Buscant el bossó de Higgs

Si hi ha un tema que aconsegueix ser simultàniament fascinant i incomprensible és la física de partícules. Quan llegeixes coses sobre els avenços en aquest camp, o bé ets un expert en el tema o de seguida deixes d’entendre res del que estàs llegint. I tot i així sempre et queda la sensació que estàs acariciant els secrets més bàsics de l’Univers. Allò que podria explicar-ho pràcticament tot... a aquells que ho entenguin, és clar.

Això resultarà particularment empipador els propers mesos, quan molt probablement es viurà una revolució en aquest camp del coneixement. Encara que des de la segona guerra mundial el predomini en aquest camp va passar als Estats Units, aquesta vegada són els europeus els que poden donar la campanada. I és que fa temps hi ha una mena de carrera per mirar de capturar una partícula especialment esquiva. Amb un nom d’aquests que desmoralitzen quan el sents. El bossó de Higgs.

I que coi és el bossó de Higgs? Doncs és allò que fa que l’Univers sigui com és. Que la matèria existeixi i que les coses siguin com les coneixem. L’únic detall és que no estem segurs del tot que existeixi.

Tot va començar quan es va descobrir que la matèria estava feta per àtoms. Després es va aprofundir en l’estructura dels àtoms i amb sorpresa es va veure que eren més complexos del que pensàvem. Tenien un nucli i uns electrons al voltant. Mica a mica es va aclarir que el nucli estava fet per protons i neutrons i per un temps va semblar que ja ho teníem tot. Amb electrons, neutrons i protons podíem explicar la matèria.

Però aviat es va veure que no, que hi havia moltes més partícules amb noms cada vegada més estranys, muons, pions, taus i coses així. I al final van proposar que tot aquell garbuix es podia entendre si suposàvem que els protons i els neutrons també estaven fets per combinacions d’elements encara més petits. Aquests els van anomenar quarks.

De moment encara no s’ha anat més avall, però els físics no en tenien prou en comprendre quantes partícules existeixen. També cal saber com es relacionen entre elles. La força que es generi entre dues partícules ha d’estar transmesa per una altra partícula d’una mena completament diferent que anomenen bossons. Per exemple, la força electromagnètica la porten els fotons, que són membres de la família dels bossons.

Per explicar tot això va sorgir el que s’anomena el “model estàndard” de la física. Una teoria inacabada però que permetia predir unes quantes coses. I el cas és que gairebé tot el que aquest model preveia s’ha anat trobant. Partícules com el bossó Z o el bossó W, que segons el model estàndard havien d’existir s’han anat descobrint. Per això ara com ara aquest model és el millor que tenim per descriure la matèria.

Doncs segons el model estàndard, encara ha d’existir un altre bossó. Una partícula que s’encarrega de fer que la resta de partícules tinguin massa. De manera que la seva importància és cabdal ja que sense ella no s’entendria que la massa existeixi. L’any 1964 en Peter Higgs (i uns quants més) van proposar la seva existència (per això el nom) i des d’aleshores s’ha buscat sense parar. Però de moment res. Ni rastre.

Els físics, per trobar aquestes partícules el que fan és fer xocar unes partícules contra altres. Aleshores miren els fragments en que es trenquen a veure si entre ells hi ha la partícula que busquen. I com més petita i esquiva sigui la partícula, amb més força han de causar les col·lisions. Per això sembla que fins ara no des disposava de màquines amb prou potencia per generar bossons de Higgs.

Però s’està acabant de construir una nova màquina. El Gran Col·lisionador d’Hadrons, un nom complicat per dir que farà xocar protons contra altres protons amb un nivell d’energia mai aconseguit. I s’espera que d’aquestes topades saltin els bossons de Higgs.

No és una tasca senzilla. La màquina és un tub circular 27 quilòmetres de llarg i quasi 9 de diàmetre, enfonsat a terra entre Suïssa i França i està tot tan ajustat al mil·límetre que han de tenir en compte fins la deformació causada per l’efecte de marea quan la Lluna passa per sobre.

Però amb una mica de sort, abans que acabi l’any podrem sentir la notícia que s’ha detectat el bossó de Higgs i com n’és d’important això per la física. Com sempre, la major part de les explicacions únicament les entendran els físics. Però, si més no, ens quedarem amb la sensació que hem viscut un moment històric. Que s’ha trobat alguna cosa realment important.

Això si el troben, és clar. Que si no, caldrà fer una nova teoria...

Un meteorit per Sodoma i Gomorra?

Una vegada més s’ha publicat una notícia a titular que crida l’atenció, però que després resulta no ser exactament allò que sembla que diuen. Un titular per exemple era “El meteorito que arrasó Sodoma y Gomorra” i un altre deia “Sodoma y Gomorra pudieron ser destruidas por un asteroide”. I sota el títol posen “El texto de una tabilla del año 700 a.C. indica que un asteroide pudo ser la causa de la destrucción de las ciudades narrada en el Libro del Génesis de la Biblia”.

Fantàstic! Impressionant. Això seria una explicació claríssima per un mite bíblic. No seria la primera vegada que rere els mites hi ha fenòmens naturals excepcionals. Grans inundacions, terratrèmols, per que no un meteorit?

Sembla que uns investigadors han analitzat una tauleta de l’any 700 abans de Crist que es van trobar a les runes del palau de Nínive. Allà hi ha unes inscripcions que, segons els investigadors, recreen el cel quan un asteroide va impactar contra la Terra. I per la posició dels estels, han pogut establir quina data coincideix millor amb l’esdeveniment. La data final ha sigut el 29 de juny del 3123 a.c..

L’asteroide no sembla que impactés justament sobre les ciutats símbol del mal i la depravació, sinó que va fer-ho contra els Alps, a la regió de Koefels, a l’actual Àustria. Allà hi ha una zona que presenta unes característiques geològiques particulars associades a un gran desplaçament del terreny. I durant molts anys s’ha especulat sobre el motiu d’aquest desplaçament. Un impacte amb un asteroide seria una bona explicació.

I probablement, el meteorit es va anar fragmentant i deixant caure fragments incandescents, a part de l'ona d’impacte sonor, l’estela de foc i tot allò que ara sabem que causa el fregament amb l’atmosfera, però que en aquells temps podia considerar-se perfectament la còlera de Deu.

Però dos detalls criden l’atenció en aquesta història. El primer ha sigut quan he mirat qui eren els autors, Alan Bond i Mark Hempsell. Esperava trobar historiadors o geòlegs, però el primer és director de “Reaction Engines Ltd”, una empresa de sistemes de propulsió espacial i en Mark hempsell, si que treballa a la Universitat de Bristol, al departament d’astronàutica, especialitzat en “Sistemes aviónics i d’enginyeria espacial”.

Naturalment això no pressuposa res, però, si més no resulta sorprenent.

D’altra banda, també crida l’atenció la manera com s’ha fet públic tot això. No han publicat cap treball a una revista especialitzada sinó que han fet un llibre. Publicar les coses a revistes científiques és bastant difícil perquè el treball serà revisat per altres especialistes del tema abans de donar el vist i plau a la publicació. D’aquesta manera pots confiar que els especialistes no han trobat inconvenients seriosos al que proposes. Que les tècniques emprades són les correctes, les interpretacions s’ajusten a les dades i tot això. Massa vegades s’han presentat descobriments en rodes de premsa i tota mena de propaganda i després ha quedat en res quan ha passat pel filtre de les revistes i de la repetició per altres equips.

De totes maneres, això no li treu la gràcia a la teoria que proposen. Encara que ja hi ha qui assenyala que algunes dades no acaben d’encaixar. La data suposada per l’esdeveniment de Koefels és anterior a la que fan servir els autors del llibre, i encara que l'explicació de l’impacte amb un cos extraterrestre es va fer servir durant un temps ara sembla que també es pot explicar sense fenòmens tan apocalíptics.

Però el que més gràcia fa és, com sempre, la manera de presentar-ho els periodistes. El títol del llibre és “A Sumerian Observation of the Kfels' Impact Event” i bàsicament està enfocat a l’esdeveniment de Koefels. Únicament parla de Sodoma i Gomorra, entre altres exemples, com una referència a textos i mites antics que parlen de destruccions que es podrien atribuir a impactes de meteorits.

De manera que els titulars dels diaris resulten “una mica” exagerats.

Dinosaures amb plomes

Quan l’Steven Spielverg va rodar Juràssic Park va donar a conèixer un grapat de dinosaures nous. A partir d’aquell moment el Tiranosaure va deixar de ser el principal dolent de les escenes on apareix un dino. Els velociraptors podien fer molt més por. Potser eren més petits, però deixava clar que eren més intel·ligents, àgils i ferotges. I a sobre caçaven en grups.

Cal dir que la pel·lícula està prou ben documentada si comparem amb el que el cinema ens té acostumats. Al menys els dinosaures no tenen llengua bífida com les serps. No és cap broma perquè en els primers muntatges si que la tenien, fins que un paleontòleg ho va veure i els va dir que de que anaven.

Però ai! La ciència no para quieta, i ara sabem que la reconstrucció que en va fer dels velociraptors era incorrecta. Aquells animals tenien un aspecte completament diferent del de la pel·lícula. I això sembla que cada vegada s’aplica a més i més dinosaures. Poc a poc van apareixent nous fòssils, i ara sembla clar que els velociraptors eren uns animals, amb plomes!

Això no hauria de ser cap sorpresa, perquè sabem que les aus són els descendents dels dinosaures. En certa manera, un ocell no és sinó un dinosaure molt evolucionat. Però tot i saber això, sempre els hem imaginat més propers als rèptils que no pas a les aus. A més, un dinosaure ha de fer por i les aus no en fan gaire de por. Si la pell d’un dinosaure ha de semblar alguna cosa esperem que abans sigui com la d’un ferotge cocodril que no pas com la d’un gall dindi.

Però les coses són com són i les plomes es van fent més i més freqüents en el món dels dinos. Per això ara ja es poden veure reconstruccions de dinosaures emplomats en alguns museus d’història natural.

Encara no està del tot clar com i en quins grups de dinosaures van evolucionar les plomes, però podem fer algunes suposicions. Les plomes, encara que les associem sempre al vol de les aus, no estan pensades per volar sinó per aïllar el cos de la temperatura exterior. I cal dir que això ho fan amb més eficàcia que el pèl dels mamífers.

Com que les pèrdues de calor corporal són més importants en animals petits que no pas en els grans, és molt probable que els grans dinosaures no en tinguessin de plomes. Igual que els grans mamífers (elefants o hipopòtams) tampoc tenen pèl. És una sort, perquè, tot i que està emparentat amb els pollastres moderns, em costaria imaginar un tiranosaure amb plomes.

Però en els dinosaures petits les plomes més o menys evolucionades havien de ser molt més útils, de manera que fins a determinada mida si que és factible que parléssim d’animals emplomats. Això ho anirem sabent a mida que apareguin més exemplars fòssils amb empremtes de plomes.

En el fons quan mires les reconstruccions de dinosaures no pots deixar de pensar que totes s’assemblen massa. Si mirem els mamífers d’avui en dia n’hi ha que tenen ple llarg o pel curt, n’hi ha com els cavalls que tenen crineres, alguns, com les girafes tenen taques, altres, com els elefants no tenen pel, els lleons tenen grans cabelleres i els eriçons tenen punxes.

Segur que amb els dinos passava el mateix. Però com tot això deixa marques fossilitzades molt rarament, els imaginàvem tots iguals. Seria com si algú, d’aquí a uns milions d’anys fes reconstruccions de mamífers i els dibuixes tots amb les formes correctes, però amb la mateixa coberta de pèl de color marró com si fossin cavalls.

Segurament el món del Juràssic o del Cretaci van ser molt més acolorits que no els imaginem.

El llarg camí fins l'inici del llarg camí.

El proper Juliol farà trenta anys la Louise Joy Brown. No tindria més importància sinó fos perquè ella va ser la primera persona que va néixer gràcies a les tècniques de fecundació in vitro. Suposo que deu ser una llauna que tota la vida et coneguin com el “bebè proveta”, i més si penses que qui es va endur la feina dura van ser els seus pares. Però és el preu de ser el primer en qualsevol cosa.

Ara ja s’ha fet tan habitual que costa recordar el rebombori que va causar aquella tècnica. I també costa recordar com de complex arriba a ser i les dificultats que comporta. Els esquemes semblen senzills. S’agafa un òvul de la dona, una mica de semen de l’home, es posen junts i ja tenim un òvul fecundat. L’implantem a la dona i d’aquí nou mesos tindrem el preciós bebè amb que tots els futurs pares somien.

Molt bé. Com esquema general no és incorrecte, però les coses resulten més complexes, difícils i costoses. I no únicament pel que fa als calers (que també) sinó física i anímicament.

Primer cal obtenir les cèl·lules germinals. Això no és una cosa tan fàcil. En el cas dels homes i el semen, cap problema. Una ampolleta, una revista si vols i un lavabo amb una mica d’intimitat i de seguida ho tenim. Però i els òvuls? A cada dona li madura, en general, un únic òvul cada mes. Això és poc material i cal forçar la màquina. Per tant cal administrar dosis altes d’hormones que fan que l’ovari fabriqui una bona quantitat d’òvuls en una sola tongada. Però això vol dir estar pendent del moment del cicle, prendre les hormones, anar fent ecografies per controlar quants òvuls maduren i assegurar-se que n’hi ha prou...

I després cal recol·lectar-los. No hi ha més remei que punxar per arribar fins l’ovari i aspirar els òvuls que estan madurs. Això es fa amb una punxada intravaginal (amb anestèsia, és clar) guiada per ecografia. D’aquesta manera el metge pot assegurar-se que guia perfectament l’agulla i que recull just el que necessita.

Aleshores el que toca és realitzar la fecundació pròpiament dita. Bàsicament es posen els òvuls i els espermatozoides que haurem purificat a partir del semen, tots plegats en una proveta amb el medi de cultiu cel·lular més adequat que puguem. Per qui sigui xafarder, es posen uns setanta mil espermatozoides per cada òvul. Si tot va bé algun espermatozoide entrarà dins l’òvul i el fecundarà. De vegades, si el problema estava en la qualitat dels espermatozoides, cal donar-los una empenta. Aleshores es pot agafar el nucli d’un espermatozoide i injectar-lo directament dins l’òvul.

Però encara queda força feina. Cal comprovar que l’embrió comença a dividir-se tal com esperem. Primer es dividirà en dues cèl·lules, després quatres, vuit... i al final tindrem un grapat de cèl·lules. Però no totes formen l’embrió pròpiament dit. D’entre elles sortirà en sis dies el que si que és l’embrió i que serà el que s’implantarà a l’úter de la dona. Bé, de fet el més habitual és que se n’implantin uns quants per assegurar el tret.

Això vol dir tornar a passar per una intervenció. Petita i indolora si voleu, però intervenció després de tot. En realitat simplement es dipositen acuradament sobre l’endometri, la paret de l’úter, amb un petit catèter. Després de tot, és el que farien si baixessin provinents de les trompes de Falopi.

I aleshores toca creuar els dits i esperar.

Perquè després de tot això, el percentatge d’èxits va entre el 10% i el 40%. Això vol dir que entre el 60% i el 90% dels intents acaben sense embaràs després de passar per les dosis d'hormones, les injeccions, les implantacions, els seguiments, les ecografies, les esperances, les il·lusions, les pors... Per tant, si les coses no surten bé, és realment dur per les parelles que ho passen. Ningú es sotmet a tot això per un simple caprici. Per això, quan la Louise Joy Brown faci anys, a qui caldrà felicitar de veritat és als seus pares. I sobretot la mare! Vaaa, i als metges que ho van fer possible també. I és que encara que ja no sigui notícia i sembli rutinari, no deixa de ser una meravella de la ciència que tot això es pugui arribar a fer.

L’esperança, és clar, és que vagi bé. Que l’embaràs arrenqui i segueixi bé i que tot plegat sigui el final d’un llarg camí.

I l’inici d’un altre, molt més llarg i molt més fascinant.

Gel, declaracions i casualitats

El que són les casualitats. Ahir va sortir la notícia del trencament d’una massa de gel de l’Antàrtida de quaranta quilòmetres de llarg i dos d’ample. Una zona de gel que feia un segle es mantenia estable, fa una dècada va començar a recular i ara ja està desapareixent. Aquesta mena de notícies ja estan deixant de ser una novetat, però sempre és bo recordar que aquestes grans zones de gel són útils per refredar el planeta ja que reflecteixen bona part de la radiació que els arriba. Com a la mediterrània sabem prou bé, les cases cal pintar-les de blanc perquè estiguin més fresques. Doncs amb el gel passa igual. Ara deixarem de tenir una zona blanca, que capta poca energia del Sol, i tindrem a canvi, superfície del mar, fosca, que s’escalfa molt millor.

Però el que deia de les casualitats. Fa tot just una setmana que s’ha clausurat la Conferencia Internacional Sobre el Canvi Climàtic de 2008. I aquesta és una reunió que fan els escèptics del canvi climàtic. Els que van repetint que tot plegat és histèria col·lectiva, que l’Al Gore és un fantasma que s’enriqueix a base de fer-nos por i que el clima sempre ha canviat, de manera que no cal patir per res.

Al final de la reunió han presentat la “Declaració de Manhatam sobre el Canvi Climàtic”, i allà podem llegir coses com que “El clima sempre ha canviat, independent de l’activitat humana i el CO₂ no és un contaminant sinó un element necessari per la vida”. Una afirmació interessant. Encara que, ben mirat, la sal comuna també és un element necessari per la vida, però si aboquem unes quantes tones a un camp, poca vida creixerà allà. I el mateix podríem dir de l’oxigen. És necessari per la vida, però si augmentéssim prou la quantitat d’oxigen de l’atmosfera moriríem tots oxidats, o encara millor, tota l’atmosfera podria encendre’s com una torxa amb una simple espurna. Aquests detalls sembla que no els han tingut en compte a l'hora de fer la Declaració.

També diuen que “... les constants afirmacions sobre un suposat consens entre experts climàtics són falses”. Doncs jo he parlat amb alguns experts climàtics i cap ja dubta de l’escalfament. Únicament de la magnitud que tindrà. Potser es refereixen a això els de la declaració? Sospito que no.

Una altra perla és quan recorden que “... els climes càlids són, en general, menys nocius per la vida a la Terra que els freds”. Aquí el missatge seria: encara que s’escalfés, a mi que. Millor, no? Certament a Groenlàndia estan contents amb l’escalfament. Ja poden tenir collites que abans eren impossibles. Però no se si aquesta opinió la compartiran a l’Àfrica subsahariana. Crec que això no ho tenien en consideració els del congrés mundial aquest.

I, és clar, al final hi ha les recomanacions: "Que els líders mundials rebutgin els punts expressats pel Plafó Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides que, encara que populars, han encaminat negativament treballs com el del documental "Una Veritat Incòmoda". I que totes les imposicions, regulacions i altres intervencions dirigides a reduir les emissions de CO2 siguin abandonades, en conseqüència".

Perquè serà que sospito que a la frase final hi ha la clau de tot?

A la conferència va assistir Vaclav Klaus, cap d’estat de la república Txeca, (Caps d'estat i economistes en una conferència científica?) que va declarar que “... les propostes per restringir les emissions de diòxid de carboni o un altre tipus de limitacions posen fre al creixement econòmic i a un millor nivell de vida”

És clar! És això!! Primer està el creixement econòmic, ara i aquí, i desprès, si sobren diners, podem parlar del clima. La pela és la pela, oi? I els que pateixen per l'escalfament ja se sap que són uns progres que es deixen manipular, perquè són una mica curtets. Mira que sóc limitat, que no ho havia captat.

O potser serà que sóc un romàntic empedreït i si que crec que val la pena fer algun esforç per cuidar el nostre planeta.

I mentrestant, el gel de l’Antàrtida segueix fonent-se. Deu ser casualitat.

Medicaments orfes

Que tenen en comú malalties com la Distròfia Muscular de Landouzy Dejerine, la Síndrome de Kearns Sayre, la Miopatia Nemalínica o la Tirosinèmia de tipus I? A part, és clar, de ser totes candidates a sortir a la sèrie “House”.

Doncs que formen part del grup de malalties considerades “rares”. I això vol dir que es donen en menys de 5 casos per cada 100.000 habitants. Sembla poc, però resulta que hi ha més de sis mil malalties considerades rares i això fa que només a Europa el nombre d’afectats per una o altra sigui de prop de trenta milions de persones.

El cas és que algunes es coneixen per únicament mitja dotzena de malalts a tot el món. I això planteja un problema molt important a aquests pacients. En molts casos no es coneix cap tractament per la seva malaltia. I en altres casos, si el medicament és molt específic, simplement no està disponible perquè ningú el fabrica.

Això passa perquè el cost de posar al mercat un medicament és d’uns quants centenars de milions d’euros. Per tant, si no ha de ser possible recuperar la inversió, la indústria es dedica a altres malalties que afecten més persones. Així pots curar més malalts i pots recuperar la inversió i fer negoci. És lògic, però és un dels casos típics en que no es poden deixar les coses a les lleis de lliure mercat.

Per això han aparegut legislacions que afecten al que s’anomena “medicaments orfes”. Una sèrie de mesures destinades a incentivar amb diners públics el desenvolupament i la producció de fàrmacs útils per curar les malalties rares. I per això, hi ha nens que poden viure gràcies a medicaments que surten a un preu de 88.000 euros anuals i que si no fos per aquestes lleis, simplement ningú els fabricaria perquè ningú els podria comprar.

I el problema no és únicament mercantil. En el cas d’una malaltia que afecti menys de cent persones, com es poden fer estudis de cap fàrmac? Els mecanismes normals no es poden aplicar ja que en alguns casos el nombre de malalts considerat mínim per fer un estudi seria més gran que el total de malalts del món. Per exemple, l’any 2003 la “Deficiència en adenosin deaminasa” afectava únicament a 12 nens als Estats Units. En aquests casos cal donar permisos per fer estudis amb protocols particulars i aplicables a cada cas en concret. Segurament inacceptables en altres casos, però és que l’alternativa seria no fer res i això si que seria inacceptable.

Aquestes legislacions no són gaire antigues. Als Estats Units es va aprovar la “Orphan Drug Act” al 1983, i a Europa no va ser fins al 1999 que es va firmar el “Reglament sobre medicaments orfes”. De totes maneres millor tard que mai, i els resultats han sigut molt esperançadors per tots aquells malalts que ara disposen d’uns tractaments inimaginables sense aquests incentius. També ha sigut útil per la industria farmacèutica. Ara hi ha empreses especialitzades en fàrmacs d’aquests tipus, que no obtenen tants beneficis com les grans multinacionals amb els medicaments de gran consum, però que generen fàrmacs per diferents malalties de manera que entre totes els hi surten els números.

Tot plegat també ha tingut els seus problemes. De vegades es descobreix que un medicament orfe, destinat a una malaltia rara molt concreta també pot ser útil pel tractament d’una altra malaltia més comú. Aleshores la farmacèutica comença a guanyar molts diners amb un producte que ha desenvolupat gràcies a ajuts públics. Naturalment això emprenya bastant les altres companyies que les acusen d’aprofitar-se d’aquests decrets.

Potser si que hi ha motius per mosquejar-se. Però segur que són secundaris enfront del benefici que representa fer que els malalts d’aquestes malalties disposin de tractament. I és que sempre és una gran notícia que la salut es posi al davant de les consideracions econòmiques.

Arriba la primavera.

Oficialment ja ens trobem a la primavera. Això és el que diu el calendari i les dades astronòmiques. Però si em pregunteu el que penso la meva resposta serà que encara no. Certament falta poc i ja es nota a l’ambient que l’hivern es troba a la recta final, però encara no ha arribat la primavera com a estació pròpiament dita.

El cas és que cada any hi ha un dia, al voltant d’aquestes dates, en que surts al carrer i penses: ostres! Avui si! finalment ja ha arribat la primavera. No se si li passa a molta gent, però jo ho noto amb tota claredat. I m’encanta, perquè aquesta sensació em recorda que encara no estic aïllat del tot dels cicles de la vida. Que el meu cos respon als estímuls de l’ambient que m’envolta.

Fa molts anys vaig llegir “El Libro de las Tierras Vírgenes”, d’en Rudyard Kipling. Era una traducció molt antiga, del 1944. Però sempre que parlen d’aquesta obra no és la pel·lícula de Walt Disney (El libro de la selva) la que em ve al cap sinó aquell vell llibre, de fulles marronoses. I cada vegada que s’acosta l’arribada de la primavera recordo una admirable descripció que feia en Kipling d’aquest moment:

“... Hi ha un dia en que totes les coses semblen cansades, i fins les mateixes olors, en elevar-se pel pesat aire, es diria que tenen alguna cosa de vella, de gastada. És una sensació inexplicable, però que s’experimenta. Després, arriba un altre dia (i és d’advertir que per la vista res no ha canviat) en que totes les olors són noves i delicioses... Aleshores, si per casualitat plou una mica, tots els arbres i matolls, tots els bambús, i molses, i plantes de fulles sucoses, desperten dels seus somnis amb una fressa i un desenvolupament sobtat que gairebé es podria dir que se les sent créixer, i per sota de tot això corre dia i nit una altra remor, una mena de profund brunzit. És el murmuri de la primavera: una cosa que vibra a l’aire i que no és soroll d’abelles, ni d’aigua que cau, ni de vent a les copes dels arbres, sinó la mena de remor del món, que se sent feliç.”

L’interessant, a part d’experimentar aquesta sensació, és preguntar-se el motiu. El nostre cervell constantment està integrant moltíssima informació que li arriba de l’exterior gràcies als sentits. Normalment no en som conscients, però quan s’acosta una tempesta ho notem a l’ambient. No sabem el perquè, però parlem de tensió a l’aire, d’irritabilitat, de malestar... I després de la tempesta de cop es respira millor, et sent descansat, els problemes semblen més llunyans i es nota una particular tranquil·litat.

El que passa és que el nostre sistema nerviós és sensible a molts estímuls als que no hi parem atenció. La humitat ambient, la intensitat de la llum, la temperatura de l’aire, la pressió atmosfèrica. Mil petits factors que el nostre cos detecta i el cervell processa, integra i ens fa actuar en conseqüència, encara que sigui de manera inconscient.

El cas de les tempestes és molt espectacular, però l’arribada de la primavera també pot ser-ho. Un dia hi haurà una llum especialment brillant, la temperatura serà un grau més càlida, l’aire portarà aromes de plantes que comencen a florir, la llum diürna arribarà a determinada durada... i tot plegat farà que ens sentim millor. Bé, no se si a tothom, però a mi em passarà. I serà aviat. Encara que, de moment i almenys fins ahir, la primavera encara no ha esclatat, digui el que digui el calendari.

A veure si avui quan surti al carrer ja ho noto, perquè la veritat és que en tinc unes ganes...

Llàgrimes al vi

Quan et serveixen una copa de vi, encara que no tinguis gaire idea de tastar, ja saps que toca observar el color del vi, ensumar, agitar i tot aquell divertit protocol. Si a sobre saps el que fas ja és un plaer pels sentits. Però hi ha un detall que si t’hi fixes, crida l’atenció. De vegades, el vi negre presenta unes curioses gotes a l’interior de la copa, just al costat de la superfície del líquid. Són les “llàgrimes del vi” que alguns entesos fan servir per esbrinar alguna de les qualitats d’aquell vi.

El cas és que observar com es formen les llàgrimes del vi té la seva gràcia. Tanta, que a finals del segle XIX va servir a Carlo Marangoni per fer una tesi doctoral. I arrel d’aquell treball el fenomen que hi ha al darrera es coneix com l’efecte Marangoni.

La clau de tot és el que anomenem tensió superficial. Ni més ni menys que el que fa que alguns insectes puguin caminar per sobre l’aigua sense enfonsar-se. O el que fa que quan un vas és ple d’aigua encara en podem afegir una miqueta més i l’aigua sobresurt dels límits del vas sense vessar. O que, si mirem un got de vidre amb una mica d’aigua, observarem que on l’aigua toca la paret té tendència a enfilar-se una miqueta, paret amunt.

La clau és que les molècules d'un líquid s’atrauen entre elles. De manera que una molècula d’aigua ficada al mig del mar nota una atracció en totes direccions, de manera que totes es compensen i l’aigua no es mou. Però si està a la superfície, l’atracció amb les altres molècules la nota únicament per sota i pels costats. Per això apareix com una pel·lícula superficial que manté unida la superfície de l’aigua. És un fenomen molt subtil, però pot resistir el pes d’un insecte, com molt bé saben els sabaters que veiem movent-se als rierols calmats.

Doncs en el cas de la copa de vi la tensió superficial fa que el vi s’enfili una mica pel costat de la paret, igual que si fos aigua. Però el vi conté alcohol, i les barreges de líquids tenen propietats sorprenents. L’alcohol té una tensió superficial menor que l’aigua, de manera que el vi s’enfila poquet per la paret de la copa. Però en la zona de pujada, l’alcohol que té el vi s’evapora molt més de pressa que l’aigua. I amb menys alcohol, la tensió augmenta, de manera que el líquid pot pujar una mica més.

Ah!, però aleshores la pel·lícula de líquid serà més gran i l'evaporació de l’alcohol encara més gran, de manera que la tensió encara augmentarà més i el vi s’enfilarà més, cosa que farà que la pel·lícula sigui més gran i...

Però tot arriba que té un límit. Al final en aquella zona ja no quedarà quasi alcohol i el líquid ja no pot pujar més. Aleshores s’acumula formant una goteta que acabarà caient quan el pes sigui prou gran. El vi plorarà.

És clar, la mida de les gotes i del fenomen dependrà de la quantitat d’alcohol que tingui el vi en qüestió. Per això dóna pistes als entesos sobre com serà el vinet.

I com més alcohol contingui la beguda, més grans serà l’efecte. El que passa és que amb rom o ginebra, en ser transparents és més difícil d’observar. Però si feu una barreja de, per exemple, vodka amb vi negre, podreu veure unes llàgrimes espectaculars. I després de veure, podreu beure, que contra gustos...

Finalment, això de les llàgrimes del vi serveix per valorar un altre fenomen. Si estàs sopant amb algú està bé mirar uns moments el llagrimeig del vi i recordar el motiu, la tensió superficial i tot això. Però notes que et resulta més interessant mirar les llàgrimes del vi que la persona amb qui estàs..., malament. Allò no funcionarà.

Bullint l'olla.

Una cosa que acostuma a posar dels nervis als pares és quan el nen, el bebè, juga a llençar alguna cosa al terra. Sobretot perquè de seguida es posa a plorar i cal anar, ajupir-se, recollir-la i donar-li a la criatura que ens correspondrà amb un encantador somriure... i de seguida tornarà a llençar el coi de joguina al terra i a plorar de nou, sorprès de no tenir la joguina.

Com que els adults tenim tan completament assumit que les coses cauen al terra, ens costa recordar que aquest fet tan habitual és una novetat per un bebè. Els objectes podrien perfectament quedar-se flotant! No serà fins després de repetir l’experiment centenars de vegades que acceptarà que si, que les coses cauen al terra si les deixes anar.

I després, quan sigui gran, haurà de tornar a aprendre que no, que en determinades situacions, com ara l’espai, les coses no cauen i si que poden quedar-se flotant.

Doncs una cosa semblant passa amb un altre fet completament habitual. Cada vegada que fem sopa simplement posem aigua a bullir, afegim la “pastilla de caldo”, afegim la pasta, esperem uns minuts i ja està. Un platet de sopa calentona deliciosa per l’hivern.

Però el cas és que en determinades ocasions les coses poden no funcionar d’aquesta manera. Pots tenir aigua bullint, afegir la pasta i que per molta estona que passi, segueixi crua. De fet, es pot arribar a evaporar tota l’aigua de la cassola i la pasta seguir crua.

El problema està en el fet que assumim que si l’aigua bull és que està cremant, concretament a cent graus. Però això no sempre és així. De fet, quasi mai és exactament així a la vida real.

Els llibres de física sempre pots llegir que l’aigua bull a cent graus de temperatura. Però la frase no acaba aquí. L’aigua bull a cent graus si està a una atmosfera de pressió. I això passa poques vegades. Encara que a la pràctica no es nota, si no vius a ran de mar, la pressió serà una mica menor. I com a més altura estiguis, menys pressió atmosfèrica tindràs. Si a sobre s’acosta una tempesta segur que passa un front de baixes pressions i encara en tindrem menys de pressió.

Però a menys pressió l’aigua bull abans. Això vol dir que fa bombolles i passa a estat gasós a noranta o vuitanta o encara menys graus. Per això, a determinades altures és impossible cuinar normalment. L’aigua bull però sense escalfar-se. I el menjar segueix cru.

El motiu és que perquè surti el vapor que es va formant dins l’aigua ha de tenir prou força com per vèncer la pressió que fa l’aire sobre el líquid. Fins que no iguala la pressió atmosfèrica el vapor segueix dissolt a l’aigua, que pot seguir escalfant-se. Un cop l'energia que li hem donat al vapor és superior a la pressió atmosfèrica, les bombolles poden sortir de l’aigua.

Quan estàs fent alpinisme a molta altura, diguem més de tres mil metres, tens fred i gana i vols una sopeta calentona, aquest fenomen físic pot arribar a ser molt empipador, perquè preparar una sopa pot requerir molta estona. I a certs cims dels Andes o de l’Himàlaia ja necessites olles a pressió si vols menjar calent.

De vegades costa fer-ho entendre. Tenim tan assumit que aigua bullint és equivalent a aigua cremant que no podem entendre que les dos coses poden anar per separat. Que, de fet, la paraula bullir no té res a veure amb la temperatura sinó únicament amb el fet de fer bombolles i passar a estat gasós. Per això va bé recordar que les coses poden bullir a diferents temperatures. Per exemple el nitrogen bull a cent noranta sis graus sota zero!

Per això, si un dia volen desconcertar a la família podeu avisar-los que el sopar trigarà una mica més, per que el baròmetre marca baixes pressions... i això farà que les coses es cuinin més poc a poc.

Processons urticants

Tothom té les seves preferències en tots els camps. I en el meu cas, hi ha una sèrie d’animals que em resulten particularment desagradables. Ja sé que tenen un paper en el cicle de la vida, que fan una funció dins l’ecosistema i que no en tenen la culpa de ser com són. Però que voleu! Quan veig les bosses blanques penjant de les branques dels arbres ja em poso de mal humor i si les veig per terra em fan ràbia.

Ja sé que no està bé. Però no puc aguantar la presència de la Processionària del Pi.

El nom científic és Thaumetopoea pityocampa i cal recordar que parlem d’una papallona. Les erugues que fan les processons únicament són un estat del desenvolupament. El que passa és que tots hem vist aquelles fileres de cucs peluts i tots sabem que les erugues donen lloc a papallones, però he de reconèixer que no tenia idea de com era la papallona. La veritat és que quan n’he vist la foto (aquí) segueixo sense trobar-li la gràcia. Si al menys la papallona fos bonica!

El més desagradable d’aquests animalons és que tenen pels urticants. De fet poden causar reaccions al·lèrgiques importants i una de les coses que aprens de nen és que no les has de tocar. Unes butllofes als dits fan de recordatori a qui ignori l’avís. El problema és freqüent en veterinària ja que els cadells de gossos han d’aprendre amb l’experiència que aquells cucs no s’ensumen ni es llepen.

Però si ho pensem un moment de seguida sorgeix la pregunta: On van quan es desplacen per terra en aquelles fileres? Els nius els tenen als arbres i en principi no hi ha motiu per buscar un altre arbre.

Com sempre, quan comences a investigar una mica, de seguida trobes coses curioses. Fins i tot en una bestiola tan desagradable.

El cicle biològic comença, com sempre, quan les papallones mascles fecunden les femelles. Aquestes ponen els ous a les fulles dels pins, encara que altres arbres, com els cedres i els avets també els serveixen. Cap al setembre neixen les erugues que són les que fabriquen els nius als arbres. Són aquelles bosses blanques que podem observar en pinedes, de vegades amb una freqüència irritant. Allà dins les erugues estan protegides sobretot del fred de l’hivern. Durant el dia surten i es mouen per l’arbre, alimentant-se de les fulles. Per això necessiten arbres de fulla perenne. Durant la nit o quan fa massa fred es resguarden de nou dins el niu.

Quan arriba la primavera i el temps millora toca passar a la següent fase larvària: la crisàlide. Han de ficar-se dins d’un capoll per fer la darrera metamorfosi i convertir-se en papallones. I el cas és que els capolls es formen enterrats al terra. De manera que això és el que fan quan les veiem per terra. No van a buscar un altre arbre! En realitat van a cercar un indret on enterrar-se i fer els capolls per esdevenir papallones que sortiran a l’estiu!

I el problema no és que matin als arbres, que rarament ho aconsegueixen. Però els afebleixen tant en menjar-se les fulles que altres paràsits (sobretot fongs) poden acabar la feina.

Per això hi ha tot un seguit de mesures que es posen en marxa quan es detecten poblacions massa importants. Algunes són senzilles: Protegir els depredadors naturals que se les mengen. Una cosa tan senzilla com posar nius perquè augmenti la població d’ocells resulta molt efectiu. Una altra és foradar els nius perquè el fred de la nit les mati. També es poden posar trampes amb feromones que atrauen als mascles i així les femelles no són fecundades. I finalment hi ha els insecticides químics clàssics. Però, és clar, sempre és millor que això sigui l’últim recurs.

El problema no és una eruga sinó les grans acumulacions. La processionària és una de les principals plagues dels boscos mediterranis. I amb l’escalfament global, l’àrea afectada va creixent cada any. A França l’àrea afectada per processionària ha crescut en vuitanta quilòmetres cap al nord en els darrers vint anys. Aviat deixarà de ser un problema mediterrani per esdevenir completament europeu. Un exemple negatiu de la globalització.

Ostres, només pensar en la processionària i ja em pica tot (és que no puc amb elles)

Senyors, això no és cap engany

De vegades els grans moments de la humanitat es poden associar a una frase que presumptament es va pronunciar en aquell instant. Allò de “Un petit pas per l’home, però un gran pas per la humanitat” o “alea jacta est”. Doncs en la història de la lluita contra el patiment físic, la frase en qüestió va ser “Gentlemen, this is no humbug” o “Senyors, això no és cap engany”.

A la ciutat americana de Bòston hi ha el Massachussetts General Hospital o, com el coneixen allà, el “Mass General”. És un complex d’edificis enorme, al costat del riu Charles. Com a bona construcció a l’americana, hi ha grans jardins amb esquirols que corren per les branques d’immensos arbres al voltant de grandiosos edificis. Però entre mig de tots hi ha una construcció més antiga, de color blanc i amb una cúpula a sobre.

Allà va tenir lloc, el 16 d’octubre de 1848, un dels grans moments de la medicina. La primera intervenció quirúrgica amb anestèsia.

Fins aquell moment la cirurgia era d’una crueltat difícil d’imaginar. A un cirurgià se’l valorava, entre altres coses, per la velocitat a l’hora d’operar. D’aquesta manera el pacient patia durant menys estona. I entre les discussions tècniques es parlava de quants homes havien de subjectar la cama del pacient, o com evitar que els crits dels pacients espantessin als que estaven a fora esperant el seu torn.

Naturalment que des de sempre s’havien buscat tractaments per calmar el dolor. Els assiris ja feien servir haixix o mandràgora per alleugerir el dolor i, al llarg dels segles, totes les cultures han buscat remeis per calmar el patiment físic. Però els resultats eren com a molt, modests. Res que permetés enfrontar-se a una operació quirúrgica.

El cas és que durant el segle XIX ja es va començar provar diferents gasos, per calmar el dolor o per fer espectacles. Un d’ells era l’òxid nitrós, que els firaires anomenaven “gas de la risa” perquè deixava als que l’aspiraven en un estat d’eufòria semblant a l’alcohòlica. L’any 1844 l’Horaci Wells va veure com una persona a la que li havien fet respirar aquest gas, mentre corria tot rient es va colpejar una cama, se la va trencar, però va seguir rient, aparentment sense notar el dolor.

Va treure conclusions i l’endemà mateix va provar en ell mateix els efectes d’aquell gas. Va fer que li treguesin un queixal després d’inhalar l’òxid nitrós. Com que no va notar dolor va repetir l’assaig en unes quantes ocasions, quasi totes amb èxit.

Però ai! A la vida, a més de ser brillant cal tenir una mica de sort. Quan va fer la demostració davant de l’elit dels cirurgians, al Mass General, l’anestèsia no va funcionar, el pacient va cridar de dolor i la demostració es va considerar un fracàs. Ara es creu que el problema era que el pacient era un home amb obesitat. La quantitat de gas que li van fer respirar era suficient per una persona normal, però el gas es va dissoldre sobretot en el greix del pacient i en va arribar molt poc al sistema nerviós que no es va anestesiar.

Durant un temps la cosa va quedar desprestigiada i la carrera del pobre Wells ben tocada.

Però un parell d’anys més tard es va fer un altre intent al mateix lloc. EL quiròfan del Mass general. Aquesta vegada era un ajudant d'en Wells, en William Morton, qui va tornar a intentar-ho. En aquest cas va fer servir èter i la intervenció era per treure un tumor del coll d’una pacient. Va posar una esponja impregnada amb èter dins una ampolleta de vidre i va fer que la pacient inhalés. Un cop anestesiada va deixar que el cirurgià, el doctor Warren agafés el bisturí i fes un tall al llarg del costat del coll per extreure el tumor. La dona no va fer cap exclamació. Un cop enllestit, diuen que en Warren es va dirigir a la resta de col·legues que l’observaven i va exclamar: “senyors, això no és cap engany”.

Avui, encara es pot visitar aquell indret tal com era fa cent-cinquanta anys. De seguida va ser rebatejat amb el nom de “La Cúpula de l’Èter” (The Ether Dome). I si un dia aneu per Bòston, val la pena dedicar una estoneta a passejar per aquella sala, petita, en forma d’amfiteatre, amb mobiliari original i on va començar una nova era per lluitar contra el dolor.

Un assassí silenciós

La setmana passada es va fer públic que en Patrick Swayze pateix càncer de pàncrees. És d’aquelles notícies que sempre et deixa amb un nus a la gola, sigui qui sigui l’afectat, perquè el càncer fa generacions que està associat a la mort. I aquesta por es manté encara que han canviat molt. Allò que fa poques dècades era gairebé una sentència, ara és una mala notícia, però amb esperances. I en alguns casos, els percentatges de curació són realment molt alts.

Mai és una bona notícia patir aquesta malaltia que, a mida que anem allargant l’esperança de vida es va fent més i més freqüent. Però tampoc cal menystenir les possibilitats que ofereix la medicina moderna.

Parlar de càncer és com parlar d’infeccions. N’hi ha de molts tipus que poden ser completament diferents. Per desgràcia pel protagonista de Dirty Dancing, el cas del pàncrees segueix sent dels que té un pronòstic més dolent. I això és per dos motius principals.

El primer és la facilitat amb que les cèl·lules canceroses provinents del pàncrees s’escampen per altres indrets de l’organisme. Això és el que s’anomena metàstasi. Un tumor és un grup de cèl·lules que creixen sense control i consumeixen molts recursos de l’organisme. Però si es mantenen agrupades en un únic tumor, la cirurgia pot extirpar-les i amb una mica de quimioteràpia o radioteràpia s’eliminen les que podessin quedar amagades. Però si algunes d’elles han abandonat el grup principal i s’han instal·lat a altres indrets del cos, això ja no és possible.

Alguns dels càncers amb més possibilitats de curació són els que no fan gaires metàstasis. Aleshores hi ha temps per detectar-los i intervenir. Però, per algun motiu, el pàncrees, de seguida comença a enviar missatgers a altres bandes. Cal detectar-lo en estadis molt inicials o ja s’ha fet tard.

I això és combina amb la segona característica d’aquest tipus de càncer. Passa molt desapercebut. No dóna símptomes. Si algú pateix un càncer de mama, pot ser que noti un bony al pit. Si és de pulmó, pot notar que respira malament. En un melanoma es pot notar que una piga comença a canviar de forma o mida. Si és un càncer de còlon es pot detectar sang a la femta... De vegades no notem els avisos i el diagnòstic es retarda, però hi ha pistes. Per això és tant important la prevenció (sense paranoiar-se, però!).

Però en el cas del càncer de pàncrees, al principi no hi ha cap símptoma. No fa mal, no et trobes malament, digereixes normalment... I quan comences a notar alguna cosa és perquè ja està afectant altres òrgans... i la malaltia està molt avançada.

De vegades, en comunicacions a congressos científics, es parla del càncer de pàncrees com “The silent killer”, l’assassí silenciós. Un nom dramàticament encertat.

Per tot plegat, l’esperança de vida en aquests casos és de mesos, i no d’anys com a la majoria de càncers.

Tot i així, mai cal perdre l’esperança. Aquestes xifres són estadístiques i cal interpretar-les com el que són. Hi ha persones a les que la malaltia va molt de pressa, però altres viuen anys. Com tota corba estadística, té una “cua” que s’allarga cap a la dreta. I mai saps quin punt de la corba és el teu. Potser encara tens anys per davant. I potser demà mateix apareixerà alguna millora en la teràpia.

Certament s’hi treballa molt en aquest tema. Fa pocs anys gairebé no es podia fer res, però ara ja es disposa de fàrmacs per afrontar millor la malaltia. De totes maneres l’enemic és formidable. Les millores terapèutiques únicament aconsegueixen millorar uns pocs mesos l’esperança de vida. La diferència és que millora molt la qualitat de vida. I això és molt important. És diferent estar fotut els últims dies que els últims mesos.

I finalment, la mateixa malaltia la va tenir la Rocio Jurado. Recordo que ella va anar a Houston a tractar-se. Potser això li va donar ànims, que sempre és bo. Però la realitat és que no dubto que el tractament que van donar-li allà és el mateix que li haurien donat aquí. Avui en dia, qualsevol millora disponible l’apliquen als nostres hospitals tant bon punt apareix. I en molts casos els estudis experimentals es fan aquí conjuntament amb hospitals d’arreu del món.

Una cosa que és millor no haver de comprovar mai, però que val la pena saber.

Paisatges marcians

En pocs dies han arribat un parell de noticies provinents del planeta Mart que ens recorden com d’intensament s’està explorant. Si es tractés de la Terra no tindria més importància i parlaríem de pures anècdotes irrellevants, però a Mart, fins i tot el fet més habitual resulta rellevant.

La primera notícia van ser unes imatges que va captar la sonda “Mars Reconnaissance Orbiter”. Aquell giny disposa d’un sistema per obtenir imatges de gran qualitat que s’anomena HiRISE, per “High Resolution Imaging Experiment”, i cal dir que el nom és ben merescut. Les fotografies semblen fetes des de qualsevol avió de la Terra. De fet, si no ens diguessin que es tracta de Mart no ens miraríem la foto dues vegades.

La imatge mostra una cornisa de gel que s’allarga uns set-cents metres sobre un penya-segat de terreny vermellós. Una nevada al Gran Canyó del Colorado seria pràcticament igual.

Però a la imatge es pot veure una allau de neu com llisca i cau enmig d’una polseguera vermellosa. En realitat no és una única caiguda, sinó que al llarg de la cornisa se’n distingeixen tres, clarament separades. Una vegada més, res de particular si fos la Terra, però en un planeta en que tot sembla estar immòbil, detectar imatges en moviment sempre resulta colpidora. Són aquella mena d’imatges que ens recorden que Mart no és un lloc abstracte, de novel·la, sinó un planeta real, amb un terreny similar al de la Terra i en el que passen coses semblants a les que podem observar aquí.

Naturalment ara toca observar altres vegades l’indret per saber si la fotografia ha sigut un cop de sort o hi ha una certa dinàmica del gel a Mart que es mou al davant nostre. Potser la característica de la primavera marciana siguin les allaus de gel!

La segona imatge, encara més recent ha sigut obra, una vegada més del HiRISE. I una vegada més, a la Terra no impressionaria gens. Però ara sabem que allà a Mart va existir fa temps un llac a l’interior d’un cràter, el “Holden Crater”. La imatge mostra el que seria les restes seques que deixa un llac a la vora del que havia sigut l’aigua. Una imatge que ara, en plena sequera podem veure una vegada i altre quan als telenotícies mostren l’estat dels pantans amb nivells patèticament baixos d’aigua. Únicament hi falten els arbres secs.

L’important d’aquest indret és que si alguna vegada hi va haver vida a Mart, el primer lloc on cal anar a buscar les restes seria exactament aquí. A les restes seques de la vora d’un llac.

El cas és que per l’any que bé està previst enviar una nova missió a Mart. El “Mars Science Laboratory”. Una mena d’estació geològica que es dipositarà a la superfície i que anirà fent tot un grapat d’experiment sobre el terreny. Es tracta d’un robot similar als Rovers que encara hi ha allà dalt, però més gran, més pesat i molt més complex i avançat.

El cas és que ara mateix estan seleccionant l’indret per aterrar i aquest llac és un dels que estan en estudi. Una opció lògica, ja que buscar restes de vida és una de les prioritats.

I finalment, fa gràcia mirar pàgines com aquesta, en les que es poden observar diferents regions de Mart, ja batejades amb noms més o menys imaginatius però que ajuden a convertir-los en indrets reals, particulars, únics.

Imagino que no devia sonar gaire diferent quan Colom va tornar d’Amèrica i anava descrivint els indrets que havia vist. Però és que la situació és molt similar. Ni més ni menys que la descoberta i exploració d’un nou món.

Vida, dretes i esquerres

Imaginem que ens trobem a Mart, o qualsevol altre planeta llunyà, i analitzem unes mostres recollides al terra. Suposem que quan obtenim els resultats detectem la presència d’aminoàcids, els components bàsics de les proteïnes. Podem concloure que allà hi ha hagut vida? Que restes d’aminoàcids indiquen que algun ésser viu va passar per allà?

Seria una pista interessant, però el cas és que no n’hi hauria prou. Ara ja sabem que algunes d’aquestes molècules es poden detectar en meteorits, en núvols de pols interestel·lar i fins i tot en el buit de l’espai (que realment no és tant buit).

Ah! Però encara no seria el moment de plegar els aparells. Amb una prova senzilla podríem tenir una pista molt més sòlida. Hauríem de mirar de quina manera aquells aminoàcids desvien el pla de la llum polaritzada. I és que segons quin fos el resultat si que podríem considerar que tenim una indicació de vida extraterrestre.

La clau és que els aminoàcids (de fet els sucres també) tenen una característica curiosa. Són molècules “quirals”. Això vol dir que desvien el pla de la llum polaritzada. Sona complicat, però no ho és tant. Un feix de llum és una radiació amb una determinada longitud d’ona. Però aquesta ona pot vibrar en qualsevol direcció. La llum polaritzada es diu així perquè totes les ones que la componen vibren en un únic pla.

Imaginem que tirem tot de monedes contra una paret on hi ha un forat. Les monedes sortiran de la mà inclinades de qualsevol manera. Però si a la paret hi ha una escletxa, a l’altre costat passaran únicament les monedes que anessin amb la mateixa inclinació que l’escletxa. I més enllà de la paret, veuríem que totes les monedes porten la mateixa inclinació. Estarien “polaritzades”.

Doncs en el cas dels aminoàcids, resulta que poden existir de dues maneres diferents. De la mateixa manera que la mà dreta és com l’esquerra posada del revés (imatge especular es diu), als aminoàcids els passa igual. N’hi ha uns d’un tipus i uns altres iguals exactament, però amb els àtoms ordenats en forma invertida. I si es preparem per separat i es fa passar a través seu la llum polaritzada resulta que uns desvien la direcció de gir de la llum en una direcció mentre que els altres ho fan en direcció contraria. Per això es parla d’aminoàcids d i d’aminoàcids l (per dextrogirs, que la desvien a la dreta i levogirs els que ho fan a l’esquerra).

Curiós, però que té a veure això amb la vida dels marcians?

Doncs que a la Terra, malgrat que els aminoàcids d i l són iguals en totes les seves propietats químiques, tots els éssers vius fan servir única i exclusivament els l per fabricar les proteïnes. Des del bacteri més simple fins a nosaltres mateixos, la vida és esquerrana pel que fa als aminoàcids.

El més divertit és que no en sabem el motiu. En realitat el que si se sap és que a les proteïnes no es poden mesclar els d i els l. La manera d’unir-se no funciona bé en barreges. Però podrien existir perfectament d-proteïnes en lloc de les l-proteïnes de que estem fets.

Potser va ser únicament casualitat. Els primers organismes havien de triar una configuració o altra. Van agafar la primera que van trobar, que casualment era l i amb ella van seguir. Un cop en camí ja no es podia canviar i la vida va constituir-se a la Terra d’aquesta manera.

Però per això, si en una barreja d’aminoàcids identificats en un altre planeta observem que és una barreja de les dues formes, segurament serà el resultat de qualsevol reacció química sense més. Ara bé. Si detectem únicament formes d o formes l allò serà molt més interessant. La vida es comporta d’aquesta manera, per tant, podria ser que tinguéssim un rastre d’éssers vius al davant.

És divertit pensar que, de vegades, propietats terriblement avorrides de la química poden donar respostes a problemes absolutament fascinants.

Kan-ga-ru, no t'entenc!

Una de les coses que més van sorprendre en Charles Darwin quan va fer el seu viatge al voltant del món embarcat en el Beagle va ser la fauna d’Austràlia. Allà hi havia ecosistemes diferents dels que ja coneixia, però tampoc massa diferents. Deserts, boscos, praderes,... I allà hi havia els animals que es pot esperar trobar en aquests indrets, els que viuen als arbres, els carronyaires, els depredadors, els herbívors... la mateixa història que ja coneixia d’Europa i que havia vist a Sudamèrica.

Però tots els mamífers australians eren diferents de la resta d’altres continents. Els australians eren marsupials, mentre que la resta de mamífers que en Darwin coneixia eren placentaris. També hi havia els monotremes, com l’ornitorinc o l’equidna, però allò eren excepcions.

La curiositat era que per cada mamífer placentari que coneixia hi havia un equivalent australià. Si a Europa hi ha llops, a Austràlia hi havia dingos. També va topar amb esquirols marsupials, talps marsupials, i cangurs en lloc d’herbívors. Animals equivalents que feien funcions equivalents a l’ecosistema, però que eren diferents tots.

Tan sorprenent era que Darwin va escriure: “... semblaria l’obra de dos creadors diferents, cada un actuant pel seu compte, malgrat que l’objectiu era el mateix...”

També hi ha qui, amb humor, opina que potser Noé va fer tres arques durant el dil.luvi. Una amb dinosaures que es va enfonsar, una altre amb Marsupials, que es van perdre i van anar a Austràlia, i la tercera amb els mamífers placentaris.

En realitat també hi ha marsupials a Amèrica. Però en la competència amb els placentaris sembla que sempre surten perdent. Potser la sort va fer que la colonització d’Austràlia la fessin primer els marsupials i després va ser molt difícil pels placentaris instal·lar-se. En tot cas, quan els humans van anar introduint animals europeus normalment acaben per imposar-se i esdevenir autèntiques plagues, com ara els conills.

Sembla que el sistema de reproducció dels mamífers placentaris és més complex, més car metabólicament per la mare, que no pas el dels marsupials, però a la llarga més eficient si les dos estratègies entren en competició.

I un animal curiós entre els marsupials és un dels més clàssics habitants d’Austràlia. El cangur. Curiós primer perquè és un marsupial, i als que estem acostumats als mamífers placentaris sempre ens sembla estrany.

La diferència sobretot és en la reproducció. Per començar les femelles tenen dues vagines, que van a parar a un dos úters units. Els mascles també tenen un penis que es divideix en dos. En aquest punt toquen unes quantes bromes i conyetes, però les podem obviar i cadascú que faci servir la imaginació com li plagui.

Quan les cries comencen a desenvolupar-se no apareix cap placenta. Únicament una mena de sac vitel·lí, per això de seguida han de pujar fins als mugrons de la mare per alimentar-se i tornar a la bossa (el marsupi) per estar calentones.

Però els cangurs tenen una altra característica. La manera de desplaçar-se no és corrent o galopant com la majoria dels herbívors que coneixem. Ells ho fan saltant, i quan es fan estudis d’eficiència, el salt per córrer és tan efectiu o més que el galop. De fet, ja han desenvolupat unes extremitats que els permeten desplaçar-se a gran velocitat saltant fent servir molt poca energia.

Una curiositat final: Diuen que quan el capità James Cook va arribar a Austràlia l’any 1770 i va preguntar als aborígens el nom d’aquells curiosos animals, la resposta va ser kan-ga-ru, de manera que l’animal va quedar batejat amb aquest nom més o menys passat a l’anglès. El problema era que kan-ga-ru, el que realment volia dir era “no entenc el que dius”.

Això potser sigui una llegenda de les que corren, hi ha ha qui diu que no, que la paraula ga-eng-urru si que és la original aborigen. Però no deixa de ser una bona mostra que en l’evolució del llenguatge, igual que en la biològica, l’atzar també hi té un paper important.

Millorant rendiments

Quan parlem d’energia neta, la primera en que pensem és l’energia solar. Després de tot, el Sol és una font extraordinària d’energia. I si ho mirem en detall, l’astre rei és l’origen final de totes les fonts energètiques que coneixem, excepte la nuclear. A més, cada dia arriben a la Terra una quantitat increïble d’energia provinent de l’astre rei. Per això va ser tant important que a principis del segle XIX en Henri Becquerel descobrís l’efecte fotoelèctric. Un curiós fenomen que passa quan alguns materials s’exposen a la llum. Aleshores, els fotons poden arrancar electrons dels àtoms d’aquests materials i crear una lleu corrent elèctrica.

Aquest efecte fotoelèctric va ser un fenomen físic interessant, però poc pràctic amb el que Einstein va guanyar el premi Nobel. La primera cèl·lula fotovoltaica ja es va fabricar al 1883, però el seu rendiment era de l’1 %. Aquest valor tant baix feia que no fos útil des d’un punt de vista comercial. Però al 1954, els laboratoris Bell va descobrir de manera quasi accidental que el silici, si no era gaire pur, resultava molt sensible a la llum i molt útil per fer millors cèl·lules fotovoltaiques.

Com que el silici és abundant, la viabilitat comercial ja era possible i aviat van aparèixer els primers panells per fer electricitat amb energia solar d’una manera seriosa. Aleshores el rendiment era del 6 %.

Les coses han anat millorant des d’aleshores. A més del silici, altres materials, com l'arsenur de gal·li han mostrat la seva eficàcia. Han aparegut noves generacions de dispositius que van incrementar el rendiment fins al 45 % en sistemes experimentals. Però de moment el rendiment de la majoria de les plaques que hi ha en funcionament no supera el 30%.

El més curiós és que per aconseguir millors rendiments cal controlar les impureses dels materials. Però no per eliminar-les, ja que els materials purs no són gaire útils en aquest camp. El que cal és que tinguin quantitats i proporcions molt concretes i delimitades d’impureses. Ara ja hi ha tecnologies que permeten dipositar substàncies vaporitzades de manera que caiguin en capes d'un nombre determinat d’àtoms. Pura filigrana tecnològica!

Falta, és clar, que les millores s’aconsegueixin a preus raonables. Moltes de les plaques d’alt rendiment que ja existeixen s’apliquen únicament a situacions experimentals o, com a molt, a l’exploració espacial. Encara són massa cares per posar-les al terrat de casa.

I ja s’especula amb nous sistemes de millora de l’eficàcia d’aquestes plaques. A mida que la nanotecnologia ens vagi oferint noves eines per manipular els àtoms podrem incrementar encara més la capacitat d’aprofitar l’energia que ens ofereix el Sol.

Segur que en els propers anys podrem empènyer el límit d’aprofitament encara una mica més enllà, de manera que la dependència del petroli anirà reduint-se. Amb tot el que ens hi juguem, millor que sigui així.

El que costa d’entendre és l'ús limitat que encara en fem d’aquestes tecnologies en països com aquest, tant rics en energia solar. Encara que quan comences a pensar en els interessos de les empreses productores d’energia i tot el diner que es mou al voltant del petroli, potser es comença a entendre una mica com funciona el món real.

Caça i plom

Aquests dies s’està parlant del que s’anomena la “Llei del plom”. Sobretot va ser notícia el dissabte amb motiu de la manifestació que van fer a Madrid els caçadors en contra d’aquesta llei. Naturalment de seguida han sortit acusacions d’electoralisme, d’aprofitament de les eleccions, de manipulació dels caçadors o per part dels caçadors. Com sempre en campanya electoral hi ha opinions per tots els gustos i molts interessos ocults.

Però més enllà de la simple aprofitament polític, el problema que vol regular la llei és real i alguna cosa cal fer. I el problema és el plom. Hi ha dos factors que són ben coneguts. El primer és la toxicitat del plom. El plom és un contaminant que es coneix des de fa molt de temps. Com que era un metall fàcil de manejar es va fer servir molt en diferents indústries i durant molt temps es feia servir per moltíssimes aplicacions.

Però mica a mica es va anar relacionant la presència del plom amb diferents patologies. Ara sabem que el plom, quan entra dins l’organisme ocupa el lloc d’altres metalls que si són necessaris com el ferro o el zinc i afecta les cèl·lules sanguínies, els ronyons, els pulmons, el desenvolupament de les criatures i fins i tot s’ha relacionat amb alguns tumors. Per tot això, mica a mica es van reduint els nivells tolerables de plom en sang i es va prohibint el seu ús en moltes indústries.

El més clàssic són les pintures. Abans era freqüent la pintura blanc de plom, que ara ja no està permesa. Els obrers dels tallers de pintura patien el “còlic del pintor” que ara sabem que és el plumbisme, o intoxicació per plom.

De totes maneres, el plom encara es fa servir molt, sobretot perquè de vegades costa trobar substituts. A més, el que cal controlar és que no arribi al medi ambient, de manera que amb l'ús controlat no ha d’haver problema.

Però el cas és que els caçadors fan servir munició amb plom. Els perdigons estan fets amb plom ja que és el que ofereix les millors característiques per caçar i a un preu molt raonable. El problema és que cada vegada que disparen, els perdigons queden escampats pel terreny. Això si fallen el tret, és clar.

I el que seria anecdòtic en el cas d’uns pocs caçadors es converteix en un problema important en un país amb gran tradició de caça. A Espanya, cada any es deixen cinc mil tones de plom en forma de perdigons escampades per terra. I això és molt plom! Per aquest motiu l’Albufera de València, el Delta de l’Ebre i la llacuna de Medina a Càdiz són alguns dels indrets humits amb més contaminació per plom de tota Europa.

La llei que ha desencadenat la manifestació, prohibeix l'ús de munició feta amb plom en les zones humides. Això és perquè l’efecte dels perdigons a l’aigua és més fàcil d’exportar fins les cadenes alimentàries.

El problema és que la munició alternativa, feta amb acer, estany, bismut o tungstè és menys fiable i molt més cara. Algunes fins i tot resulten menys segures a l’hora de fer-les servir.

Si s’ignoren les manipulacions polítiques (que aquests dies n’hi ha moltes, òbviament) el fet és que hi ha un problema real que cal resoldre. I el problema no és la caça ni els caçadors. La caça és una activitat que sempre s’ha practicat, que pot agradar més o menys, però que per si mateixa i ben controlada resulta prou útil per mantenir els espais naturals. Certament els humans som els grans depredadors, però cal no oblidar que els depredadors també tenen el seu lloc a les escales ecològiques. Com tot, la clau està en una bona regulació, i els caçadors són els primers interessats en evitar excessos.

Però el plom si que és un problema i caldrà resoldre’l. Si les alternatives són cares caldrà seguir buscant altres de millors, però no es pot obviar un problema dient que “sempre s’ha fet així”.

Per evitar la fi del món

Algunes persones costa de catalogar com altament optimistes o extremadament pessimistes. En tot cas, alguns astrònoms són realment imaginatius. I si no, que es pot pensar d’algú que es dedica a calcular com serà la fi de la Terra i alhora que es pot fer per evitar-ho... d’aquí a set mil sis-cents milions d’anys!

La pregunta a respondre era, quin serà el destí final de la Terra? Doncs ara han calculat que d’aquí a set mil sis-cents milions d’anys el Sol creixerà de mida fins que la Terra caurà dins seu i desapareixerà. Molt abans, però, el planeta haurà esdevingut completament inhabitable.

La clau està en la vida de les estrelles. El Sol, igual que la resta d’estrelles, està fet bàsicament d’hidrogen. Però aquest element, a les pressions i temperatures estel·lars pot patir reaccions de fusió i generar primer heli i després altres elements més pesants. El cas és que aquestes reaccions nuclears generen l’energia que irradia i alhora ajuda a mantenir l’estrella estable. I és que sinó fos per l’energia que irradia, es col·lapsaria degut a l'enorme força de gravetat que genera.

Però el Sol crema molt hidrogen cada segon que passa. I porta així des de fa quasi cinc mil milions d’anys. Encara queda molt hidrogen per consumir, però evidentment res no és infinit i arribarà un moment en que ja no en tindrà prou per mantenir el ritme. Aleshores passaran unes quantes coses interessants. El nucli s’anirà col·lapsant a mida que cremi altres elements, però les capes exteriors aniran creixent. Serà menys brillant, però més gran. Passarà a ser el que anomenem una gegant roja.

I aquí hi ha el problema per la Terra. La mida del Sol creixerà molt, però molt molt. La mida del diàmetre solar es multiplicarà per cent, i això vol dir que serà més gran que no pas l’òrbita de Mercuri, que serà absorbit, que Venus, que també desapareixerà a l’interior del Sol i finalment fins i tot la Terra quedarà engolida.

Naturalment, molt abans l’atmosfera haurà bullit i l’aigua s’haurà evaporat. Les temperatures arribaran a nivells impossibles i l’escorça del planeta quasi es fondrà.

Un final apocalíptic digne d’una història agitada com la nostra. I per nostra vull dir la vida del planeta. La història dels humans resulta irrellevant a escala còsmica.

Però un cop fets els càlculs, els científics, en una demostració d’optimisme increïble han ideat una manera de salvar el planeta.

Caldria buscar algun asteroide que passi a prop de l’òrbita terrestre. Un com el que va fer desaparèixer els dinosaures ja aniria bé. Aleshores l’hauríem de desviar de manera que passés a prop de la Terra en una trajectòria que el fes desviar. Seria com un “flyby” dels que fan les naus que s’envien a explorar el sistema solar, que aprofiten la gravetat dels planetes per desviar-se i rectificar el camí. La gravetat de la Terra desviaria l’asteroide d’una manera notable, però la dada important és que l’asteroide també desviaria lleugerament la trajectòria de la Terra.

Quan enviem una sonda espacial cap l’espai exterior i aprofitem la gravetat de planetes per desviar el camí, no recordem que la petita massa de la nau també modifica la trajectòria del planeta. D’una manera imperceptible, irrellevant, però real.

Doncs un asteroide d’uns quants milions de tones tindria un lleugeríssim efecte sobre l’òrbita terrestre. No n’hi hauria prou per separar-nos fins a una distància de seguretat i per això caldria que l’asteroide anés en la seva nova òrbita fins diguem Júpiter, i allà es desviés de nou de manera que tornés a passar al costat de la Terra per desviar-la de nou una miqueta més.

Si es manté això funcionant durant uns sis mil anys, el nostre planeta podria modificar l’òrbita fins una distància que no seria engolit pel Sol. Fàcil no?

En realitat és dubtós que els humans seguim existint els propers milers d’anys, com per amoïnar-nos pel que passarà d’aquí a milers de milions d’anys.

Però s’ha de reconèixer que te la seva gràcia especular sobre això. El que deia. Un entreteniment per optimistes irreductibles.