Supervolcans!

Quan ens parlen de volcans, de seguida ens bé al cap la imatge típica de la muntanya en forma de con, amb el cràter al cim i en plena activitat. De fet, una erupció volcànica és un dels fenòmens més espectaculars que ofereix la natura, això si, sempre que el mirem des d’una prudent distància.

Però s’ha descobert que per determinades erupcions volcàniques no existeix cap distància prou gran com per sentir-se segur. Son una mena de monstres que aguaiten sota la superfície de la terra i les erupcions dels quals son tant devastadores que poden ser una de les causes de les extincions massives que han tingut lloc a la Terra. Son els “Supervolcans”.

En aquest cas ens podem oblidar de la típica muntanya flamejant. Per que ens en fem una idea, la caldera d’un dels tres supervolcans identificats, la del llac Toga a Indonèsia, fa més de cent quilòmetres de llarg.

Quan aquests gegants desperten, les quantitats de lava i cendra que expulsen son tant immenses que la resta d’erupcions que coneixem semblen jocs de criatures. A la meseta del Dekkan, a l’Índia hi ha un altre supervolcà que va entrar en erupció fa uns seixanta milions d’anys. Els rius de lava solidificada que ha deixat de record fan milers de quilòmetres de llarg i es pensa que també va jugar un paper en l’extinció dels dinosaures.

Però el que més inquieta als vulcanòlegs és un tercer supervolcà que es troba als Estats Units. Al parc de Yellowstone. La presència de guèisers ja feia pensar que activitat volcànica per la zona, però no identificaven cap volcà que ho justifiques. Aleshores van instal·lar sensors i van localitzar tres calderes immenses.

Quan fan les simulacions dels efectes de l'erupció del supervolcà de Yellowstone es troben amb uns Estats Units coberts per un metre de cendra, un canvi climàtic global per l’enfosquiment de l’atmosfera i milions de morts per inhalació de gasos tòxics. Un panorama apocalíptic i enfront del qual s’hi pot fer ben poca cosa.

Per sort, en teoria caldria que la caldera s’omplís fins al 50% per parlar de risc alt d’erupció. Ara com ara es troba tant sols al 10%, de manera que potser podem estar tranquils.

De totes maneres, els vulcanòlegs afirmen que tant sols és qüestió de temps que l’erupció tingui lloc. Afortunadament, la manera de contar el temps pels geòlegs és bastant més gran que l'escala humana. Si hem d’esperar 50.000 anys per exemple, potser no caldrà angoixar-se massa. Els humans ens podem carregar el planeta amb molta més eficàcia i molt més aviat!

Meduses

Cada estiu es parla amb més i més freqüència de la plaga de meduses que està envaint les nostres costes. I realment, avui en dia n’hi ha prou amb anar a la platja o passejar amb una barca prop de la costa per veure grapats d’aquests animalons. És una llauna, perquè les seves picades son doloroses i encara que no ho fossin, nedar entre una sopa de meduses no es una idea massa agradable.

Però hi ha ben poca cosa a fer. Mentre la temperatura de l’aigua augmenti i el nombre de tortugues i tonyines disminueixi, les meduses estaran encantades de reproduir-se com a boges. A més, si abans no arribaven tant a la costa era perquè prop de terra l’aigua del mar és una mica menys salada degut a l’aport d’aigua dolça dels rius. Aquesta baixa salinitat frenava l’arribada de les meduses i les mantenia a uns pocs quilòmetres de la costa. Però com que els rius cada vegada porten menys cabal doncs l’aigua es va tornant més salada i la barrera per les meduses desapareix.

És un efecte col·lateral del canvi climàtic. Quan això afecti seriosament al turisme, potser algú ho tindrà en consideració a l’hora de calcular les pèrdues econòmiques que costa el no fer res per evitar-ho. I també, potser, deixaran de justificar transvasaments hidrogràfics dient que l’aigua que els rius aboquen al mar és aigua que es perd i que no serveix per a res.

Però les meduses poden portar encara més complicacions. I un bon exemple el tenim al Japó, on han tingut problemes deguts a les meduses... en un reactor nuclear.

Les centrals atòmiques necessiten molta aigua per refredar el sistema. Les reaccions nuclears generen molta calor, que es la que es farà servir per produir electricitat, però que si no es controla, pot acabar fonent el propi reactor. Per això sempre es construeixen al costat de rius o del mar. Agafen aigua (molta aigua) que circula per refredar el sistema i que tornen al mar o al riu. Aquesta aigua ha passat per un sistema aïllat i per tant no es radioactiva ni res, tant sols una mica més calenta.

Doncs a la central de Chubu, a la ciutat japonesa de Hamaoka, van haver de aturar els reactors perquè l’aport d’aigua de mar es va deturar quan les meduses van taponar els filtres dels col·lectors. Això va interrompre la refrigeració i la temperatura va començar a augmentar fins que els sistemes de seguretat van deturar la planta energètica. El problema es va resoldre en unes hores, quan van netejar els filtres i la circulaciò d'aigua freda es va restablir.

Sospito que és la primera vegada que un organisme tant simple com les meduses fa deturar un sistema tant complex com una central nuclear.

Aquí, de moment no s’ha produït cap incident semblant i tant sols hem de conviure amb les empipadores picades i les imatges de meduses descomponent-se a la sorra.

I recordeu que per les picades de medusa el que cal fer es rentar amb aigua de mar i refredar la zona afectada. Quan un tentacle ens frega, ens deixa de record moltes cèl·lules urticants que ens han clavat l’agulló, però també moltes altres que estan allà sense descarregar el verí. Si ens rentéssim amb aigua dolça, aquestes cèl·lules es trencarien i alliberarien les toxines, de manera que el problema seria més greu. Per això cal aplicar gel dins una bossa de plàstic. Així notem el fred (que desactiva el verí) però no arriba l’aigua dolça del gel (que l’activaria).

Sempre ens quedarà Plutó

Doncs finalment, la IAU (Unió Astronòmica Internacional) va decidir que Plutó quedarà fora de la llista de planetes del nostre vell sistema solar. Si més no, tot plegat ha servit per posar l’astronomia a les portades dels diaris, que ja és un gran que. Ara tenim comentaris sobre que faran amb els llibres de text, que sobtadament s’han quedat antiquats, o amb els planetaris de joguina, als que els sobra un planeta.

Tot plegat son anècdotes. Als editors, desprès de refer els llibres de geografia quan l'antiga URSS va desaparèixer, no crec que modificar un planeta els suposi gran cosa. Pels professors és una oportunitat excel·lent d’explicar als seus alumnes que la ciència es va modificant i adaptant constantment, i pel que fa a les joguines segur que les vendran com a peces de col·leccionista... a un preu molt més car!

Però en el fons el que han fet sembla força assenyat. Quan es mirava les òrbites dels planetes al voltant del Sol, eren un seguit de quasi-circumferències... excepte un, Plutó, que feia una el·lipse molt marcada i que de fet, tallava l’òrbita del seu veí Neptú. Si el sistema solar es mirava de perfil, totes les òrbites estaven en un únic pla... excepte un, Plutò, que tenia una òrbita marcadament inclinada.

A més, molts tenen satèl·lits, que és un objecte clarament menor que orbita al voltant del planeta. Tots menys un, Plutó de nou. En aquest cas, el satèl·lit, anomenat Caront, és quasi tant gran com el planeta i a sobre, no orbita al seu voltant. Més aviat, tots dos orbiten al voltant d’unt punt intermedi. Per això una de les propostes va ser anomenar-lo “planeta doble”.

De manera que Plutó era com una pedra a la sabata. Estava allà, però era diferent de la resta. El problema era que, al mancar una definició exacta de “planeta” ningú gosava treure’l de la llista. A sobre, Plutó és l’únic planeta (ara planeta nan) descobert per un astrónom dels Estats Units. Podeu imaginar que no els feia gaire gràcia fer fora de la llista l’únic trofeu que tenien.

I sort que la sonda New Horizons ja va de camí. Sinò, encara serien capaços d’anular la missió.

Però el fet que m’imagino que ha sigut definitiu és que ja van descobrint molts altres cossos com Plutó. Alguns fins i tot de més grans. Sembla que allà, als límits del sistema solar hi ha un grapat d’objectes congeladets donant voltes al Sol. Son els que formen l’anomenat cinturó de Kuipper. (Naturalment el senyor Kuipper va ser que va proposar la seva existència). Si acceptem Plutó com a planeta, els centenars que presumiblement aniran trobant també haurien de ser-ho.

Millor memoritzar la llista d’un sistema solar amb vuit planetes que amb seixanta-i–tants, no?

De totes maneres, a mi Plutó sempre m’ha tingut el cor robat. I que el posin en una altra categoria no canviarà les coses. Espero amb candeletes l’arribada de la New Horizons, cap allà el 2015 per poder veure fotos ben properes del misteriós planetet gelat.

Ostres! Mig any!

Demà marxo uns dies de congrés, i aprofitaré per agafar-me uns dies de desconnexió. I això també representarà un parèntesi en aquest blog. Ja sabeu que de tant en tant cal parar i recarregar les piles en tot, fins i tot en el blog.

Ara ja ha fet mig any que vaig posant aquí comentaris gairebé cada dia i això és moltíssim més del que pensava que podria fer. He comentat sobre temes que van des dels viatges espacials fins a la vida dels escarabats, de la teoria de l’evolució a la nanotecnologia i del canvi climàtic a l’origen de la grip.

I altres de més divertits, ciència ficció, series de televisió, i publicacions científiques sorprenents, com l’experiment que mesurava la caiguda de deu gotes en setanta anys o el cas d’un embaràs per via oral.

A sobre també m’ha permès descobrir una pila de gent interessant, ni que sigui a través de la pantalla i, per descomptat, ja us aniré seguint el rastre. Tampoc tinc la intenció de desaparèixer del tot.

En tot cas, gràcies a tots els que us passàveu per llegir i als que anàveu deixant comentaris. Tot plegat ha sigut força divertit i enriquidor.

Fins aviat!

Ficcions

Últimament, les productores americanes s’estan dedicant a fer sèries de televisió una mica més treballades, i sembla que hi ha dos temes estrella. Les aventures de misteris incomprensibles, tipus “Perdidos” o “Invasión” i les que tenen rerefons científic, com ara “C.S.I.” i “House”.

Reconec que aquestes m’agraden molt. Tenen una ambientació científica força correcte, sobretot en comparació amb el que estem acostumats a veure. Naturalment, si saps com són les coses en la realitat et fas un fart de riure. Les anàlisis que a C.S.I fan en uns deu minuts, en realitat requereixen setmanes de feina. A sobre, les mostres mai estan degradades ni contaminades, els aparells mai estan espatllats i el noi del laboratori mai està prenent cafè ni de baixa laboral.

Però el factor temps és el millor. M’encanta quan agafen una mostra de sang, la recullen amb una xeringa, la injecten en un aparell i pocs segons desprès surt el resultat (fins i tot la impressora és ràpida!). En realitat la mostra caldria preparar-la abans, fer una extracció prèvia del compost que vols analitzar, comprovar-ne la qualitat, determinar els nivells que tenim i segurament concentrar-la, preparar una recta de calibraciò, injectar la mostra en l’analitzador, verificar que estigui dins del rang, passar unes hores intentant interpretar les dades i repetint-la per assegurar que el resultat és fiable.

Malament. El dolent ja s’hauria escapat.

I a House encara és més divertit. Allà son els mateixos metges els que fan les anàlisis! Potser no tenen personal al laboratori? O és que no en tenien prou amb fer la carrera de medicina sinó que també han fet biotecnologia a hores perdudes? En tot cas, ja us garanteixo que aquí, això no passa. En cap laboratori permetrien que un metge es posés a analitzar res, i poquíssims metges sabrien que fer en un laboratori.

Aquí també tenen els resultats d’una hora per l’altre. I és que a la tele, el temps és or.

Però ja se sap que en la ficció ens podem permetre llicències. Per això podem passar per alt el que a “El Código Da Vinci” els protagonistes estiguin corrent durant 72 hores seguides sense dormir i segueixin prou espavilats com per anar desxifrant enigmes mil·lenaris.

De totes maneres, a les sèries sempre em sorprenen alguns comentaris que fan. Normalment penso que és un error de doblatge. Els encarregats de traduir els diàlegs no deuen ser experts en temes mèdics o científics. Per això podem sentir que “com que el pacient està sense leucòcits no podrà transportar oxigen a les cèl·lules”... (Leucòcits transportant oxigen? Doncs aleshores que deuen fer els eritròcits o glòbuls rojos?).

I una que em fa molta gracia és la mania d’administrar epinefrina als pacients quan tenen una parada cardíaca. No és que sigui incorrecte. Però el nom epinefrina no és el més habitual aquí. Aquí de l’epinefrina normalment en diem... adrenalina! És el que passa quan una cosa té dos noms per referir-s’hi. Suposo que com que els anglosaxons en diuen “epinephrin” , doncs els traductors tiren pel dret.

Però el millor de tot és que sempre troben la resposta. Sempre recorden una dada que van estudiar algun dia i que explica els resultats tant estranys o els símptomes tant sorprenents. Llàstima que en la vida real trobis poca gent tant brillant.

I massa paios semblants al doctor House... però que no són tant brillants. Únicament són igual de malparits.

El desert extrem

Fa uns anys vaig tenir la sort de poder visitar el nord de Xile. Allà hi ha uns quants indrets turístics, però que encara no han sigut assaltats per les multituds, de manera que es manté l’encant. I un d’aquests indrets és “El Valle de la Luna”, al cor del desert d’Atacama. Tenia curiositat per passar-hi, perquè es considera l’indret més àrid de la Terra.

El rècord no és immerescut. La precipitació anual és d'uns tres mil·límetres. És l’únic indret del món on han mesurat humitat ambiental “zero”. I va tenir un període sense que plogués ni un sol dia durant... quaranta anys!!

L’indret és realment màgic, lunar. Un lloc on la geologia és mostra en la seva plenitud en contrast amb la manca absoluta de vida. De fet, alguns dels experiments que van fer les sondes Vicking quan van anar a Mart els havien reproduït en aquell indret i no havien pogut detectar signes d'activitat biològica, ni tant sols microbiana.

I encara que certament hi ha turistes, encara no son multituds i no és difícil allunyar-se una mica, mirar en direcció oposada a la carretera i admirar la solitud inhòspita, però bellíssima, d’un indret tant extrem.

Però tanta sequedat resulta sorprenent. Després de tot, aquell indret no està tant lluny del mar. De fet, el desert d’Atacama arriba fins a la línia de la costa. Certament, a la costa les condicions no son tant extremes i hi ha prou humitat per mantenir una certa vegetació i permetre assentaments humans. Aleshores com és que no hi ha gens de pluja ni humitat al Valle de la Luna ?

La resposta està en l'orografia del terreny. El desert de seguida agafa molta alçada. De mitjana està a més de 800 metres sobre el nivell del mar. A sobre, hi ha la “Cordillera Domeyko”, una petita serralada entre el cor del desert i l’Oceà pacífic. (Petita en comparació amb els Andes, perquè allà gaire res és petit.)

El cas és que l’alçada i les muntanyes fan que la humitat provinent del mar condensi i precipiti en forma de pluja o neu abans de poder arribar a l’alçada del Valle de la Luna. Es diu que és una regió d’”ombra de pluja”. Al món n’hi ha uns quants indrets com aquest. Llocs on les muntanyes barren el pas als núvols.

El cas d’Atacama és prou curiós perquè pots estar mullant-te els peus a les platges de l’oceà Pacífic, agafar un cotxe i en poques hores caminar per un terreny on l’aigua no hi arriba mai. El contrast és brutal.

Però, amb l’excepció del Valle de la Luna, la resta del desert d’Atacama no és completament estèril. Hi ha les llavors de moltes plantes. Alguna vegada plou, i encara que l’interval entre pluges pot ser de varis anys, quan ho fa, la vida rebrota amb una intensitat increïble. És quan tenen lloc les floracions del desert. En poques hores totes les plantes germinen, el desert es tenyeix amb una catifa vegetal que floreix immediatament, cobrint el terra de plantes allà on feia poc sols hi havia sorra. Amb celeritat frenètica, el terreny s’omple de llavors i les plantes moren en uns pocs dies.

I és que la vida és tossuda i persistent. I per poc favorables que siguin les condicions, sempre intentarà resistir. Tant sols cal una mica de nutrients i un xic d’aigua. I paciència.

Tant sols a indrets com el Valle de la Luna no hi ha manera. Però això també és part de la seva bellesa.

Meme

Doncs la Reusenca m’ha passat el meme que corre ara i per una vegada deixaré els posts interessants. Però igual que fa la majoria, ja aviso que aquest no ho serà gaire d'interessant. Per cert. Qui els pensa els memes aquests? I d’on ha sortit el nom de meme?

Per què vas crear la teva bitàcola?

Doncs primer vaig descobrir els blogs un dia que tafanejava per internet, vaig posar el meu nom al Google i vaig trobar que un post parlava de mi (??). Desprès de flipar una mica, vaig veure que allò era un blog i que n'hi havia molts més. Vaig seguir llegint-ne, vaig començar a deixar algun comentari i al final, (i amb l’empenteta de l’Estranya) vaig decidir-me a provar-ho. Primer pensava posar uns quants posts de temes científics i deixar-ho córrer. No imaginava que tingues tant rotllo per explicar.

Quantes bitàcoles llegeixes al dia a part de la teva?

Les que tinc aquí al costat, les que deixen comentaris i algunes més que trobo saltant de comentari en comentari.

Saps què és un lector d'RSS? Si la resposta és sí, quin utilitzes?

Doncs no ho sabia, però com que el meme ja fa uns dies que corre ja ho he buscat i descobert. I no, no en faig servir cap.

Has banejat alguna vegada gent pels seus comentaris?

No. La veritat és que no he topat mai amb cap comentari fora de to ni res semblant. Suposo que al no ser temes personals, tothom pot opinar des del punt de vista que sigui. En canvi, un dia vaig descobrir que m’havien banejat en un blog. I no tinc ni idea del perquè. Ni tant sols recordo haver-hi deixat cap comentari. O potser en vaig fer algun amb “mala pata”. (La Llum no és l'única que fica la pota amb freqüència).

Quin és el benefici i el perjudici que t'ocasiona aquest món de les bitàcoles?

Benefici? Doncs m’ha fet gràcia descobrir que els temes científics si que interessen a la penya. Pensava que passaria poca gent pel blog, perquè no hi ha temes personals, res de morbo, ni brometes, ni coses divertides. Vaja!, que pensava que el trobarien molt “soso”, i la sorpresa és que si que hi passen i a sobre el llegeixen i ho comenten.

I també puc considerar un benefici la dinàmica que s’agafa. Pensar un post pel dia següent, mirar de fer-lo entenedor, buscar informació actualitzada i descobrir coses noves. És divertit i enriquidor.

Perjudici? Mentre no m’ocupi un temps excessiu, cap.

I com que ja fa dies que el meme corre per aquí, jo ja no el passo a ningú.

Tots som mutants

És ben curiós notar com quan una paraula es popularitza, sovint acaba per adquirir un sentit diferent a l’original. Per això ja molt pocs recorden que el “salari” original era quan, antigament, et pagaven en sal enlloc de diners. Doncs una cosa semblant està passant amb la paraula “mutant”. Aviat, mutant s’identificarà amb alguna cosa similar als personatges de les pel·lícules “X men” o “Els 4 fantàstics”. Però en realitat és una mica diferent perquè, de fet, podríem dir que tots ho som de mutants.

Estrictament, una mutació (de les de veritat) és, simplement, un error en la seqüència del ADN, el nostre material genètic. L’ADN és on les cèl·lules tenen les instruccions per saber quines proteïnes han de fer i com les han de fer. Normalment es posa l’exemple d’una fàbrica de cotxes. L’ADN vindria a ser el llibre d’instruccions per fabricar i muntar el cotxe. Si en el llibre hi ha un error (una mutació) el cotxe sortirà diferent de la resta. El més normal serà que funcioni pitjor, però també pot ser que tinguem sort i l’error no és noti. I de vegades, molt excepcionalment, podria ser que anés millor.

Però per tal que podem anar creixent i reproduint-nos les cèl·lules es van dividint, per tant, cal fer còpies de l’ADN. I aquí és on, de tant en tant, apareixen els errors. De fet, és una mica inevitable. Fa poc vaig assistir a una conferència on el presentador (el doctor Perucho) ens recordava que el nostre ADN conté 3000 milions de parells de bases (de “lletres”) i que el nostre cos està fet per uns 100 bilions de cèl·lules. Per tant, la possibilitat d’error en copiar un “text” tant llarg tantíssimes vegades és prou alta com per assegurar que en el nostre cos n’hi ha un bon grapat de mutacions.

El que passa és que normalment no són greus. Tots tenim dues copies d’ADN, el que ens va llegar el pare i el que ens va llegar la mare. Per tant, si una té instruccions no funcionals sempre ens queda l’altre per anar fent. L’únic problema està en el cromosoma “Y” dels mascles, del que no en tenim una altra còpia. Aquest es creu que és un dels motius que fan que l’esperança de vida dels homes sigui inferior a la de les dones, i que els homes envelleixin pitjor. S’acumulen mutacions en el cromosoma Y que no poden compensar-se amb res.

I la resta de mutacions poden ser irrellevants. Una errata en un text, però que no modifica la seva interpretació. Altres vegades, si els errors són molt seriosos, la cèl·lula mor i s’acaba el problema. Però de vegades la cèl·lula no mor i segueix amb la mutació. Si el problema afecta al ritme de creixement, és possible que aparegui un tumor.

Però les mutacions més importants són les que tenen lloc en les cèl·lules germinals, òvuls i espermatozoides. De vegades passa, i aleshores, la criatura que neixi tindrà aquell error en totes i cada una de les seves cèl·lules.

Una vegada més, el més probable és que no passi res. Segur que tots en tenim algunes d’aquestes. I si la mutació és important, l’embrió difícilment serà viable i tindrà lloc un avortament espontani al principi de l’embaràs. Això és una cosa que passa amb més freqüència de la que és pensa. Bastants endarreriments en la regla son, en realitat, embrions que no resultaven viables ja de bon començament.

Altres vegades, la mutació no afecta la viabilitat però si que es fa notar. L’exemple típic és la gent albina. Tenen una mutació que impedeix fer el pigment que enfosqueix la pell. Dona problemes de sensibilitat al Sol, però no compromet el funcionament de la resta del cos.

I, és clar, per generar un mutant dels de les pel·lícules, quantes mutacions simultànies i funcionals totes caldrien? Un grapat impensable. No es pot començar a modificar l’esquelet, el metabolisme i la composició cel·lular a base de mutacions i esperar que surti alguna cosa funcional.

Però tant se val. Les pel·lícules tenen èxit i aviat tothom sabrà que una mutació es “allò que fa que et transformis en roca, o et surtin ales, o puguis tornar-te invisible”. És una mostra més de l’evolució del llenguatge.

L'anomalia

Hi ha projectes que donen sorpreses inesperades, fins i tot desprès del que es pensava que seria el final de la història. Això és el que ha passat amb una de les missions més emblemàtiques i antigues de la NASA. La de les sondes Pioneer.

La Pioneer 10 es va llençar al març del 1972, ja fa més de trenta anys! Va ser la primera nau que va apropar-se als planetes exteriors. Va aconseguir imatges dels satèl·lits de Júpiter i també va fer-se famosa perquè portava una placa amb un dibuixet d’un home i una dona i de la trajectòria que havia seguit la sonda (per si algun ET la trobava). Desprès, la nau va continuar el seu camí cap a les estrelles enviant senyals de radio cada vegada més febles. Finalment, al gener del 2003 es va rebre l'últim senyal. De fet, de tant en tant encara intenten captar algun senyal, però fins ara sense èxit.

L’abril del 1973 es va enviar una altra sonda, la Pioneer 11, que havia de visitar Júpiter de nou, però també Saturn. La missió va ser un èxit de nou, i a l'igual que la seva germana, la nau va anar enviant senyals a mida que s’anava allunyant del Sol. Finalment, a finals dels 90 va emetre el darrer “bip”.

Tot va anar com s’esperava, els objectius s’havien acomplert, les naus havien proporcionat informació sobre els grans planetes exteriors, havien obert el pas a la següent generació de sondes (les Voyager) i durant molt temps van seguir enviant dades sobre camps magnètics, fluxos de partícules i coses així.

Però alguna cosa no acabava d’anar bé.

Mica a mica, els tècnics de la missió es van adonar que les naus no seguien les trajectòries correctes. Hi havia una petita, molt petita desviació que no podien explicar. Un fenomen que es va conèixer com la “Anomalia Pioneer”.

El que passa és que la sonda sembla que s’estigui frenant lleugerament. Com si una força gravitacional l’empenyés una mica cap al Sol. Un efecte molt petit, però que fa que les naus es trobin a 400.000 km de l'indret on suposadament haurien d’estar. Tenint en compte la immensitat del viatge que han fet, la diferència és minúscula, però hi és, i requereix una explicació.

Al principi es va pensar que potser era l’efecte d’un planeta no identificat que sumés la seva gravetat a la del Sol i afectés a la Pioner 10. Però no podia ser, ja que la Pioneer 11 patia el mateix fenomen, i les dos naus viatgen en direccions oposades del sistema solar.

També es va analitzar el disseny de les naus. Potser tenien alguna pèrdua de gasos, que afectes els sistemes de transmissió? Però de nou, el resultat va ser negatiu.

Aleshores es van començar a buscar explicacions més imaginatives. La gravetat es comporta diferent quan estem lluny del Sol?, la geometria de l’espai es modifica una mica? I ha algun tipus de matèria o de radiació desconeguda que afecta les naus?

De moment encara no hi ha resposta.

Es va pensar analitzar la trajectòria d’altres naus, com les Voyager, que també es troben en l’espai exterior, però aquestes ja havien tingut moltes maniobres de correcció de la trajectòria que emmascararien l’efecte de l’anomalia Pioneer. Potser amb la sonda "New Horizons", que va sortir al gener cap a Plutó es podrà detectar alguna cosa. I també s’especula sobre si valdria la pena dissenyar una missió enfocada a estudiar aquest efecte.

Però de moment el misteri continua. Potser al final sols serà un problema tècnic de les naus o potser caldrà revisar a fons els conceptes que tenim sobre la gravetat i l’espai. En tot cas, l’exploració espacial segueix sent una fascinant font de misteris que ens obliguen a continuar fent-nos preguntes.

Segurament aquest deu ser el darrer llegat de les velles sondes Pioneer.

Més sobre els creacionistes

Diuen, i jo hi estic d’acord, que sempre és una bona idea intentar entendre el punt de vista dels que no pensen com tu. Normalment no canvies la teva opinió, però potser pots aprendre alguna cosa o, si més no, entens el perquè dels seus motius. Per això, de vegades miro webs o fulletons dels defensors del creacionisme.

Però sincerament. No els entenc.

Desprès de tot, la teoria de l’Evolució tampoc és tant estranya. La física quàntica ho és molt més. I la teoria de la relativitat ens porta a fer afirmacions que van realment contra l'experiència de cada dia. El temps pot anar a velocitats diferents, hi ha velocitats impossibles de superar, mesures que donen resultats diferents poden ser correctes alhora... I malgrat tot, no desperta l'hostilitat de l’Evolució.

Si, ja ho sé. És perquè l’Evolució afirma coses que estan en contradicció directa amb la Bíblia. El món es va fer en sis dies o en milions d’anys? L’home ha evolucionat d’animals més primitius o no? Al final la pregunta és: La Bíblia és un tractat de zoologia i geologia que cal interpretar literalment? O és una guia sobre la moral, la fe i l'ètica?

Naturalment tothom pot creure el que prefereixi. Però el que no poden fer és mentir sense escrúpols. I els creacionistes ho fan. Vaja si ho fan!

Per exemple, per demostrar que l’evolució no té lloc diuen: ”El fet que els ossos de les aletes de les balenes siguin homòlegs als dels braços dels mamífers terrestres no indica en cap cas que evolucionessin d’una criatura terrestre ja que perdre una funció seria el contrari de l’evolució”.

Coi! Evolució vol dir canvi i adaptació. Per adaptar-se a la vida marina, perdre apèndix que ja no faràs servir i de pas guanyar hidrodinamisme és una bona estratègia. L’evolució no ha de seguir els camins que a nosaltres ens semblin. El que fan els creacionistes és dir: L’evolució ha de seguir el camí que a mi em sembla. I si no ho fa, vol dir que la Teoria de l’Evolució es falsa. Un raonament molt científic.

Una altra bestiesa que acostumen a fer és posar la seqüència de l’evolució de l’home fent servir els fòssils que volen, en l’ordre que volen i amb les explicacions (falses) que volen. I sempre posen un ximpanzé al principi! Pobres ximpanzés, com si ells no haguessin evolucionat també.

I, és clar, qualsevol discussió sobre els mecanismes de la teoria de l’evolució ho consideren la prova que “fins i tot els científics reconeixen que no està demostrada”! Això que la ciència sempre està posant a prova les teories sembla que és un detall que no cal esmentar. I ara com ara, la Teoria de l’Evolució de Darwin, amb les modificacions que s’han anat fent, com en qualsevol teoria, és la millor explicació que tenim sobre perquè el món és com és. I el creacionisme no és cap alternativa.

Ja se que no és la primera vegada que en parlo (ni, em temo que serà la darrera) però és que em costa de mantenir-me impassible enfront de mentides tant descarades. Si és que semblen polítics en campanya electoral!

(Per cert, aquí teniu un blog on comenta d’una manera molt divertida un còmic creacionista. Llarg, però val la pena.)

Uns convidats molt indesitjats

Podríem admirar la seva increïble capacitat d’adaptació, la seva resistència física, les estratègies que han desenvolupat per tenir un èxit evolutiu indiscutible, fins i tot per la seva habilitat per amagar-se. Podríem, però no ho fem perquè, en certa forma són enemics nostres. Intentem eliminar-les, matar-les, exterminar-les i fer-les desaparèixer de les nostres llars. Cal dir que sense gaire èxit. Són les paneroles (altrament dites “cucaratxes”).

Difícilment trobarem algú que li agradin. I menys quan les trobes de nit passejant per la cuina. I les trepitges i elles segueixen com si res. I a sobre, potser recordes que per cada una que veus, n’hi ha dotzenes d’amagades. I finalment, cal no oblidar que són transmissores de malalties i al·lèrgies. Vaja, un encant de criatures!

Però no ens hauria d’estranyar que costi tant desempallegar-nos d’elles. Fa uns quatre-cents milions d’anys que corren pel planeta. Nosaltres, uns nouvinguts, encara no en fa cinc. Elles van sobreviure al cataclisme que va acabar amb els dinosaures i s’han estès per tot els ecosistemes imaginables. Unes campiones de l’adaptació.

Per exemple, una femella sols necessita ser fecundada una única vegada. Guardarà els espermatozoides i amb ells podrà anar fabricant ous la resta de la seva vida. A sobre, els ous els cuiden molt. No els deixen a la bona de Deu, sinó que se’ls emporten a sobre en una mena de paquets anomenats ooteques. Per això es diu que son ovovivípares.

I no en fa pocs d’ous. Les ooteques en poden tenir dotzenes, que donaran lloc a dotzenes més, que alhora.... Es calcula que una femella prenyada pot generar 350.000 descendents en un any!

I tenen altres característiques. Podeu intentar ofegar-les, però caldrà paciència. Poden estar 45 minuts sense respirar. Si les voleu matar de gana caldrà encara més temps. Aguanten un mes sense menjar. I si!: sense cap també resisteixen uns dies. Finalment també són expertes en no fer res. El 75% del temps, simplement s’estan quietes.

Ah! I mengen gairebé de tot. Les restes de menjar que ens cauen per la cuina, trossos de paper de diari, fusta, paneroles mortes..., diuen que amb un segell es poden alimentar perfectament una setmana.

N’hi ha moltes espècies, però les que ens emprenyen més son la panerola comuna Blatta orientalis, la panerola alemanya Blatella germanica i l'americana Periplaneta americana. Al menys, no són enormes com la Megaloblatta longipennis, que pot fer 18 cm de llarg!

També és cert el que diuen sobre que elles sobreviurien a una catàstrofe nuclear molt millor que els humans. Tot i que cal dir que en comparació amb altres insectes tampoc són excepcionalment resistents a les radiacions. Hi ha mosques que aguanten molt més.

I per acabar d’adobar-ho, són gregàries i viuen en comunitats més o menys organitzades. Això vol dir que s’avisen si hi ha menjar, cuiden les cries i coses així.

Uns enemics formidables!

De manera que ja ho sabeu. Cuines ben netes per no deixar-les menjar, cases ben airejades i fresques perquè en ambients càlids i humits viuen molt millor, insecticida de tant en tant si en detecteu alguna... i cap mena d’escrúpols. Són elles o nosaltres.

I paciència. La nostra victòria serà, inevitablement, temporal. A la llarga, tornen sempre.

Atracció a l'ambient

De vegades passa que dues persones es coneixen i hi ha una atracció immediata. Aleshores es diu que hi ha “química” entre elles, i segurament és una afirmació molt més correcta del que ens pensem. Perquè de vegades la culpa és exactament de determinats productes químics. No és el nostre atractiu, ni el nostre somriure encantador, ni tant sols l’elegància que desbordem. La causa son les feromones.

Tots sabem que el nostre cos fabrica hormones, que son substàncies que envien senyals entre unes cèl·lules i altres per modificar les respostes fisiològiques. Si una dona ha d’alletar un fill, doncs es genera una hormona, la prolactina, que fa que cèl.lules dels pits comencin a fabricar llet. Son un sistema intern de senyalització, perquè d’alguna manera les cèl·lules s’han d’assabentar quan toca fer unes coses i quan no.

Però hi ha substàncies semblants, que el que fan és enviar senyals a les cèl·lules d’altres individus. Nosaltres les fabriquem, les enviem a l’exterior, viatgen transportades per l’aire i són els altres els que les reben i responen en conseqüència. Aquests viatgers químics són les feromones.

Son molt útils si penseu en el comportament dels animals en llibertat. L’exemple més típic, i segurament la principal funció de les feromones, és per rebre informació sobre la receptivitat sexual de les femelles. Un lleó s’ho pensarà molt abans d’apropar-se a una lleona, a no ser que sàpiga del cert que la lleona és receptiva. I les feromones que alliberi la lleona són un dels senyals indicatius.

Hi ha experiments divertits. Per exemple: es dipositen feromones de dona en una cadira concreta situada entre unes quantes cadires més. Desprès es fa entrar homes a l’habitació i trobarem que aquella cadira serà la preferida per seure. “Alguna cosa” els atreu inconscientment cap allà.

La seva eficàcia pot arribar a ser impressionant. Hi ha insectes que detecten les feromones d’una femella a mes de vint quilòmetres de distància. Encara que tampoc és tant sorprenent si pensem que la naturalesa sempre intenta optimitzar tots els processos.

Les feromones també poden explicar alguns fets misteriosos. De vegades penses en algú que no has vist en anys i un moment desprès topes amb ell a la cantonada. Percepció extrasensorial? Un sisè sentit? Màgia? Casualitat? Potser no. Potser simplement hem detectat en l'aire una feromona particular que podíem identificar.

En el cas de les dones, les feromones també son la causa que moltes que viuen juntes acabin coincidint en els seus cicles menstruals.

I per on generem les feromones? Doncs per la pell, és clar, però en molta major quantitat en unes glàndules que tenim sota les aixelles i en la zona genital. No és casualitat que siguin justament aquests els indrets on surt el pèl quan arriba l’adolescència. Una substància que ha de ser portada per l’aire s’escamparà amb molta més eficàcia si està dipositada per la superfície de pèls que si està sobre la pell.

Però són molt potents, per tant el seu efecte ha de ser en dosis molt petites. Mentre que un subtil olor pot resultar atractiu, massa olor pot ser realment repulsiu. És la diferència entre algunes flaires que es detecten al metro en hores punta o l’olor de recent sortit de la dutxa.

Després de tot, si les feromones estan pensades per ser detectades a molt distància, cal anar amb compte en les “distancies molt curtes”. Això és una cosa que els adolescents, quan es posen perfums i colònies amb feromones (que n’hi ha), no tenen massa en compte i els resultats solen ser esborronadors. Una conseqüència de la idea habitual que “més sempre és millor”.

Partícules i més partícules

Per algun motiu, de les teories físiques s’espera que siguin “elegants”. Que amb pocs conceptes expliquin moltes coses o que amb poques peces puguin bastir universos complexes. Que amb una simple fórmula ens obrin un nou horitzó de coneixements. La simplicitat en l’origen és una cosa que els físics busquen des de sempre.
Ja a l’antiga Grècia en Demòcrit va postular que tota la matèria està composta de partícules indivisibles, els àtoms. I quan, molts segles desprès és va comprovar que era cert, el món va semblar més senzill. Tot el que veiem és simplement, el resultat d'interaccions entre un nombre limitat d’àtoms.
Encara va ser millor quan es va descobrir l’estructura dels àtoms. Un nucli, amb un determinat nombre de protons i neutrons, i un núvol d’electrons al seu voltant. Que hi hagués un nombre o un altre de protons era el que determinava el tipus d’àtom.
Per un moment va semblar que la física arribava al seu objectiu d’explicar la complexitat de l’Univers a partir de tant sols tres partícules elementals: el protó, el neutró i l'electró. Una visió aparentment simple i elegant.
Però de seguida va quedar clar que no era tant senzill. Amb els electrons va resultar que tenien parents. Ara sabem que hi ha partícules molt semblants als electrons, però amb masses molt més grans. Son els muons i tauons (o electrons mu i electrons tau). Per algun motiu la naturalesa va tenir el caprici de generar electrons molt més pesants.
També hi ha unes partícules quasi imperceptibles, que no interaccionen amb gaire res que son els neutrins. I en un exercici de marejar als físics, també hi ha tres neutrins. Un associat a l’electró, un al muó i un altre al tauó.
A més, cada una d’aquestes partícules té un contrari. Una partícula igual però amb la càrrega oposada. En el cas de l’electró seria un positró, i la resta tenen la seva antipartícula: antineutrí, antimuó, etc.
I per altra banda, teníem els protons i neutrons, que van resultar no ser tant elementals com crèiem. En realitat estan fets d'uns elements que sempre van en grups de tres, anomenats quarks. Aquestes son unes partícules molt curioses que s’agrupen en tres parelles que els físics han batejat amb uns noms divertits. Tenim el quark “amunt” i el quark “avall”, el “cim” i el “fons” i finalment el “encant” i l’”estrany”.
I, no podia ser d’una altra manera, també hi ha els corresponents antiquarks.
De manera que el somni de la ciència de poder explicar l’Univers amb tres elements s’ha esvaït del tot. Ara tenim tres tipus d’electrons, tres tipus de neutrins i sis tipus de quarks. I cada una d’elles amb la seva corresponent antipartícula. En total dotze partícules i dotze antipartícules.
Les preguntes ara són: Perquè tantes? I perquè aquesta tendència a tenir famílies de tres? Potser és que li agraden els trios a l’Univers?
Segurament hi ha alguna realitat dessota de tot això. I caldrà noves teories per fer-la sortir a la llum. És un camí llarg i complex en busca de la simplicitat i l’elegància.

Adicció a la xocolata

Un plat, a dins un tros immens de pastís de xocolata, ben farcit de xocolata i amb xocolata desfeta per sobre. Ulls que es dilaten, aromes que desperten als sucs gàstrics, boca que saliveja i la promesa d’un plaer infinit. Que dimonis te la xocolata que és tant plaent?

Doncs la resposta son les endorfines. La nostra font interior de plaer.

Tot va començar amb la morfina. Fa temps es coneix que la morfina té un efecte important sobre el sistema nerviós. Fa de narcòtic, analgèsic, provoca eufòria i tambè causa dependència. Però des d’un punt de vista biològic, tot això volia dir que les cèl·lules havien de tenir receptors per la morfina. Alguna cosa que informés a la cèl·lula que hi ha morfina per allà. I al 1973 els van trobar. Varis grups, quasi simultàniament van descriure els que van anomenar receptors opiacis.

Però no era normal tenir receptors per una substància que el nostre cos no fabrica. El més probable era que, en realitat estiguessin dissenyats per alguna altra substància endògena, i que la morfina fos prou similar com per confondre al receptor.

I efectivament. Poc desprès van identificar unes substàncies, molt més potents que la morfina, que el nostre cos fabrica i que activen els receptors opiacis. Degut a la història del seu descobriment es van considerar morfines endògenes, i per això es van anomenar endorfines.

El nostre cos té missatgers pel dolor. Substancies (anomenades algèsics) que les generem quan alguna cosa va malament i que serveixen de senyal d’alarma. Però també en té que compensen el dolor i que ens fan sentir bé, molt bé. Son les endorfines.

De fet, quan estem enamorats, una de les coses que ens passen és que estem inundats d’endorfines. Per això tot ens sembla tant fantàstic. També durant el sexe s’allibera una bona quantitat. I en practicar esport, el cansament del final està associat a un sentiment gratificant. Doncs el motiu és, un cop més, que el nostre cos allibera endorfines. El mateix passa amb determinades músiques que saps que et fan sentir bé.

Curiosament la llet materna en té una bona quantitat. Potser sigui un mecanisme per deixar als nadons, a més de satisfets, contents.

Ah! I riure! El riure també desencadena una onada d’endorfines dins nostre. Mala cosa anar emprenyats sempre!

De fet, quan algú s'injecta drogues com l’heroïna o la morfina s'arriben a tenir nivells en sang moltíssim més alts que no pas els d'endorfines. El que succeeix aleshors és que es bloqueja la síntesi d’endorfines endògenes. El cos interpreta que va sobradíssim d’endorfines i que ja no cal fer-ne més. Per això, quan la droga desapareix, apareix la síndrome d’abstinència. Ja no hi ha heroïna, però és que també han desaparegut les endorfines.

I la xocolata estimula molt la generació d’endorfines. Per això ens proporciona tant plaer. I per això sentim una mena d’addicció a la xocolata, igual que hi ha addictes a estar enamorat (no a estimar, que és diferent) o als esports. El que volem és un bany d’endorfines en sang.

Realment valia la pena descobrir el Nou Mon per moltes coses, però sens dubte, la xocolata n’és una de les importants.

Navegar a vela... espacial

Navegar és un plaer que té molta cosa de màgia. Aprofitar la força del vent per desplaçar-se, estar pendent del velam, sentir els moviments del vaixell... Els velers han sigut el motor de moltes civilitzacions i han permès a molts exploradors descobrir nous mons i indrets desconeguts.

Però potser encara li queda un futur insospitat a la navegació a vela. Potser també es podrà veure algun dia velers navegant per l’espai.

No és cap fantasmada. De fet, el primer intent el van fer els russos l’any passat, malauradament un problema en el llançament va fer fracassar la missió.

Naturalment, no seria el vent el que faria moure un veler espacial. O al menys el vent al que estem acostumats. L'impuls l’aconseguirien aprofitant el “vent solar”.

I és que el Sol emet llum visible, però també emet radiacions infrarojos, ultraviolades i moltes coses més. Com que l’energia del Sol prové de reaccions nuclears, també surten disparades tot d’emissions de tota mena: fotons, electrons, partícules alfa... una mena de vent de partícules provinents del Sol i en direcció a l’espai llunyà.

La idea és aprofitar aquest flux de partícules, especialment els fotons. Evidentment, la pressió que ens fa un fotò que xoqui contra nosaltres és menyspreable... però en realitat no és estrictament nul·la. I a sobre, en la vida real, rebem xocs provinents de totes les direccions. Però a l’espai, la majoria vindrien en una direcció concreta, i si tinguéssim una vela prou gran i prou lleugera, la pressió que farien, tot i que minúscula, seria suficient per començar a moure una nau.

Certament cal un material increïblement prim per fer la vela. Com més massa tingui, menys efectiva seria, perquè afegiria pes a la nau. També cal que sigui molt gran. No parlem de metres quadrats com en els vaixells del mar, sinó de quilòmetres quadrats de vela! I finalment, cal no tenir pressa. La velocitat que obtindríem en uns dies seria d'uns pocs centímetres per hora. Però no hi ha fregament, de manera que la velocitat sempre estaria augmentant, i cada vegada més de pressa. En tres mesos ja aniríem a uns quants milers de quilòmetres per hora... i sense haver gastat res de combustible!!

De fet, aquesta independència del combustible és la gran virtut dels velers espacials. Segurament caldria una mica de combustible per fer correccions en el rumb i coses així. Com que no hi hauria una orsa, la direcció sempre hauria de ser “viento en popa a toda vela”. I, a més, sense manera de tornar navegant a vela. Però en tot cas, per un viatge als planetes exteriors, aconseguir reduir a la meitat el consum de combustible ja és una gran cosa.

De fet, els velers espacials ja han aparegut en unes quantes novel·les de ciència ficció. De manera que, mentre no s’inventin el transbordador de feixos de Star Trek, serà una opció molt real per avançar en l’exploració de l’espai.

Més o menys el que va passar al neolític, quan les primeres barques amb una vela es van arriscar a anar allà on no hi havia anat mai ningú.

Buscant Troia

Hi ha gent que té les idees clares, molta empenta, capacitat d’organització, prou calers i a sobre sort, molta sort. Son aquells que s’embarquen en aventures esbojarrades i a sobre els surten bé, triomfen i es fan famosos. Realment de vegades fan una mica de ràbia, però també son d’admirar.

I un d’aquests paios va ser en Heinrich Schliemann, un aficionat a l’arqueologia i admirador de l’obra d’Homer que un dia, de petit, va somniar que trobaria les restes de la ciutat de Troia i que, contra tot pronòstic, se’n va sortir!

En Schliemann va partir de la base que la descripció de la guerra de Troia a “la Ilíada” estava basada en fets reals i no era simplement una llegenda. Una bona mostra de com de fascinant és la narraciò d'Homer. Pocs llibres segueixen sent best sellers uns quants milenis després de ser escrits. I això que la narraciò s'acava i et deixa a mitjes sobre el final de la guerra! Però amb tot, la història segueix meravellant als lectors de les diferents èpoques, i el jove Schliemann en va ser un cas extrem. Tant, que va estudiar a fons les dades que contenia el llibre i va decidir buscar les restes de Troia a partir d’aquella informació.

Abans, però va dedicar bona part de la seva vida a fer-se milionari amb diferents negocis pels estats Units, Rússia i Cuba. Desprès va estudiar arqueologia i molts idiomes. Entremig es va casar un parell de vegades i va tenir uns quants fills. Però finalment va decidir que ja estava bé, que tenia prou diners com per intentar el somni de la seva vida, i se’n va anar a Turquia, va comprar un turó i es va dedicar a excavar a l’indret on ell deduïa que hi havia la ciutat de Troia.

Cal pensar que en aquella època, parlem del 1870, l’arqueologia encara era una ciència que tot just començava. Però tot i així, basar-se en les dades del que venia a ser una novel·la d’aventures es va considerar una bogeria. Però l’Schlieman era tossut i entusiasta, i s’ho pagava ell mateix, de manera que no hi havia res a dir. A sobre, la buscava per Turquia, quan aleshores tothom pensava que, en el cas que hagués existit, Troia estaria a Grècia en un indret anomenat Bunarbashi.

Però segons l’Schliemann no podia ser. A Bunarbashi el pendent era molt abrupte, i segons la narració d’Homer, quan Aquil·les lluitava amb Hèctor, van començar a córrer i van donar tres voltes a la ciutat. Podien fer-ho en un indret amb molt pendent? Era poc probable. Calia cercar un lloc més planer, i mes proper a la costa!

I la sort el va somriure! De fet no va trobar una ciutat, sinó que en va trobar 9, edificades l’una sobre les restes de l’altre. De fet el problema va ser identificar quina era la mítica ciutat que va donar lloc a la guerra.

Cal reconèixer que es va deixar portar massa vegades per l’entusiasme i va cometre molts errors, però com podia ser d’una altra manera amb un paio com aquest? També va tenir problemes amb les autoritats turques, quan aquestes es van adonar que moltes vegades els tresors que trobava sel’s emportava. El més famós va ser el que va anomenar el tresor del rei Príam, (tot i que no era de Príam) entre el que hi havia la “Màscara d’Agamèmnon”, que naturalment tampoc no era d’Agamèmnon, però el nom ja va quedar. Malauradament, el tresor va acabar a Berlín i durant la segona guerra mundial va desaparèixer la major part.

Diuen que quan el va trobar va fer que la seva dona fes marxar als ajudants, van amagar unes quantes peces i van anar a casa per admirar-les. Aleshores, rere les cortines i a la llum d'espelmes, li va posar un parell de diademes d’or i va exclamar bocavadat “...els guarniments que feia servir Helena de Troia ara engalanen la meva esposa!”

I és que n’hi ha que viuen vides d’una intensitat i romanticisme envejable.

Som campions!

Vàrem patir molt però al final vàrem guanyar. Un partit espectacular i una emoció immensa al final, amb els gols que capgiraven el destí i ens obrien les portes del cel. Finalment el Barça es va fer amb la copa d’Europa i l’esclat d’entusiasme col. Lectiu es va desfermar a l’estadi i a la ciutat. Tots els aficionats van sentir alguna cosa especial quan va entrar el gol de la victòria. Crits, abraçades, fins i tot llàgrimes.

Però perquè tantes emocions simplement per un partit de futbol? Doncs d'entrada perquè tots sabem que determinats esdeveniments van més enllà i no son, diguin el que diguin, tant sols un joc.

A mitjans del segle passat, en Konrad Lorenz va començar a convertir l’etologia en una ciència amb cap i peus. I no, no es tracta d'estudiar els gols de l’Eto’o, sinó de la ciència que analitza el comportament dels animals. Els instints, les reaccions davant els estímuls, les relacions entre individus del mateix grup o de diferents grups. Tot son fets que es poden observar, mesurar i interpretar. Molts són hereditaris mentre que altres són adquirits.

Una ciència que estudia com s’organitzen les formigues en la seva complexa comunitat, com s’enfronta un peix a altres de molt més grans per defensar el territori o quins són els factors que porten a l’èxit en els rituals d’aparellament d'alguns ocells, no podia passar per alt el fet que els humans també som animals, i el nostre comportament es pot avaluar de manera semblant.

Naturalment no és el mateix, perquè la cultura ha tapat bona part dels comportaments instintius que tenim. Per això, quan un mascle veu una femella atractiva, no salta a sobre per intentar copular, sinó que va i s’enamora. O si veus en un aparador alguna cosa que t’agrada, no trenques el vidre i l’agafes, sinó que entres i la compres. L’estímul és el mateix que en els animals no humans, l’objectiu també és el mateix, però els mètodes emprats per aconseguir-ho s’han sofisticat, diluït, modulat, de manera que pot tenir lloc la convivència en una societat tant complexa com la nostra.

Però per un observador atent, els instints segueixen allà. I ahir en vam tenir una exhibició notable. Els gestos exagerats d’alegria, els crits, els pels eriçats, les abraçades i els crits desafiants als seguidors dels altres equips, un sentiment curiós i emocionant de pertànyer a una comunitat que et fa diferent de la resta, un estat afectiu d’exaltació. Tot plegat son sentiments homòlegs als dels ximpanzés quan senten l’impuls de lluitar en defensa del seu grup social.

El que fèiem és simplement donar via lliure a un instint atàvic que tenim gravat en els nostres gens. Com la resta d’animals gregaris, hi ha impulsos poderosos que inciten a participar en l'afirmació i la defensa del grup. Els humans més civilitzats ho han canalitzat cap a l’esport, però la resposta fisiològica és la mateixa. Un mecanisme fisiològic molt útil fa uns milions d’anys, però al que encara responen les nostres cèl·lules.

De totes maneres això no li treu gens de màgia. Que carai! Som campions!!!!

Noms

No és cap sorpresa que els éssers vius tenen, a part del nom comú, un nom científic que serveix per classificar-los i per identificar-los sense ambigüitats. Son aquells noms que de vegades s’escriuen en cursiva darrera el nom comú. Normalment estan compostos de dues paraules i si us hi fixeu notareu que la primera sempre s’escriu començant per majúscula mentre que la segona va tota en minúscula.

El sistema binomial el va inventar el gran botànic Linneo, al segle XVIII. Fins aleshores, per identificar els organismes es feien servir frases senceres, de vegades molt llargues. Un sistema poc pràctic. El que en Linneo va fer va ser adjudicar dos noms a cada organisme. El primer és el que indica a quin gènere pertany, cosa que ja ens indica de quina mena de cosa parlem. Per exemple, si comencen amb Cannis, doncs probablement serà alguna cosa semblant a un gos. I el segon nom és el que identifica amb precisió l’espècie. Així, Cannis lupus és un llop, i Cannis cannis és un gos.

Quasi sempre son noms llatins que donen alguna pista sobre l’organisme en qüestió. Una altra cosa és que ho sapiguem interpretar. Per exemple, molts biòlegs han treballat amb la mosca del vinagre, la Drosophila melanogaster. Però molt pocs són conscients que el seu nom vol dir “l’amant de la rosada del ventre fosc”.

Altres tenen orígens menys evidents. Els musclos pertanyen al gènere Mytilus, però n’hi ha de moltes espècies diferents. El que ens cruspim son els Mytilus edulis, el nom del qual vol dir “musclo que es pot menjar”.

Altres vegades, el nom ens indica el color (rosea), la mida (grandiflora) o l’indret on viu (arenicola). També és fan homenatges a persones o a indrets. O es recorda l’escola que la va identificar. Moltes plantes s’anomenen montpeliensis perquè a Montpelier hi va haver una important escola de botànica.

I una discussió interessant és sobre si el nostre nom Homo sapiens és del tot correcte. Desprès de tot, no som tant diferents dels ximpanzés Pan troglodites com per merèixer un gènere a part. Probablement fora molt més correcte anomenarnos “micos savis” Pan sapiens. Però és clar, fins i tot en això hi ha classes.

De totes maneres, fa gràcia trobar un artròpode anomenat Pseudosinella barcelonensis. Però cal vigilar! Si topeu amb el Pirofagus catalanae no us deixeu enganyar! Estarem parlant d’un drac imaginari.

Cal que tot tingui una funció?

Al diari he llegit un article de la Shere Hite, on especula sobre quina deu ser la funció de l’orgasme femení. Aquest és un tema recurrent, sobre el que s’han emès moltes opinions, algunes amb un nivell d’inconsistència notable. I és que sembla que les explicacions han de ser necessàriament alambinades i políticament correctes. Doncs potser jo serè incorrecte, però és que em temo que a l’evolució, la correcció social li importa ben poc.

El que sospito que passa és que fàcilment caiem en l’error de pensar que tot ha de tenir una funció biològica. I això no és exactament així. Podria ser perfectament que l’orgasme de les dones no en tingui cap de funció. Ep! I parlo des d’un punt de vista exclusivament evolutiu (no em salteu al coll abans d’hora, si us plau!)

En el cas dels homes, l’explicació sembla prou simple. Cal un estímul prou fort com per impulsar als mascles a intentar aparellar-se amb les femelles. Com que en la naturalesa la rebuda més probable entre diferents organismes és a dentellades, l’estímul biològic ha de ser intens. Potser per això va aparèixer el plaer relacionat amb el sexe. Però no n’hi ha prou, cal assegurar-se que la fecundació té lloc. Desprès de tot, aquesta és la finalitat del sexe. De manera que durant l’ejaculació el sistema nerviòs genera un pic màxim de plaer en els mascles i així ens assegurem que s’esforçaran en aconseguir-ho. Potser algunes dones pensen que l’evolució va tenir massa èxit en aquest aspecte, però això també és un altre tema.

Però i en el cas de les dones? Que el sexe estigui associat al plaer és raonable. Sinó, per quin motiu permetrien que els mascles sel’s apropin? Però quina necessitat hi ha d’un orgasme? S’ha dit que així el semen pot ser retingut amb més eficàcia (encara que les contraccions l’empenyen en realitat cap enfora), que la irrigació sanguínia augmentarà i facilitarà el transport dels espermatozoides cap a dins, i fins i tot que permet alliberar tensions, (potser perquè els mamífers primitius anaven molt estressats?).

Potser el que passa és que sovint es tracta l’home i la dona com si fossin dos mons diferents en l’evolució. Però això no és així. L’evolució ens ha dotat de cinc dits a cada ma, i ho fa igual per homes i dones, qualsevol caràcter que es seleccioni serà seleccionat igual en homes i dones. I per això si cal que les femelles tinguin pits amb mugrons per alletar les cries, doncs els mascles apareixeran amb mugrons, que no tindran cap funció fisiològica. De fet, bona part dels caràcters sexuals que presenten diferències evidents, en realitat són modificacions sobre un únic tema. Així l’origen embrionari dels llavis de la vagina en les dones és el mateix que l’escrot en els homes: Un plec que adopta forma de llavis en un cas, o que creix i es fusionen per pendre la forma de bossa on s’hi dipositaran els testicles.

De manera que potser calia forçar els mecanismes neuronals que generaven l’orgasme pels homes per tal d'assegurar la fecundació. Però com que l'evolució no és tant selectiva, el que fa és dotar de la capacitat de tenir orgasmes a tota l’espècie humana. Bé, i sembla que també a altres espècies, tot i que és difícil d’estar-ne segurs.

No cal que tot tingui una funció biològica en tots els casos. I encara menys buscar explicacions ajustades a la sociologia actual per fets que la naturalesa va seleccionar fa milions d’anys.

Segurament el més intel·ligent és, senzillament, gaudir dels milers de matisos que fan tant divertit el camí que porta a l’orgasme, tant en homes com en dones. I no buscar-hi tres peus al gat.

Gaia

Els científics acostumen a emetre teories mes o menys complexes i difícils de comprendre. A més, solen ser àrides, feixudes, i avorrides per aquells que no son entesos en el camp. Però de vegades apareixen tocs d’imaginació, i fins de poesia, que fan que algunes teories es popularitzin. El problema és que quan això passa, de seguida es tergiversen i acaben apareixen explicacions i aplicacions que no tenen res a veure amb la idea inicial. Això és una mica el que passa amb una de les teories més atractives que es van proposar fa uns anys. La Hipòtesi Gaia.

La teoria és d’en James Lovelock, tot i que una de les grans defensores de la teoria va ser la Lynn Margulis. La idea és ben simple. Segons aquesta hipòtesi, la presencia de vida fa que les condicions físiques del planeta es modifiquin, de manera que siguin el més aptes possibles per la vida. Segons això, el planeta es comporta com un super-organisme que s'auto-regula. I el nom de Gaia li va venir de la deessa grecoromana de la naturalesa.

Realment, és una idea d’una fascinant bellesa, considerar tota la Terra com un únic organisme que es cuida a si mateix. Alguna cosa que va més enllà de la suma de les parts. I si intentem pensar quin és el paper de l’espècie humana en aquest organisme segurament no en sortim molt ben parats.

Però per bonica que sigui la idea, la Hipòtesi Gaia original no anava tant lluny. Que un sistema és comporti com un organisme, no vol dir que sigui un organisme. I aquest és un detall que en moltes publicacions amb tendències cap a l’esoterisme no tenen en compte. Els ordinadors de vegades sembla que pensin, però no ho fan. (Ja ho se: a algunes persones els passa el mateix.)

Per explicar en què consisteix la Hipòtesi Gaia, la Lynn Margulis, en una conferencia que va fer a Barcelona va projectar una foto de Mart obtinguda per les sondes “Vicking”. Un desert erm on era evident –deia- que no hi havia vida. Desprès va projectar una imatge de Venus, obtinguda per les sondes russes “Venera”. Una planúria de pedres recremades. Tampoc cap rastre de vida. Finalment va projectar una imatge del desert del Sahara. Dunes de sorra torrant-se sota un Sol abrusador. Un extraterrestre pensaria que tampoc hi ha vida a la Terra?

Doncs segons la Hipòtesi Gaia, no cal veure passar un elefant per davant la càmera per saber si hi ha vida. Amb analitzar la composició de l’atmosfera n’hi ha prou. Les atmosferes de Mart i venus són simples. Uns pocs gasos, quatre tipus de molècules generades per mecanismes geològics i poc més. En canvi, l’atmosfera terrestre és, en comparació, inesperadament rica en components diversos. Components que son generats pels organismes vius que hi ha al planeta.

És per causa de la vida, que tenim una atmosfera amb un 20% d’oxigen (mentre que Mart pràcticament no en té) I és gràcies als organismes vius que tenim una atmosfera amb sols un 0.03% de CO2, (mentre que a Mart és de més del 90%). La vida modifica l’atmosfera del planeta de manera que sigui la més apropiada per la mateixa vida. I el sistema es regula d’una manera semblant a com nosaltres regulem la temperatura del nostre cos, o la quantitat de líquid que tenim, o el número de cèl·lules de que estem fets... Tot plegat son processos físics i químics que és poden explicar en termes de termodinàmica i intercanvis d’energia. No cal una explicació que li atribueixi una finalitat o un objectiu.

La Hipòtesi Gaia em sembla fantàstica perquè obliga a pensar en el planeta com una sola cosa. Una entitat on tot està connectat i que es troba en equilibri. Si l’alterem molt, s’arribarà a un altre d’equilibri on, segurament, no ens anirà tant bé.