El parent del gran depredador

Mai se sap quines sorpreses ens guarda el futur, però de vegades les coses poden canviar molt. La noia que tenia tan èxit a l’institut perd l’atractiu quan es fa gran, el capità de l’equip d’esport i triomfador absolut en tot acaba en una obscura feina mal remunerada mentre que el tímid amb ulleres esdevé un executiu agressiu a qui no reconeix ni la seva mare. Aquestes coses passen. Tan sols és qüestió de temps.

Doncs a la natura, i parlant en termes evolutius, els canvis poden ser increïblement espectaculars.

Acaben de publicar un treball a la revista Science uns investigadors que van descobrir que en un fòssil de dinosaure hi quedaven restes d’un teixit flexible de forma més o menys tubular. En realitat el que van fer va ser desfer la part mineral del fòssil per veure que hi quedava. No s’esperava trobar res, perquè ja se sap a quin ritme es descomponen les cèl·lules. En condicions òptimes no s’espera trobar restes cel·lulars més enllà dels 10.000 anys. Però els fòssils de dinosaure tenien 68 milions d’anys!

El que passa és que no eren cèl·lules sinó teixit connectiu. És a dir, simplement restes de proteïnes. Bé, dir “simplement” li treu mèrit a la troballa. Mai s’havia aconseguit material biològic tan antic.

I quan van analitzar aquelles proteïnes va resultar ser col·lagen. I això ja és menys sorprenent, perquè el col·lagen és una de les proteïnes més resistents. Nosaltres estem fets sobretot de col·lagen, que forma l’entramat que aguanta les cèl·lules. És com el ciment que uneix el nostre cos.

De manera que per primera vegada hem pogut analitzar directament restes de proteïnes de dinosaure. I justament era el dinosaure més famós de tots. El gran depredador del Cretaci (i no del Juràssic, eh!), el Tyrannosaure rex!

El cas és que l’estudi del col·lagen de Tiranosaure ens permet comparar-lo amb els col·làgens d’animals actuals per establir quines relacions evolutives hi tenen. Una de les demostracions més concloents de la teoria de l’evolució es basa en la comparació de les proteïnes de diferents espècies. Les proteïnes es poden ordenar de més a menys semblants depenent de si els organismes estan més o menys llunyans evolutivament. Per això, les nostres proteïnes coincideixen en més del 95 % amb les dels ximpanzés, una mica menys amb els goril·les, menys amb els gossos, encara menys amb els peixos i molt menys amb els tomàquets.

Doncs en comparar els fragments de col·lagen de Tiranosaure amb els col·làgens d’animals actuals han trobat que coincidia parcialment amb el de les granotes o els tritons, però sobretot era pràcticament exacte al d’un ocell.

Això no és cap sorpresa, perquè ja sabem que els animals més emparentats amb els dinosaures són les aus. Si compareu els esquelets ho veureu intuïtivament, però ara hi ha dades bioquímiques que ho confirmen. En tot cas, l’important és que ara ja sabem quin és el parent viu més proper d’aquell mític animal.

L’orgull de ser descendent del Tiranosaure li correspon als... pollastres!!!

Potser cal una mica d’imaginació, però si a un pollastre li traiem les plomes, li canviem el bec per una boca plena de dents i el fem créixer fins la mida d’un autobús, doncs tampoc és tan diferent d’un tiranosaure, no?

En tot cas, ja està bé que els pobres tiranosaures estiguin extingits. Si alcessin el cap i veiessin als seus descendents cuinats a l’ast i a punt de ser menjats per uns febles mamífers sense pèl, segur que es deprimirien moltíssim.