Contra l'estupidesa

Una pregunta que de vegades em faig és “perquè he de perdre el temps amb això de la divulgació de la ciència?”. Després de tot, hi ha qui ho fa millor i qui té més temps. Naturalment part de la resposta és simplement perquè m’agrada. Com deia en Carl Sagan, “És com quan t’agrada una noia, que vols explicar-ho a tothom”. Però també hi ha alguna cosa més. Per algun motiu em molesta quan veig actituds irracionals. Quan algú creu que un eclipsi de Sol és un senyal de mal averany, o quan defensen que la Terra en realitat és plana, que l'evolució és un invent del diable o que el càncer es pot curar canalitzant l’energia psíquica.

De vegades em dic a mi mateix que tant se val. Que si s’ho volen creure, no és el meu problema. Tothom és lliure de pensar el que li plagui. I fins i tot tothom és lliure de comportar-se com un ximple. Perquè de vegades poden tenir alguna mena de raó, algun punt de vista que sigui encertat. Però moltes vegades el que defensen no s’aguanta per enlloc. Aleshores recordo una novel·la del mestre Isaak Asimov “Fins i tot els Deus”. Un títol curiós que feia referència a una dita de Friedich von Schiller: “Contra l’estupidesa, fins i tot els Deus lluiten en va”.

Però dues notícies d’aquest cap de setmana m’han fet recordar per quin motiu val la pena tot això.

La primera és una noticia que donaven a TV3. La mare d'un malalt de la SIDA denunciava que el seu fill rebutjava el tractament ja que l’havien convençut que el virus del VIH no existeix. Una conseqüència dramàtica de les teories de les conspiracions. Hi ha qui creu que la SIDA és un muntatge, que la malaltia no és la que diu la medicina oficial, que el virus no s’ha identificat mai i que al darrera hi ha els interessos (com no) de la indústria farmacèutica.

Tothom pot opinar el que li doni la gana, però resulta indignant que això acabi per causar la mort d’algú que podria viure si seguis el tractament. Tothom és lliure de rebutjar un tractament si li sembla, però al menys cal que això es faci amb coneixement de causa i no per seguir informacions errònies o tendencioses.

En una web llegeixo que “el SIDA no tiene entidad-biológica patológica propia; el supuesto ‘VIH’ jamás ha sido aislado; los llamados ‘tests del SIDA’ son una trampa para atrapar víctimas; estos ‘tests’ son los que fabrican supuestos ‘infectados por el VIH’ y supuestos ‘contagios de la persona A a la persona B’; los presuntos ‘antivirales’ son venenos quimioterápicos...” .

Ignoro si tantes ximpleries les diuen de bona fe o per interessos comercials per vendre llibres o cobrar per donar conferències. Però tinc clar que cal fer alguna cosa per evitar que hi hagi qui s’ho prengui tant en serio com per deixar-hi la vida. Si busco quants articles científics s’han publicat sobre el virus de la SIDA, l’HIV me'n surten més de dos-cents mil. Tots aquests científics estan enganyats? O potser tots formen part de la conspiració? Certament queda molt per aprendre, però de moment el genoma del virus s’ha seqüenciat, coneixem les seves relacions evolutives amb altres virus que causen immunodeficiència. Sabem de quina manera infecta les cèl·lules del sistema immunitari i hem desenvolupat fàrmacs que milloren la qualitat de vida dels malalts. Però potser tot això també és inventat.

La web d’on he tret aquelles perles és la segona notícia del cap de setmana. Un congrés sobre “Ciència y espíritu” que s’ha fet a Barcelona i on s'ha parlat sobre el presumpte engany de la SIDA, però també sobre “...la verdad sobre el 11/Septiembre y sus consecuencias, los "Chemtrails" o rastros químicos, la contaminación electromagnética que recibimos a diario, la auténtica verdad sobre la Luna como satélite artificial y otras charlas sobre la gran importancia de nuestro cuerpo eterno espiritual, frente a la insignificante temporalidad de nuestro cuerpo físico.”

Per descomptat la grip A també hi surt i, tot i que amb la Teresa Forcades, la monja de la grip A, no coincideixo en moltes de les coses que diu, no acabo d’entendre que hi fa en un congrés com aquest.

Sincerament, quan llegeixo aquestes coses entenc una mica perquè m’agrada fer divulgació. Tothom pot fer el que li plagui amb la seva vida. Et pots vacunar o no, pots prendre medicaments o renunciar a fer-ho, pots triar el dia en que comences un negoci o et cases. Però els motius pels que prens les decisions han d’estar basats en informació que sigui el més fiable possible. Ja sabem que no hi ha certeses absolutes i que tots podem estar equivocats, però crec que l'opinió de la comunitat científica té un cert valor. Que els coneixements que aporta la ciència són realment útils, i que és una bona cosa que en tinguem alguna idea. Després, amb aquest coneixement ja farem el que ens sembli, però és una ximpleria ignorar-ho.

Contra l'estupidesa fins i tot els Deus lluiten en va. Potser no servirà de res, però al menys en aquest tema mirarem de donar un cop de ma als Deus.

Un gen per parlar

Una de les principals diferències que hi ha entre els humans i la resta d’animals és la capacitat de parlar. En general, tots els animals tenen maneres de comunicar-se, però la parla ens permet un nivell de comunicació molt superior a altres sistemes. Per això, comprendre com es va originar aquesta capacitat resulta particularment interessant per entendre l’essència de la humanitat. Per poder parlar cal una estructura al coll particular, una capacitat fantàstica de moure la musculatura de la cara i la boca i un grapat de vies cerebrals que permetin controlar i interpretar tot això.

El descobriment de com es va originar tot això va començar quan es va estudiar una família, coneguda amb les sigles KE, en la que alguns membres patien un seguit de problemes físics i mentals entre els que destacava la incapacitat per parlar. Hi ha vàries malalties que afecten la parla, però aquesta era evidentment genètica i es va poder seguir quin era el gen que la causava.

I el van identificar. Un únic gen que si presentava una mutació causava la malaltia, mentre que cap dels membres sans de la família tenia la versió mutant del gen. Allò va ser una mica desconcertant, perquè sembla molt estrany que un únic gen pugui controlar un procés tant i tant complex com és la parla. Però les dades eren molt clares.

El cas és que el gen en qüestió pertanyia a una família molt amplia de gens coneguts com a FOX. El que estava mutat a la família KE es va anomenar FOXP2. Però això aclaria una mica les coses ja que els gens FOX fan una feina molt especial. Es diuen factors de transcripció i el que fan és controlar el funcionament d’altres gens. Son com els interruptors que encenen i apaguen el funcionament de diferents grups de gens. Per això, un únic gen, com FOXP2, pot activar o frenar el funcionament de molts altres. I que un gen d’aquest tipus estigui a l’arrel del llenguatge ja no és tant estrany.

El següent pas va ser seqüenciar el gen i, és clar, comparar-lo amb altres espècies animals. No va ser cap sorpresa descobrir que molts animals tenen un gen similar, però que la versió que tenim els humans és exclusiva. I la diferència és subtil. FOXP2 fa una proteïna de 715 aminoàcids. És la proteïna que s’enganxa al DNA d’altres gens per activar-los. Doncs en comparar trobem que goril·les, ximpanzés i macacos comparteixen una mateixa versió de FOXP2. En canvi nosaltres tenim una versió que presenta dos canvis. Únicament dos aminoàcids dels set cents quinze. Cal dir que un d’aquests canvis és important ja que afecta a un dels punts de control de la proteïna (en llenguatge tècnic, afecta un punt de fosforilació).

Aquest canvi va tenir lloc en els darrers cent mil anys, més o menys de l’època en que es creu que es va originar el llenguatge. I l’estudi de FOXP2 també ha permès aclarir un enigma que semblava difícil de resoldre. Va haver-hi un temps en que els humans actuals (els cromanyó) convivíem amb uns parents propers, els neandertal. Ells es van extingir i nosaltres vàrem prosperar, però no tenim manera de saber com es comunicaven els neandertal. Podien parlar? Només a partir dels esquelets semblava difícil de dir, però a partir de restes d’ossos neandertal s’ha pogut obtenir DNA i analitzar quina versió de FOXP2 tenien.

I tenien la mateixa que nosaltres! De manera que semblaria que efectivament els neandertal disposaven de la capacitat de parlar. Al menys de la capacitat genètica. Els gens no treballen sols sinó que ho fan en grups, però al menys la peça clau si que la tenien. Això també indica que la versió "parladora" de FOXP2 va aparèixer abans del que pensàvem al principi.

Però si us hi fixeu, encara sabem poca cosa. Sabem que cal, al menys, aquest gen per que el llenguatge pugui aparèixer, però en realitat ignorem com ho fa. De fet, ni tant sols no coneixem totes les proteïnes que regula FOXP2, de manera que encara ens queda molta feina per fer abans no arribem a comprendre com va sorgir aquest regal de l’evolució que ha sigut la capacitat de parlar.

Però tot arribarà.

Simbiosi per amagar-se

La reacció del luminol per detectar sang és un exemple de quimioluminescència, és a dir, de generar llum a partir d’una reacció química. Aquesta característica l’aprofiten molts organismes per generar llum pel seu compte. Les molècules que fan servir per generar la llum no és el luminol, és clar, sinó altres amb noms tant suggestius com la luciferasa. Quan ho fan éssers vius parlem de bioluminiscència i la vida ha trobat maneres extraordinàries de treure’n profit d’aquesta llum.

Una de ben curiosa és la llum que generen un bacteri marí anomenat Vibrio fischeri. Aquest microbi presenta una característica interessant. Només fa llum si al seu voltant hi ha molt més bacteris. Això és ben curiós, ja que un bacteri no té ulls ni boca ni braços. És com una cèl·lula que creix una mica, es divideix i torna a créixer per tornar-se a dividir. Sembla un plantejament vital ben avorrit, però sobtadament, a partir de determinada concentració de bacteris, tots es posen a fer llum alhora.

En realitat el que passa és que disposen d’un sistema de comunicació que funciona molt be. Cada bacteri allibera determinats productes al medi. Uns productes que pot identificar perquè disposa de receptors a la seva membrana cel·lular que els reconeixen. Si està solet, el nombre de molècules que detecten els seus receptors és molt baix i no fa res. Però si hi ha molts més bacteris per allà, cada un d’ells alliberant aquests senyals químics, els receptors detecten un gran nombre de molècules i el sistema per fer llum es posa en marxa.

Sembla una cosa sense més importància, i potser en el cas de V. fischeri no en tingui massa, però aquest mecanisme és el mateix que fan servir per infectar-nos. Un bacteri entra al nostre organisme i no té cap possibilitat de fer-nos res. Simplement ell és molt petit i nosaltres som molt grans. Però el bacteri resta amagat, sense fer gaire més que anar dividint-se i dividint-se una vegada i una altra. Al final n’hi haurà molt milions i quan amb un sistema de senyalització similar ells ho detectin, tots es posaran en marxa de cop per començar a fer toxines i desencadenar l’atac que sobrepassa les nostres defenses. Quan el sistema immunitari s’adona que alguna cosa està passant, l’enemic s’ha escapat per tot arreu. No son rucs els bacteris!

Però l’interessant de V. fischeri no és la seva toxicitat sinó la capacitat de fer llum i, sobretot, la manera com un altre animal se n’aprofita. A Hawaii hi ha uns calamars (Euprymna scolopes) que viuen en simbiosi amb aquests microbis. A la panxa hi tenen uns òrgans que són, bàsicament sacs plens d’aquests bacteris i s’aprofiten de la llum que generen per escapar dels seus depredadors.

Els calamars són animals nocturns. Durant el dia resten al fons marí sense fer gran cosa, però quan es fa de nit surten a caçar i fer la seva vida. El problema per un calamar és que si hi ha Lluna el seu cos farà ombra quan passi nedant per sobre d’un possible depredador. Però el calamar disposa a la part de sobre de cèl·lules detectores de llum. Amb ells sap amb quina intensitat la Lluna està il·luminant la superfície del mar. I amb aquesta informació, els òrgans que té a la panxa plena a vessar de V. fischeri els desplega més o menys fins igualar la lluminositat que arriba de la superfície. D’aquesta manera el calamar no fa ombra i pot passar desapercebut. El seu cos és exactament igual de lluminós que la superfície del mar.

Quan arriba el dia, el calamar buida aquests òrgans gairebé del tot. Tampoc és plan anar amb la panxa plena de bacteris que no paren de multiplicar-se. En deixa només una petita quantitat. Com que ara n’hi ha pocs, deixen de fer llum, però al calamar li és igual. És de dia i està descansant al terra. Quan arribi la nit els bacteris que han quedat hauran proliferat prou com per tornar a ser multitud i tornar a fer llum. Una llum que el calamar sabrà com aprofitar.

Molècules, bacteris, calamars,... La vida troba maneres ben enginyoses de treure profit de tot el que sigui imaginable

Donant llum a la sang

Des de fa un cert temps s’han posat de moda les series de detectius en les que la policia científica té el protagonisme, i això ha popularitzat alguns dels mètodes que fan servir per trobar les proves incriminatories. I entre els mètodes més populars destaca l'ús del 5-amino-2,3-dihydro-1,4-phthalazine-dione. Per una vegada el que surt a la televisió s’aproxima molt al que passa a la vida real. Els investigadors el fan servir des de fa molts anys degut a dos característiques importants. És extremadament sensible i no interfereix posteriors anàlisis. Potser el nom químic no us sigui gaire familiar, però l’altre nom segur que si que us sona. És el “luminol”, allò que fan servir per trobar restes de sang a l’escena del crim o a l’arma pressumptament emprada per l’assassinat.

Un problema que tenen els investigadors és que si algú ha comès un crim, a no ser que l’assassí sigui molt ximple, per poc que pugui intentarà netejar l’escena del crim. I el primer que cal fer desaparèixer són les taques de sang. La sang és molt espectacular, de color vermell fosc, de seguida es fa negre a mida que coagula, però sempre amb una tonalitat roja llampant. Per tant, toca agafar aigua i sabó i eliminar aquestes taques tant empipadores. Com que els detectius tampoc no són rucs ja s’ho han empescat per identificar restes encara que hagin rentat, i en això, el luminol és excel·lent.

La gràcia és que la molècula de luminol reacciona amb una part de la molècula de l’hemoglobina. Concretament amb l’hem, que és la part on hi ha el ferro d’aquesta molècula. I la reacció entre el luminol i l’hemoglobina dona un producte inestable que ràpidament es converteix en un altre de diferent i, en fer-ho, emet llum. És un típic exemple del que s’anomena quimioluminescència, que seria la generació de llum gràcies a una reacció química.

Per això, el detectiu simplement ha d’agafar l’esprai amb luminol, ruixar la zona sospitosa i mirar si apareix llum. És important tenir en compte que per veure-ho cal fer la prova a les fosques. Si no, la lluminositat no es veuria.

El luminol reacciona d’una manera molt específica amb la sang quan ho comparem amb altres fluids corporals. De totes maneres tampoc és completament exclusiu. Certament hi ha productes que poden donar reacció amb el luminol, però els del CSI o el seu equivalent aprenen aviat a diferenciar-los. Cada reacció té el seu ritme i al final ja coneixen el de la sang amb el luminol. Quan triga a aparèixer la llum, quanta estona aguanta, a quin ritme s’esvaeix...

A més, un altre fet interessant del luminol és que una vegada l’has posat, aquella mostra segueix sent útil per extreure DNA. Seria una llauna que un mètode per localitzar la sang la tornés inservible per posteriors anàlisis. Però amb el luminol això no passa.

Però el que resulta més impressionant és la sensibilitat d’aquest mètode. He vist un treball on agafaven una samarreta tacada amb sang i l’anaven rentant en una rentadora, a trenta graus i amb detergent habitual. Després la deixaven assecar i feien la mesura amb el luminol. Aquest procés l’anaven repetint per veure fins on seguien detectant. La sang deixava de ser visible a partir del tercer rentat, però el luminol continuava donant positiu fins després de deu rentats!

De manera que si penseu cometre un crim, recordeu reservar la rentadora durant molta estona. Amb quatre o cinc rentats no n’hi ha prou per fer desaparèixer el rastre de sang.

Al·lucinacions habituals

Imagineu que teniu uns quants anys més. De fet, imagineu que teniu molts més anys, que sou ancians, amb dificultats de mobilitat i que ja sou dependents d’altres per dur una vida rutinària. No hauria de ser difícil ja que, probablement, és el destí que ens espera a tots a no ser que palmem abans. A la feblesa, afegiu-hi una important pèrdua de visió. Potser heu tingut cataractes, glaucoma, o simplement massa anys a sobre. Les heu vist de tots els colors, heu sobreviscut a diferents crisis i la societat ha esdevingut tant diferent de la que vàreu viure de joves que ja us n’heu distanciat, incapaços de seguir el ritme dels canvis. Simplement voleu viure tranquils el temps que us quedi sense gaires problemes de salut a part dels inevitables per l’edat.

Aleshores imagineu que comenceu a tenir al·lucinacions. Veieu cares, persones que surten de les parets, potser en Son-Goku que us mira sense dir res. Tot son figures que actuen de manera indiferent a vosaltres, però que estan allà, on sabeu perfectament que no hi haurien de ser. I no oblideu que esteu gairebé cecs, de manera que el fet de veure “coses” resulta encara més inquietant.

Que us passaria pel cap?

Doncs a molta gent gran això és exactament el que li succeeix, i el que els passa pel cap és, naturalment, molta por. Por d’estar perdent el cap, d’esdevenir bojos, de patir d’Alzheimer, Parkinson o Demència senil. Per això, la gran majoria el que fan és amagar aquestes al·lucinacions. La por a un diagnòstic terrible és més del que poden afrontar.

I el drama és que no es tracta de res d’això, sinó d’un fenomen molt més simple i freqüent, que no afecta per res la seva salut mental. S’anomena Síndrome de Charles Bonnet, en honor al metge suís que ho va descriure al segle XVIII quan es va adonar que el seu avi, cec per les cataractes, tenia aquesta mena de visions.

El problema no està a la ment sinó al sistema de processament de la visió. Encara que ho fem automàticament, el fet de veure i d’interpretar allò que veiem requereix una gran quantitat de feina per al nostre cervell. Cal identificar les formes, els patrons, les perspectives, cal categoritzar el que veiem, interpretar si és una cara o un globus, si és una taca a la paret o un cotxe aparcat. Aparentment tenim zones del cervell que s’encarreguen d’etiquetar les diferents categories. Com els humans som éssers socials dediquem molta activitat a identificar coses com les cares, mentre que altres, com els mosquits ens semblen tots iguals.

Tot això representa un flux d’informació fabulós per determinades vies neuronals. Una informació que amb la ceguesa deixa de fluir. Però tenir neurones aturades sembla que li costa molt al cervell. Mica a mica, les vies per on abans processàvem la informació visual van esdevenint més i més sensibles. Com si esperessin alguna cosa que les estimulés. I si no arriba cap estímul, al final es disparen soles.

Quan això passa el cervell interpreta que la informació que arriba de les neurones de processament visual és la correcta i genera la sensació de veure alguna cosa. És l’al·lucinació que molts avis perceben amb gran preocupació.

En realitat son al·lucinacions molt pacífiques. No tenen res a veure amb les al·lucinacions psicòtiques que ens parlen, ens amenacen o ens sedueixen. Aquestes no fan gran cosa. Tampoc no ens diuen res, bàsicament perquè el seu origen és limita a les vies neuronals visuals. A un pacient, quan li van preguntar si era com si estigués somiant va dir que no, que més aviat era com veure una pel·lícula, però extremadament avorrida, perquè simplement veia un home pujant i baixant una escala.

Altres persones se senten desconcertats en mirar de trobar una explicació psicològica. Una anciana veia la granota Gustau, la del Barri Sèsam. No parava de dir que si que l'havia vist a la tele, però que no representava res per ella, ni l’associava amb res. Per això no podia entendre perquè la veia. Simplement no calia buscar-hi cap interpretació. Seria com buscar-la a un moviment reflex.

Tot plegat és un mecanisme curiós, però que molta gent gran no coneix i ningú no els ha avisat. Per això la por que experimenten sense cap necessitat. Tampoc no té cap tractament, però en realitat el simple fet d'explicar als avis que allò que els passa és freqüent i que no vol dir que estiguin perdent el seny és tant efectiu com un tractament. Els allibera d’una angoixa que vivien en silenci i por i sense dir-ho a ningú.

Es calcula que afecta al menys al deu per cent de la gent gran. Això com a mínim, perquè molts segur que segueixen negant-ho, no fos cas. De manera que si algun dia noteu que algun dels avis fa com si veiés coses que no hi són, porteu-los al metge, però sobretot calmeu-los i expliqueu-los que allò és normal. De fet, quasi millor que estiguin avisats abans. Especialment si tenen problemes de pèrdua de visió.

I si quan sigueu molt grans comenceu a veure coses rares, no perdeu la calma. Recordeu que és normal... i que ja estàveu avisats!

100 litres d'aigua!

La presència d’aigua a la Lluna és un tema del que ja feia alguns anys que en teníem proves més o menys contrastades. Aquestes mesures, però, eren estimacions a partir de mesures fetes en òrbita. No és que dubtéssim dels resultats, però les determinacions com més directes siguin, millor. I la setmana passada es van presentar unes dades d’allò més directes. La sonda LCROSS es va estavellar fa un mes contra la superfície de la Lluna, en un cràter proper al Pol Sud lunar, i gràcies a l’impacte es va poder detectar directament la presència d’aigua.

Primer que res cal dir que pels que seguíem les aventures de Tintin, això no ha sigut cap sorpresa. Fa molts anys que en Tintin va trobar gel dins una cova lunar. I també cal dir que la noticia va ser prou important com perquè Google dediques una de les seves capçaleres a aquest esdeveniment.

La missió va començar el passat mes de Juny, quan es va enviar des de Cap Canyaveral la sonda Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO o Orbitador de Reconeixement Lunar). La idea d’aquesta missió és orbitar la Lluna durant uns mesos i anar fent un mapa detallat de la superfície de la Lluna en previsió de futurs llocs d’allunatges alhora que identifica els recursos del satèl·lit.

La missió ha tingut la seva gràcia ja que una de les fites ha sigut fotografiar els indrets on van aterrar les missions Apol·lo. Naturalment, pels conspiranoics que creuen que no s’hi va anar, les imatges deuen ser un muntatge de photoshop, però el cas és que això ha permès identificar amb precisió aquests indrets, que realment no es coneixien tots prou exactament.

Però, a més, la LRO portava dos mòduls més que formaven part del LCROSS (Lunar Crater Observation and Sensing Satellite).

D’aquestes dues parts, la primera era una nau anomenada Centaure i que en realitat era l'última part del coet Atlas V que les va posar en marxa i l’altre era la sonda LCROSS pròpiament dita. La idea era enviar contra la Lluna aquestes dues peces una a continuació de l’altre i a gran velocitat. La Centaure havia de xocar contra la superfície i, en fer-ho, la força de l’impacte alçaria una gran quantitat de material, bona part del qual passaria a estat gasós per sublimació. Estrictament es diu que es formaria una “ploma” o un penall de gasos. La gràcia és que quan aquests materials estiguessin encara a l’aire, la segona sonda passaria a través seu, analitzant la composició i enviant els resultats just abans d’estavellar-se també contra la superfície.

Doncs el cas és que ja ho van fer i va sortir tot brodat. La Centaure va impactar, va alçar un penall que es va poder fotografiar des de diferents observatoris i la LCROSS va detectar la presència de restes de molècules d’aigua. Per als amants dels tecnicismes també va detectar els ions hidroxil resultat del trencament de la molècula d’aigua per culpa de la radiació UV, però a efectes pràctics és el mateix. D’aquell impacte en van sortir uns cent litres d’aigua. Una quantitat que ha despertat l’entusiasme a la NASA.

Sembla poc, cent litres, però penseu que el cràter que va causar l’impacte va ser únicament d’uns vint metres quadrats. De manera que si ho comparem, en algunes regions de la Lluna hi ha més aigua que en alguns deserts de la Terra. No és aigua líquida per descomptat. Està barrejada amb els materials que formen el terreny. Segurament a poca fondària. Però hi és, i això serà molt important per entendre la historia del nostre satèl·lit i per programar futures missions. No és el mateix recollir aigua allà que haver-la de portar des d’aquí. Sobretot si es pensa en estades mínimament prolongades.

Qui controla els transgènics?

La tecnologia dels transgènics ofereix grans oportunitats i també implica nous riscos. En principi hauríem de poder mantenir aquests riscos sota control o en nivells acceptables. El coneixement i la tecnologia per fer-ho hi són. Però cal que algú se’n preocupi que això es faci. Després de tot, les empreses que es dediquen a aquestes coses no tenen com finalitat “eliminar la fam del món” o “fer la vida més fàcil als agricultors”. Això ho posen als seus anuncis i les seves webs, i queda molt bonic, però la seva finalitat és la mateixa que la de qualsevol empresa: guanyar tants diners com sigui possible.

És curiós, perquè hi ha qui no ho té present això i opina que aquestes empreses haurien de deixar de guanyar diners per tal d’ajudar a països del tercer món o per construir un planeta millor. Estaria be, però les coses no funcionen així. En el fons seria tant com creure que els fabricants de desodorants els fan perquè tenen interès a que nosaltres lliguem més (em sap greu, però la noia que buscava a Jaqcs no existeix).

En realitat això no és diferent de qualsevol indústria. Les coses podrien ser diferents, però aquest és el model de societat que tenim i amb ell hem de fer les coses. Ara be, en aquest cas, com que parlem de les coses de menjar, calen mecanismes de control molt estrictes per garantir que els transgènics es fan servir com i quan toca. I aquí topem amb els problemes de veritat.

Quan mires quantes empreses hi ha que es dediquin a la tecnologia de transgènics trobes que quasi tot el pastis se’l reparteixen entre sis empreses: Monsanto (de llarg la més gran), Syngenta, Dupont, Bayer, Dow i Basf. Això no vol dir únicament que siguin fabricants. La recerca també la fan sobretot ells, de manera que la tecnologia i el coneixement per controlar la posen ells. I això de controlar-te a tu mateix, doncs quasi que no dóna gaire confiança.

Pot ser una imatge caricaturesca. Però en una taula podrien seure sis persones (una per cada empresa), més uns pocs ministres d’agricultura (de les grans potències agrícoles) i decidir entre ells com serà l’alimentació de gairebé tota la humanitat en els propers anys.

No tinc cap dubte del potencial que té la tecnologia de transgènics per millorar l’alimentació mundial. Però no ens enganyem. De totes les possibilitats, s’aplicaran únicament les que donin diners. Si ho mireu, les varietats que es posen al mercat són bàsicament les que faciliten la vida als agricultors dels països rics i que donen més rendiment a les empreses. Hi ha mètodes per fer les plantes de manera que cada any cal comprar de nou les llavors. Les de la segona generació són estèrils. És comprensible ja que volen assegurar-se que la seva inversió serà rendibilitzada. Si no ho fessin així, el gra de la collita es podria tornar a plantar i ja no en traurien beneficis. Ningú es gasta una milionada per poder vendre llavors només un any. Cal dir que això també limita els problemes ecològics d'aquestes llavors. No aniran creixent arreu com si res ja que a la segona generació, adéu.

I si ara es comencen a patentar varietats resistents a la sequera sospito que no és per donar l'oportunitat als grangers de territoris desèrtics africans. Aquells no ho poden pagar. És per mantenir les collites dels països rics quan l’escalfament global comenci a afectar als conreus. Si la temperatura augmenta prou com per posar en perill els cereals que son la base de la nutrició dels països occidentals, quan no pagarem per disposar de varietats que segueixin creixent? Aquest és el negoci.

Diguin el que diguin a la publicitat, realment no sembla que s'estigui actuant amb els transgènics per obtenir millors collites, més abundants o més saludables. Simplement alguns obtenen més diners per les collites.

Notareu que el problema no està en els transgènics en si. El problema és social i polític més que no pas tecnològic o ecològic. L’alimentació de les properes generacions ha d’estar controlada per un grup tant extraordinàriament reduït de corporacions? Penseu que son les que financien les campanyes electorals als països que tallen el bacallà. I després s’ho cobren en forma de legislacions que afavoreixin els seus interessos. Naturalment també es demana l'opinió dels experts. Però com que bona part del coneixement en aquest camp el tenen elles, els informes sempre estan més o menys sota una ombra de dubte.

Hi ha qui creu que el que cal fer és prohibir aquesta tecnologia. Però això pot ser un error. Fa pocs anys es van presentant els genomes de diferents organismes. El preu de seqüència un genoma ara està entre els cinc-cents i els mil milions de dòlars, però es preveu que d’aquí a vint anys pugui sortir per només uns mil dòlars. Això és perquè hi ha molts grups treballant-hi i mirant de trobar noves estratègies per abaratir els costos. El mateix que va passar amb la informàtica. Doncs la recerca bàsica en transgènics és el que pot permetre deixar de cedir tot el control a les grans corporacions. Si altres grups poden obtenir conreus adaptats i en condicions econòmicament viables les sis grans empreses ja els costarà més tenir l'última paraula.

I amb això no vull dir que aquestes empreses siguin l'encarnació del mal. Elles simplement fan la seva feina igual que qualsevol multinacional. Que els productors guanyin diners pels seus productes no és res de dolent. Tots fem el mateix intentant treure el màxim rendiment de la nostra feina. No crec que tinguin cap interès en intoxicar-nos o en carregar-se el medi ambient com alguns opositors semblen pensar. Altra cosa és que els seus interessos i els de la majoria de la gent coincideixin.

Per això, tot el que passa al voltant dels transgènics sembla alimentar la imatge de científics bojos jugant a ser Deus, creant noves formes de vida amenaçadores i ves a saber quins altres perills. Però potser el nucli del problema és més social i polític. Perquè ara són els transgènics. Després seran els biocombustibles, les noves energies i qui sap que més ens trobarem en el futur.

La ciència i la tecnologia seguiran oferint noves eines (amb els seus corresponents riscos). Però si la societat global permet que aquestes siguin controlades per grups tant reduïts i amb interessos tant particulars, doncs tenim un problema.

Perills dels transgènics

La tecnologia dels transgènics és nova i, per tant, anem descobrint molts dels problemes que comporta a mida que els anem trobant. Això passa, sobretot, perquè una cosa és el laboratori, amb condicions ben controlades i una altra de diferent és l’ambient exterior, on passen infinitud de coses que escapen al control. Tot plegat genera un seguit de riscos que cal tenir en compte i que es poden agrupar en els riscos per al medi ambient, els que afecten la salut humana i els impactes socials.

D’entrada podem adonar-nos que hi ha un risc per al medi ambient inherent a la tecnologia dels transgènics. Estem introduint una combinació de gens que abans no existia. I les relacions entre els éssers vius són com una complexa xarxa. Tenim idea dels fils principals, però a la llarga tots estan relacionats. Per això, sempre hi ha dubtes de fins a quin punt són irrellevants els canvis que hem introduït.

Per exemple. Si fem servir una planta que fabrica el seu propi insecticida, d’entrada és genial, perquè no ens cal posar productes químics al medi. Però tant bon punt plantem les primeres plantes comença a posar-se en marxa un mecanisme de selecció d’insectes resistents a aquella toxina. Segurament al principi serà un èxit i la majoria de cucs es moriran, però abans o després n’apareixeran de resistents, i aleshores tot el benefici del transgènic desapareix (i cal tornar a fer servir insecticides). Cal dir que hi ha estratègies per disminuir aquest risc.

Un altre problema és que la toxicitat pot afectar a altres espècies contra les que no hi teníem res. Va ser famós el cas de la mort de papallones monarca suposadament per menjar pol·len dels conreus Bt que expressaven toxines. Els conreus estaven en la ruta de migració de les papallones i de seguida es van posar en el punt de mira. Aleshores va començar l’habitual. Uns informes que demostraven la culpa d’aquells conreus, i altres que demostraven la innocència.

En el cas de les plantes resistents als plaguicides tenim un altre problema. La idea és reduir el consum d’herbicides, però de nou l’aparició de plantes resistents és sols qüestió de temps. Aleshores el que fan molts agricultors és posar-hi molt més herbicida. Després de tot el conreu és resistent. S’hauria de fer altres coses, però a la pràctica això és el que acostuma a passar i el benefici obtingut pel transgènic se’n va en orris.

Durant molt temps va amoïnar el fet que, per saber si les plantes realment eren transgèniques, al laboratori afegien un marcador junt amb el plasmidi. Aquest marcador sovint era un antibiòtic. Si la planta que analitzàvem tenia antibiòtic volia dir que el gen havia entrat. Però amb els antibiòtics no s’hi juga. Després de tot, la presència massiva d’antibiòtics al medi natural pot afavorir l’aparició de soques bacterianes resistents als antibiòtics. Una cosa que no ens interessa gens. Per això, ara la llei obliga a fer servir altres marcadors i que aquests s’eliminin en la planta final.

Un altre problema és la contaminació per pol·len transgènic de conreus que no ho són. En principi n’hi hauria prou de mantenir-los separats a una distància prudent. Però sembla que costa posar-se d’acord en quina és aquesta distància. I també sembla que la contaminació va en una única direcció. Sempre que hi ha dos conreus propers el pol·len pot creuar uns i altres, de manera que la zona de contacte entre els dos sembrats pot estar barrejada. Que la contaminació es pugui estendre a tots els conreus no transgènics potser és sobrevalorar les capacitats del pol·len, però en tot cas no és un tema per opinar sinó per mesurar-ho i obtenir dades. I de nou, segons qui les obtingui trobem que diuen que no passa res o que tot el conreu s’ha contaminat.

Els problemes mediambientals són seriosos, però aquests productes estan pensats per acabar sent consumits pels humans. N’estem completament segurs de la seva seguretat? Aquí caldria especificar que volem dir amb “completament”, però imitant als jurats de les pel·lícules americanes podem parlar de “més enllà de qualsevol dubte raonable” (i la paraula clau és, òbviament, “raonable”).

Un problema que s’apunta, però que a mi francament no em sembla gaire raonable, és que al menjar aquests transgènics estem ingerint el DNA introduït en aquell vegetal. La veritat és que quan mengem ens cruspim moltíssim DNA de tota mena d’espècies de plantes, animals i bacteris sense cap problema. El DNA el digerim com si res i el fet que aquell fragment en concret l’hagin posat de manera artificial no afecta per res la seva digestibilitat.

Però altra cosa és la possibilitat de generar noves al·lèrgies. El fet de tenir proteïnes noves en determinats productes pot desencadenar reaccions al·lèrgiques o, més insidiosament, sensibilitzar-nos de manera que ens sigui més fàcil desenvolupar al·lèrgia. Això no és impossible, ni tampoc és exclusiu dels transgènics. Hi ha molta gent al·lèrgica a molts menjars. Evidentment la clau és fer estudis per assegurar que això no passa amb el producte transgènic. I aquí entrem en un problema econòmic. Quants estudis calen per considerar-nos segurs? Les empreses no es voldran arriscar a posar al mercat un producte poc segur, però també els costa dedicar molts diners i sobretot temps a assegurar-se i reassegurar-se que allò no genera al·lèrgies.

També podria ser que els productes del transgènic siguin directament tòxics. Home! molt tòxics no seran ja que de seguida saltaria la llebre, però els efectes a llarg termini resulten molt més difícils d’establir. De nou aquí trobem informes que avalen la seguretat oposats a altres que detecten efectes tòxics.

Al final costa treure’n l’entrellat. És evident que les coses no són tan boniques com és plantegen de vegades i que hi ha uns riscos reals. Però també que hi ha maneres de controlar aquests perills. Ara be: tot això costa diners. I amb massa freqüència les investigacions i els controls les fan justament les empreses implicades, de manera que la seva objectivitat està, com a mínim en entredit.

I això ens porta per acabar, demà, al que jo diria que és el principal problema amb els transgènics. Que en realitat no és un problema dels transgènics en si...

Les promeses dels transgènics

Un dels problemes que té el nostre planeta és que som massa gent. Simplement no hi caben més de sis mil milions de persones intentant viure amb el millor nivell de vida possible. Abans o després caldrà posar-hi fre d’alguna manera, però mentrestant cal alimentar aquesta immensa multitud. És evident que les tècniques que eren suficients per petites poblacions no es poden aplicar quan les ciutats van començar a créixer. No diguem ara que ja tenim megàpolis de milions d’habitants que cada dia cal alimentar.

La solució va ser anar millorant les tècniques de l’agricultura. I cal dir que l’èxit ha sigut força impressionant. Tenim conreus que rendeixen d’una manera extraordinària. Però no hi ha res gratis, i el preu ha sigut un impacte ambiental enorme i que segueix creixent. Les plantes que ens mengem són com tendres criatures que cal mimar molt. Cal protegir-les dels insectes que se les mengen, d’altres plantes que els hi prenen els nutrients i també de la falta de nutrients, que demanen d’una manera insaciable. Per tant, fem servir plaguicides pels insectes, per les altres plantes (les males herbes) i quantitats molt importants d’adobs. Tot això resulta en contaminació del terra i de les aigües, sobretot les subterrànies que aquí tenim carregades de nitrats.

Peró quan es va poder pensar en plantes amb algun gen afegit es van obrir un munt de possibilitats. Per exemple, hi ha plantes que es defensen dels insectes que se les mengen perquè fan un producte que resulta tòxic pels insectes. Doncs podem introduir aquest gen, que ja existeix a la natura, als nostres conreus. Així la planta esdevindrà tòxica pels insectes (i únicament pels insectes) i no caldrà posar-hi insecticida. Calculeu els milions de tones de productes químics que ens estalviarem de tirar al medi ambient. Amb aquest plantejament tothom hauria d’estar satisfet.

El fabricant de les llavors perquè en vendrà un grapat. Potser si que seran més cares, però tot i així al pagès encara li hauria de sortir a compte ja que s’estalvia una pasta en insecticides. I el medi ambient en surt beneficiat justament perquè no hi aboquem insecticides.

Un gen que s’ha fet servir s’ha tret d’un bacteri. El Bacillus thurigiensi fa una proteïna que danya el tub digestiu dels insectes i, pel que sabem, no afecta als vertebrats ni tampoc altres artròpodes. Doncs es va agafar aquest gen (anomenat Bt) i es va introduir en blat de moro, patates i cotó que esdevingueren resistents a les plagues.

Un altre problema són les males herbes. N'hi ha de molts tipus, però no podem posar alguna cosa que les mati totes, perquè també mataria el nostre conreu. Per tant, cal posar diferents herbicides, més o menys específics per diferents grups de males herbes. Però ara podem introduir en un conreu el gen de resistència a un herbicida d'ampli espectre. Aleshores les nostres plantes esdevindran resistents i amb un únic producte podem tenir el camp net de males herbes. De nou, el fabricant encara més content, perquè pot vendre la llavor i l'herbicida. El pagès encara s'estalvia molts altres herbicides diferents i al medi ambient hi aboquem un únic producte i no un grapat.

Una altra estratègia per millorar el rendiment dels conreus és la de ficar dins la planta gens que faci que es facin malbé més lentament. Els tomàquets comencen a podrir-se per culpa de determinades vies metabòliques. S’ha vist que si bloquegem un dels gens que fan que maduri, el tomàquet aguanta més temps i disminueix molt la quantitat de tomàquets que cal llençar perquè s’han fet malbé. Aquest tomàquet (Flavr-Savr®) ni tant sols tenia un gen nou sinó que bloquejava la síntesi del que ja tenia. Malgrat tot, no va funcionar comercialment i es va retirar del mercat.

Altres coses que s’experimenten és aconseguir que tolerin condicions adverses, com la salinitat. El que la planta transgènica fa és acumular l’excés de sal a les fulles, de manera que el tomàquet manté el gust normal alhora que el podem conrear en terrenys fins ara vedats a l’agricultura. En un altre cas s’ha introduït una proteïna que evita la formació de cristalls de gel dins les cèl·lules de la planta. Amb això aconseguim un conreu resistent a les gelades. Pot semblar poca cosa, però un pagès que perdi la collita per una gelada al febrer segurament pensarà diferent.

També s’intenta aconseguir productes rics en vitamines. Podem ficar gens que facin que la fruita o l’hortalissa contingui una quantitat més elevada de vitamines. Ja n’hi ha que fan més àcid fòlic i altres que fan més beta-caroté, el precursor de la vitamina A. En cas de necessitat el podem prendre en pastilles o simplement consumir aquesta mena de vegetals. En aquesta línia també s’han fet patates que esdevenen més riques en aminoàcids essencials. En zones on tenen alguna carència en la dieta, simplement canviar l’arròs o les patates normals per aquestes podria prevenir molts problemes sanitaris.

I podeu seguir imaginant. S’intenta aconseguir plantes que facin cafè descafeïnat, tabac sense nicotina o arbres amb les propietats de la fusta modificades per fer-la més flexible, més resistent o més sòlida. I fins i tot roses blaves, a les que els han introduït el gen que dóna color blau a les petúnies. Llàstima que no vam arribar a temps per tenir raïm resistent a la fil·loxera!

En realitat, encara no hem topat amb els límits a aquesta tecnologia. Amb una mica d’imaginació i molts diners podem trobar solucions a alguns dels problemes que planteja el fet d’alimentar un nombre cada vegada més gran de gent al planeta.

Però com deia abans, a la vida no hi ha res gratis. Cada solució que ens ofereixen els transgènics comporta uns problemes nous. El que he explicat aquí és la teoria, però en posar-ho a la pràctica descobrim que al món real les coses són més complicades i que apareixen problemes inesperats. La clau és establir si les virtuts compensen els problemes.

Però aquesta altra cara de la moneda la deixem per demà.

Però, què és un vegetal transgènic?

Un bon dia els humans vam inventar l’agricultura. Vam descobrir que podíem recollir les llavors, plantar-les, cuidar-les i treure’n rendiment en forma de menjar i més llavors. I segurament l’endemà mateix varen començar a mirar de tenir unes llavors que fossin millors que les de la collita anterior. Tant bon punt es va comprendre com s’ho feien els vegetals per reproduir-se, vam començar a jugar creuant diferents varietats per veure si l’híbrid que en sortia era més interessant. Podia donar més fruits, fer fruits més grans, créixer més de pressa o fer-ho amb menys aigua. En tot cas, hi hauria característiques interessants i altres que calia descartar.

A base de creuar i recreuar vegetals al llarg de milers d’anys vam aconseguir disposar d’unes plantes que no existien fa relativament no massa temps. Si ens ensenyen com era el blat de moro original segurament ni el reconeixeríem, i encara hi ha qui es sorprèn en descobrir que el color original del tomàquet és el groc. Els conreus actuals requereixen molts cuidados, però rendeixen d’una manera inimaginable pels nostres avantpassats.

Però el sistema d’anar creuant fins que aïllem en algun organisme aquells gens que ens interessen és lent i té limitacions. Per això, quan vam començar a descobrir la manera de treballar directament amb els gens, va semblar que s’esvaïen aquestes limitacions. Després de tot, les característiques de cada ésser viu estan codificades en el seu DNA. I ara ja sabem com tallar i enganxar aquest DNA amb prou eficàcia. Per tant, si alguna planta té una característica que ens interessa, podem agafar el gen que li confereix això i posar-lo al conreu que vulguem. No ens cal anar fent creuaments durant generacions fins que l'aconseguim aïllar.

Això no passa únicament en vegetals. En microorganismes també es fa, i en animals el mateix, però les plantes tenen una avantatge. Les seves cèl·lules poden esdevenir noves plantes amb molta més facilitat que en el cas dels animals. Un fet que comprovem cada vegada que plantem un esqueix. A partir d’un fragment de branca tornen a sortir tiges, arrels, fulles i llavors. Com si totes les cèl·lules dels vegetals fossin cèl·lules mare. Gràcies a això podem refer plantes senceres a partir d’unes poques cèl·lules. Per tant, podem introduir els gens que ens interessin en unes poques cèl·lules i a partir d’aquestes treure’n plantes senceres. En animals caldria fer-ho en les cèl·lules embrionàries i és més complicat.

Això ens obre tot un món de possibilitats. Si el gen que volem es troba en una planta d’una espècie diferent, cap problema. També el podem agafar i posar on ens interessi. Tampoc és que sigui senzill. Hi ha molts problemes tècnics per fer que la cosa funcioni com volem. Però el cas és que la majoria de problemes ja els sabem resoldre. Aconseguir la primera planta és molt i molt (però molt) car, però després ja tenim les llavors i podem començar a fer-ne moltes més molt fàcilment.

I com es fa per ficar els gens dins les cèl·lules? Doncs hi ha diferents estratègies, però el més fàcil és copiar el que ja fa la natura. Hi ha un bacteri (Agrobacterium tumefaciens) que causa una mena de tumors a les plantes. El que fa és ficar-se en alguna part danyada del vegetal i allà introdueix una mica de DNA dins les cèl·lules dels vegetals. Aquestes cèl·lules aleshores creixen de forma tumoral i fabriquen substàncies que li van be al bacteri. L’interessant és que per injectar el DNA fa servir el que s’anomena un plasmidi. Un fragment particular de DNA en forma de cercle, dins del qual s’hi pot incorporar el gen que passa d’un organisme a l’altre.

Doncs una de les estratègies més usades és agafar aquests plasmidis del bacteri, treure els gens que li interessaven al bacteri i ficar els que ens interessen a nosaltres. D’aquesta manera tenim un sistema de missatgeria per ficar dins els vegetals que vulguem, aquells gens que ens interessin. Com que li hem traspassat un gen que abans no tenia, l'anomenem transgènic (o també Organisme Modificat Genèticament; OMG)

Naturalment ara jo no s’agafa el bacteri. Ara ja tenim la seqüència del plasmidi i el fabriquem a mida. Fins i tot es fan barreges amb diferents plasmidis per aconseguir millors “transportadors de gens” més eficaços o més selectius.

Un cop ficat el gen, cal assegurar-nos que realment s'ha ficat on calia. Podríem trobar que el gen no ha entrat o que si que ha entrat però en cèl.lules que no ens interessa. Si volem tenir tomàquets més rics en vitamines, però les vitamines es fabriquen a les fulles o les arrels de la tomaquera, allò no ens serveix de res.

Però sobretot cal assegurar-se que la planta no té problemes de toxicitat. Que la proteïna que ens interessa la fa en les quantitats i de la manera que esperem. Per això cal preparar moltíssims plançons i després buscar quin és el millor de tots.

El cas és que avui en dia disposem de les eines i els coneixements per poder modificar organismes de manera que presentin les característiques genètiques que considerem interessants. Més o menys el que sempre ha fet l’agricultura, però passant a un altre nivell.

I com sempre que es passa a un nivell superior, se’ns obren moltes possibilitats, però també ens endinsem en terreny nou, de manera que la prudència també ha de ser molt més alta.

Trangènics; el plantejament

Si heu anat seguint una mica aquest blog, potser haureu notat que hi ha alguns temes relacionats amb la ciència i amb una notable actualitat que mai no he tractat. De vegades és simplement perquè trio els temes en funció de les ganes que en tingui aquell dia. Hi ha alguns que conec poc, que em fan mandra o que mai no trobo el moment. Però algun altre si que el voldria comentar i no trobo la manera de fer-ho. D’aquests n’hi ha un que per més voltes que li dono, simplement és impossible fer-ho en un espai tant reduït com un post. Hi ha massa arguments, massa detalls i massa implicacions i massa prejudicis per resumir-ho amb un mínim de rigor. Es tracta dels transgènics.

De manera que aquesta setmana faré un petit experiment amb el blog. Serà una setmana monotemàtica per comentar quatre coses sobre els aliments transgènics. I cal una setmana perquè és evident que aquest tema desperta moltes passions. Fa poc vaig llegir un article a un diari on comentava com de difícil resulta trobar informació no esbiaixada sobre els transgènics. Es poden trobar arguments radicalment en contra o altres absolutament a favor. Normalment amb un notable grau d’exageració. És com parlar amb seguidors del Barça i del Real Madrid. El que per uns és un penalti claríssim, pels altres és l'àrbitre, que està comprat.

Com passa sempre, les noves tecnologies obren un grapat de noves possibilitats i generen un altre grapat de nous riscos. Hi ha qui minimitza els perills i només fa notar les virtuts: asseguren que amb això podrem frenar la fam al món i obtenir collides amb més nutrients, més resistents a les plagues, a la sequera o a condicions desfavorables. Fins i tot podem aconseguir aliments dissenyats específicament per necessitats especials, sense gluten, rics amb vitamines, o que continguin fàrmacs si fa falta. Altres s’esgarrifen amb els perills i opinen que no compensen les avantatges ja que no podem controlar com afecten aquests conreus als ecosistemes que els envolten, a les plantacions del costat o als insectes que pol·linitzen. Tampoc tenim tant clars els efectes sobre la salut quan ingerim aquests productes que no existien en forma natural fins ara.

En el fons, tothom té part de raó, i ningú la té tota. El que si que hi ha són uns enormes interessos al voltant, que emmascaren tota la historia.

Tampoc es tracta de convèncer a ningú, que tots ja som grandets per opinar el que ens sembli. Però al menys va be tenir clar quan ens informen i quan ens estan venent una moto. Per això no pretenc aclarir les coses ni vendre el meu punt de vista (encara que sempre que escrius alguna cosa, és una mica el que fas). En el fons, aquest joc de dedicar-hi una setmana ho faig sobretot per a mi mateix. Per veure si obligant-me a escriure quatre posts n’aprenc una mica més d’un tema que conec per sobre però que no és el meu camp de recerca en absolut. Sincerament, sempre que sento parlar tant als defensors com als detractors em poso de mal humor per les evidents exageracions i la manera tant tendenciosa que tenen uns i altres de plantejar les coses. A més, ho tenen claríssim i opinen que qui pensa diferent o be està comprat per les multinacionals o be és un pardillo que enyora la vida primitiva.

De manera que, perquè tothom pugui enfadar-se algun dels dies, el que faré serà dedicar un post a entendre que és un transgènic des d’un punt de vista més abstracte. La part científica pura i dura, per entendre'ns. Un altre per comentar les oportunitats que ofereix aquesta tecnologia, un tercer dia per tractar dels riscos que comporta i al final el divendres una mica de resum.

A veure que en surt de tot plegat.

Un tresor per somiar

«Aixeca't, Senyor! Que els teus enemics es dispersin, i fugin del teu davant els qui t'odien.» Aquest és un fragment de la Bíblia, concretament de Nombres 10:35. Però també és una inscripció que s’ha trobat gravada en una banda o un braçalet d’or. És una de les peces que formen el que ha estat la gran descoberta arqueològica d’aquest any a Anglaterra. Un tresor constituït per més de mil cinc-cents objectes d’or i plata que un aficionat a buscar metalls va descobrir en un indret la localització del qual és manté en secret.

Això de trobar tresors semblaria que únicament passa a les pel·lícules, però el cas és que ocasionalment es fa alguna descoberta de peces antigues que tenen valor. Aquestes són peces d’entre els segles VII i VIII, en plena època anglosaxona. Els romans feia temps que havien deixat les illes britàniques i el cristianisme ja s’anava imposant com a religió predominant, però encara li quedava molt per convertir. De totes maneres, el que han descobert el Juny d’aquest any i que ja es coneix com el tresor de Staffordshire sembla ser extraordinari en molts aspectes.

Primer per la quantitat de peces trobades. No parlem d’unes poques monedes o d’alguns collarets. Aquesta vegada es tracta del que sembla ser un botí de guerra acumulat al llarg dels anys o potser poc després d’alguna batalla. I aquest és el segon aspecte notable. És un tresor marcadament masculí, d‘un guerrer. No hi ha collarets, joies o vestits dels que normalment es troben en tombes de dones. La majoria són estris relacionats amb la guerra. Armes, proteccions, guarniments de guerrers.

En realitat no és estrany ja que els historiadors saben que les batalles eren habituals en aquell temps, quan Anglaterra encara no existia i diferents petits regnes lluitaven entre si per fer-se un lloc i mantenir-lo a les illes britàniques. El tresor l’han trobat al que, en aquell temps, era el cor del regne de Mercia, que mantenia una lluita quasi rutinària amb els regnes veïns tot al llarg del segle setè.

També hi han trobat tres creus, una d’elles trencada per algun motiu. Potser van participar pagans en l’enterrament o potser la van recuperar de mans dels infidels. En tot cas, no es tracta d’un enterrament. Més aviat es diria que van enterrar-ho amb idea de deixar-ho amagat fins que podessin tornar a recuperar-ho. Naturalment no en sabem els detalls, de fet en sabem ben poca cosa, però amb seguretat hi ha una història fascinant al seu darrera.

Ara el tresor ja està a un museu, i una selecció de peces estarà exposada al Museu Britànic. Un motiu més dels molts que hi ha per anar a passar-hi un matí.

En tot cas, potser el tresor tindrà un valor incalculable. Potser, com diuen, obligarà a reescriure alguns llibres d’història de l’Anglaterra d’aquella època i potser obrirà nous debats entre historiadors. Però el més màgic de tot és intentar imaginar com va anar a parar allà i perquè el van enterrar. Eren servidors d’algun rei que van caure en un parany? Lladres que van ser descoberts i el van amagar en la fugida? El botí d’una acarnissada batalla? Havia passat tot just un segle des de l’època del rei Artús i totes les llegendes que l’envolten, de manera que costa no imaginar nobles cavallers, esforçats escuders i ferotges guerrers. Naturalment tot això té molt més a veure amb la imaginació i les imatges que ens han venut d’aquell temps que no pas amb la realitat. Però, que coi! Davant d’un tresor amagat i tot just descobert podem deixar volar la imaginació una estona, no?

Sense saber-ne gairebé res, puc pensar que el rei derrotat va haver d’amagar el tresor per fugir i salvar la vida després de la batalla. Però els enemics el devien capturar i ja mai no va poder tornar a recuperar-lo. Amb seguretat no va estar sol mentre l’amagava, de manera que el destí dels homes que l’acompanyaven tampoc sembla que fos gaire prometedor. Tots van morir defensant al seu senyor i no va quedar ningú per tornar, de manera que el secret es va perdre.

Però si preferiu una història alternativa, cap problema. Per imaginar, que no quedi.

Apagada progressiva

Un exemple que s’aplica a moltes situacions és el que passa si llencem una granota a l’aigua bullint. Amb tota seguretat farà un salt i sortirà immediatament de l’aigua. Ara bé. Si la posem en aigua freda i comencem a escalfar-la, potser no se n’adonarà que l’estem bullint fins que sigui massa tard. La clau és que l’augment de temperatura sigui molt lent. Per això hi ha processos perillosos, però que si passen a un ritme prou lent, poden passar inadvertits fins que ja és massa tard. El canvi climàtic n’és un bon exemple. Molta gent creu que no passa res simplement perquè no es noten grans terrabastalls.

Doncs en el cas de la salut també trobem situacions molt i molt semblants. I algunes sembla increïble que puguin passar desapercebudes. Per exemple, hi ha persones que van perdent la vista, que van quedant cegues i ni se n’adonen. De nou la clau és que la pèrdua de visió és tant lenta, tant insidiosament progressiva, que d’un dia per l’altre no es nota res. I quan salta l’alarma queda ja molt poca capacitat de veure-hi. Aquesta és la trampa que amaga el glaucoma.

El problema en el glaucoma és al líquid que omple els nostres ulls. Els ulls tenen la forma que tenen simplement perquè estan plens d’un líquid que té una determinada pressió i que els manté “inflats”. En realitat hi ha una mena de xarxa de fibres fetes de proteïnes i polisacàrids que anomenem “humor vitri”, i omplint aquesta matriu hi ha un líquid, l’”humor aquós” que és bàsicament aigua amb unes quantes sals, oxigen i nutrients. És aquest humor aquós el que exerceix la pressió que manté l’ull inflat.

En realitat es tracta simplement del líquid de la sang (sense els glòbuls rojos ni blancs) que entra per una zona propera al cristal·lí i surt per sota de la zona tapada per les pestanyes. El líquid va circulant ja que serveix per portar els nutrients i l’oxigen a les cèl·lules de part interior de l’ull i del cristal·lí, on no hi arriben els vasos sanguinis.

El cas és que el líquid va circulant, lentament, molt lentament, però hi ha un equilibri entre entrades i sortides. I és important que l’equilibri es mantingui dins d’uns certs marges. Cal dir que el marge és prou ampli i que en realitat sempre tenim oscil·lacions en els nivells de pressió intraocular. Si la mesurem al matí o al vespre varia. Si aguantem la respiració augmenta. Algunes postures la poden fer pujar o baixar, i amb tot això no passa res. Però com sempre, tot té un límit, i si excedim el nivell de tolerància comencen els problemes.

En el cas de l’ull, les cèl·lules que pateixen més quan hi ha massa pressió dins l’ull són els nervis que surten de la retina. Mica a mica poden anar danyant-se. Penseu que just sobre la retina hi tenim una cèl·lula nerviosa per cada cèl·lula detectora de llum. Com una pantalla amb milions de píxels i un cable per cada un d’ells.

Doncs en el glaucoma, aquests cables van deixant de funcionar, però primer un, després un altre, una mica més enllà un parell més. Comença per la perifèria i va avançant cap al centre en un procés tant lent que resulta imperceptible. La imatge la seguim veient pràcticament igual. No hi ha una zona fosca sobtadament. El més greu és que, per ara, cada nervi que perdem està perdut per sempre. No tenim manera de restablir-ne el funcionament.

El problema es pot detectar en les revisions que fan els oculistes. Ells poden detectar si l’àrea del camp visual està alterada. I de vegades és una sorpresa pel pacient descobrir que s’estava quedant cec i que no ho havia notat. Aleshores, quan es detecta el glaucoma, el que cal fer és mirar de tornar la pressió intraocular als nivells normals. Hi ha fàrmacs que permeten fer-ho, gotes que es posen als ulls i que ajuden a normalitzar el sistema. Com que l’origen de l’augment de pressió pot ser variat, també el tractament serà diferent per uns casos i altres. De vegades també es pot recórrer a la cirurgia si algú presenta intolerància a algun medicament o en casos particulars.

Hi ha factors que cal tenir en compte. Si un parent ha tingut glaucoma, doncs tenim més possibilitats de desenvolupar-lo nosaltres. Si som de raça negra, també. Amb l’edat també és més freqüent. I finalment, sembla que massa ordinador també pot ser un factor de risc. Però la dada que cal tenir més present és que, si be no podem curar els danys, si que podem impedir que segueixi progressant, de manera que és important anar a l’oculista de tant en tant.

La fi d'un símbol

El seu nom està inevitablement lligat amb imatges de vida salvatge i amb novel·les de Hemingway. El Kilimanjaro, la muntanya africana per excel·lència, és d’una bellesa hipnòtica quan la mires des de la sabana de Kenya. És màgic admirar les neus perpetues cobrint la gran explanada del cim com a fantàstic horitzó per les imatges d’elefants, zebres i nyus que es mouen per la zona d’Amboseli. Si algun dia en teniu ocasió no us ho deixeu perdre.

Però, a més, mireu de fer-ho aviat. Aquest paisatge tant i tant característic sembla que té els dies comptats per causa, com no, de l’escalfament global. Tot i que les geleres del Kilimanjaro no eren desbordants com les alpines o les de l’Himàlaia, porten allà fa, al menys, onze mil anys. El motiu és l’altura de la muntanya. Més de cinc mil metres (de fet, quasi sis mil) que no està gens malament. Més alta que el Mont Blanc.

Que la gelera anava fent-se més i més petita es venia observant fa temps. Comparar les fotos de l'any 1993 amb les del 2000 és espectacular i alhora depriment. Les dades de l’any 1900 indiquen que la zona coberta pel gel era de dotze quilòmetres quadrats. Avui en dia en resten únicament dos. I el ritme de desgel cada vegada és més ràpid. Durant la primera meitat del segle XX retrocedia a ritme d’un 1 % anual. Però últimament ja va a gairebé el 3 % anual. El resultat és que on hi havia geleres eternes, ara hi ha terra erma.

Per desgràcia, aquesta muntanya no és una excepció. Simplement és la més característica d’Àfrica. Però el destí de les masses de gel d’aquell continent segueix un ritme semblant. D’Àfrica i de la resta del planeta.

Potser que aquesta desaparició generi algun canvi en el clima i el comportament de les aigües i la pluja de la regió. En tot cas, sospito que serà de menor intensitat que els induïts per l’acció directa dels humans.

El Kilimanjaro és especial pel seu simbolisme i pel misticisme que l’envolta. A la famosa novel·la “Les neus del Kilimanjaro” Hemingwai comença escrivint:

"El Kilimanjaro és una muntanya coberta de neu de 5.895 metres d'alçada, i diuen que és la més alta d'Àfrica. El seu nom és, en massai, «Ngáje Ngai», «la Casa de Déu». A prop del cim es troba l'esquelet sec i gelat d'un lleopard, i ningú ha pogut explicar mai què estava buscant el lleopard per aquelles altures”.

D’aquest lleopard mai he sabut si va ser real o una simple llegenda, encara que he vist alguna foto que suggereix que si que va existir. De totes maneres més enllà d’un animal mort, ha esdevingut un símbol del misteri d’Àfrica. Que hi feia un lleopard allà dalt? Hi ha moltes coses que no podrem entendre mai i això ens fa sentir més humans. I amb la desaparició de les neus del Kilimanjaro també perdrem part de la màgia que aquest món ens ofereix.

A les geleres del “Kili” li queden menys de vint anys. El compte enrere s’acaba ràpidament i com que tinc seriosos dubtes que podem aturar el rellotge, simplement queda aconsellar que ho visiteu si podeu. Al menys podreu dir que vosaltres les vàreu veure abans que es convertissin en un record d’allò que vàrem tenir i vàrem deixar perdre.

La unió fa la força

Un dels primers problemes que ha de resoldre qualsevol societat, per primitiva que sigui, és trobar la manera d’enganxar dues coses. Per fer eines o qualsevol artefacte mínimament diferent d’un pal o una pedra cal començar a mantenir parts diferents unides d’alguna manera. Podem fer-les encaixar o les podem lligar, però de seguida apareixen maneres d’enganxar-les. Un dels primers indicis de civilització pot ser l'ús dels adhesius. Potser per això, el fet de tallar i enganxar també és una de les primeres tecnologies que els nens aprenen a fer servir a l’escola.

Els primers adhesius van ser fàcils de trobar. Cera, mel, resina,… a la natura es poden trobar diferents materials més o menys enganxosos que poden fer-se servir amb un grau acceptable d’èxit. De seguida, però, es va trobar maneres de millorar el material natural. Un dels més reeixits va ser la cola animal, feta a partir de restes d’animals que es bullien per desfer el material cartilaginós. Amb això es feia una pasta que servia com adhesiu i que avui en dia encara es fabrica. Químicament el que passa és que les proteïnes es desfan i s’allibera el col·lagen en forma d’una pasta gelatinosa. Aquest col·lagen és una proteïna que té forma de llargues fibres i que solidifica al anar unint-se entre elles. De fet, el nom mateix de col·lagen li van donar pel grec kólla i genos (que forma cola).

Això no anava malament, però tampoc eren grans adhesius. A altes temperatures deixen d’unir, amb el temps perden qualitats, tampoc enganxen tant com de vegades voldríem. Per sort, els químics van començar a descobrir productes amb propietats interessants, entre elles la capacitat d’enganxar. El primer pas el va fer un químic alemany, en Fritz Klatte. Ell va descobrir un producte anomenat acetat de polivinil, o PVA, que mentre estava barrejat amb aigua es mantenia líquid, però a mida que l’aigua s’evaporava, les molècules del PVA anaven unint-se entre ells fins formar una massa compacta que servia com adhesiu molt millor que els productes naturals.

Aquest PVA l’hem fet servir moltes vegades, ja des de ben petits. És la cola blanca típica per fer treballs manuals a l’escola. Va molt be, però requereix temps per enganxar. Just el temps necessari perquè l’aigua que conté s’evapori.

Però els químics, a més de ser enginyosos, tenen altre habilitat. La de fracassar en el que buscaven, però trobar coses extremadament útils en l’intent. I això li va passar, dues vegades a Harvi Cooper, que treballava a Kodak intentant trobar la manera de fabricar plàstics transparents. Un dels intents, el metil-2-cianocrilat va resultar emprenyadorament enganxós i ho va deixar córrer igual que molts altres intents no reeixits. Anys després va tornar a topar amb aquesta molècula, però a la segona ja no la va deixar passar. Si enganxava podia servir com adhesiu. I de fet, també és un dels coneguts. Ara be, els adhesius instantanis de cianocrilat (Super Glue) funcionen diferent de com ho fa la cola blanca. En aquest cas cal una reacció química per que es formi el polímer i es generi la xarxa de grans molècules entrelligades que formen l’adhesiu. I la reacció química comença quan hi afegim aigua.

En realitat nosaltres no afegim aigua quan posem super glue per enganxar alguna cosa. Però és que amb la humitat de l’aire ja n’hi ha prou. I no diguem si ho toquem amb els dits. La mica de suor, imperceptible, que podem tenir, desencadena la reacció i fa que els dits quedin enganxats immediatament. Ja us podeu imaginar per quin motiu cal anar amb molt, moltíssim compte, amb aquests adhesius i els ulls.

Amb el temps hem anat trobant moltes maneres de fabricar adhesius que serveixen per unes o altres aplicacions. Fins i tot per fer edificis fem servir ciment, que no deixa de ser un adhesiu per treballar a gran escala. En aquest cas es fa amb agregats minerals, com la grava, o la sorra, però al final la idea és la mateixa. Una reacció química que fa que els components de la barreja, inicialment líquida o pastosa, esdevingui sòlida unint alhora allò que hi estava en contacte.

I un parell de consells. Si voleu separar alguna cosa unida amb cianocrilat podeu fer servir l’acetona de despintar les ungles. També es pot congelar la cosa unida deixant-la al congelador. I és que amb el fred el cianocrilat per capacitat d’enganxar. Els ultrasons també serveixen, però costa més d’aplicar.

Perquè ha plorat?

Perquè ha plorat, perquè ha plorat

Com mai no havia vist plorar

Què m’ha passat, que m’ha passat

Perquè he plorat, perquè he plorat

Per qui no havia de plorar

És en fragment d’una de les cançons més recordades del fantàstic musical “Mar i Cel”. El vaig veure l’any 88, quan la van estrenar i de nou, fa poc quan la van tornar a posar en escena. I segueix emocionant-me com la primera vegada. Potser no deixa de ser una versió de “Romeu i Julieta”, però el cas és que és de les millors i més espectaculars.

En un moment donat, Blanca s’assabenta de la història de Saïd, de com els van fer fora de les seves terres, com van matar la seva mare i va ser expulsat del país. En descobrir una història tant dramàtica no pot contenir el plor, malgrat que sigui pel que fins aleshores considerava el seu enemic.

Però la pregunta no deixa de ser interessant. Perquè plora? Perquè plorem els humans en situacions de gran tensió emocional? Després de tot, això de les llàgrimes és una mica estrany i no sembla tenir cap funció aparent. Malgrat tot, quan arriba la plorera costa molt de retenir. Si ets un nen i has sentit moltes vegades que “els nens no ploren” saps com de difícil és complir aquesta regla social.

Es considera que hi ha diferents tipus de plors. Un, els més simples d’entendre, són els causats per irritació de l’ull. Quan pelem ceba sabem que ens sortiran les llàgrimes. Això és perquè la ceba desprèn productes que són irritants i amb les llàgrimes netegem els ulls i els mantenim protegits. El dolor també ens provoca plors. Però el més difícil d’explicar és l’anomenat plor emocional. El que surt en resposta a situacions intensament estressants i amb gran càrrega emocional.

En això hi ha una clara diferència entre homes i dones. Les dones tenen més facilitat per tenir aquesta mena de plor. I a sobre, aquesta facilitat és molt depenent del moment del cicle menstrual. És freqüent que una noia s’adoni que s’apropa el moment de tenir la regla simplement per les ganes de plorar que té en resposta a coses que normalment no l’afectarien.

Això suggereix que les hormones tenen alguna funció en aquesta mena de plor. I un investigador es va dedicar a comparar la composició de llàgrimes generades en diferents situacions. Grups de voluntaris van ser sotmesos a pelar cebes per una banda, o a veure pel·lícules lacrimògenes per una altra. Quan queien les llàgrimes, les recollien i les congelaven per analitzar-les després. Així podien comparar de la mateixa persona com eren unes i altres llàgrimes.

I eren diferents. Totes tenen una alta concentració de sals, i sorprenentment de manganès. Un compost que encara no sabem que hi fa allà. Però la diferencia era en les proteïnes. Les llàgrimes emocionals en tenien força més. L’interessant és que entre aquestes proteïnes hi ha bastants hormones relacionades amb l’estrès, com ara la corticotropina, la prolactina, o l’encefalina.

Això ha portat a proposar una teoria que, al menys, té sentit. Les llàgrimes serien una manera que tenim per eliminar l’excés d’hormones que generem en situacions d’intensa emoció. Hormones associades a l’estrès van be quan toca lluitar o fugir, però fan nosa en altres situacions. Les llàgrimes serien una manera de treure-les ràpidament de la circulació. Una funció semblant a la de l'orina o la suor, però enfocada a tornar l’organisme a un equilibri hormonal, i en conseqüència, emocional, ja que les hormones afecten molt les emocions.

Aparentment, algunes hormones marcarien el nivell d’alarma per començar a generar les llàgrimes. Això explicaria que les dones presentin amb més freqüència aquesta mena de plor. I sobretot en determinats moments del cicle.

I també explica com de be et sents després d’una bona plorera. Simplement has eliminat allò que et feia sentir angoixat i estressat. No és exactament un fet psicològic sinó purament fisiològic. Les neurones deixen d’estar banyades en hormones, perquè les llàgrimes han ajudat a fer net.

Per tant, la resposta a Blanca i Saïd podria ser que ha plorat per eliminar les hormones de l’estrès. Però no se si aquesta explicació els hauria servit de gaire. Sovint és millor oblidar la fisiologia i deixar-se anar amb una bona i reparadora plorera.