Un tresor per somiar

«Aixeca't, Senyor! Que els teus enemics es dispersin, i fugin del teu davant els qui t'odien.» Aquest és un fragment de la Bíblia, concretament de Nombres 10:35. Però també és una inscripció que s’ha trobat gravada en una banda o un braçalet d’or. És una de les peces que formen el que ha estat la gran descoberta arqueològica d’aquest any a Anglaterra. Un tresor constituït per més de mil cinc-cents objectes d’or i plata que un aficionat a buscar metalls va descobrir en un indret la localització del qual és manté en secret.

Això de trobar tresors semblaria que únicament passa a les pel·lícules, però el cas és que ocasionalment es fa alguna descoberta de peces antigues que tenen valor. Aquestes són peces d’entre els segles VII i VIII, en plena època anglosaxona. Els romans feia temps que havien deixat les illes britàniques i el cristianisme ja s’anava imposant com a religió predominant, però encara li quedava molt per convertir. De totes maneres, el que han descobert el Juny d’aquest any i que ja es coneix com el tresor de Staffordshire sembla ser extraordinari en molts aspectes.

Primer per la quantitat de peces trobades. No parlem d’unes poques monedes o d’alguns collarets. Aquesta vegada es tracta del que sembla ser un botí de guerra acumulat al llarg dels anys o potser poc després d’alguna batalla. I aquest és el segon aspecte notable. És un tresor marcadament masculí, d‘un guerrer. No hi ha collarets, joies o vestits dels que normalment es troben en tombes de dones. La majoria són estris relacionats amb la guerra. Armes, proteccions, guarniments de guerrers.

En realitat no és estrany ja que els historiadors saben que les batalles eren habituals en aquell temps, quan Anglaterra encara no existia i diferents petits regnes lluitaven entre si per fer-se un lloc i mantenir-lo a les illes britàniques. El tresor l’han trobat al que, en aquell temps, era el cor del regne de Mercia, que mantenia una lluita quasi rutinària amb els regnes veïns tot al llarg del segle setè.

També hi han trobat tres creus, una d’elles trencada per algun motiu. Potser van participar pagans en l’enterrament o potser la van recuperar de mans dels infidels. En tot cas, no es tracta d’un enterrament. Més aviat es diria que van enterrar-ho amb idea de deixar-ho amagat fins que podessin tornar a recuperar-ho. Naturalment no en sabem els detalls, de fet en sabem ben poca cosa, però amb seguretat hi ha una història fascinant al seu darrera.

Ara el tresor ja està a un museu, i una selecció de peces estarà exposada al Museu Britànic. Un motiu més dels molts que hi ha per anar a passar-hi un matí.

En tot cas, potser el tresor tindrà un valor incalculable. Potser, com diuen, obligarà a reescriure alguns llibres d’història de l’Anglaterra d’aquella època i potser obrirà nous debats entre historiadors. Però el més màgic de tot és intentar imaginar com va anar a parar allà i perquè el van enterrar. Eren servidors d’algun rei que van caure en un parany? Lladres que van ser descoberts i el van amagar en la fugida? El botí d’una acarnissada batalla? Havia passat tot just un segle des de l’època del rei Artús i totes les llegendes que l’envolten, de manera que costa no imaginar nobles cavallers, esforçats escuders i ferotges guerrers. Naturalment tot això té molt més a veure amb la imaginació i les imatges que ens han venut d’aquell temps que no pas amb la realitat. Però, que coi! Davant d’un tresor amagat i tot just descobert podem deixar volar la imaginació una estona, no?

Sense saber-ne gairebé res, puc pensar que el rei derrotat va haver d’amagar el tresor per fugir i salvar la vida després de la batalla. Però els enemics el devien capturar i ja mai no va poder tornar a recuperar-lo. Amb seguretat no va estar sol mentre l’amagava, de manera que el destí dels homes que l’acompanyaven tampoc sembla que fos gaire prometedor. Tots van morir defensant al seu senyor i no va quedar ningú per tornar, de manera que el secret es va perdre.

Però si preferiu una història alternativa, cap problema. Per imaginar, que no quedi.

Apagada progressiva

Un exemple que s’aplica a moltes situacions és el que passa si llencem una granota a l’aigua bullint. Amb tota seguretat farà un salt i sortirà immediatament de l’aigua. Ara bé. Si la posem en aigua freda i comencem a escalfar-la, potser no se n’adonarà que l’estem bullint fins que sigui massa tard. La clau és que l’augment de temperatura sigui molt lent. Per això hi ha processos perillosos, però que si passen a un ritme prou lent, poden passar inadvertits fins que ja és massa tard. El canvi climàtic n’és un bon exemple. Molta gent creu que no passa res simplement perquè no es noten grans terrabastalls.

Doncs en el cas de la salut també trobem situacions molt i molt semblants. I algunes sembla increïble que puguin passar desapercebudes. Per exemple, hi ha persones que van perdent la vista, que van quedant cegues i ni se n’adonen. De nou la clau és que la pèrdua de visió és tant lenta, tant insidiosament progressiva, que d’un dia per l’altre no es nota res. I quan salta l’alarma queda ja molt poca capacitat de veure-hi. Aquesta és la trampa que amaga el glaucoma.

El problema en el glaucoma és al líquid que omple els nostres ulls. Els ulls tenen la forma que tenen simplement perquè estan plens d’un líquid que té una determinada pressió i que els manté “inflats”. En realitat hi ha una mena de xarxa de fibres fetes de proteïnes i polisacàrids que anomenem “humor vitri”, i omplint aquesta matriu hi ha un líquid, l’”humor aquós” que és bàsicament aigua amb unes quantes sals, oxigen i nutrients. És aquest humor aquós el que exerceix la pressió que manté l’ull inflat.

En realitat es tracta simplement del líquid de la sang (sense els glòbuls rojos ni blancs) que entra per una zona propera al cristal·lí i surt per sota de la zona tapada per les pestanyes. El líquid va circulant ja que serveix per portar els nutrients i l’oxigen a les cèl·lules de part interior de l’ull i del cristal·lí, on no hi arriben els vasos sanguinis.

El cas és que el líquid va circulant, lentament, molt lentament, però hi ha un equilibri entre entrades i sortides. I és important que l’equilibri es mantingui dins d’uns certs marges. Cal dir que el marge és prou ampli i que en realitat sempre tenim oscil·lacions en els nivells de pressió intraocular. Si la mesurem al matí o al vespre varia. Si aguantem la respiració augmenta. Algunes postures la poden fer pujar o baixar, i amb tot això no passa res. Però com sempre, tot té un límit, i si excedim el nivell de tolerància comencen els problemes.

En el cas de l’ull, les cèl·lules que pateixen més quan hi ha massa pressió dins l’ull són els nervis que surten de la retina. Mica a mica poden anar danyant-se. Penseu que just sobre la retina hi tenim una cèl·lula nerviosa per cada cèl·lula detectora de llum. Com una pantalla amb milions de píxels i un cable per cada un d’ells.

Doncs en el glaucoma, aquests cables van deixant de funcionar, però primer un, després un altre, una mica més enllà un parell més. Comença per la perifèria i va avançant cap al centre en un procés tant lent que resulta imperceptible. La imatge la seguim veient pràcticament igual. No hi ha una zona fosca sobtadament. El més greu és que, per ara, cada nervi que perdem està perdut per sempre. No tenim manera de restablir-ne el funcionament.

El problema es pot detectar en les revisions que fan els oculistes. Ells poden detectar si l’àrea del camp visual està alterada. I de vegades és una sorpresa pel pacient descobrir que s’estava quedant cec i que no ho havia notat. Aleshores, quan es detecta el glaucoma, el que cal fer és mirar de tornar la pressió intraocular als nivells normals. Hi ha fàrmacs que permeten fer-ho, gotes que es posen als ulls i que ajuden a normalitzar el sistema. Com que l’origen de l’augment de pressió pot ser variat, també el tractament serà diferent per uns casos i altres. De vegades també es pot recórrer a la cirurgia si algú presenta intolerància a algun medicament o en casos particulars.

Hi ha factors que cal tenir en compte. Si un parent ha tingut glaucoma, doncs tenim més possibilitats de desenvolupar-lo nosaltres. Si som de raça negra, també. Amb l’edat també és més freqüent. I finalment, sembla que massa ordinador també pot ser un factor de risc. Però la dada que cal tenir més present és que, si be no podem curar els danys, si que podem impedir que segueixi progressant, de manera que és important anar a l’oculista de tant en tant.

La fi d'un símbol

El seu nom està inevitablement lligat amb imatges de vida salvatge i amb novel·les de Hemingway. El Kilimanjaro, la muntanya africana per excel·lència, és d’una bellesa hipnòtica quan la mires des de la sabana de Kenya. És màgic admirar les neus perpetues cobrint la gran explanada del cim com a fantàstic horitzó per les imatges d’elefants, zebres i nyus que es mouen per la zona d’Amboseli. Si algun dia en teniu ocasió no us ho deixeu perdre.

Però, a més, mireu de fer-ho aviat. Aquest paisatge tant i tant característic sembla que té els dies comptats per causa, com no, de l’escalfament global. Tot i que les geleres del Kilimanjaro no eren desbordants com les alpines o les de l’Himàlaia, porten allà fa, al menys, onze mil anys. El motiu és l’altura de la muntanya. Més de cinc mil metres (de fet, quasi sis mil) que no està gens malament. Més alta que el Mont Blanc.

Que la gelera anava fent-se més i més petita es venia observant fa temps. Comparar les fotos de l'any 1993 amb les del 2000 és espectacular i alhora depriment. Les dades de l’any 1900 indiquen que la zona coberta pel gel era de dotze quilòmetres quadrats. Avui en dia en resten únicament dos. I el ritme de desgel cada vegada és més ràpid. Durant la primera meitat del segle XX retrocedia a ritme d’un 1 % anual. Però últimament ja va a gairebé el 3 % anual. El resultat és que on hi havia geleres eternes, ara hi ha terra erma.

Per desgràcia, aquesta muntanya no és una excepció. Simplement és la més característica d’Àfrica. Però el destí de les masses de gel d’aquell continent segueix un ritme semblant. D’Àfrica i de la resta del planeta.

Potser que aquesta desaparició generi algun canvi en el clima i el comportament de les aigües i la pluja de la regió. En tot cas, sospito que serà de menor intensitat que els induïts per l’acció directa dels humans.

El Kilimanjaro és especial pel seu simbolisme i pel misticisme que l’envolta. A la famosa novel·la “Les neus del Kilimanjaro” Hemingwai comença escrivint:

"El Kilimanjaro és una muntanya coberta de neu de 5.895 metres d'alçada, i diuen que és la més alta d'Àfrica. El seu nom és, en massai, «Ngáje Ngai», «la Casa de Déu». A prop del cim es troba l'esquelet sec i gelat d'un lleopard, i ningú ha pogut explicar mai què estava buscant el lleopard per aquelles altures”.

D’aquest lleopard mai he sabut si va ser real o una simple llegenda, encara que he vist alguna foto que suggereix que si que va existir. De totes maneres més enllà d’un animal mort, ha esdevingut un símbol del misteri d’Àfrica. Que hi feia un lleopard allà dalt? Hi ha moltes coses que no podrem entendre mai i això ens fa sentir més humans. I amb la desaparició de les neus del Kilimanjaro també perdrem part de la màgia que aquest món ens ofereix.

A les geleres del “Kili” li queden menys de vint anys. El compte enrere s’acaba ràpidament i com que tinc seriosos dubtes que podem aturar el rellotge, simplement queda aconsellar que ho visiteu si podeu. Al menys podreu dir que vosaltres les vàreu veure abans que es convertissin en un record d’allò que vàrem tenir i vàrem deixar perdre.

La unió fa la força

Un dels primers problemes que ha de resoldre qualsevol societat, per primitiva que sigui, és trobar la manera d’enganxar dues coses. Per fer eines o qualsevol artefacte mínimament diferent d’un pal o una pedra cal començar a mantenir parts diferents unides d’alguna manera. Podem fer-les encaixar o les podem lligar, però de seguida apareixen maneres d’enganxar-les. Un dels primers indicis de civilització pot ser l'ús dels adhesius. Potser per això, el fet de tallar i enganxar també és una de les primeres tecnologies que els nens aprenen a fer servir a l’escola.

Els primers adhesius van ser fàcils de trobar. Cera, mel, resina,… a la natura es poden trobar diferents materials més o menys enganxosos que poden fer-se servir amb un grau acceptable d’èxit. De seguida, però, es va trobar maneres de millorar el material natural. Un dels més reeixits va ser la cola animal, feta a partir de restes d’animals que es bullien per desfer el material cartilaginós. Amb això es feia una pasta que servia com adhesiu i que avui en dia encara es fabrica. Químicament el que passa és que les proteïnes es desfan i s’allibera el col·lagen en forma d’una pasta gelatinosa. Aquest col·lagen és una proteïna que té forma de llargues fibres i que solidifica al anar unint-se entre elles. De fet, el nom mateix de col·lagen li van donar pel grec kólla i genos (que forma cola).

Això no anava malament, però tampoc eren grans adhesius. A altes temperatures deixen d’unir, amb el temps perden qualitats, tampoc enganxen tant com de vegades voldríem. Per sort, els químics van començar a descobrir productes amb propietats interessants, entre elles la capacitat d’enganxar. El primer pas el va fer un químic alemany, en Fritz Klatte. Ell va descobrir un producte anomenat acetat de polivinil, o PVA, que mentre estava barrejat amb aigua es mantenia líquid, però a mida que l’aigua s’evaporava, les molècules del PVA anaven unint-se entre ells fins formar una massa compacta que servia com adhesiu molt millor que els productes naturals.

Aquest PVA l’hem fet servir moltes vegades, ja des de ben petits. És la cola blanca típica per fer treballs manuals a l’escola. Va molt be, però requereix temps per enganxar. Just el temps necessari perquè l’aigua que conté s’evapori.

Però els químics, a més de ser enginyosos, tenen altre habilitat. La de fracassar en el que buscaven, però trobar coses extremadament útils en l’intent. I això li va passar, dues vegades a Harvi Cooper, que treballava a Kodak intentant trobar la manera de fabricar plàstics transparents. Un dels intents, el metil-2-cianocrilat va resultar emprenyadorament enganxós i ho va deixar córrer igual que molts altres intents no reeixits. Anys després va tornar a topar amb aquesta molècula, però a la segona ja no la va deixar passar. Si enganxava podia servir com adhesiu. I de fet, també és un dels coneguts. Ara be, els adhesius instantanis de cianocrilat (Super Glue) funcionen diferent de com ho fa la cola blanca. En aquest cas cal una reacció química per que es formi el polímer i es generi la xarxa de grans molècules entrelligades que formen l’adhesiu. I la reacció química comença quan hi afegim aigua.

En realitat nosaltres no afegim aigua quan posem super glue per enganxar alguna cosa. Però és que amb la humitat de l’aire ja n’hi ha prou. I no diguem si ho toquem amb els dits. La mica de suor, imperceptible, que podem tenir, desencadena la reacció i fa que els dits quedin enganxats immediatament. Ja us podeu imaginar per quin motiu cal anar amb molt, moltíssim compte, amb aquests adhesius i els ulls.

Amb el temps hem anat trobant moltes maneres de fabricar adhesius que serveixen per unes o altres aplicacions. Fins i tot per fer edificis fem servir ciment, que no deixa de ser un adhesiu per treballar a gran escala. En aquest cas es fa amb agregats minerals, com la grava, o la sorra, però al final la idea és la mateixa. Una reacció química que fa que els components de la barreja, inicialment líquida o pastosa, esdevingui sòlida unint alhora allò que hi estava en contacte.

I un parell de consells. Si voleu separar alguna cosa unida amb cianocrilat podeu fer servir l’acetona de despintar les ungles. També es pot congelar la cosa unida deixant-la al congelador. I és que amb el fred el cianocrilat per capacitat d’enganxar. Els ultrasons també serveixen, però costa més d’aplicar.

Perquè ha plorat?

Perquè ha plorat, perquè ha plorat

Com mai no havia vist plorar

Què m’ha passat, que m’ha passat

Perquè he plorat, perquè he plorat

Per qui no havia de plorar

És en fragment d’una de les cançons més recordades del fantàstic musical “Mar i Cel”. El vaig veure l’any 88, quan la van estrenar i de nou, fa poc quan la van tornar a posar en escena. I segueix emocionant-me com la primera vegada. Potser no deixa de ser una versió de “Romeu i Julieta”, però el cas és que és de les millors i més espectaculars.

En un moment donat, Blanca s’assabenta de la història de Saïd, de com els van fer fora de les seves terres, com van matar la seva mare i va ser expulsat del país. En descobrir una història tant dramàtica no pot contenir el plor, malgrat que sigui pel que fins aleshores considerava el seu enemic.

Però la pregunta no deixa de ser interessant. Perquè plora? Perquè plorem els humans en situacions de gran tensió emocional? Després de tot, això de les llàgrimes és una mica estrany i no sembla tenir cap funció aparent. Malgrat tot, quan arriba la plorera costa molt de retenir. Si ets un nen i has sentit moltes vegades que “els nens no ploren” saps com de difícil és complir aquesta regla social.

Es considera que hi ha diferents tipus de plors. Un, els més simples d’entendre, són els causats per irritació de l’ull. Quan pelem ceba sabem que ens sortiran les llàgrimes. Això és perquè la ceba desprèn productes que són irritants i amb les llàgrimes netegem els ulls i els mantenim protegits. El dolor també ens provoca plors. Però el més difícil d’explicar és l’anomenat plor emocional. El que surt en resposta a situacions intensament estressants i amb gran càrrega emocional.

En això hi ha una clara diferència entre homes i dones. Les dones tenen més facilitat per tenir aquesta mena de plor. I a sobre, aquesta facilitat és molt depenent del moment del cicle menstrual. És freqüent que una noia s’adoni que s’apropa el moment de tenir la regla simplement per les ganes de plorar que té en resposta a coses que normalment no l’afectarien.

Això suggereix que les hormones tenen alguna funció en aquesta mena de plor. I un investigador es va dedicar a comparar la composició de llàgrimes generades en diferents situacions. Grups de voluntaris van ser sotmesos a pelar cebes per una banda, o a veure pel·lícules lacrimògenes per una altra. Quan queien les llàgrimes, les recollien i les congelaven per analitzar-les després. Així podien comparar de la mateixa persona com eren unes i altres llàgrimes.

I eren diferents. Totes tenen una alta concentració de sals, i sorprenentment de manganès. Un compost que encara no sabem que hi fa allà. Però la diferencia era en les proteïnes. Les llàgrimes emocionals en tenien força més. L’interessant és que entre aquestes proteïnes hi ha bastants hormones relacionades amb l’estrès, com ara la corticotropina, la prolactina, o l’encefalina.

Això ha portat a proposar una teoria que, al menys, té sentit. Les llàgrimes serien una manera que tenim per eliminar l’excés d’hormones que generem en situacions d’intensa emoció. Hormones associades a l’estrès van be quan toca lluitar o fugir, però fan nosa en altres situacions. Les llàgrimes serien una manera de treure-les ràpidament de la circulació. Una funció semblant a la de l'orina o la suor, però enfocada a tornar l’organisme a un equilibri hormonal, i en conseqüència, emocional, ja que les hormones afecten molt les emocions.

Aparentment, algunes hormones marcarien el nivell d’alarma per començar a generar les llàgrimes. Això explicaria que les dones presentin amb més freqüència aquesta mena de plor. I sobretot en determinats moments del cicle.

I també explica com de be et sents després d’una bona plorera. Simplement has eliminat allò que et feia sentir angoixat i estressat. No és exactament un fet psicològic sinó purament fisiològic. Les neurones deixen d’estar banyades en hormones, perquè les llàgrimes han ajudat a fer net.

Per tant, la resposta a Blanca i Saïd podria ser que ha plorat per eliminar les hormones de l’estrès. Però no se si aquesta explicació els hauria servit de gaire. Sovint és millor oblidar la fisiologia i deixar-se anar amb una bona i reparadora plorera.

Onades, estadis i neurones

Un espectacle d’allò més divertit de veure (i participar) són les onades que fa el públic als estadis a base de posar-se dempeus i aixecar els braços. Primer ho fan uns, tot seguit ho fan els del costat, després els següents i així l’onada va avançant. Si ets a l’estadi simplement has d’esperar que arribi i posar-te dempeus, cridant i movent els braços. Ningú és mou de lloc, però l’onada es desplaça.

Doncs el cas és que els nostres pensaments, les nostres percepcions, funcionen gairebé de la mateixa manera. Al llarg de les neurones, les cèl·lules del sistema nerviós, els impulsos es desplacen igual que les onades dels estadis de futbol.

Hi ha un parell de petites diferències. La primera és que el procés no passa a les grades de l’estadi sinó a la membrana de la neurona. I l’altre és que enlloc de persones posant-se dempeus el que hi ha són unes proteïnes en forma de porta que s’obren i es tanquen.

Una neurona que estigui tranquil·la sense fer gaire res té una característica curiosa. A la part de fora de la cèl·lula hi ha molt més sodi que no pas a dins. I al revés, a la part de dins hi ha molt més potassi que no pas a fora. Això sembla una ximpleria, perquè ja sabem que a dins de la cèl·lula les coses són diferents de fora, però en aquest cas el resultat és que a fora hi ha una certa càrrega elèctrica positiva i a dins és més aviat negativa. Tècnicament es diu que hi ha una “diferència de potencial”. El motiu és que els ions sodi tenen càrrega positiva.

Doncs quan comença l’impuls nerviós el que passa és que unes proteïnes que actuen com si fossin una finestra o una porta especial per al sodi, s’obren i permeten l’entrada d’aquests ions dins la cèl·lula. Com que n’hi havia més a fora que a dins, tenen tendència a igualar les concentracions i n’entra un grapat. Això canvia la distribució de les càrregues elèctriques i la membrana queda despolaritzada. Però aquesta mateixa despolarització fa que la porta pel sodi es tanqui i s'obri una altra porta per al potassi, que començarà a sortir de l’interior de la cèl·lula. Com que el potassi també té càrrega positiva, el resultat és que es recupera el potencial que teníem al principi. Tot això en pocs milisegons.

I quan tot això passa en un indret de la neurona, el que fa és provocar que passi a la zona del costat. La despolarització i repolarització fa que s’obrin els canals de sodi més propers, que despolaritzaran aquella zona. Un fet que farà que una mica més enllà s’obrin més canals, que despolaritzaran una altra zona i així anar fent. Igual que l’onada dels estadis, per la membrana de la neurona es desplaça una onada de despolarització–repolarització. D’aquesta manera, un senyal que arriba a un extrem de la neurona pot sortir per l’altra banda, enviant un senyal a les neurones del costat.

El sistema és la base del funcionament de les neurones i alguns anestèsics locals funcionen simplement a base de bloquejar aquests canals de sodi i potassi. Quan això passa, els ions no es poden moure, la membrana cel·lular no es despolaritza i l’impuls nerviós desapareix.

Moltes neurones han sofisticat aquest sistema per anar més de pressa i al final l’impuls nerviós pot avançar saltant al llarg de la neurona a una velocitat de 120 metres per segon. Aquest detall fa empipar molt als que en un moment d’inspiració poètica afirmen que amb el pensament poden anar instantàniament a qualsevol indret. Quan diuen això jo els recordo que no és instantani, que només van a 120 m/s ja que aquesta és la velocitat dels impulsos nerviosos i, per tant, dels pensaments. Normalment en aquest punt m’engeguen a fer punyetes i reconec que no els ho puc retreure. (Però és que tampoc em puc resistir).

En tot cas resulta desconcertant quan t’adones que allò que pensem, el que veiem, escoltem, sentim, experimentem... tota la nostra vida interior, es fonamenta bàsicament en una onada de ions sodi i potassi que van movent-se d’una banda a l’altre de la membrana de les nostres neurones.

Elegància i tortura

Diuen que “per lluir s’ha de patir”, de manera que, quan toca, ens disposem a patir estoicament amb la sana esperança de lluir ni que una mica. Cal dir que en aquest aspecte, els homes ho tenim més fàcil que les dones. De fet, molt més fàcil, ja que no s’espera que ens sotmetem als maltractament que elles han d’aguantar en nom de la moda, l’estètica, la bellesa i el lluir en general. I d’entre tots els elements de tortura inventats, uns dels que s’emporten el primer premi són les sabates amb talons.

L’altre dia l’Alepsi en parlava i em va despertar la curiositat sobre la manera en que els talons afecten el cos en general. I la veritat és que tot el que trobes sembla un manual de patologies variades de l’esquelet i el sistema muscular, alteracions nervioses o malformacions òssies.

Tot això no és perquè si. El fet de portar sabates amb tacons eleva el cos i modifica el punt d’equilibri. En general, la línia vertical definida per les cames i la columna vertebral passa a agafar una lleugera forma de S. Els genolls s’han de flexionar lleugerament, les cames s’estilitzen i semblen més llargues i el cul es desplaça cap enrera. Tot plegat fa que es reforci la forma en que el cos de la dona es considera més atractiu. Al menys en la nostra societat.

I la veritat és que si. Que funciona. Que la gran majoria d’homes trobem més atractiva una dona amb tacons simplement per la postura que adopta el cos. Una opinió que moltes dones també comparteixen.

Però tot té un preu. Els genolls han de fer més força per mantenir l’equilibri i ho han de fer tota l’estona. Una cosa és aguantar un pes de manera vertical i una altra és fer-ho amb un lleuger grau d’inclinació. Per petita que sigui la desviació de la vertical cal una força important per compensar-ho. I això genera una sobrecàrrega notable en aquesta articulació que, si es manté durant molts anys, pot acabar causant artrosi del genoll.

Els músculs de darrera de la cama, els bessons, també han de treballar. Passen molt temps en contracció, i amb aquest esforç el que passa és que el tendó d’Aquil·les, que uneix el múscul a l’ós, experimenta una contracció de llarga durada que acaba per causar dolor i fins i tot de vegades una certa inflamació. A sobre, amb el temps pot quedar "fixat" en estat contret i aleshores es pot arribar a fer difícil caminar sense portar talons.

Com que el pes no es reparteix per tot el peu sinó que es concentra a la part del davant, molts dels efectes es noten per aquí. Per exemple una lesió dels nervis anomenada “neuroma de Morton”. Aquesta inflamació, força dolorosa, és causada per la compressió dels dits del peu que esclafa els nervis que hi passen per entremig.

En realitat els dits pateixen tota mena d’efectes, des de l’ull de poll fins a deformacions que es mantenen fins i tot anant sense sabates. Però altres parts del cos també queden afectades. Fins i tot la columna vertebral pot experimentar un desgast anormal de les vèrtebres, de nou causat per l’esforç que cal fer en mantenir el cos en una posició diferent de la de l’equilibri natural.

A sobre, s’ha vist que els efectes en forma de dolor als peus poden seguir experimentant-se força temps després d’haver portat tacons durant una certa temporada.

Naturalment, tot això passa quan les sabates habituals són amb tacons alts. La qüestió és la de sempre: evitar l’abús. De vegades cal patir per lluir, però això caldria no fer-ho cada dia.

Innegablement, l’elegància i l’atractiu que es pot aconseguir amb uns talons ben portats pot resultar, de vegades, aclaparadorament espectacular. Un efecte que, no cal dir-ho, les noies sabeu prou be com fer servir.

I nosaltres, encantats!

Quina cara fas!

Una afirmació corrent és que malgrat no parlar totes els idiomes, fins i tot sense parlar anglès, si hi posem de la nostra part ens podem fer entendre. Després de tot el llenguatge dels signes ens serveix per expressar algunes emocions bàsiques arreu del món. Encara més, hi ha un seguit d’expressions que ens permeten saber com està el nostre interlocutor. Trist, content, enfadat, fastiguejat... Potser no sabrem el motiu i no entendrem res del que ens diu, però sabrem com està l’ambient simplement mirant-li la cara.

O potser no és tant fàcil.

Hi ha un cert acord en que la manera com expressem les nostres emocions amb les expressions de la cara són força independents de la cultura. Si comparem una cara de fàstic feta per un nòrdic o per un aborigen australià trobarem que són força similars. Movem de manera semblant la musculatura facial per mostrar determinats sentiments. Però una altra cosa és la manera com ho interpretem. I aquí sembla que si que hi ha diferències entre orientals i occidentals.

Aparentment els orientals cometen més errors a l’hora d’identificar quina expressió en concret està mostrant algú. Els occidentals acostumem a encertar més. El que no estava gens clar era el motiu. Però algú es va dedicar a mostrar cares amb diferents expressions ben definides a un grup d'asiàtics i un altre d’occidentals. La gràcia era que, mentre ho miraven, els investigadors analitzaven els moviments que feien amb els ulls. I aquí hi havia la diferència. Els orientals es fixen sobretot en la mirada. No paren gaire atenció a la resta de la cara. En canvi, els occidentals mirem tot el rostre i fem força cas de la zona de la boca. Aparentment això ens permet afinar més amb la interpretació. Simplement fem servir més dades, encara que sigui de manera inconscient.

Curiosament, quan els orientals cometien errors, normalment ho feien sempre en el sentit menys compromès des del punt de vista social. Per exemple, en el dubte entre sorpresa i por, acostumen a interpretar que l’expressió és de “sorpresa”. Probablement aquí també els condicionants culturals hi juguen un paper important.

Finalment, aquests resultats permeten entendre un fet aparentment anecdòtic. Amb internet i sobretot amb els SMS s’han anat imposant els emoticons, aquestes combinacions de caràcters que simbolitzen un estat anímic. Però el cas és que quan s’escriuen els emoticons resulta que hi ha unes marcades diferències entre els que escriuen els orientals i els que fem servir els occidentals.

Per exemple, nosaltres per simbolitzar content posem :-) per trist fem servir :-( i per sorprès ho acostumem a expressar amb un :-o

En canvi pels orientals, content és ^_^ trist seria T_T o també ;_; i sorprès és o.o

Noteu la diferència? Encara que tots funcionen, nosaltres ho definim sobretot amb la boca, mentre que ells ho fan principalment amb els ulls. Simplement uns i altres estem expressant les coses en les que el nostre cervell es fixa per poder interpretar quina és l’expressió que estem mirant.

De manera que amb les expressions cal anar amb compte quan ens movem arreu del món. De vegades ja ens costa interpretar correctament els sentiments d’algú que té el nostre mateix bagatge cultural i amb qui ens podem entendre parlant. Però si hi hem de fer amb algú amb qui no ens entenem i a sobre interpretem les cares amb subtils diferències, la prudència s’imposa d’una manera aclaparadora.

Qui sap si alguna crisi internacional s’ha originat simplement perquè en alguna reunió entre mandataris o generals, l’un mirava els ulls mentre que l’altre mirava la boca.

Corrent (o caminant) sota la pluja

L’altre dia, a cal mugró, comentaven un problema dels més clàssics que corren en el món de les ciències aplicades a la vida diària. Si un dia hem de fer un recorregut sota la pluja, que és millor? Caminar o córrer? La tendència que tenim és a córrer més com més intens sigui l’aiguat, però això és una bona estratègia?

L’interessant és el mateix fet que no estigui clar. Que es pot trobar tota mena de respostes. Hi ha qui creu que el millor és anar corrent, altres creuen que com més corris més et mullaràs, i també hi ha qui acaba per concloure que tant se val. Doncs aquesta mateixa diversitat d’opinions ja ens indica que el problema no és tant senzill com semblaria. Com acostuma a passar, no es pot donar una resposta simple encara que la pregunta sembli simple. En general sembla que és millor córrer, però la realitat és que és un tema que amaga una gran complexitat.

Això és fa evident quan analitzem les maneres de mirar de resoldre’l. Moltes s’assemblen a un típic acudit de científics: Quan se li demana a un físic que expliqui com es comporta una vaca des del punt de vista termodinàmica la resposta comença dient “imaginem que la vaca és una esfera perfecta i de densitat constant...”. Doncs en el cas de la pluja, molts també comencen imaginant que la persona és un paral·lelepípede, que la pluja és constant en el temps i que cau perfectament vertical.

Unes situacions que, evidentment, ja ens allunyen de la realitat.

També es pot fer el que van posar en pràctica al programa “caçadors de mites”. Es van vestir amb roba de cotó i van passar sota la pluja. Un corrent i l’altre caminant. Després van pesar la roba per veure quanta aigua l’havia empapat. El resultat en el primer experiment va ser que era millor caminar, i en el segon, que era millor córrer. Les diferències, però, sempre van ser molt petites. De nou, això indica que petits detalls afecten molt al resultat (i que fer els experiments una única vegada no serveix).

Per exemple, quasi sempre es fan els càlculs considerant pluja vertical, però això no és sempre així. La pluja cau amb un cert angle. Les coses seran molt diferent si cau contra nosaltres, que si ho fa en el mateix sentit en que correm. Tampoc tenen en compte les gotes que regalimen. Només es consideren els impactes de gotes. Però un impacte no mulla únicament un fragment del cos ja que a mida que la gota regalima segueix mullant. Una gota al peu mulla menys que una gota al cap.

Per tant, la resposta senzilla ha de ser necessàriament, “depèn”.

El sentit comú diu que hauria de ser millor córrer. L’aigua que ens portem pel davant en una distància determinada és constant. Depèn només de la intensitat de la pluja i de la distància que recorrem. Per tant, l’important és la pluja que ens cau a sobre la closca. I aquesta dependrà del temps que passem a descobert, de manera que si correm anirà millor. Però, de nou, això aplica únicament a pluja vertical. Si cau en un cert angle ja no val el raonament. Aleshores l’ideal seria anar a la velocitat que compensés l’angle de caiguda aparent de les gotes sempre que caiguin en la mateixa direcció que correm. Si ho aconseguíssim podríem reduir al màxim els impactes a la part frontal i tot dependria de la mullena superior (és a dir, al cap). En aquestes condicions, no cal decidir si córrer o caminar sinó com adaptar-se a la velocitat i angle de caiguda de la pluja.

Hi ha qui ha fet una aplicació per calcular-ho que inclou bastants variables que cal considerar (però no totes). Si us voleu entretenir podeu anar posant diferents xifres. No sabreu si és millor córrer o caminar, però al menys veureu segons les condicions la cosa pot variar moltíssim.

Al final tant se val. Després de tot, ni les vaques són rodones perfectes ni els càlculs ens serveixen de gaire quan ens trobem a un costat del carrer i hem de creuar sota un xàfec. Jo faig el que em demana l’instint que més o menys és “córrer més com més plogui”. Potser seria millor caminar, però la diferència és tant poca que ja m’és igual.

Encara que, en realitat, el millor (a més de comprar un paraigües) si que és calcular-ho per aquella pluja determinada. Sobretot perquè gairebé amb tota seguretat, quan tingués els càlculs enllestits ja hauria deixat de ploure.

Efectes anecdòtics de l'alcohol

En ocasions es fa difícil de fer públics els resultats dels treballs de recerca que es fan. Sempre cal anar amb compte d’explicar molt be el que s’ha fet, el que s’ha descobert i quines són les implicacions. Tot i així, amb molta freqüència el que acaba per transcendir al gran públic és substancialment diferent d’allò que realment han descobert. Però hi ha ocasions en que les precaucions cal portar-les al límit, perquè si ens limitem al titular podem treure conclusions totalment errònies i fins i tot perilloses.

Segur que això els va passar a uns investigadors que fa poc havien de decidir com presentaven un treball que aparentment afirma que tenir un cert grau d’alcohol en sang disminueix la mortalitat en casos de traumes al cap i lesions cerebrals. I és que un treball com aquest, si no vas amb compte, de seguida hi haurà qui el farà servir com excusa per conduir borratxo.

En realitat ja hi havia alguns treballs que suggerien que un cert nivell d’etanol en sang feia disminuir la severitat de les lesions al cervell. Ara, però, han fet un treball agafant molts més pacients al llarg de molt temps i les dades confirmen aquesta tendència. Però, és clar, cal mirar atentament que diuen les dades i quines conclusions se'n poden treure.

El que han analitzat és si hi havia alguna relació, en el cas de persones que ingressaven a hospitals per accidents, entre els nivells d’alcohol en sang i factors com la supervivència, els dies d’ingrés, els dies que van necessitar respiració assistida, la severitat del coma o el grau de severitat de les lesions cerebrals. I el cas és que van trobar petites, però significatives, diferències entre els pacients que no tenien alcohol en sang i els que si que en tenien.

Per exemple, en els dos grups estudiats, el percentatge de morts va ser del 9.7 % en els que no havien begut i del 7.7 % en els que si. La diferència és molt petita, però l’estadística diu que no és per atzar. Igual passava amb el temps que van haver d’estar connectats a un aparell de respiració artificial. 7.9 dies els que havien begut, 8.7 dies els que no. I amb la resta de paràmetres, les dades van ser semblants. Diferències molt petites, però sempre millor en el grup que havia begut.

Això vol dir que és millor tenir alcohol en sang? Doncs òbviament no. Haver begut augmenta, i molt, la probabilitat de patir un accident amb possibles lesions cerebrals, una dada que no queda compensada (ni molt menys!) per un petit efecte beneficiós de l’alcohol. La qüestió interessant és una altra.

Si realment aquest efecte protector existeix caldria comprendre el motiu. S’especula sobre si l’alcohol baixa la temperatura del cos i això té un efecte retardant la mort de les neurones en cas d’hemorràgia al cervell. També pot ser que sigui pels canvis que l’alcohol indueix en els nivells d’algunes hormones, per canvis en el flux sanguini o en el consum de glucosa. El cas és que encara no ho sabem, però val la pena investigar-ho. A més, si entenguéssim el que està passant potser valdria la pena administrar una petita quantitat d’alcohol a pacients amb traumatismes cranials. Si això reduís una mica les lesions potser donaria una mica més de temps als metges per intervenir.

De totes maneres, l’estudi no està lliure de crítiques. Per exemple, només han inclòs els pacients als que s’havia fet la determinació d’alcohol en sang. Això sembla normalíssim, però exclou moltíssims pacients als que no es va fer cap determinació. Podria ser que les conclusions només serveixin per un grup de pacients que van arribar a determinats centres on feien aquestes mesures.

A més, cal anar amb compte amb les dades. Estudis en animals havien generat resultats similars però només a dosis baixes d’alcohol. Quan la quantitat d’etanol augmenta una mica, aquest efecte protector desapareix. Molt probablement passi una cosa semblant en els humans.

Per tot això és comprensible els esforços dels investigadors insistint que ells, de cap manera aconsellen prendre alcohol per reduir el risc de lesions cerebrals.

En realitat el consum d’alcohol augmenta molt aquest risc. Al final la dada que si que cal tenir present és que amb un nivell d'alcohol del 0.5 el risc d'accident es multiplica per sis. I si arribem a un nivell de 0.8 el risc d'accident augmenta cent vegades. Això és el que compta, i la resta és només interessant des d'un punt de vista bioquímic.

Connexions inexistents

Quan una cosa la considerem impossible, però succeeix, diem que ha passat un miracle. Justament la definició de miracle és “Fet extraordinari que no es pot explicar per causes naturals i és atribuït a causes preternaturals o a Déu mateix.” Reconec que aquí he hagut de mirar que era exactament “preternatural” i he trobat “Que depassa les possibilitats de la natura, sense arribar a ésser sobrenatural.” (ja conec una paraula més).

El problema està normalment en tenir clar que realment no es pot explicar per causes naturals. I, la veritat és que els humans tenim una tendència absolutament exagerada a trobar fets miraculosos arreu on mirem. Això vol dir que hi ha molts miracles o be que no entenem res de com funcionen les coses. I un dels motius que ho expliquen és que ens costa molt comprendre i sobretot acceptar les dades estadístiques.

Per exemple, un problema clàssic. Si a un bar som quaranta persones, és gaire probable que dues facin anys el mateix dia? La gran majoria de persones opinen que no. Que això és possible però que seria realment molta casualitat. Però l’estadística són matemàtiques, i la probabilitat la podem calcular. Amb quaranta persones és quasi segur que hi haurà dues que facin anys el mateix dia. La probabilitat que això passi és del 89 %.

Dubteu? Feu el que he fet jo. He agafat la llista d’amics del Facebook i he mirat els aniversaris. A la llista i tinc trenta nou amics que indiquen l’aniversari. I efectivament. Dos d’ells coincideixen (Alasanid, tu n’ets un!). En realitat, si hi ha més de 23 persones, la probabilitat de coincidència és superior a la de no trobar cap parella que faci anys el mateix dia. I tot i així, ens sembla molt curiós. Si hi ha molts dies a l’any! Però si voleu saber com fer el càlcul mireu aquí.

Hi ha persones que diuen que van somiar amb la mort i, l’endemà es van assabentar de la mort d’un conegut. Un misteri inexplicable. O potser perfectament explicable. Si a Catalunya hi ha 7 milions d’habitants i un 10 % recorda el que ha somiat, vol dir que recordem set-cents mil somnis cada nit. Que amb aquesta xifra el somni d’algú coincideixi amb alguna cosa que li passi l’endemà (com una mort, un enamorament, un accident o un el-que-sigui) no és estrany, és inevitable. El miracle seria que no coincidís mai! Però, és clar, quan et passa sents com una esgarrifança...

Un altra cosa que sembla contra tota lògica és que sempre, però sempre, la cua del supermercat, o el carril del cotxe on estem és més lent que l’altre. Això fa molta ràbia i però de nou un simple raonament ens indica que és d’allò més normal. Si m’hi estic fixant és perquè encara estic a la cua, i si encara estic a la cua és perquè és lenta. Si fos ràpida, ja no hi seria. En el cas dels cotxes es pot plantejar d’una altra manera. Si hi ha una carretera amb retencions i una que no en té, segurament nosaltres estarem a la de les retencions. Perquè? Simplement perquè en aquella carretera hi ha més cotxes. Si a la de les retencions hi ha 90 cotxes i a la fluida n’hi ha només 10 vol dir que tenim un 90% de probabilitats d’estar a la de les retencions. Res de mala sort. Farà ràbia, però és simple matemàtica.

També hi ha qui veu miracles en l’Univers. Vivim en un planeta ideal per la vida, prop d’una estrella també molt adequada, i en un Univers que té unes característiques que ho permeten. Si, per exemple la constant de gravitació, la càrrega de l’electró o la velocitat de la llum fossin lleugerament diferents, els estels no farien llum, els àtoms no es formarien, l’Univers seria erm i la vida no podria existir. Per tant, això és un miracle!

Però de nou, no. Des d’un punt de vista estadístic podríem pensar que es poden formar moltíssims Universos diferents. La vida, naturalment només apareixerà en aquells que per atzar tinguin les condicions que permetin que es desenvolupi. Aleshores aquells éssers vius podran dir “quina casualitat! Vivim en un univers fet a mida”. Simplement el que passa és que si no hi ha condicions, no hi haurà ningú per fer-se la pregunta. Per tant, si estem vius és inevitable que el nostre Univers sigui adequat per la vida.

Però tenim un cervell que ha evolucionat per saltar quan trobem relacions entre les coses. Això ens ha sigut extremadament útil per desenvolupar-nos com espècie intel·ligent, però també ens porta a enganyar-nos i veure misteris i casualitats “impossibles” on només hi ha el pur atzar o una necessitat estadística. Per això hi ha qui juga amb les xifres o amb els noms i acaba per descobrir presumptes connexions misterioses amb les que entretenir-se o, de vegades, ensarronar-nos.

Esperant el bon temps

Fa temps, quan les condicions climatològiques marcaven molt més la vida que no pas ara, l’arribada de l’hivern feia que les campanyes militars fossin pràcticament impossibles. El fred delmava les tropes, la pluja feia malbé la pólvora, els camins enfangats impossibilitaven el moviment del material, les poques hores de llum dificultaven les maniobres... Per això, l’activitat militar s’aturava i els exèrcits es retiraven als quartels d’hivern. Allà esperaven que tornés el bon temps per reprendre l’activitat de matar-se els uns als altres.

Aquesta és una estratègia que els éssers vius apliquen des de sempre. L’activitat és manté mentre les condicions ambientals són properes, però quan arriben temps dolents millor tancar-se, disminuir el consum d’energia al mínim i esperar temps millors. Els arbres de fulla caduca passen l’hivern sense fulles i fen pràcticament res. Hi ha animals que entren en hibernació. Però els que ho tenen més clar són els microorganismes. Aquests es poden desconnectar d’una manera ben efectiva i durant molt de temps.

Quan els bacteris es queden sense nutrients poden morir o be generar espores bacterianes. Això implica un seguit de modificacions estructurals que fan que la paret bacteriana sigui més resistent, que el material genètic estigui protegit, que el metabolisme s’aturi i que allò que era un bacteri en plena activitat esdevingui una estructura particularment resistent a la dessecació les radiacions, la temperatura i tota mena de maldats que l’ambient li pugi fer. En aquest estat poden esperar que arriben temps millors durant molt de temps.

I això de molt temps, en el cas dels microorganismes és literal.

Fa temps es van reviure espores de llevat en una ampolla de cervesa de 166 anys d’antiguitat. Amb aquest llevat van poder tornar a fer cervesa com “en els vells temps”. També s’ha reanimat bacteris de llaunes de carn després de més d’un segle. Però encara que això ens sembli molt temps als humans, per un microbi no és gaire.

Els bacteris treballen a una altra escala. Per exemple. Uns investigadors van obtenir espores que hi havia en una abella fossilitzada en ambre feia uns trenta milions d’anys! Quan les van posar en condicions adequades, en un medi ric en nutrients, els bacteris van recuperar l’activitat i van començar a créixer i fer colònies.

Encara més. Uns altres investigadors van agafar cristalls de sal, els van esterilitzar i van injectar una petita quantitat de líquid a l’interior. Després aquest líquid el van cultivar i de nou, bingo! Van créixer bacteris. Aquests portaven en estat de suspensió vital... 250 milions d’anys!

De manera que la vida si que pot retirar-se a un quartel d’hivern interior i esperar millors temps. En realitat encara ignorem els límits. Hi ha qui afirmava haver reanimat bacteris de més de mil milions d’anys d’antiguitat, però aquests treballs no estan clars i es sospita que podrien haver trobat contaminants afegits durant la manipulació. De fet, el més difícil en aquests casos és demostrar que el que has trobat no és resultat de la manipulació necessària per fer els experiments.

Aquestes troballes són molt interessants per comparar amb organismes actuals i veure com ha anat evolucionant una família o altra de bacteris. A més podrien permetre, per exemple, buscar antibiòtics fabricats per organismes molt antics. També permeten especular sobre la capacitat dels microorganismes per colonitzar altres planetes. Els amants de la teoria de la panspèrmia tenen una demostració que els bacteris podrien en teoria creuar les distàncies entre planetes com a contaminants de meteorits i resistir les extremes condicions de l’espai.

I qui sap? Quan mengem sal potser estem ingerint uns pobres microorganismes en estat de suspensió des de fa milions d’anys.

L'encantador dragó de Komodo

Ni els dracs ni els dinosaures existeixen actualment. Això és una llàstima, perquè seria un espectacle impressionant veure un drac volar o un tiranosaure en acció. Avui en dia ens hem d’acontentar amb veure cocodrils descansant per imaginar com seria la mirada d’un dinosaure. I segurament és un plantejament equivocat, però és el més semblant que tenim a l’abast.

I pel que fa als dracs, encara ho tenim pitjor. L’únic animal al que anomenen drac és el dragó de Komodo (Varanus komodoensis) que, ben mirat, no passa de ser com un llangardaix molt gran. De totes maneres, una segona mirada ens mostraria un animal realment curiós. Res a veure amb els dracs, és clar, però no per això deixa de ser interessant.

Abans, però, un incís. Els dracs son els animals imaginaris, mentre que els dragons son uns rèptils ben reals de la família dels gecònids, com ara el petit dragó comú que tenim per les nostres contrades, o el gran dragó de Komodo que tenen a Indonèsia, a l'illa de Komodo i alguna altra de veïna.

La cosa més característica del dragó de Komodo és la manera que té per caçar. Aquests animals tenen una boca ben fastigosa i habitualment ensangonada. Les genives cobreixen molt les dents, de manera que en mastegar acostumen a sagnar. Un cas de gingivitis fisiològica. Aquesta sang, junt amb les restes del menjar fan de la boca del dragó un indret excel·lent per cultivar-hi bacteris. I la conseqüència és que quan clava una mossegada, la infecció està garantida. No he tingut el plaer d’ensumar l’alè d’un dragó d’aquests, però gairebé prefereixo no fer-ho. M’ho puc imaginar i la veritat...

Aquest sistema és pràctic per un animal que pot córrer però tampoc excessivament. No deixa de ser un rèptil, amb un metabolisme que no es pot comparar al dels animals de sang calenta. Però el dragó en té prou amb clavar mossegada i esperar. Segueix el rastre de la presa ferida gràcies a la sensibilitat de la llengua amb la que pot detectar restes a uns quants quilòmetres de distància.

Finalment, quan la víctima està massa afeblida per la sepsis que li ha causat la mossegada el dragó arriba i la remata o se la cruspeix ja morta.

Durant molt temps es va pensar que aquest era tot el sistema, però fa poc es va detectar que a més dels bacteris, els dragons també injecten verí a les preses. Un verí que conté centenars de toxines i que impedeix la coagulació de la sang, de manera que aviat entren en shock per les hemorràgies. De manera que el simpàtic dragó és l’animal verinós més gran dels que viuen actualment.

Però encara té més característiques particulars. Per reproduir-se ponen ous, com fan els rèptils. Primer, però, els mascles han de lluitar per aconseguir les femelles i després també han de lluitar amb elles per immobilitzar-les. Tot plegat una mica violent, però al regne animal això no és gens infreqüent. Uns mesos després de pondre els ous neixen uns dragonets que de seguida s’enfilen als arbres per evitar ser devorats per adults, ja que el canibalisme és freqüent. I quan baixen per alimentar-se amb restes d’animals morts, primer es refreguen per l’estòmac i el budell del cadàver. Potser perquè arrebossats de la femta de la víctima són menys apetitosos pels seus congèneres caníbals.

I finalment, la perla. Per reproduir-se, en realitat no necessiten mascles. Femelles en captivitat sense cap mascle disponible per fecundar-les poden pondre ous dels que neixen dragonets que, quan s’analitza el seu material genètic resulten ser mascles. Cal dir que els sistemes de determinació del sexe dels dragons és diferent del XY dels mamífers (un tema per un altre dia).

L’avantatge d’aquesta partenogènesi és que una única femella pot colonitzar un ambient nou sense necessitat de mascles. Ella es podrà reproduir amb les seves cries. D’aquestes unions ja en naixeran mascles i femelles i tornem-hi. L’inconvenient és que la diversitat genètica de la nova població serà mínima.

No treuen foc pels queixals, són verinosos, caníbals i carronyaires, malhumorats i una mica fastigosos. No és estrany que els dragons de Komodo no hagin donat peu a grans llegendes. Els nostres dragonets dels jardins són molt més simpàtics.

Planetes i més planetes

Ho han tornat a fer. Algun diari ha tornat a tenir un petit error en una descripció. Diu: “El Observatorio Europeo Austral (ESO) ha anunciado el descubrimiento de 32 nuevos planetas fuera de Sistema Solar. El responsable del hallazgo es el espectógrafo HARPS (siglas en inglés del Buscador de Planetas de Velocidad Radial de Alta precisión), que se confirma como el mayor cazador de Galaxias del mundo.”

Galàxies? Confonen planetes amb… galàxies! Encara no se si riure o emprenyar-me quan veig pífies d’aquesta magnitud. És que no llegeixen el que escriuen o és que no tenen ningú que hi entengui una mica (només una mica) per corregir-ho?

Però tant se val. L’important és que al zoològic de planetes detectats fora del sistema solar cada vegada hi tenim més tipus diferents. A mida que els sistemes de detecció van millorant hem anat descobrint que els sistemes planetaris són la norma i que la majoria d’estrelles tenen un eixam de planetes al seu voltant.

Naturalment hem començat detectant els grans planetes gasosos, del tipus de Júpiter, i que no ens serveixen a l’hora de buscar-hi vida. (Encara que, qui en pot estar segur del tot?). Però ara ja tenim alguns exemplars de planetes només lleugerament més grans que el nostre propi planeta. El més proper és Gliese 581e, que té una massa equivalent a unes dues vegades la de la Terra.

De totes maneres, Gliese 581e no es troba exactament on ens interessa. Hi ha el que s’anomena “zona habitable” que correspon a una distància de l’estrella que permeti l’existència d’aigua líquida a la superfície del planeta. Curiosament al voltant de l’estrella Gliese 581 (Gliese és el nom del catàleg d’estrelles i 581 és el número que identifica l’estrella) hi ha un altre planeta, Gliese 581c, que si que és dins la seva zona habitable, però aquest és massa gran. Cinc masses terrestres. De totes maneres, fa uns anys semblava que era molt demanar, trobar un planeta de la mida correcta, amb aigua a la superfície i dins la zona habitable. Però ara, veient que hi ha planetes arreu on mirem, les expectatives són molt millors.

I no només això. La varietat de planetes és fantàstica. N’hi ha de grans, de menys grans, n’hi ha que orbiten ràpidament o lentament, propers a les seves estrelles o fantàsticament llunyans, alguns són rics en metalls, altres extremadament pobres... N’hi ha per triar i remenar. Com a curiositat, de moment el sistema amb més planetes, a part del nostre, és 55 Cancri on ja hem identificat cinc planetes.

Això fa que els autors de ciència ficció ja no hauran de trencar-se el cap pensant en noms per nous planetes. Ara tenim noms que corresponen a indrets que existeixen allà dalt, lluny, molt lluny, però que són ben reals. Són planetes amb noms com Corot-7 b, Epsilon Eridani b, Formalhaut c, Mu Arae b,... Notareu que la manera d’anomenar-los és primer el nom de l’estrella i després una lletra que indica l’ordre en que es van descobrir. Cal dir que es comença per la lletra "b", perquè la "a" es fa servir per designar l’estrella. Segons això com que probablement per un extraterrestre el més fàcil seria localitzar Júpiter, que és el més gran, Júpiter s’anomenaria “Sol b” potser Saturn seria “Sol c” i així anar fent.

Finalment, alguns d’aquests sistemes han sigut objecte dels METI. Això és Missatges de radio enviats des de la Terra a altres estrelles o en anglès “Messaging to Extra-Terrestrial Intelligence. Si el programa SETI únicament buscava senyals aliens, els METI” són una manera més activa de buscar. Això té un punt d’emoció. Una cosa és escoltar i una altra és cridar que som aquí. No estic segur de com em sentiré si rebem una resposta. Sobretot perquè no se com seria la resposta. I això em fa plantejar: Podem patir de xenofobia extraterrestre? (I tant que si!)

En tot cas els missatges ja estan en camí. A Gliese 581 hi arribarà l’any 2029, i a 55-Cancri el 2044. Cas que algú ens escolti aleshores, les respostes encara anirien per llarg.

Hipàtia d'Alexandria

Diuen que cal estudiar història per evitar repetir en el futur els errors que ja es van cometre en el passat. Si tenim en compte l’historial de la humanitat sembla que els historiadors no tenen gaire èxit en aquest aspecte, però segurament no és per això que els interessa la història. En realitat és molt més útil per comprendre la societat en que vivim. Sense saber del passat no es pot entendre el present, amb totes les seves absurdes contradiccions. Segur que hi ha molts més motius per conèixer la història, i el simple plaer del coneixement no és el menor d’ells. I un motiu, menor potser, seria evitar errors de sensibilitat.

Per exemple, qui va tenir la idea de situar els carrers Rocafort i Entença un al costat de l’altre? Tots dos eren capitans dels Almogàvers, però Rocafort va fer matar Entença, de manera que no costava res situar els carrers amb aquests noms una mica més allunyats.

I una cosa semblant diria que passa amb Hipàtia d’Alexandria. La filòsofa que la pel·lícula “Ágora” està posant de moda.

He de dir que la pel·lícula no m’ha desagradat. Els mestres en fer superproduccions són els americans, i la manca de veterania és nota, però en general és interessant malgrat algunes inexactituds històriques (que només és una pel·lícula). La vida d’Hipàtia ha sigut motiu de molt interès i una certa idealització pel fet de ser una dona i de ser la darrera personalitat brillant en el món de la cultura clàssica. Després d’ella ja no hi ha noms que destaquin fins molts més segles després. I, és clar, la seva mort, a mans d’un grup d’exaltats cristians que la van assassinar de manera salvatge quan tenia entre quaranta-cinc i seixanta anys (l’edat exacta tampoc la sabem amb precisió).

Tot això potser ha inflat una mica els seus mèrits. Després de tot, no ens ha arribat cap obra seva i el que en sabem és per referències dels seus alumnes i per les cartes que li van escriure i que encara conservem.

Hipàtia va ser directora de l’escola platònica d’Alexandria i la primera dona matemàtica que coneixem amb certesa. Probablement va ser el seu pare, Teò d’Alexandria, astrònom i matemàtic qui la va formar en aquestes branques del saber. Sabem que va treballar amb el seu pare en una nova versió dels “Elements” d’Euclides, que va revisar les tables astronòmiques de Tolomeu o que va fer comentaris a l”Aritmètica” de Diofant. Tot plegat revisions sobre obres d’altres, però cap de pròpia que coneguem.

El que no hi ha dubte és que va ser una gran dona i que era molt estimada pels seus companys. El Bisbe Sinesi de Cirene, li va escriure “Estic dictant aquesta carta des del meu llit, tant de bo que vostè la rebi en bon estat de salut, mare, germana, mestra i benefactora i tot allò que sigui honrat tant en nom com en obra...”.

Hipàtia es va mantenir en el paganisme en un temps en que el cristianisme s’anava arrelant com la nova religió que s’imposava. En aquells temps la brutalitat no era infreqüent (potser ha deixat de ser-ho?) i Hipàtia es va veure enmig de les disputes entre pagans i cristians i també entre els patriarques de Roma, Constantinoble i Alexandria. Guerres de poder en que els temes de fe eren sovint simples excuses.

L’any 412 Ciril va esdevenir patriarca d’Alexandria, un càrrec extremadament poderós, no únicament des del punt de vista de l’Església sinó també polític. Per exemple ell podia controlar el subministrament del gra egipci a Roma. Va ser tot un personatge que va manar amb mà de ferro. Va augmentar la pressió contra els pagans, els heretges i els jueus fins aconseguir expulsar-los d’Alexandria i per això, quan Hipàtia va ser linxada per integristes cristians es va sospitar d’ell. Això no es va aclarir mai i semblaria una jugada poc intel·ligent per algú com Ciril, però, qui ho pot saber?

En tot cas, Ciril i Hipàtia representaven dues maneres contraposades de veure el món. L’un era un líder de la nova religió mentre que l’altre era el punt final de la decadència de la cultura clàssica. Ara és fàcil adjudicar papers de bona i dolent, però caldria comprendre molt millor aquells temps abans de decidir res. En tot cas eren personalitats ben oposades.

Per això deia que conèixer història és útil per evitar errors com el que jo diria que van cometre els qui van batejar un cràter de la Lluna amb el nom d’Hipàtia. Trobo que és una idea excel·lent i que se’l mereix. Però el cas és que van posar el nom de Ciril a un cràter proper. En realitat van batejar un grup de cràters amb els noms de Hipàtia, Teò (el pare d’Hipàtia) Ciril i Teòfil (Patriarques d’Alexandria). Potser van viure al mateix període, però sincerament, aquests cràters jo els hauria agrupat diferent.

Física i castells

Una de les activitats que més impressionen als forans són les actuacions de castellers. Si ets casteller i tens amics de fora has de respondre centenars de vegades a la pregunta de si allò és perillós, si no us feu mal en caure, i si ets boig de deixar que les teves filles s’enfilin allà dalt. Amb el temps t’ho acabes prenent amb calma, sobretot perquè viscut des de dins t’adones del grau de dificultat i de perill que hi ha i com n’està de controlat.

Un castell és una estructura fascinant sobretot des del punt de vista emocional. Molts estrangers, quan ho veuen en viu per primera vegada acostumen a manifestar com allò materialitza el concepte de treball en equip, de sacrifici per aconseguir alguna cosa entre tots i tota aquesta mena de sentiments que desperten els castells.

Però a més, des d’un punt de vista purament físic, el castell també és una estructura notable. I difícil d'analitzar. En teoria es pot calcular la força feta per cada un dels pisos sense massa problemes. Amb saber la massa dels que hi ha a sobre, el valor de la gravetat i unes poques equacions hauríem de saber on són els límits de resistència teòrics.

Però les coses de seguida es compliquen perquè un castell és una estructura molt dinàmica. Per molt que s’intenti mantenir-lo estable i equilibrat, inevitablement hi ha petits moviments que tenen una emprenyadora tendència a augmentar. Tenir algú posat a sobre pot ser senzill quan el pes està repartit equilibradament entre les dues espatlles. Però tant bon punt aquest equilibri es desplaça, cal fer un gran esforç per contrarestar-lo. I això es transmet al pis de sota, que notarà com fas més força en un peu per compensar les tensions que arriben de dalt. I com que la força es fa a una certa distància de l’eix determinat per la columna vertebral, les forces de palanca actuen i ho compliquen tot. Aleshores és quan es valora si la faixa està ben col·locada i és quan cal treballar el castell de valent per retornar a l’equilibri. Un equilibri que, de nou, serà estable només temporalment.

Dels castells s’han fet estudis en aquest sentit, sobretot per valorar els problemes de salut que poden patir els castellers. I naturalment les caigudes han sigut ben estudiades. De nou la imaginació dels que no coneixen aquest món els fa veure les coses pitjor del que són. Certament en ocasions hi ha accidents que són greus i fins i tot alguna tragèdia, però són molt més excepcionals del que podria semblar.

El principal factor de protecció en cas que el castell faci llenya és naturalment, la pinya. De nou és complex avaluar riscos, perquè cada caiguda és diferent, però la pinya té una important capacitat per absorbir el cop, com molt bé sabem els qui en formem part. Ha de ser ben compacta ja que és més perillós caure sobre una persona que sobre unes quantes que poden repartir l’energia de l’impacte. De fet, encara és més efectiu el folre, que absorbeix millor i que sobretot desvia la caiguda directa, alentint la velocitat i repartint l’impacte entre ell i la pinya de sota.

Però el més curiós és que la velocitat de caiguda dels castellers, sobretot en el cas de la canalla, no és lineal sinó que segueix un ritme molt variable, amb acceleracions i frenades causades pels xocs amb els altres membres del tronc a mida que s'ensorra. Al final, la velocitat de caiguda pot ser quasi la meitat de la previsible en cas d’una caiguda lliure teòrica.

I per això, per exemple, és més perillós quan fa llenya un tres de vuit que un quatre de nou amb folre. En el tres de vuit, la distància fins la pinya és la mateixa que en el tres de nou fins al folre. Però en aquest cas, el folre ofereix una primera frenada i la pinya s’encarrega de parar del tot la caiguda. Aquest repartiment no es dóna en el cas d’un castell sense folre. A més, com més alt és el castell, més lleugers acostumen a ser els components del tronc de manera que l’energia de la caiguda no augmenta tant com semblaria. De fet, la incorporació de les dones, al món casteller és un dels factors que ha permès arribar als castells de deu pisos ja que tenen una mica menys de força, però són molt més lleugeres.

En tot cas, si veure una actuació castellera és impressionant, estar a dins fent-los és absolutament espectacular. No els pots mirar perquè, com saben tots els castellers, aixecar el cap si que és perillós ja que si just en aquell moment et cau algú a sobre el coll correria molt perill. Però escoltar la música per saber com va, notar la força que t’envolta i de la que en formes part i sentir-te part d’aquell moment és tota una experiència que si no la vius, no te la poden explicar.