aquest tema de les vacunes és delicat, perquè fa referència a la salut dels fills (hi ha res de més delicat?). Per això es troba a faltar un debat tranquil i documentat. De vegades hi és, i aquí al centpeus en vàrem tenir un que personalment em va semblar exemplar, amb arguments i dades contrastables. Però massa sovint no és així i és freqüent trobar arguments ridículs i numantins o, a l'altre costat de la trinxera altres que simplement apel·len a l'autoritat.

Si els metges no saben explicar el motiu per recomanar les vacunes, que aprenguin a explicar-se. I si hi ha motius en contra, que no siguin simplement el fet de no entendre com funcionen.

Comptar

Una característica que diferencia els ocells dels mamífers és que mentre uns tenen plomes, els altres tenen el cos recobert de pèl. Malgrat les diferències, en el fons es tracta de dues maneres de resoldre el mateix problema, protegir el cos de la temperatura exterior. Cal dir que les plomes són un sistema més eficient, però el pèl tampoc funciona malament.

Doncs una cosa semblant passa en un altre àmbit completament diferent, quan els humans hem topat amb la necessitat de comptar vàrem inventar, o descobrir, els números. Amb ells podíem quantificar i fer operacions com la suma o la resta. Sembla una obvietat, però això va representar un salt immens per la civilització. Però igual que passa amb la manera de protegir el cos, amb els números també s’han desenvolupat diferents estratègies per resoldre el mateix problema.

La manera com numerem actualment és a partir del deu. Segurament perquè tenim deu dits entre les dues mans i això ens permetia fer càlculs senzills guiant-nos pels dits. Per això, comptem fins a deu i a partir d’allà agafem la desena i tornem a afegir deu xifres. Comptar de deu en deu (tècnicament en base deu) ens sembla d’allò més normal.

Però hi ha coses que no les comptem així. Una de les més típiques és la dotzena d’ous. En realitat sovint fem servir el concepte de dotzena per comprar coses. I també quan mirem el rellotge. Tenim el dia dividit en dues meitats de dotze hores i també l’any té dotze mesos. No pas deu, sinó dotze. Però si ho pensem un moment això resulta curiós. Si comptem de deu en deu, perquè fem servir les dotzenes? I perquè no tretzenes o quatorzenes?

D’altra banda, si seguim mirant el rellotge, veiem que cada hora es divideix en seixanta minuts, que contenen seixanta segons. Perquè seixanta? Perquè no deu? O millor dotze per mantenir el sistema?

Doncs el cas és que no totes les cultures van construir el seu coneixement de les matemàtiques fent servir la base deu que ens resulta tant familiar. Hi ha qui va optar per contar de dotze en dotze i també altres que ho feien de vint en vint i fins i tot de seixanta en seixanta. Segurament a l’arrel de tot hi havia parts del nostre cos. Per comptar de vint en vint n’hi ha prou de fer servir els dits de les mans i els dels peus. I l’estratègia que ens porta al dotze és la d’amagar el dit polze i fer servir les tres parts en que es plega cada dit (les falanges). Quatre dits per tres falanges ens donen el dotze.

De bon començament semblaria espantós una matemàtica basada en el dotze. Us imagineu les taules de multiplicar com serien? Doncs si us semblen difícils és que ho penseu malament. En realitat serien gairebé iguals que les nostres. Simplement després del número nou hi hauria dos números més abans d’arribar al que anomenem “deu”, (que tindria un valor de dotze, és clar). A continuació vindria l’onze, el dotze, i la resta, fins arribar al vint. Evidentment, entre el dinou i el vint també hi hauria dos números més.

Per tant, a l’hora d’escriure, de fer operacions i tota la resta gairebé no hi hauria cap canvi. Simplement les tables de multiplicar tindrien dos xifres més en cada cas.

Els entesos diuen que la base dotze va millor perquè té més possibilitats. El deu el podem dividir únicament per dos i per cinc. En canvi el dotze permet dividir entre dos, tres, quatre i sis. A mi, i a la majoria de mortals, això ens és ben igual, però als matemàtics els agrada tenir més maneres de combinar els números. I després de tot, un rellotge de deu hores no permetria dir les hores en quarts!

La base vint va tenir menys fama, però encara en queda alguna resta. El que sempre vaig creure que únicament era un absurd costum dels francesos d’anomenar al número vuitanta “quatre-vingt” sembla tenir l’arrel justament en el fet de comptar en base vint.

I si combinem la base vint amb la dotze, ens surt la numeració basada en el seixanta, com les hores i els minuts.

L’altra manera de comptar que ara s’imposa és fer servir la base dos. El sistema binari dels ordinadors. Enlloc de deu xifres únicament en fan servir dos. També a base d’uns i zeros podem escriure tots els números. Això ens recorda que un sistema serà millor que els altres sobretot en funció de per que el vulguem fer servir.

I finalment això de les diferents maneres de comptar permet fer bromes insospitades. En un moment donat, a “Alícia al país de les meravelles”, l’Alícia intenta assegurar-se de la seva identitat recordant les coses que sabia. I en el monòleg que té amb ella mateixa diu “Quatre per cinc són dotze, quatre per sis són tretze...”

Segurament el que feia era contar en diferents bases. En base divuit quatre per cinc són dotze. Una unitat de “divuitenes” més dos unitats: dotze (vint en base deu). Recordeu que Lewis Carroll era el pseudònim de Charles Dodgson, que ensenyava matemàtiques a Oxford!

El ritme de l'esquelet

Tot té el seu ritme particular, i quan ens apartem del ritme esperat les coses ens semblen estranyes. Una música interpretada molt lentament pot esdevenir irreconeixible, un àpat que duri hores perd tota la gràcia i una pel·lícula a càmera ràpida ens farà riure al principi, independentment del tema que tracti.

El cas és que ja identifiquem determinats ritmes amb unes o altres entitats. Les plantes creixen molt lentament, la pluja cau molt de pressa i el ritme de la vida en animals és raonablement ràpid. Per això, quan ens parlen de l’esquelet el veiem com alguna cosa no viva del nostre cos. Un component quasi mineral, ric en calci i fòsfor, que ens serveix de suport però que és massa dur i que es modifica massa lentament per identificar-lo amb el que associem com a viu.

Ara be, quan ens trenquem un os, aquest acaba per soldar-se, de manera que si que pot créixer i reparar-se. Per això sabem que l’esquelet és una estructura viva, encara que sigui tant diferent de la resta de l’organisme.

El que passa és que l’os té el seu propi ritme, i és molt més pausat del que s’espera de la matèria viva. Però l’esquelet que teniu ara ja no és el mateix que hi havia fa deu anys. Molècula a molècula ha sigut substituït i reemplaçat per material nou. I el canvi segueix constantment. Els ossos estan en un lent però delicat equilibri entre la destrucció i la regeneració. Ara mateix tots tenim unes cèl·lules, que anomenem osteoclasts que es dediquen a desfer la matriu dels ossos. En petits grups van fent forats i alliberant els components de l’esquelet fins deixar petits forats microscòpics. No passa res perquè aquests osteoclasts viuen un temps limitat i acaben per morir. Aleshores arriben un altre tipus de cèl·lules, els osteoblasts, que arreglen allò que s’ha desfet. Els osteoblasts refan l’estructura de l’os i el deixen altra vegada com si fos nou.

De manera que el nostre esquelet està en un constant i equilibrat procés de degradació i reparació. Un fenomen que passa a tot l’organisme encara que a un ritme més elevat que no pas a l’os.

Però de vegades l’equilibri es trenca i comencen els problemes. És molt freqüent en dones d’edat avançada que aparegui l'osteoporosi, una alteració d’aquest equilibri que fa que l’os es degradi més de pressa que no pas es regenera. Aleshores els forats s’acumulen i l’os va esdevenint més i més porós i, per tant, feble. Durant molt temps es van donar suplement de calci, o tractaments hormonals per mirar de controlar l’osteoporosi. Ara ja hi ha una nova generació de medicaments que inhibeixen l’activitat dels osteoclasts, de manera que es torna a l’equilibri i permet la reparació de manera més eficient.

Però el que resulta interessant és el motiu que potser justifica aquesta activitat de degradació i reparació de l’esquelet. El problema el van tenir els nostres avantpassats, quan van abandonar la vida al mar i van esdevenir animals de terra ferma. Mentre vivíem a l’aigua, no teníem problema amb els minerals ja que s’absorbien directament de l’aigua de mar. Però en colonitzar la terra ferma aquells organismes es van trobar que ja no podien agafar sense més el calci, de manera que entre les moltes adaptacions necessàries, una d’elles va ser fer servir l’esquelet com a reserva de calci.

El mecanisme de degradació – reparació, permet que fàcilment es pugui mobilitzar una certa quantitat de calci que les cèl·lules poden necessitar si no n’hi ha prou a la dieta. En realitat tenim hormones i vitamines que participen en el control de l’equilibri del calci al nostre cos, i un dels mecanismes que controlen és justament el ritme i l’equilibri entre osteoblasts i osteoclasts.

En tot cas, cal tenir clar que sempre, i especialment les dones després de la menopausa, cal ingerir prou calci i vitamina D a més de no deixar de fer exercici, encara que amb l’edat sigui més moderat. L’esquelet no és una cosa estàtica sinó que està en un delicat equilibri que val la pena cuidar per evitar després problemes de dolor i fractures.

Llum i vegetals d'altres mons

Quan es parla de planetes que continguin aquest fascinant estat de la matèria que anomenem vida, de seguida pensem en criatures més o menys estranyes, normalment movent-se en un ecosistema amb vegetals que també poden tenir formes estranyes. Però un reflex que acostumem a mantenir és el de pensar que la vegetació serà de color verd.

Això és perquè tot i que poden mostrar un ampli ventall de mides i formes, la majoria dels vegetals de la Terra tenen en comú el color verd. Certament també hi ha algues rojes o brunes, però posats a associar un color amb el món vegetal, aquest color és el verd.

El motiu és la clorofil·la. El pigment vegetal per excel·lència. Allò que fan servir les plantes per captar l’energia de la llum del Sol i realitzar la fotosíntesi. Pràcticament totes les molècules del nostre cos s’han generat en passar per un cicle de fotosíntesi d’algun vegetal.

La clorofil·la és un pigment molt eficient per captar l’energia de la llum. Concretament dels fotons que arriben a la Terra. I de vegades cal recordar que l'única llum que les plantes no capten és la de color verd. Mentre que la resta de longituds d’ona, és a dir de colors de la llum, poden ser aprofitats, la de color verd simplement rebota a les plantes sense que en treguin cap profit. Justament per això és que les veiem verdes.

En realitat les plantes no tenen únicament clorofil·la. També disposen d’altres pigments, xantofil·les i carotens, de colors taronja o groc, que capten llum a diferents longituds d'ona. Aquesta energia se la van passant els diferents pigments, modificant-la lleugerament a cada pas fins que arriba a ser de color roig, que és la que la clorofil·la pot fer servir per fer la seva feina.

Per això de vegades es diu que per saber si en un planeta llunyà hi ha vida n’hi hauria prou de veure si hi ha clorofil·la a la seva superfície.

Però en realitat no té perquè. Si a la Terra han triomfat les plantes verdes és per un bon motiu. La clorofil·la és el pigment que millor s’adapta al tipus de llum que arriba a la superfície. Amb una atmosfera diferent, o amb una estrella diferent, l’evolució hauria donat lloc a unes plantes que ferien servir uns pigments fotosintètics diferents i, per tant, el color de la vegetació seria diferent.

La llum que arriba del Sol va canviant a mida que travessa l’atmosfera, la capa d’ozó absorbeix bona part de l’energia, però no ho fa de manera igual per totes les longituds d’ona, de manera que les plantes s’han adaptat a la llum que arriba a la superfície. No és casualitat que les algues mostrin altres colors. La llum útil per la clorofil·la és absorbida molt de pressa per l’aigua, de manera que a certa profunditat ja calen altres pigments per captar una llum que ha perdut la part del roig de l’espectre.

I en altres planetes podríem trobar vegetacions de color predominantment vermell, similar als nostres boscos caducifol·lis a la tardor, blavós, com alguns bacteris de la Terra, o fins i tot completament negre, si aconseguissin captar llum de tota la gamma de l’espectre. En aquest sentit, les pel·lícules de ciència ficció mostren una notable falta d’imaginació (o de pressupost per canviar el color de les imatges dels boscos terrestres on es filmen).

En tot cas, si ja resulta extraordinari observar els canvis de color que mostren els boscos quan arriba la tardor i la desaparició de la clorofil·la ens permet observar la resta de pigments, com deuen ser aquests canvis en altres planetes?

No és difícil que, de nou, la imaginació es quedi curta.

Supertempesta solar

Entre les actituds més poca soltes dels humans una que destaca és la de construir edificacions dins el llit d’inundació d’un riu. Una franja de terreny que gairebé sempre resta seca, amb plantes, habitualment plana i en aparença sense cap problema. Però allà és per on passarà l’aigua del riu el dia que hi hagi una riuada. I aquest dia sempre arriba. Trigarà més o menys, però arribarà.

Als anys seixanta van ser tràgiques les inundacions que van tenir lloc al Vallès i al Baix Llobregat. Un miler de persones van perdre la vida quan els rius es van desbordar. Els espavilats de l'època havien construït al llit d’inundació del Llobregat i de la riera de Rubí. Quan un aiguat dels que ocasionalment ens deixa la tardor va descarregar s’ho va endur tot al seu pas. Edificis i persones.

Era evident que allò havia de passar, però ningú va tenir-ho en compte. I el preu va ser altíssim.

Però les riuades no són l’únic fenomen natural que ocasionalment ens colpeja i pel qual hauríem d'estar mínimament preparats. A Japó construeixen els edificis preparats per resistir terratrèmols i a alguns indrets dels Estats Units tenen refugis per si arriba un tornado. En canvi, estem molt menys preparats per fer front a una tempesta que un dia o altre es desencadenarà i que ens deixarà d’allò més indefensos. Però no té res a veure amb la meteorologia sinó amb el Sol. Els experts parlen de la futura supertempesta solar. I quan arribi ja ens podem calçar.

Que el Sol presenta ritmes en la seva activitat és ben sabut. Hi ha períodes de molta activitat i altes de menys i les taques solars en són un bon exponent. Però de vegades al nostre estel particular li dóna per llençar grans quantitats de partícules energètiques en el que s’anomenen fulguracions o tempestes solars. Aquestes tempestes són relativament freqüents i hi ha una xarxa de seguiment de l’activitat solar que en bona part es dedica a controlar aquests fenòmens.

Però de vegades la magnitud de la tempesta solar és particularment gran. De vegades també surt disparada una bona quantitat de plasma, rajos X i gegantesques bombolles magnètiques. Si una fulguració és una tempesta, aquest fenomen seria un huracà.

I, com passa a la Terra, també en aquest cas hi ha huracans i huracans.

L’any 1859 va tenir lloc la major supertempesta solar que tenim noticia. El dia 1 de setembre, un astrònom anomenant Richard Carrington estava dibuixant un curiós grup de taques solars particularment grans quan, a les 11:18 va observar l’aparició sobtada de dues taques particularment brillants sobre les taques. Diuen que va córrer a buscar algú per comentar-ho, però que estava sol a l’observatori i no va poder compartir l’experiència.

El cas és que hores més tard van tenir lloc les aurores boreals més espectaculars que es recorden. Un fenomen habitualment restringit a les regions àrtiques es va poder veure fins a Panamà. Durant la nit el cel brillava amb una llum rogenca que permetia llegir sense problemes i, i això és el més preocupant, els sistemes telegràfics que feia pocs anys havien començat a funcionar, van deixar de fer-ho.

La tremenda descàrrega magnètica que va arribar a la Terra va superar l’escut protector de la magnetosfera i va alliberar una descomunal quantitat d’energia. En aquell temps va ser un fenomen notable i certament inquietant. Però la propera vegada serà molt més devastador simplement perquè la nostra dependència de l’electricitat és molt superior.

Una supertempesta com aquella deixaria fora de servei bona part dels satèl·lits. Simplement els fregiria. Adéu a les telecomunicacions, al GPS i a tots els serveis que depenen de la tecnologia de l’espai. Les xarxes elèctriques tampoc resistirien sense més. Els corrents elèctrics de la ionosfera generarien corrents induïdes en cables elèctrics i fins i tot en canonades. Els transformadors no podrien resistir les sobrecàrregues i molts es fondrien. Ens quedaríem sense comunicacions i sense electricitat.

A més, no seria un problema local sinó global. Si una apagada com la que va tenir lloc a Barcelona poc va causar aquell caos i va costar tant de temps tornar a la normalitat, imagineu el que costaria tornar la normalitat a uns quants centenars de milions de persones.

I mentrestant pensem en tot el que depèn de la xarxa elèctrica i de comunicacions. El servei d’aigua no podria bombar aigua perquè les bombes no funcionarien. Els avions no podrien comunicar-se per radio perquè la ionosfera estaria massa esvalotada per transmetre cap senyal en condicions. Internet majoritariament penjat i això també afectaria el sistema bancari i financer.

Però el més inquietant és que, igual que passa amb les riuades, el problema no és si això passarà, sinó quan. I si estem preparats per fer-hi front.

Interpretant consultes i referèndums

Aquest ha sigut un cap de setmana prou especial i intens en el que les paraules referèndum i independència s’han fet servir generosament. L’endemà, no podia ser d’altra manera, els diaris portaven tota mena d’interpretacions del que havia passat. I també com no podia ser d’altra manera, segons el medi de comunicació que triessis podies llegir coses diametralment oposades.

Entre les moltes afirmacions que he pogut llegir algunes eren interessants. Particularment les que recordaven que era un referèndum il·legal i es preguntaven per quin motiu algú no impedia que es realitzés (i aquest algú anava des del govern fins a l’exèrcit). Sembla que hi ha qui no acaba de tenir clara la diferència entre consultar i referendar una cosa. O potser és que hi ha qui prefereix directament prohibir el preguntar.

Però també resulta curiós la interpretació dels resultats. Hi ha qui parla de ‘fracàs’ per causa de la poca participació si ho comparen amb altres referèndums (aquests si que ho eren) o simplement conten com a "no" tots els que no van votar.

Això és, òbviament, un error important ja que estaríem comparant situacions i procediments diferents. Però, a part de la ideologia de cada medi de comunicació, és indicatiu de com de complicat pot ser fer enquestes electorals i el gran nombre d’errors que poden fer-nos interpretar malament unes dades.

La idea de les enquestes electorals és, naturalment, fer-nos una idea de quin serà el resultat en unes eleccions abans que aquestes tinguin lloc. Amb aquesta informació els diferents partits poden tenir un cert marge de temps per modificar les seves estratègies.

Per fer una enquesta el que es fa és simplement preguntar a un nombre limitat de persones i a partir de les respostes intentar deduir el que passarà amb el total de la població. Aquí ja cal anar en compte amb la primera decisió que han de prendre els qui faran l’enquesta. Quantes persones calen per tenir una dada representativa del total, i qui seran aquestes persones. Segons on fem l’enquesta obtindrem uns resultats o uns altres. Per això cal que la mostra de població sigui raonablement semblant al total de la població.

Però a més, les persones som molt murris, i ens encanta no dir tota la veritat. Sobretot en les enquestes. Per això a més de a qui pensem votar també pregunten a qui vàrem votar l’anterior vegada. Aquesta pregunta no és irrellevant i, simplificant-ho una mica, serveix per valorar la quantitat de mentiders que hi ha a l’enquesta. El motiu és que els resultats passats si que els sabem, de manera que podem fer una correcció sobre les dades obtingudes. Cal recordar que malgrat el mal ús que amb freqüència se’n fa, l’estadística és una branca de la matemàtica i hi ha tècniques que permeten processar els resultats d’una manera tècnicament correcta.

Hi ha més factors a tenir en compte. Per exemple, les persones despistades o les que no recorden el que van votar, o aquells que el seu vot va ser nul però ho ignoren. També els que pensen votar nul o blanc però no ho diuen. Per cada un d’aquests possibles factors d’error hi ha una manera o una altra de corregir-ho que acabarà depenent del temps i dels diners que s’hi vulguin dedicar.

Naturalment també cal tenir en compte el client que encarrega l’enquesta i que tindrà unes preferències que poden condicionar el resultat final. No hauria de ser així, però tots sabem que les enquestes tenen subtils (o no tant subtils) diferències en funció del medi de comunicació que les mostra.

Tot plegat no és fàcil en absolut i a més, les enquestes ens donen una situació en un moment donat, però que pot anar canviant amb el temps. Per això és tant important o més el com van les tendències a mida que s’acosta el dia de les eleccions.

I per això fan gràcia les interpretacions i extrapolacions que alguns han fet del que va passar el diumenge. En realitat no ens diuen gaire res de com aniria un hipotètic referèndum sobre la independència, però ens diuen molt de com pensen els qui fan les interpretacions.

El que és evident és que a partir de les dades que van sortir a Arenys de Munt no podem saber que passaria en el cas que es fes la consulta popular d’una manera més formal. En realitat, el que resulta empipador és que encara es discuteixi el simple fet de formular una pregunta i escoltar la resposta.

l'argila i la vida

Imaginem que entrem en una església romànica i quedem bocabadats per la magnífica arquitectura que ens envolta. Abans o després ens preguntarem com s’ho van fer per construir-la. En una època en que els recursos tècnics no eren els actuals se'ns fa difícil als que no hi entenem imaginar com ho feien. Fer una paret no sembla complicat. Anar afegint pedres una sobre les altres mirant de no apartar-se de la vertical. Però i els arcs? Si s’intenten posar les pedres sense més, cauran amb tota seguretat.

La resposta, evidentment, és que les pedres es situaven sobre una bastida. Una estructura de fusta, que permetia dipositar l’arc de pedra amb seguretat i sense patir. La clau és que una vegada construït, la bastida ja es pot retirar, perquè les forces que actuen en l’arc de pedra fan que es mantingui sense caure.

La bastida ja no la veiem, però durant un temps va ser-hi.

Doncs probablement un problema semblant el tenen els investigadors que volen comprendre l’origen de la vida. Actualment la vida és el resultat de milions d’anys d’evolució. Les molècules que guarden la informació genètica, l’ADN i l’ARN fan la seva feina admirablement, però és difícil entendre com s’ho feien al principi, abans de disposar de tota la maquinaria proteica que s’encarrega de controlar el procés.

Actualment l’ARN és la molècula preferida a l’hora d’imaginar el món més primitiu. L’ARN pot catalitzar per si sol algunes reaccions químiques, una cosa que l’ADN no pot fer de cap manera. Per això potser la vida va començar com una sopa biòtica on l’ARN va iniciar la seva singladura fent copies d’ella mateixa una vegada i altre. És el que se'n diu el món d'ARN.

Però explicar això sense més resulta complicat. I és molt probable que estiguem intentant fer com algú que intenti explicar la construcció d’una església medieval sense pensar que hi havia bastides. Per això s’ha pensat que potser l’inici va ser encara més bàsic. Molècules més habituals i que actualment no relacionem de cap manera amb la vida. I en aquesta línia, l’argila s’emporta el primer lloc.

L’argila pot dipositar-se en forma de cristall, uns cristalls de composició purament mineral però que amb reaccions químiques prou simples poden anar creixent i també copiant-se. Són unes estructures amb poca gràcia, però l’important és que presenten regularitats i que sobre seu es poden dipositar altres molècules que ja relacionem molt millor amb la vida. A més, la presència dels cristalls d’argila facilitaria les reaccions químiques entre molècules orgàniques que són necessàries perquè aparegui la vida ja com la coneixem.

A la llarga algunes d’aquestes molècules adquiririen la capacitat de copiar-se ja sense la necessitat d’estar dipositades sobre l’argila i la sopa primitiva tal com la imaginem podria prendre forma d’una manera molt més fàcil. Igual que una bastida, que desapareix quan acaba la construcció, les interaccions entre l’argila i les biomolècules van existir durant un temps i després van desaparèixer de l’escena.

I el cas és que per l’origen de la vida està guanyant adeptes un plantejament diferent de l’habitual. Podria ser que l’inici no fos en una molècula que es copiava a si mateixa sinó que primer apareguessin cadenes de reaccions químiques. La idea que ara es discuteix és que va ser primer, si les molècules o el metabolisme. Potser en indrets relativament tancats, com les porositats d’alguns minerals, es van establir reaccions químiques seqüencials. Si això passava en indrets on hi ha abundants molècules altament reactives, com les surgències termals, les cadenes metabòliques podrien anar guanyant complexitat. Aleshores la formació de les molècules reproductores seria posterior.

Primer les molècules o primer el metabolisme? Doncs com acostuma a passar, el més probable és que tot plegat fos una combinació de tot plegat. Però l’interessant és que també en el plantejament de primer el metabolisme, es necessita la presència de minerals que actuïn com a bastida on allò que va conduir a la vida comenci a actuar.

Hi ha qui ho troba interessant fins i tot des d’un punt de vista religiós que la vida sorgís del fang. Però sense entrar en temes teològics, el fet que l’origen de la vida sigui degut a una relació entre les biomolècules i els minerals no deixa de ser curiós.

O potser, igual que passa amb les bastides, quan ho penses un moment t’adones que és completament lògic.

Pensant nous motors

Un fet interessant del món és que quan canviem la mida de les coses ens trobem amb problemes inesperats. Fenòmens que no tenen cap importància a determinada mida passen a ser decisius si ens fem molt grans o molt petits. I això complica molt el desenvolupar algunes tecnologies, però també ajuda a trencar-se el cap cercant solucions enginyoses que, obligatòriament han de ser diferents de les que estem acostumats.

Això és el que li passa a la nanotecnologia. La ciència que treballa en la manipulació d’objectes a escala atòmica. La idea és tremendament excitant. Si poguéssim fabricar petites màquines, d’uns pocs àtoms de mida, podríem fer-les servir, per exemple, per transportar fàrmacs per dins del cos fins les cèl·lules que el necessitessin. No caldria inundar el cos amb medicines sinó que aquestes actuarien únicament al lloc que cal.

També podríem fabricar nous materials a base d’anar dipositant àtom per àtom les combinacions que ens interessessin. Les aplicacions són moltíssimes i s’hi està treballant intensament, sobretot perquè hi ha molts calers en joc.

Però una màquina que mesuri uns quants àtoms de llarg, encara que sigui un centenar d’àtoms, segurament necessitarà un motor per funcionar o per desplaçar-se. I fabricar un nanomotor no és tant senzill com sembla. Si, per exemple, volem que la nanomàquina és mogui a través d’un líquid, no podrem fabricar una hèlix en miniatura perquè no funcionarà. A aquesta escala l’aigua no és com la coneixem sinó que és un grapat de molècules amb les que la màquina anirà topant. L’hèlix serveix per moure’s en fluids, però a escala atòmica aquest concepte perd molt del sentit que li donem.

Aleshores com podem fer que una màquina tant increïblement petita funcioni? Doncs una manera enginyosa que han trobat ha sigut aprofitar les reaccions químiques que tenen lloc quan s’agrupen diferents materials. Les reaccions químiques fan que els àtoms modifiquin les seves interaccions i que, per tant, canviïn el lloc on estan situats. Aquests canvis es poden aprofitar per fer funcionar el sistema.

Per exemple, una manera és dipositar una capa d’or en un costat i una capa de platí a continuació. Recordeu que parlem de mides molt petites. La capa tindrà uns centenars d’àtoms de mida. Si això ho situem en un medi que tingui una mica d’aigua oxigenada, l’or reaccionarà amb l’aigua oxigenada per un costat mentre que el platí ho farà per l’altre. La gràcia és que són dos reaccions diferents en les que una genera protons i electrons i l’altre els consumeix. Això crea un moviment d’aquestes partícules des d’un costat fins l’altre. I aquest moviment de càrregues “empeny” el sistema en direcció contrària.

Si a aquest sistema li unim la resta de la nanomàquina podem fer, al menys, que es desplaci. Un altre problema serà aconseguir un sistema de direcció. De nou, els timons a la manera clàssica no ens serviran de res. Caldrà seguir buscant noves solucions per problemes que semblen molt difícils, però que sobretot requereixen noves maneres de plantejar-los.

Bosc i pluja. El món al revés?

Un dels moments més interessants en ciència és quan apareix una teoria que trenca de manera més o menys radical amb l’anterior. Quan això passa tenen lloc les discussions més estimulants, els debats més intensos (i de vegades agres) i tothom que ho segueixi es veu obligat a considerar diferents punts de vista. A la pràctica també hi participen totes les característiques humanes. El prestigi dels entesos, les inèrcies que ens dificulten veure les coses de manera diferent, els interessos de diferents escoles de pensament i, és clar, les misèries i rancúnies entre investigadors. Tot plegat un panorama ben divertit.

Doncs en el camp del clima n’ha sortit una d’aquestes i realment tinc curiositat per veure fins on arribarà. La proposta que han fet capgira un dels esquemes que tenim per ben establerts. Ja sabeu que a les selves tropicals l’ambient és particularment humit. Allà hi plou moltíssim, cosa que permet un increïble desenvolupament de la massa forestal i també fa que la humitat ambient sigui espectacular. No és perquè si que quan ens parlen de selves, és freqüent pensar en arbres sobresortint en ambients boirosos.

Tot sembla raonable. Plou molt, per tant hi poden créixer molts arbres i hi ha molta humitat.

O potser no. Potser l’ordre és diferent. Segons la nova teoria és perquè hi ha molts arbres que acaba per ploure molt.

La clau està en el que passa quan hi ha una gran evaporació d’aigua. Les molècules d'aigua que hi ha a l'ambient acaben per condensar en petites gotes. Però aquesta condensació té com a conseqüència que a l’atmosfera deixen d’haver-hi aquestes molècules d’aigua que fins aleshores estaven en forma de gas. Això sembla poc important, però farà que la pressió atmosfèrica disminueixi una mica ja que si hi ha menys gas hi haurà menys pressió. I aquest dèficit de pressió dona lloc al vent que vindrà dels oceans, carregat d’aigua, de manera que plourà més. La pluja farà que augmenti més el vapor d’aigua present i de nou es podrà condensar fent que disminueixi la pressió i portant més aire humit.

Perquè tot això funcioni cal que l’aigua que cau passi a estat de vapor d’una manera eficient. I això és justament el que fan els vegetals gràcies a una cosa anomenada evapotranspiració. Bàsicament vol dir que amb les arrels agafen l’aigua del terra i la deixen anar en forma de vapor per les fulles. Els arbres actuen com una bomba de vapor d’aigua, una bomba biòtica, que manté el clima plujós.

De manera que serien les selves les que causen les pluges i no a l’inrevés.

La clau és que la selva arribi fins al mar. Així la captació d’aire humit dels oceans no queda interrompuda. Just el que passa a la selva de l’Amazones o del Congo. I aquest mecanisme explica perquè no trobem que les pluges son cada vegada menors a mida que ens anem endinsant en el continent. La coberta boscosa seria una mena d’autopista per l’aire humit i la conclusió que se'n desprèn és que si talem els boscos, els vents ja no bufaran des del mar i les pluges desapareixeran.

Segons els autors d’aquesta idea el que va passar a Austràlia, que en el passat era molt boscosa, va ser que es va perdre la coberta boscosa de la vora del mar. Això va tallar el camí de la humitat cap a l’interior i el desert es va acabar per imposar. Però una conseqüència interessant és que es podria revertir el procés sempre que la reforestació comencés per la banda de la costa. A Austràlia o a altres indrets on es vulgui lluitar contra la desertització.

La teoria s’ha proposat fa poc i està per veure si resisteix les anàlisis a que serà sotmesa. Els meteoròlegs accepten que els gradients de temperatura generen els canvis de pressió i per tant el moviment de l’aire. Això canvia les coses o, si més no, afegeix un nou factor a tenir en compte a l’equació. (Hi ha algun meteoròleg a la sala?)

Les discussions tindran lloc en un camp molt matemàtic, de models informàtics i de lleis de la física, però a mi m’agrada des d’un punt de vista filosòfic. Encaixa molt bé amb la hipòtesi Gaia, segons la qual, la vida modifica el medi ambient generant i mantenint unes condicions que li siguin favorables. Que la mateixa presència dels boscos generi un mecanisme físic que afavoreixi la pluja necessària per mantenir els propis boscos ho trobo estèticament fabulós.

Condons, plantes i passions

Una cosa molt divertida són les confusions que passen quan algú creu conèixer les característiques d’alguna cosa, però en realitat s’està ficant de peus a la galleda. Això ens ha passat a tots, però algunes errades són més notables que altres. I un de divertit l’he vist avui a la propaganda d’uns preservatius amb sabors variats. A l’anunci del condó hi diu “Control Sex Senses “Tropical Delirium” Preservativo que ofrece el evocador poder seductor del aroma de la fruta de la pasión, famoso estimulante sexual.”

Interessant i prometedor, però amb un petit error. La fruita de la passió només és un famós estimulant sexual per aquells que s’ho vulguin creure, perquè en realitat la planta no en té res d’estimulant.

La gràcia i la clau de l’error està en el nom. Fruita de la passió. La paraula passió ja ens pot fer venir al cap escenes tòrrides de sexe i de sentiments desbordats. Una fantasia agradable que potser pot desencadenar aquesta fruita. Funciona molt menys si li diem per l’altre nom que té: Maracuià.

Realment no hi ha color. Queda molt més prometedor condons amb sabor a fruita de la passió, que no pas condons amb sabor a maracuià. Tampoc seria una mala cosa ja que seguiríem parlant de fruites tropicals. I els tròpics es relacionen amb calor, vacances, cossos en banyador, platges paradisíaques... No està malament, però la presència de la paraula passió és molt més contundent.

De totes maneres, la pobra planta (Passiflora edulis) té una història una mica més complicada al seu darrera. El nom de fruita de la passió li van posar els conquistadors espanyols quan la van descobrir. I segurament que aquella colla no estaven pensant en noies en bikini mentre anaven conquerint les Amèriques. Aleshores el nom?

Doncs la cosa és bastant menys estimulant. Més aviat al contrari. Quan van veure la flor de la planta, els va recordar una corona d’espines. I li van donar el nom de “fruita de la passió” en record de la passió de Jesucrist. A més, si mireu atentament la flor notareu que, a més de ser prou maca, mostra unes quantes característiques particulars. Té cinc estams, que van associar amb els cinc estigmes, i tres pistils, que simbolitzen els tres claus amb que van clavar Jesucrist a la creu.

Durant molt temps no hi devia haver cap problema. La societat estava fortament impregnada de la cultura cristiana i controlada pel poder eclesiàstic. La paraula passió tenia un significat claríssim que no associaven en absolut a les passions carnals. Implicava quaresma, crucifixió, rosaris i història sagrada.

Però els temps van canviant, la societat adopta nous costums i altres passen a un segon terme. Mica a mica la passió en el sentit més físic de la paraula va deixant de ser una cosa vergonyosa per esdevenir una cosa agradable que podem desitjar sense problemes. Això passa al mateix temps que comencen a arribar als supermercats fruites tropicals d’arreu del món. Quan apareix el fruit de la passió, el reflex mental ja és diferent del que tenien en el passat i de seguida associem aquesta planta amb la passió sexual. Per tant, res més normal que pensar que deu tractar-se d’un fruit, com a mínim, afrodisíac.

Doncs, per desgràcia, no és especialment afrodisíac. Al menys no més que cap altra fruita. Tot i que ja se sap que això dels afrodisíacs depèn molt més de la ment del que se'ls pren que no pas de les propietats del fruit. Si hi voleu creure-ho fermament potser igual funciona. Si més no, amb un suc de fruita de la passió tindreu una beguda plena de vitamines i oligoelements, a més de refrescant.

Encara que, és clar, això de les vitamines i els oligoelement no té gaire gràcia com a propaganda per un condó.

Adeu, mar d'Aral

L’any 2005 (Déu meu com passa el temps!) vaig escriure un post sobre l’estat del mar d’Aral. Una extensió marina situada a Àsia central, entre l’Uzbekistan el Kazakhstan. Aquest mar ha esdevingut el paradigma d’un desastre ecològic causat per l’acció de l’home. L’aigua li arribava gràcies als rius Syr Daria i Amu Daria, provinents de l’interior de l’Àsia, però durant l’època soviètica es va decidir aprofitar l’aigua d’aquests rius per irrigar grans extensions de plantacions de cotó.

Entre l’aigua que s’agafava pels camps i la que es perdia per la mala qualitat dels sistemes de transport i irrigació, el mar va entrar en un desequilibri. Sortia més aigua per evaporació que no pas n’entrava. I el resultat, com no podia ser d’altra manera, va ser que va començar a reduir la seva mida.

Pobles de pescadors van veure com la línia de la costa s’allunyava més i més, deixant les barques varades enmig del desert. A sobre, els terrenys que quedaven es veien completament inutilitzables degut a la gran salinitat de l’aigua que quedava. Això passava perquè l’aigua del mar s’evaporava, però la sal s’hi quedava. De manera que l’aigua que hi restava esdevenia cada vegada més i més salada.

L’any 2003 el mar estava pràcticament dividit en tres. La meitat oriental més ampla, però poc fonda, una franja a occident, amb una mica més de fondària i un tercer fragment al nord. Els països afectats, emergits després de la caiguda de la Unió Soviètica van començar a fer plans per salvar el mar, però la majoria van quedar en bones paraules i prou. Es va construir un dic per retenir l’aigua de la part del nord, mentre que la resta es va donar gairebé per perduda.

El dic ha servit d’alguna cosa. Certament la part del nord està recuperant aigua i fins i tot una mica de pesca. Però la sort ha sigut molt diferent per la resta. Les últimes fotos que s’hi han fet des de l’espai mostren que ja no hi queda pràcticament res. A la franja de l’oest encara s’hi veu una mica d’aigua, però de l’altra secció res de res. Una enorme extensió de sal cobreix el que durant milers d’anys va ser el quart llac més gran del planeta.

Quan les coses van començar a anar malament al mar, els tècnics soviètics no van semblar massa amoïnats. Que el mar es perdés era secundari enfront les possibilitats de convertir aquella zona en una gran productora de cotó. I de fet, l’Uzbekistan és avui un dels principals productors de cotó.

Però al final van començar a proposar plans per refer el mar. Per sort va quedar en no-res, perquè moltes vegades el remei és pitjor que la malaltia. Per exemple, una de les propostes era fer servir armament nuclear per fondre geleres de les muntanyes del Pamir.

El mar d’Aral està condemnat. Potser se’n podrà salvar una petita part, però el mar, l’ecosistema que mantenia, el clima que donava a la zona i les cultures que van créixer al seu voltant ja s’han esvaït.

I la seva història s’assembla massa a moltes altres que tots tenim presents, a petita escala, o a nivell global.

Algú amb més diners que coneixements decideix que pot guanyar encara més diners amb determinades actuacions. Quan els efectes d’aquestes actuacions es posen de manifest primer es neguen, després es minimitzen i finalment s’acusa de paranoics o d’enemics del progrés als qui s’hi oposen. I quan la situació ja és tan evident que no es pot seguir negant, troben la manera de distreure al personal fins que ja és massa tard per fer-hi res.

De totes maneres, quan s’arriba a aquest punt, els que ho van causar ja no hi són. Van viure les seves vides, es van enriquir i van desaparèixer deixant la merda pels que vinguin després.

Per això, en mirar les fotos del mar d’Aral, no puc deixar de pensar en rius que tenim per aquí o en el nostre planeta en la seva globalitat.

Epidemia... de por?

Hi ha una amplia varietat de llibres d’autoajuda, de com prosperar en la vida i en els negocis o de com esdevenir un líder amb carisma. En un moment donat poden ser útils per algunes persones, però el cas és que tots aquests llibres tenen una cosa en comú. Si els mires fredament, bona part del que diuen són obvietats.

Doncs ara mateix sembla que passa una cosa semblant als medis de comunicació amb la història de la grip. Publiquen llistes de recomanacions de que cal fer, i quan les llegeixes, et trobes que realment no hi ha res de nou. El que diuen és el que sempre fem o al menys el que sempre hem sabut que s’ha de fer.

Per exemple, “si un nen té febre, no pot anar a l’escola fins que ja estigui curat”. Doncs genial, però això ja era el que es feia sempre amb la grip.

“Rentar-se les mans sovint”. Hi ha gent marrana, però la majoria anem nets. I si creiem que hem estat en contacte amb algun malalt, és evident que t’has de rentar les mans.

“No tossir a la cara de les persones i fer servir mocadors”. Doncs tampoc sembla una novetat respecte de que fer amb la grip normal.

Per descomptat no vull dir que calgui prendre-ho a la lleugera, però és que últimament ja sembla que freguem la paranoia. Per la importància que li donen a les notícies sembla que ens enfrontem a una gran pandèmia mundial que delmarà la població. Cada persona que per desgràcia es mor d’aquesta malaltia és comptabilitzada gairebé en temps real als telenotícies.

Aquesta por era comprensible quan va aparèixer el nou virus. Després de molts anys convivint amb un tipus concret de virus de la grip, ens vàrem trobar amb un de completament nou. Des dels anys 80 que teníem dos soques principals de virus de la grip. Una del tipus H3N2 i un altre del tipus H1N1 (diferent del nou que tenim ara). Aquests virus, que anomenem la grip estacional, podien afectar prop d’un milió de persones cada any a Espanya. I també causaven morts. Prop de dues mil persones l’any.

Quan va arribar el nou virus, d’entrada no sabíem com seria. Les autoritats sanitàries tenen molt present la gran pandèmia del 1918, que va matar moltíssima gent, i altres que sense arribar a aquells nivells també han resultat especialment letals. Per desgràcia, això és part del joc: De tant en tant apareix un nou virus de la grip per instal·lar-se entre nosaltres i substituir als antics. El nouvingut pot ser igual, pitjor o més benigne que l’anterior. I el desconeixement inicial justificava la inquietud.

Però ara ja sabem com les gasta la grip nova. Ara, i si les coses no canvien (una possibilitat que amb els virus sempre cal tenir present) sembla que no és gaire diferent de l’anterior. S’encomana més fàcilment, de manera que molts la passarem la grip aquest any. Però generalment provoca una malaltia igual o en tot cas més lleu. De manera que no cal patir.

També causa morts, és clar. I els grups afectats són diferents dels de la grip anterior. Abans els ancians eren les seves víctimes predilectes i ara ja no ho són tant. Però els casos greus són un percentatge del voltant de l’1 % dels afectats. I fins i tot en aquests, la mortalitat és baixa. Naturalment et pot tocar i això sempre és una putada. Però això també passava amb l’anterior grip i no estàvem tan histèrics l’any passat.

Si tot segueix com ara, serà una llauna perquè molts nens passaran alguna setmana a casa amb mal de cap, febre, mocs i tos. Altra vegada, res de nou respecte l’any passat, excepte que presumiblement hi haurà més nens afectats. De manera que els pares ja podem tenir aparaulat algun cangur per quan sigui el moment.

I millor que ens hi acostumem, perquè el nou virus ha substituït l'antic. Sembla que ha vingut per quedar-se i ara ja més del 95 % dels casos són de grip nova.

Però la febre per aconseguir vacunes, per tancar escoles, per proveir-se d’antivirals i tot això està sent desmesurada. Els laboratoris encantats, és clar. Hi ha qui hi veu conspiracions, com sempre, però no cal. Si vosaltres fóssiu fabricants d’antivirals no estaríeu encantats del clamor popular demanant més i més tractaments per si de cas?

Per descomptat no és que no calgui tenir tot això preparat. El que passa és que no estem excessivament diferent d’altres anys. Podria haver-ho sigut, però sembla que hem tingut sort i no serà aquesta la gran epidèmia que un dia o altre arribarà. De totes maneres, també cal tenir present que la sanitat actual no és la de 1918. Una mica més preparats si que estem.

Ara, com diuen els metges, comença a ser més preocupant l’epidèmia de por que s’està generant que no pas la de grip.

SARM o els problemes que venen

Amb els bacteris els humans hi tenim una relació particular. D’una banda ens faciliten la vida, ens proporcionen aliments i begudes, i fins i tot forment part de nosaltres mateixos. Encara que sembli mentida, al nostre cos hi ha un nombre més gran de bacteris que de cèl·lules pròpies. I malament si deixen de ser-hi. Estem perfectament adaptats a viure amb elles.

Però també hi ha les que ens causen malalties. I amb aquestes ja hi tenim molt mala relació. El que passa és que és difícil matar els bacteris sense matar-nos nosaltres mateixos. Per això la guerra dels humans contra aquests organismes ha sigut sempre desigual i nosaltres ens portàvem la pitjor part.

Això va ser així fins als anys 40, quan es van descobrir els antibiòtics. Aquestes molècules altament selectives van girar la truita. De cop, disposàvem de medicaments que mataven els bacteris i a nosaltres ens feien poca cosa. L’èxit va ser tant gran que durant un temps vam viure l’engany de creure que havíem guanyat la guerra.

Però aviat va ser evident que no. Van començar a aparèixer bacteris als que els antibiòtics no els feien res. Al principi no hi havia problema. Si la penicil·lina no els matava, els hi donàvem estreptomicina i avall.

Però de nou, la cosa es va espatllar. Van començar a aparèixer bacteris que eren resistents als dos antibiòtics.

Cap problema. En tenim molts més per administrar. Això és el que es podia pensar, però la realitat és que no en tenim tants. En realitat, d’antibiòtics en tenim molt pocs. No arriba a les vint famílies. Hi ha moltes molècules lleugerament diferents, que tenen noms diferents i ens poden fer pensar que son coses diferents, però que en realitat són gairebé la mateixa.

A més, hi ha un detall inquietant. Tots els antibiòtics que coneixem es van descobrir entre 1940 i 1960. A partir d’aleshores no n’hem trobat més. Han aparegut noves famílies fa poc, però en realitat eren molècules que s’havien descobert als anys 50 i que ara s’han desenvolupat. L’arsenal antimicrobià de que disposem és molt més limitat del que normalment pensem. I els bacteris s’adapten ràpid a les nostres estratègies.

Tant s’adapten, que el probable futur enemic ja té nom. Es diu SARM per les sigles de Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina. I millor que no us creueu en el seu camí.

L’Staphylococcus aureus és un bacteri que tenim tots a la pell, al nas i a les mucoses. Normalment no emprenya gens. Ell fa la seva vida i nosaltres la nostra, però en ocasions si que causa infeccions. Si arriba a l’interior del cos per una ferida per exemple ens pot donar problemes.

El cas és que molt aviat va començar a aparèixer en els Hospitals una soca d’S. aureus, sobre el que els antibiòtics semblaven no tenir efecte. Primer va tornar-se insensible a la penicil·lina, i un any després ja era també resistent a la Meticil·lina. Era un bitxo difícil de tractar, però que normalment apareixia únicament en els hospitals. Això era perquè allà és on hi van les persones amb el sistema immunitari afeblit i on estàs envoltat de pacients que també tenen infeccions.

Però des de fa una dècada el SARM comença a trobar-se fora dels hospitals. Et pots fer una rascada i infectar-te per SARM. I si això passa, costa trobar un antibiòtic que el controli perquè cada vegada és resistent a més i més. Poca broma. L’any 2007 SARM va causar la mort de 19.000 persones als Estats Units. La darrera estratègia que es feia servir era administrar vancomicina. Però naturalment, era només qüestió de temps que el nostre amic aprengués a tractar amb ella. Actualment ja hi ha també S. aureus resistent a la vancomicina (o SARV).

I contra aquest ja ens quedem sense arguments. O trobem nous antibiòtics aviat, o tindrem un problema molt seriós. Però recordeu que fa quasi seixanta anys que no n’hem trobat cap de nou. Serà que ja no en queden?

De moment ja es busca en indrets més exòtics. Al fons del mar, en els budells dels insectes o a sobre de tota mena de plantes. No hem de descartar que allà fora hi tinguem una nova arma antimicrobiana esperant a ser descoberta. També caldrà buscar noves estratègies imaginatives. Fer servir virus antibacterians o aplicar la nanotecnologia. Però això ja costarà més

I el temps s’acaba gairebé sense adonar-nos.

Sembla que ens quedarem aquí

Una de les principals característiques que ha de tenir un líder és la capacitat de definir objectius clars i d’expressar-los de manera encara més clara. N‘ha de tenir molts més, és clar, però sense aquesta virtut, els esforços es dilueixen en objectius secundaris, l’entusiasme es perd i al final s’imposa la sensació de fracàs.

Als anys 60 en Kennedy va actuar d’aquesta manera. Podria haver dit que un dels seus objectius era “...transformar el país en una potència amb capacitat per operar en condicions alienes a les habituals pels humans i implementar una tecnologia d’alt nivell que, a partir d’una sòlida base científica i de l’excel·lència en enginyeria, permetés assolir objectius d’alt nivell estratègic en l’àmbit aeroespacial”.

Podria haver dit això i ningú, tret de quatre iniciats hauria mostrat gaire entusiasme. En canvi el que va dir va ser que el seu objectiu era “...portar un home fins la Lluna i retornar-lo a casa sa i estalvi abans del final de la dècada”.

Això si que ho va entendre tothom i això va canalitzar l’entusiasme necessari per aconseguir-ho. Això i la por que els soviètics no ho fessin abans, és clar.

Durant un temps va semblar que anar a la Lluna era bufar i fer ampolles. Que aviat hi hauria colònies permanents i que el pas a altres planetes era imminent. Però les coses no van anar així. Una vegada has guanyat una carrera, ja no tens ganes de seguir corrent. És massa cansat. I si no estàs competint amb ningú, tampoc hi ha gaire motivació. Si, finalment, no hi has de guanyar diners el més fàcil és que acabis assegut prenent una cerveseta enlloc de seguir amb l’esforç.

Doncs això és el que ha passat amb l’exploració espacial. Després de la Lluna l’activitat humana a l’espai es va limitar a missions de les que s’anomenen d’òrbita baixa. Hi ha qui creu que l’Estació Espacial Internacional (ISS) es troba a mig camí entre la Terra i la Lluna, però el cert és que la tenim aquí al costat. La ISS es mou a una altura de tres cents seixanta quilòmetres de la superfície de la Terra, mentre que la Lluna està a... tres-cents vuitanta quatre mil quilòmetres!

De manera que fa anys vàrem fer un viatge, però des d’aleshores ja no hem tornat a sortir del barri. Simplement ja no hi havia objectius clars i ben definits per enfocar els esforços.

I sembla que les coses seguiran així. En Barack Obama ha encarregat una comissió per avaluar els projectes de la NASA i quines són les possibilitats de plantejar noves missions. Aviat presentaran l'informe, però els resultats que s’han filtrat indiquen que la NASA no disposa de diners per plantejar cap mena de missió tripulada important. Ni a Mart, ni a la Lluna ni enlloc.

Fins ara, el funcionament habitual era encarregar les naus a empreses externes. La Boeing, la McDonell i similars. Aquestes presentaven un pressupost que després no es complia ni de conya. Esperaven (i normalment passava) que de totes maneres, al final el projecte tiraria endavant per no perdre els diners i els esforços gastats. El secretisme també hi ajudava a tot això. Del “és massa aviat per parlar-ne” passaven immediatament al “hem gastat massa diners per aturar-nos”.

Però aquesta vegada sembla que no colarà. La crisi i la falta d’objectius clars i d’estímuls externs poden acabar amb el somni de l’exploració de l’espai llunyà. Ja ha quedat clar que la NASA no té diners per desenvolupar el programa Constellation, amb els nous coets Ares i els mòduls Orion, que caldria per anar a la Lluna, però és que ni tant sòls té diners per fer-los servir. Com ha dit un dels de la comissió. “Encara que el Pare Noel ens portés el sistema Constellation totalment enllestit, el primer que hauríem de fer seria cancel·lar-lo, perquè amb el pressupost que tenim no el podem portar endavant”.

De manera que sembla que ens tocarà tornar a posar els peus a terra, i no només en sentit figurat. Sortir a l’espai és molt car, i la crua realitat és que no tenim els diners.

Encara que, qui ho sap?. Potser hi aniran els xinesos.